Aquest seria el primer d'una pràcticament desena de viatges llargs de tren, molts d'ells nocturns. Al contrari del que et pots esperar, i malgrat que viatjàvem en una de les classes més baixes (etiquetada com a "sleeper", i que és on la majoria de locals viatja), la qualitat del tren és més que correcta, proporcionant-te una còmode dormida com ja molts d'altres països els hi agradaria. Durant les hores diurnes, val a dir-ho, la cosa es sobrecarrega una mica, havent-hi clarament molts més passatgers dels que hi hauria, però quan s'acosta l'hora d'anar a dormir, la majoria d'aquests passatgers extra es volatilitza (no sé cap a on), deixant una ampla llitera per cadascú amb una reserva com déu mana.
Els viatges en tren formen una part integral de la nostra experiència a la India, ja que et dóna la oportunitat de parlar relaxadament amb els locals que, per altra banda, estan genuïnament interessats en tu. Perquè els indis, quan no volen vendre't algo (i això passa moltes i moltes vegades), són remarcablament amigables, educats i interessats. Posarem dos exemples concrets de dues persones que ens vam trobar en aquest tren, i que són il.lustratius d'alguns aspectes de la mentalitat india.
El primer era un noi de 19 anys que viatjava amb el seu tiet (aquí la familia, tota en un pilot, sempre!), des de Delhi, on el nano havia anat a mirar informació per un curs de pilot d'aviació. Així que estem parlant d'una familia de classe mitja-alta. En un punt de la nostra conversa em va preguntar que si els trens a Europa són gaire ràpids, on jo li vaig contestar que depèn, que tenim els d'alta velocitat per exemple, i aquests van molt follats. Després de reflexionar una mica em va dir que a la India els trens van més ràpids, que a Europa, i que també n'hi havia un que va més ràpid inclús que els TGV's que deia (cosa que és evidentment mentida). Amb això provem dues coses: la primera, els indis, generalment, i tot i la inmensa quantitat de cultures que hi conviuen, estan molt orgullosos del seu pais i de les seves tradicions, i consideren la India el més millor que hi ha. La segona cosa és que sempre ténen una resposta o un comentari per tot, encara que no en tinguin la més mínima idea. :-)
També vaig entaular conversa amb un home de mitjana edat, que em va comentar que era representant a la India d'una marca de pilotes de tennis (perdó per no recordar quina), amb seu a Suïssa, i que havia viatjat bastant per Europa i tal. Anant parlant, em va preguntar que quants anys tenia el Jett, i li vaig dir que 8, i després em va preguntar que quants anys jo, i li vaig dir que 28, amb lo qual l'home em va començar a explicar que si que l'havia tingut jove, el nano, i que a la India, els homes no tenien fills fins als 30 i patatim i patatam. Nosaltres ja sabíem que això de que la Tiffany i jo no estiguéssim casats, i més encara que el Jett no fos fill dels dos, no seria necessàriament apreciat, entre el general conservadurisme indi, amb lo que normalment fèiem veure que ho érem, de casats, i que el Jett era també fill meu. En aquest cas, però, com que l'home s'estava posant inquisidor preguntant moltes coses, i com que el vaig veure un tio viatjat, pues li vaig dir la veritat. I no vegis de cop el seu semblant i actitud com va canviar. Em va començar a explicar que això no estava bé, que si et cases és per sempre, i que què és això de ajuntar-te amb una dona amb un fill, i que això a la India era inadmissible.
A la India, hi ha certes tradicions MOLT arrelades. Ja les anirem desfullant al llarg dels posts!
Vam arribar a Amritsar encara de nit, al voltant de les 5 del matí. Com que era la nostra primera nit en tren, encara no li teníem el truquillo ben pillat i, perquè no dir-ho, vam dormir com el cul. A Amritsar no hi ha grandíssima cosa a veure, a part del famós Golden Temple, amb lo que a priori ens plantejàvem si passar la nit aquí o podíem marxar cap a la nostra següent destinació durant el mateix dia. Però com que estàvem petats, les nostres opinions al moment estaven una mica influenciades, i vam saltar des del tren a un hotel, l'Hotel Grand, just davant de l'estació, i recomanat efusivament per la nostra guia.
És típic aquí que a cada hotel hi ha un bon nombre de nois joves que hi treballen 24 hores, i dormen a la recepció o similar, així que vam despertar al parell que hi havia allà i els vam demanar una habitació. Després d'ensenyar-nos una habitació magnífica, amb bany net i normal i aigüa calenta i tots els luxes i un pati a fora molt i molt agradable, ens van comentar que serien 200 rupis la nit (3,4 euros!), amb lo que nosaltres vam acceptar eufòrics i ens vam preparar (ja que no calia aixecar-se d'hora, doncs) per anar cap al Golden Temple i veure els primers rajos de sol reflectar-hi, que es veu que és tota una cosa.
De camí cap allà, ja una mica de dia, és una sensació extranya moure's pels carrera d'una ciutat india, normalment abarrotats, sense pràcticament ni una ànima.
El Golden Temple en si és tot un complex que serveix de centre d'operacions de la religió sikh. D'aquí una estona en parlarem una mica més, del què i perquè d'aquesta religió. Tot el centre del complex el forma un tanc d'aigua, que es considera sagrada, i on els fidels i visitants (masculins, això si) s'hi poden banyar i rebre els efectes curatius que se li suposen.
El tema però, és que a aquesta hora del matí hi havia una boira (procedent de la pol.lució, creieu-me... Amritsar és una ciutat industrial de més d'un milió d'habitants) que no et deixa veure massa.
El tanc està envoltat d'edificis simètrics i certament interessants, i tot plegat està construït al segle XVIII. Les fotos poden semblar calmades i silencioses, però durant les 24 hores al dia que el complex està obert, un grup posa música a qui recita les ensenyances dels gurus sikhs. El llibre on aquestes estan compilades, la lectura del qual porta unes 55 hores, es llegeix una vegada rere l'altra, ininterrompudament, per part d'un sacerdot situat al propi Golden Temple en si, i ressonant per tots els altaveus esparcits pel complex. Aquesta musicalitat t'atrapa completament, fent l'experiència d'una visita aquí absolutament especial, malgrat el terra endimoniadament fred a aquestes hores del matí (òbviament no pots dur sabates, en tot el complex)
Perquè el que coneixem nosaltres com a Golden Temple en si és aquesta petita "capella" daurada al mig del tanc, i aquest és el centre i punt més important del complex. Efectivament està recobert, per fora i molt més espectacularment per dins (on no és permès fer fotos), d'or de 18 quilats. A dins és on l'original del llibre de les ensenyances, l'Adi Granth, es guarda i es llegeix, i on centenars i centenars de fidels i curiosos hi transiten durant tot el dia, estant-s'hi una estona, pregant, o senzillament deixant-se portar per la música hipnotitzant, la lectura eterna i l'intens aroma d'ofrenes florals.
Aquesta és l'entrada del passadís que et porta fins les portes del temple.
I aquest, ara si, és el Golden Temple amb tota la seva dauraditat! Brillant i espectacular.
Seria potser ara el moment de parlar una mica de la religió sikh. El primer que tots notareu fàcilment és que els sikhs són aquells típics indis amb barba i turbant. I aquesta és la seva vestimenta habitual. I no només la barba i turbant són obligatoris, sino que també un braçalet al braç dret i una petita daga formen part dels quatre objectes que els sikhs han de dur en tot moment.
El sikhisme és la religió més nova de la India, fundada al segle XVI, en una zona, el Punjab, marcada per la tradicional disputa, que encara dura ara, entre Islam i Hinduisme. El Guru Nanak, el primer dels gurus o líders del moviment sikh, es va basar en la idea que déu no era ni hindi ni musulmà, i va crear un codi de conducta, moldejat pels següents gurus, que han hagut de defensar, moltes vegades, a cop d'espasa, cosa que els dóna una fama de guerrers força merescuda.
El principi bàsic, en oposició al claustrofòbic sistema de castes hindu, és el de la igualtat. Absolutament tothom, sense distinció de sexe, raça o religió, és de la mateixa naturalesa. Tothom és ben rebut als temples sikhs, i són perceptes essencials els de guanyar-se el sou honradament, i el de caritat.
Per il.lustrar aquesta caritat i igualtat ens referirem al propi Golden Temple. Alguns dels edificis que envolten el tanc i que veiem a les fotos d'aquí sobre són el que anomenen gurudwaras, que no són més que cases de repòs, on els peregrins, o absolutament tothom que vulgui, té dret d'estar-s'hi gratuïtament. Un altre dels racons interessants del complex és el menjador, on durant 24 hores, voluntaris serveixen menjar, també gratuïtament, a tothom qui en demani, arrenglarats en un espai cobert i obert. Quan dignataris han visitat el temple, també han menjat aquí, asseguts al terra amb tothom, i menjant el mateix menjar de ranxo (gens dolent, per cert) que tothom.
Tot això es pot mantenir, per cert, gràcies a les constants donacions que els fidels més pudents (i el Punjab és una zona comparativament rica), i d'altres visitants (turistes i nosaltres mateixos, per exemple), emplacen sense parar a les múltiples caixes al voltant del temple. És curiós, per exemple, anar a una botiga de llibres, i trobar-te que són gratuïts, i que el pagament funciona per donació.
Hi ha alguns episodis extremadament violents, a la història del sikhisme. Durant el segle XVIII, va sortir la idea de reclamar un estat sikh independent, anomenat Khalistan, que comprengués la zona del Punjab (avui en dia repartida entre India i Pakistan). Aquesta demanda va tornar a sortir a la llum després de la Independència de 1947 (i no tan sols van aconseguir un estat sikh, sino que el Punjab va ser dividit!). Durant els anys 80, fonamentalistes sikhs van ocupar el Golden Temple en demanda per aquest estat independent. El setge que l'exèrcit indi, sota comandament de la llavors presidenta Indira Gandhi, va ser polèmic i desproporcionat, amb un atac que va
acabar en la massacre de més de 2000 persones, implicades o no en la revolta. Aquesta resposta li va causar molts detractors a la Indira, fins al punt de ser assassinada (veure el capítol anterior) per un dels seus propis guardaespatlles, d'origen sikh.
Avui en dia no dóna la sensació d'haver-hi gaire corrent separatista, però els sikhs formen un dels grups més distinctius i peculiars de la India.
Tornant als fets del dia, no sé jo ben bé perquè la gent se'm quedava mirant tota l'estona?
Val a dir que has de dur el cap cobert, quan estàs al complexe del temple, i jo l'únic que tenia a mà era un ridícul mocador!
En Jett va trobar aquest guardià de lo més molón. Aquests, vestits de taronja, amb el turbant lila, són els sikhs més extrems, voluntàriament guardians del temple, i segur que sense por de saltar-te a la jugular en cas de que et vegin sospitós. A la vegada, l'home va ser extremadament amigable en la demanda fotogràfica.
Un cop abandonat el temple, i de camí cap a l'hotel, vam veure els carrers de la ciutat com acostumen a ser: totalment caòtics. Aquesta foto, per cert, m'agrada molt, per no sé ben bé quin motiu.
A l'arribar a l'hotel per descansar una mica, vam descobrir la crua realitat: que l'habitació no eren 200 rupis, sino 1200 rupis (uns 20 euros), tal i com estava escrit ben gros just darrere el mostrador. Ja ens semblava que la cosa era massa maca! 20 euros són evidentment no molt, però és clarament més del que hauríem pagat normalment!
Però vaja, que què carai, tot un oasi al mig del caos de la ciutat!
Nosaltres, alguns més que altres, però, ja estàvem ben petats a aquestes hores, així que era hora de fer una becaineta. Notareu el brillant vestit punjabi de la Tiffany, que el lluïa ben orgullosa!
Com que finalment teníem una tarda extra a Amritsar, vam decidir passar-la a la segona gran atracció de la zona: la cerimònia de tancament de la frontera entre la India i Pakistan, situada a una trentena de quilòmetres, i una de les coses més bizarres que he vist mai.
Per arribar-hi, vam consultar al nostre hotel, i ens van dir que la única manera era mitjançant un taxi, que si volíem ells organitzaven, i que ens costaria 800 rupis, anada, tornada i espera del taxista. I no hi ha bus? No, no. I no hi podem anar amb rickshaw? No, no. Bé, vam sortir a preguntar si hi havia bus, i si que n'hi havia, tot i que tardava un pilot, i els rickshaws també hi anaven, si volies. Finalment, vam negociar un taxi (el nebot d'un paio que treballava a l'oficina d'informació xD) per 500 rupis (i haguéssim pogut / hagut de pagar força menys). Quan vam tornar a l'hotel, els hi vaig comentar amablament als paios la seva desinformació (i això que l'hotel era especialment recomanat a les guies per estar informat i ser de gran ajuda...), i que gràcies, però ja havia trobat un altre taxi. La única resposta va ser intentar rebaixar el preu del seu taxi, amb un etern misteriós somriure als llavis... no en tenim una gran opinió, de l'staff de l'Hotel Grand, no.
Farem una mica d'història, per començar amb el tema de la frontera. La India va aconseguir la independència de l'imperi Britànic l'any 1947. Llavors, el territori de la India era el format per les actuals India, Pakistan i Bangladesh. Majoritàriament, les religions representades en aquest terriotori eren la hindu i la musulmana, instal.lades totes dues per una bona pila d'anys. Durant les negociacions d'independència, els musulmans van demanar un estat propi, i la tensió entre les dues comunitats, amb matances comunals a la ordre del dia, van forçar que el primer president de la India independent, Nehru, otorgués aquest estàtus a aquell grup de comunitats amb majoria musulmana. I així van néixer Pakistan de l'Est, ara anomenat Bangladesh, i Pakistan de l'Est, amb una frontera que va partir la històrica regió del Punjab pel mig, deixant la seva ciutat més rellevant, Lahore, al cantó de Pakistan, i obligant a milers de famílies hindus, sikhs i musulmanes, atrapades al cantó incorrecte de la frontera a traslladar-se en poques hores al cantó que els hi pertocava.
El conflicte entre la India i Pakistan ha anat continuant fins ara, amb alguns episodis més greus que altres i amb algunes zones encara en conflicte, com al Kashmir, on la majoria de la població era musulmana, però el govern era hindú, i va decidir estar amb la India, amb els conflictes derivats d'aquesta decisió.
Una dels pocs punts fronterers on, avui en dia, es pot creuar de la India al Pakistan, és aquí, a Attari. I temps enrere segurament es tractava d'un punt calent i relativament conflictiu, però ara (parlo d'abans de l'assassinat de Benazir Buttho i tot el merder que deu haver portat), i a resultes d'això, el que queda és una extranya perafernàlia en forma de batalla teatral entre els guardes d'una i altra banda, amb amenaces facials i gestuals i tot de drama, per tancar oficialment la frontera tan bon punt es pon el sol. Per si fos poc, centenars de persones, situades a les grades a cada un dels cantons de la frontera, animen amb càntics propis de partit de criquet els seus respectius equips.
Estem parlant d'un dimarts a la tarda qualsevol, i aquí podem veure l'expectació que la cosa va despertar al cantó indi.
I aquí nosaltres, enmig del caos. De la multitud present, molts pertanyien a escoles, molts d'altres eren turistes provinents d'altres parts de la India, i ben pocs érem guiris.
I he aquí els representants de l'equip de la India. Tot estirats ells. Imagineu-vos-els tot caminant amenaçadorament cap a la porta, encarant-se amb els de l'altre cantó, que fèien més o menys el mateix, però que no ho podíem veure des de la nostra posició.
El que no sé és si més d'un no es cola, per la frontera, tot aprofitant la distracció...
Aquí podem veure la frontera en si, amb el cantó de Pakistan al fons, molt menys popular que l'Indi, però bastant més lograt estèticament. En primer pla, les banderes d'ambdós països es recullen e-xac-ta-ment al mateix ritme i alçada, no sigui que una estigui més alta que l'altra en cap moment.
Finalment, un cop tota la història s'acaba, cadascú s'envà, orgullós de la seva pàtria, cap a casa, no sense fer-se les fotos de rigor amb els inescrutables guardes.
Ja de nit vam tornar a la ciutat, i jo tenia la intenció de fer una visita nocturna al Golden Temple, però saps què? Em vaig quedar sobat (jo i els altres) tot mirant la infumable peli "Ultraviolet". Així que ho haurem de deixar per la propera visita.
Al matí següent agafaríem un bus cap a Dharamsala, al baix Himalaya, paradís hippy i seu del govern del Tibet a l'exili. Tot i així, l'informat staff del nostre hotel ens havia comentat que no n'hi havia pas, de busos, que havíem d'agafar un tren i després un altre bus.
Pues això!
No comments:
Post a Comment