En aquest cas, el nostre autobús estava sorprenent plè de turistes, considerat els pocs que vam veure a la nostra estada a Amritsar. Fins a 5, incloïnt una parella espanyola, la fèmina de la qual bastant xerrameca, distreien l'atenció dels locals de les nostres persones.
A diferència dels trens, aquí no tens gent tota l'estona pujant a vendre't snacks i coses, així que ens vam haver d'aprovisionar a la sortida, per exemple amb aquestes galetes que tant li agraden a la estrella de Bollywood Sharukh Khan, que tant li agrada a la Tiffany :-)
En aquesta foto d'alineació (que no alienació), la bona senyora del final hi posa la cara perfecta :-D
I tot i que sembli que l'estigui segrestant, en Jett va fer bones migues amb el revisor del bus. I és que 7 hores (misteriosament puntual!) tancats aquí creen els seus lligams!!
La zona on volíem estar és no exactament a Dharamsala, sino a una barriada, 15 quilòmetres muntanya amunt, anomenada McLeod Ganj. Superpopular entre els turistes, com vam poder comprovar. Així que ens va tocar agafar un altre taxi cap a dalt. Dharamsala era dels pocs llocs on no havíem mirat un hotel, així que vam començar a caminar a la búsqueda d'un. Com que, per què no dir-ho, estàvem més que fora de temporada, ja que feia una rasca a destacar, els hotels estaven tots mig buits, i els seus amos estaven tots a la porta a caçar a qui poguéssin. Finalment, no sé perquè, vam entrar al Mount View, que tenia la mateixa pinta que tots els altres. La conversa un cop ens va ensenyar l'habitació va ser: "Quant en vols pagar, per aquesta triple amb bany i històries?"... "200 rupis"... "nooo!"... "300 doncs!"... "300 ok!". La sensació és que la conversa hagués pogut perfectament ser "Quant en vols pagar, per aquesta triple amb bany i històries?"... "100 rupis"... "nooo!"... "200 doncs!"... "200 ok!".
Però vaja, que els 300 rupis (5,1 euros) ja eren un bon preu, ja, per l'habitació!
Quan es refereix a Mount View, per cert, es refereix, òbviament, a que té vistes al monte. I és cert. Aquestes són les vistes des de la nostra habitació, al matí següent.
Però és força fàcil, en realitat, tenir vistes al monte a Dharamsala, ja que el poble està extranyament enclaustrat en una sèrie de valls, donant-li una localització escènicament encisadora, però bastant impràctica. La raó és que la barriada de McLeod Ganj va néixer com una estació de muntanya en temps de domini britànic, i estava pensada com a lloc de vacances i no pas de residència. El mateix origen que tantes altres localitats als peus dels Himalaies, per cert. Evidentment, i com sembla que passa a tota la India, tots els pobles i ciutats créixen amb certa desmesura, i si bé Dharamsala no està necessàriament superpoblat, comparat amb d'altres llocs, no li falta gent, no.
Al que anava: una altra vista del "monte".
Però hi ha una cosa que diferencia Dharamsala de la resta de localitats de muntanya esparcides per l'Himachal Pradesh (i és que així es diu l'estat on ens trobem, ocupant la major part dels Himalaies indis). I és que aquí és on, al 1959, el govern del Tibet, liderat pel Dalai Lama, i acompanyat per una molt nombrosa comunitat, va establir la seva seu a l'exili, forçats per la política arreligiosa i uniformitzadora del govern comunista xinès, que no permetia la pràctica activa de cap religió dins les seves fronteres. Aquesta disputa encara està en peu avui en dia, i més actual que mai. El Tibet està considerat per molts com a Regió Autònoma, i el Dalai Lama (cap de govern i del budisme tibetà), rep tracte de Cap d'Estat en la majoria de la comunitat internacional.
Així que, a la pràctica, quan arribes a Dharamsala te la trobes plena de gent que sembla xinesa (i no ho són, que són tibetans), i de temples i referències budistes com enlloc a la India.
He aquí un d'aquests temples, amb les seves rodes de pregària. Pels qui no ho sapigueu, molts temples budistes estan rodejats d'aquesta espècie de rodes, que conténen pregàries. Quan la gent li dóna voltes al voltant, les fa girar, esparcint així la pregària per tots cantons.
Considerant la meva arreligiositat manifesta, hi ha molts punts del budisme (entre ells la seva extrema tolerància cap a d'altres religions, i lo irremediablement simpàtic que em sembla -i lo bé que parla, també- el Dalai Lama), amb els quals no puc evitar estar-hi ferventment d'acord. N'hi ha d'altres, però, potser més relatius a les formes, que no em convencen tant. Com que m'imagino que tots en teniu una mínima idea, del que va el budisme, no m'extendré en aquest punt, tal i com he fet (i faré) amb religions més minoritàries i desconegudes als nostres ulls.
En tot cas aquí tenim un buda ben daurat.
I si bé el budisme és conegut pel seu asceticisme i renuncia de béns materials, suposo que no tothom que visita aquests temples n'és del tot practicant, així que no està de més avisar, encara que sigui amb faltes d'ortografia!
En aquest primer matí de passejada dharamsalenca vam tenir la gloriosa sorpresa que un festival tindria lloc a la plaça del temple, inclús sentint rumors que el Dalai Lama mateix hi assistiria per xerrar-hi. Davant tan magna oportunitat, ens vam personar allà prestos, podent-hi embadalir-nos una estona amb les moneries d'aquestes nenes xineses (ok, tibetantes, tibetanes!!) tan cuques!
La cosa, de totes maneres, semblava preparada per una xerrada excepcional, amb la bandera del Tibet de mides descomunals i un parell de fotos del Dalai franquejant-la.
Però a la hora de la veritat, el que anomenaven "Festival dels Himalaies" es va convertir en tot d'escoles ballant danses tradicionals, sense rastre del Dalai Lama ni res. El festival va ser entretingut, és veritat, però no va deixar de ser tot de nens amb vestits tradicionals dansant una mica descordinats.
Tot i així, la cosa es va allargar gairebé tot el dia, i tot el dia que vam estar nosaltres al peu del canó. Quan es va acabar es va posar a ploure a horrors i ens vam haver de refugiar a l'hotel. La nostra sort extrema va fer que just a la porta del costat es trobés el cinema del barri, on aquell mateix vespre es projectaria la última i unànimament aclamada per la crítica, peli d'en Sharukh Khan, Om Shanti Om.
He aquí el cinema.
I he aquí en Sharukh Khan, amb cara de paperina. I nanos, m'he de rendir a l'evidència: ja porto unes quantes pelis de bollywood a les espatlles, però aquesta, Om Shanti Om, pot ser considerada des de llavors la meva nova favorita. Quina gran pel.lícula, oh nous fans del bollywood, la que ens presenta el senyor Sharukh Khan!
Si pel que fos mai decidíssiu veure'n alguna, de peli, i en sou inexperts, us recomano aquesta!
Però ai! No pas tot són flors i violes, en aquestes terres himalaienques! I és que la nit va ser freda i dura, la calefacció a la nostra habitació nula, i el costipat semi-gripós creixent. Pel matí, les muntanyes es van despertar blanques i el cel ennuvolat. Es clar que... ilusos de nosaltres, què ens esperàvem exactament del desembre als Himalaies?
El dia plujós, un dels temples que omplen el poble, en un típic carrer (dels 2 que té) del McLeod Ganj.
I així de sorpresa, sense esperar-nos-ho ni res (així són les sorpreses!), un senyor mico com una casa passejant-se como pedro por su casa pels cables elèctrics. En el seu moment ens va fer molta gràcia, però al cap d'unes setmanes ja eren com de la família, els micos!
Però ja us dic que el dia, molt bo no era. I com que nosaltres (personalment, jo) estàvem una mica empiocats, la veritat és que no vam fer gaire cosa. Per una altra ocasió (estiuenca, si pot ser) haurem de deixar les caminates per les muntanyes que em vaig quedar amb ganes de fer, però és que la cosa no acompanyava lo més mínim!
I així va passar el nostre temps a Dharamsala. És un poble bastant acollidor i proporciona una barreja d'atractius bastant especial, però fa una rasca que te cagas i està abarrotat de turistes. A més, jo no em trobava massa bé, així que no vaig poder disfrutar-lo com m'hagués agradat.
Aquesta profusió de turistes, per cert, té els seus cantons negatius. Explicarem una anècdota, així per acabar, que ens va passar al mig del carrer. El primer dia, un nen es va acostar a la Tiffany oferint-li abrillantar-li les sabates. Com que en realitat a ella ja li molava la idea, que les hi abrillantés, li va dir que no avui, però que un altre dia que el trobéssim ok. Doncs el vam trobar un altre dia, i vam acceptar. Mentre el nano estava donant-li a les sabates, ens va comentar que ell no volia diners, sino menjar, ja que el seu pare era alcohòlic i els diners que guanyava se'ls gastaria bevent. Que tendre, vam pensar. I li vam dir que ok, ja li pillaríem algo per menjar. I un amic seu, al costat, posant la seva cara més trista, ens va preguntar humilment que si n'hi compraríem també a ell, de menjar. Ostres tu, quins nens més macos i que benefactors que anàvem a ser! Pues quan el nano va acabar (una bona feina, per cert!), en comptes d'acceptar la nostra angelical suggerència de que ens els emportàvem a esmorzar, es va encaminar tot decidit a una botiga de queviures, agafant com quatre pots de 5 litres de llet en pols, 3 pots gegants de llevadura i d'altres articles de mida industrial i els hi va presentar a l'home, davant de la nostra estupefacció. El compte ascendia a 920 rupis, pràcticament 17 euros, que, ja em perdonareu, és una autèntica animalada a la India. Com es diu, em vaig emprenyar com una mona, i li vaig dir, amb no molt bones paraules i evidentment sense donar-li un duro, que ja se'l podia entaforar allà on pogués, el seu raspall per les sabates, mentre el seu amic em comentava, refusant totalment d'enterar-se de què anava la història, que què passava amb el menjar per ell.
Quins collons. En sèrio que em vaig cabrejar molt, i vaig estar de mal humor mig matí, per culpa dels pamplines aquests.
Al que em refereixo és que, amb tant de turista, hi ha molts vius. I també molts "efectistes". Entre d'altres un nen d'uns 10 anys, també, assegut al terra amb un altre nen, més petit, potser d'encara no 2 anys, amb aparent falta de consciència, un vendatge estrafolari al cap i una taca vermella sanguinolenta regalimant-li per la cara. Tot plegat, una escena horripilant. Però... certa? Ho dubto molt! Precisament Dharamsala té una profusió de clíniques considerable, i estic segur que, almenys, li netejarien la cara al pobre nen. Però suposo també que més d'un turista, esfereït, queia a la trampa i deixava anar els seus bons rupis.
Però ah! Mira que n'hem vist, d'escenes d'aquestes, durant el viatge!
La nostra següent parada, després de passar 3 nits aquí (i, per cert, comprar un pilot de regals i souvenirs que vam enviar per correu i encara estem esperant) era la ciutat de Pathankot. A Pathankot en si no hi anàvem a fer res, però es tracta d'un centre de transports des del qual podríem agafar un tren fins a Bikaner, la nostra primera etapa al Rajastan. Per motius d'horaris, i com que el tren sortiria pel matí, vam decidir anar a passar-hi la nit, a Pathankot.
El procés teòric era agafar un bus des del McLeod Ganj fins a Dharamsala (com que era migdia no feia falta un taxi) i des d'allà un altre bus, directe a Pathankot, i que tardaria unes 4 hores. Però ah! Vam arribar a Dharamsala i el senyor de l'estació ens va dir que l'últim bus havia sortit una mitja hora abans. Com que els indis ténen una espècie de sisè sentit per detectar confusió en el forani, en un moment vam tenir una desena de locals efusivament interessats en conèixer el nostre problema i en oferir-nos tota classe de solucions. Finalment, la solució més plausible era agafar un autobús cap a Kangra (just aquest que està a punt de marxar) i des, d'allà un altre cap a Pathankot.
I així va ser. Un cop a Kangra, el bus cap a Pathankot estava just al costat i va tardar literalment 3 minuts a marxar. I aquests si que no veien turistes gaire sovint, així que estaven d'allò més encantats a tenir-nos per allà, especialment al Jett, tot blanc i curiós, ell. El viatge, val a dir-ho, va ser memorable, amb el Jett envoltat d'homes ensenyant-li a ballar i totalment maravellats amb ell.
Fins i tot a l'arribar, un d'ells (el primer a l'esquerra, a la foto), ens va comentar que seria un viatge que mai oblidaria. I m'ho crec. Posa't a pensar-te-la, aquesta frase, i imagina't l'impacte que pots arribar a causar amb pràcticament no res. Així que convido a la reflexió (i a l'autorreflexió) per aprofitar aquest impacte per causes que s'ho valguin!
En Jett, per cert, i tots nosaltres, ben aviat ens vam acostumar a menjar a l'estil indi, ergo, sense coberts. Té un punt extranyament agradable, l'empastifar-te les mans amb l'arròs i les salses, tot barrejat i enganxós!
Per fer-ho fàcil, vam decidir passar la nit de Pathankot a les habitacions de l'estació de tren, ja que a la ciutat tampoc hi havia res a fer. Ens va costar 250 rupis (uns 4 euros), i hauria de ser l'habitació més barata que tindríem a la India. I no estava malament, molt grossa. Si bé força descuidada i amb una olor sincerament extranya, barreja de pintura i alguna cosa orgànica en la qual tampoc no vull pensar-hi massa...
El tren fins a Bikaner ens portaria tot el dia, ja que, teòricament, hauríem d'arribar allà cap a la 1 de la nit. No és un trajecte necessàriament popular i el viatge va ser tranquil, evolucionant des de les verdes i fèrtils prades del Punjab fins les àrides i desèrtiques terres del Rajastan (això ho dic pel liricisme, però era de nit, a les àrides i deèrtiques terres aquestes, així que no ho vam pas veure).
Això si, tenim una de les primeres fotos dels trens que podrem disfrutar per aquí.
I també va ser un dels primers llocs on vam tenir al Jett entretingut pràcticament tot el viatge amb un altre nen de més o menys la seva edat. Una de les grans curiositats del viatge era veure interectuar al Jett amb d'altres nens, considerant la falta d'experiència infantil i el total diferent background en que han crescut. En algunes ocasions millor i en d'altres pitjor, no sé si va satisfer la nostra curiositat, però era interessant de veure!
Ja em perdonareu lo borrós de la foto, però és que el tren tampoc és molt estable i a vegades sóc incomprensiblement tossut en la meva negativa a utilitzar el flash. A part del Jett i el company, també podem veure els ventiladors que copen el sostre del tren (i que no vam haver d'utilitzar mai, per cert) a les classes no airecondicionades. També, els nens estan a la llitera posterior. Us explico com funciona la cosa. Als "compartiments" de 6 (que no estan tancats ni res) hi ha una llitera superior i un seient a sota, que es converteix en una altra llitera tot aixecant el respatlle, en una obra d'impressionant enginy. Si no ho heu entès, ja ho entendreu en un futur!
La propera parada serà a Bikaner, començant així la més llarga etapa del nostre viatge: el Rajastan.
No comments:
Post a Comment