Per fi! Ha sigut una ardua tasca, però finalment, amb sang, suor i llàgrimes, hem arribat a Austràlia! No encara al nostre destí final, però vaja, almenys ja tinc el passaport sellat! (riu-te'n, però són ben punyeteros, aquests d'inmigració, a Austràlia!).
Ens quedaven encara tres dies abans d'acabar el nostre viatge, i preteníem aprofitar-los. Darwin, la nostra última destinació es troba a la costa nord australiana, i és la capital del desèrtic i ben poc poblat Northern Territory. Austràlia només té 7 estats, i el NT (aquí tot va amb inicials) n'és un d'ells, però Darwin no té més de 70.000 habitants. Arribem aquí perquè volar des del sud-est d'Àsia a Brisbane, el final del nostre viatge, era massa car, i fer-ho via Darwin no ho era tant. Òbviament, després d'estar-hi dos dies, ho és bastant més, tot plegat, de car, però d'altra manera no hagués pogut escriure aquest post, així que val la pena! :-)
Vam arribar a Darwin a la una de la nit, enmig d'una tempesta infernal. Recordem que, com a Singapur, estem als tròpics, i que ens trobem en plena època de pluges. Això fa que estiguéssim en temporada baixa i poguéssim aconseguir, després de regatejar-lo (oh! I com n'apren, un, després d'un temps a la India!), un bon preu al tranquil i afable Gecko Lodge.
I tot i arribar tard, tot i que el bus que ens havia de portar a l'hotel va tardar un pilot, i tot i que estàvem petats, ens va costar adormir-nos al mig de la tronera. Però quina manera més típica hi ha d'arribar a la temporada de pluges australiana que envoltats d'una tempesta eixordidora? Oh! Quina vida més excitant, la del turista!!
I així que aquí tenim la primera visió marítima. La primera de tantes que en veurem, des de tots cantons. Austràlia està principalment habitada a les costes, i encara no a totes, perquè el centre és un desert inmens. El mar que banya aquesta costa nord es diu Mar d'Arafura, per cert.
I vaja, perquè és la gràcia de que és el primer mar a les Austràlies, perquè tampoc és massa espectacular!
El que si que mola és que, tot passejant, vam trobar-nos un camp on es disputava un partit de futbol australià! (o footie, com n'hi diuen aquí... però vaja, aquí també li diuen brekkie al esmorzar, així que...) Ole de totes maneres! Què més pots demanar? Tot i així, devien ser uns amateurs marietes, perquè no es fotien d'hòsties ni res... per què va d'això, aquest esport, no?
Però vamos, lo particular de veritat són la de bitxos que hi ha, aquí... al pati de l'hotel (hotel bastant relaxat, per cert) vam poder veure aquesta escena sexual entre dues granotes exòticament verdes, tot fent saltironets.
I al costat de la platja, estava abarrotat de crancs com aquest, preparats per pessigar-te a la mínima.
No devien ser comestibles, perquè la veritat és que n'hi havia moltíssims, amagant-se als seus forats remullats...
I no només hi podem trobar extranys animals, sino que també hi ha una bona col.lecció d'extranys vegetals. Us podeu imaginar que la Tiffany està joiosament encantada, amb la seva predilecció per les fotos super-super-properes!
I aquesta extranya fruita... no sé ben bé què és...
Una de les visites més interessants va ser al museu del Northern Territory. Una gran part estava dedicada al cicló Tracy, que va devastar la ciutat el dia de nadal de l'any 1974, reduïnt-la a la meitat d'edificis. En una de les habitacions, negra i tancada et posen una cinta de casette a tot drap amb una gravació de la nit dels fets. Si et poses en situació, fa una mica de iuiu...
De totes maneres, com que no val la pena posar una foto d'una habitació tancada i fosca, passarem a la bonica figura dissecada del simpàtic cocodril "Sweetheart" (simpàtic nom), que va aterroritzar les rodalies per unes quantes setmanes durant els anys 80. Aquestes zones del nord d'Austràlia n'estan infestades, de cocodrils, i està dramàticament desaconsellat banyar-te en rius o gorgs, a no ser que explícitament t'ho permeti. En Sweetheart és un bitxo de més de 6 metres de llarg, i estava causant ja masses problemes quan el van intentar capturar i tancar, amb tanta mala sort que (diuen) l'animal va morir accidentalment asfixiat per una corda... almenys ara en poden ocupar un tros de museu...
Fins i tot vam tenir la sort de trobar-nos-en un de cara, de cocodril. Aquí el veiem amb un semblant amenaçador i preparat per saltar damunt la seva presa. El que jo no sabia és que els cocodrils podien ser tan peluts?
La Tiffany m'ha estat durant la vara durant quasi dos anys amb lo bons que són els pastissos a Austràlia en comparació a pràcticament tot arreu on hem anat, així que per fi arribava el moment del veredicte!! I... hummm... no estan malament, no! Però tampoc sense exagerar!!
L'alegria de la tornada a la seva terra natal, junt amb el sucre que contenia el pastís, van fer que la familia s'excités una mica... a destacar en Jett amb tota la seva masculinitat... :-D
De tornada on hi havia els crancs, que veiem en detall unes fotos més amunt, i al fons de la foto encara aquí, vam trobar aquesta colpidora declaració d'amor, que sincerament no em puc estar de posar aquí "Nathan McLean is lovely"... i lo millor de tot és que quan el Nathan en qüestió busqui el seu nom per internet (com d'altres que ja ho han fet i han arribat a aquest blog), estarà totalment desconcertat de trobar-se aquí! Ji-ji-ji-ji!
Qualsevol moment és bo per fer una mica d'exercici, especialment quan has estat un bon temps sense fer-ne i si ets una professora de fitness que se suposa que hauràs d'estar en forma si vols treballar una mica quan et situïs al cap d'uns dies! :-)
Aquí la marea té una incidència important, i pot variar forces metres d'una hora a una altra. Podem veure que aquests arbres devien néixer quan la marea estava baixa, perquè ara se'ls veu una mica fora de lloc!
Però quan la marea (es diu marea, en català? No, oi?) està alta, una de les atraccions més populars de Darwin (potser la més popular) pren vida. El seu nom és Aquascene, i bàsicament consisteix en que un pilot de peixos s'acosten a la costa a ser alimentats pels nens i més grans que vulguin fer-ho. I algú va tenir la idea de tancar-ho i fer pagar entrada... (i evitar que la gent pesqués tots els peixos sense compassió, suposo...) És una visió interessant, de totes maneres...
Fent un petit parèntesi, veiem que el noi que està tirant-li pa als peixos (pa proporcionat per la organització, per cert) és un aborígen australià. La història dels aborígens és força trista, i al llarg de l'any l'anirem desglossant amb detall. A d'altres zones d'Austràlia, especialment a les més poblades de sud i est, no n'hi ha una comunitat massa gran, però aquí dalt se'n veuen molts. El tema és que, abans de que l'home blanc vingués a molestar, vivien en absoluta harmonia amb la naturalesa, i en milers d'any d'habitar Austràlia, no van tocar absolutament res. Quan l'home blanc va arribar, els va obligar a adaptar-se al seu ritme de vida (el del progrés, ja sabeu), i no crec que aquesta gent hi estigués preparada en absolut. La visió més dolorosament comuna és la d'aborígens tirats pels carrers, continuament borratxos, barallant-se, i òbviament inadaptats i fora de lloc.
Tota una pena.... d'aquí un parell de mesos, per cert, tornarem a Darwin i al Northern Territory amb més detall, i intentarem conèixer les comunitats aborígens en profunditat. Ja us explicaré com i perquè d'aquesta visita d'aquí dos o tres posts...
Tancant el parèntesi i tornant a l'alimetació piscícola, aquí veiem a en Jett participant efusivament en la cosa, i com grans i petits (sobretot grans) ocupen la plataforma, sucant i rebent les carícies dels peixos mentre t'agafen el tros de pa de la punta dels dits.
I és que de peixos n'hi havia molts... alguns d'ells força grossos i força agressius...
Hi havia una colla de nens aborígens, que segurament formaven part d'algun orfanat, portat per unes missioneres de la caritat (la ordre de monges fundada per la Mare Teresa de Calcuta). La veritat és que semblaven molt bones dones, i havent estat a Calcuta pocs dies abans, feia gràcia veure-te-les a tot ben blanques i amb els seus saris. La sensació que em dóna la foto, involuntàriament, és que estic a punt de tirar-lis a elles (inclús diria que amb violència), el tros de pa.
Tota l'activitat alimentària s'acaba quan la marea comença a tornar a baixar, cosa que podem comprovar en els mateixos arbres que veiem abans, ara una mica menys ofegats.
L'altre lloc on tothom deia que valia la pena anar era al port, on podíem trobar tot de xiringuitos de menjar ràpid a l'australiana. La veritat és que, caminant, el port estava al quinto pino, i no hi havia gaire res, però vaja, que no es digui que no ho vam provar...
Darwin està força fluixa en tema edificis. De fet a Austràlia lo més antic que et pots trobar no té gaire més de 100 anys. Em va fer gràcia aquest ajuntament (ai... ara no recordo bé si era l'ajuntament o el govern de l'estat... aquesta memòria...), que em recorda força a una barreja entre el Nexus II, a la UPC, i on es troba Ubuntu, i l'estadi de San Siro a Milano.
I la vida nocturna és tot un altre tema... i la veritat és que era una mica desconcertant. Potser és perquè ens trobem en un poble a la cantonada, però la gent era una mica quillaca (yobos, com n'hi diuen aquí), i tenien pinta inclús amenaçadora... un parell de cotxes ens van escridassar (no és que entengués gaire el què deien) i la gent es barallava entre ells amb certa inusual freqüència...
Però vaja, que ja s'ho faran. Jo tenia d'altres coses de les que preocupar-me, com és ara escoltar el remor del ventilador a través del xupa-xup gegant, ara ja, només faltaria, buit de xupa-xups.
I ara si!! El nostre viatge, que va començar dos mesos i mig abans quan empaquetàvem els trastos per marxar de Noruega, arriba a la seva fi. Han sigut ni més ni menys que 13 països, saltironant d'un a l'altre en cotxe, bus, tren, avió i vaixell, tots ben diferents entre ells -bé, tampoc tots-, plens d'experiències (i posts!), i que sens dubte han fet madurar la meva visió del món, que d'això es tracta. :-)
L'últim dels vols, el que ens havia de portar des de Darwin fins a Brisbane, a poc menys de 100 quilòmetres de la residència dels pares de la Tiffany a la Gold Coast, i la fi del nostre viatge. Seria un vol nocturn amb Virgin Blue, la principal companyia de baix cost a Austràlia (que no la més barata, afegiré), que va ser una autèntica misèria en termes de descans i dormida.
I aquí tenim la última sortida del sol del nostre viatge, sempre espectacular des dels aires!
I com a conseqüència de la dormida de merda, aquí em teniu despedint-me de tots vosaltres (fins al proper post, que tot plegat continua, evidentment). Moltes gràcies per haver seguit aquest viatge, els qui l'heu seguit, i als que no també, i us convido a continuar seguint totes les interessants coses que em passen a la vida, que ja sé que no teniu res més a fer! :-)
Apalis doncs!!
No comments:
Post a Comment