Hem passat la última setmana a Siem Reap i als temples d'Angkor, com ja vam deixar clar als dos posts anteriors. Afrontem doncs la segona i última setmana a Cambodia. Originalment, aquesta setmana l'havíem de passar entre Kampot, a la costa sud, i Phnom Penh, la capital, i des d'on tenim un vol fins a Kuala Lumpur. Definitivament dues setmanes a Cambodia és molt poc temps, i hi ha molts llocs que mereixerien una visita i que serà impossible. Kampot i la costa sud serà un d'aquests llocs, perquè finalment no vam pas anar-hi. Per problemes logístics, transportístics i de temps, hem acabar decidint-nos per passar els 3 dies abans d'anar fins a Phnom Penh a Kampong Cham, una capital provincial sense massa atractiu teòric, però que, suposadament, ens ha d'oferir una mica de Cambodia no-turística i, alguns diuen, real.
Aquesta petita ciutat d'uns 40.000 habitants, capital però de la província més poblada del país, es troba a la riba del riu més gran d'Àsia, el poderós Mekong. No hi pensava gaire, jo, en el Mekong, i va fer gràcia trobar-nos-el així de cop. El Mekong neix a la Xina, més avall circula exactament per la frontera entre Laos i Burma, i més tard, entre Laos i Tailàndia. Després travessa Cambodia i finalment, arriba a Vietnam per desembocar en un dels deltes més extensos del món. El Mekong és a Àsia el que el Danubi és a Europa, el Nil és a Àfrica o l'Amazones és a Amèrica. Visca el Mekong, doncs!
A Cambodia no hi ha trens de passatgers. Hi ha vies, però, i diuen que, si vols, pots pagar el teu passatge en un tren de càrrega. De totes maneres, això tampoc sembla una idea fabulosa en temes de transport, ja que la via està tan cascada que els trens van a un màxim de 20 km/h. Que no és gaire, no. Així que vam agafar un bus. Com que estem en mig de les vacances de l'Any Nou Khmer, ens vam trobar que els preus estaven una mica pels núvols. I no només nosaltres, sino també els locals, pagaven un 60% més pels bitllets. Què hi farem. Per cobrir les 5 hores entre Siem Reap i Kampong Cham, vam pagar 6 dòlars. I vam haver de marxar a les 7 del matí!
He aquí el nostre bus, al qual ens vam trobar una parella basca simpaticota. El bus, per cert, perfectament habitable. Tot i que Cambodia és un pais notòriament pobre, els transports són magníficament decents.
Aquí la Tiffany us dóna la benvinguda amb l'encant que la caracteritza.
"I don´t know how many of you have spent 4 months, continuously, in Albert´s company, but I dare you to keep your cool longer than I have." Tiffany
Vam arribar a Kampong Cham que semblava una ciutat fantasma. Botigues i restaurants tancats, mercats buits i carrers desèrtics. Una visió d'Àsia ben poc habitual. Durant l'Any Nou Khmer, tothom se'n va al camp en busca de les seves famílies, i abandonen la ciutat a la seva mercè. Així que així ens la vam trobar.
En quan a l'hotel, n'hi havia bastants més del que et podries pensar, encara que vam acabar, després de veure'n uns quants, al que presumiblement acaba tothom. L'Hotel Mekong, particularment gros just al davant del riu.
Els passadissos semblen perfectament preparats per jugar-hi un campionat de futbol sala. Especialment hilarant el mobiliari. Per posar això no posis res. O posa-ho en alguna cantonada. Catxondos.
Per 6 dòlars la nit, però, teníem una habitació perfectament còmode. A Cambodia sembla que les habitacions dobles venen de sèrie amb dos llits suficientment grans, i una tele petita amb cable. No hem anat per sota d'aquest pressupost, però em sembla força generós, per menys de 5 euros, tot això.
L'hotel està situat en una posició privilegiada, just davant del Mekong. Es clar que aquesta vista la tenim des del passadís, ja que les habitacions d'aquest cantó són les cares amb aire acondicionat. Com a comentari, en molts pobles i ciutats de Cambodia no hi arriba una xarxa elèctrica comuna, i confien en generadors locals. majoritàriament de gasoil. Desconec si això passa a Kampong Cham, crec que no, però en aquests pobles el fet de tenir aire condicionat o no val un ull de la cara. I aquí, que crec que no és el cas, les habitacions amb aire condicionat (i vistes) valien el doble.
Aquest pont creuant el Mekong és relativament recent, i és de les poques carreteres que el creua, així que molt del tràfic creuant el pais cap a aquest cantó passa per aquí. Kampong Cham és la porta d'entrada al nord i nord-est de Cambodia, així com a la frontera amb Laos. En aquestes zones, força remotes, hi trobem jungles, pobles autòctons i extrema ruralitat. Molt probablement deu ser excepcionalment interessant, però el temps no permet.
Si us fixeu amb el fons de la foto anterior veureu una petita estructura rosa al costat del pont. És un far (què hi fa aqui, un far?) construït pels francesos quan dominaven aquesta zona. No té massa valor arquitectònic, crec, però encurioseix una mica. La Lonely Planet (que per cert, la de Cambodia sembla força més sucosa que la de Tailàndia) diu que mereix una visita perquè l'han renovat fa poc i té unes escales super empinades i tal, però enmig de la calor sempre ens va acabar fent pal creuar el pont. Ves.
A Cambodia la gent es mou, per les distàncies llargues, en quatre tipus de transports "públics", normalment (que no són públics, però vaja, col.lectius, diguem-ne). El primer és el bus. El segon, el taxi compartit, que pot anar una mica apretat. El tercer, la minivan, que encara va més apretada. I l'últim i estrella, el pick-up, on la gent s'amuntega fins que no hi cap absolutament res més. És ridícul i per molt que sembli una experiència divertida, a les polsoses carreteres de Cambodia, a mi em sembla un infern.
A sota el pont, i coincidint amb les festivitats de l'any nou Khmer, hi havia tot de gent concentrada, colorida i sorollosa, tot amb un perfil força baix. No em digueu que no som uns valents, en aquesta foto, enfrontant-nos a la multitud festiva cambodiana.
Els cambodians, com ja eren també els tailandesos, són uns sensiblons. Els hi encanta el rosa (que no vol dir res), la música pastel i els balls papallonencs. Així que en comptes de posar els lloros a tot drap i ballar breakdance, posen els lloros a tot drap i ballen una espècie d'aeròbic suau. Quina penya.
Si bé hi havia força gent i força soroll, la festivitat en si no era tal, en aquest raconet. Més aviat gent asseguda aquí i allà i venedors amb molts de trastos de colors que no venien gaire res. Típicament asiàtic: molt de soroll i poques nous.
Parlàvem abans que Cambodia, al costat de Vietnam i Laos, formaven els protectorats francesos d'Indoxina. Aquest domini francès, que va durar fins a principis dels anys 50, i que possiblement va ser més bo que dolent per la naturalment caòtica societat cambodiana, es pot veure en moltes influències, i en alguns llocs, cantonades elegants són testimoni d'un elegant passat.
Després de la marxa dels francesos, però, tot han sigut desastres pels pobres cambodians. Invasions americanes i tailandeses, l'horror dels khmer rouge, i una guerra civil que va durar pràcticament 10 anys han posat el futur d'aquesta societat en un lloc bastant difícil. Al proper post, dedicat a Phnom Penh, explicaré una mica més extensament la història recent (i no tan recent) d'aquest païs. És una història bastant desgraciada, amb unes conseqüències bastant desgraciades que podem veure cada dia per aquí, però que em sembla molt interessant.
Així que, sabent-me greu, un edifici que simbolitza molt millor la realitat actual de Cambodia és aquest.
Perquè Kampong Cham, també em sap greu dir-ho, és un lloc difícilment encantador. Dins de la zona urbanitzada, que no és gaire gran i segurament vam caminar tota un parell de vegades, no vam trobar ni un sol lloc que es mereixés aquest adjectiu.
El mercat, del qual no en tinc fotos, és probablement el mercat més asquerós que he vist a la vida (i a Àsia n'hi ha uns quants, amb més mosques que persones), amb olors absolutament repulsives a cada cantonada. I munts de ronya col.locats com perquè algú els reculli algun dia s'amunteguen al mig dels carrers.
I com que no hi havia pràcticament ningú, aquests dies, a la ciutat, la sensació general era molt extranya. Àsia es caracteritza per ser un eixam sorollós de gent, i aquí t'ho trobaves tot tancat i buit. I la promesa de que tothom era molt colega, tal i com deia la guia, no va ser satisfeta. Potser és perquè els que quedaven estaven amargats de no haver pogut marxar de vacances. Segurament no és el millor moment que hagués pogut visitar Kampong Cham, però és el moment que teníem, així que, circumstàncies justes o no, aquesta és la impressió que ens en portem.
I si hem de destacar una influència, dels francesos, ens podem decantar per la més fàcil i òbvia: aquí tothom menja baguettes. Però les venen a l'asiàtica, es clar, en una paradeta al mig del carrer.
Com que l'electricitat és una mica precària (i cara de collons), els temes de refrigeració funcionen a la vella escola. Gairebé ningú té neveres, sino eskis grossos com aquests taronges que veiem a la dreta. I un dels negocis més boiants és el del gel, que es ven, es comra i es transporta en blocs grossos i pesats com aquests. I la gent va al proveïdor de gel i demana per tants quilos de gel.
Kampong Cham en si, doncs, veiem que no és massa atractiu. Però no tota la nostra estància aquí ha sigut miserable i poc interessant, en absolut. Just al costat de la ciutat, al mig del Mekong, hi ha una illa absolutament rural que rep el nom de Koh Paen, que vam explorar en bicicleta i era, aquesta si, autèntica i encantadora. I per començar, està unida a la riba per un pont de bambú absolutament hilarant, que els persistents locals reconstrueixen cada any en l'estació seca, ja que durant l'estació plujosa el caudal del riu creix i se l'emporta per davant.
El pont està una mica fet pols però és una experiència curiosíssima. Encara que sembli una mica de nyigui-nyogui (i sens dubte ho és), l'utilitzen un pilot de motos i cotxes continuament. I que jo sàpiga no se n'ha anat mai a terra. Es clar que què sé jo, pobre de mi.
Si bé a mi em va semblar una experiència curiosíssima i bastant divertida, en Jett, que no és espectacularment valent la majoria de les vegades, ho va trobar un autèntic horror. El comprenc, el pobre... la seva bici era bastant més gran del que està acostumat, i durant tota la llargada del pont hi havia motos pitant-li desconsideradament. Així que el nano en va sortir tot estressat.
El caminet de bambú es va desintegrant a mesura que el pont s'acaba i la terra comença. És ben necessari, però, perquè no et quedis embarrancat a la sorra. La meva sensació, però, és que aquest pont deu necessitar reparacions cada parell de dies, perquè li foten un tute que no vegis.
La illa en si és força grossa, i seria una magnífica bocanada d'aire fresc si no fos perquè no ho era en absolut, de fresc, i ens trobàvem bàsicament en una pista polsosa on tota la pols et saltava a la cara quan alguna de les freqüents motos et passava pel costat. Però ei! Que és interessant, i molt, passejar-se per Koh Paen, i de seguida anireu veient el perquè.
I si ens preparem per vàries possibles eventualitats polsoses que puguin passar, millor que millor.
La gràcia d'aquesta illa és que, d'un moment a l'altre, i encara que separats només per un pont de bambí, Koh Paen sembla un món apart de Kampong Cham. Si Kampong Cham és una petita ciutat bruta i no necessàriament acollidora, Koh Paen presenta una imatge absolutament diferent: rural i amigable. La illa és molt més gran del que pugui semblar a simple vista, i molt més gran del que em podia imaginar que fos una illa dins un riu. Però el Mekong és un riu molt poderós, així que tot deu ser possible.
La major part de l'illa està coberta de camps i vaques, per demostrar-nos la seva bona ruralitat. Explicarem més detalls sobre el particular "comunisme" xenòfob dels Khmer Rouge al proper post, però un dels motius que podien enviar a un ciutadà qualsevol a la presó i a l'execució era que se l'enxampés bebent llet, cosa que es considerava forània i no intrínseca en la cultura khmer.
Si que ho sembla, oi, el Mekong? Encara que no en tinguéssiu ni idea de quina cara fa, el Mekong, i jo no la tenia, jo crec que hauria de ser una cosa així. Per cert, que ens trobem a l'estació seca, i el riu va una mica baix. Fixeu-vos amb els bancs sorrosos de l'altra banda. Quan plou constantment, el riu va més alt i cobreix tota aquella zona.
Tampoc hem vingut aquí a veure vaques i riu, però. Al llarg de les poques pistes que circulen al voltant de l'illa hi ha un bon número de cases, totes semblants, i d'un estil tal que aquest. I no sé si serà perquè hi tenien convidats per ser l'any nou khmer, però a dins de cada una, sense habitacions, s'hi veia una dotzena de persones. I cap es veia buida, a diferència de Kampong Cham.
Algú necessita un tall de cabell?
Al mig de tant extrema ruralitat, però, de cases superpoblades, pistes de sorra, vaques esquàlides i barberies cutres, et trobes el pedazo de temple envoltat de moltes estupes i tan ufanós com te'l podries trobar enlloc més. Desconec si la jerarquia de l'església budista aquí (o a qualsevol altre pais budista, Tailàndia per exemple) és tan avariciosa i corrupta com l'església catòlica. Veient el pais i les pràctiques cambodianes, no ho dubto ni un pèl.
Els khmers poden no tenir massa diners, però es veu que quan arriba l'any nou, trenquen la guardiola i gasten desesperadament en menjar i beure i d'altres objectes festius. I en el que no reparen en gastos, en absolut, és en altaveus. Cada dos per tres et trobes alguna casa amb un joc de bafles com aquest, amb el volum posat al tope i tot saturat, muntant un escàndol al mig de la teòricament pacífica ruralitat que no us podeu ni imaginar.
Sembla extrany que un pont de bambú de separació pugui fer tan, però si a Kampong Cham els locals eren més aviat antipaticots (per les hipotètiques raons aventurades abans, potser), aquí et trobaves de nou amb la gent amable i genuïna que esperàvem. Ni déu parlava un borrall d'anglès, però, encara que això ja ens ho imaginàvem. No sé ben bé si aquesta foto és gaire significativa, ja que tres d'aquests quatre nens semblen més aviat bordes, però aquí va.
Una de les costums a l'any nou khmer és, a l'igual que amb el Songkran a Tailàndia (que sospito que és el mateix), embadurnar-se uns a altres amb polvos de talc i aigua. No és només per fer el capullo, sino que té un esperit purificador. Així que, plens de paciència, i especialment en aquestes zones més rurals, ens esperàvem gent tirant-nos galledades d'aigua i arruïnant el nostre ja de per si relatiu benestar. A l'hora de la veritat, però, el que passava és que tots els nanos adolescents carregaven un pot de polvos de talco i estaven molt concentrats en embadurnar (i grapejar) les cares de les noies adolescents que passaven, deixant bastant en pau a la resta. I nosaltres només vam ser embadurnats un parell de cops, amb tota la suavitat possible. I mira, així ens estalviem qualsevol tipus d'irritacions produïdes per la suor, tu!
Aquí veiem a un paio amb el pot delator i un altre grup perpetrador més enllà. I també veiem la carretera polsosa polsosa.
Què millor, per recuperar-nos dels esforços ciclistes i de la lluita contra la pols i la calor, que un generós coco. M'agradaria dir "que un fresc coco", però com que el tio s'havia estat al sol tot el dia, tampoc en tenia massa, de fresc. Ara, bo si que ho estava.
Acabem aquí amb les visions de Koh Paen i continuem amb altres aspectes de Kampong Cham, que la veritat és que no ens va emocionar gaire. Durant tot aquest viatge hem acostumat a menjar a les paradetes de carrer: el menjar és bo, barat i autèntic. Aquí, però, els nivells d'higiene rallaven lo inacceptable, fins i tot per mi, amb unes olors molt desagradables, moltes mosques i algun que altre animaló més gros. Així que després d'un parell d'intents vam acabar pujant una mica el pressupost.
Així que millor que deixem de mirar cap a la ciutat i mirem cap al riu. El riu és certament atractiu, i el que susposo que deuen ser les classes més baixes viuen en cases sobre l'aigua, que semblen una mica delicades (i no sé què els hi deu passar a l'època de pluges), i no necessàriament atractives com per estar-s'hi. Això si, des del punt de vista escènic i fotogràfic, que ja és això el que busquem els turistes, oi, doncs estan molt bé.
Una mica més de detall. Fixeu-vos que si hi ha algo que no falta en cap casa, és televisió. Això és una constant que hem anat veient al llarg d'Àsia, zones més pobres o més riques, la tele que no falti. Explicarem al post que vé, també (quin post, aquest que vé, no?), les raons d'aquesta pobresa generalitzada, a Cambodia. I també explicarem com de difícil em sembla que ho tenen per sortir-ne, a no ser que hi hagi canvis radicals.
Tothom ho ha dit ja abans, les guies i les experiències personals. Cambodia et confronta amb sentiments confosos i enfrontats: et fa somriure i et fa plorar, et fa feliç i et fa enfadar, et posa tendra i et posa furiós. I aquests canvis radicals passen tant sovint i tan depressa que es converteixen en la constant de la teva experiència. És una mica estressant, però és sens dubte enriquidor i interessant.
Un cop d'ull a la tranquila ininmutabilitat del Mekong, però, et porta de nou a un estat de relaxació molt necessari.
Quan anava jo tranquilament pedalant per la riba, tot pensant en aquestes coses, em vaig trobar a una multitud congregada al voltant d'algun event. Va resultar que un cotxe, enimg d'una recta on la gent va lenta, es va anar a empotrar a la cuneta, que fa bastanta pendent i està bastant alta. Així que tothom es va reunir per gaudir de l'espectacle de la grua intentant-lo recollir. I a dins del cotxe hi havia fins i tot un paio, que semblava bastant poc preocupat pels esdeveniments. No és res que no passi enlloc més, però mira.
Acabarem aquest post i els nostres dies a Kampong Cham amb aquesta colla de muchachuelos adolescents. A la que ens van veure amb la càmera ens van demanar que els fotografiéssim a ells. Però si en molts casos aquest tipus de moments creen una espècie de relació entre els locals i nosaltres, en aquest cas els nanos ens van demostrar que se li sudàvem força, nosaltres, i que la cosa era més un divertiment intern de la colla que res més. De vegades passa, això. Què hi farem. Volíeu foto, però? Aquí teniu foto.
I ale, aquesta és la nostra experiència a Kampong Cham. Difícilment el nostre lloc preferit, a Cambodia o a Àsia, però suposo que també està bé veure'ls, aquests llocs. Marxarem ara fins a Phnom Penh, capital de Cambodia, on entrem als últims dies del nostre viatge. Quatre dies allà, dos dies a Kuala Lumpur, i des d'allà, vols cap a Londres i cap a Barcelona.
Vinga doncs que ja queda poc!! Valor i al toro!
No comments:
Post a Comment