Aquestes últimes setmanes, com sabeu, hem estat disfrutant de les famoses i fabuloses platges de Tailàndia. Això està molt bé, i no ens en queixem pas, de la nostra experiència, però a aquestes alçades ja tothom ho sap, que són famoses i fabuloses, així que hem hagut de compartir el nostre espai de paradís amb tot quisqui escandinau, alemany, francès o americà (tots ells farangs, en tailandès), i al final la cosa s'ha de dir que perd una mica d'encant i autenticitat.
Així que, tot i haguent de sacrificar la satisfactòria evolució del nostre moreno, estem més que contents de canviar d'etapa, i endinsar-nos, després d'un mes d'haver-hi entrat, a la Tailàndia de veritat, plena de tailandesos visquent la seva vida diària.
I per fer-ho encara més radical, vam triar com a pròxima etapa del nostre viatge, i com a protagonista d'aquest post, una ciutat absolutament fora de cap ruta turística. Es diu Phetchaburi (Phetburi pels locals) i està a uns 150 quilòmetres al sud de Bangkok. Aquí hi podrem veure uns quants temples (us ho podeu creure que encara no n'hem vist ni un? Increïble...), provar el menjar que els locals mengen i, esperem que per fi, poder gaudir de preus barats, no com el que hem experimentat fins ara.
La barca que ens va treure de les illes ens va deixar a Chumphon. L'istme de Tailàndia (que no sé si es diu així), és molt estret, en aquesta zona, i fins i tot està compartit amb Burma. De la costa a la frontera, en alguns llocs, hi ha només 15 quilòmetres. I recorrent aquesta estretor hi ha la línea de tren que uneix el sud (i Malàisia i Singapur, si vas tirant) amb Bangkok. Així que no és del tot difícil que per Chumphon hi passi el tren. I que, al cap de 6 hores, la mateixa línea ens deixi a Phetchaburi.
Però com comentava al post passat, la barca nocturna provinent de Ko Tao ens va desembarcar a quarts de cinc. I després d'agafar un còmode swangtaew vam arribar a l'estació cap allà a les cinc passades i gràcies. I no fa falta dir que a aquelles hores era perfectament fosc, i a l'estació no hi havia ni déu.
Per sort, com a mínim, vam descobrir que cap allà a les 7 hi havia un tren que ens serviria perfectament. I vulguis que no, aquestes primeres hores del matí, en un escenari tan urbà com una estació de tren, donen per interessants fotografies de primera hora.
Tot això està molt bé... però aquí nosaltres estàvem una mica petats, i com és d'esperar en un sistema ferroviari asiàtic, el tren va acabar arribant amb una hora de retràs. Cosa que ens va fer posar cara de circumstàncies.
Per un motiu o altre, encara no havíem agafat cap tren, en tot el nostre viatge asiàtic. A la Índia, per exemple, ens vam moure majoritàriament a base de trens, però aquí hem tirat més aviat de busos. L'explicació és tan simple com que el sistema de trens a la Índia és increïblement complet, barat i eficaç, mentre que aquí no ho és en absolut, en comparació. I cap dels països que hem visitat és ni de lluny el caos que és la Índia. Però mira.
Finalment el tren va arribar, i va resultar ser un tren ordinari amb només tercera classe. Que ja està bé.
De Chumphon a Phetchaburi hi ha no sé quants quilòmetres, que el tren va cobrir en 6 hores. I no és que anés massa ràpid, no, que s'anava parant a cada possible aglomeració de tres cases. Veure el món des d'un tren però, al meu gust, és bastant més excitant que fer-ho des d'un bus. Durant aquest trajecte el paisatge ens va canviar des de muntanyetes envoltades per la boira de primera hora del matí...
Continuant per plantacions d'arròs...
Zones més seques, amb serralades al fons i palmeres aquí i allà...
I finalment paisatges més tropicals (tot i anar allunyant-nos dels tròpics), amb abundants palmeres i verdor més o menys generalitzada.
A tot això, nosaltres que no perdíem la oportunitat d'anar documentant, càmera en mà i finestreta en espatlla.
Aquests trens de tercera classe, no fa falta dir-ho, són domini absolut de locals, la qual cosa els fa un escenari perfecte per participar en els fets del dia a dia de tailandesos de carrer. Penseu que el preu del bitllet per aquest trajecte era d'uns mísers 58 baht per persona (una mica més d'1 euro). La mateixa duració en un bus ens hagués costat, fàcilment, 4 vegades més.
I evidentment, no t'has de preocupar de que no has menjat suficient abans de pujar al tren, ja que constantment hi ha gent amunt i avall anant venent snacks locals. El nostre preferit, després de provar-ne uns quants (6 hores dónen per molt, i hi havia varietat i quantitat per un tubo) va acabar sent aquest "sticky rice" (arròs enganxós, i dolç) cuit dins un tros de canya de bambú, amanit amb llet de coco. Com a snack, molt bo, en sèrio. Aquestes senyores eren unes de les que el venien.
Els trens tailandesos, si ens hem de basar en aquesta primera experiència, van de tard i són lents de collons. El que si que ténen de bo, però, és que a cada estació hi ha un petit panell informatiu que et diu quina és la següent estació i com de lluny està, cosa que ajuda que no vegis a conèixer com de lluny o de a prop estàs de saltar-te la teva, d'estació. Aquí veiem el plafó a l'estació de Hua Hin. Hua Hin és un resort platjívol molt popular, que ens vam decidir saltar ja que ja n'havíem vist uns quants, de resorts platjívols populars. Si hi ha un lloc, durant aquest trajecte, al que m'hagués fet gràcia parar-me, és a la gens turística ciutat de Prachuap Khiri Khan. La veritat és que tant a la guia com a la vista des de la finestra del tren, tenia molt bona pinta!
Per fer-vos una idea una idea del tren... mentiria si us digués que van ser les 6 hores més còmodes de la meva vida... però tampoc ens podem queixar.
Per sort, l'estació de Chumphon estava pràcticament al principi de la línia, amb la qual cosa quan vam pujar vam poder agafar seients sense problemes. I ja us dic que vam tenir sort, perquè al llarg de les hores, la cosa es va omplir una mica.
Finalment vam arribar a Phetchaburi. És una ciutat d'uns 50.000 habitants amb, pel que sembla, només 5 hotels. És normal, ja que no com us dic no s'hi passen massa turistes, per aquí, i molt menys encara s'hi queden a dormir. Només vam mirar-ne dos, d'hotels, un al costat de l'altre, per decidir-nos amb el Jomklow Hotel, portat per una familia xinesa extremadament acollidora, barat com res que haguem trobat encara a Tailàndia, i en un edifici sense cap mena d'encant en absolut.
Per una habitació amb dos llits de matrimoni i lavabo, mitjanament neta, vam pagar-ne 5 euros. En Jaden va pagar-ne 3 per una habitació amb només 1 llit de matrimoni. Ostres tu! Aquests són els preus que ens esperàvem, a Tailàndia!! L'hotel no és precisament el Ritz, però serveix perfectíssimament pels nostres propòsits.
Aquest cop teníem fins i tot balcó (comú). I unes escales d'emergència vertiginoses per saltar de pis a pis. En Jett, que en alguns casos afirma tenir vertigen, sembla que se'n va oblidar en aquesta ocasió, ja que les va utilitzar passionalment tota l'estona animant-nos a fer el mateix.
I des del balcó, privilegiades vistes de Phetchaburi, amb tothom allargant l'antena el més amunt possible per poder capturar amb tota la nitidesa possible les ones televisives.
Però no és això tot el que es veia. El nostre hotel estava just al costat del riu, disfrutant d'una localització força armosfèrica sobre el paper. A l'hora de la veritat, però, la cosa és més dubtosa, ja que si bé el lloc tenia un cert encant, tampoc podem dir que estigués cuidat fins al romanticisme.
Però vaja, que segurament teníem la millor posició de la ciutat, que ja és lo seu. El riu estava alieneat amb cases i temples bastant ruïnosos, i l'aigua estava molt més neta del que semblava. Del temple aquest amb formes estalinistes que es veu al fons a la dreta ja en parlarem més tard.
Certament l'aigua sembla guarríssima, però si t'ho mires de prop són només les algues el que et dóna aquesta impressió, ja que l'aigua en si és transparent i cristal.lina. I tot mirant-ho fixament quina sorpresa al veure aparèixer aquest paio des de les profunditats!
M'imagino que estaria pescant o buscant alguna cosa. I les profunditats són perilloses! Sino mireu aquest tros de llangardaix (un monitor, per ser concrets) nadant tranquil.lament. I la oportunitat també de comprovar com de clara és l'aigua.
El gran motiu pel qual estem aquí, i sens dubte el principal atractiu, és que Phetchaburi és una ciutat de veritat. Sense sastres barats, agències de viatges a cada porta, restaurants amb menús en 10 idiomes alineats al costat de la platja. Tampoc hi ha ni platja, per no haver-hi. I aquesta falta de pretensió és deliciosament refrescant. Per introduir una mica aquesta Tailàndia, què millor que aquesta expressiva familia en trajecte d'algun lloc a algun altre.
Phetchaburi, com a bona ciutat asiàtica, és un bullir de botiguetes colorides venent tot lo imagnable. El truc d'aquestes botiguetes, normalment, és que amb tant de color no et fixes que quasi totes estan buides i gairebé ningú compra mai res. Ambientalment estan molt bé, però.
Quan cau el vespre l'activitat es centra al Mercat Nocturn, un cobert plè a vessar de paradetes de manjar, amb infinita varietat i res més car d'un euro. No us podeu imaginar quina il.lusió que fa, després de pagar dia rere altre preus desorbitats, i veient que fins i tot el que havíem considerat barat era doble del preu que val aquí!
A la foto no sembla massa plè. Per un motiu o altre, la única foto que no m'ha quedat terriblement moguda és aquesta, d'una zona no especialment animada. Què hi farem.
Durant tota la nostra estada a Tailàndia hem anat desenvolupant una apreciació per aquestes pancakes tailandeses (rotis). Aquí també estaven molt bones i, especialment, les senyores que portaven la paradeta eren un encant, i per això es mereixen aquesta foto (que tampoc és cap maravella, un cop més)
Un matí qualsevol estàvem deambulant pels carrers de Phetchaburi en busca d'esmorzar. Ens vam parar en una paradeta qualsevol que oferia la tipiquíssima sopa de fideus tailandesa, que els tailandesos mengen a totes hores. Quan li vam comentar a la senyora la nostra condició de vegetarians, aquesta es va alarmar força i va començar a comentar que aquest no era el lloc, per nosaltres, tot picant de mans i cridant a un tuk-tuk (taxi-rickshaw), ignorant les nostres demandes de que no feia falta en absolut. Al final, contra la meva personal opinió, vam agafar el tuk-tuk, que ens va portar a un racó de les afores de la ciutat on, sembla ser, hi havia la societat vegetariana de Phetchaburi, o algo així.
I va resultar interessant, la visita aquí, sens dubte, ja que el buffet vegetarià que se'ns va presentar al davant era deliciós, ric, original i barat. Coses que passen. Aquí veieu a la familia tota enfeinada endrapant, tot i que no semblen massa feliços...
I a Phetchaburi, com a bona ciutat tailandesa que es preciï, hi ha una gran quantitat de temples. Els tailandesos, com segur que debeu saber, són fervents budistes, de la branca Theravada, diferent a la més internacionalitzada (per mi, com a mínim) branca tibetana. No entrarem ara en detallar les diferències entre diferents branques budistes. L'arquitectura típica d'un temple tailandès (especialment tailandès central) és aquesta: el temple amb teulada similar a una casa, columnes, blancositat, detalls daurats, i tot d'estupes blanques envoltant-lo. Com aquest, a Phetchaburi n'hi ha desenes.
Un dels temples més renombrats, a Phetchaburi, és aquest Wat (que vol dir temple) Mathatat. És un dels més grans, i conté l'estupa més impressionant, d'estil sospitosament estalinista.
A dins, buddhes daurats a punta pala. Recordeu que és costum en budisme tenir la imatge simbòlica de buddha a tot arreu on miris, de manera que aquesta t'inspiri en la teva recerca i meditació. A la vegada, aquestes cambres són fosques i de colors càlids, i amb el daurat dels buddhes creen una ambientació de benvinguda i acollida.
EL tema del daurat... els budistes consideren l'or i el daurat un color especialment reverat, simbolitzant un elevat estàtus, sol i foc. Algunes estàtues ho són de per si, de daurades, però d'altres són negres, i són els fidels els que les "dauritzen", tot engantxant-lis paperets daurats. Així, aquests paperets simbolitzen la devoció dels fidels cap a cada personatge representat a les estàtues: ja pot ser el mateix buddha, algun monjo, o fins i tot reis. M'ha quedat un paràgraf una mica raro, ho sé.
En aquests temples també són comunes les pintures a les parets, representant, es clar, escenes de la vida i miracles del senyor Siddharta, en aquests colors vermellosos i daurats tan ambientals. Personalment, em sento força inclinat a seguir molts dels perceptes que el budisme instrueix (i que, per cert, són els mateixos que en moltes d'altres religions o escoles ètiques). Tinc un problema però amb la veneració de l'individual, i aquí sembla ocórrer amb força freqüència (com també passa al catolicisme). Es clar que l'home és home, i sembla ser que aquesta idolització és força natural, entre els homes.
Com a exemple, aquí tenim aquestes petjades de Buddha, que no vaig arribar a veure ja que tot estava cobert de paperets daurats. I de relíquies de Buddha o de monjos n'està plè per tot arreu. I aquestes coses, sincerament, no m'acaben de quadrar amb una existència espiritual com se suposa que aquestes religions / filosofies pregonen.
A les galeries del darrere, centenars de buddhes, de diferents mides i complexions. M'inclino a pensar que cadascuna representa a una persona real diferent. La foto és excel.lent, crec, potser la millor d'aquest post, en competència amb la família asiàtica en moto de més amunt, que també té tela.
I si ha algo fotogènic a més no poder, a Tailàndia i en aquests temples, són els monjos, amb els seus ropatges de color safrà. De monjos, n'hi ha molts, i de totes les edats. De fet, cada mascle tailandès ha de viure com a monjo un mínim de tres mesos (com qui fa la mili), i els monjos són infinitament respectats entre la població.
Acabem amb aquest Wat Mathatat amb aquests petits buddhes també daurats. I és que queden molt bé, a les fotos, i són perfectament representatius del que és Tailàndia (la de veritat, sense platges). De fet, la portada de la Lonely Planet són monjos i buddhes daurats. I ja sabeu que la Lonely Planet és la biblia!!
Per cert, mentre estàvem en aquest temple ens vam posar a parlar una mica amb un monjo que corria per allà. El seu anglès no era massa avançat, així que quan li vam començar a preguntar coses sobre budisme, l'home semblava no entendre'ns i no saber bé què contestar. En un moment donat, em va preguntar que d'on era, i al sentir la meva resposta el seu anglès va semblar millorar dràsticament i em va començar a parlar de les excel.lències d'en Messi, i que a ell li molava el Manchester Utd. I de pas, em va informar del sorteig de quarts de la Champions, que desconeixia. Moltes gràcies!
Al cap d'una estona en Jaden va entrar a una botiga de sabates per mirar-se unes bambes. Quan el nano li va preguntar ala dependenta sobre una sèrie de models, aquesta semblava no tenir-ne massa idea. La pregunta inevitable de "d'on sou" va aparèixer al cap de poc, i en aquest cas, la noia va emetre un esglai, i es va posar a parlar amb inamagable devoció de la seva admiració (m'atreviria a dir que extrafutbolística) sobre en Raúl González.
El resum... aquí ningú té ni idea de res, a no ser que sigui futbol europeu. El seguiment del futbol europeu, a Tailàndia, és massiu. És extrany, però, que la selecció tailandesa (i no diguem ja equips concrets) no es mengin un torrat en absolut a nivell internacional. És més, em sembla que vaig llegir fa poc que Tailàndia ocupa el lloc 150+ al rànquing de la FIFA. I per un pais de 60 milions d'habitants als que realment els hi agrada, el futbol, no és que sigui massa espectacular, això.
Canviem de tema.
En una ocasió, en Jaden i jo anàvem caminant pel carrer, i vam sentir música dins d'un edifici que semblava estar dins el pati d'un temple. Portats per la curiositat vam acabar entrant, i ens vam veure de cop enmig de molts locals sorpresos, en plena cerimònia de confirmació d'un monjo. I mentre estàvem allà, vam ser oferts menjar i beure per multitud de gent, havent d'acceptar sense remei algunes d'aquestes ofertes. No ens hi vam estar gaire, però va ser una experiència autèntica i interessant. Dissortadament, per por a ser irrespectuosos, no en tenim fotos definitòries, del tema. Només aquest senyor presentador anunciant en eloqüent tailandès el que aniria passant.
Com sabeu, a l'entrar en recintes sagrats t'has de treure les sabates, que resten abandonades a la mà de déu a la porta dels temples. I veure aquestes esteses de sabates en venda sempre resulta sospitós, en aquests països, ja que et preguntes si és el resultat de multitud fidels/visitants enduent-se una trista sorpresa.
Tota la zona de Phetchaburi és dràsticament plana, però en un extrem de la ciutat s'hi aixeca un turonet amb un parc històric de palaus i temples de certa rellevança, que es veu força des de tot arreu.
Aquest turonet es diu Phra Nakhon Khiri, i nosaltres ben gustosament li haguéssim donat un cop d'ull. Però per motius varis, el recinte tanca a les 4 de la tarda, i quan està obert funciona amb aquest sistema de doble preu per locals i turistes. 30 baht pels locals i 150 pels turistes. Per principis, refuso donar suport a aquesta pràctica, que sembla que s'està estenent tristament arreu de Tailàndia, fins i tot a llocs on pràcticament no hi venen turistes.
Així que ens vam haver de conformar a veure els micos que corrien per aquí. I que n'hi havia forces.
Aquí en tenim una parella caçada en un moment de bonic romanticisme.
I aquí a un altre flirtejant amb la Tiffany. I la Tiffany corresponent-li. I tot davant els meus ulls! Quina barra!!
A les zones més baixes de la munyanya hi havia tot de vivendes per monjos, rodejades per un petit cementiri. Tot bastant ruinós, però com no, atmosfèric.
No sé fins a quin punt és pràctica comuna, això, em sembla a mi que no massa, però en aquest racó totes les estupes portaven la foto d'algú, que vaig deduir que era algú que havia mort, i que l'estupa n'era un recordatori. Ja us dic que no sé si hi ha algú enterrat, a sota. L'arbre d'arrels al voltant de la roca també té lo seu, a tot això!
I quan ja deixàvem enrere la nostra curta i no massa espectacular experiència als cantons d'aquest turonet, aquest cotxe ens va passar i ens va sorprendre absolutament. No m'agradaria jutjar sense conèixer, però... tenia tota la pinta d'algú que havia capturat alguns monos per revendre'ls com a animals de companyia. Aquests macacs són el mico de companyia més comú. Però no sé si això es pot fer tan fàcilment com això, de capturar alguns micos.... sens dubte les pobres bèsties no sembaven massa contentes, no...
Hem resistit més d'un mes, però el moment finalment ha arribat. El licor per excel.lència, a Tailàndia, és el whisky d'arròs. És un licor més barat que la birra i amb miraculoses propietats de creació de mal de cap i ressaca. Tampoc és que tingui gens de bon gust, a més a més, però és popular entre locals i turistes de pressupost molt limitat. Aquesta marca és la Mekong, la marca més barata, cutre i popular. Per aquesta ampolla en vam pagar menys de dos euros, així que ja us podeu imaginar què en sortirà.
Una foto fora de contexte... i jugant amb foc de nou... aquí el rei i la reina amb tots els infants i infantes quan eren una familia feliç, ja fa una bona colla d'anys. Me n'estaria, d'anar posant fotos del rei, però és que ostres, n'està plè a tot arreu. Ha de ser una gran pressió el ser conscient de que qualsevol foto que et facin pot ser penjada a totes les cases del pais per la resta de la teva existència!
A Phetchaburi només ens hi vam estar dues nits. En un acte sorprenent, vam decidir llogar una motocicleta per l'últim matí, i que utilitzaríem per donar un cop d'ull a un parell de coves rebatejades com a temples budistes (i què sino!) a les afores de la ciutat. Com que en som quatre, ara, en vam llogar dues, de motos, faltant-nos menys per convertir-nos en una unitat dels Àngels de l'Infern.
Tailàndia n'està plè, de coves, i sembla que històricament la gent ha desenvolupat una obsessiva costum a omplir-les de buddhes i rebatejar-les com a terra sagrat. Aquestes són les primeres que visitarem i, ves per on, és fins i tot possible que les últimes. La primera de les dues que es troben a les afores de Phetchaburi és Khao Luang. I ningú em negarà que és absolutament fotogènica. I si haguéssim vingut a l'hora correcta (que sembla que era més o menys una hora abans) haguéssim tingut la llum enfocant directament sobre el Buddha i hagués sigut la hòstia, vamos. Però igualment està molt bé.
Continuem amb les fotos i racons fotogènics. El fet de gaudir de parets naturals, al temple, li dóna un aire de realitat certament interessant.
I el que és també interessant és que, en molts llocs, els buddhes estan fets a mida per cabre perfectament als foradets de les roques, trobant-nos amb buddhes asseguts de diferents mides a molts llocs, un al costat de l'altre, seguint els accidents de la roca. I on no hi cap un buddha assegut... doncs posem-ni un d'estirat. Els budistes de l'escola Theravada, per cert, consideren que en Buddha va arribar a l'il.luminació en aquesta posició. Pel que jo sé, els tibetans pensen diferent. Per això només veiem buddhes estirats a Tailàndia i, suposo, en d'altres països del sud-est asiàtic (com Burma o Laos) que segueixen aquesta mateixa escola.
Aquestes coves amb forats al sostre dónen lloc a excel.lents oportunitats fotogràfiques. La nostra curiositat va fer que pugéssim a veure què hi havia dalt d'aquestes empinades escales (i en Jett, un cop més, fent gala de la seva manca de vertigen). Quan estàvem gairebé a dalt, vam sentir una veu al darrere cridant que no hi podíem pujar. Era un guia al capdavant del seu grup de turistes (tailandesos), que va començar a parlar molt, sense massa sentit, i jo sospito que era per demostrar als turistes al seu càrrec el seu domini de l'anglès (que el tenia). Nosaltres, com que ni ens anava ni ens venia massa, el que hi havia a dalt, doncs no vam acabar de pujar. Però a la que marxàvem vam veure com el seu grup pujava per les escales en qüestió. Serà que era zona extraoficialment reservada als guies i a les seves propines? Haguéssim pogut, però no vam pujar a mirar...
I al voltant de les coves (però no a dins, i no sé ben bé perquè) estava plè, però plè, de molts de micos. Com que ja ens hem afartat de fotos de micos en aquest mateix post i en molts d'aquestes sèries, aquest cop ens contindrem. No me'n puc estar, però, de posar aquesta entranyable escena familiar.
Us podeu imaginar, tant de mico, les destrosses que fan als cotxes i motos aparcats al voltant de les coves. Per sort, l'experiència ha fet que els tailandesos desenvolupéssin el coneixement i el mètode per combatre aquests atacs, I és ben senzill... tant com posar un cocodril de peluix amb cara d'enfadat damunt del vehicle que vulguis protegir, i no se n'hi acosta ni un. Quines coses, eh.
No només de micos, viuen les coves. També corria per allà aquest gall amb potes virtualment inexistents. Caminava més o menys normalment, però. Una extranya mutació... una més de les moltes que hem anat veient aquestes setmanes...
Canviem de cova... la segona, Khao Bandai-It (amb un nom curiós), era indubtablement menys fotogènica que Khao Luang. Però per l'altra banda, era menys popular i hi havia força menys gent, la qual cosa la deixava més a la nostra exploració individual, i ens permetia sentir-nos una mica més indiana jones's. Les oportunitats fotogràfiques seguien al capdamunt.
En un dels raconets foscos de la cova hi havia una colònia de petits ratpenats, atractius (bé... atractius dins l'escala ratpenatil) i sorollosos. En Jaden, amb l'ajuda del seu trípode (el de la càmera, vull dir!) va intentar amb gran esforç de treure'n alguna foto que valgués la pena. Dissortadament, però, no se'n va acabar de sortir. Com a mínim, i perquè l'acció no quedi a l'oblit, aquí va aquesta del making-of.
I seguim amb les oportunitats fotogràfiques degudes als forats al sostre de la cova. Un lloc ben especial.
Despedim aquestes coves amb un dels buddhes més atraients que vam trobar-hi, i mira que n'hi havia uns quants. Aquest tipus de material blanc relluent li donava una aura luxosa i serena a la vegada que el feia certament especial. És curiós lo dels buddhes... n'hi ha infinites còpies, però tots són significativament diferents. Fins i tot els que et venen a les botigues de souvenirs... no en trobaràs dos d'iguals.
Aquestes coves de Khao Bandai-It es trobaven al peu d'un turó. I a dalt de tot hi estaven construïnt un temple amb el seu corresponent buddha al capdamunt dominant les rodalies. La sensació, però, és que la cosa s'havia quedat parada ja feia el seu bon temps, i estava a l'espera d'alguns fons provinents de ves a saber on per ser engegada de nou.
Especialment simpàtic aquest esboç del que hi haurà d'anar en aquest pedestal. Els desitjo tota la fortuna possible als promotors d'aquest temple, ja que, certament, a Phetchaburi no hi ha prous temples encara, i aquest els hi fa sens dubte molta falta.
I amb això vam completar la nostra estança a Phetchaburi. Com no, aquest últim matí va ser una mica apressurat, i vam arribar a enganxar el tren que preteníem pels pèls. Els nostres plans a partir d'ara són una mica sorprenents. Per començar, en Jaden té un vol des de Bangkok fins a Kuala Lumpur el dia 6 d'abril (i perquè us feu una idea, aquest post parla del voltant del 22 de març). Per aquest motiu, canviarem els nostres plans inicials de visitar Bangkok directament després de Phetchaburi. En comptes d'això, agafarem un tren fins a Bangkok i, directament, un altre de nocturn (14 hores que tarda) fins a Chiang Mai, al nord de Tailàndia. Des d'allà anirem baixant, parant possiblement només a Sukhotai, la capital històrica del pais, i tornant fins a Bangkok pocs dies abans del 6. I des d'allà, a Cambodia.
De moment però, conformem-nos amb el tren de rodalies que ens va portar des de Phetchaburi fins a Bangkok. Ridículament barat, però lent de collons, cobrint els pocs més de 100 quilòmetres de trajecte en unes 300 hores. I si al tren amb el que vam venir fins a Phetchaburi, moltes fotos més amunt, em veieu empapant-me de Lonely Planet, per fer un cap-i-cua, aquí hi tornem a ser. Oh, la Lonely Planet, aquesta font infinita de sabiduria!
En Jaden està una mica preocupat per la seva adaptació al clima tailandès... ja sigui el sol, la pols, o la contaminació. Amb una mica d'imaginació, i amb falta de vergonya, pots combatir-ho tot amb totals garanties!
Vam entrar a l'àrea metropolitana de Bangkok, que és sincerament gran, quan ja es feia fosc, i encara vam tenir la oportunitat d'enganxar algun moment de colors celestials psicodèlics. Sortenyuts que som!
I sense més problemes vam arribar a Bangkok cap a quarts de vuit. Tenint en compte que el nostre tren fins a Chiang Mai no surt fins les 10, vam tenir temps de realitzar una petita primera exploració de la famosa capital de Tailàndia. D'aquesta exploració, si finalment es produeix, en parlarem al proper post, així com el nostre tren nocturn i les nostres primeres experiències a la ciutat de Chiang Mai. Ciutat que, sincerament, em produeix molt bones vibracions i espero amb força candeletes.
I amb candeletes o sense, us haureu d'esperar fins al proper post per saber tot aixòs.
Salut doncs, i a cuidar-se molt!
No comments:
Post a Comment