Per cert que el "Mai" de Chiang Mai no sé què deu voler dir...
A lo que anàvem! Hola de nou, per començar... Deixem definitivament el sud de Tailàndia i, amb un cop de tren, ens plantem lo més al nord que estarem en aquest viatge (obviant Europa, es clar). La ciutat de chiang Mai és el centre més important del nord de Tailàndia, capital històrica del Regne dels Lanna (que només forma part de Tailàndia com a tal des dels anys 30), i amb una atmosfera absolutament addictiva i centenars de temples budistes (sense exagerar... n'hi ha més de 300) que es mereixen un cop d'ull.
En tenia moltes ganes, de Chiang Mai, i la veritat és que no m'ha decepcionat en absolut. Durant aquests dos o tres propers posts (ehem... ja sabeu...) relatarem els nostres 7 dies en aquesta fantàstica ciutat, ja avanço que, probablement, la meva preferida de Tailàndia de moment.
Al post passat arribàvem a Bangkok, només amb la intenció d'esperar les dues hores que hi havia fins que sortís el nostre tren nocturn fins a Chiang Mai. El tren sortia a les 10, i això ens donava un parell d'hores d'asuet bangkoquí. Per començar, però, i aprofitant que tenim a algú que ens pot tirar fotos des de la distància, una imatge simbòlica del motxil.ler dubtós en qualsevol centre de comunicacions massiu com pot ser l'estació central de Bangkok, preguntant-se, tot de cop: 1) d'on surt el proper tren; 2) podem deixar les motxiles a algun lloc; 3) on podem menjar que no sigui extremadament car i estigui bo.
Hem definit aquests moments de trànsit en el nostre viatge (i en d'altres molts viatges que s'estan portant a terme arreu del món paral.lelament) com "l'estúpida vida del backpacker", ja que un cop t'has acomodat a qualsevol lloc, i t'agrada, apa empaqueta-ho tot de nou (que pesa de la hòstia) i busca't la vida per arribar al proper lloc. De vegades, no és massa divertit, i certament té pinta d'una mica estúpid.
La majoria del temps, però, si que ho és, de divertit.
I aquí la foto:
Finalment no li vam donar cap gran cop d'ull, a Bangkok. Com que tornarem en un marge d'un parell de setmanes vam pensar que no valia del tot la pena. Lo únic, travessar el carrer de davant de l'estació de Hualamphong, en busca de les paradetes de menjar bo i barat (que ho eren tots dos). Combinem l'estació (que feia patxoca i estava perfectament neta, civilitzada i organitzada) amb els menjadors a les paradetes i algun tuk-tuk al darrere, esperant portar algun client sorollosament al voltant de la ciutat. Els tuk-tuks són aquests tricicles-rickshaws, que ja veurem més endavant. Són exactament com els rickshaws a la Índia o com d'altres vehicles amb estructura semblant però nom diferent arreu d'Àsia i a Tailàndia mateix, però no sé ben bé per què, em dóna la sensació que els bangkoquins (m'ha agradat la paraula) se l'han agafat com un símbol de la seva ciutat. Pues vale.
Les dues hores van passar ràpid, i a les 21.58 el tren, al comprovar que ja tenia a tots els viatgers embarcats (anava plè, almenys les zones dormibles), va engegar lentament la marxa que ens portaria, al cap d'unes 14 hores, fins a Chiang Mai. Nosaltres anàvem en 2a classe llitera, la segona més alta (però també segona més baixa, de les dormibles... siguent la més baixa seients reclinables). Per la llitera inferior pagaves 12 euros, i per la superior 11 (és més estreta). No és cap regal, però tampoc és un robo. No vull ni recordar els preus de la Índia, però (la última vegada, per cert, que havíem dormit al tren)...
El nostre vagó, per cert, estava plè de farangs. Només farangs, m'atreviria a dir, visquent la seva aventurera experiència de dormir en un tren tailandès.
El tren, però, tot sigui dit, era magnífic.
En la configuració de dia els seients individuals són sorprenentment amples i espaiosos. De nit, cada parella de seients inferiors es converteix en una llitera, i del sostre n'apareix una altra. Potser em flipo, però em va emocionar terriblement el tenir cadascú una llumeta i individual i (atenció!!!) una cortineta que et separa del món! Oh la la!!
I tan bé estava tot que a la que ens vam posar a dormir, la cosa va passar còmodament del tirón fins que el sol va aparèixer tímidament a l'horitzó, convenientment (per les fotos) pel meu cantó de finestra.
Per tots els sorpresos a que m'aixequés a tirar aquesta fotografia, esteu sorpresos amb raó. Jo no me'n vaig ni enterar, que sortia el sol, però la Tiffany, que és molt sensible a aquestes coses, va baixar a fer la foto. I ja et dic que jo, ni idea.
Quan el tren en general es va despertar i es va posar en marxa de nou (vull dir els passatgers, es clar), els amables senyors assistents ens van facilitar uns deliciosament pre-empaquetats esmorzars ben complets. I no, que no eren gratis, però venien a bon preu. I com que tampoc no hi havia massa més opcions, a aquelles hores, pues benvinguts!
Aquí una vaga idea de com funciona la disposició dels seients. Si no us és prou descriptiva i realment teniu interès, digueu-m'ho i us facilito gratuïtament més fotos, que en tinc moltes.
El trajecte en si, per cert, és moderadament escènic. Ja sabeu que tinc especial predilecció per viatjar en tren, tant per la comoditat com per l'escenari. En aquest cas, tot i que no ens queixarem de que fos lleig ni res, tampoc podem dir que fos espectacular. La zona és més o menys muntanyosa, però molt seca. Aquest és un exemple perfectament vàlid del paisatge que vam anar travessant durant el matí.
Una bona sort és que a l'últim vagó, només un parell de vagons rere el nostre, hi havia la porta del darrere oberta, de manera que et permetia apalancar-te veient la via serpentejar rere teu. Peronalment, una d'aquelles petites tonteries que m'encanta.
El tren és escènic, i és còmode. Tampoc és significativament més car que el bus. Però és moolt més lent. Realment lent. I es para i s'atranca en unes quantes estacions. Aquí en tenim un exemple, amb la Tiffant amb cara de "això està molt bé, però vull una dutxa".
Encara que, de fet, al lavabo del tren n'hi havia una, de dutxa. En sèrio que estava molt bé, en quant a equipament. Ara, a aquestes hores del matí, el lavabo tampoc estava allò que dius relluent (ni feia massa bona olor).
A més o menys l'hora prevista vam arribar a Chiang Mai, enmig de la calor sufocant del migdia. No sabíem ben bé on ens estaríem, però si que ens vam posar d'acord amb la zona, així que anàvem amb la intenció d'agafar un tuk-tuk o un sawngtaew o el que fos fins allà. Els nostres plans van canviar tant aviat vam arribar al hall de l'estació, ja que un mostrador al bell mig que deia "Tourist Information" va cridar la nostra atenció. A l'hora de la veritat, era un stand de la SK House, un dels hotels que havíem vist recomanats a la guia, i que estava més o menys a la zona que buscàvem, i que oferia transport gratis sense compromís d'estar-te a l'hotel.
Així que vam veure que era un bon plan, i vam aprofitar l'oferta. I la SK House (II) la veritat és que estava de puta mare: habitacions noves, grans, netes, piscina, terrassa... per 400 baht la nit. Com que no som partidaris de quedar-nos al primer lloc que veiem, vam donar una volta per la zona, i després de veure uns 5 hotels, vam rendirn-nos a l'evidència que l'SK House oferia el millor valor, amb força avantatge. Pues aixòs.
He aquí la nostra habitació, còmode, ample, i plena de d'endolls (que és tot un luxe ben poc comú). Pels que penseu que el bikini de la Tiffany és surrealment resplandeixent, és que ho és. La noia acabava de la dutxa (en un lavabo nou, net i ample, i amb aigua calenta) i no és plan de farcir la internet de pensaments impurs.
Una de les coses especials que tenia aquesta SK House és la piscina, impagable en el zènit calorós del dia.
Aquesta gent té una SK House, una SK House II i estan construïnt una SK Junior House. La seva política agressiva (i existosa) sembla fàcil d'entendre: posarem un xiringuito a l'estació de tren, oferint taxi gratuït. I un cop la gent veu el nostre hotel, una gran proporció s'hi quedarà, ja que pel preu, no trobaràs res millor, i el preu és absolutament competitiu. Està clar que hi ha coses més barates, però totes són foorça més cutres un cop has vist aquest.
I és que té piscina! Que en sèrio, enmig dels dies calorosos no té cap mena de preu.
L'edifici és molt nou i fa molta patxoca (quina publicitat que els hi faig, eh!). I la piscina (us he parlat de que hi havia piscina?) està il.luminada i romanticona per les nits. Tot sorprenent i inescoltat en un hotel de baix pressupost. 8 euros la nit. No està mal.
Aquesta és la terrassa, també nova i cuidada. La foto està tirada a aquestes hores de la tarda, perquè enmig de les hores de sol estava sempre plè de noies en bikini o sense, que sens dubte no haguéssin apreciat (em vaig suposar) que anés tirant fotos.
Des del terrat, per cert, es pot veure la piscina.
Últims detalls de l'hotel... la zona comuna / menjador, al que això si, no hi vam menjar massa, ja que evidentment era més car i no millor que els centenars de paradetes amb menjar absolutament excel.lent a preus irrisoris (estem parlant, ara si, de 40 cèntims per plat) repartits per Chiang Mai.
L'últim gran servei de la SK House va ser el d'oferir, també, wireless gratuïta a la zona comuna, per alegria dels portadors de portàtil (i és impressionant veure la de gent que viatja amb el portàtil, avui en dia). Aquí hi vaig publicar els tres últims posts, fins l'anterior a aquest. I en gran part, també els vaig escriure. Aquí em podeu veure en el meu etern compromís i concentració per assolir el millor resultat satisfactòriament.
I ja n'hi ha prou d'hotel. Que encara que no ho sembli, no ens hi vam passar gaire estona, tals són els múltiples atractius de la ciutat i de les rodalies. Vamos a ellas, doncs.
Abans que res, dir que Chiang Mai va ser fundada cap a l'any 1300+, i ben aviat es va convertir en la capital del Regne dels Lanna. La ciutat ha anat passant de mans a mans durant aquests 700 anys... sota el domini de Sukhothai per uns anys... 200 anys controlada pels burmesos (birmanis, els hi diríem a les espanyes)... i finalment incorporada al regne de Tailàndia als anys 30, que si bé sempre hi havia tingut relacions estretes, mai n'havia format part completament.
El resultat d'aquesta agitada història és una barreja de cultures i temples interessantíssima (que veurem especialment al proper post), i un disseny urbanístic en conseqüència. Per començar, tot el centre de la ciutat està dins un gran quadrat amurallat (de muralles només en queden a les cantonades i a algun que altre lloc concret) i enfossat (i la fossa si que envolta tot el centre). Atmosfèriques, les muralles i la fossa.
A la par que d'extrema ajuda a l'orientació. Cada cantó del quadrat pot fer fàcilment un quilòmetre i mig, i la majoria de punts d'interès (que no tots) estan concentrats a l'interior. Aquesta fossa també és molt atractiva de per si, per cert, i si m'hagués molestat a tirar alguna foto de qualitat acceptable per la nit, quan tot de fontetes il.luminades la ressegueixen, ja ho veuríeu, ja.
El capritx de l'ordre de les fotos fa que aquest parc tot agradable, ben cuidat i freqüentat per locals, situat a una de les cantonades del quadrat interior, però absolutament no rellevant en el global de la ciutat, aparegui aquí al principi. Ves quines coses.
Una escena de cap de setmana d'una famila chiangmaiana estàndard... passant el matí al parc, amb el pare, us deixo endevinar els motius, absort en l'alimentació dels coloms i donant l'esquena a la seva família que, sospito, fa tot el possible per arruïnar la tranquilitat del pobre home en el seu únic dia de descans en una setmana de jornada de 14 hores. Això que dic és molt suposar i probablement injust, però aquestes escenes aleatòries ja en donen molt, per fer volar la imaginació.
Temples a part (i el proper post anirà dedicat enterament a temples, així que els deixarem estar de moment), el principal atractiu concret de Chiang Mai són els seus mercats. És difícil això de definir atractius concrets, ja que per mi, el gran atractiu de Chiang Mai és l'atmosfera que s'hi respira i lo vivible que sembla. I el que tot i estar plè de farang, que ho està, la ciutat (amb només uns 200.000 habitants) s'apanya a dissimular-los la mar de bé.
De mercats n'hi ha de tots colors, i tots, venguin el que venguin, estan abarrotats de gent, tant locals com visitants.
Començarem pel que segurament és el més turístic... el Night Bazaar. Carrers i carrers de majoritàriament, paradetes de souvenirs. En pots treure un bon preu, pels souvenirs, però cansa una mica veure les mateixes samarretes i productes de relativa qualitat parada si parada no. Aquest, majoritàriament, és freqüentat per turistes, i els venedors són d'aquells que saben dir "Australia kangaroo" i "Hola hola coca cola". Aquí enganxem el fregat quan encara era d'hora, i no hi havia massificació de gent.
Per cert, és curiós la de botigues perfectament assentades de pelis pirates que hi ha. I les venen en DVD o, sobretot, en VCD. Per 15 baht (uns 30 cèntims) pots comprar una peli dolentota. Mentre que les més bones (o millor dit, les més noves i més vengudes / famoses) et poden costar quasi un euro. Tinc curiositat per saber com són, les lleis de pirateria, a Tailàndia, perquè ja us dic que la botiga és tan legal com qualsevol altre. I les productores cinematogràfiques, que sempre van en busca del seu extra milió en beneficis, què hi diuen, d'això?
Aquest Night Bazaar, com diem, està orientat especialment a turistes. I molts d'ells, com ja hem apuntat també en d'altres ocasions, no estan massa interessats en provar les delicatessens culinàries locals (que són moltes), sino que se senten molt més segurs en restaurants de cuina internacional. Alguns fins i tot doblen en internacionalitat, a veure què enganxen. Potser t'hi pots demanar una tapa de bratswurt...
Dues coses, sobre aquesta foto. En primer lloc, una de les nostres poques compres en aquest bazaar va ser una samarreta d'en Tintin per en Jett, que va demanar amb insistència. Notem la semblança sorprenent, per cert, entre els dos personatges.
En segon lloc, hi havia aquest nano honestament simpàtic fent (i venent) trucs de màgia en una petita paradeta. En Jett s'hi va aficionar fins que els va aprendre gairebé tots, per delit del nano i el seu colega que corria per allà. Al final, gairebé ens vam veure amb l'obligació de comprar algo, encara que és aquell tipus de cosa amb molta pinta de criar pols al fons de l'armari. Però el nano, per la nostra sorpresa, ens va dir que a ell li era igual, que la paradeta no era pas seva i que ell estava allà perquè el tio que la portava s'havia pillat una cogorza de whisky i estava sobant-la ves a saber on. Somriures.
Deixem enrere aquests mercats turístics i anem cap als locals. El principal mercat de Chiang Mai, segurament, és el Talat Wororot, que s'estén durant carrers i edificis, i comprèn otigues i paradetes que venen més o menys de tot, des de menjar preparat, a menjar no preparat, a roba, cosmètics, flors, llibres, mecànica o el que faci falta. El podem dividir més o menys en dues àrees. Una, els carrers, plens de cotxes, gent i paradetes a les voreres.
La segona, els edificis, amb una vaga pinta a centres comercials. Per anar d'un a l'altre, ja que tot no hi cap en un de sol, aquesta espècie de ponts, des d'on en Jaden em va capturar tirant la foto anterior, per anar d'un a l'altre.
I dins els edificis, el caos d'olors i colors. Personalment, massa coses totes apretades com per poder veure res amb massa claretat i ja ni us dic comprar-ho, però una magnífica experiència per anar passejant aleatòriament entre les paradetes i anar observant la vida diària. Sorprenentment, no hi havia pràcticament turistes, tot i que aquesta fos, segons el meu punt de vista, una experiència "turística" bastant més enriquidora que el Night Bazaar d'abans.
El tercer i últim gran mercat que destacarem aquí (i això no vol dir que no n'hi hagin MOLTS més, de mercats, a Chiang Mai) té lloc només un dia a la setmana, i va ser la raó per la qual allarguéssim la nostra estança a Chiang Mai fins a les 7 nits, en comptes de les 6 que pensàvem originalment. Cada diumenge, el carrer principal del centre de la ciutat, Th Ratchadamnoen, es talla per donar lloc al "Sunday Walking Street" (amb algun altre nom en tailandès, m'imagino). Absolutament tothom que es troba a la ciutat en aquell moment, siguin locals o siguin turistes, s'aglomera en massa amunt i avall d'aquest carrer per comprar, menjar, veure algun espectacle més aviat cutrillo, sentir els músics de carrer que es van trobant aquí i allà, o senzillament passar l'estona. És segurament l'experiència mercantil més completa a Chiang Mai. Com és típic en aquests països on fa calor, la cosa no comença amb tot el seu esplendor fins que el sol es pon.
I a partir de llavors, el caos. Nosaltres vam estar amunt i avall durant fàcilment unes 6 hores (si nois) i no ho vam pas veure tot. I tampoc vam comprar gairebé res, però et trobes paradetes d'snacks per 15 cèntims cada dos per tres, així que vas mantenint el nivell d'energia per continuar caminant.
De les poques coses que vam comprar va ser un pal pel cabell per la Tiffany, pràcticament tant pel pal com per lo encantadora que era la noia que els venia.
Interessant, el walking street aquest. També hi havia alguna activitat de tipus fira. En Jett, ridículament obsès amb guerres, armes i demés, per la nostra desesperació (encara que segur que la nostra oberta desaprovació ajuda a alimentar la seva obsessió), va estar donant pel cul una bona estona que volia provar la punteria amb aquestes pistoles. I al final ho va fer. I no ho va fer del tot malament.
I la gent, aquí, quan no s'acumula en mercats, s'acumula en processions o coses. De tant en quant, un dimarts al matí qualsevol i sense esperar-t'ho en absolut, et trobes a uns quants centenars de persones amb vestits llampants i d'altres accessoris anant en massa d'un lloc a l'altre, tot barrejats amb el trànsit i tot. En aquest cas, tot de noies pre-adolescents anaven assegudes a les espatlles dels seus pares, amb un objectiu final que desconec. La majoria dels vianants aliens a la processió, però, no li feien ni el més mínim de cas.
Aquí unes danses d'aquestes que acabes enganxant a tot arreu. En aquest cas, semblen una mica massa polides per ser considerades totalment reals. La noia de la dreta sembla més aviat una hostessa d'avió. Els vestits són interessants, de totes maneres.
I la Tiffany, tota contenta per la serenor, disfressada de caos, general a la cosa.
El museu que vam triar per aprendre una mica més sobre la realitat històrica i social de Chiang Mai va ser el Centre d'Arts i Cultura, situat en aquest edifici d'arquitectura colonial (curiós, ja que Tailàndia no ha estat mai colonitzat), construït originalment com a Govern Provincial. Al davant hi ha una estàtua amb tres antics reis Lanna. Tot i que l'estàtua no té res massa especial, és venerada pels locals com a símbol de l'esplendorós passat de la ciutat. Com un Rafael de Casanova qualsevol, vamos.
L'edifici del museu mostrava un típic exemple d'arquitectura colonial tropical, com podem veure a l'hotel Raffles de Singapur, per exemple. Agradables patis, balcons i palmeretes, tot de blanc net i polit. Que previsibles que som.
A dins, una mitjanament interessant història de la ciutat, des dels seus origens fins a dia d'avui, presentada de manera un pèl massa densa pel meu gust. Aquí tenim una maqueta de la coronació d'algun poderós rei dels dies passats, tot supervisat i beneït per un buddha que, ves per on, no n'està pas massa, dels reis i semi-divinitats humanes. Paradoxes paradoxes.
I al sector d'escenes quotidiànes, les habituals reproduccions de fets diaris, fàcil i gràficament capturades en fotografia.
El que em va deixar una mica mosca va ser el fet que aquests Lanna (la població històrica de Chiang Mai i el nord de Tailàndia), amb un passat i una llengua (parlada extensament avui en dia) independent, sembla que, segons el museu, van acceptar joiosament ser incorporats al Regne de Tailàndia tan sols 80 anys enrere. Allà on hi ha menció d'aquest fet, no hi ha cap indici de que els locals no estiguéssin ni remotament insatisfets per aquesta annexió.
Això no vol dir necessàriament que no ho estiguéssin, d'insatisfets, sino que, com podem veure a la última sala del museu, la unitat de Tailàndia i les seves figures més representatives (és a dir, el rei) són absolutament intocables i ningú dubtaria en sufocar i silenciar tota dissidència passada o present sobre el tema. I no fa falta dir, tampoc, que als llibres de la biblioteca del museu tampoc hi vaig trobar res suggerint el contrari.
Ens haurem d'esperar a casa, doncs, per investigar una mica sobre el tema.
La última sala del museu, per cert, era una glorificació completa del rei actual, detallant tots els honors que aquest ha fet a la ciutat de Chiang Mai (com contruir-hi el seu palacete d'hivern). L'habitació està presidida per aquest quadre on el rei, rallant l'absolut ridícul, cavalca desplandeixent enmig d'un camp florejat amb un fons de grisos pagesos. Força delirant.
Siguent completament justos, però, si que hem de mencionar alguna positiva activitat del rei internacionalment reconeguda. A les zones al voltant de Chiang Mai està plè de pobles tribals (entenent com a tribus comunitats que viuen al seu aire, que ténen procedència nòmada i amb les seves pròpies costums, llengües i creences). Una de les activitats turístiques més comunes, pels visitants de Chiang Mai i d'altres zones del nord, és un trekking de diversos dies per visitar aquestes comunitats i d'altres coses. No hagués estat malament, però per motius principalment econòmics vam decidir no fer-ne cap, nosaltres. En un parell de posts veurem el màxim de vida tribal que hem experimentat, que no és pas massa.
Al que anava... tradicionalment aquestes tribus han fet els seus calerons gràcies al cultiu d'opi. Això, com us podeu imaginar, no porta conseqüències massa positives (a part de l'econòmica) per aquestes comunitats, i el rei personalment financia plans per transformar aquests cultius en d'altres, com per exemple, i majoritàriament, cafè. El rei, per cert, vaig llegir en un estudi de Forbes (si no m'equivoco) que és el rei més ric del món (no ell personalment, potser, però si la casa reial), així que el finançament personal del rei, que rep una pasta en impostos i patrimoni que flipes, tampoc deu ser un gran sacrifici, però menys dóna una pedra.
Fins ara jo no m'he atrevit a preguntar-li a ningú el perquè, d'aquesta cega adoració. I és una pregunta absolutament tabú, així que no crec que m'hi atreveixi.
Canviem radicalment de tema. No sé si ho sabeu, en la bombolla que vivim, que el babau Manuel de l'Hotel Fawlty, que a Espanya és mexicà, en la sèrie original és de Barcelona. Jo no ho sabia, fins que vaig viure en un païs anglosaxó. D'aquí aquesta broma, em suposo que dirigida a algun barceloní empleat en aquest restaurant. No vaig entrar a saludar, però.
El transport per excel.lència, a Chiang Mai, són els sawngtaews (vermells) o els tuk-tuks com aquest que veiem aquí, i que són força més amples i còmodes que els rickshaws indis, un cop provats. Us diré un secret que encara no hem revel.lat: durant 3 dels 7 dies que hem estat aquí, hem posseït una moto llogada que ens ha servit per anar amunt i avall fàcil, ràpida i lliurement, I no és un caprici... ens va costar 2 euros per dia (barata com a enlloc més), fent-la una alternativa més econòmica que els tuk-tuks.
I per fi, després de setmanes i setmanes de pulular per mercats asiàtics, un dels grans mites del continent se'ns revel.la davant nostre: les paradetes d'insectes fregits!! I sincerament, dubto molt que els locals (almenys aquí) en mengin gaire sovint, però com a foto pels visitants (i souvenir o experiència exòtica, es clar) no té preu. En Jett, per cert, que té certa aversió als insectes ja de per si, va trobar-ho honestament repugnant, i va fins i tot refusar menjar res en les subsegüents hores.
Això ens servirà per introduir les gràcies culinàries de Chiang Mai. La idea de sèries fotos de diferents plats provats i agradats no sembla massa atraient, pel lector mig, així que em limitaré a comentar que, vagis on vagis, el menjar és excel.lent (i baratíssim), i que enlloc hem trobat un plat que no ens agradés. La menció especial, en aquesta zona, és una espècie de picada especiada nord-tailandesa/laòtica que vé com a salsa d'acompanyament de certs plats que és absolutament deliciosa.
Però com a foto, segur que triomfa més aquesta del bocata de gelat, que els locals devoren amb alegria i devoció.
Algú ens va recomanar un restaurant vegetarià excel.lent. Per desgràcia, ens el va recomanar pràcticament als últims dies que estàvem per allà, i només vam poder anar-hi per esmorzar. I dissortadíssimament, a aquelles hores només tenien torrades i d'altres històries d'esmorzar estàndard, quan la carta era d'aquelles que et queia la saliva a galledades (i barat, un cop més). El lloc es diu Khun Churn, pels que vulgueu saber-ho.
Ens haurem de comformar amb un suc de llimona amb gotetes de sucre líquid, tot servit sobre un posa-gots simulant un tros de gespa. Molt verd, tot plegat.
I què tal, la vida nocturna? Doncs la vida nocturna està bé, tot i que no vam saber trobar els llocs on anaven els locals (menteixo, vam trobar un karaoke, però és que la tia cantava massa malament com per contemplar la opció de quedar-nos). Així que tot el que vam trobar tenia uns ambients molt chill-outs, però estava abarrotat de turistes.
El que hem descobert amb aquestes setmanes d'experiència a Tailàndia, és que si vols veure més d'una birra, inverteix una mica més passa't a les Singha, ja que les Chang estan bones i són perfectes per veure'n una, però a la que en veus més són inductores de ressaca com cap altra. Pues això. Que no digueu que no us he avisat.
Una escena curiosa en aquest local de grupillos en directe (de versions, es clar), amb ambient absolutament nocturn de guiris borratxos, però plè de nens venent floretes. Una visió extranya, sens dubte.
Hem avançat més amunt que hem pogut gaudir de les facilitats de transport motoritzat privat durant uns quants dies. Això ens servirà per explorar la ciutat i les rodalies extensament. Un cop més vam llogar-ne dues, de motos. En Jaden i en Jett van formar l'equip B.
I això és tot per aquest post... si us sembla que no heu vist gran cosa de Chiang Mai, teniu raó, no n'he posat gaire. Els "monuments" o coses a veure, principalment, són temples, i el proper post anirà dedicat, enterament, als múltiples temples de Chiang Mai. I encara un tercer, d'aquesta estança, tractarà d'una excursioneta motoritzada per les rodalies muntanyenques. Així que paciència.
Només per acabar, dir que Chiang Mai és un lloc magnífic, i que és absolutament recomanat per qualsevol ruta tailandesa.
Salutacions, i pessetes!! A cuidar-se!
No comments:
Post a Comment