Això el que vol dir a nivell pràctic és que, caminant pel centre (o anant amb moto per les afores), et topes amb un temple cada tres portes. La majoria són espectaculars, a ulls poc entrenats com els nostres, i et porta uns dies no parar-te obsessivament a cada temple que veus. Aquest post, doncs, el dedicarem enterament als temples de Chiang Mai, semblants però tots diferents. Només hi representarem els més significatius o els que, per un motiu o altre, ens han agradat més.
I començarem amb el (wat vol dir temple, ja us ho dic) Wat Chiang Man, per dos motius. El primer, perquè és el temple més antic de Chiang Mai, fundat l'any 1296, i el segon, perquè estava just davant del nostre hotel. Just creuant el carrer, escolta, així que vam començar per aquí.
L'arquitectura d'aquests temples nortenys és significativament diferent del que havíem vist, per exemple, a Phetchaburi, a la Tailàndia central, i del que veurem en d'altres zones. És difícil d'explicar-ho sense conèixer-ne els termes tècnics, però aquí al nord, les taulades semblen més triangulars, més baixes i amb menys capes, mentre que les entrades en si són més elaborades. Penseu un cop més que aquesta zona de Tailàndia pertanyia al Regne Lanna, i com a tal, va evolucionar cultural i arquitectònicament de forma diferent. Aquest edifici, que és la sala principal del Wat Chiang Man, n'és un exemple bastant definitori, de l'arquitectura religiosa nortenya. No fa falta dir, suposo, que aquest wat ha estat construït més d'una vegada.
Els temples però, per si en teníeu algun dubte, són arquitectònicament diferents, però són igualment budistes. Aquesta religió (o millor n'hauríem de dir "línia de comportament i pensament" o filosofia, en dirien d'altres, ja que no hi ha cap déu implicat). I si bé el Buddha (en Siddharta Gautama) em sembla mi que no n'era gaire partidari, de la veneració de figures (així com en Jesús tampoc ho era), els seus seguidors, generació rere generació, han anat divinificant la seva figura en la seva multitud de còpies. Algunes d'aquestes còpies, a Tailàndia (i em suposo que a d'altres països) són especialment venerades, per diversos motius.
En aquest temple, concretament, n'hi ha dues d'especials. La primera és un buddha de marbre que diuen que té 2500 anys d'antiguitat (encara que això sembla complicat, ja que sembla que no es van produir buddhes fins fa 2000 anys). L'altre és una figura de cristall que ha sigut motiu de discòrdia històricament entre Tailàndia (o Lanna, més ben dit) i Laos, que es creu que té uns 1800 anys (que es diu ràpid). La particularitat de totes dues és que fan entre 10 i 20 centímetres (i per això han durat tant), i es troben, una al costat de l'altra, dins aquest cofre daurat al mig d'una capella. Entre daurats i barres protectores, no hi ha manera de veure-les massa bé, les figuretes, però te'n pots imaginar la significativitat, que és del que estem parlant aquí.
I l'absoluta desvirtuació de l'esperit del budisme (al igual que el del catolicisme amb tots els seus sants) vé quan al costat de les figures impersonals del buddha, i tractades amb la mateixa veneració, aparèixen monjos que suposadament han viscut vides exemplars i, ja per acabar-ho d'adobar, el rei amb ropatges de monjo, que no falti.
Aquest gos de carrer (i n'hi ha molts, aquí), en un acte sense precedents (almenys precedents per mi), va venir a simbolitzar el poc respecte que li suposava, tota aquesta veneració, defecant impunement enmig de la capella.
Tots els temples del nord contenen estupes tractades amb gran consideració. Aquí n'hi diuen chedis, a les estupes. Originalment, aquestes es van construir com a contenidor de les relíquies originals del Buddha (una altra extranya costum, aquesta de venerar òssos, cabells o ungles d'algú), però a la llarga, m'imagino que per falta de relíquies, es van començar a inventar històries d'extranyes duplicacions o de, senzillament, construïr-les sense cap excusa. I jo que ho celebro, per cert, que ben guapes i fotogèniques que són. I el color de la tarda les afavoreix increïblement.
Canviem de temple, i passem breument a aquest poc anunciat Wat Lokmoli, que va ser un d'aquells que ens va fer parar tot caminant per davant, per la seva estructura de fusta lleugerament diferent al que havíem vist fins llavors. Atenció als simpàtics animalons guardant el cantó del temple. N'hi havien dotze, seguint els dotze animals de l'horòscop xinès, que també es segueix així.
Aquest temple concretament té origen burmès (els burmesos s'hi van estar uns quants anys, per aquí), i l'estupa és especialment atractiva. També introduïm un dels ornaments habituals en aquesta zona, ja sigui en temples o en cases particulars: aquest tronc d'arbre escolpit i repintat que veiem en més o menys primer plà.
I canviem de nou, ara a un dels temples principals de Chiang Mai. el Wat Phra Singh. Diuen que és el temple més visitat, i el motiu és que conté la imatge de Buddha més venerada, el Pra Singh (o Buddha Lleó). Per començar, una vista general dels pacífics entorns, que seran molt visitats, però en aquell moment no hi havia gaire ningú, i oferien una atmosfera meditativa perfecta.
Un detall, més que res ampliació de la foto anterior. Dues coses en destaquem: la primera, òbviament, en Jaden, amb el seu nou tallat de cabell, conseqüència de la tremenda calor que fa per aquí de vegades, assegut tot contrariat a les escales perquè les piles recarregables de la seva càmera (que disfruta a cada moment), com fan de vegades aquestes piles, li van fallar inesperadament i el van deixar a l'estacada fotogràfica. La segona cosa a destacar són les nagues a banda i banda de l'escala, protegint l'entrada del temple. Les nagues són aquestes serps / dragons que es troben habitualment en aquestes posicions. La tradició de posar animals amenaçadors com a guardians de portes està molt arraigada, aquí.
Em perdonareu aquesta inexplicable inseguretat, però aquí tenim, em sembla, el famós Phra Singh, secundat per dos amics. Us dic que m'ho sembla perquè una amable senyora ens va apuntar a aquesta capella com la que el contenia... a la vegada la capella sembla més "importanitzada", si m'enteneu, que d'altres. I la falta de l'habitual elevat nombre de buddhes a l'altar principal suggereix que aquest buddha central deu ser especial. Com a arguments en contra tenim, primer que res, que el buddha en si tampoc és massa res diferent de cap altre (cosa que no vol dir res, es clar). També la Lonely Planet (aquesta exacta biblia), quan li vaig donar un cop d'ull al tornar a casa, deia que era una altra sala la que el contenia, però en aquella el Buddha encara era més "vulgar" (això deu ser blasfèmia segur).
Així que ens creurem que és aquest, i tan feliços que ens quedarem.
Aquest és el chedi del Wat Phra Singh, envoltat d'aquests ropatges ataronjats i daurats, que simbolitzen llum i puresa. Fixeu-vos amb els cables que uneixen la part de dalt del chedi amb el terra... per què deuen ser?
Com hem dit abans, els chedis es van construir originalment com a contenidors de relíquies del buddha, i la seva forma punxeguda serveix per canalitzar l'energia procedent de la relíquia cap amunt. A Tailàndia, i a d'altres cultures asiàtiques, l'aigua (aquell infalible portador de gèrmens i bacteris) és considerada l'element purificador per excel.lència. Com a exemples tenim el Holi (o com s'escrigui) a la Índia, i el Songkra, el festival més important de l'any a Tailàndia. En tots dos la gent es remulla uns als altres malaltíssament en un esforç per purificar-se mútuament.
Aquí passa algo semblant. La gent arriba amb la seva pròpia aigua, l'aboca en un petit recipient, i utilitzant una politja, deslliça el recipient cap amunt dels cables, fins a arribar dalt del chedi, on l'aboca, teòricament, sobre la relíquia del buddha, així purificant-la i reenergitzant-la. Una costum interessant.
Hi havia un wat especialment indicat per la posta de sol, vam sentir en un parell de fonts diferents, i aquest era Wat Suan Duok, situat a l'extrem oest de la ciutat (imprescindible tenir rodes per arribar-hi). No és que es pogués veure el sol ni res, però la configuració especial del jardí adjacent (l'edifici principal no era res de l'altre món), amb tot de petites estupes blanques nuclears i una de central daurada, donava lloc a uns reflexes i refons absolutament espectaculars.
Una mica més de chedi daurat i companyia.
Aquest wat vé amb certa història. Es veu que, cap allà al segle XIV, als primers anys de la ciutat, i quan tots els wats principals que anem veient eren construïts, el rei en qüestió va decidir aquest lloc com a localització per guardar per sempre més un cabell del Buddha, que teòricament encara està dins d'aquest gran chedi daurat (passa que troba'l, un cabell!!). Doncs bé, per si això no fos poc important, en un moment donat, i per aquests miracles que passen de tant en quant, al cabell li va donar per duplicar-se, i el rei de torn, maravellat, va col.locar el cabell a lloms d'un elefant blanc. Aquest va començar a caminar muntanya amunt, fins que va caure rendit i mort pràcticament al capdamunt d'una muntanya propera anomenada Doi Suthep. I allà hi van construïr el Wat Doi Suthep, possiblement el temple més important de Chiang Mai (tot i estar a una quinzena de quilòmetres) i el centre de peregrinatge principal del nord de Tailàndia. Nosaltres el visitarem al proper post.
Per si la història no us ha convençut, però, quedeu-vos amb la pau i l'atmosfera inigualable d'aquest mar de chedis a Wat Suan Duok. Un dels top-2 temples atmosfèrics a Chiang Mai, sens dubte.
I no el poso al top-1, com heu endevinat, perquè en tenim un altre que està a l'alçada. A les afores de la ciutat, i per aquest si que són absolutíssimament imprescindibles les teves pròpies rodes per arribar-hi, hi ha el Wat U Mong. Originalment el wat estava al mig del bosc, però a mesura que Chiang Mai va anar creixent ha quedat una mica més integrat amb aquesta. Constructivament, tampoc és que tingui massa molt d'especial, però si que al trobar-se en una zona boscosa li dóna una ruralitat interessant. A més d'un parell de detalls que el fan molt diferent i que veurem tot seguit.
Per començar, es veu que el chedi, al mig del no res, i de mides bastant considerables, és especialment venerat. Desconec el perquè.
Aquest no era cap dels detalls, però. El primer d'ells és que, dins els terrenys del temple hi ha una sèrie de túnels, excavats centenars d'anys enrere. Es veu que hi va haver un monjo relativament conegut, cap allà al segle XV, que era visionari i que acostumava a rondar per aquests túnels. Avui en dia els túnels estan pintats i embaldosats, i són part efectiva de la zona sagrada del temple. No deixen de ser túnels, però.
Cada dos per tres, una capelleta amb la seva corresponent colla de buddhes.
Aquí tenim a la Tiffany en conversació amb un dels buddhes que semblava més serens. La Tiffany és especialment sensible a certs impulsos extrasensorials (per dir-ho d'alguna manera). I la sorprenent sensació que en va treure d'aquesta conversació va ser que el famós monjo, més que venir per aquí a meditar o res d'això, era engarjolat per la resta dels monjos, ja que l'home era una mica llunàtic. Una mica com Santa Teresa de Jesús, per posar un exemple que us soni proper. La bona dona, en èxtasi constant, sort va tenir de ser monja, que si hagués sigut una dona normal, hagués anat segur directe a la foguera, i ara no tindríem ni poemes ni res. Pues aquí, tres quarts del mateix.
Els tailandesos són una cultura curiosa. Estic segur que estan rebent una d'influències del món occidental, concentrades en els últims anys, que són difícils de digerir. Les adolescents, per exemple, van vestides amb roba de Mickey Mouse fins que tenen 18 anys, i llavors passen de cop a Playboy. Per agafar un parell d'icones americanes qualsevol, m'imagino. Les sabates, al davant de la cova.
I també al davant de la cova, aquesta estàtua del monjo en qüestió, repudiat llavors (sempre segons les nostre pròpies elocubracions) i venerat ara. I més significatiu encara, especialment per aquells interessats en cultura índia, és el pilar d'Asoka que es troba al davant.
L'Asoka va ser un emperador indi que va viure abans de crist, i que va convertir tot el seu imperi al budisme (després, tot sigui dit, d'haver lliurat batalles terrorífiques i genocídiques... però rectificar és de savis, diuen). A partir de llavors, és considerat una de les figures clau en l'escamp de les idees budistes arreu d'Àsia. Evidentment, l'Asoka no hi va posar mai el peu, en aquest temple, bàsicament perquè va ser construït una quinzena de segles més tard que ell morís, però el budisme va ser introduït aquí durant el seu imperi, gràcies a les relacions comercials entre indis budistes i els tailandesos pagans.
El pilar d'Asoka original, símbol inigualable de la civilització hindú, es va erigir originalment a Sarnath, al costat de Varanasi, a la Índia, i ha estat reproduit en diverses ocasions a diversos llocs. Tan representatiu és, encara avui en dia, que la roda que el corona forma part de la bandera índia actual.
Aquest temple no és massa turístic. Encara que recomanat a les guies, susposo que està massa apartat dels camins principals com perquè una proporció significativa dels visitants s'arribi fins aquí. Això vol dir, en primer lloc, tranquilitat i relativa solitud, i en segon, que la vida dels monjos que resideixen aquí es veu poc afectada per les visites. I així podem veure una cosa tan simple com els ropatges dels monjos estesos a assecar.
No sé si coneixeu massa la història de com en Siddharta Gautama es va convertir en Buddha. Pels que no la coneixeu, aquest és el post ideal on fer-vos-en cinc cèntims. En Siddharta va néixer príncep d'un reialme situat a l'avui dia Nepal. Els primers anys de la seva vida els va passar entre els excessos i les indulgències propis de la seva posició, ignorant la vida que es vivia fora les fronteres de palau. Un dia, però, va sortir a donar un volt, i va veure les tremendes desigualtats que es vivien al reialme: mentre uns tenien molt més del que necessitaven, d'altres passaven gana, sumits en la més absoluta pobresa, malalts i despreciats. Aquest fet va xocar a en Siddharta espectacularment, i com a conseqüència va renunciar a la seva herència i es va escapar a les muntanyes a viure una vida absolutament ascètica, amb l'ojectiu de descobrir, mitjançant la meditació, el quid de la naturalesa humana. I ho va intentar de mil maneres... fins i tot, creient-se que d'aquesta manera podria concentrar més energia en la meditació, deixant de menjar durant setmanes.
D'aquesta etapa (que per cert no li va funcionar) en veiem de tant en quant escultures descriptives, com és ara aquesta.
Només per acabar la història a mitges, en Siddharta va acabar descobrint el què, simbòlicament anomenat "il.luminació". I el què, és molt fàcil: no som els nostres pensaments, ni les nostres emocions. Un cop et pots veure les coses sense les naturals emocions que tots hi afegim, entendràs i toleraràs a altres persones i al món en general. Perquè tots som un, i tots i tot estem connectats: el que un fa, tots els altres en reben les conseqüències. I molt més, que va descobrir, el tio.
I hi estic d'acord amb gran part, si m'ho pregunteu.
Suposo que els interessats ja en deveu conèixer força més, de la vida del Buddha i els principis del budisme. Els que no (i seguiu interessats), milers de pàgines a l'internet ho expliquen segur millor del que jo pugui intentar.
Continuem. Parlàvem abans de les dues gràcies especials del Wat U Mong. La segona, i portadora d'atmosfera com cap altra, és el que anomenaria "cementiri de buddhes". I és que m'imagino que és això. Mai m'ho havia preguntat, però, quan una figureta del buddha es trenca, o ja està molt vella, o senzillament la vols canviar per una altra que consideres millor, què en fas, de l'antiga? La tires a la basura? Bueno... ho dubto! Doncs aquí en tenim la soluciíó, i sembla ben ideal... pots venir al temple, amb la seva terra sagrada, i deixar el teu buddha aquí, enmig de molts d'altres.
I n'hi havia de grans...
I de petits... i tots procedents de cases, altres temples, o el que sigui, creant una amalgama de figuretes absolutament especial i fotogènica, totes elles mig trencades, o amb amputacions o esgarrapades. Fantàstic.
Una mica de sèrie d'ancians buddhes decapitats.
I una mica d'experimentació monocromàtica. Enmig dels buddhes, es clar, que no hi faltin monjos i reis. Del rei actual, veus, no n'hem vist cap enlloc, de figureta, però d'aquest del bigoti, que és el Rama V, i que tothom té en alta consideració històrica, si que n'hi ha un pilot.
I aquest buddha, mira que guapo que és. No sé si deu estar permès, d'adoptar-ne algun, d'aquests buddhes... sembla que avui en dia són la figura decorativa preferida per tothom... està clar que estètics ho són un rato.
I aquesta foto global, sembla que estigui nevat i tot (m'aposto que no han vist neu a la seva vida, en aquestes terres).
Pràcticament per acabar amb l'atmosfèric Wat U Mong, la visita a una altra de les seves sales, amb un radical propòsit: ensenyar les moltes semblances (que hi són, i són molt més òbvies del que mai hem après) entre buddhisme i cristianisme (ojU!! no el cristianisme de l'església, eh, el cristianisme de les paraules de Jesús). El buddhisme és una corrent absolutament inclosiva, a diferència de les religions monoteïstes (típicament judaïsme, islam i cristianisme), i un dels seus grans esforços és fer veure a la gent que tot plegat és el mateix, l'escència moral i ètica de totes les religions (tot és una sola cosa; viu amb el que necessitis, no més; tracta el teu veï com et tractaries a tu mateix) és exactamemt igual en totes les corrents majoritàries que coneixem. Algú se'ls hauria d'escoltar més, ja que crec que el voler destacar les diferències en comptes de les semblances ni ens ha portat, ni ens porta, ni ens portarà enlloc de bo.
I enmig d'una sala exemplar, aquest llangardaix blau esbudellat, no sé si com a boicot simbòlic d'algun budista extremista (em pregunto si n'hi ha, d'aquests...) a tan sàvies i pures intencions. Perquè no hi ha dubte que el pobre reptil ha estat esbudellat concient i fredament.
Canvi de wat, doncs. Tornant al centre de la ciutat, el Wat Phan Tao, fet de fusta i amb una imatge acollidora i diferent als altres.
A la foto anterior veiem tota aquesta colla d'estupes fetes amb bambú. En desconec el motiu, del material constructiu, però tot de monjos al pati sembla que li han agafat el truquillo, a la cosa, perquè no paraven. La veritat és que queden la mar de bé, aquestes estupes. Potser me'n faré una pe'l balcó, si tinc temps lliure.
L'interior, més per posar un interior típic, amb els seus colors vermellosos, que no pas perquè aquest concretament fos res espectacular. El vermell es considera el color de la terra, en budisme, així que, simbòlicament, s'encoratja a que el budista vegi la figura del Buddha com a model espiritual a seguir, però que recordi en tot moment que ha de viure a la terra. Això que sembla molt obvi, no ho és pas tant.
Els temples també són una font de donacions molt important. Els fidels (o no tant fidels) acostumen a posar monedetes a pràcticament totes les urnes o bols possibles, ja que cadascun d'ells serveix com a ofrena a una finalitat diferent. En aquest temple devien ser uns murris, perquè van posar força més bols dels que són habituals!
Unes banderoles típiques tailandeses, en aquest cas caient gràcilment des del sostre del temple, i oferint una nova oportunitat de satisfactòria fotogènia.
L'últim temple que contemplarem en aquest post és segurament el principal a Chiang Mai, dins els límits de la ciutat. Està just al mig de la zona amurallada, i és el més gran de tots. El seu nom, Wat Chedi Luang. Estilísticament, però, no destaca massa. L'edifici principal és del mateix tipus que molts altres que hem vist. La naga tricèfala enfadada si que és una mica espectacular.
Però el que el fan únic són, de nou, dues coses. La primera, que conté el que anomenen "pilar de la ciutat". Cada població, un cop es convertia en ciutat, en algunes cultures asiàtiques, erigia un pilar commemoratiu que es convertia en el més preciat símbol de la individualitat d'aquesta ciutat. De fet, n'hi diuen pilar, però no ho és exactament, sino que més aviat és una placa. En el cas que ens ocupa, ni tan sols la vam poder veure, ja que està tancada dins aquest petit edifici de l'esquerra. Però ser-hi, hi és. I el pedaçu d'arbraco del darrere, que segur que és el més alt de Chiang Mai perquè es veu d'un tros lluny, també hi és, també.
I el motiu de veneració i atractiu principal és que conté l'estupa (chedi, d'aquí el nom del temple) més gran, especial i venerada de Chiang Mai. És una visió bastant espectacular, i el fet que un terratrèmol la va mig derrumbar durant el segle XVII hi ajuda força. Des de llavors hi ha hagut idees per reconstruïr-la completament, que celebro que no hagin arribat a bon port, ja que és aquesta incompletesa el que la fa certament únic. També, durant uns anys, en un dels nínxols laterals, hi va estar guardat el Buddha Esmeralda, el buddha més famós i venerat de Tailàndia, avui al renombrat Wat Phra Kaew (Temple del Buddha Esmeralda) i que veurem quan anem a Bangkok, d'aquí a uns pocs posts.
Al voltant del chedi, tot de petites capelletes amb pinta de guardar també coses importants i interessants... a veure aquí què hi ha...
Ostis! Un paio!! Serà de veritat? Estarà dissecat?? Una detallada exploració va revel.lar que es tracta d'una còpia de cera extremadament realista, i és la figura central d'aquest petit temple. No tinc ni idea qui és el monjo en qüestió, però em sembla una pèrdua de papers considerable, donar-li aquesta importància. I una visió força bizarra, també és.
Mentre donàvem voltes al voltant d'aquest temple, vèiem com estaven preparant un escenari per algun tipus de cerimònia que tindria lloc durant la tarda. La foto de la filla del rei (n'hi ha per tothom) presidia el percal a mà esquerra.
I els monjos, tot enfeinats amb els últims preparatius.
Com que ningú parlava pràcticament anglès, ningú ens va saber dir què passaria... jo vaig acabar deduïnt, potser, que es tractava del funeral per un altre monjo que sembla que va morir pocs dies abans.... en tenien tot un aparador dins del temple principal, i fins i tot la figura de cera de marres presidint-ho tot plegat. Una mica de yu-yu, que fa.
Aquí, de fet, quan un monjo gaire especial mor (vaig veure en un altre temple, però ho posaré rellevantment aquí), rep un funeral amb totes les de la llei, i un dels actes més rarots és que el cos del difunt resta enmig del temple, mentre tothom va passant (des dels fidels més rasos a les autoritats més enmedallades) i li va enganxant una enganxina daurada a la cara. Recordem que el daurat és símbol de llum i puresa (i riquesa, també us diré). També és una visió una mica extranya, però interessant de saber!
Però a la que vam sortir al carrer vam veure que no eren pel funeral, les preparacions. Arribant des del final del carrer, una bona colla de centenars d'adolescents marxaven amb el cap recentment rapat, i robes blanques de novici. Una mare emocionada ens va explicar que tots aquests nens anirien a passar, a partir d'avui, els propers quinze dies en un temple visquent com a monjos. Darrere dels nens hi venien els pares portant els ropatges ataronjats que a partir de llavors els seria permès portar.
Hi venien busos de tot arreu, per veure la cerimònia. Aquest, a més a més, tenia una enganxina que et demanava que no li féssis fotos (a baix a l'esquerra). I no per res més que això, poso la foto, a veure què s'ha pensat.
I bueno... acabarem amb aquest buddha a la penombra, per simbolitzar l'ocàs d'aquest post.
Espero que us hagi quedat clar, que Chiang Mai està plè de temples. I encara ens en queda un altre... el més important de tots. Per aquest necessitarem de l'ajut de la nostra motocicleta, ja que el Wat Doi Suthep es troba a uns quinze quilòmetres de la ciutat, penjat dalt de tot d'una muntanya. I ja que hi som, farem una excursioneta per les rodalies, tot plegat detallat al proper i últim post de les cròniques chiangmaienques.
Després de Chiang Mai, ja us avanço, no ens quedarà més que una setmaneta a Tailàndia, en la que ens concentrarem en les ruïnes de la capital històrica de Sukhothai i en les completituds de la capital actual de Bangkok. Des d'allà, marxarem cap a Cambodia per avançar fins la penúltima etapa del nostre viatge.
Sigueu pacients doncs, que ja queda poc!
Abraçades a destaix!
No comments:
Post a Comment