Aquest post cobrirà els primers quinze dies de la nostra estança aquí, i degut a l'èxit (intuït) del nou format de menys text i més fotos intercalades, així és com anirà la cosa també a partir d'ara. Espero que, encara que pràcticament ningú comenti, el format sigui seguible i us provoqui ganes de tornar-vos a passar.
La nostra idea original, un cop a Austràlia, era estar-nos un temps a casa dels pares de la Tiffany (de fet, de la seva mare, la Virginia, i el seu marit, en Bill, que no és el pare de la Tiffany, però com si ho fos), fins comprar-nos una furgoneta i començar una vida itinerant per Austràlia. Amb el temps aquesta idea s'ha modificat lleugerament, tal i com veureu en els aconteixements passats durant els SEGONS quinze dies (com m'agrada, mantenir la tensió, eh!! :-D), però la primera part, la d'estar-nos aquí durant un temps, no ha canviat pas gens :-)
La casa on vivim és a Helensvale, un suburbi de la Gold Coast. El concepte de suburbi no és negatiu tal i com és en la nostra llengua, sino que el podríem traduir millor com a urbanització. De fet aquí tothom viu en suburbis, una mica a l'estil americà (sospito que aquí hi ha força coses, una mica a l'estil americà), en cases relativament grans, amb els seus jardinets i en molts casos piscina. Però és que això no és Europa, on tots estem afatxegats uns sobre els altres. En tot Austràlia hi viuen uns 20 milions de persones (imagineu-vos, la meitat que a Espanya), i ténen lloc de sobres per viure en cases amb piscina.
Lo dolent és que no hi ha cap mena de sensació de societat, i la vida social propera es fa al centre comercial, cosa que dóna un pèl de grima...
La Gold Coast és una de les destinacions turístiques per excel.lència de tot Austràlia, popular per igual entre nacionals i estrangers, i està uns 80 quilòmetres al sud de Brisbane, pràcticament a la frontera sud de l'estat de Queensland. Mirada amb ulls crítics, és un Lloret a lo gros, i Surfers Paradise, el centre de tot plegat, no és necessàriament el lloc on voldries (almenys jo) anar a passar unes vacances. Però! En traurem el millor que podrem, això segur.
Quan arribem aquí és al mig de l'estiu, i hi ha 9 hores de diferència (aquí estem avançats) amb Europa. És també temporada de pluges, i plou un dia de cada dos, cosa que no li dóna precisament cap ambientació de destinació idíl.lica de platja. Però tot això i més ho anirem descobrint foto a foto!
Una de les peculiaritats de la casa on estem és que, just al darrere, hi ha una inmensa colònia de rat-penats. I quan dic inmensa, vull dir realment inmensa:
De fet, mai a la vida n'havia pas tants de junts. I durant el dia dormen i no fan gaire res, però al vespre munten un escàndol de cuidado. Són bastant interessants de veure, de totes maneres, i s'afegeixen a la quantitat de particulars animalons que córren per aquestes terres.
La Tiffany i en Jett no venien per Austràlia des de dos anys enrere, i la seva mare (i àvia) els esperava amb candeletes. De fet, la familia Lewis (que aquest és el cognom d'en Bill i la Virginia), es van traslladar a aquesta nova casa cap a mitjans de l'any passat, i quan preparaven les habitacions, les de convidats les van pensar per la Tiffany i jo, i per en Jett, ja pensant que vindríem a estar-nos-hi un temps, aquí. La seva hospitalitat és excel.lent i des d'aquí els hi agraeixo efusivament!
Concretament, a l'habitació que ocupem la Tiffany i jo, la seva mare va tenir el molt simpàtic detall d'enmarcar un parell de fotos de les nostres mascotes Coco, Porc i Huffalump, i penjar-les perquè no les trobéssim a faltar :-D Amb el que no comptava ella és que en Coco (que per cert, al món anglosaxó n'hi diuen Grover) estava entaforat a la maleta que vam enviar des de Noruega! :-)
Totes les famílies d'en Jett estaven molt preocupades perquè, oh pobret, aquest any no havia tingut ni nadal ni regals. Però ho vam solucionar retrassant la celebració de nadal fins al 20 de gener o així, el primer cap de setmana que vam estar aquí. Evidentment, la criatura estava innocentment (ehem) emocionada descobrint les sorpreses amagades sota els papers.
Les germanes de la Tiffany (força més grans que ella) van venir amb els seus fills (de 18 a 22 o 23 anys) a celebrar amb joia l'arribada del senyor. Com ja us imaginareu, aquí nadal cau en plè estiu, cosa força curiosa, i no té pinta de nadal ni res (i encara menys si és un mes més tard). Tot de mascles a la piscina dónen per aquest tipus d'activitats actives i masculines. Aquí veiem, en una instantània plena de fúria, en Bill atacant des de les profunditats a un desconcertat Brett, cosí d'en Jett. En Bill és tot un paio, per cert!
No fa falta dir que jo, com a bon covard que sóc, em vaig mantenir ben segur a una distància raonable de l'acció. A mi aquestes masculinitats no m'atrauen necessàriament, ja us ho dic... i en Jett, que també vaia un macho, ell, papallonejava per allà a la vora amb les seves intocables ulleres. Cal dir que en Jett, des que té la seva ració de piscina cada dia, s'està convertint en un nano força hàbil dins l'aigua. Al darrere, al matalàs, en Chris també es mira la situació amb relatiu escepticisme.
I com déu mana, el dinar-sopar de nadal va consistir en una barbacoa. Com no, a Austràlia et diuen que el dinar més típic allà són les barbacoes. Si vas a Sudàfrica et diran el mateix, i a Noruega, en realitat, et diran més o menys el mateix. A Catalunya, en realitat, la barbacoa no és pas gens impopular, i si vas a llocs com als Estats Units, evidentment, allà en són els reis.
Així que en un moment acabo de demostrar com la barbacoa és el tipus de cuina més popular al món occidental. Ves per on.
Aquí en Bill i jo, tot sobrat, donant-li volta i volta!
Aquí totes les portes i finestres ténen una mosquitera, molt necessària si voleu que us digui, que et fan tenir una visió força distorsionada de l'exterior.
Un cop acabades les festivitats nadalenques, toca una tornada a la rutina (com si la nostra rutina fos gaire rutinària...), començant per l'escola d'en Jett, a la qual no assistirà durant aquest any, i que serà responsabilitat nostra que aprengui el que nosaltres considerem que ha d'aprendre... com per exemple català :-)
La mare de la Tiffany té un cotxe la mar de divertit (de fet ella és tota curiosa, també -lo que de fet, m'ha fet entendre moltes coses!-), un petit Mitsubishi FTO coupé amb un cor com a embellidor dels tubs d'escapament i una enganxina patriòtica amb la bandera australiana i un lema que diu "If you don't love it, leave!". :-)
I òbviament, la senyora dreta a la porta del conductor -a l'altre cantó, es clar-, és la mare de la Tiffany.
La més òbvia atracció turística de les rodalies és la meca surfera (o no tant) de Surfers Paradise, que tal i com la sàvia Lonelyplanet diu, està dissenyada de cap a peus perquè tu i els teus diners acabeu el dia en camins diferents. És un comercialisme turístic absolut, plè de temàtica surfera. Però! Als voltants i no tants voltants i ha moltes platges molt millors pel surf que no pas Surfers, i els locals la veritat és que no la trepitgen massa, aquesta zona...
Bàsicament consisteix en tot d'edificis d'apartaments ben alts a primera línea de platja. I si, el dia no era massa maco, però és que cap d'aquests primers dies que hem estat aquí ho són, de massa macos, plovent una mica o molt cada dos per tres...
Penseu que posen l'etiqueta "Barcelona" perquè ven més! A vegades, subestimem el prestigi de Barcelona al voltant del món, quan estem allà tota l'estona. Evidentment, Mango és roba de disseny, i no especialment barata, a Austràlia...
I per continuar amb l'influència catalana, aquest menú tot casolà!
Un altre dels llocs més populars pels locals es diu "The Spit" (l'escopinada), i és una espècie de llengua de platja amb un espigó de roques al final, que dóna a mar obert per un cantó i a una espècie de badia tancada (la Broadwater) a l'altra. El primer dia que vam anar a l'spit en qüestió la veritat és que el mar estava força enrabiat...
Cosa que no va evitar el nostre primer dia de platja i, més important, la meva primera remullada a les aigües del Pacífic (que de pacífic tampoc en té massa). Amb aquest ja són pràcticament tots els oceans els quals han patit els meus xapuçons (!!). Només queda l'Àrtic, de fet, i més a prop del que vaig estar-hi a Noruega no crec que hi estigui gaire aviat...
Com que el mar està molt enrabiat, i com que hi ha taurons en força zones, a vegades no està recomanat banyar-se. Però ja sabem que els australians són bastant machotes i aquestes mariconades se la porten fluixa...
Durant aquests primers dies, i com que en Bill treballa de sol a sol, vam fer forces sortides retrobadores amb la Virginia, consistint molts cops en el tast d'especialitats locals, com és ara uns Nachos i unes patates fregides!
De fet, diuen que la cuina australiana és una de les més originals i vanguardistes del món. De moment, però, encara no he tingut el gust de tastar-la...
Si les platges que veiem fa un moment donaven a mar obert, aquest és el cantó de la Broadwater, on aprofiten la calma de l'aigua per anclar les seves marques i muntar unes marines ben cares i elegants!
El que veiem al final de l'aigua, aquells edificis d'apartaments, són Southport, el centre administratiu de la Gold Coast. Anys enrere la Tiffany hi va viure, aquí, amb lo que és una zona força coneguda.
I quan en Jett era petit, recorda passar hores en aquest inmens parc infantil, que ara utilitzem amb relativa freqüència com el seu punt de contacte social, ja que al no tenir escola, no passa gaire temps al dia amb d'altres nens i (suposo) que és bo que ho faci. Encara que de fet, els altres nens estan plens de tonteries, i no sé com de bona influència són...
Sembla que la Tiffany també ho recorda amb alegria, ja que té pinta de passar-s'ho igual de bé!
Fins i tot fent més amistats que en Jett, com aquestes nenes de la seva mateixa edat, discutint-se el títol de princeses del castell...
Una altra cosa que s'ha recuperat (però molt mitjanament) són les escapades en bici. La putada és que estem al fons-fons d'una urbanització, i per anar a qualsevol lloc has de atravessar quilòmetres de cases totes iguals i amb pujades i baixades de vegades una mica cansines. I com que la meva motivació ciclista no és pas esportiva, sino que turística, em sento una mica frustrat. Però bueno... anem fent el que podem... en el sentit de bellesa paisatgística just al tocar de casa, està clar que enyoro una mica els turons ondulats de Noruega...
Comento al principi del post que la vida social de l'àrea de Helensvale, que tècnicament no és cap poble, sino només una urbanització, es centra al voltant del centre comercial. De la mateixa manera, als centres comercials (que no n'hi ha pas pocs, val a dir-ho), és molt comú el concepte de "Food Court", és a dir, una espècie de pati amb taules comunes i tot tipus de paradetes de fast food al voltant. Potser també és comú a Catalunya, de fet no m'extranyaria, però la veritat és que no els acostumava a freqüentar massa, els centres comercials... A Austràlia hi pots trobar tot tipus de menjars del món, amb total freqüència, i en consonància, cadenes de menjar ràpid de tota mena: japonesa, vietnamesa, kebabs, pizzes, amanides, crepes, etc... tot i així, però, les cues més llargues s'amunteguen al McDonalds i al KFC... no m'extranya veure la quantitat d'australians que estan força grassonets...
En tot cas, això si evitant el McDonalds i el KFC, també nosaltres caiem ocasionalment al pou del menjar ràpid, i aquí ens teniu disfrutant-ne al food court com tothom :-)
I si, efectivament, Austràlia està plè de bitxos... insectes, reptils, amfibis i mamífers... aquí hi ha de tot, i molt. Aquí tenim una super-super propera foto d'una amiga abella rebuscant néctar en una flor ben colorida... i em direu... pues ja veus, una abella! Quina cosa més curiosa, no? I sabeu què us diré? Pues que teniu raó! :-P
I per últim, continuant amb els bitxos, aquí el que fem és decapitar-los i xurrupar-lis tot lo xurrupable. Aquesta foto la dedicarem especialment a l'Oscar, animant-lo amb energia a anar comprant els bitllets cap aquí. Un món fascinant l'espera! :-D
I això és tot! Fins la propera!
No comments:
Post a Comment