Degut a aquesta limitació temporal, ens vam plantejar sèriament utilitzar la fórmula de llogar algun taxista i el seu taxi perquè ens passegés amunt i avall, però veient més o menys a on ens portaria, vam decidir fer-ho al nostre aire.
El principal atractiu de Jodhpur és, com no, i demostrant la seva rajastanitat, el seu poderós fort, amenaçador i inexpugnable dalt d'un turó dominant la ciutat.
El fet de ser dalt de tot d'un turó, junt amb el fet de fer la cosa al nostre aire, va desembocar en que, de bon matí i just esmorzats, ens toqués fer una caminata cap a amunt força empinada, tot atravessant la ciutat vella, característicament pintada de blau, com després veurem. Durant el camí, aquesta excel.lent foto de gos i persona encaramats als seus respectius balcons, tot controlant l'horitzó.
Quan us dic que el fort és gros i poderós, no us enganyo pas. Certament és el més gros i poderós dels que vam veure. No necessàriament bonic, des de fora, però inexpugnable de cuidado.
I no només era el més gros i poderós, sino que també era el més organitzat. Siguent amb avantatge l'atracció turística més visitada de Jodhpur, i certament bastant plena de turistes, és remarcable l'organització de les exposicions i la netedat de tot el complexe. Per començar, et dónen un panfleto mapa i una autoaudioguia com a qualsevol lloc civilitzat! (això ho dic amb tot l'humor, eh!)
I el fort és certament impressionant. Assetjat mil vegades i mai derrotat, resta intacte majestuosament dalt del seu turó, robant-te l'alè amb les seves parets i sèries de muralles inacabables.
Sincerament però, el fort en si, per dins, és una mica més del mateix que tots els altres forts que hem vist i veurem. Les seves habitacions luxosament decorades, els seus patis d'esbarjo, el sector femení, on vivien les dones del maharajà... així que ens certrarem en algunes particularitats. Per començar, i parlant de les dones del maharajà... fins fa no pas massa, a mitjans del segle XIX, els maharajàs acostumaven a tenir tantes dones com podien mantenir al seu harem (que ja us podeu imaginar que, siguent maharajà, en pots mantenir moltes). Fins aquí tot correcte. Però, recordant costums de l'antic Egipte, era tradició que, quan el maharajà moria, totes les seves dones siguéssin incinerades, vives, amb ell. Aquesta costum sona una mica xocant, als nostres ulls. Aquí podem veure un interessant "mural". Totes les dones de cert maharajà van deixar una petjada de la seva mà abans de saltar a la pira funerària del seu recentment finat marit. Podeu veure que en podem comptar fins a 31, amb la seva jerarquia, i que les més petites són probablement adolescents.
Aquest home s'està tot el sant dia assegut aquí fumant la seva pipa, mentre la gent li dóna al play amb el número 10 tot mirant-se'l, fent-se fotos, i el que és millor, donant-li unes propines substancioses. Vam estar un rato comentant la jugada i vam veure dues parelles de guiris donant-li 50 rupis cadascú, lo qual, com a propina, és una autèntica burrada. Quina vida! Apa que no deu estar content, el paio!
Una altra de les demostracions bàsiques era la de la col.locació de l'inmens turbant rajastani. I realment necessites un bon ajudant i un pati la mar de llarg...
D'altres exhibicions d'objectes privats dels maharajàs incloïen per exemple aquests trastos per ser portats pels seus servents, i rebre la sincera (o no) ovació del populacho. Hi ha la versió, com més índia, dels seients que es posen dalt dels elefants, però l'escollit serà aquest espectacular palanquí daurat, que necessita fins a 6 portadors fortatxons per aixecar-lo.
Va, d'acord, no me'n puc estar de mostrar un dels magnífics sostres, d'una de les magnífiques habitacions.
I un dels patis qualsevols, amb arquitectura típicament rajastani que ja haureu vist a les afotos de Bikaner i Jaisalmer.
Des de dalt del fort, tens unes vistes sobrades de tota l'extensió de la ciutat de Jodhpur i el desert adjacent. Jodhpur és coneguda com la ciutat blava, pel fet que les cases de la seva ciutat antiga estan pintades d'aquest color. El perquè, tres motius: el primer, perquè el blau és el color dels brahmins, la casta més alta; el segon, perquè el blau és un color fresc que va molt bé per lluitar contra la calor i el sol, radiant i sufocant als pitjors mesos de l'estiu. El tercer, perquè el blau actua com a repel.lent natural de mosquits, que aquí a la India són malàrics i no voldries pas que et piquéssin.
Per cert, que amb la meva falta total d'organització, molt em temo que no he comentat que, tot i que estàvem a mitjans de desembre, a tot el Rajastan feia força calor. Tot un gustasso. La moraleja, però: no vulguis venir-hi pel juliol.
Més ciutat blava a l'altre cantó. La silueta que veieu al final correspon a l'Umaid Bhawan, un hotel de luxe i residència actual del maharajà de Jodhpur. Després en parlarem més, d'aquest.
La següent atracció estava a uns pocs centenars de metres del fort, de manera que cada cop que et giraves, tenies una foto imponent de la silueta del susoditx. Hela aquí, doncs.
A la mínima que et despistes, com ja hem anat comentant, tens una desena de nens al voltant demanant-te tot tipus de coses sense escoltar les teves respostes. Aquí podem veure que, indubtablement, la Tiffany es va despistar :-)
Els nens, de totes maneres, són majorment inofensius, i de vegades inclús encantadors! :-D
És un fet que el que rodeja Jodhpur, per tots cantons, són terres àrides i desèrtiques. Ben molones, elles.
L'atracció de la que parlàvem unes línees més amunt és el Jaswant Thada, el mausoleu dels maharajàs (si nois, aquí tot va de maharajàs, i a la resta, que els donguin), situat privilegiadament amb una vista perfecta del fort. Si aquesta foto l'haguéssim tirada en algun altre moment del dia que no tinguéssim la llum de cara, seria la típica de postal :-D
El mausoleu en si no és massa gros, però si atractiu, tot ell de marbre. El que no li faltaven tampoc, en absolut, era una colònia gegant de coloms que n'ocupaven tots els raconets.
Aquí el podem veure en la seva màxima bellesa, rodejat per uns encantadors jardins florits.
Ja sabeu que, el anar amb un nen les 24 hores és una mica irritant, i més d'una vegada hem perdut els nervis i l'hem atonyinat fins l'inconsciència. Però aquestes criatures tot ho aprenen, i en un moment de despiste...
Per continuar (i acabar ja) amb el que podríem anomenar "la ruta del maharajà, viu o mort", tot utilitzant els serveis d'un rickshaw tot content, vam procedir a la visita de l'Umaid Bhawan que vèiem a l'horitzó d'una de les fotos anteriors. Una visita totalment innecessària, per cert, ja que només pots veure el palau una mica per fora i des del cantó, i ni tan sols és gaire maco, recordant-me una mica al Palau Nacional de Montjuïc, però en lleig.
El senyor maharajà, allà a principis del segle XX, que és quan es va construir, no el necessitava per res, un palau, però veient l'absoluta misèria en que el seu poble estava vivint, va decidir iniciar-ne la construcció empleant milers de treballadors durant 16 anys, tot mitigant força l'estat de les coses.
Menos da una piedra, que diuen.
Això si, al jardí, una d'aquelles escenes de lo més típic en la nostra estància: algú demanant per fer-se una foto amb nosaltres (normalment amb en Jett, per blanc, o amb mi, per alt i pelut). En farem un àlbum, de totes aquestes...
La resta del dia, a la que es va fer fosc, i tot esperant el moment al que havíem d'agafar el nostre bus cap a Udaipur, la vam passar donant un cop d'ull a les botigues de roba, on no ens en vam poder estar d'agenciar-nos alguns atractius models. Mentre la Tiffany estava ocupada al provador, en Jett feia coses extranyes amb el mirall...
Finalment, la feina va valer la pena, i la Tiffany posa tot orgullosa amb les seves bosses repletes i la botiga en qüestió, que, val a dir-ho, tenia moltes coses i estaven a molt bon preu!
La nostra propera parada era Udaipur, la romàntica ciutat blanca envoltada de llacs, on aniríem, entre d'altres, a passar-hi el nadal. No hi ha línea de tren, entre Jodhpur i Udaipur, ja que hi ha una sèrie de muntanyes tot dificultoses pel mig, així que havíem de fer el viatge, nocturn, en bus. El bus, públic, sortia cap a les 10 del vespre, així que amb temps vam anar cap a l'estació de tren, a la consigna de la qual havíem deixat les motxilles quan havíem arribat pel matí, per després agafar un rickshaw cap a l'estació de busos. Doncs per primera i última vegada en tot el viatge, va passar allò tantes vegades avisat: en comptes de portar-nos a l'estació de busos, ens va portar a un agent que oferia bitllets de bus en una companyia privada, amb l'esperança d'endur-se la inevitable comissió. Després d'escridassar-lo una mica (és el que es porta, aquí), vam aconseguir que ens portés a l'estació normal, on vam poder agafar el nostre escollit autobús públic, ben puntual i barat ell. Ara això si, hi vam dormir com el cul, perquè el tio era un trasto. Però no es pot tenir tot.
La última foto, però, no té necessàriament res a veure amb el bus, sino amb la sala d'espera de l'estació. En realitat a tot arreu es gasta un interruptor per cada fluorescent i un per cada ventilador, sudant lo seu de fer connexions en sèrie ni res d'això. Al final, els resultats solen ser més o menys així!
Ale doncs, fins a Udaipur!
No comments:
Post a Comment