Tots aquests temples són el record material del poderosíssim imperi d'Angkor, que va dominar gran part del sud-est asiàtic des del segle IX fins al XIV. És també l'últim moment a la història que els pobres cambodians han estat al cantó dels guanyadors. Des de llavors, s'han vist dilapidats i escuarterats successivament per Tailàndia, Vietnam, França, els Estats Units i, sobretot, ells mateixos. La psique del pais, de la gent normal, està tan profundament acostumada a perdre i a ser abusats, que sembla increïble que encara mantinguin el somriure que els fa tan encantadors i entranyables.
En parlarem amb més o menys detall quan ens concentrem a cada temple, però hem de dir que, durant aquests 5 segles que veurem representats, la religió dominant a l'imperi va començar sent hinduista (els indis van introduir-la a Cambodia mitjançant relacions comercials), va continuar sent budista, i va acabar sent una barreja particular de les dues, amb l'afegit de considerar el rei en una espècie de posició semi-divina que no sé com enganxa ben bé amb aquest teòric budisme.
I parlem dels Temples d'Angkor, perquè temples és l'únic que en queda, d'aquestes ciutats. El motiu és interessant: en aquella època, es considerava que la pedra era un material massa noble per construir-hi edificis destinats a persones, i s'utilitzava pedra pels temples i fusta pels palaus, cases i demés. Quan tres o quatre posts enrere estàvem a Sukhothai i vèiem que, del Palau Reial, només en quedava la plataforma, és molt possible que sigués per això mateix, ja que allà derivaven directament d'Angkor.
Veure tot aquest complexe no es fa amb un dia. Els tickets, que per cert són tremendament cars pel pais on ens trobem, són d'un dia (20 dòlars), 3 dies (40 dòlars) i una setmana (60 dòlars). Nosaltres vam agafar el de tres dies, que és necessari (però potser no suficient) per tenir una idea global i completa dels Temples d'Angkor en general.
Sobre els preus, dir que la corrupció imperant a tots els estrats de la societat cambodiana, també, es clar, és present aquí. L'administració dels tickets (venta + control a l'entrada de cada temple) ha estat concedida a una cadena d'hotels local, i per això s'enduen un 20% del preu de l'entrada, lo qual és una animalada, tenint en compte la de gent que entra aquí cada dia. Un 10% va per un grup de conservació, que suposadament els destinaran a conservar els temples. La majoria de restauracions i conservacions, per cert, són co-subvencionades per governs extrangers. El 70% restant va dorecte al ministeri de finances cambodià, que és un pou sense fons i que no vull ni saber amb què s'ho gasten. La corrupció és, segur, el pitjor enemic d'aquest païs, i l'entrebanc més gran pel seu desenvolupament.
El primer dia la Tiffany no es trobava gaire bé, i finalment vaig emprendre una avantura ciclista solitària pel cercle de temples més propers a Siem Reap. Uns 25 o 30 quilòmetres, en una carretera plana i amb sombreta, que van suposar un dia absolutament memorable. El segon dia, ja amb la Tiffany i en Jett (que per sort no va haver de pagar), vam agafar un tuk-tuk per veure els temples més llunyans. I el tercer dia, amb tuk-tuk de nou, vam fer la mateixa ruta que vaig fer amb la bici, parant-nos als preferits (i més coneguts), més alguns altres temples llunyans.
Aquest post no seguirà necessàriament aquesta cronologia, sino que, com que alguns temples els vam (o els vaig, més ben dit) visitar dues vegades, ho organitzarem tot de més a menys conegut, així que els que us avorriu us podeu saltar tot el tinglado. No sé com de llarg sortirà tot plegat. Abans de començar us dic que tinc unes 1500 fotos entre les que triar, i que a priori sembla una tasca titànica. Desitgeu-me sort!
Per aquest post també introduiré un simpàtic i útil sistema de subtítols, que no crec que tingui continuitat en la majoria dels posts, però que segur que farà servei avui.
Angkor Wat
Començarem així per la mare de tots els temples, l'edifici angkorià indubtablement més conegut: Angkor Wat, icona de Cambodia. El moment recomanat per veure'l és a la sortida del sol, a les 5.30 del matí, quan la famosa silueta d'aquest magnífic temple es retalla amb el sol en segon plà. Jo el vaig visitar dos cops, en el tres dies, Angkor Wat, el segon dels quals, coincidint amb l'esperada sortida del sol.
I vam arribar-hi just a temps, per veure la silueta aquesta que diem.
Tot i que el dia tampoc és que apuntés a ensenyar-nos la sortida de sol més clara, és innegable la fotogènia de la silueta en qüestió.
Pràcticament tots els edificis a Angkor estan encarats cap a l'est, com marca normalment la tradició budista (sorpren veure que tots els wats que hem visitat en aquests últims dos mesos, efectivament, estan encarats cap a llevant). Angkor Wat, en canvi, està encarat cap a l'oest, la direcció associada amb la mort dins el budisme. Les teories són que Angkor Wat, l'edifici religiós més gran del món (que ja és dir), es va concebre com a tomba i mausoleu del rei angkorià Suryavarman II, artífex de la seva construcció. I si això és cert, hem de dubtar força de la naturalesa budista de l'home. Altres teories diuen que el temple és dedicat a Vishnu, el déu hindú, associat tradicionalment amb l'oest. Cap de les dues ha estat realment demostrada, i com que aquests angkorians practicaven aquesta barreja entre hinduïsme i budisme, és difícil de saber.
Bon dia Angkor Wat!
No us penséssiu, es clar, que havíem sigut els únics valents que ens vam aixecar ridículament d'hora per apreciar aquest moment. Totes les guies, llibres i consells consideren la sortida del sol a Angkor Wat com un dels punts àlgids de qualsevol visita a Angkor, així que...
Anirem veient, però, que hi ha tants temples, i molts són tan grossos i laberíntics, que no és gens difícil trobar raconets de perfecta solitud. Seré controvertit amb aquesta afirmació, però després d'haver visitat amb creixent interès una quinzena de temples (dels 40 destacables a la zona), afirmo sense dubtar-ho que el famós Angkor Wat no està ni tan sols entre els meus 3 preferits. I això que m'hi he passat una bona estona. De fet, el primer dia que vaig venir-hi amb la bici ni tan sols em va agradar gaire, en comparació, i per això vaig sentir la necessitat de tornar-hi. El segon cop em va agradar més, i no dubto que un tercer ho faria encara més. Tot i així, ni entre els 3 preferits. I al llarg del post veureu el perquè.
Angkor Wat és l'edifici més gros de tot el complexe, amb bastanta diferència. També és el que es troba en un millor estat de conservació, i també amb bastanta diferència. I potser és això mateix el que no el fa massa especial. És un edifici molt gros i bell, si. És antic, també, del segle XII, però a l'estar ben conservat i perfectament restaurat dóna la sensació que és un edifici semblant a molts d'altres que he estat. Això és probablement injust, però és la sensació que vaig tenir, i així us l'explico.
Ningú nega que és guapo i impressiona eh, oju.
Més enllà de l'arquitectura pura i dura o les gràcies artístiques de l'edifici, hem de fer referència a la seva simbologia. El temple és inmens, i està construit com a simbòlica representació de l'univers hindú. Al voltant del temple, hi ha una amplíssima fossa que veurem després, simbolitzant els oceans. Una sèrie de galeries concèntriques representen les serralades que envolten el Mont Meru, la muntanya on viuen els déus. Les torres representen les muntanyes en si, i la torre central, la més alta, és Mont Meru. Pots caminar en línea recta des de fora la fossa fins al bell mig de la torre central, en ascens pràcticament constant.
A les galeries centrals, tot de patis d'usos desconeguts. El que és segur és que aquest tenia una piscina (de fet en tenia quatre, ja que és absolutament simètric).
I el complexe central consta de la torre central i quatre torres més baixetes, totes elles dalt d'un gran pedestal amb escales empinades. No deia bé perquè, però l'accés a aquest pedestal estava temporalment tancat, així que va ser impossible pujar-hi. Vaig veure tot de cables per dins, i sospito que la cosa tindrà a veure amb un nou espectacle de llums nocturn que té lloc a Angkor Wat. Per la vostra curiositat, costa 30 dòlars extra, veure aquest espectacle. I jo, de curiositat, no en tenia tanta.
Al voltant del complex central hi ha algun que altre edifici també interessant, i de mides més realistes i apreciables.
Us explicaré el perquè del perfecte estat de conservació d'Angkor Wat, quan tenim en compte que la majoria de temples d'Angkor es van deixar durant segles a mercè de la selva. Pràcticament després de la caiguda de l'imperi angkorià, Angkor Wat va ser adaptat com a temple budista convencional, i ha mantingut aquest estàtus, constantment, des de llavors. Així que ha sigut l'únic temple de tot el complex que sempre ha estat en ús. Avui encara ho és, de temple budista, encara que la de gent que s'hi passeja durant tot el dia deuen fer difícil tota ambició meditativa. Tot i així, aquí i allà hi ha un petit altaret.
Que no faltin les oportunitats de treure'ls-hi uns duros als turistes a canvi d'unes fotillos!
Una mica de reflexió, en aquests llocs amb tanta història, la veritat és que sempre va bé.
I tanta magnificència de vegades satura i confón una mica. Apareixes per una nova porta i un desconegut pati, tan impressionant com la dotzena que acabes de veure, apareix desafiant davant dels teus ulls.
Va ser de gran ajuda disposar d'aquest llibre "Ancient Angkor", amb pilots d'informació sobre tots els temples. Per aquells de nosaltres que no ens podem pagar un guia, és bàsic que algo o algú t'expliqui el significat de les coses. La història del com aquest llibre va arribar a les nostres mans ja l'explicaré més avall.
El cantó bo per les fotos, a aquestes hores del matí, és el del darrere, però com que Angkor Wat és majoritàriament simètric, tampoc es nota tantíssim la diferència. I a més evites els centenars de turistes que ocupen l'entrada principal. En aquest lloc precisament, al primer dia que vaig venir, em vaig trobar a en Cèsar i la Mercè, una simpàtica parella d'arquitectes de Barcelona que, potser, van anar a la universitat amb el meu pare. Això encara ho de verificar, però el món és un panyol, certament.
Com que no m'agradaria fer-me pasat (déu me'n guardi!) només posaré una d'aquestes moltes múltiples fotos que vam tirar en aquest punt exacte, amb diferents zooms i diferents posicions. Si en voleu més, en tinc més.
Un dels detalls més remarcables, d'Angkor Wat, són els relleus que omplen tot el perímetre del temple. En total n'hi ha 8, dos per costat, i representen, en la seva major part, diferents simbologies hinduistes. Són inmensos i, tot i no ser la meva especialitat preferida, una obra d'art a destacar.
Hi ha relleus parlant de la creació del món, de batalles entre déus i dimonis, i alguns que glorifiquen al rei de torn. El que em va cridar més l'atenció, però, és un d'anomenat "Cels i inferns", on totes les ànimes passaven per una sèrie de jutges, i aquests decidien el seu destí. Després, uns quants eren elevats als cels per una colla d'àngels, i un cop allà, bàsicament seien i no feien res. Encara que això ja és suficientment bo només pel fet d'escapar dels inferns, on tots els pobres desgraciats patien tot tipus de tortures molt gràfiques, des d'escuarterització, fins clavada de claus per tot el cos, estirada de llengua amb tenaçes, bullida, i, el meu preferit: "el cos despedaçat per aus rapaces i els trossos descartats són llençats a un llac de pus". Joder, quina penya.
No només són els relleus, les gràcies escultòriques d'Angkor Wat. A tot arreu hi podem veure el personatge més omnipresent a tots els temples: les apsares, ballarines reials, i que estan esculpides pràcticament a tot arreu. Com al final d'aquest típic passadís.
Aquestes, per exemple, semblen ser força amigues, lo qual està molt bé. I no sé si són imaginacions nostres, però semblen de races diferents, no creieu? Històricament això és perfectament possible, donat el vast espai que ocupava l'imperi d'Angkor. Angkor Wat va ser construit al segle XII, en el punt àlgid d'expansió.
I bé, això és Angkor Wat. La pena és que és un lloc més d'experimentar-lo i viure'l que no pas de veure'l en fotos, així que aniria bé que us hi passéssiu. Si en algun moment veniu a Tailàndia o Vietnam o rodalies, no us decepcionarà fer una escapadeta per aquí, seriosament.
Abans de canviar de temple, un parell o tres de detalls... el primer, l'afició de l'occidental mig a deobeïr certes indicacions quan es troba en un païs estranger (i especialment, més pobre).
El segon, aquest força extrany arbre com pelut / polsós / atarinyat en un dels patis exteriors.
La fossa que encercla el temple, realment, faria avergonyir a qualsevol castell europeu...
A la vora d'Angkor Wat hi ha un petit turonet que sembla ser el lloc estrella per veure la posta de sol, a Angkor. Si més no, està abarrotat de gent fins a límits ridículs. He de dir que, en els tres dies que vam passar per allà, mai vam arribar a anar-hi al turonet. Un dels dies vam estar-hi a punt, però es veu que en tancaven l'accés a les 17.30 i nosaltres i vam arribar (no exagero) a les 17.36. En Jaden hi va anar-h un dia, però, i ara ens ha deixat aquesta panoràmica foto d'Angkor Wat.
El que si que vam veure amb els nostres propis ulls, però, és aquesta posta de sol sobre el temple, que ens ofereix poc més que una atractiva silueta i uns molt atractius núvols.
Angkor Thom
Deixem estar Angkor Wat, doncs, i continuem cap a altres estrelles del circuit angkorià. Parlant de circuits, per cert, hi ha dues rutes recomanades per circular de temple a temple. El "petit tour" i el "grand tour". El primer farà uns 25 quilòmetres, cobreix els temples més famosos i és el que vaig fer amb la bici. El segon fa més quilòmetres, i gran part la vam fer amb un tuk-tuk. Tots dos passen per Angkor Wat i per la gran ciutat d'Angkor, Angkor Thom. La ciutat és un gran quadrat amurallat (de 2 quilòmetres per costat), amb una porta a cada cantó (i dues cap a l'oest, justament les úniques que no vaig travessar mai). I totes evoquen l'entrada a un lloc certament especial.
Deixem-ho clar, però. La ciutat en si no crec que sigui cap maravella. En la seva major part no hi ha res, només bosc (que està bé, però és el mateix que a fora), i com que bàsicament aquí hi havia residències reials, palauets i històries, i tot això estava fet de fusta, ara no en queda pràcticament res.
L'àrea on s'aixecava el palau reial en si, que sembla ser que era un bon bitxo, ens la podem imaginar ara gràcies a una espècie de pedestal que servia de balconada, situat davant d'una gran esplanada que servia de plaça central. Aquesta part de la terrassa es diu Terrassa dels elefants, per la profusió de paquiderms decoratius, alguns una mica raros.
I l'altra terrassa, amb uns relleus bastant més currats, és l'extranyament anomenada Terrassa del Rei Leprós. Un dels motius que es barregen per aquest nom és que un parell de reis angkorians van patir de lepra, i aquesta estàtua que veiem en representa a un d'ells. Una altra opció és que aquesta estàtua sigui de Yama, el déu de la mort, i en aquesta terrassa és on es duien a terme les cremacions reals. Us ensenyo l'estàtua més que els relleus, però els relleus molen clarament molt més que l'estàtua.
Aquest és el Phimeneakas, un dels edificis més impressionants dins les muralles d'Angkor Thom. El fet de no tenir les característiques torres ankorianes fa que recordi més a una piràmide maia que a rés més. Tot i això, molts dels temples d'aquest estil concret tenen tots aquesta estructura a la part inferior.
I aquest altre temple, bastant en ruïnes, es diu Preah Palilay. Encara que de per si no sigui gran cosa, està una mica apartat i quan jo vaig venir-hi no hi havia ningú a les rodalies, creant una interessant atmòsfera. Al llibre que tinc aquests arbres del davant encara estaven drets, cosa que li donava encara més rollo. Parlarem més tard amb detall d'això dels arbres que han anat invadint els temples.
La plaça major aquella que us deia abans no és més que un descampat. I amb pocs arbres, a jutjar per lo apretujat que està tothom en busca d'una ombra en la calor justiciera.
Bayon
Però l'edifici estrella dins les muralles d'Angkor Thom és, sense cap dubte, el Bayon. A la vegada, el Bayon és un dels edificis més extranys, intrigants, atraients, significatius i coneguts d'Angkor, i potser de més enllà. Personalment, també és un dels meus preferits, i lluitant pel top. És una creació excepcionalment bizarra i un gustàs el deixar-t'hi perdre una estona. Des de baix, pot sembla una mica un caos de pedra, portes i torres. I ho és.
El Bayon és un dels edificis més nous d'Angkor, i va ser construït cap a l'any 1200. L'emperador més ben considerat i més prolífic de la història angkoriana, Jayavarman VII, n'és la regirada ment artífex. La característica més coneguda, es clar, són el centenar de cares esculpides a les torres, que diuen que guarden una semblança més que sospitosa amb l'emperador en qüestió.
Com que tot és simbòlic, en aquest món, començarem pel principi. I al principi, a les parets exteriors del temple, hi ha una sèrie de relleus també bastant impressionants. A diferència d'Angkor Wat, aquests tracten sobre fets històrics de la història d'Angkor, bàsicament batalles vàries. El detall i la qualitat són remarcables.
Aquí un parell d'apsares dansaires, més feliçes que un vuit.
La planta baixa, per dir-ho així, és un laberint de corredors estrets, foscos i impredibles, característica comuna a molts temples d'Angkor. Atmòsfera per un tubo. I com que tot són raconets, i no espais gaire amples, és molt senzill trobar-te sol a qualsevol lloc, amb lo qual tens una millor sensació d'explorador aventurer.
Però quan puges les empinades escales fins a la planta superior, tot pren una dimensió absolutament diferent.
Cada una de les torres que envolten i entrecreuen el pati té, com a mínim, quatre cares. De manera que, provat empíricament, et situïs allà on et situïs sempre veuràs una dotzena de cares descansant pacíficament. Ni jo ni ningú en té ni idea del perquè, d'aquest disseny. Per una banda pensaries que el tal emperador volia que tothom el veigués des de tot arreu, però no és fins que puges a la terrassa del temple que la cosa agafa la seva veritable dimensió, i des de fora no es veu gaire res. L'altra opció, es clar, és que les parets i les cares estiguéssin pintades, cosa gens extranya, però tot i així la impressió des de sota tampoc seria la que és aquí. Suposo que mai se sabrà, aquesta intenció.
Al Bayon també hi vaig venir dues vegades. Una d'elles, durant la posta de sol, quan no hi havia pràcticament ningú i recordaré com un d'aquells moments especialment màgics a Angkor, quan les cares s'il.luminaven amb diferents colors a mesura que la llum canviava. La mala sort és que, a aquelles alçades, ja se m'havien gastat totes les piles de la càmera (dos jocs) i no hi han fotos corroboradores. En tenim d'altres, però, i les oportunitats són infinites.
Així que aquest és el famós temple que em va cridar tant l'atenció quan era petit, al mencionat llibre de Maravillas del Mundo. I si voleu que us digui, la realitat supera clarament les fotos.
A veure provem... Encara que sembli increïble, vam ser els primers (que ho veiguéssim... és dir molt que vam ser els primers-primers) que vam tenir aquesta idea. I va ser simpàtic veure una bona colla de gent posant de la mateixa manera inmediatament després. Torres amb cares per no haver d'estar tots apretujats n'hi havia de sobres.
Miris on miris, hi veuràs alguna cara. I en comptes de mirar-te inquisidorament, al tenir els ulls tancats tenen un aire de pau i tranquil.litat impressionant. Aquesta foto, per cert, que hem d'agraïr a en Jaden, és particularment brillant.
Cara cap aquí, cara cap allà. Passadissos amunt i avall. Una autèntica delícia.
Que no faltin les atraccions turístiques estrelles a l'Àsia, com la típica volteta amb elefant al voltant del temple, per fer quatre fotos i ale. No era gaire popular, per cert. I això que els elefants semblaven força ben cuidats.
Al voltant dels temples està plè de paradetes de menjar. Pel que vam preguntar, van pagar uns 200 dòlars uns quants anys enrere, i això els hi va donar dret de tenir una paradeta allà durant els propers vint anys. Això els permet també mantenir preus competitius, cosa que no t'esperaries en un lloc turístic com aquest. Però això si, t'ho has de guanyar, perquè si normalment menges per 0,75 dòlars en una paradeta a Siem Reap, aquí, pel mateix, el menú et quota 3,5. Quan li poses cara de "de què vas, tio?", el preu baixa fins al dòlar. Que hagis de regatejar pel menjar, això ja és lo últim.
Les paradetes solen estar portades per dones, i lo més normal és que els fills, molt petits, corretegin per allà. De manera que aquests nens han viscut tota la seva infància al costat d'una paradeta. Els nens de les paradetes, els podríem dir, i estic segur que seria una interessant història per un llibre. També és molt normal que, fins que no tenen 3 o 4 anys, es vagin passejant en pilotes pel mig de tothom tot revolcant-se per la sorra. Aquest com a mínim té una samarreta.
Aquest és el nostre conductor del primer dia. El paio era molt colega, però la putada és que no parlava gairebé anglès. El del segon dia era igual de colega i si que en parlava, així que vam tenir sort amb tots dos. Per un dia complet de tuk-tuk amunt i avall, a Angkor, pots pagar entre 10 i 20 dòlars, depenent de les destinacions a les que vulguis anar. I el tuk-tuk en si és especialment còmode, ja que en comptes de anar construit a la mateixa moto, és com un carruatge de quita i pon. Lo qual té moltes ventatges, crec. Primer, el tuk-tuk és més espaiós i còmode. I segon, els conductors el poden treure i posar, de manera que poden utilitzar la moto com a moto quan no estan currant. El dubte, però, és si passa sovint, això de que no estan currant. Està clar que, en un dia estàndard, es passen la major part del temps esperant a que acabis de visitar cada temple, però el vam tenir fora de casa de 5 del matí fins a 6 de la tarda... i al vespre toca donar voltes per la ciutat per agafar algú per demà. Vida dura, la del tuk-tukaire.
Sort que els hi desitjo, que se la mereixen! Almenys els que van anar amb nosaltres...
Setmanes enrere, per salvar el teòric núvol de cendra que ens havíem de trobar teòricament a Chiang Mai, els més preocupats del grup van adquirir unes màscares protectores que no han sigut realment de servei fins ara.
Ta Prohm
Ta Prohm és un altre dels temples més coneguts d'Angkor, i amb justícia, ja que també és un dels més espectaculars. Recordem que la majoria de temples, de fet tots menys Angkor Wat, es van deixar a mercè de la selva durant 400 anys. No va ser fins a principis del segle XX quan un explorador francès (que anava, per cert, en busca de papallones) va anar a petar de cara amb Angkor, redescobrint-lo així pels europeus. Us podeu imaginar com estaria la cosa de descuidada, però un gran esforç de conservació i restauració va fer que avui en dia tot estigui tan ufanós com està ara. La majoria de temples han estat ben netejats, però d'altres, com Ta Prohm, s'han quedat una mica com la natura els ha deixat. I que duri, perquè aquesta barreja d'impressionant construcció i impressionant natura, no dóna més que un resultat impressionant.
De caminet cap allà, un grupillo musical de víctimes d'accidents de mines. Nnota lateral, i en parlarem millor en un altre post: Cambodia és el pais més minat del món. És entusiasticament recomanat que mai, MAI, et surtis de camins marcats o àrees òbviament explorades. Això no és gens de conya i cada any desenes de locals, la majoria nens joganers que es posen a córrer pel camp, han de ser amputats o acaben cécs. És un pais difícil, aquest.
En aquesta ocasió, la Tiffany va decidir que la música li molava i va preguntar si podia ballar mentre ells tocaven, oferta que els musicaires van acceptar amb molta emoció. Tant uns com d'altres s'ho van passar pipa amb l'espectacle, però tot i passar força gent per davant, ningú va deixar ni un duro. Una pena.
A la que ens acostem al temple, de seguida podem veure de què anirà la cosa: els poderosos arbres li han robat el control de l'estructura a la construcció, i la barreja és poc menys que espectacular. Aquest temple és famós per dos motius: el primer, perquè és increïble i tremendament especial. El segon, i conseqüència d'aquest, és perquè apareix a Tomb Raider i a Indiana Jones y el Templo Maldito. Pels que us molin aquestes pelis, benvinguts sigueu. A mí, des que al Templo Maldito de marres hi sortien indis (famosament vegetarians) menjant cervells de mico, prefereixo callar-me i no impressionar-me massa...
I aquí està el que ens trobarem, ni més ni menys...
Arbres creixen capritxosament sobre l'estructura, escanyant-la i apropiant-se'n. Això només pot passar perquè aquests arbres són figueres, i néixen a dalt de les taulades / branques d'altres arbres, fent créixer les arrels fins al terra. D'aquesta manera, és possible trobar una paret amb un arbre escanyant-la a banda i banda, visió certament especial. Aquest és possiblement un dels racons més increïbles. El temple, tot i no ser especialment gran, és molt laberíntic, i està plè de petits patis i corredors que et porten de cop a zones a les que ni havies estat abans, ni sabies que existien, ni tan sols sembla possible que estiguin allà. I per això, un cop esquives els grans grups de viatges organitzats, és bastant fàcil tenir els raconets per tu sol, lo que és increïble.
Anem tirant. Ta Prohm és, també, un dels meus temples preferits. Possiblement no li canviaries res per fer-lo més espectacular. Tant l'arquitectura com els relleus ja són de per si fantàstics, i quan hi afegeixes els arbres, només pots riure emocionada i estúpidament a cada nova cantonada que et trobes.
Molt bell, tot plegat.
I ja us dic que, tot i que lo que véns a veure aquí és especialment aquesta especial interacció entre arbres i temple, l'arquitectura i artesania del lloc no té res a envejar a cap altre temple. De fet, és que cap temple té res a envejar a cap altre temple, en aquest sentit. És per cagar-s'hi tot, seriosament. Aquesta apsara, per cert, la vaig trobar especialment plàcida i mereixedora d'un raconet en aquest post.
No crec que faci falta dir gaire res.
Segurament la foto més coneguda, de Ta Prohm, és aquesta. I no sé perquè, de fet, però sona familiar. I també tinc la versió sense gent, però així il.lustrem el que passa quan el viatge organitzat que diem t'apareix al davant. És tan fàcil com asseure's una estona i deixar-los passar, i ja tornes a estar en pràctica solitud. El raconet, també excel.lent, per cert.
A l'entrada de cada temple, i de vegades també en algunes zones de dins, està pleníssim de nanos que et venen llibres i d'altres demés. Les edats van des de 4 o 5 fins a 18 anys, pràcticament, i n'hi ha alguns que són certament encantadors, mentre d'altres són uns capullos, com a tot arreu. Es poden fer una mica pesats, es clar, però és important recordar que, encara que tots et diguin el mateix, no tots SÓN el mateix, i tots es mereixen, com a mínim, un somriure. Intento recordar-ho sempre, això, i pensar que, en tot moment, sóc ambaixador del món occidental.
El fet és que, davant de Ta Prohm hi ha en Someng i els seus col.legues, que segurament van ser el grup amb qui més hi vaig parlar, d'aquests. A en Someng especialment, el de la dreta a aquesta foto, vaig estar una bona estona ensenyant-li frases útils en espanyol i català, per poder convèncer a més potencials clients. I al final, com no, li vaig acabar comprant un llibre. El que solen vendre són fotocòpies, amb una impressió més aviat regular però una enquadernació molt acceptable. Al ser el tema dels Khmer Rouge especialment interessant per mi, em vaig acabar agenciant tres llibres sobre el tema, a preus ridículs. Fins i tot la Lonely Planet de Cambodia (còpia) em va costar tan sols 2 dòlars. Així qualsevol es resisteix!
En Jett, a aquestes alçades, ja devia d'estar petadillo... sort dels tuk-tuks còmodes!!
Preah Khan
Preah Khan ja no pertany al cercle bàsic de temples coneguts d'Angkor. De fet, està al que anomenen Grand Tour. De totes maneres, crec que és un temple imprescindible i, junt amb el Bayon i Ta Prohm, els meus preferits de tot Angkor. Preah Khan no és massa conegut perquè al voltant té d'altres temples més fàcilment atractius, però, us ho garanteixo, aquest temple seria l'atracció més espectacular de pràcticament qualsevol ciutat del món. I ara m'ho estic pensant i no se m'acudeix cap (potser Agra) on no ho fos, la que més.
La màgia dels temples d'Angkor, per sobre de tot, és que, si bé tots els temples són reconeixibles dins d'un estil, també són absolutament diferents en disseny i atmòsfera. Si a Angkor Wat teníem la grandiositat, al Bayon l'extranyesa i el misticisme, i a Ta Prohm el poder de la natura, Preah Khan és el caos en la simetria, l'atmosfera, el detall... si he de triar un sol temple per les sensacions que vaig sentir-hi quan estava allà, haurà de ser segur aquest.
També pot ajudar el fet que, quan hi vam venir (només una vegada, a aquest, però no m'hagués sabut gens de greu tornar-hi), era mitja tarda, i sembla que tothom devia haver començat a tirar cap al turonet de la posta de sol, perquè aquí no hi havia ni déu, i això va ser bàsic per poder viure'l d'una forma especial.
Bàsicament aquí tenim dos corredors principals que van de nord a sud i d'est a oest. Les portes et permeten veure tota la llargària dels corredors, amb una excel.lent sensació de profunditat. Desenes de petits patis, semblantment sorprenents als de Ta Prohm, apareixen aquí i allà, a cada cop que gires cap a un altre passadís. Artísticament és impressionant, i les moltes roques esllevissades també ajuden força. Em temo que us estic venent la moto un pèl massa per les fotos: són guapes però no fan justícia. Oh Preah Khan, Preah Khan...
Passadissos tallats que ves a saber on porten.
Patis absolutament excepcionals. Estètitcament perfectes, de mides ideals, i amb escolpits brillants. Res a dir, a part d'un aplaudiment.
Tots semblants, tots diferents. La de curro que havia de portar tot això és impressionant. I no us n'oblideu... estem parlant dels segles XI i XII! Sabeu el que estàvem fent a Europa, aquells moments? Esglèsies romàniques sense cap tipus de decoració. I ens creiem els més llestos! De fet... es veu que quan el paio francès aquest que diem que va venir a topar amb Angkor va presentar-ho a autoritats franceses, aquests van trobar impossible que els pagesos khmers haguéssin sigut capaços d'això ni el millor dels somnis, i van començar a aventurar que Angkor era una creació dels romans o fins i tot d'Alexandre el Gran.
Raconets raconets.
Bueno... deixem enrere doncs l'excel.lència de Preah Khan. No només els temples són increïbles. També l'entorn en general, selvàtic, dens i refrescant, ajuda a que aquests tres dies siguin una experiència inoblidable. I crec que val la pena anar-hi amb bici i amb tuk-tuk (cosa que has de fer igualment, si vols visitar algo una mica llunyà), ja que ho veus amb diferents ulls.
Banteay Kdei
Els temples més bàsics, pràcticament tots, han quedat ja coberts. En queda encara un de força especial, Banteay Srei, una mica més avall. Aquests dels que parlarem ara són tots de segona fila. Però un cop més, penseu si això a qualsevol altre lloc del món (incloent qualsevol capital europea) seria una atracció principal o no.
El primer d'aquesta nova sèrie doncs, serà Banteay Kdei (no confondre amb el Banteay Srei aquest que us dic que vindrà després). El temple és més petitot, però té l'estructura de doble passadís que parlàvem a Preah Khan. Aquí podem veure l'entrada, amb el corredor profund i les torres típiques d'Angkor.
Els temples menys principals estan en un estat de conservació inferior als principals. Això no és res necessàriament dolent, crec. I un cop més, molta gent només visita els temples més famosos, així que és bastant possible que estiguis pràcticament sol en molts d'altres. Aquest concretament està molt a la vora de Ta Prohm, però molta gent se'l salta.
Em pregunto com d'estable és, una paret com aquesta....
Davant de Banteay Kdei, una de les dues grans reserves d'aigua que mantenien regada la zona d'Angkor, una a cada cantó. Curiosament, va ser la falta d'aigua la que va ajudar a acabar amb la civilització angkoriana, que va arribar a créixer tant que no va poder abastir-se a ella mateixa (un vell concepte, aquest de la sostenibilitat). Fins llavors, però, aquesta mateixa aigua havia sigut la clau de la seva exitosa expansió: van inventar i utilitzar tècniques de regadiu revolucionàries, cosa que els va permetre créixer més i millor que ningú altre
Tant de temple i tant de tute mereix segur un descanset i una birra, no? La birra, com no, Angkor.
Ta Som
Ta Som és un altre petit temple, una mica llunyà, i que recorda vagament a Ta Prohm. Una cosa curiosa va passar aquí. A l'entrada del temple vam ser benvinguts per l'habitual horda de nens venent tot tipus de llibres, braçalets, samarretes i souvenirs varis. Feia ja uns temples, per cert, que tenia l'ull posat en aquest llibre titulat "Ancient Angkor" que vèiem a la Tiffany sostenir unes quantes moltes fotos més amunt. La oferta d'aquests nens no baixava dels 5 dòlars, i la meva es quedava en 2 (que havia sigut ofert en algun altre temple el dia anterior). Els nens van començar a demanar-nos per jugar al tres en ratlla. I jo, en un moment donat d'actitud estúpida que em donaria ràbia veure en cap altra persona, vaig dir-li a la nena que venia els llibres: si em guanyes al tres en ratlla, et compro el llibre per 5, i si et guanyo jo, te'l compro per 2. I la tia que va acceptar l'aposta volant i, increïble però sorprenentment, em va guanyar sense pietat. Així que vaig acabar apoquinant i marxant amb un somriure estúpid.
La nena era colega, però, i el llibre està molt bé, així que tampoc va anar tan malament, la cosa.
La veritat és que de llibres en venen molts de molt interessants (i barats!). Normalment t'apareixien amb tot el pilot. No sé si serà per lo baratos, per lo interessant del tema o perquè ens queden menys d'un parell de setmanes per tornar a casa (i només 3 o 4 trasllats de motxil.la), em vaig acabar agenciant la guia de Cambodia, el llibre d'Angkor, una història molt molt detallada de la crescuda i caiguda dels Khmer Rouge, amb Pol Pot al capdavant, i l'autobiografia d'una nena supervivent de les atrocitats d'aquells dies. Tot per uns 8 euros, que no està mal. Llibres i temples, quina cultural barreja.
Anem cap a Ta Som, doncs, que ens dóna la benvinguda amb aquest excepcional exemple d'atac de naturalesa. Una bona benvinguda.
Com diem, aquests temples menys coneguts estan menys restaurats i molt, molt menys visitats. En Jett, per cert, estrenava uns pantalons de pescador d'aquests habituals entre els hippies, i li ha costat uns dies entendre com funciona el tema del nus.
Aquí estic, al girar la cantonada en algun altre nou racó desconegut, disfrutant de les ensenyances del meu nou llibre. Ta Som també està farcit de raconets, que no fan falta per escapar les masses, però, ja que no n'hi havia pas gens, de masses. Noteu però els excel.lents relleus i apsares que farceixen qualsevol temple a Angkor.
Passem una estona al mode blanc i negre...
De nens, a tot arreu, n'hi ha un pilot. De fet, degut a l'escabetxina impressionant que va patir Cambodia durant els 70 i els 80 (primer amb els Khmer Rouge i després amb una guerra civil que va durar pràcticament 10 anys), un 60% de la població és menor de 15 anys. Que això es diu ràpid, però és molt. Com és normal, també, com més pobre és el païs, més nens hi ha i més fills ténen per parella, sense preocupar-se massa de com els creixeran, aquests fills. Suposo que sempre podran vendre llibres a la porta d'algun temple...
Aquesta, de nena, era una crack de la flauta (un tros de bambú amb quatre forats, en aquest cas), i vam apreciar especialment que en comptes de posar-se molt plasta per vendre'ns-la tan sols es va apalancar a la vora nostra a tocar una mica.
I patint les conseqüències de donar-li al Jett els seus propis diners, el nano va quedar embadalit pel melodiós sò que emanava del tros de bambú i va decidir comprar-la (per uns 30 cèntims, per qui tingui curiositat). Tal i com em temia, al comprovar que només per bufar per un costat no sortien músiques melodioses, la cosa va acabar perdent una mica d'atractiu, als infantils ulls d'en Jett. Això em recoda la història d'aquell personatge adolescent que es va comprar una guitarra elèctrica i la va abandonar al cap de menys d'una setmana perquè no sonava com als discos d'Iron Maiden.
Paciència i constància, doncs!
Ta Keo
Entre musiquetes estridents ens dirigim cap a un altre temple. En aquest cas, Ta Keo és absolutament únic, i bastant interessant. Es va idear com a un dels grans temples-muntanya d'Angkor, però per motius desconegut, mai es va acabar. I el que ens trobem ara mateix és això.
Pues sembla acabat, direu... i ho sembla. De fet, l'estructura està acabada. El que falta per fer és tota la decoració. El que hi ha ara mateix és un munt de pedres, i els escultors encara hi han de passar per fer-ho tot bonic. Això contesta també a aquells que, com jo, es van preguntar en algun moment si esculpien les pedres abans de col.locar-les o després. Aquí va, doncs.
Ta Keo és un temple ràpid de visitar i bastant interessant. I a més, té les escales més estretes i empinades de tot Angkor.
Neak Pean
Saltem ràpid de temple en temple, que aquests són petitons. Per arribar a Neak Pean, un altre de les estructures úniques a Angkor, cal caminar una mica per aquest atractiu caminet, ja que no deixen que els tuk-tuks s'hi acostin. Ja està bé, això.
Lo especial d'aquest temple és que és una petita estructura rodona, amb una sola torre, enmig d'un estanc. La pena és que l'estanc està sec (i no ho estava a les fotos que havíem vist). Tot i així segueix sent especial.
East Mebon
L'East Mebon és un dels altres temples extranys. Quina cosa, oi, que tots són únics i extranys? Doncs és que és això el que passa, que tots són únics, extranys i diferents. En aquest cas, i a samblança de l'anterior Neak Prean, el temple estava originalment al mig de l'aigua. Però no una petita llacuna, sino una inmensa reserva d'aigua de 7,5 quilòmetres de llarg per 2 d'ample. Imagineu-vos la fila que devia fer, doncs, aquest temple, al mig d'aquest tros de llac. Avui en dia, l'East Mebon sembla molt més gran del que era en origen, ja que, es clar, toca de peus a terra.
I ho sembla, de gros, eh. També és una mostra d'una de les estructures més típiques d'Angkor, la torre central amb les quatre laterals.
I està força ben fet pols, el pobre.
Sincera i senzillament, Angkor és un lloc fabulós. Fabulós sense reserves. I aquest temple és de tercera fila.
I és un lloc perfecte, també, per passejar-se amb bici. Tot i que els 30-35 quilòmetres que fas en un dia sencer poden semblar molts en número, són tots plans, a l'ombra i molt agradables, així que és totalment aconsellable. Tampoc tens gaire temps de res més, si et vols parar el temps que es mereix als temples que et vas trobant, que fer aquests 30-35 quilòmetres.
Prasat Kravan
Des de fora, Prasat Kravan sembla ben poc prometedor, la veritat.
Un cop t'hi acostes, però, et trobes (us ho imagineu?) amb una característica única a Angkor (jaja). Els relleus, en aquesta ocasió, són sobre una estructura de totxos. I són un pasote.
L'interior de cadascuna de les torres presenta una temàtica diferent. Com és normal, la central és la més elaborada. I segons el moment del dia, una zona o altra del relleu és destacada pels brillants rajos del sol. Molt bé.
Banteay Srei
Aquest és l'últim dels temples de primer nivell que ens queden per visitar. Molta gent, de fet, el considera la joia en la corona artística d'Angkor, ja que els relleus estan, encara, un esgraó pel damunt del que hem vist fins ara. El temple es troba a una quarantena de quilòmetres de la zona central d'Angkor, on més o menys es troba tot el que hem vist fins ara. Així que aquí si que el necessites, el tuk-tuk.
La pinya de Cambodia, i la de Tailàndia, per cert, està extremadament bona: dolça, sucosa i madureta i triomfadora.
No fa falta que digui que Banteay Srei és un temple únic dins els estàndars d'Angkor. Us pot semblar rídicul que digui això a cada temple, però és important per entendre el concepte global del que estem parlant: és un conjunt impressionant de més de 40 temples, tots més o menys semblants però absolutament diferents. Perdó que em posi plasta, eh, però val la pena anar-ho recordant.
En el cas de Banteay Srei el primer que sorpren és el color de la roca, vermellosa en comptes del clàssic gris d'Angkor. En segon lloc, el disseny del temple és més aviat cuco, en comptes dels caos misteriosos als que estem acostumats. Com que és una de les estrelles del circuit, també està especialment conservat i, tot i estar lluny, rep una quantitat generosa de turistes, la majoria en grups organitzats. Això, barrejat amb la modesta mida del temple, fa que aquest, en atmosfera, no puntuï gaire alt. És molt bonic, però. La fossa també dóna la oportunitat de veure'l una mica panoràmicament.
Aquí un parell de detalls de la disposició de les petites capelles. No tinc massa res a dir.
I és cert que els relleus són encara una mica més elaborats que a d'altres temples, que ja és dir lo seu. Aquest color a la pedra, però, el fa una mica menys identificatiu dins l'estil general d'Angkor. Sorpren una mica, la veritat, i en el meu cas no el vaig saber apreciar com crec que es mereix. Però tinc l'excusa que feia una calor horrorosa (i aquí no hi ha raconets on protegir-se'n, com a la majoria d'altres temples) i estava plè de gent. Quin queixica.
El que si que està clar és que les portes eren molt baixetes. Devien ser petitons, aquests senyors d'Angkor. En Jett, per cert, i això no és cap piropo, de vegades s'assembla una mica a en Franco de iaio.
Deixem enrere també Banteay Srei, i ens encaminem ja cap als últims temples de tots. Primer, però, anem a canviar l'aigua a les olives, que ja toca. Per tot arreu al voltant d'Angkor està plè de lavabos perfectament nets, l'ús dels quals està generosament incloït en el preu de l'entrada. Els khmers però, no deuen estar acostumats a l'ús de lavabos occidentals, i per això se'ls demana explícitament que no es pugin a la tassa a acuclillar-se. I si ho diuen serà per algo, però tots els lavabos que hem visitat a Cambodia, de moment, són ben normalment occidentals.
No sé si és una bona idea o no, però aquesta cooperació ciclista no l'havia vist mai. I les noies s'anaven turnant en el pedalatge!! Suposo que si està bé lo dels relleus en proves ciclistes professionals, aquí ho porten a l'extrem, a veure què tal.
Roulos
Els últims seran els primers, o en aquest cas, els primers seran els últims. Els temples de Roulos són els primers que es van construir a Angkor, i daten del segle IX. La capital original d'aquest embrionari imperi angkorià es trobava a una vintena de quilòmetres a l'est de Siem Reap (en contrast amb la majoria dels temples de l'Angkor posterior, uns 10 quilòmetres al nord). Recomanen visitar aquests temples abans que res més, per entendre una mica el context cronològic. Nosaltres, però, els vam acabar visitant els últims de tots. Ves quines coses.
I concretament, tot i que n'hi ha tres o quatre, en vam veure dos. El primer i més gran del grup es diu Bakong, al qual hi vam arribar ja amb les primeres llums de la tarda.
Si treus el focus de la càmera del sol, però, podem ràpidament apreciar el temple en tota la seva magnitud. Com a predecessor de la resta de temples d'Angkor, podem veure que la torre segueix un estil molt semblant. El nivell de detall, però, és bastant pobre.
Si bé l'estructura central es manté perfectament sòlida, alguns (la majoria) dels pavellons adjacents estan completament en ruïnes.
Una visió des de dalt de les escales...
I un exemple de les 8 torres, totes iguals, que l'envoltaven. Tot, com diem, bastant embrionari. Aquests són temples interessants de veure per la seva història, però no li arriben a la sola de les sabates a la majoria dels que hem vist abans.
Hi ha una cosa (ehem) que fa que el Bakong sigui únic, a Angkor. Dins del recinte que el conté, hi ha un monestir budista actiu. Per això és normal veure tot de monjos amunt i avall portant a terme les seves activitats diàries.
Deixem el Bakong enrere i anem cap a l'últim (bravo, direu) dels temples. Es diu Preah Ko, data del mateix segle IX, i és molt petit però molt elegant. Preah Ko, doncs, és un digne final a una memorable estada a Angkor. I aquest és un d'aquells llocs que intueixo que, un dia o altre, i encara que no vingui massa de pas, segur que hi tornaré.
Acabem la sèrie de fotografies, que us convido a comptar per descobrir que estableixen un nou rècord en nombre de fotos en un sol post, amb una escena cambodiana estàndard. Nens contentíssims de veure't. Adéu nens!
I adéu nens també a vosaltres. Aquest és un post més de referència, per tots aquells que arribin pel google, que no pas de llegir-se'l del tirón. Algun esforçat segur que ho ha fet, de llegir-se'l del tirón. Moltes gràcies per la vostra confiança i fidelitat, en aquest cas!
Engeguem la nostra pràcticament última setmana de viatge. Serà exactament una setmana a Cambodia i dos dies més a Kuala Lumpur, a Malàisia. Per aquesta setmana a Cambodia teniem previst estar-nos a la capital, Phnom Penh, i a Kampot, a la costa sud. Finalment, hem decidit canviar Kampot per una petita ciutat rural qualsevol, que ha resultat ser Kampong Cham. Com que Kampong Cham es troba entre Siem Reap i Phnom Penh, pues ja ens va bé. Haurem de deixar Kampot i rodalies (que semblen molt interessants) per qualsevol altre dia que anem a Vietnam o algo.
Així que no us impacienteu, i ben aviat veureu una mica de la Cambodia rural que tots coneixem.
Salut a tothom, i mercès!!
No comments:
Post a Comment