Parlarem aviat de les maneres estudiades de guanyar diners, però finalment ens vam replantejar el tema de la furgoneta: una furgoneta, especialment si està preparada com a casa / caravana, té una versatilitat més aviat limitada, i no et permet fer gaire cosa més que viatjar i viure-hi tota l'estona. Si, com estava previst, també volem passar un temps aquí, a casa dels pares de la Tiffany, per insistència seva i encantada i convenient acceptació nostra, una caravana no és massa pràctica per anar al súper o a prendre algo. Així que finalment, i degut l'èxit d'acampada que va suposar Girraween, el nostre any hem decidit que es presentés com un touring de tenda de campanya. I per aquest motiu vam comprar una tenda de campanya ben grossa (que, degut a les pluges gairebé constants, no hem pogut provar encara... ni tan sols obrir-la al jardí a veure quina cara fa). I per carregar la tenda de campanya d'un lloc a l'altre, doncs també ens hem comprat un cotxe. Sabíem que buscàvem un cotxe gros, fiable i no massa car, i després de mirar només durant 3 dies, i provar-ne la inmensa quantitat de 2, ens vam convèncer totalment amb aquest fantàstic Ford Falcon Station Wagon del 94. Mira-te'l ell, que ufanós que està!
El cotxe és un bitxo. Molt gros, i amb espai de sobres per carregar tot el que necessitem per viatges de mesos per les carreteres australianes, incloïts ocasionals visitants. El motor és un monstruós 4.0, que ens faria inclús mal de sentir a Europa, però que aquí és el que es porta. Per aquest motiu, perquè els motors són tan grossos, els cotxes duren generalment més, i aquest nostre porta 186.000 quilòmetres però va com la seda. I que duri! A més, la gasofa està força més barata que a Europa, lo qual també ajuda, ja que el nano, com no costa imaginar, és força assadegat!
I quan ja estàvem planejant les nostres rutes al llarg de l'any, tot trotant amb el nostre flamant nou vehicle, vam rebre un sorpressiu mail.
Uns cinc mesos enrere, quan estàvem a Noruega mirant què podíem fer un cop a Austràlia, vam trobar, en una pàgina de lloguer i venta de caravanes, una espècie de concurs. Durant dos anys, Travellers Auto Barn, la casa de les caravanes, en col.laboració amb d'altres marques, posaven una furgo-caravana donant voltes per Austràlia a disposició de qui la volgués, durant periodes de 6 a 8 setmanes, a canvi de que qui l'agafi escrigui tot sovint en un blog i gravi videos documentals de l'aventura. Això evidentment ens va semblar perfecte al seu moment, i vam aplicar ràpidament. Però amb tant de temps de no rebre cap resposta, ni positiva ni negativa, la veritat és que ja ens n'havíem oblidat.
Però aquell email finalment va arribar, i va ser per dir-nos que la furgoneta era nostra, i que la tenm a la nostra disposició, si la volem, a partir de principis d'abril. I aquesta és la furgoneta: (que no és que la puguis amagar gaire enlloc, per cert)
Cada conductor decideix quin trajecte farà, així que el conductor previ a nosaltres (i que la té ara) ha decidit acabar la seva ruta a Darwin. Mira que és gran Austràlia i hem de tornar a Darwin? :-) Indubtablement, és una gran oportunitat per nosaltres... primer perquè dos mesos de lloguer d'aquest trasto està valorat en uns 4000 euros, amb lo que és un regal més que maco. I segon perquè és una oportunitat per nosaltres de començar una carrera com a viatgers pagats, cosa que li aniria molt bé al nostre ja de per si estatus de viatgers.
No tenim del tot decidit el que farem, però el que és segur és que acabarem la ruta aquí, a la Gold Coast, i hi estarem les 8 setmanes que ens dónen de màxim. De camí, uns 5000 quilòmetres de desert, tròpics, barreres de coral i platges paradisíaques :-) Ole!
Totes les novetats respectives a l'aventura de la furgoneta us aniran sent revelades en propers posts! Si voleu donar un cop d'ull al tracte, aquí va el link.
I diguem que, a nivell de planificacions, aquestes són les grans novetats... que no són pas poques!
A nivell de feina, a part de concretar coses amb contactes anteriors... estem treballant en noves webs independents que sortiran a la llum ben aviat, i que, també, com no, en sereu puntualment informats.
Vinga doncs, anem a aquelles petites foteses diàries documentades fotogràficament i que segur que us fan gràcia!
El fet de tenir cotxe, òbviament, fa que gaudim d'una llibertat molt més absoluta per moure'ns a les nostres anches (¡! !), i tot i que el clima encara no acompanya, ho fem de totes maneres. Tota la Gold Coast és una platja contínua d'unes quantes desenes de quilòmetres, i des d'aquí podem veure l'skyline d'apartaments afatxegats de Surfers Paradise.
Que el temps fos una ronya no impedeix que anem de tant en quant a la platja, en aquest cas al, aquest cop si, paradís surfero de Burleigh Heads. Alguns de nosaltres aprofiten per seguir tastant les aigües del Pacífic, més càlides del que em pogués pensar (però no tan càlides com a l'Índic).
I d'altres desenvolupen la seva vena creativa i arquitectònica, a una distància segura de les ones.
Just al costat de la platja, per cert, i gràcies a la marea baixa, hi vam trobar una mina de petxines i cargols de mar de tot tipus. Aquí tenim a la familia en plena ànsia rebuscadora.
A la foto de sobre sembla que siguin pedretes, el que hi ha al terra, però no ho són pas, sino que tot són petxines. En aquesta foto propera pot semblar que menteixo vilment, ja que bé que se'n veuen, de pedres, però siguem seriosos... a qui us creureu? A mi o a una foto que pot haver sigut perfectament retocada? Eh? Eh?
I una mica més enllà, un petit cap rocós trencava els quilòmetres de platja, formant una incursió dins el mar (bé... això és un cap, no? :-)). La vegetació de la zona la considero força particular, la veritat.
I enmig de tot plegat, i que no hi faltin pas bitxos, hi podíem trobar una bona quantitat (o el mateix moltes vegades, perquè tota l'estona els anàvem veient d'un en un) de "bush turkeys", o, traduïnt garrulament, gall d'indis silvestres... si no és una cosa és l'altra, per aquí...
De totes maneres, ja us dic que tot plegat està força condicionat per la pluja. Pràcticament cada dia plou una mica, amb lo que frustra força les nostres intencions de petites acampades per provar la tenda i el cotxe. Una mica de pluja, doncs, resguardats sota el sec sostre del nostre falcó...
I una mica més, resguardats aquest cop dins de casa, observant la piscina a punt de rebossar.
De fet, hi ha hagut forces inundacions en diverses zones de Queensland, inundacions que no havien vist en anys. Per cert que aquesta condició plujosa ha fet que sortís a la llum un debat que em sembla força curiós: el pantà que aprovisiona la ciutat de Brisbane d'aigua està només a un 40%, ja que si bé a les zones collindants hi plou que t'hi cagues, just a les muntanyes que alimenten aquest pantà no ho fa gens, cosa que no és que passi ara, sino que ha passat sempre, amb lo que es dedueix que les terres on es va construir el pantà segurament pertanyien a algun cosí del ministre de foment, o algo.
Aquestes condicions plujoses van obligar-nos en buscar alternatives en activitats casolanes, com per exemple treballar, o viciar-se a la Super Nintendo que algun cosí va deixar per aquí de quan era jove. Aquí tenim a la Tiffany, oblidant els seus propòsits d'esdevenir buddha, jugant afarrissadament a l'inmortal Double Dragon.
Una altra activitat que ens ha costat una inversió de força temps és la satisfactòria construcció d'aquest puzzle, una acció coordinada de tots els habitants de la casa!
I encara una altra activitat és, com no, perdre el temps miserablement davant la tele. Com que també parlen anglès (brillant deducció) aquí ténen força èxit els programes americans, i entre d'altres he pogut redescobrir l'infumable Jerry Springer, que vaig veure per primer cop quan vaig estar a New York, que em va semblar vomitiu, i que orgullosament s'autodenomina "votat ininterrompudament el pitjor programa de la tele". El tema consisteix en quillos de cuidado sota l'efecte de drogues dures que vénen a explicar les seves miserables i increïbles històries, per tot seguidament reventar-se la cara a hòsties. Així per sobre la cosa va així.
Per cert, que una d'aquestes nits també vam enganxar una peli catalana!!! Una d'una parella de Madrid que anava de vacances a la Costa Brava i uns catalans sense escrúpuls se'ls intentaven lligar. El prota era un que feia de dolent a Nissaga de Poder... la peli no era massa bona, però em va fer gràcia veure-la!
Per combatir tot el mal que volta pel món... què millor que una teràpia de cara-de-telenyeco de bon matí? Segur que ha de tenir alguna influència positiva...
A l'estranger et venen que la cervesa típica d'Austràlia és la Fosters, però la veritat és que jo no n'he vist enlloc. Com a tot arreu, cada regió té la seva cervesa predilecta, i aquí a Queensland és la XXXX (pronunciat Forex - ja sabeu, four-X -). De totes maneres, i després de les meves investigacions de camp, puc dir que la meva cervesa australiana preferida és la VB (Victoria Bitter), procedent de Melbourne i rodalies.
Aprofitant un dels pocs dies de sol, o millor dit tarda, vam fer la nostra primera incursió nocturna a Brisbane, tercera ciutat més gran d'Austràlia, amb el seu bon milió i mig d'habitants. Hi vam anar de tarda/vespre/nit, fotent-li canya al nostre brillant automòbil, així que tampoc vam fer massa turisme, i ens vam decantar més per l'aspecte lúdico-festiu de la cosa, però si que aquesta bonica foto de l'skyline de la ciutat des de l'altra banda del riu meandrós val la pena posar-la!
I donava la casualitat que just aquell dia estava al mig de les celebracions de l'any nou xinès, que degut a l'àmplia comunitat xinesa de la ciutat, són unes celebracions ben populars, consistents sobretot, la part que vam veure, en danses de gossos saltarins i traques eixordidores. Però hi havia força expectació! Per cert, que sapigueu que aquest nou any al que acabem d'entrar és l'any de la rata!
La família Lewis estava molt interessada en provar el menjar espanyol (després que els meus intents de pa amb tomàquet no fóssin suficients per convèncer-los que la cuina catalana era excel.lent), així que, després d'investigar una mica vam descobrir que al propi Surfers Paradise hi havia un restaurant espanyol. Es deia, com no, "La Paella", estava plè de toros i sevillanes i samarretes del Madrid i el portava un home de València que feia 35 anys que vivia a Austràlia. Com no, vam demanar les inevitables tapes i l'inevitable paella, curiosament força acceptable, tot regat amb una inevitable sangria. I que consti els meus esforços per tenir tota una pinta ben llatina i espanyola! Y olé!
I aprofitant encara un altre dia ben assolellat, que suposo que devia caure en diumenge, vam marxar tots plegats d'excursió diària a Point Danger (un nom ben poc convidant) i Tweed Heads, amb l'esperança fins i tot d'una mica d'snorkeling. Va suposar també la meva primera visió de la costa australiana amb sol, que sincerament l'afavoreix força!
Oh si, i té pinta de fer-hi força vent, habitualment, oi?
Aquí tenim a part dels expedicionaris, amb la Virginia i en Bill, i en Brett i la Linda, mare d'en Brett i germana de la Tiffany, que recordareu de Girraween. Els altres expedicionaris érem, es clar, en Jett, la Tiffany et muá. És bo de tenir una fragoneta per dur la gent amunt i avall!
Aquest ocellot, força exòtic pels nostres estàndars, és avorridament comú aquí, i te'l trobes a tot arreu a la vora del mar. Tot i així, no deixa de ser interessant, el tio.
La gran alegria del dia va ser divisar un banc de dofins força nombrós a no gaire distància de les roques, tot saltironant de tant en quant i deixant-se veure per deliri de locals i, sobretot es clar, turistes extrangers que donava la casualitat que corrien per allà. Oh boy! Això si que és exòtic! Dissortadament, la distància era massa gran i la meva càmera no massa bona, com per poder tirar cap foto espectacular. Tot i així, en aquesta podeu veure'n un sortint a respirar, i amb una mica de paciència, també algunes altres ombres sota l'aigua.
El lloc on hi havia intenció d'snorkelitzar era aquí, just al final del Tweed River (per això es diu Tweed Heads...), i on es veu que és un lloc habitualment perfecte, i amb molts peixos. Aquell dia, però, feia bastant de vent, i segons gent que ho havia intentat, deien que l'aigua estava bastant remoguda, així que deixarem les experiències snorkelitzants per un altre dia. Per cert, que considero sèriament treure'm la llicència de submarinisme aquest any, ja que aquí no és massa car i l'espectacle marí és espectacular com a pocs llocs... ara... no és precisament un esport massa barat, així que no sé com anirà la cosa...
Per cert, Tweed Heads està just a la frontera entre els estats de Queensland, al nord, i New South Wales, al sud (la capital del qual és Sydney). Els presents van insistir a que posés per la foto, i tot i que no em va semblar una gran cosa, que no diguem que no som col.laboratius!
Sota del monument en qüestió era un bon lloc per tirar-se una foto grupal d'aquest estil, que va resultar sortir força simpàtica. El lloc i la foto em recorda, per aquells que hi eren, a aquella foto que ens vam tirar a Praga, sota aquell monument alt i comunista al mont Petris (es deia així?), prop del camp de futbol de l'Slavia.
I la última excursió diària abans de que aquest post surti a la llum, i tot aprofitant un dia assolellat, ha sigut al Mount Tamborine, un petit parc nacional força proper, que es caracteritza per les seves boniques cascades i boscos subtropicals.
Com que és un mount, pues tocava anar cap a amunt. La carretera tenia pendents de fins al 18% (que són força, oi?), però per al nostre 6 cilindres 4.0 eren una absoluta broma :-D Des de dalt, unes boniques vistes de les planes properes...
El tipus de bosc em resulta ben extrany, i estic segur que mai havia vist res semblant. Degut a la humitat permanent a l'ambient, i les pluges constants durant mig any, la vegetació és molt densa i frondosa, amb arbres força exòtics. Parts del camí que vam seguir estaven fins i tot inundades per aquestes misterioses llacunes.
I el sol que fa que la foto anterior no sigui 100% fabulosa (encara que no està mal), compensa per aquesta, frent brillar els verds de les fulles (menjades, per cert) i els blancs dels múltiples eucaliptus que córren per aquí. L'eucaliptus, per cert, és d'origen australià, i mira que està estès, per tot el món.
L'animal més comú que et trobes per aquí, quan surts una miqueta de la civilització, són els llangardaixos. Llangardaixos que no són pas sargantanetes, no, sino que són bitxos molt grossos. Molen, els llangardaixos. I a més és mengen els insectes, que aquests si que toquen els collons.
Un cotxe així de gran, en sèrio, és la mar de pràctic (no per aparcar-lo a la ciutat, en tot cas, però)... Et dóna lloc per tot, des d'organització fins a pic-nic, fins a debats apassionats.
Per acabar el dia a les muntanyes com déu mana, què millor que un banyet en un gèlid gorg amb el remor i la visió de les cascades properes. No és una foto que em beneficiï especialment, però vaja, tot sigui per l'abnegada missió documental!
Ja de nou a casa, i per posar la inevitable dosi d'animalons que córren pels voltants, aquí tenim aquesta afotografia d'una llagosta ben guapa i orgullosa (i si, grossa, grossa!).
I això és tot, doncs... una mica encara estem col.locant-nos, però estic segur que a cada post haurem trobat una mica més el nostre lloc a la societat australiana... ja ho anireu veient!
Despedeixo amb aquesta foto a la que no li he trobat lloc al guió, però que resulta prou bona com a despedida col.lectiva. Considereu-vos despedits, doncs! :-)
I tios tios!! Això si que em fa il.lusió dir-ho, després de de cinc setmanes a Austràlia i més d'una vintena de posts escrits i publicats, per fi estem al dia!! :-D
Que duri!!
Fins aviat!
ps. I per cert, que tinc telèfon australià! I si voleu trucar-me o enviar-me missatges, us encoratjo a fer-ho! Helo aquí: +61450301766. Crec que així funcionarà? Hummm...
