I és que aquesta regió està al capdavant de tots els rànquings de corrupció a la India. Com a exemple, un botó: cansats de la corrupció habitual (ve de llarg, això), un pastor de toros populista es va presentar a governador de la regió. La gent, cansada, el va votar amb força unanimitat, però el remei va resultar ser pitjor que l'enfermetat, ja que l'home va omplir el govern de delinqüents i la regió, una de les més pobres de la India, es va convertir en anarquia i terra franca per bandits. Després d'acusacions de corrupció, l'home va posar la seva dona, analfabeta, al càrrec de governadora. I buscant ara mateix a la wikipedia, veig que avui per avui l'home és el ministre de transport de la India. Pues si que anem bé! Casi res!
Però anem a pams! A Bodh Gaya volíem anar-hi perquè és el lloc on, al segle V a.C, el Buddha va aconseguir la il.luminació tot meditant sota un arbre. D'alguna forma he d'aconseguir una traducció millor d'aquesta "il.luminació", que a mi em sota fatal. L'arbre en qüestió, el bodhi tree, o millor dit, un descendent seu, plantat a partir d'un esqueix de l'arbre original, que per cert va ser destruït per Ashoka, mencionat al post anterior, en les seves ànsies conqueridores.
Òbviament aquest fet li dóna una significància inmensa pels seguidors del budisme, i de fet podríem considerar Bodh Gaya com el lloc més sagrat d'aquesta religió. No és cap sorpresa, doncs, trobar-hi monestirs representatius d'escoles budistes d'arreu, així com multitud de monjos de totes les races.
Com comentàvem al capítol anterior, la manera d'arribar-hi és mitjançant un tren des de Mughal Sarai fins a Gaya i llavors algun altre transport local fins a Bodhgaya. Per primera vegada, no teníem bitllet reservat amb antelació pel tren, així que ens vam personar directament a les taquilles i vam comprar bitllets no numerats de segona classe. Quan el tren va arribar, hi havia només dos vagons de segona classe, replets fins l'absurd, i era totalment impossible poder entrar-hi, ja no et dic amb les motxiles. Davant d'aquesta situació, i com que lo important era entrar al tren, vam pujar a un dels vagons anomenats "Aire Condicionat", de classe superior, disposats a passar el viatge, d'unes tres hores, a la plataforma, sense ocupar seient ni res.
Al cap d'una estona, va aparèixer el revisor del tren, demanant els nostres bitllets. Quan li vam explicar la nostra situació, tot ensenyant-li els bitllets, va dir que de cap manera, i que havíem de pagar la diferència, força alta per cert en aquesta classe. Les nostres demandes d'estar-nos a la plataforma a un preu més baix no li van convèncer pas, i finalment vam aconseguir una reducció del preu regatejant amb ell... el que vol dir que el paio es va embutxacar la pasta tranquilament, perquè no ens va fer bitllet ni res, tot acomodant-nos en uns seients lliures dins del vagó.
De fet el revisor, ja us ho diré, era un fill de puta, creient-se l'amo del tren. Aquest nano, manifestament limitat mentalment, i segurament de casta molt baixa, es va asseure al meu costat, molt interessat en nosaltres, sense molestar lo més mínim, i siguent fins i tot agradable. Quan el revisor va tornar a passar i el va veure, el va agafar literalment del coll i el va fer fora a hòsties, sota la nostra estupefacció. Pallasso...
Perquè generalment, la gent que viatja en aquesta classe, com no és gens difícil d'endevinar, és redundantment de classe superior als que havíem anat trobat en els nostres viatges en sleeper. Aquest senyor Punjabi i el seu fill, per cert encantadors, vivien a Delhi i anaven a passar uns dies de golf a la costa est de la Índia.
I ràpidament vam arribar a Gaya. I nanos, aquí comença el cristo. Teníem entès que hi havia un bus des de Gaya fins a Bodh Gaya, que tenia parada ocasional a l'estació de tren. Però va ser baixar del tren i patir l'acòs desmesurat dels conductors de rickshaw, suposant-se, com tot turista que es baixés allà, que volies anar a Bodhgaya. Intentant passar d'ells de la manera més natural, vam anar preguntant a gent de botigues properes a on es podia agafar el bus. I aquests ens miraven, miraven als amenaçadors conductors de rickshaw, i ens deien, que no els creia ningú, que no hi havia cap bus, de Gaya a Bodh Gaya. Així que els conductors els tenien totalment coaccionats...
Fent el màxim d'esforç per pensar sota l'impressionant pressió d'aquests desgraciats (en sèrio que la situació era crítica, empentant-te, estirant-te per la bossa cap als seus rickshaws, tots cridant-te a la cara...) vam pensar que el millor era agafar un rickshaw-bici que ens portés a l'estació de busos, i des d'allà podríem agafar el bus que evidentment hi havia d'haver fins a Bodhgaya. Però buscar un rickshaw-bici, molt més calmats que els altres, no era tasca fàcil sota l'eixam de borinots que tenia a sobre. De fet, quan ja hi estàvem al costat, la situació era tan absurda com els paios apartant les bicis perquè no hi poguéssim pujar, sota l'estupefacció dels seus propietaris i la meva creixent indignació. De fet, no ens enganyem, vaig acabar totalment fora de control, escridassant a aquells capullos i cagant-me en tots els seus morts, amenaçant-los fins i tot i insistint a que ens deixéssin en pau d'una punyetera vegada.
No n'estic necessàriament orgullós, d'aquesta reacció, ja que si ho penses, no són ells com a persones, els qui creen aquesta situació (la més incòmoda de tot el nostre viatge, de llarg), sino l'estat general de les coses. I entenc que si tothom insisteix així, i tu no ho fas, no tindràs ni un client, així que et veus abocat a l'espiral. El que vaig pensar en aquell moment i per unes bones hores de mala llet, és que ja els podien donar pel cul.
Però la cosa no acaba aquí. Vam muntar en un parell de bici-rickshaws, dient-lis que ens portéssin a l'estació de bus, mentre em calmava una mica (hem de dir que, qui va ser acosat vaig ser jo, no la Tiffany o en Jett, ja que es suposa que qui pren les decisions aquí és l'home). Però en comptes de dur-nos a l'estació de busos, ens van portar a una altra parada de rickshaws, tot dient-nos que a Gaya no n'hi havia, d'estació de busos (!!). Estava que em pujava per les parets. I a més els paios demanant-nos més diners que els que havíem acordat!
Tot donant-lis la meitat del que havíem acordat, i dient-lis que se n'anéssin allà on podien pensar-se, vam caminar tan ràpid com vam poder lluny de la parada de rickshaws, amb la última esperança de pillar-ne algun pel carrer, ja sudant del bus, i almenys estalviar-nos la discussió amb la multitud.
I tot plegat tenia la pressió afegida de que estava a punt de fer-se fosc, i no us ho he dit, però és perillós fer el trajecte entre Gaya i Bodh Gaya de nit, ja que és territori bandit. I Gaya també ho és, i de dia, de territori bandit, afegeixo. Així que ja veieu el panorama.
Un rickshaw ple va passar al costat nostre, es va parar i ens va preguntar on anàvem. Quan li vam dir que a Bodh Gaya, va fer fora sense maneres ni res els seus ocupants, i ens va fer pujar. Cansats ja de drama, vam agafar-lo, tot esperant que no tinguéssim ja més conys de problemes.
I per sort, no en vam tenir :-)
Ens vam acomodar a l'hotel, que no estava malament pel preu irrisori que costava, feliços d'estar tancats entre quatre parets per una estona i, això si, utilitzant el nostre propi candau a la porta, per si les mosques, vam sortir amb reserves a veure què es coïa pel poble.
De fet, a Bodh Gaya, per temes d'itinerari, només ens hi estaríem una nit, i evidentment havíem de marxar abans de que es fes de nit el dia següent, per temes de bandits. Per sort és un lloc ben petit, amb pocs habitants i molts temples i monjos.
El temple principal, construït al costat de l'arbre sagrat, i centre de peregrinació i estudi del budisme, és el Mahabodhi Temple, força espectacular, i que aquí veiem de nit.
Ja era hora de sopar. I durant el temps que va durar, la llum del restaurant se'n va anar tres vegades. Quan us dic que aquesta zona és un desastre, vull dir que realment és un desastre, i si bé després d'aquest viatge tinc ganes de tornar a la India, a Bihar no vull ni posar-hi els peus!
Per sort, i per tenir una mica de contacte amb el nostre anyorat món occidental, sempre ens quedarà la tele! I per colmo, el que posaven era la super patriòtica "National Treasure", amb Nicholas Cage a mode de Codi DaVinci i en Boromir fent de dolent. La pel.lícula és un bluff, i fins i tot us destrossaré el final: els paios es tiren tota la peli buscant un tresor i al final... el troben! Un tresor normal d'or i plata i joies i obres d'art. En comptes d'alguna alegoria xunga com déu mana!
Tot i així ens va mantenir enganxats una bona estona! (tot i que veig que en Jett ja estava força sobat...)
De bon matí ens vam aixecar d'hora per veure el temple bé. I aquí el tenim.
La comunitat budista és majoritària a Bodh Gaya, i passen bona part del temps resant i meditant al voltant del temple.
De fet, la nostra guia comentava que tota la zona era una mica "Buddhaworld", i realment si que en tenia una mica la pinta. Aquí un buddha ben gros tot dominant un parc proper.
I nois, durant tot el matí vaig anar desenvolupant un malestar interior en forma de marejos i nàusees, no sé bé per què, que em va noquejar totalment durant la resta de dia, fent-me'l passar al llit, amb freqüents visites al lavabo.
He aquí jo caient-me a trossos tot esperant el moment d'anar a l'hotel per fi.
Durant la meva estància a l'hotel, la Tiffany i el Jett van donar les seves voltes, tirant unes quantes fotos ben interessants. De fet, en va tirar una trentena des d'aquesta mateixa posició, només observant i captant la gent que passava. Tota la sèrie completa val la pena veure-la, però com que no les posaré totes, i fer un gif animat que les vagi canviant és massa curro per mi ara mateix, ens haurem de conformar amb només una. Ale!
I abans que es fes de nit, vaig ser arrancat del llit i posat en un rickshaw, amb destinació Gaya de nou. El rickshaw anava molt ràpid!!
De fet, en el meu estat vaig poder notar perfectament lo destartalada que estava la carretera, cosa que no em feia necessàriament feliç.
I es clar, amb la conya de que havíem d'arribar abans que es fes de nit, vam haver-nos d'esperar fins l'hora de sortida del nostre següent tren, teòricament a les 9 del vespre, i amb destinació Calcuta, ja a la costa est del pais. El tren portava unes tres hores de retràs, i com que els ànims no estaven ni molt menys per visitar la ciutat, ens vam passar les cinc o sis hores d'espera al vestíbul de l'estació, tot fent una becaineta al terra com a bons locals.
I una cosa curiosa, que va passar. En algun moment, la Tiffany i en Jett van sortir a donar una volta disposats a menjar algo (ja us dic que a mi no em venia gens de gust). Van arribar al bar de l'estació, es van asseure per demanar, però després de comprovar les xocants condicions higièniques del local, ho van deixar córrer. Durant aquest breu espai de temps, en Jett va tenir temps de deixar-se el bolso, sense que ningú ho notés. Doncs bé, a l'abominable Bihar, l'home del bar ens va rebuscar per tota l'estació fins que ens va trobar i ens va tornar al bolso, intacte! (I fins i tot hi havia pasta, a dins!). Hi ha esperança, nanos!!
De fet podem dir que a la India ningú roba, i que robar està sincerament mal vist. Ara això si, si et poden prendre el pèl, molts ho faran ben alegrament.
Pràcticament a les 12 de la nit va arribar el nostre tren. I per acabar de fer la nostra estança memorable, va ser una mica més de caos. El nostre vagó era el número 8. Doncs si normalment els vagons estan en ordre, aquest cop no ho estaven en absolut, i, jo que no estava en les meves millors condicions, vaig pujar al que venia després del 7. El vagó estava abarrotat i era impossible moure's amb facilitat, però com que ja estàvem fins les pilotes, vam emputjar i apartar fins arribar a les nostres teòriques lliteres, que estaven òbviament plenes. Al demanar als seus ocupants que les deixéssin lliures, que eren nostres, aquests ens van dir que nanay, i quan els hi vaig demanar que m'ensenyéssin el bitllet s'hi van negar en rodó, convertint-se en sospitosos. Òbviament, sempre que hi ha una mica de caos, tothom s'hi interessa i comença a prendre-hi part, i d'aquesta manera ens vam enterar que el vagó on ens trobàvem era el 5, i no el 8, suposant la riota generalitzada del personal. Per si fos poc.
Però com arribar al vagó 8? Ens esperaven 8 hores de tren com a mínim, ni tan sols sabíem on era el vagó 8, i no era qüestió de caminar aleatòriament emputjant gent, amb en Jett mig sobat, jo mig malalt, i la Tiffany mig mosquejada.
Ens vam asseure a qualsevol lloc, compartint seient amb desenes d'altra gent tots apretats. I just al davant meu uns quants van començar a barallar-se sota la nostra absoluta indiferència, preparant-nos ja per un viatge horrible.
I aquí és on van aparèixer uns personatges habituals als trens indis, que ens van venir com anell al dit! Una espècie de justiciers totalment extraoficials que es van passajant amunt i avall amb escopetes penjades a l'espatlla ben visiblement, per posar ordre en cas que la cosa es descontroli. Doncs bé, uns d'aquests es van interessar per la nostra situació, i a la següent parada ens van fer baixar, acompanyant-nos fins la llitera correcta. Bisca! Evidentment la llitera estava ocupada, però aquest cop no vam tenir problemes pre aconseguir-la.
I així vam acabar la nostra visita a l'infame regió del Bihar. Que suposo que amb una mica més de temps no és tan infame, però que la impressió va ser que estàvem molt contents de deixar-la enrere, sincerament.
Els nostres plans a aquelles altures eren arribar a Calcuta, per passar-hi només un matí, ja que a la tarda teníem un altre tren que ens portaria fins a Chennai, al sud de la India, i que tardaria ni més ni menys que 30 hores.
La impressió que tenim de Calcuta és d'una ciutat extremadament pobra. Com a ciutat India que és, ho és, de pobra, està clar, però no és ni molt menys la més pobra. Al contrari, amb lo que pots veure amb un matí dóna la sensació de tenir un aire elegant que d'altres ciutats índies no tenen pas gens. La nostra ruta no va ser gaire llarga, però ens va donar temps de donar-li un cop d'ull al pont de Howrah, gros i imponent.
I tot caminant aleatòriament vam veure aquesta curiosa titella / figura reverencial, amb la particularitat que sembla que no la reverencien pas gaire, ja que cada dos per tres en posen una de nova, tirant la vella literalment a la basura.
I aquesta va ser la nostra visita a Calcuta! Interessant, eh? A veure si en una pròxima estada a la India hi ha temps de visitar-la amb més profunditat, perquè sincerament no tenia mala pinta...
Així que ja estem de nou al tren!
Què millor que aprofitar aquest moment de viatge llarg i inmens, per comentar algunes d'aquelles particularitats que fa que un viatge en tren a la India sigui memorable, o si més no, ben particular. Per començar tot és més còmode, i està més ben organitzat, del que et puguis imaginar. A cada estació, gent puja a vendre't de tot, amb la qual cosa no té necessàriament sentit portar-te el menjar de fora. Tot i així, moltes families porten una bossa preparada per un dinar en tota regla, que preparen tranquilament als seus seients. Aquestes mateixes famílies, normalment, portaran una altra bossa preparada amb tots els trastos que necessiten per dormir com si estiguéssin al llit de casa seva, amb llençols, mantes, coixins, etcètera...
Per menjar, a hores concretes del dia, encara hi ha una altra opció: el propi tren ofereix dinars... tu demanes, el preparen en alguna estació, i quan arribes el pugen al tren i te'l serveixen al teu seient. És molt barat i és força bo, tot i que és una mica problemàtic no fer un merder amb totes les salses.
COm us podeu imaginar, també, hi ha força gent que puja als vagons a demanar, des de saddhus a nens a mutilats que s'arrastren pel terra i freguen el teu compartiment amb un paper. Els més interessants, però, van ser una dona que demanava diners perquè volia casar a la seva filla (també present) amb algú de certa classe, ja que no en tenien prous per aconseguir un bon marit. Penseu que a la India està totalment a l'ordre del dia els casaments arreglats d'aquest tipus. Sense amor ni elecció per part dels qui es casen, els pares fan el negoci segons els hi interessa, i la dona va a viure a la familia de l'home un cop estan casats.
I a arrel d'això, un altre dels interessants (i tristos) demanadors... quan els marits moren, les dones ja no es tiren a la pira funerària amb ells (veure el post que parla de Jodhpur), però les seves famílies adoptives, moltes vegades, ja no les volen per res i les tracten com parracs o fins i tot les fan fora. Les vídues, a la India, són unes de les persones més injustament tractades. De fet, no ho és gens, de justa, la societat india. Per aquest motiu, es poden trobar de cop al carrer i sense diners, així que es veuen obligades a demanar.
I per últim, una mica més folclòric, tenim les "locas". Tampoc la homosexualitat o el transvestisme estan massa ben vists, aquí, així que si algú ha nascut dona en un cos d'home i no ho pot ni vol dissimular, té un futur una mica magre. En grups de tres o quatre, transvestits histèrics se t'acosten de vegades demanant diners, ja que ningú els emplearà en aquestes condicions. El primer cop que es van acostar, sincerament, em pensava que estaven de guasa...
A mesura que passaven les hores, al tren, el nostre últim tren, ens anàvem acostant a zones més tropicals, i la vegetació aixó ho ensenyava.
De fet el viatge va ser tot ell bastant escènic.
Per cert que sembla que estàvem al vagó número 10!
I acabem bruscament doncs amb un parell de fotos tropìcals més... vam arribar a Chennai a la tarda, només per saltar ràpidament cap al poble de costa de Mamallapuram, a la regió de Tamil Nadu, a la que seria, per fi, la nostra última parada a la India i, en conseqüència, l'últim post d'aquestes sèries.
Fins llavors, us deixo doncs amb les palmeres!
Ale pues, a disfrutar i fins després!!
No comments:
Post a Comment