Ja sabeu com són les coses, però... de vegades vols fer molt i t'acabes quedant a la meitat per un motiu o altre. I aquesta excursioneta en té números (quin paio misteriós de pacotilla, com si no ho sapigués ja, tot plegat), però jo us explicaré igual.
Per arribar a Doi Suthep hem d'agafar una carretera bastant empinada, i que puja fins als més de 1600 metres on es troba el monestir. Pel camí, un parell de miradors per observar Chiang Mai des de la distància. No sé si haurà arribat això, als serveis mediàtics de per allà (ho dubto certament), però el nord de Tailàndia, amb Chiang Mai al mig, ha patit una sèrie de focs en les últimes setmanes, que combinats amb una falta de vent important es veu que havia creat una espècie de núvol de cendra que sobrevolava tota la zona i que va crear més d'un problema respiratori en la població. Quan nosaltres vam venir-hi la cosa ja estava superada (tot i que no ens fan faltar els consells alarmistes de que estàvem bojos si veníem ara), però si que és cert que els cels no eren del tot clars. Així ho podem veure en aquesta vista panoràmica ben poc espectacular.
Degut a que el transport aquí dalt és una mica caret, tothom t'aconsella que et lloguis una moto per pujar-hi. Nosaltres les hem tingut durant tres dies, les motos, i la inmensa majoria de farang en tenia alguna, amb els subseqüents problemes d'aparcament.
Per si no fos poc amb la carretera empinada, per arribar al temple en si encara havies de pujar una escalinata amb més de 300 esgraons. A l'hora de la veritat, però, els esgraons eren molt curts i molt lleus, així que les promeses d'estrenuosa caminata final no van ser en absolut satisfetes. Destaquem però les espectaculars nagues (aquestes serps multicèfal.les) protectores i colorides.
Al capdemunt de les escales, una de les tristes realitats de la vida del visitant estranger a Tailàndia: haver de pagar per coses que els locals no han de. En molts casos els preus són ridículs, però en aquest cas, almenys, es limitaven només a 1 euro. Aquí la Tiffany ens demostra l'actitud de feliç passarell adequada per aquest tipus de situacions.
Hem dit que Wat Doi Suthep és el temple més important de Chiang Mai i del nord de Tailàndia. El perquè és tant important, la veritat és que no us ho sé dir... és maco, oh si que ho és, però no guarda cap Buddha especialment venerat ni res. El que m'imagino és que a l'estar en un lloc relativament remot, però suficientment proper, ha anat creant una història de peregrinatge que li ha anat augmentant la reputació. Com un Montserrat mateix, per exemple.
La part del davant del recinte del temple, amb arquitectura típicament nortenya, i amb un desafortunat contrallum.
Un detall de les ornamentacions típiques dels edificis religiosos en aquesta zona. Nagues i serps a les cantonades dels sostres, i tot plegat amb motius daurats omnipresents.
El recinte en qüestió, doncs, constava de tot d'edificis semblants al voltant, i al mig, d'un pati plantat a dalt de la muntanya, amb vistes a les valls. Tot plegat molt cuidat i molt visitat.
L'edifici que veiem darrere l'arbre florit és un museu, que contenia, entre d'altres, monedes i bitllets antics, amb motiu aparentment desconegut, o com a mínim, inexplicat. També contenia unes quantes imatges de buddhes. I encara que no estiguéssin allà per un motiu sagrat, sino més aviat demostratiu, els devots tailandesos peregrins no se'n podien estar d'anar enganxant-lis enganxines daurades i posar-lis monedes a les mans. Com si no hi haguéssin prous buddhes a la resta del temple. Qualsevol és bo, es clar.
I aquí aquests interessats peregrins repenjats a la barana de la balconada del temple, sempre protegits per algun bitxo amenaçador proper, ja fos una naga, ja fos algun lleó enrabiat.
I aquest és l'edifici principal del temple. A l'interior d'aquestes parets es troba el claustre on es centra l'activitat religiosa del wat. Ben bonic, l'edifici.
És fàcil, a la que entres en tota aquesta zona, veure totes les campanes alineades al voltant de les parets, amb uns molt explícits cartells demanant-te que no les féssis sonar. Així que ens vam sorprendre moltíssim quan vam sentir el repicar de les campanes darrere nostre. I és clar, quan algú comença, tothom es veu amb el dret de fer-ho també. I si en un principi ens pensàvem que serien alguns occidentals en busca de la foto i sudant de tot (no seria la primera vegada), va resultar que els infractors eren tailandesos. Dues coses em pregunto... al japó, on també són budistes, als temples s'encoratja que els visitants toquin les campanes... no sé aquí com funciona, però no seria extrany que així fos també. Per altra banda, el cartell està en anglès i en tailandès, així que no va dirigit a que només els estrangers no les toquin. Una altra opció seria que no digui el mateix en tailandès, que també podria ser. Però aquesta colla de gent de totes les edats les tocava una rere l'altre sense cap tipus de remordiment en absolut. Així que em vaig quedar amb el dubte...
Entrem doncs al claustre, i ens parem un moment amb el que és probablement el punt més fàcilment atractiu: el chedi central daurat i encegador. I com passa de vegades en segons quins monuments que visites, està envoltat d'una generosa balaustrada andàmica restauradora, també daurada i amb lleugeres intencions de dissimular-ho. Tot i així, el chedi segueix sent encegador.
Canviem de perspectiva per donar ara protagonisme al barret aquest amb forma de para-sol situat al costat del chedi. Us encantaria que us expliqués què hi fa aquí, i per què serveix, però no ho faré. I no ho faré perquè no en tinc ni idea. Si voleu puc aventurar-me, però... n'he vist d'altres cobrint a buddhes, encara que aquí no n'hi ha cap... si aquest fos el cas, potser el buddha en qüestió està en restauració, però ho dubto. Una altra possibilitat seria que estigués aquí perquè el rei s'hi col.loqués a sota si de cas alguna vegada vé per aquí. Sé que sembla una possibilitat tonta... però n'hem vist unes quantes, d'aquestes, ja...
Pels cantons del claustre, a les galeries, mars de buddhes de tots colors.
I quan dic de tots colors, vull realment dir de tots colors.
I encara un últim buddha difuminat rere la malesa...
Ale doncs, deixem aquí les gràcies d'aquest temple de Doi Suthep, no sense comentar, primer, que hi ha la possibilitat de xerrar informalment amb els monjos, que estan encantats de practicar el seu anglès mentre tu estàs encantat de conèixer una mica més de la seva vida. Nosaltres vam estar-hi pràcticament una hora, fent-la petar amb en Tint (a saber com s'escriu), que tot i ser força jove, tenia uns punts de vista molt interessants (tot i que probablement estanderitzats pel seu mode de vida). Només destacarem algo que va dir, a la nostra pregunta de què en pensava de la gent que tocava les campanes tot i els nombrosos cartells demanant que no ho féssin. Segons els budistes, cadascú és diferent, i tu no podràs canviar l'actitud d'algú altre, però si que podràs canviar la teva reacció. Així que, al final, tot canvia igualment. I amb aquest tros hi puc estar només parcialment d'acord, però no negaré pas que no li falta gens de raó.
Un parell d'anècdotes souveníriques més abans de donar capertassu al tema del Wat Doi Suthep. Asseguts a les escales de fora amb un refrigeri a les mans, una senyora va aparèixer a vendre una espècie de dibuixos, començant amb l'exhorbitant preu de 600 baht. En uns 10 segons va baixar a 500, 300, 200, 100 i 80, sense nosaltres dir-li res. I al final va marxar tot emprenyada perquè no en compréssim cap. Un clar exemple d'algú que es monta la seva història i després se la desmonta ella sola.
Donant un informal cop d'ull per les botigues de buddhes i demés semblants que abarrotaven el peu de les escales, i sense intenció de comprar res, la Tiffany va veure un Buddha que la va atrapar completament. Després d'una bona estona parlant amb el Buddha i la venedora, el va acabar comprant (sabent que l'haurà de carregar a partir d'ara... o el que és pitjor, que el qui l'haurà de carregar seré jo!) per l'irrisori preu de 9 euros. Un buddha bastant gros, tallat a mà sobre fusta i pintat amb qualitat. Segurament deu ser la millor compra que hem fet de moment, en sèrio. Però és que va ser la venedora que va anar baixant el preu fins que a la Tiffany no va poder dir més que no.
Aquí les veiem a totes dues després d'un negoci satisfactori. I si us hi fixeu, veureu el buddha que falta enmig de tots els que hi ha per vendre. I en sèrio que tots són diferents. Impressionant.
Després de Doi Suthep tocava continuar una mica muntanya amunt, en busca d'un parell de pobles tribals. Pel camí, però, es troba un palau reial que el rei utilitza durant uns 3 mesos cada any (ara no hi era pas), i del qual se'n poden visitar els jardins. Nosaltres no els vam pas visitar, però si que ens vam parar al poble adjacent a fer un mos a les paradetes de fideus barats.
I aquí també vam inquirir per repostar de gasolina les nostres motocicletes, que havien patit força muntanya amunt a moltes revolucions (per 100 Baht al dia -2 euros-, creieu-me que ens van donar les motos més cutres que tenien, i que tot i així estaven prou bé). Al final va sortir un paio dient que ell tenia gasolina, a casa, i va aparèixer amb ampolles de 0,7 litres de whisky barat, venent-les a 40 baht. Tenint en compte que el litre val uns 25 baht, el paio ens estava encolomant la gasofa a 57 baht el litre, força més del doble del que costa normalment. Com que no teníem més remei, i sota els somriures del paio cabró, que com a resposta a la nostra indignació anava dient que ell no volia fer diners, sino que només estava allà per ajudar, no vam tenir més remei que acceptar. I es clar que què li dius...
El temps anava passant, i les nostres idees de veure un parell de pobles i alguna cascadeta al parc nacional es van acabar reduïnt a veure un dels pobles, i que va acabar sent el que estava més a prop, i en conseqüència el més comercialitzat. Si fins i tot la carretera era bona! Ja m'explicaràs quina poca aventura...
I no et negaré que el poble tenia el seu encant. Com que vam arribar una mica tard, no hi havia cap turista, i em va recordar una mica a una versió tailandesa de qualsevol petit poble agrícola perdut per la província de Lleida. Ara, de vida i costums tribals en vam veure ben poques.
Hi ha vàries tribus, en aquesta zona... les que em vénen al cap ara mateix són els Karen, els Akha i els Hmong, però n'hi ha algunes més. Aquest poble, que es deia Ban Doi Pui, és una comunitat Hmong. Un parell de carrers, del poble, estan enterament dedicats a botigues de souvenirs amb peces tradicionals d'aquesta tribu. Quan vam arribar, però, estaven pràcticament totes tancades, donant una impressió bastant desèrtica a tot plegat.
Però en aquells moments, amb tothom deixant de banda els turistes (que honestament no sé quants n'hi venen, per aquí), vam poder veure una mica de vida de poble, que no tenia res que el fes especialment Hmong, però que si que era absolutament vàlid com a poble tailandès petit i relativament perdut, que encara no havíem vist fins ara. I les llums de la tarda, anunciant que aviat seria hora de marxar si no ens volíem enfrontar amb una tornada muntanya avall a les fosques, ajudaven indubtablement en la fotogènia.
La majoria d'aquests pobles i comunitats de les muntanyes del nord de Tailàndia (així com els de les muntanyes del nord-est de Burma i del nord-oest de Laos, formant tots ells el famós Golden Triangle) han viscut històricament (m'imagino que al segle XX, no abans) de la producció d'opi. El rei de Tailàndia, en un projecte personal, anomenat Royal Project, en els últims anys, ha ajudat en la progressiva substitució d'aquest cultiu pel d'altres rentables productes, típicament cafè. Aquí, pel que em va explicar un paio que corria per allà, hi havia cultius d'opi al mig del poble, el que anomenen els "Poppy fields". Ara, en aquelles terrasses, hi ha un jardinet la mar d'apanyat amb floretes de colors. Quines coses, eh. Suposo que en aquest poble concretament, ara viuen de la venta de souvenirs.
El sol baix de la tarda, per cert, donava directament al jardinet, i suposo que és el millor moment que el podíem haver vist.
Els tailandesos ténen el costum de posar cases d'esperits davant a les seves propietats, de manera que els esperits que estiguin atrapats per la zona tinguiin un lloc on viure i no donguin pel cul a casa. I com més gran i luxosa sigui la casa, més gran i luxosa se suposa que ha de ser la casa dels esperits. Aquesta, no sé ben bé perquè, més que una casa d'esperits semblava la barca de Noè, amb desenes d'animals (incloent zebres i d'altres que aquí segur que no els han vist ni en fotos).
>foto_26
I al descampat a l'entrada del poble, un moment important per la història evolutiva d'en Jett. Sota el ferm control d'en Jaden, en Jett va conduir una moto per primera vegada (no la part de les marxes, es clar). I no es va estrellar ni res, així que és un bon començament!
I així d'abruptament acabem la documentació gràfica d'aquest post i, en conseqüència, el post. No vam tenir temps per res més, i després de Ban Doi Pui vam encaminar-nos de tornada cap a casa, amb una divertida conduïda en decens. És divertit, això de les motos, algo a considerar en un futur.
Aquí acabem també la nostra estada a Chiang Mai. Al final han sigut 7 dies, i ens en queden només 8 més per marxar de Tailàndia. Encara no ho sabem segur, però sembla que en Jaden ens acabarà acompanyant la resta del nostre viatge, i el seu visat acaba el dia 7 d'abril (ara parlem del 29 de març, perquè us feu una idea de la vigència). Nosaltres ens hi podríem estar fins al 17, però ens sembla una perfecta bona idea el moure'ns ja cap a Cambodia. No ens quedaran més de 15 dies per aquest pais, i ja de per si em semblen curts. Hem hagut de saltar-nos algunes parts de Tailàndia, però no es pot fer tot, en aquesta vida. Em queda el dubte si mai hi voldré tornar... el nord m'ha semblat més atractiu i autèntic que el sud, així que, per què no?
Aquests últims dies aquí els passarem entre Sukhothai, la primera capital de Tailàndia, i Bangkok, la última i actual capital. Així que, de capital a capital, a veure com ens ho maneguem per treure'n el màxim suc.
Fins la propera, doncs!! :-)
2 comments:
vigileu per allà, que des d'aqui sembla que hi passi de tot! (segurament no veiem pas gens la realitat...però que penso en vosaltres!) petooons i fins molt aviat!
Hola Anna i gracies!
He de dir pero que, encara que el blog no ho digui, ja estem a Cambodia, i els incidents a Bangkok els hem vist al diari com tu. Dit aixo... a Tailandia sembla haver-hi estat d excepcio cada dos per tres, i aixo es perque els successius governs (i l exercit que els suporta) no permeten cap tipus de queixa.
Una pena, i una vergonya, si m ho preguntes...
Salut! :-)
Post a Comment