Els pares de la Tiffany són uns grans afeccionats a anar d'acampada, i realment se'ls veu hàbils i preparats. Així que acampar va ser la manera decidida (decidida per ells i acceptada per nosaltres) de passar el cap de setmana llarg. El lloc anava a ser un Parc Nacional a uns 300 quilòmetres de casa, cap a l'interior, prop de la frontera entre el nostre Queensland i New South Wales, amb formacions rocoses extranyes, i que es deia Girraween. La germana de la Tiffany, la Linda, també ens hi acompanyaria.
Doncs això.
En Bill té una furgoneta 4x4 que utilitza per treballar (és dissenyador de cuines autònom) i que és la mar de pràctica en aquestes ocasions, així que vam empaquetar tots els trastos (que no són pocs, en una expedició campestre sobrepreparada) i tots nosaltres, i cap allà que vam anar, arribant-hi tot just al vespre., i preparats per passar-hi tres nits.
I la cosa va ser força plàcida i no van passar tantes tantes coses com per fer un post massa llarg, però la quantitat de fotos definitòries i de bona qualitat és bastant alta, així que en cauran unes bones quantes!!
Mireu... de fet en tinc tantes, i tan poca història per lligar-les, que no sé bé per on començar... així que, més o menys aleatòriament, començarem per aquesta d'un bonic camí al mig del bosc! Au!
Quan comento que anàvem molt preparats, per l'acampada, ho dic en sèrio. Aquest era el nostre campament, amb la tenda petita com a habitació particular per la Tiffany i jo i la gran per tots els altres. Noti's també la bandera australiana onejant orgullosa (o si més no, allà penjada). Que no es digui que no érem uns bons patriotes! I la fèmina pensativa, la Linda, germana de la Tiffany.
Tot moment és bo per instruïr a en Jett amb els nostres vasts coneixements, fins al punt que crec que el nano de vegades està una mica fins al capdamunt de nosaltres. :-D La del darrere és la furgo d'en Bill, força triomfadora! Notareu el curiós mirall que té al darrere... és per no xocar amb el cotxe del darrere quan aparques! I és que aquí, la meva habitual tècnica del "copet al davant... copet al darrere", els sembla força bàrbara...
Una de les característiques d'aquest parc de Girraween, i de zones adjacents, són les formacions granítiques curioses, així com algunes roques exposades molt grosses. D'aquesta, per exemple, n'hi diuen la piràmide, i nosaltres, com uns valents, ens disposarem a pujar-hi.
Però la pujada és realment empinada, així que, siguent realistes, més val fer un alto a mig camí!
Val la pena fer l'esforç, de totes maneres, ja que les vistes són imponents!
La Linda a la foto anterior i la Tiffany en aquesta, totes dues ensimismades, poden ben corraborar-ho.
I jo que no vull ser menys, en una roca a mig camí, que et preguntes com hi ha arribat aquí, exactament...
Però un cop a dalt, el que et trobes al darrere és encara més espectacular. Aquesta és la segona piràmide, una roca calba inhumana i, aquesta si, força difícil d'escalar!
Però aquestes piràmides no són res! En un parc proper, ja a la banda de la frontera corresponent a New South Wales, es troba Bald Rock, una pedrota més o menys del mateix estil, però amb la particularitat que és la roca granítica exposada més gran de, si no m'equivoco, l'hemisferi sud. De totes maneres aquests australians juguen molt amb que ténen "lo més" d'això i "lo més" d'allò a l'hemisferi sud, però hem de tenir en compte que, en aquest hemisferi, la inmensa major part és mar, i pel que fa als països, la majoria no estan massa desenvolupats...
En tot cas, ningú li pot treure a la Roca Calba en qüestió que és grossa i imponent. Hi havia un camí de pujada per entre els boscos i un altre a pèl per la cara de la roca. Nosaltres, ben llestos, vam pujar pel bosc i vam baixar pel dret. Tot i així, ens vam tirar fotos per enganyar el personal, semblant que pujàvem per la paret de roca. Som uns murris, nosaltres!
I aquí tenim la roca en qüestió: indubtablement un bitxo!
Siguent una escalada ben popular, no podien faltar tot de fites per aquí i per allà, com no fetes amb petites roques granítiques.
Dalt de tot, aquí també, hi tenies unes vistes ben maques. Farem una publicitat gratuïta (i suada!) del Mirallet i la seva samarreta, que imperdonablement no vaig poder dur al Taj Mahal. I vaja, no em direu que no és totalment comparable, el Taj Mahal i la Bald Rock! Ehem! :-/
Dalt del cim, una mica de vegetació, i algunes piscines de roca naturals, que dónen lloc a belles fotos com aquesta.
I també un petit llibre perquè tots els valents que aconsegueixen fent el cim puguin escriure'n les seves impressions. Serà que la gent està cansada quan arriba, però la majoria de comentaris eren del pal "Molt bé!", "Mola!", "Quina roca, eh?" i absurditats del pal... suposo que la gent no ho pensa, en algo intel.ligent per dir, quan està pujant la cosa... per la meva part, que sapigueu que vaig conquerir-la en nom de Catalunya, així que ja podem començar un imperi colonial. O algo.
Noti's també el bonic cel, preparat per escopir una bonica tempesta. I si volíem baixar pel dret, potser seria qüestió d'anar baixant ràpid, però nosaltres havíem pujat amb la intenció de fer un petit picnic al capdamunt, així que ja podia tronar o llampegar, que nosaltres el picnic el faríem!
Després de tant d'esforç escalador, què millor que una birra refrescant amb tota masculinitat! Molta gent ens diu que la més masculina de la casa és la Tiffany, i hi estic força d'acord, si m'ho preguntes :-)
I a la nit, tenint en compte que la zona d'acampada era totalment autosuficient (lo qual vol dir: no llum, no aigua) havíem de viure amb la llum de la barbacoa, i les seves brases ben encisadores. Dues coses... les estrelles que es veien des d'aquí tampoc eren moc de gall d'indi... al contrari... al nivell dels cops que n'he vist més... i... una de les nits vam anar a dormir... abans de les 9!!! Segur que no havia anat a dormir tan d'hora (a no ser que no hagués dormit la nit abans) des que era un marrec! Però es clar.. sense llum poca cosa podies fer... i aquesta gent m'aixecava a les 5 del matí, així que imagineu-vos!!
Quan dic que el parc estava plè de formacions rocoses extranyes, em refereixo a algo com això... que recorda totalment a la bola de mantega d'en Krishna a Mamallapuram!
O aquest arc natural curiós, que sincerament sembla impossible que s'hagi format sense que ningú hi tingués res a veure...
I de formacions extranyes i de grans dimensions n'hi havia un pilot. De fet les dimensions eren massa grans com per agafar-les massa bé amb la càmera, així que ens concentrarem en alguns detalls... com és ara la Tiffany ordenant alguna cosa sense compassió a en Jett a l'ombra de les roques...
O aquest camí natural format per roques sinuoses...
Per canviar de temàtica de la sèrie fotogràfica, i a mode de cortina... a pocs quilòmetres del nostre campament hi havia una botiga de xocolates de carretera (ben típica) que va ser un autèntic impacte en la nostra expedició. La xocolata estava bona, no ho negarem, però a mi em van impactar els cartells que hi havia per les parets...
I com aquest, tres o quatre més de xocolata barcelonina... sorprenent el ressò mediàtic de Barcelona a les austràlies, sens dubte!
I la següent sèrie anirà d'aigües i riuets i llacunes... tenint en compte que aquest any ha plogut especialment, tots els recipients aquàtics naturals s'han omplert i ja estan preparats per ser ben fotogènics. Així que no ho podem desaprofitar...
Quines escenes materno-filials més tendres! Ja recuperats de les ordres insensibles de més amunt...
En d'altres ocasions, l'accés a les zones aquàtiques no era tan fàcil, i era un bon moment per quedar bé amb la sogra, i actuar com un galant llatí (això si, amb barret australià (que em va prestar el Bill))
No sé ben bé com va anar, per acabar obtenint aquesta foto tan granotenca...
Aquestes piscines naturals eren una zona ben agradable, val a dir-ho, per passar-hi l'estona...
Encara que feia força calor, i si t'hi estaves massa rato, acabaves literalment fregit.
Una mica d'aigua propera, perquè la poguem veure bé...
En Bill, que és un valent, es va fer uns banyets a tot arreu, mentre en Jett se'l mira amb enveja continguda. A mi, personalment, em fa una gràcia només relativa, això de nadar en llocs on la superfície sòlida és totalment sorpressiva... vamos, que donar-li una patada a una roca no em fa ni puta gràcia... però a Austràlia és el que es porta, de banyar-se en tot forat humit de les muntanyes, així que m'hi hauré d'acostumar...
En aquest cas, però, en Bill era un valent de veritat, ja que no només les roques eren una amenaça... a la zona hi havia fins i tot cocodrils!
I això és més o menys el que vam veure per allà... he deixat pel final el que, sota el meu punt de vista, són les fotos més interessants: les de la vida silvestre a Austràlia, que n'hi ha molta, és molt diversa, i sota els nostres ulls, és realment diferent.
Començarem per les floretes i vegetals:
I què me'n dieu d'aquesta resina regalimant? Està totalment en procés de convertir-se en una pedra d'àmbar en un plis!
Si les plantes no us han impressionat, passarem als insectes, que d'aquests també n'hi ha un bon pilot, i són generalment força més grans que per les europes...
Un moscardó a la bamba...
Uns curiosíssims bitxos que semblen estar pujant en comitiva el tronc d'un arbre... però ténen una morfologia ben extranya, no creieu?
I tant que la ténen! Si t'hi acostes, només hi podem veure carcasses mortes... i el bitxo en si s'ha metamorfisat en alguna altra cosa, obert la seva carcassa anterior, i volat alegrament (suposo)... increïble mutació, i interessant animal!
I per moscardons grossos, aquests! De fet no són pas moscardons, clarament, sino una espècie d'insecte sorollós (que emet uns sons a mode de grill, però més intensos). Compareu-los amb la mida de les pedretes i la sorra per veure de què estem parlant...
I aquesta no em digueu que no és una obra mestra! Digna de qualsevol magazine animal!
Una espècie d'escarabat daurat... que si el disseques i embalsames i enlaques, segur que et queda un collaret de lo més apanyat!
De papallones també n'hi ha moltes, i aquesta no n'és la més espectacular, però segur que era la que es va deixar fotografiar millor!! :-)
Un altre bitxo d'aquests camuflats com a planta...
I deixo per últim el més simpàtic de tots! No em digueu que no és mono!!
Passarem a la següent col.lecció... aquesta dedicada als reptils, i força curta... encara no hem vist serps, a les quals tothom (evidentment) els hi té força respecte. I deixant de banda el cocodril d'abans, els llangardaixos i sargantanes són els reis del bosc. I ben macos, ells!
Per últim, i per acabar amb aquest repàs del món animal, veurem els mamífers, que són els que primer entren per la vista. Per la nit, tothom estava molt preocupat en no deixar absolutament res que fes cap olor, ja que vindrien els possums a menjar-s'ho. Jo, la veritat, no en tenia ni idea del que és un possum, ja que és un animal d'aquests raros que només es troben per aquí, però en algun moment de la nit vam sentir uns sorolls pel voltant, i entrant en mode de safari nocturn, en vam poder enxampar a un, de possum d'aquests. I l'haguéssim perfectament haver pogut adoptar com a mascota!
I he deixat pel final el que tots esperàveu... aquí els teniu! No eren gaire grans, els que corríen per aquí, però són cangurs a fi de comptes. I els tios no tenien cap por dels humans, ja que cap al vespre s'acosten tranquilament a la zona d'acampada, tot saltironant... el que no fa tanta gràcia és que, per la carretera, te'n trobes un bon pilot de morts... i és que es veu que són força ràpids, i et salten davant del cotxe sense que ni te n'adonis... pues vaja...
Vam anar a un petit mercat (al qual hi vam arribar tard, per cert) i allà hi havia uns infalibles ponis per disfrute de la quitxalla! Així que tant en Jett com jo vam disfrutar un pilot!
I l'últim animal mamífer de la sèrie... el menda! Amb tota pinta de guapo australià, com ha de ser, home!
I hi ha certes fotos que no he sabut on encabir, així que les he deixat pel final... aquesta primera, des del mirador d'una cascada... el mirador estava situat en un lloc força absurd... sobre la cascada, i no es veia pràcticament res... així que vaig optar per admirar les vistes de la vall adjacent, ves.
Durant la segona guerra mundial, Austràlia lluitava, naturalment, al cantó dels britànics, i els enemics més propers que teníen eren els japonesos, amb els quals van intercanviar unes quantes hòsties. Pel mig dels boscos hi havia aquestes trampes per tancs, anunciades amb tota pompa, i que finalment van resultar ser tot d'arbres tallats, que en el seu moment es recobrien de fulles, amb lo que els tancs hi arribaven i quedaven clavats a les estaques. No tinc notícia de si funcionava bé o no, l'invent...
Una altra vista... des de la gran serralada muntanyosa que separa la zona costera australiana de l'interior (la Great Dividing Range).
I deixo per la última de les fotos aquesta simpàtica broma. Humor típicament australià, diu la Tiffany. Graciós, si més no. A Tenterfield, per cert, se la considera el bressol de la federació australiana, ja que allà al 1850 no sé qui hi va fer un discurs proclamant la unió de les diferents colònies britàniques a l'"illa". Pues això. Nosaltres només hi vam parar un moment, però.
I això és tot! Efectivament, la seixantena de fotos que han caigut són una verdadera animalada, però espero que hagin valgut la pena! :-) Ale fins la propera doncs, on continuaràn avorrides històries de vida diària!
A disfrutar mentrestant!
No comments:
Post a Comment