El bus saltironador que ens va portar fins a Udaipur va arribar a les condemnades 5 del matí, extremadament puntual (els busos, vist lo vist, són molt més puntuals que els trens!). A aquelles hores només 4 rickshaws esperaven als 4 possibles clients que arribaven, així que no vam haver de patir l'habitual assetjament de desenes de conductors buscant ser els elegits pel teu viatge. Però tot i així, a quarts de sis del matí, i tot negociant els carrers buits d'Udaipur, ens va parar un motorista a comentar-nos que l'hotel que buscàvem (i que havíem reservat) estava plè, i que ell tenia un hotel i que segur que hi estaríem fantàstics.
Incorregibles, aquesta gent! :-)
Com comento en un altre post, els joves dels treballadors dels hotels acostumen a dormir a la pròpia recepció, així que no vam tenir problemes a entrar a aquella hora (tot i òbviament despertar al nano desconcertat).
El nostre hotel es deia Mewar Haveli, i garantia unes vistes fantàstiques, uns preus competitius, i un hotel de qualitat mitjana / alta. I no va decepcionar gens. Com a mostra, el Jett el va qualificar el seu hotel preferit de tots els que vam visitar (que en són uns quants!).
De fet, i per demostrar que en quant a les vistes, com a mínim, no menteixen en absolut, aquí tenim la postal típica d'Udaipur, amb el Lake Palace al bell mig del llac:
I aquí el restaurant del nostre hotel.
També des del mateix lloc tenim aquesta perspectiva lateral, amb una entrada del llac, els edificis invariablement blancs, i les muntanyes al fons, amb el Monsoon Palace encaramat a dalt de tot.
Aquí de palaus n'anem ben servits. Si el més conegut potser és el Lake Palace que veiem més amunt, construït en una petita illa al llac Pichola, el més elaborat i significatiu és el City Palace, també inmaculadament blanc.
A dins, l'habitual profusió de patis i ales i palauets bellament escolpits.
Aquesta foto no faria falta, si no fos pel bonic cel que l'acompanya, però ensenya una mica més dels patis i palauets que diem.
Paradoxes del món modern... qui diríeu que és la india, en aquesta foto?
Aquests maharajàs ja s'ho muntaven bé, ja, Amb patis ombrívols per protegir-se de la calda.
Si, nosaltres també, per aquelles dates, ja estàvem una mica fins al monyo, de forts i palaus. Però vaja... és el que hi ha per veure, aquí...
Aquest era especialment guapo, però, val a dir-ho. I el tema és que cada maharajà hi afegia la seva ala, amb les seves habitacions i fòbies particulars, i la decoració total de la cosa queda una mica eclèctica, si bé els motius generals són més o menys comuns.
No em digueu que aquests galldindis reials (xD) no us sonava haver-los vist abans...
Doncs no n'hi ha un no, que n'hi ha tres, amb els mosaics que veiem dues fotos més amunt i formant un pati d'allò més escènic i agradable.
Tan agradable que dóna per unes ballaruques fent voleiar el vestit i la bufanda, sota els ulls encuriosits del guarda, que, de fet, ja ho deu haver vist tot, en tema de turistes fent coses rares per la foto.
Així com Jaisalmer era la ciutat daurada i Jodhpur la ciutat blava, Udaipur és la ciutat blanca, no per res.
També és una ciutat amb forces turistes (considerant la bellesa escènica, la quantitat d'atractius concrets, i la sorprenent netedat general) i, en conseqüència, amb profusió de restuarants als terrats (quelcom ben turístic, a qualsevol ciutat índia).
En aquest cas vam tenir la oportunitat de gaudir d'una vermellosa posta de sol des del terrat en qüestió, amb la silueta d'aquest temple (hindú, aquesta vegada) retallant-se just al davant.
I de sol a lluna, ja que aquella nit teníem una generosa lluna plena amb un aspecte força bizarre allà a dalt.
A la India, si hi ha alguna cosa que es promou, és que compris coses. I no és pas absurda, aquesta cosa, ja que tot és remarcablement barat. El problema és que, òbviament, si en compres masses, de coses, el gasto es torna exagerat, així que nosaltres no en vam comprar pas tantes. El que si que vam comprar van ser un parell de miniatures pintades que ens aniran la mar de bé com a decoració si en algun moment de les nostres vides tenim una casa a decorar. Però l'artista, sobretot, era un personatge ben interessant, i amb algun tret físic més que particular!!
Udaipur seria una ciutat especialment neta, però les vaques hi segueixen campant com pedro por su casa. Això de les vaques, sagrades i, en conseqüència, intocables, és ben curiós, ja que les ties realment suden de tot i tothom.
Al passat post, a Jodhpur, vèiem com en Jett em pillava desprevingut i em deixava anar un cop de puny que a punt va estar d'estabornir-me. Aquest cop però, quan menys s'ho esperava, vaig ser jo qui li vaig embestir el meu atac de prospecció nasal! Vaja un, jo!
Una cosa bona dels edificis blancs, com veurem particularment un parell de posts més endavant, és que canvien espectacularment de color segons la llum del sol els hi afecti. Aquí veiem el City Palace (si, el mateix que veiem unes fotos més amunt) des de l'altre cantó del llac i amb el sol baix fent-lo brillar espectacularment.
Amb el sol encara més baix, veiem que el palau ja no brilla, però podem apreciar la bellesa de la ciutat d'Udaipur. Repeteixo que, en aquest sentit, la nostra preferida d'aquest viatge :-)
I pot ser que no ho sembli, però aquella nit era nochebuena, y mañana navidad! Així que ens vam vestir amb les nostres millors gales disposats a exercir de bons occidentals en aquell món plè d'infidels. Fins i tot al migdia, uns senyors periodistes, càmera de video a l'espatlla, ens van assaltar per preguntar-nos com celebraríem el nadal, la qual cosa vam aprofitar per intentar convertir-nos en estrelles mediàtiques. Per molt que ens vam passar una bona estona davant la tele, però, no va haver-hi manera de veure'ns-hi! Catxins!
Però ai! Com que amb un any de Noruega ja m'he adaptat als extranys horaris d'anar a sopar a les 6, el restaurant apanyat que volíem no estava encara obert, així que vam acabar en un de cutre. Aquí a Udaipur és on es va rodar la peli d'en James Bond "Octopussy", fa una trentena d'anys, però ells ho recorden amb gran orgull, i molts restaurants (de terrat) la passen cada dia. Doncs natrus en vam triar un d'aquests, i així vam passar la nit de nadal, veient Octopussy. Fa gràcia comprovar que els rickshaws que surten a la peli són els mateixos (no iguals, els mateixos dic) que els que hi ha actualment, fent-te una idea del perquè semblen tan atrotinats i perquè els fums que emeten són tan nocius.
Si, ja sé que la foto no és lo millor, però és només a títol ilustratiu!
I per viure l'ambient de festa, algú va decidir tirar uns focs artificials allà a lo lejos! Xerinola!
Al matí següent, vam decidir repetir l'experiència de patí d'aigua, aquest cop al llac Pichola (si, a mi també em fa gràcia, el nom). Ens va extranyar que el llac, popular com és, no estigués abarrotat de barques turístiques. I és que tot té una explicació. El llac no és públic, sino que pertany al Maharajà, com el Lake Palace. D'aquesta forma, és el mateix maharajà qui controla l'empresa que ofereix tours pel llac. A part, només pots accedir a patins o barques de rems.
Ja s'ho munten bé, ja, aquests maharajàs!
I amb el patí, ens van comentar que no ens podíem acostar a més de 100 metres del palau. Tot i així, el vam poder veure de bastant aprop, comprovant però que la gràcia és més la situació on es troba que el palau en si, que tampoc és massa cap maravella.
Als costats del llac hi podem trobar els tradicionals ghats, aquestes escales on la gent va a banyar-s'hi i a rentar-hi la roba. Realment, són llocs on es pot respirar el dia a dia de la vida índia com a enlloc. És curiós també com, si bé aquí són força escrupulosos amb la quantitat de cos que ensenyis, no tolerant (tradicionalment) a les noies ensenyar res, pots veure a tothom, homes i dones, banyant-se pràcticament despullats enmig de tothom sense gaire pudor. Aquesta contradicció no la vaig acabar d'entendre del tot, això haig de confessar-ho.
La resta del matí vam decidir, després d'una llarga caminata, anar a passar-la en una illa-parc que sembla força popular entre els locals. I ja us ben dic que ho és, plena de famílies i parelles índies, però sense ni tan sols un estranger. Només pots arribar-hi amb barca, i el parc és clarament més agradable que el que la falta de turistes demostrava. Així que sembla ser que vam escapar per una estona de ser guiris i ens vam barrejar entre els locals!! Alejuia!
Fins i tot vam poder disfrutar d'una mica de fauna extranya!
Òbviament però, aquesta falta de turistes va fer que siguéssim un punt d'interès important pels visitants del parc, que una vegada més demanaven les inevitables fotografies amb nosaltres.
A les afores d'Udaipur hi ha una espècie de recinte/mercat/festival anomenat Shilpgram, i que és una mostra continua de tradicions rajastanis i índies, amb la seva corresponent quantitat de paradetes venent-te tot allò que pugui sonar a indi. De totes maneres, es tracta d'un lloc prou interessant i al que hi vam passar una tarda/vespre d'allò més completa. Només entrar-hi, i la meva sorpresa va ser trobar-me aquesta ballaruca de gegants i capgrossos!
També vaig tenir la oportunitat d'aprendre a tocar el popular i senzill rawanhathha. Per molt que el senyor exhibit hi posés la millor de les voluntats, la cosa no va pas arribar a bon port. I és que tan ell com tothom que el tocava tenien unes ungles llarguíssimes que deslliçaven amunt i avall de les cordes, i a mi el dit se m'escapava cada dos per tres. Frustrat, vaig marxar considerant l'experiència un sonor fracàs! :-D
A més, també hi teníem un escenari que ens anava ensenyant diferents danses i espectacles tradicionals d'arreu de la India. Un d'ells, basat en la història d'un estúpid ocell que quasi mor mil vegades, un senyor dolent que el mata i una noia (suposadament princesa o algo) segrestada i mai lliberada, va suposar el més llarg i soporífer de tots ells.
Aquests gossos saltarins, en canvi, van ser tot un èxit! Si és que home! S'ha de ser senzill a la vida!
Quan no són els pares que volen fotos d'en Jett amb els seus respectius nens, són els propis nens que ens demanen que els hi fem fotos. En Jett, per cert, i més si el vestim així, és extremadament blanc. Estic convençut que si aparagués de cop al mig d'alguna tribu perduda se'l prendries com a déu o algo.
I això... com que les fotos, són gratis...
Finalment, i després de setmanes de búsqueda (no massa intensa) infructuosa, vam veure el primer elefant!! La cosa va tenir gràcia, perquè l'amo de l'elefant, o un amic seu, va demanar fer-se la clàssica foto amb nosaltres, cosa que ens va semblar la mar de bé, però quan ens vam disposar a tirar la foto al seu elefant ens va demanar 20 rupis, cosa que, sincerament, té pebrots però ens va fer riure molt. Per aquest motiu, i tot i no enganxar-ho massa bé, vam utilitzar a la Tiffany com a excusa per posar el senyor paquiderm com a background!
S'acostava ja el nostre últim dia a Udaipur, amb una estància plenament disfrutada. I acompanyant l'últim dia, la última posta de sol sobre el llac Pichola.
Aquí la tenim. Que bonica, ella.
Tot i així, però, com que el nostre tren nocturn no sortia fins tard (és pràctic, en temes d'aprofitament del temps, això dels trens nocturns) encara vam tenir temps de veure un altre espectacle tradicional. I noi, sincerament no ens esperàvem gaire res, però com és típic en aquests casos, va ser realment interessant.
Per començar aquesta dona asseguda al terra i amb tot de platets repartits per la roba i a les mans repicant-los al ritme de la música.
Que si que si, algun dia posaré un video i segur que aquest tipus de coses s'entenen millor...
Després aquestes dues noies ballant amb el foc al cap i el paio de la trompeta grossa a la finestra del darrere.
Després uns balls frenètics ja més típics.
I finalment la cirereta del pastís: la dona d'abans ballant amb 10 pots a dalt del cap i mantenint l'equilibri i la gràcia, utilitzant la vil tàctica de posar un pot extra cada poca estona i aixecant l'expectació del personal.
Personal, per cert, absolutament maravellat i, aquest cop si, pràcticament íntegrament occidental.
La dona, al final, es va guanyar les seves bones propines, i un lloc al nostre record de persones que fan coses curioses dalt d'un escenari! Bravo!
I ja arribava l'hora de la nostra partida. Tot i que la India en general i els trens en particular, puguin semblar un descontrol excepcional, no ho són en absolut, i a la porta de cada vagó pots veure alegrament el teu nom amb la teva reserva d'aquella llitera que havies demanat setmanes enrere.
I donada la quantitat de barrots i coses que hi ha als trens en qüestió, tens la oportunitat de mantenir a la quitxalla entretinguda.
Per cert, que durant aquest trajecte vam seure davant d'una parella d'uns 60 anys i molt dignes ells. Els habituals vestits de la Tiffany, tots ells molts indis, solien despertar certa curiositat entre els locals (especialment les dones), i com que vam passar un bon rato amb ells, aquesta es va atrevir a comentar-li que com és que no portava cap braçalet, i fins i tot donant-li un dels seus, ja que no podia ser que no anés promptament ornamentada. És curiosa, la mentalitat india....
Una altra nit al tren, i un nou despertar en una nova destinació. Aquest cop, a Jaipur, la capital del Rajastan! Fins llavors doncs!
No comments:
Post a Comment