Nem Hàsia Casa XXVII: Verano azul a l'Anciana Tailàndia

Entrem a la recta de final de la nostra estada a Tailàndia. Després de 6 setmanes hem vist platges (moltes), muntanyes (poques), temples (forces), llocs turístics (moltíssims) i llocs no turístics (no tants). Hem viatjat en vaixell, en bus i en tren. Suposo que podem considerar que en tenim una idea global força completa, del país. Per acabar d'arrodonir-ho, sempre dins de les limitacions inevitables del temps, i siguent molt conscients que hem deixat una quantitat important de llocs interessants a la cuneta, acabarem amb una mica de context històric a les antigues capitals de Sukhothai i Ayuthaya, posant el colofó final de tot plegat a Bangkok, amb la mala fama que la precedeix.

Chiang Mai va ser el punt més al nord del nostre recorregut, i tal i com vam arribar-hi, vam tornar a marxar, encarant-nos de nou cap al sud. La nostra propera parada és la ciutat de Sukhothai, uns 200 quilòmetres al sud. Sukhothai en si no és una ciutat massa gran, només les ruïnes de l'antiga capital i algunes cases al voltant. Segons la informació (sempre infal.lible) de la Lonely Planet, dóna la sensació que aquí no hi trobaràs res a fer, i que la millor opció que tens és buscar allotjament a New Sukhothai, la capital provincial, situada a uns 15 quilòmetres del que véns a veure. Si una cosa hem après és que la Lonely Planet te l'has d'agafar amb un grà de sal, així que nosaltres ens vam baixar del bus a Old Sukhothai. Un bus que, per cert, va tardar unes 5 hores des de Chiang Mai.

I aquest cop fins i tot em vaig sorprendre més que mai de la Lonely Planet. Old Sukhothai és un poblet absolutament autosuficient, amb un parell d'hotels barats i ben cuidats just al costat de l'entrada del Parc Històric, uns pocs restaurants per turistes, molts restaurants i paradetes pels locals i un mercat bastant viu, constituent sens dubte la millor base possible per visitar les ruïnes, digui el que digui la Lonely Planet. I no sé com deu ser New Sukhothai, segurament és més gran i hi ha més gent, però tenint en compte que si vens fins aquí és per veure les ruïnes, no l'hi trobo el sentit a estar-se a 15 quilòmetres, quan aquí tens tot el que puguis necessitar.

Mentre ens estàvem instal.lant, alimentant i tota la pesca, el sol va anar seguint el seu cicle natural i va acabar amagant-se a l'horitzó (com fa cada dia, el tio), deixant-nos amb excel.lents perspectives fotogèniques pel dia següent.


Al centre d'Old Sukhothai, al costat de les ruïnes, només hi ha dos hotels, així que va ser fàcil trobar allotjament per la nit. Els dos ofereixen preus semblants (300 baht per nit per habitació doble amb lavabo, aigua calenta, i sense aire condicionat, 6 euros). Però les habitacions i els entorns són bastant millors a l'Old City Guesthouse, que és on ens vam acabar quedant. Pel cantó negatiu, els amos (o la gent que corria per allà, que estic segur que eren els amos) no eren pas allò que dius joiosos ni simpàtics. De totes maneres, els de l'altra guesthouse tampoc ho eren lo suficient com per sacrificar la millor habitació. Així que aquí ens vam quedar.


Els nostres plans originals eren estar 2 nits a Sukhothai i 2 nits a Phitsanulok, una ciutat a un centenar de quilòmetres d'aquí. Finalment, com que a Chiang Mai ens vam allargar un dia extra, hem acabat decidint passar les 3 nits dedicades a aquesta zona a Sukhothai, i donar un cop d'ull a Phitsanulok el dia que marxem.

Com us dic més amunt, de l'habitació, per 6 eurillos, no ens en podem queixar en absolut. El ventilador feia una mica d'escàndol, això potser si.


I el balconet / veranda, a part de ser un criadero de mosquits interessant, també estava molt bé.


Farem una mica de context històric d'això de Sukhothai. Els terrenys que formen avui en dia Tailàndia no han estat més o menys unificats ni autònoms fins cap allà al segle XIV. Abans d'això, els malais cap al sud, els burmesos a l'est, els laotis (!) pel nord i els khmers per l'est s'anaven repartint (i molts cops canviant de mans) les diferents àrees de Tailàndia. Hi havia petits reialmes, però no va ser fins l'aparició de Sukhothai que aquests van tenir una certa rellevància i independència. La ciutat de Sukhothai, abans d'aquest segle XIV, era un punt important de l'imperi d'Angkor, basat a Cambodia, i del que parlarem amb la màxima extensió quan en visitem els seus quarters històrics a Siem Reap. Només per context, dir que aquest imperi va viure el seu màxim apogeu entre els segles IX i XIII, així que cap al XIV, les circumstàncies de declivi eren idònies perquè Sukhothai se n'aprofités i reclamés sota el seu control la major part del que és avui Tailàndia, i que fins llavors formava part d'aquest imperi.

La capital es va mantenir a Sukhothai per només uns 150 anys, per ser moguda a Ayuthaya, més al sud, a mitjans del segle XVI, i finalment a Bangkok a finals del segle XVIII. Així que no va ser tant de temps, però la rellevància de Sukhothai com a símbol resta intacta en la idiosincràsia tailadesa. A més a més, les ruïnes es troben en un entorn fantàstic, i no són tan urbanes com les que veurem a Ayuthaya, donant una atmosfera general a la cosa fantàsticament evocadora.

Anem-hi doncs. Per començar, la millor manera de passejar-se per les ruïnes és amb bicicleta. I això t'ho deixen ben clar la colla de paradetes (o paradasses) que en lloguen per tot arreu. I serà que estem en temporada baixa (ho estem?), però hi havia moltes més bicicletes que turistes disposats a llogar-les.


Comencem la nostra ruta, emulant als nanos de verano azul. Si compteu les bicicletes aparcades davant de la porta d'un dels múltiples temples que vam veure, us adonareu que són cinc. I és que una noia canadenca que s'estava a la nostra guesthouse ens va acompanyar en aquesta simpàtica travessia. Però com que la seva presència no va ser necessàriament activa ni rellevant (oju, que no vol dir res de dolent, això, eh), la representarem amb una anònima bicicleta aparcada junt amb les nostres.


El primer temple és un dels més antics. Es diu Wat Si Sawai i té el seu origen en aquells temps de domini khmer (angkorià) que us deia. Pels familiars amb Angkor, de fet, segur que aquesta arquitectura us sonarà. També comentar que a Angkor seguien una religió barreja de budisme i hinduisme, així que quan es va establir Sukhothai, aquest temple (wat) ja els hi va servir. Té un estil molt diferent a coses que veurem després, així que fixeu-vos-hi. Molt guapo.


I amb una fossa de cocodrils (sense cocodrils) al voltant. Sukhothai és patrimoni de la humanitat, i l'entorn està excepcionalment cuidat: els edificis, restaurats amb gràcia i el paisatge, envolvent les ruïnes a la perfecció.


Anem doncs feliç i tranquilament cap al següent punt del nostre petit recorregut. Les ruïnes de Sukhothai estan dividides en cinc grans zones: interior de l'antiga muralla (la majoria, les més ben restaurades i les que veurem sobretot aquí), nord, sud, est i oest. A no ser que digui el contrari, que ho diré, el que veurem per aquí està a la zona central.


De ruïnes de wats n'hi ha un pilot. Moltes d'elles no són necessàriament remarcables en el sentit de ser un edifici significatiu urbanística o espiritualment. Però són fotogèniques i atmosfèriques molt i molt. Ajuda el fet que no hi havia pràcticament turistes (quina diferència amb el sud! Com es nota que a la penya la cultura se li sua!).


El mateix wat de la foto anterior, ara vist des de l'altre costat d'aquesta massa artificial d'aigua. Els llaquets estesos per tota aquesta zona central també hi ajuden molt, a l'agradable sensació general.


I com no, no podien faltar els grups de locals fent-s'hi un banyet, als llacs aquests. Tan tranquils.


L'edifici més important que trobarem aquí, ben segurament, és aquest, el Wat Mahathat. De Wats Mahathats en trobem a molts pobles i ciutats, i això és perquè vol dir algo semblant a Temple Central o Temple Principal. Normalment, és gros i majestuós, i en aquest cas tampoc és diferent. Representatiu totalment del que és Sukhothai: estupes, columnes i buddhes, tot enmig d'uns jardins inmaculats. Si no us agraden les estupes, les columnes, els buddhes i els jardins, de fet, ja us podeu saltar el post.


I aquí la Tiffany contentèrrima enmig de tant de Buddha, que us dóna la benvinguda a un petit recorregut virtual per aquest Wat.


És difícil de dir què és original i què és restaurat. Moltes coses estan restaurades, i els buddhes, per exemple, són tots (o pràcticament tots) nous. Suposo que és una llicència dels restauradors, ja que aquests buddhes mai hi havien estat, a la intempèrie, i les columnes que els envolten normalment sostenien també els sostres que els protegien. De totes maneres, no em queixo gens, d'aquesta decisió. En primer lloc, està clar que, com a bonic, els buddhes hi queden de puta mare, aquí. Segon i més important. El fet de que hi siguin, aquests buddhes, fa que tinguis una sensació molt més clara del propòsit d'aquest edifici. No és el mateix veure un temple, encara que sigui en ruïnes, amb buddhes que sense buddhes. No sé si m'explico.


Els buddhes de l'estil Sukhothai, per cert, són força coneguts i exportats arreu de Tailàndia. No només estil va exportar aquest periode, però: l'alfabet i caligrafia tailandesa van ser "inventats" (o adaptats) pel rei Ratchadamnoen, el més important de l'era sukhotaienca, i un dels més importants de la història de Tailàndia, a jutjar pel nombre de carrers a tot arreu.


Més estupes, columnes, buddhes i jardinets.


Segurament aquesta sigui una de les fotos més populars, de Sukhothai. Els buddhes a l'aire lliure, doncs, tot i no ser gaire autèntics, queden certament bé.


El chedi o estupa principal, en aquest Wat Mahathat, està flanquejat per una colla d'altres chedis petits, i està construït en l'estil típic de Sukhothai: en comptes de la clàssica forma de campana, aquest té diferents nivells fins a arribar a una flor de lotus en floreixença a dalt de tot. No es veu massa, però així és.


El chedi té tot de petits buddhes escolpits a la base, donant lloc a un d'aquestes habituals sèries de buddhes juxtaposables. En aquest cas, alguns estaven una mica desnarits (si aquesta paraula vol dir que els hi falta el nas).


A la Tiffany tots aquests llocs tan sagrats li posen força, especialment si no estan abarrotats de turistes i comercialització, i retenen un pèl d'autenticitat i atmosfera original. Tots aquests condicionants es donen perfectament a Sukhothai, així que la noia es va engegar a un ball en homenatge al moment (que no es pot apreciar bé per això de les limitacions de les imatges fixes, però ball a fi de comptes).


Un altre buddha en ambient i entorn semblant a un d'anterior, però que no era el mateix. Només per comentar-ho, la inmensa majoria dels buddhes (tots els principals, com a mínim) estan encarats cap a l'est. Això és perquè el buddha va arribar a la il.luminació tot meditant assegut davant del sol naixent de primera hora del matí. Ale, pues, una cosa nova que sabeu.


Si això era una ciutat capital i tota la pesca... com és que només hi ha temples i buddhes? No hi ha ni palaus ni governs ni res d'això, o què? Bé... ser-hi segur que hi devia haver sigut, però només dient-vos que aquesta plataforma és lo únic que queda de (es presumeix) el palau reial, pues ja us ho dic tot. Penseu que aquests llocs ruïnosos, a Àsia, s'han deixat de la mà de déu durant segles, convertint-se en un munt de pedrotes enmig de les pastures. I llavors, doncs, queda el que queda.


Tornem a llençar-nos a la carretera doncs. Tot i que en Jett sembla una mica confós. Veieu que tot és força desèrtic de gent... una benedicció, si em permeteu dir-vos-ho.


Al voltant del parc hi ha tot de paradetes de menjar, que es van movent d'un lloc a l'altre en busca de la gent. No són més que una moto amb tots els accessoris remolcadors possibles.


Arribem a un altre dels temples. Aquest es diu Wat Sa Si i ens ensenya un parell d'aquestes pagodes amb forma de campana tan habituals. Això que dic és una aventuració, però no m'extranyaria un pèl que en els seus temps estiguéssin recobertes de pintura daurada, com és habitual ara també.


Més detalls de buddhes restaurats.


De fet, vam estar parlant una bona estona que no n'hi havia cap en semi-runes, de buddha. Al contrari, tots eren nous de trinca i no tenien ni una sola esgarrapada. Fins que vam topar amb aquest, desgraciadament decapitat, i posant en evidència el seu modern esquelet.


Així que si la zona central de Sukhothai està fantàsticament restaurada i és una autèntica delícia recórrer-la, ja sigui amb bici o a peu, no podem veure exactament què queda de les runes originals. Per això més ens val que, a cop de pedalada, donem un cop d'ull a les zones perifèriques. És difícil triar què veure, ja que els temples, a la que surts de la zona amurallada, estan força distants, i amb la bici és impossible anar a tots. Un exemple bastant poc espectacular el trobem en aquest Wat Tra Phang Thong Long (segur que el nom us sona familiar, oi?). A aquest hi vaig anar jo sol, aprofitant la migdiada dels altres, i atret pels teòricament atractius i originals relleus. A l'hora de la veritat, els relleus estaven en força mal estat, i no hi havia gaire res a veure a no sé que fóssis molt afeccionat. Està clar però, que si volia edificis inrestaurat, aquí en tenia un bon exemple.


De camí cap a la zona nord, un cop recollida a la família i on esperàvem tenir més sort, aquesta capella de Ta Pha Daeng, que encara avui s'utilitza. A fora sembla un bloc quadrat fet amb quatre totxos, però a dins, un petit buddha plè de flors, incens i ofrenes vàries. Ni que sigui per donar ràbia, poso la foto de la part de fora. Quin paio.


No era cap sorpresa, perquè ho havíem llegit, que la zona nord seria la més interessant de les perifèries. Aquesta zona està centrada en el grandiós, ruinós i extremadament atmosfèric Wat Phra Phai Luang, un dels punts personalment preferits de la visita. Està una mica enretirat, i les zones fora el cercle central, per lo general, no estan restaurades i semblen una mica deixades de la mà de déu, lo que sens dubte els hi dóna una gràcia especial. Per arribar a aquest wat cal creuar una fossa que més aviat sembla un riu dels amples.


I aquí si que ens trobem amb un munt de totxos i quatre trossos de columnes. Amb l'ajuda d'uns oportuns núvols, vam poder viure una experiència més o menys boirosa molt atractiva (i menys calorosa que la resta del dia).


La zona sembla d'aquelles on enretires tres o quatre totxos i trobes algun dallonsis indescobert des de cinc o sis segles enrere. Així que més ens valia enretirar-ne algun a veure si hi havia sort.


No fa falta dir, és clar, que no n'hi va haver, de sort. Excel.lents visions generals, i aquest cop si, tot plè de trossos de buddha aquí i allà. La única preparació i restauració en aquest temple sembla haver sigut un tall de gespa.


Una de les poques coses que queda de peu és una d'aquestes torres d'estil khmer. La juxtaposició de petites pagodes, columnes trencades i aquesta torre, tot molsós i abandonat, amb els núvols, quatre ocells voladors, i extrema solitud... us ho podeu imaginar.


Sé que aquestes últimes fotos no són més que un zoom una de l'altra, però crec que val la pena. Per acabar, comentar l'ús d'aquestes torres. Per dins estan foradades, i la intenció és que la gent pogués entrar a dins i la seva energia fos canalitzada, gràcies a la forma cònica de l'edifici, durant la meditació. A part d'una pudoreta de florit, és cert que a dins la sensació sembla propícia. La que veiem aquí és una de les laterals d'una sèrie de tres, així que la central seria més gran.


Avancem uns metres més, doncs, i donem-los la volta. I a les columnes, la torre, els núvols i tot l'etcètera hi afegim la bicicleta.


En un moment donat va arribar un monjo i es va apalancar tranquil.lament a meditar sota un arbre . I en un altre moment donat va arribar un pastor de vaques amb les seves acompanyants, per testejar la concentració del bon home.


Un dels racons més fotografiats, a Sukhothai, és aquest Wat Si Chum, també a la zona nord. O més que el wat en si, el gegant buddha contingut (estret i amb prou feines) dins les seves parets.


I més que el buddha en si, també, el què és fotografiat és la mà. Us sona? És una mà estilitzada i enterament representativa de l'estil Sukhothai. Em pregunto, però, a què vé tant de plat sobre aquesta mà en concret. Vale que és més gran, però és exactament igual que la de qualsevol altre buddha a Sukhothai. I ni tan sols és una figura original. Així que no ho entenc. Tothom té la foto, així que aquí va també la meva.


Enmig de tant de buddha, encantadora l'aparició d'aquest gatet. Una monada, certament. I el nano, tot flipat amb les mides de la falda que l'acomodava.


Com que ja sé que us esteu avorrint, amb tant de temple (per això mateix fins aquí no hi vé ni déu i tothom se'n va a les platges), embestiré la recta final d'aquestes ruïnes (almenys de moment), amb aquest poc documentat, poc publicitat i poc visitat, però al mig del camí i plè d'elefants Wat Sorasak.


Aquí els veieu, els elefants.


I encara, per fer una mena de transició, entremig de les cases al poble de Sukhothai també hi havia algunes parts antigues, ara integrades amb el poble modern amb més o menys gràcia. La més afortunada, segurament, era aquesta barreja entre el chedi d'època sukhothaienca i el temple més o menys modern, tot envoltat d'un altre d'aquests múltiples llacs artificials.


En aquest temple, per cert, hi havia una camada de cadells residents encantadors, encara que els pobre semblaven gaudir d'un estat de salut més que dubtós. De gossos i cadells, a Sukhothai, n'hi ha un pilot, i són dels que corren esperitats rere les motos i fan una mica de por.


Com a coses a fer o a veure, a part de les ruïnes (com si fos poc), a Sukhotai no n'hi ha cap més. Tot i així, el poble és perfectament interessant i representatiu de poble tailandès estàndard. I com que, seguint els savis consells de la Lonely Planet, molts pocs turistes semblen estar-se aquí, aquestes parts encara mantenen un aire absolutament local. Que no falti un polsós, sorollós i olorós mercat.


Durant tots aquests mesos de viatjar hem descobert que, quan desenvolupes una relació amb algú, aquest algú et sol tractar millor. Això passa sempre i a tot arreu, és clar, però especialment, en un lloc on veuen a tots els estrangers com més o menys el mateix, ajuda a canviar la opinió quan hi tornes una segona i tercera vegades. Posem com a exemple d'aquest fet aquesta paradeta de menjar just davant de l'entrada del Parc Històric. Al final, fins i tot van ensenyar a cuinar a en Jett (i no va quedar pas malament... és clar que són fregits en wok amb moltes salses relativament senzills de cuinar, quan algú t'hi posa els ingredients al moment adequat). Eh que bé?

En una altra ocasió, però, en Jaden i en Jett volien pancakes tailandeses, i la paradeta que solia vendre-les en aquell moment no hi era, així que, com que estàvem a la vora, li vam preguntar a la gent d'aquesta paradeta que on eren les pancakes. I la noia va dir: pancakes? cap problema! Nosaltres tenim pancakes. Així que la paia va agafar la seva moto i va desaparèixer (que no era ben bé el que demanàvem, tampoc). Quan va tornar amb les pancakes en qüestió, va resultar que havia anat a casa i la seva germana les havia cuinades. No estaven especialment bones (ni dolentes), però vaja, que per les molèsties, doncs moltes gràcies. Però quan va ser hora de pagar, ens va demanar 80 baht (quasi 2 euros) per cada pancake (quan a les paradetes, més bones, valen 30 cèntims). La meva cara d'absoluta decepció i estupefacció no va entendrir a la nostra ex-amiga, que es va guanyar, es clar, que no hi tornéssim més. Un exemple de desenvolupament de relació poc satisfactori.

Com que som positius, ens quedarem amb els bons moments, però, d'aquesta ínfima relació.


Els monjos, a Tailàndia, són omnipresents. N'hi ha a tot arreu. De fet, tot tailandès mascle ha de servir com a monjo un cert temps a la seva vida (he llegit 1 any a algun lloc, tres mesos en un altre, i 15 dies en un altre, així que no sé què dir-vos), a mode de mili. A part, però, n'hi ha molts que ho són a temps complet, de monjos, així que te'n trobes a tot arreu. I es clar, són protagonistes de moltes fotos.


La sorpresa i bonus que ens espera a tots aquells que hem tingut la brillant idea de quedar-nos a dormir a Old Sukhothai és que, quan a les cinc de la tarda les portes del parc tanquen, els turistes que no s'estan aquí marxen. Tampoc és que n'hi hagués molts, de turistes, però vaja... i per si fos poc, el fet de que el parc tanqui, el que vol dir és que, en comptes de tancar les valles, el que fa és obrir-les per tothom, i tancar les taquilles.

Així que això, per tots aquells que hem tingut la brillant idea de quedar-nos a dormir a Old Sukhothai, ens va donar la oportunitat de gaudir del capvespre entre les runes amb absoluta solitud. I a aquests brillants moments, segurament els millors i més impagables de la nostra estada, són els que veurem en la resta de fotos d'aquest post.

Bon vespre, doncs!


En alguns casos no farà falta comentar gran cosa, però ja sabeu que sóc un tio xerrameca.


Els lotus en propera erupció, fent un zoom a la foto anterior.


Quan tanca el parc, tots els locals el prenen com a seu per realitzar les seves activitats diàries. Com que molts dels temples, encara que en runes, segueixen en ús avui en dia, una colla dels omnipresents monjos va arribar i es va posar a cantar en un d'ells, creant una escena sonora fantàstica. Com a comentari, els monjos tailandesos, quan canten, ho fan sense melodia afegida, ja que la llengua tailandesa és tonal, i ja té música de per si. D'aquí que aquests càntics sonin, normalment, una mica extranys.

A arrel d'aquest coneixement, li vam preguntar a algú que què passa, llavors, amb les cançons pop en tailandès. La resposta, fàcil: no s'entén de res, ja que els tons són modificats per la melodia. Potser és per això que són tan aficionats al karaoke, perquè així poden entendre algo.


Entrem al Wat Matathat, preparat per rebre'ns en absoluta audiència personal.


Cosa que ens satisfà enterament, com clarament podem demostrar.


Amb tots els seus buddhes de tots colors, posicions i alçades.


I per acabar, algunes de les millors fotos de la nostra estada, molt fàcils ja que l'escena és excepcionalment fotogènica. Semblen totes del mateix buddha, però no ho són.


Bueno, aquestes dues primeres si...


Però aquestes dues segones no! :-) Cara a cara...


I ens despedim en la penombra. Magnífic Sukhothai. Visita bàsica, crec, per qualsevol visitant a Tailàndia que es passi per aquesta zona. Més o menys al mig del camí entre Chiang Mai i Bangkok, i balança perfecta dels altres atractius que pot oferir el païs. Pues eso.


Com dèiem, després d'aquí, en un principi. pensàvem anar a passar un parell de nits a Phitsanulok, a només 100 quilòmetres de distància. Finalment però, i per temes de falta de dies, hem decidit deixar-ho per una visita més curteta: marxarem d'Old Sukhothai pel matí, deixarem les motxil.les a l'estació de tren a Phitsanulok, passarem el dia allà, i a la nit agafarem un tren fins a Bangkok, que ja serà la nostra última estació a Tailàndia. Sembla un bon plan, certament. I com a bon resultat esperem explicar-vos-ho.

Ale pues, fins aviat!!