Phitsanulok està a només una hora en bus de Sukhothai. Per primera vegada en segurament tot el viatge, agafar el bus va ser tan extremadament senzill com sortir a la porta de l'hotel, esperar que en passés un, i parar-lo. Tot un luxe. I després dirant que el transport a Àsia és cutre, però a pocs llocs pots demanar que et parin al davant de casa.
La nostra primera intenció era, doncs, anar a passar el dia a Phitsanulok, per acabar agafant un tren nocturn fins a Bangkok. Durant aquesta hora al bus, però, vaig donar un cop d'ull a les vàries informacions acumulades i vaig descobrir que el tren fins a Bangkok tardava només 6 hores i valia més del doble que el bus (que tardava més o menys el mateix). Com que entre tots tres, aquesta diferència pujava a més de 20 euros (que ei, és una pasta, per aquests alrededors!), vam acabar decidint agafar un bus, mentre en Jaden, com que només havia de pagar per un, es va quedar amb la idea del tren, sens dubte més còmode.
Així que amb el nostre bus des de Sukhothai vam arribar a l'estació de busos de Phitsanulok. Ens vam endur la sorpresa de que, en aquesta estació, no hi ha lloc on dipositar les motxil.les, així que, en un acte de confiança aleatòria, vam anar a preguntar a una botiga 24 hores propera si ens les podien guardar. I no tan sols això, sino que ens van dir que ens les guardaven gratis si els hi compràvem algo. Pues mira que bé!
Així que ens vam encaminar cap al nostre dia a Phitsanulok. Coses que volíem veure, en aquestes relativament poques hores, n'hi havia tres: la primera, el Wat Phra Si, un temple on hi ha el segon buddha més reverat de Tailàndia (el Chinnarat buddha); la segona: una fàbrica de buddhes de bronze, que segura que deu ser una visió interessant; la tercera: les vegetals voladors, un plat típic d'aquí on sembla ser que els cuiners fan excepcionals piruetes amb els vegetals saltejats, que en realitat formen un plat força bàsic.
A l'hora de la veritat, però, com sol passar quan viatges una mica improvitzadament, i t'empanes amb tot, acabes veient una bona colla de coses, la majoria interessants, però que no son ben bé el que venien a veure. Ja està aquí, la gràcia.
El que si que vam veure segur va ser el Wat Phra Si (o Wat Yai), ja que vam anar-hi directes des de l'estació de bus. Com dic més amunt, el buddha Chinnarat, que és bastant famós, es troba en aquest wat. I la veritat és que no sé molt bé perquè, ja que Phitsanulok és una relativament simple capital de província com qualsevol altra.
El fet és que hi és, i com a tal el vam venir a veure. El temple en si, tot i que maco, tampoc tenia res que el diferenciés de qualsevol altre temple més o menys important a Tailàndia.
Així que més val que anem per feina, i ens centrem directament amb el Buddha... no costa gaire saber quina és la sala que el conté, pel munt de gent que hi entrava i sortia continuament. Sobretot tailandesos, val a dir. Això si, la sala és tot menys un punt que convidi a la meditació o a la pregària... més aviat sembla un mercat, pel soroll i per les compres de benediccions que s'hi mouen. De fet, aquest wat també és el segon en nombre de donacions a Tailàndia, després d'un desconegut wat a la desconeguda ciutat de Choengschao. Tingueu en compte que els budistes, els tailandesos com a mínim, es prenen molt en sèrio el tema de les donacions, que els hi compren certs privilegis en aquesta vida i en les futures.
Així que de serenor n'hi havia ben poca, però és innegable que tant la sala, extremadament decorada, com el Chinnarat Buddha en si, imposen lo seu.
Donem una ullada a la figura d'aquest Buddha. La veritat és que si que devia ser famós, perquè fins i tot a mi em sonava. El fet diferencial és aquest hal.lo al voltant del cos, punxegut sobre el cap i acabat amb un parell de caps de nagues a banda i banda. Els tailandesos solen portar imatges de buddha penjades al coll, i possiblement aquesta és la que he vist més vegades. Dit això, no en tinc ni idea, del perquè és famós i important, aquest buddha.
Fem una petita volteta per la resta del temple, que no té ni punt de comparació amb la majoria de magnífics wats que havíem vist a Chiang Mai. Una galeria de buddhes...
La combinació d'estupes noves i velles...
I algun buddha d'aquests grassonets, símbol de prosperitat. Un cop més, és extranya aquesta interpretació del budisme, ja que en les ensenyances del Buddha, s'encoratja una vida senzilla i sense possessions materials (algo així com el cristianisme original). Els xinesos, però, i els seus tentacles d'influència, han adaptat aquests perceptes una mica. I com que aquests li dónen gran importància als diners i a la prosperitat econòmica, pues això.
Acabem amb el temple, doncs. Als voltants, i aprofitant les costants riuades de gent visitant el temple, estava plè de paradetes. No sé si és perquè aquests dies hi ha menys gent que abans, que hi viatja, a tot arreu, però normalment hi ha moltes més paradetes de souvenirs que gent, així que no sé ben com se la guanyen, la vida. Aquestes paradetes de souvenirs, al ser més aviat orientades als locals, eren lleugerament diferents, i oferien, per exemple, tot d'extranys snacks. En Jaden, per cert, va carregar la seva motxila tot el dia, sota la calor, i sense massa queixa, ja que ell si que anava a agafar el tren nocturn.
L'accident geogràfic més representatiu, a Phitsanulok, és l'elegant riu que la creua de dalt a baix. Per qui li interessi, el riu es diu Mae Nam Nan. És un riu la mar d'apanyat i els cantons estan totalment preparats per una passejada en formigó. De fet, qui es pensi que Tailàndia és un pais gaire subdesenvolupat, ho porta clar. Els estàndards són força elevats en pràcticament tot. I els preus, un cop més, un cop surts de les zones turístiques, són fantàsticament accessibles.
Encara que es clar, tot i ser-ho, no tothom es pot permetre una vida en condicions. Aquest bon home demanava diners al costat del riu, amb tota la pinta de voler gastar-se'ls en la molt familiar pràctica de compra i ingesta d'alcohol barat. En Jaden va acceptar de donar-li algo a canvi d'una foto.
A la qual l'home va accedir content, és clar. I aquí la tenim.
Tot mirant-me-la, ara mateix, i me l'he estat mirant una estona, he estat reflexionant una mica sobre una d'aquests pensament que, en fred, em vénen al cap sovint, però que mentre vius la vida és difícil veure'ls amb la perspectiva i importància que necessiten. Cadascú, cada sola persona al món, cada una dels sis mil milions, és un ésser tan complex com tu mateix, amb preocupacions exactament igual d'importants. Això és evident, però no crec que, amb els nostres comportaments generalment egoïstes i individuals (jo també, eh, oju, que aquí no se n'escapa ningú!) ho demostrem gaire sovint.
Un cop el sol cau una mica, i la temperatura es fa més suportable, que bona falta que li fa, la gent comença a sortir de casa amb passió i es disposa a realitzar tot d'activitats atlètiques. De fet, enlloc he vist tanta fal.lera com aquí. Per començar, els passejos del costat del riu s'omplen de joggers.
I a la vora, un parc d'aquests amb estris gimnàstics, que s'omple de senyores de mitjana edat amb una mica de sobrepès. Molts d'ànims, home!
Però encara millor, uns quants metres més endavant, sentim música tecno estrident... què passa? Una rave aquí a la cantonada? Però no! Una multitudinària classe d'aerobic, amb literalment centenars de persones (majoritàriament fèmines, i de totes les edats) ocupant l'espai corresponent i una bona part de les voreres collindants. Quina afició! A Àsia, les activitats aquestes comunitàries són molt exitoses, i estic segur que si algú va veure aquesta classe ahir, es plantejarà sens dubte d'assistir-hi avui.
Deixem anar una mica la vessant artística amb aquest brollador d'aigua contra la posta de sol.
I com que en aquests últims posts no hi surto massa, aquí em teniu de ben a prop i mal afaitat, per compensar.
D'aquí poc és Songkran, la celebració de l'any nou tailandès, corresponent amb el calendari lunar budista. Durant aquest festival, és costum el banyar les figures dels buddhes i, de pas, banyar-se uns als altres, a discreció i galledades. No fa falta dir que, en un festival on tothom mulla a tothom han aparegut pistoles d'aigua d'aquelles que poden fer molt de mal. Ens van comentar que les lleis limiten aquestes pistoles a un alcanç de 6 metres horitzontals o 10 metres en paràbola, que ja són lo seu. El resultat és que tothom acaba moll com un ànec. Dissortadament, o no, durant la celebració d'aquest festival ja no estarem a Tailàndia, així que aquest any ens ho perdrem. Els cartells animen a celebracions sense borratxera, que ja m'agradarà veure quin èxit tenen.
Seguint amb els cartells, avui que tenim temps, i com és normal en el món paradoxal en el que vivim, les noies tailandeses tenen com a ideal de bellesa la blancor de pell més absoluta. Només perquè veieu com de viciós és això de voler el que no tens, només pel fet de no tenir-ho. De fet, la Tiffany ha anat tenint autèntics problemes per trobar crema per la pell sense agents blanquejants. Aquí un anunci qualsevol que promet blancor nuclear.
A tot això, per cert, sens va fer tard, i no vam tenir temps de visitar la fàbrica-foneria aquella de buddhes que us deia que volíem visitar. Quines coses.
Com que els nostres busos i trens no marxaven fins a les 11 de la nit, teníem força temps per matar. Què millor que gastar una horeta en mans de savis massatgistes, per disfrutar del que seria molt probablement el nostre últim massatge a Tailàndia. En Jaden va ser el més afortunat, podent disfrutar d'un massatge a 6 mans.
A la nit, un mercat nocturn s'estenia a la vora del riu, amb les ja habituals moltes paradetes, en aquest cas de roba, i molta gent. La diferència, però, i no és poc, és que en aquest cas no era en absout pels turistes, així que no hi havia ni un sol souvenir. Això no sé si és bo, ja que la moda juvenil tailandesa, pel meu gust, deixa força que desitjar. Com a fet curiós comentar que, en més d'una ocasió, quan ens tocava passar a la vora d'alguna parella jove (i aquí has de passar a la vora de tothom, creieu-me, que els passatges entre paradetes són estrets), el noi em mirava amb certa amenaça mentre protegia a la noia perquè no em rocés el més mínim. No sé si és perquè aquí assumeixen que qualsevol occidental vé aquí a robar-lis les noies, o perquè efectivament, és comú el grapeig del local, però no em va fer sentir necessàriament còmode.
Tampoc vam ser capaços de veure tots aquells cuiners que feien vegetals voladors, així que ens vam conformar amb sopar agradablement al costat del riu, fer un parell de birretes una mica més avall al costat del riu i, finalment, posar-nos d'acord amb en Jaden per veure com ens trobaríem el dia següent.
I quan tot va estar arreglat, vam engegar cap a l'estació de busos, disposats a agafar el nostre bus de 5 hores fins a Bangkok. De busos cap a Bangkok, en passen 2 o 3 cada mitja hora, algo inhumà, i van tots quasi plens. Però com que teníem el nostre ticket comprat d'abans, vam haver d'esperar-nos una estona. Per cert que vam recollir les maletes sense cap problema de la botiga aquella on les havíem dipositat abans.
El bus, ja que no ens permetíem el luxe del tren, almenys era de primera classe. Això no volia dir res en termes de comoditat, però ens van donar pastetes i aigua, que ja és lo seu (i és algo que no m'havia passat mai, en un bus). Vam pagar 200 baht (4 euros), mentre el tren ens hagués costat pràcticament 8. Tot i que mentiria si us dic que vaig dormir bé o que estava ni tan sols mitjanament còmode, almenys vaig tenir la sort de tenir un seient amb espai per les cames, algo impagable. A part d'això, l'aire condicionat estava sens dubte massa alt. Quina mania amb l'aire condicionat a tot drap, la penya.
La majoria de vegades, que l'autobús tardi menys del que et diuen que tardarà és una bona cosa, però quan estàs dormint, i l'hora d'arribada són les 4.30 de la nit, llavors ja no està tan bé. Això exactament és el que ens va passar en aquest cas. El que vam fer un cop desambarcats a la massiva estació de busos de Bangkok, ja són temes per omplir al proper i últim post de l'etapa tailandesa del nostre viatge.
Així que, Bangkok, ves que venim.
I a vosaltres, pues ves que vé un post sobre Bangkok en breu! Ale, a cuidar-se!
No comments:
Post a Comment