Aquest llibre, per cert, va ser retallat vilment per la meva germana en la seva infantesa, així que si algú el té a casa dels seus pares criant pols i sense ningú que se'l miri, en sèrio em faria il.lusió tornar-lo a tenir.
A part d'això, la brutal pujada al poder i escabetxina xenofòbica dels Khmer Rouge, liderats per l'infame Pol Pot, a finals dels 70 sempre m'ha semblat un tema morbosa i excepcionalment interessant, sobretot perquè encara no n'arribo a entendre els motius. Espero que aquesta visita m'ajudi a fer-ho millor, ja que les cicatrius d'aquest genocidi encara són molt recents i afecten el dia a dia d'aquest pais.
A Cambodia només hi tenim dues setmanes. Estaria molt bé tenir-hi més, perquè la veritat és que dues setmanes semblen molt poc. Però després de tres mesos a la carretera, el temps és limitat, i al tenir els bitllets de tornada ja agafats, no pots allargar-ho de cap manera. Durant aquestes dues setmanes, en principi, ens volem estar a tres llocs. El primer de tots, i sobre el qual tractarà aquest post, és Siem Reap, a l'oest del pais, i base perfecta per explorar la que és, segur, l'atracció més popular de Cambodia: el tresor arquitectònic d'Angkor. Sobre això en parlarem el proper post, ja que se'n mereix un de particular sens dubte.
L'última de les parades serà a Phnom Penh, la capital, que promet ser una mica de caos, esperem que controlat, i que és des d'on agafarem el nostre vol fins a Kuala Lumpur. Pel mig ens queden uns quants dies, i la nostra primera intenció és passar-los a Kampot, a la costa sud. No sé si serà així, al final. Bé, de fet si que ho sé, però no ho desvetllarem fins al final d'aquest post, o potser el següent, a saber.
Abans d'encaminar-nos cap a Siem Reap, quatre dades sobre Cambodia. El païs, a aquestes alçades, té una quinzena de milions d'habitants, anomenats khmers. Parlen també khmer, un llenguatge relativament semblant al tailandès, i són budistes. És, segons un rànquing d'aquests de GDP que vaig llegir fa poc, al voltant del lloc 150. Això vol dir que és un dels països més pobres sobre la faç de la terra. la corrupció és impressionant, i n'anirem parlant en aquest mateix post i tots els altres, però el khmer mig sembla ser certament encantador. Una cosa curiosa és la moneda. L'autòctona són els riels, però s'utilitzen, amb la mateixa freqüència, els dòlars americans, i 4000 riel són un dòlar. Així que els riels es venen a utilitzar com a cèntims (1000 riels, 25 cèntims), i és normal pagar amb una barreja de dòlars i riels i això mateix et tornen. A l'oest, a més, també s'accepta el baht tailandès, encara que el canvi utilitzat és bastant desfavorable, i no sembla una gran idea utilitzar-lo. Múrriament, accepten que hi paguis, però no et solen donar canvi en baht.
Arribar fins a Siem Reap des de Bangkok és poc menys que una odissea, tant pels transports com pels tràmits de frontera. A Kao San, el centre turístic de Bangkok, les agències de viatges ofereixen bitllets de bus directe fins a Siem Reap a preus molt competitius i temptadors. Sembla que aquests busos, però, són molt inferiors al que ofereixen, et porten per fronteres remotes i lentes, t'obliguen a pagar molt més pel visat i t'acaben portant, a meitat de la nit i després d'un viatge de 14 o 15 hores, a un hotel on els hi paguin comissió a Siem Reap.
Si. Encara que sembli increïble aquestes coses encara passen i ningú sembla fer-hi massa res. Per evitar ser nosaltres les víctimes d'aquestes triquimoies, vam decidir anar-hi pel nostre compte, des de Bangkok fins la frontera i, després de les formalitats, des d'allà fins a Siem Reap. Tampoc això és tan fàcil, i ja us aniré explicant perquè. Per sort, veníem amb els deures fets!
Per començar, calia anar des de Bangkok fins a Aranyaprathet, la última localitat tailandesa abans de la frontera. Les opcions era fer-ho amb bus o amb tren. El bus és més ràpid i molt més freqüent, tot i que força més car. El tren tarda 6 hores i surt només a les 6 del matí i a les 2 de la tarda, però és ridículament barat. No fa falta dir que vam agafar el tren.
Així que, a quarts de sis estàvem arribant a l'estació de Hualamphong, disposats a trobar un seient pel nostre tren. El viatge el vam passar, tampoc fa falta dir-ho, dormint en la seva major part (com veiem a en Jaden fer-ho en segon plà). El paisatge semblava fèrtil i interessant i, sobretot, els locals eren molt simpàtics. Aquest nano, per exemple, era un llest i un gran trasto. Al cap de poc vam descobrir el perquè, d'aquesta simpaticor: resultava que a l'últim vagó del tren, per alguna extranya raó, hi havia els cambodians (cambodiesos, cambòdics, cambodistes, cambodiers), i així ens ho va fer saber el revisor a la que ens va fer fora cap a un altre vagó amb aquesta extranya excusa. No sé si és cert, però aquest últim vagó va acabar amb un segurata a la porta i una extranya sensació d'aïllament. Un altre exemple de l'apartheid tailandès.
Aquesta família eren uns simpàtics, però. I si, la noia estava ben alimentada...
Vam arribar a Aranyaprathet sense més contratemps. Les instruccions deien que ara tocava agafar un tuk-tuk fins la frontera, a uns 10 quilòmetres, i que aquest tuk-tuk ens costaria 80 baht. Només baixar del tren un home ens va oferir el seu tuk-tuk, però ràpidament va suggerir que n'agaféssim dos, ja que érem quatre i les motxil.les, a 80 baht cadascun. A nosaltres no ens va semblar fora de lloc, aquesta suggerència, fins que vam veure que els locals s'empaquetaven 7 o 8 i les maletes a cada tuk-tuk, cosa que els conductors van refusar a fer amb nosaltres. Així que finalment vam acabar agafant-los tots dos pagant 40 baht cadascú.
Això sembla no tenir massa sentit per ells, ja que no sé si els hi surt a compte, anar fins la frontera per 40 baht, però tot té un motiu. Com ja sabíem que passaria, en comptes de portar-nos directament a la frontera ens van portar a una agència de viatges just al costat del Consulat de Cambodia (per fer-nos pensar que ens portaven al consulat), i allà ens van dir que havíem de fer-nos el visat allà, amb un sobrecàrrec important. Evidentment, els senyors dels tuk-tuks se n'enduen una comissió interessant, d'aquest sobrecàrrec, i per això els va interessar venir dos en comptes d'un. Per molt que ens van dir que a la frontera no en donaven, de visats, nosaltres sabíem que si que ho fan, i els vam dir que nanai. Estava dissortadament plè d'occidentals desinformats que havien caigut al parany, el lloc, però.
Els senyors dels tuk-tuks no semblaven gens satisfets, amb la idea de quedar-se sense comissió, però nosaltres ens vam plantar absolutament, sense ni tan sols baixar del tuk-tuk. He aquí el nostre, amb el d'en Jaden i en Jett al davant. No m'atreveixo a dir que és culpa del conductor en concret, això... les zones frontereres són domini de màfies a tot arreu, i sembla que tots els tuk-tukaires ho fan, això, així que...
Finalment vam arribar fins la frontera, al poble cambodià de Poipet. Primer vam passar sense problemes pel cantó tailandès, dient finalment adéu amb forma d'estampa al passaport a aquest pais. El cristo arriba al cantó cambodià. Primer, la oficina amb senyors policies que dóna els visats. El preu són 20 USD (dòlars americans), i ben clar que ho posa a la finestreta. El senyor policia, però, com també ja sabíem que passaria, ens va dir que valia 1000 baht (que al canvi, són uns gairebé 35 dòlars). Jo li vaig dir que nosaltres pagaríem 20 USD, i ell que tothom paga 1000 baht i que no accepten dòlars. I jo que li senyalo el cartell que posa 20 dòlars, i el tio dient-me que això és si l'havies agafat a Bangkok, el visat, que aquí eren 1000 baht. 20 dòlars. Que no. No vols pagar els 1000 baht? Doncs espera't aquí.
Així que el tio ens va fer esperar mentre tot d'altra gent passava, alguns pagant religiosament els 1000 baht, i d'altres queixant-se com nosaltres. Quan de nou no hi ha ningú a la finestreta, torno cap allà. I el tio que em torna amb els 1000 baht. Mira tio, no els tinc, 1000 baht, només tinc dòlars, i te'n pagaré 20. (És veritat que no teníem tants baht, per cert). I l'home, amb tot el seu jeto, m'assenyala una caixer i em diu que tregui baht. Ja m'estava començant a mosquejar i el tio va notar-ho, que no pagaria un duro de més, així que, quins collons, em diu: mira doncs, per ser tu (special price for youuu, com a una paradeta de souvenirs qualsevol), 20 dòlars i 100 baht extra per cadascun. Apa tio ves a cagar. Li dono els 20 dòlars i finalment, l'home va acceptar-ho, va agafar els passaports i va dir que, a l'haver pagat només 20 dòlars, tardaria molta estona a processar-se, el visat. Jo li vaig dir que pues vale, i ens vam asseure a esperar.
Al cap de menys de 5 minuts, un altre tio, sense cap vestimenta oficial, va aparèixer somrient amb els nostres passaports, que contenien els visats nous de trinca. Evidentment, per cert, el visat porta el preu estampat: 20 dòlars.
Moraleja: si passeu per la frontera aquesta (Aranyaprathet -> Poipet), el visat val 20 dòlars, i si us quadreu amb això us cobraran només 20 dòlars, encara que la cosa porti 20 minuts de conversació absurda.
Amb els visats frescos, ara toca passar per inmigració, on efectivament ens estamparien l'entrada. Allà vam veure com, als tailandesos, els senyors d'inmigració els hi demanaven 100 baht per l'estampa, que aquests pagaven religiosament, mentre que als occidentals no els hi deien res. Només per notar-ho.
Mentre ens esperàvem a la cua, per cert, ens vam posar a parlar amb un americà sexagenari que es veu que portava més de 10 anys vivint a Tailàndia (típic cas d'occidental grandet casat amb jove tailandesa) i que es veu que venia a Cambodia cada dos per tres. L'home ens comentava, amb aquells aires de sabelotodo de qui porta molt de temps visquent en un lloc i parla amb un nouvingut, que imagineu-vos la de pasta que deuen fer, a la frontera, amb 1000 baht per cada persona que entra... com que 1000 baht? I el tio: "1000 baht, es clar, quant heu pagat, vosaltres?". Pues 20 dòlars. Uuuuh! 20 dòlars...! Ja veureu, doncs... com dient-nos, uiii... ara us faran pagar molt més o us torturaran o el vostre visat no serà vàlid, o ves a saber què... Ens van estampar sense problemes (es clar) i no vam veure l'americà sabelotodo més. Per sort, ara l'home sap una cosa més.
Moraleja número 2: Si quan vas a un lloc no et molestes a llegir o enterar-te una mica d'algo, i pitjor encara si ho fas un cop rere l'altre, et mereixes que et prenguin el pèl, per passarell.
Doncs ja som a Cambodia!! Visca!! Parlem una mica-miqueta sobre Poipet: sembla, planament, el lloc més poc atractiu i més mafiós del món. Per començar, desenes de pobres Cambodians carreguen les seus carros amb un permís especial (pel qual paguen 10 baht cada dia als guardes de frontera, que us podeu imaginar què en fan, d'aquests diners) per anar fins al mercat d'Aranyaprathet (recordeu, a 10 quilòmetres de distància), on poden vendre les seves coses als més rics tailandesos. Curiós això d'aquestes relacions ric-pobre que es produeixen arreu del món: occidentals - tailandesos; tailandesos - cambodians.
Per altra banda, com que a Tailàndia els casinos són il.legals, aquí n'hi ha un número exagerat. Ridículament luxosos i amb tot de carros de golf passejant els hostes amunt i avall. Sincerament, quin lloc més horrorós, aquest Poipet.
La següent era intentar arribar fins a Siem Reap. Ja havíem decidit que agafaríem un taxi, per les 3 hores de viatge, ja que semblen tardar la meitat que els busos (encara que valguin el doble), ja que es veu que la carretera és un autèntic desastre, sense asfaltar la majoria del tros i plena de sotracs. Sembla extrany que la carretera que uneix Bangkok amb els temples d'Angkor, que serà una de les rutes més populars al mapa viatger del sud-est asiàtic, estigui tan malament. També és extrany que la única companyia que fa aquest trajecte per aire sigui Bangkok Airways, i que, en mitjana, sigui la ruta més cara del món (en diners per quilòmetre). Si pensem una mica tot quadra... segons rumors força extesos, Bangkok Airways fa passar uns dinerons de sotamà a les autoritats cambodianes per mantenir aquest monopoli i boicotejar la millora de la carretera. Absolutament asquerós.
El que dèiem del taxi. El que pensàvem pagar pel taxi eren 40 USD, és a dir 10 per cap. Els taxistes ens deien que 60 i que era impossible menys, i que per 10 podíem agafar el bus. No vols 40? Doncs el següent... no va costar gaire trobar-ne un que, veient les nostres intencions, va acceptar portar-nos. Tots els taxistes a Poipet pertanyen a una "associació" que, sembla ser, s'emporta un excel.lent percentatge dels preus, i vam haver de pillar el taxi a través d'aquesta associació.
La última de les màfies de Poipet, que ja teníem moltes ganes de deixar enrere per sempre, va ser que, a la sortida del poble, un policia ens va parar i el nostre conductor li va donar un dòlar per deixar-nos passar. Quin fàstic, jós.
Lo curiós de tot plegat és que, un cop a la carretera, aquesta estava la mar de bé, i això si que no ho havíem llegit encara enlloc. A algun que altre lloc hi havia un petit desviament perquè estaven construint un pont, però per la resta, nova i magnífica. Si ho arribem a saber, agafem el bus, tu. Per cert, gràcies a l'haver sigut una colònia francesa, a Cambodia condueixen per la dreta... i això és el primer cop que ho veig des de l'última vegada que vam estar a Espanya. Des de llavors, a Xipre, Emirats Àrabs, Singapur, Austràlia, Malàisia, Indonèsia i Tailàndia, condueixen a tots per l'esquerra.
El taxi ens va deixar al costat d'un parell de tuk-tuks que s'esperaven, i que, ens van oferir a portar-nos on volguéssim, però que siusplau miréssim també l'hotel que recomanaven. I vam veure'n un parell, d'hotels, però com que el seu rollo sembla bastant més honest que el que havíem vist fins ara, vam deixar que ens portéssin a la seva, també. I ves per on, ens va agradar més que cap altra. Es diu "Aroma Daily Guesthouse", un nom extrany, i està situat al banc dret del riu, en una zona tranquila, agradable, i molt a prop del cotarro.
Ara si que després del rollo aquest del principi, que crec que feia falta explicar, ens fiquem de cap a la nostra estança a Siem Reap. Els cinc dies que pensàvem estarnos-hi al principi es van acabar convertint en 6, dels quals tres, com veurem al proper post amb tot detall, els vam passar visitant Angkor. Sobre això només avanço que és, sens dubte, un dels llocs més impressionants i màgics que he vist a la vida... possiblement el que més entre els creats per l'home.
Al nostre hotel, aquest cop, hi teníem fins i tot tres llits dobles, tele, balcó, aigua calenta, netedat, banyera, aigua mineral gratuïta... i tot per 8 USD (uns 6 euros i pocs). El millor dels tres que vam veure, seguríssim. A primera vista, els hotels com a mínim semblen més barats que a Tailàndia. Sobre la resta, tinc els meus dubtes.
A més de tot això, hi teníem un bonus inesperat i ben sorprenent, a l'hotel, i és que a la finca adjacent hi havia una granja de cocodrils, que podíem veure perfectament i que, tot sovint, també sentíem xapotejar com nens a la piscina. Encara que ves a saber què els hi tiren, a la piscina.
La zona, tranquil.la, majoritàriament residencial local i, oh, molt polsosa.
Encara que això de la pols no és en absolut propietat d'aquests barris perifèrics i residencials. Als carrers ben principals també n'hi teníem les seves generoses dosis.
Si ens podríem pensar que Siem Reap és una ciutat bruta, descuidada, i enterament polsosa, com us deveu imaginar que una ciutat cambodiana deu ser, doncs ni molt menys, més aviat al contrari. Penseu que els temples d'Angkor són, avui en dia, destinació turística de primera fila, i hi ha moltíssima gent que hi vé. La majoria volen directament a Siem Reap i tornen a marxar, sense veure res més de Cambodia. Pels locals que vam parlar, que van ser forces perquè la gent és un encant, la majoria no són tampoc d'aquí, així que tot plegat és probablement una mica manicurat. Al mig de la ciutat, el riu, un riu força atractiu.
Una mica més enllà del centre, però, el riu es torna una mica més rural, i podem veure totes aquestes cases, bastant pobres, com podeu veure.
Els turistes, es clar, no ténen perquè veure-ho això. Millor tenir-los al centre, amb els bonics llumets.
Un cop més, m'he permès una llicència que ràpidament em disposo a esmenar. Tant al centre com a tot arreu hi pots veure la pobresa generalitzada que assola aquest païs. I fa molta por pensar que, seguríssim, aquesta n'és una de les ciutats més riques, si no la que més. Nens demanant i venent petits souvenirs són desgraciadament comuns. Està bé que venguin souvenirs, i personalment m'agrada encoratjar-los (de la mateixa manera que una botiga), però veure a gent donar-lis diners a canvi de res, ensenyant-los que aquesta és la manera més fàcil i rentable de guanyar-se la vida, em remou l'estómac.
Locals adormits molts sota els arbres. Una visió comuna, tant de dia com de nit.
I aquesta visió ja no ho és tant, de comuna. I jo al menys no l'havia vist mai. Lo més extrany de la cosa és que els porcs estaven vius, però no semblaven queixar-se massa. Sincerament, les coses que els hi fem de vegades a als animals abans de menjar-nos-els són senzillament aberrants. Com a exclusiva anuncio aquí mateix, amagat entre línies, la meva inminent decisió de passar-me al vegeterianisme. Com a mínim a un vegeterianisme particular, que em permeti menjar peixos pescats per mi mateix (o per algú personalment). També m'estic permetent deixar-li un lloc a la matança del porc de la tieta, però refuso suportar la indústria càrnica i pesquera, que produeix carn en massa a expenses del més mínim codi ètic. He dit.
Angkor és omnipresent a Cambodia. N'és el símbol, està a la bandera, a l'himne i també n'és la birra nacional. L'Angkor té, sense voler sonar expert ni pretenciós, una corba de gust diferent a d'altres cerveses. I si la provéssiu hi estaríeu d'acord! De totes maneres, després de la meva curta experiència en birres cambodianes, em quedo amb la Bayon com a preferida. I Bayon és un altre dels temples d'Angkor.
Per cert, que l'electricitat, a Cambodia, és encara molt cara, i la refrigeració es fa amb el sistema gel i eski. Però la cervesa la refrigeren amb el gel directament. Així que, per primer cop a la vida, he estat ben content de beure'm la cervesa on the rocks. Més val cervesa aigualida que cervesa calenta!!
El que és una costum molt tailandesa també sembla haver-se exportat aquí els últims anys. Cambodia, al ser una destinació turística relativament nova, oberta al món només els últims 20 anys, encara està a temps de crear-se un turisme constructiu. I els hi desitjo tota la sort. Aquest és un bon primer pas, indubtablement.
Els locals són uns col.legues. Simpàtics i genuïnament interessats en tu com no havíem vist des d'Indonèsia. En Kajin (i li dic així perquè ara mateix, i ho sento molt, no me'n recordo en absolut del seu nom) ens va explicar que currava de sol a sol en una paradeta de menjar (i en dono fè) per pagar-se la universitat.
Canviant de paradeta, trobem a aquest nen absolutament encantador que anava jugant amb tothom que venia i els feia tornar el dia següent. És una bona idea, això de tenir un nen fantàstic i simpàtic, que et serveix, et recull els plats, frega la taula i juga i riu amb tu sense cridar ni plorar ni queixar-se ni rallar, com a reclam per un restaurant.
Aquestes "Happy Hours des que obrim fins que tanquem" em sembla que perverteixen una mica el nom de happy hour...
Siem Reap és un cau de turistes, i com a tal, es clar, està plè de botiguetes de souvenirs. A part de les normals, on et rallen quan passes pel costat i demanen el triple del que val, i on has de regatejar fins que estiguis content, fa poc han construït aquest mercat tourist-friendly, on pots mirar sense que ningú et digui res, i els preus estan marcats. Acabaràs pagant una mica més del que pagaries regatejant bé, però tens una experiència més calmada. Regatejar i tal és divertit, perquè negar-ho, però de vegades també s'agraeix poder mirar sense que t'estiguin parlant tota l'estona.
Els patriotes estaran contents amb aquest descobriment. Sembla que la moda de cosir-se a la motxil.la les banderes dels països als que has estat s'estén amb força. No només hem vist vàries motxil.les, amb tots els cosits, sino que també hi ha molts llocs on les venen totes, per si de cas has decidit començar amb la costum aquesta ara mateix i les vols posar totes de cop. En aquest, de lloc, tenien banderes de Catalunya i d'Euskadi, que segur que faran feliç a més d'un visitant, i infeliç a més d'un altre. Vaig preguntar interessat a la noia de la botiga, però la pobra era una mandada i no en tenia ni idea, del que feien allà.
Si bé fem el possible per no comprar-ne gaires, de coses, tres mesos de constant temptació són difícils de superar. Que si un llibre aquí o allà... una mica de roba que oh que barata que és... per la casa... segur que això hi quedaria de puta mare... i especialment a Cambodia on veus que els diners els hi fan realment falta i t'estires una mica més... doncs acabes sense espai a les teves repletes i pesades maletes. Així que per aquests últims 10 dies hem comprat una nova motxil.la, de mida mitjana i que segur que ens servirà en un futur per viatges mitjans. És North Face imitació de les bones, està força bé, i ens ha costat només 10 euros. Ja l'hem omplerta amb tots aquells trastos que segur que no necessitarem més, i tot i que hem intentat que sigui carregada per en Jett, em sembla que això no serà possible...
Swasdei Chnam Khmer!! Segur que us heu preguntat que deu voler dir, això. Doncs vol dir "Bon any nou khmer", i dóna la casualitat que és exactament ara mateix. Coincideix amb les dates del nou any lunar budista, i coincideix també amb el Songkran tailandès, cosa que no diuen massa. S'ha de tenir en compte que hi ha una certa animositat entre Cambodia i Tailàndia, basada en anys de dominis i contradominis i, pel que he llegit i el que opino, per l'arrogància dels tailandesos, que ho són força, de xovinistes.
Pel nou any, els khmers decoren les seves cases amb estrelles de colors i s'ajunten amb la familia, que pot comptar amb una trentena de persones, per menjar i beure sense parar, trencant tots els pressupostos.
Estrelles en venta.
I una banda musical anava passant de botiga a botiga desitjant bona sort per l'any nou i passant el platet. Tot molt sorollós.
Això no sé si és relacionat amb l'any nou o no. La música tradicional khmer (o si més no, la que sembla popular) és extranyament lenta, amb una barreja d'instruments moderns i tradicionals, i la gent la balla amb un ball molt senzill, i en massa. L'omnipresent karaoke presenta els vídeos d'aquestes cançons en una espècie de revetlla de poble, amb un grup cantant i tot el poble ballant el ditxós ball vestida més o menys de gala. Així que sospito que potser és un tema només de l'any nou. Però això està a la tele a tot arreu: al bus, a la recepció dels hotels, a cases particulars... la gent sembla mirar-se la musiqueta sense descans ni avorriment. En un restaurant, fins i tot, la mestressa aprofitava cada moment que no havia de servir per ballar al ritme de la tele. Jo el que crec és que tot plegat es tracta d'un rollo sectari, i d'aquí poc la totalitat del poble khmer cometrà un suicidi col.lectiu o algo. Vista la desgraciada història dels últims segles, no seria del tot d'extranyar.
Per si no en tindrem prou amb els temples d'Angkor, donem un cop d'ull a un dels temples moderns de Siem Reap. No són molt res d'especial, els temples que hem vist de moment a Cambodia. Només ho poso aquí per comentar que, un cop menjats i beguts, els khmers se'n van al temple a passar la tarda, per cap d'any.
El dia exacte en que tot això té lloc és el 14 d'abril (un cop més, aquí teniu la vigència del post). I concretament, a la 1.30 del matí els focs artificials n'anuncien l'arribada. Una manera més de demostrar que això de l'any nou, que ens prenem tan en sèrio el nostre 31 de desembre, és una mica una data aleatòria, ja que hi ha desenes d'altres anys nous al món. I a la 1.30 en punt, uns focs artificials no massa espectaculars, però sorollosos, van il.luminar els cels de Siem Reap. Swasdei Chnam Khmer!!
La cosa a fer, aquest dia, és ser convidat a casa d'alguna família local, i poder viure l'any nou com déu mana. En Jaden, com un campió, durant aquests dies ha conegut una noia local amb qui hi ha passat molta estona, i aquesta l'ha convidat a passar l'any nou amb la seva familia. Aquest fet ha provocat un fet revolucionari, i hem decidit separar els nostres camins. En Jaden té un vol des de Siem Reap fins a Kuala Lumpur el dia 23 d'abril, i si tot va segons lo previst, no serà fins a la capital de Malàisia que el tornem a veure, per viure en comú l'últim dia dels nostres viatges.
Com que tant en Jett com en Jaden són uns sentimentals, estaven molt tristos de separar-se.
I això és tot el que hem de dir de Siem Reap. Sembla que no hagi passat gaire res, però la veritat és que he desenvolupat una bona connexió amb el lloc. De tot el que hem fet, però, no n'hem tirat moltíssimes fotos, i són més coses de sentir-ho que de fotografiar-les, així que ja està bé així.
Abans de moure'ns cap a la nostra següent destinació, però, recordeu que el motiu pel qual hem vingut fins a Siem Reap són els Temples d'Angkor, i a fè que els hem explorat com es mereixen. Tres dies seguits, virtualment de sol a sol, seran explicats i documentats al proper post. Ja us dic que són impressionants.
Moltes gràcies per haver llegit fins aquí, i fins llavors!!
Salut!!!
No comments:
Post a Comment