Saturday, April 18, 2009

Nem Hàsia Casa XXIX: Doncs Bangkok no està tan malament com diuen. Laa kawn Tailàndia!

Tothom que ens havíem anat trobant durant aquestes setmanes anteriors, tant locals com visitants, ens havien recomanat amb gran insistència estar-nos com a màxim un parell de dies a Bangkok, ja que la ciutat sembla que seria horrorosa, amb un tràfic i polució insuportables i amb molta gent que intentava vendre't de tot i pendre't el pèl tota l'estona. Després d'haver passat aquí quatre dies i quedar-me amb la sensació que hem fet molt curt, només em queda dir-lis a tots aquests aconselladors: titos, clarament no heu estat a Delhi.

Per començar, crec que Tailàndia és remarcablement net i organitzat, per ser Àsia. Però ho hem estat parlant vàries vegades durant aquest viatge, tant a Tailàndia com també a Indonèsia... crec que haver estat a la Índia l'any passat fa que, en comparació, tot sigui extremadament relaxat. No ens hem sentit pressionats per res durant aquests mesos, i segur que hi té molt a veure l'experiència.

Bangkok, la capital i ciutat més gran (amb molta diferència) de Tailàndia, serà la nostra última parada en aquest pais que ens ha acollit aquestes últimes set setmanes, abans de moure'ns cap a Cambodia, on hi passarem, ja si, els nostres 15 dies finals. He de confessar que, a aquestes alçades, i si bé m'encanta això d'anar anant d'un lloc a l'altre, ja estic una mica cansat d'anar carregant la (pesada) motxila sota la calor, i no ens sap gens de greu el que ja acabem aviat. No m'entengueu malament: això m'encanta, i estic segur que passaran pocs mesos fins que, si el pressupost ho permet, ja estarem de nou veient quan podem tornar a la carretera.

Al capítol anterior parlàvem que havíem agafat un bus nocturn que ens portaria des de Phitsanulok fins a Bangkok. El bus tardava 6 hores i se suposava que arribaria a les 5 i pico. Dissortadament, sembla que no hi havia tant de tràfic com pensaven, ja que a les 4.30 en punt, ja estàvem desembarcant a la inmensa i força caòtica Mo Chit, l'estació principal de la ciutat, i que serveix totes les destinacions al nord i a l'est de Bangkok. I no us penseu que per ser aquesta hora la cosa estaria quieta, perquè en absolut. Imagineu-vos-nos a les 4.30, adormits, carregats, al mig del caos, i trobareu una situació força estressant per tots plegats. El que havíem quedat amb en Jaden és trobar-nos, a les 7 del matí més o menys, en un parc proper a l'àrea que havíem decidit estar-nos, i un cop allà buscaríem un hotel que ens convencés. I és clar que per això encara quedaven força hores, i no tenia massa sentit l'intentar anar ràpid. Així que, després de donar moltes voltes, ja que no és gens intuïtiu, vam acabar trobant l'estació de busos locals, i des d'allà el bus que necessitaríem.

L'estació en qüestió està una mica a les afores de la ciutat, i arribar fins al centre, al barri de Banglamphu, ens va portar més de 45 minuts, en la relativa comoditat d'un bus no massa plè i no massa vell. No el veiem, però vam comptar amb la companyia d'un monjo que es tirava els rots més inhumans que us pogueu imaginar. I els monjos són fortament respectats, aquí, però això no treu que la gent se'l mirés amb cert fàstic.


El bus ens va deixar al centre de Banglamphu, molt a prop del carrer backpacker per excel.lència a Bangkok, Th Kao San, del qual en parlarem més tard. I des d'allà encara vam haver de caminar uns vint minutets (ja que anàvem a poc a poc, amb les motxilotes!) fins al parc on havíem de trobar en Jaden, el Santichaiprakan Park, just al costat del riu. Hi vam arribar molt d'hora, es clar, enmig de les llums més matineres.


Si la idea d'arribar a les 6 del matí a un parc al mig de Bangkok sembla poc atraient, aneu canviant d'idea... el parc és molt agradable i ben cuidat. El landmark principal (i podríem dir únic) és aquest tros de fort, que no vaig arribar a entendre o saber mai qui el va construir, ni quan, ni perquè. Així que us podeu imaginar que tampoc és massa rellevant, en el global de Bangkok.


Al cap de poc d'arribar també hi van arribar un parell de grups de gent, tots amb vestits mitjanament atlètics. I uns van començar a fer tai-chi, i d'altres ioga. Va costar poc que la Tiffany, en comptes de morir de son, cansament i avorriment en un banc, s'apuntés a la moguda, repetint els moviments del grup sense, es clar, entendre un borrall.


En Jett, mentrestant, s'esforçava en el seu ràpid desenvolupament neuronal fregint la seva ment en la DS.


La veritat és que ens vam estar esperant una bona estona, bastant més tard de les 7, i en Jaden que no apareixia. I vulguis que no, estàvem molt petats com per seguir esperant-nos al mig del parc amb tots els trastos.


Així que, en un atac d'il.luminació, vam decidir anar a buscar-lo nosaltres mateixos, l'hotel que ens convencés, i en Jaden, doncs ja ens trobaria d'una forma o altra, que el nano és avispat, si fa falta. Havíem triat aquesta àrea perquè estava a la vora del fregat, però no al mig, i el barri té un cert encant i una sensació de poble que no trobaràs enlloc més de Bangkok.

Anar caminant pels estrets i laberíntics carrers de la zona, anar mirant els hotels, el vaig començar a dubtar, l'encant.


Però la veritat és que si que el té. El barri, tot i haver-hi força guesthouses, està dominat enterament per locals, i tots ells fan la seva vida diària al carrer, amb la qual cosa tens la oportunitat de viure una mica del Bangkok fora de la urbanitat que domina la resta de la ciutat. Al cap de veure'n tres o quatre, vam acabar quedant-nos a la Bella Bella Riverview Guesthouse. Els amos no eren la cosa més simpàtica del món (cosa que ja hem anat trobant aquí i allà, i sembla ser la trista conseqüència de que els turistes no són la cosa més simpàtica del món, quan van a aquests llocs). He aquí el no massa encantador edifici.


És un d'aquests edificis on les sabates no hi són acceptades a l'interior. La sensació que em va donar, però, és que la meitat de les que hi havia a fora van ser col.locades allà per la direcció de l'hotel, amb la intenció de fer pensar als potencials clients que el lloc és popular.


El gran extra que aquesta habitació ens oferia, i un dels grans motius pels quals vam acabar agafant aquest hotel, és aquest petit però agradable balcó. Per l'habitació en vam pagar 400 baht (8 euros).


Però la primera utilitat que va tenir va ser el caure morts i destrossats després d'un dia moolt llarg i una nit mooolt curta (i incpòmode). Que dura que és, la vida del viatger de baix pressupost!


Des del terrat (que no l'habitació) les vistes sobre el riu són força espectaculars. El riu es diu Mae Nam Chao Praya, i és una artèria principal a la ciutat. En temps passats (i tinguem en compte que Bangkok va ser fundat com a capital de Tailàndia al segle XVIII, així que no són tant passats), el riu era la font de vida i única via de transport, i encara avui és bàsica. Barques et van portant amunt i avall, i et creuen d'un cantó a l'altre. Sort, perquè de ponts que el creuin només n'hi ha tres, al centre de la ciutat. Aquest, concretament, és el pont d'en Rama VIII. La ciutat de Bangkok va ser fundada pel rei Rama I, primer de la seva dinastia. Tots els reis tenen el seu nom, però a la vegada, adopten el títol de Rama, que vé a voler dir rei. El rei actual és el Rama IX.


EL riu és força profund, i les marees es noten fins a 180 quilòmetres a l'interior. Ayuthaya, la capital de Tailàndia abans de Bangkok, i després de Sukhothai, a la que volíem anar-hi, però que al final no hi hem anat, està a uns 150 quilòmetres del mar, i la raó de que la construïssin allà i no més aprop és que podien tenir un port marí tant a l'interior. Encara avui en dia, barcotes del copón de grosses van tirant amunt i avall del riu abarrotades mercaderies.


I al costat de les barcotes, longtails semblants a les que hi havia a les platges i illes del sud de Tailàndia, aquestes amb una mica de pinta de góndoles, esperen grups de turistes als que passejar.


Encara avui, com diem, el riu és un centre bàsic d'activitat a la ciutat. I més d'un fa la seva rentada diària just al costat d'on et paren els ferris. Clar que si.


Encara que sembli increïble, Bangkok ha arribat a rebre el nom de Venècia de l'Est. Per 25 pessetes, ciutats del món que han estat etiquetades com a "Venècia del Nord / Est / sud" o "Paris del Nord / Est / Sud". En podem treure unes quantes. La raó és que, al voltant de la ciutat, hi ha uns quants canals. Els canals no són naturals, sino que, interessantment, van ser construïts com a fosses de les successives muralles de la ciutat. Per això, el que ens queda ara són una sèrie de canals concèntrics i navegables (per barques petites). Alguns són fins i tot bonics. D'altres, estan guarríssims i fan molta pudor.


Els canals s'utilitzen com a vies de transport, i ben bé que fan, ja que és veritat que a Bangkok, sobretot en hores punta, hi ha força problemes de tràfic. He aquí una escena quotidiana qualsevol.


Aquí, com sabeu, són uns patriotes!


Continuem amb el transport sobre rodes parlant d'una de les grans icones, de la ciutat (tot i que podria ser una icona de qualsevol ciutat tailandesa, i fins i tot asiàtica), són els tuk-tuks, que et porten amunt i avall per preus força mísers. Tot i que sembla haver-n'hi molts més dels que s'utilitzen, col.laborant en la constant (però suportable) contaminació.


He comentat abans que el centre d'acció per la majoria de turistes (i sobretot backpackers) que venen a Bangkok és Th Kao San, un carrer que, sembla ser, històricament és on els primers viatgers occidentals independents van començar a estar-se, ja que disposava dels allotjaments més barats de la ciutat per aquells llavors. Ha plogut molt des d'aquells temps, i ara, els allotjaments ja no ho son tant, d'econòmic, però el carrer i el seu entorn segueix capitalitzant aquella fama, i està abarrotat de botigues de souvenirs, bars, demés facilitats turístiques i, sobretot sobretot, molts de backpackers amb, en general, una mica de fums i una actitud no gaire elogiable. Sincerament, aquest viatge, i sobretot l'etapa tailandesa, m'ha fet descobrir el cantó més negatiu del turisme massiu habitual aquests dies.


A Kao San hi venen tot el que li pugui fer falta al viatger mig que es pugui trobar per aquí en aquests moments. Entre d'altres, uns documents falsos, que sempre vénen bé. Vaig estar temptat a adquirir una llicència de conduir de Singapur o un títol de periodisme per la Universitat de Harvard. Em sembla a mi, però, que són més per ensenyar-lis als colegues i fer la conya que per res més.... oi?


Si de dia la cosa està abarrotada, imagineu-vos de nit. En resum: un cau. Com a anècdota, dir que hi havia un bar metaller, al mig de Kao San, anomenat Inmortal. En una ocasió estàvem parats al davant, escoltant a Pantera, i decidint si entrar o no, quan un paio es va pujar a una escala i va canviar el cartell "Inmortal - Metal Music" a "Inmortal - Drum 'n' Bass". I escolta, va fer que em decidís en un moment!


Si bé Kao San és un cau, i dels grossos, he de dir que la nit a Bangkok està força bé. Sobretot és interessant als bars orientats a locals. Normalment, hi ha un paio amb una guitarra cantant cançons tailandeses i la claca, devota, el segueix mentre es posa cega a Mekong (whisky tailandès). No en tinc cap foto descriptiva, així que no us ho puc ensenyar.

Sembla increïble, però diria que la majoria de turistes que arriben a Bangkok, amb la de coses que la ciutat pot oferir, no surten de Kao San i carrers adjacents. Dic això perquè si aquesta zona n'està pleníssima, a la que et mous tres carrers ja no n'hi ha cap. I no tan sols això, just davant d'un dels extrems, de Kao San (que no és gaire llarg) hi ha un temple com posat allà per disfrute dels turistes (força nou i força lleig, s'ha de dir). I a dins, ni un de sol, de turista. Serà potser perquè totes les noies minifaldílliques no hi poden entrar...


Alguns anuncis fan dubtar de les innocents intencions d'aquests massatges....


I llavors passa el què passa... un malentès entre la massatgista i el client, uns diners que es mouen de mans a mans, i ale... Ja hem anat dient en molts posts anteriors que les relacions entre home occidental madur i noia tailandesa ansiosa de suficiències monetàries és bastant comuna, i moltes d'aquestes relacions acaben en boda, també mitjançant un moviment de diners. En una botiga de vestits de nòvia, però, ens va sorprendre força trobar-hi aquestes fotos...


Si hi ha una sola atracció a destacar, a Bangkok, en tema d'atraccions turístiques pures i dures, ha de ser segur el Grand Palace, l'històric palau reial. I més concretament, dins el recinte d'aquest palau, el Wat Phra Kaew, o Temple del Buddha Esmeralda, el buddha més venerat de Tailàndia. Ja us aviso que aquest temple és un dels edificis més ridículament luxosos que he vist mai. Una visió curiosa des de fora, amb aquest mur blanc separant-lo de l'home normal del carrer. Què devien pensar, en temps de màxima pobresa, la gent de fora la muralla, de l'excèntrica luxúria que es podia albirar a dins? I ara, quan encara molts ho són, de força pobres? Doncs la gent, com sabeu, adora al rei i adora a Buddha, així que per alguna raó que se m'escapa, ni tan sols se li acudeix queixar-se de l'ostentositat d'edificis com aquest. Pues vale.


Encara que val una pasta (350 baht, pràcticament 8 euros... que és sincerament una pasta, aquí), vam decidir anar-hi, ja que sembla qyem realment, és un d'aquells llocs on anar. Normalment, per entrar a un temple, et demanen unes certes normes de vestimenta. En aquest sentit eren fins i tot una mica exagerats.


Només dir-vos que inclús la Tiffany, la més respectuosa amb aquest tipus de coses, no complia amb les normes, ja em direu. Per sort, a l'entrada et deixen tota la roba que puguis necessitar (i gratis, encara que una mica suada). Aquí veiem al temple del Buddha Esmeralda en qüestió vist ja des del recinte del palau. Ja s'intueix que estem davant d'un edifici força espectacular.


L'entrada em va recordar una mica el Museu de l'apartheid que vam veure a Johannesburg, amb el carril per tailandesos i el carril per estrangers. No sé quan paguen, els tailandesos... ja us podeu imaginar que força menys. I els de Sri Lanka, només per saber-ho, quan deuen pagar?


Les parets interiors del recinte que ocupa el temple estan recobertes per uns murals espectaculars, restaurats tot sovint i recreant històries budistes força interessants, si bé una mica incomprensibles :-) Veigueu també a la Tiffany amb la camisa que li van deixar a l'entrada, i que li dóna un aire de missionera interessant.


Especialment remarcables les àrees daurades, que senyalen els punts i personatges més destacats de la història. En podríem ensenyar uns molts, però ensenyarem només, per exemple, aquest, on un parell de dimonis o algo lluiten i socarrimen colateralment el darrere d'aquest altre paio no daurat que segur que no deu ser massa important. Així que que el bombin.


El lloc dóna per força... no és molt gran, però està plè de raconets escènics i la majoria ténen un nivell de detall impressionant. Així que, en conseqüència, en vam sortir amb un parell de centenars de fotos. Espero que valoreu que n'hagi fet una selecció més que minsa, intentant posar només allò que és significatiu. Home!

La raó per la qual tot està tant relluent és perquè hi ha restauracions constants cada dos per tres. No li podem negar que és una visió senzillament espectacular. Encara que, serà per això de madurar i escoltar una mica als principis, em costa una mica admirar tants de diners gastats en això quan podrien estar invertits en algo molt més constructiu. Encara que, es clar, els locals semblen encantats, i orgullosíssims... i es clar que vaig ser el primer a col.laborar-hi, pagant religiosament la meva entrada, així que em puc queixar ben poc.


Això si, de raconets excel.lents i oportunitats fotogèniques, tot i el dia ennuvolat, n'hi ha infinites.


Una sèrie d'estupes també atractives...


I algunes d'altres més llampants, envoltades d'estàtues daurades i protectores.


Enmig de tots els edificis, és sorprenent trobar-se amb aquesta rèplica del temple khmer d'Angkor Wat. Com dèiem quan parlàvem de Sukhothai, dos posts enrere, els origens de Tailàndia com a país independent es remonten a la època de l'imperi angkorià. Quan aquest va entrar en decadència, algunes de les seves parts, com l'actual Tailàndia, van aprofitar per reclamar la seva sobirania. Paradoxalment, la zona de Cambodia on es troba Angkor va estar sota domini tailandès desde mitjans del segle XVIII fins a principis del segle XX. D'aquesta època data aquesta reproducció. No és una mostra de respecte i admiració cap a Angkor, sino un senyal del poder de l'imperi tailandès, dominant fins i tot una icona del sud-est d'Àsia com aquesta. La nostra propera parada després de Bangkok és Siem Reap, a Cambodia, on es troben els temples d'Angkor. Serà interessant saber quina opinió en tenen, allà, dels tailandesos. De fet, el propi nom Siem Reap vol dir "Tailandès Derrotat", així que ja us ho podeu imaginar...


Però a banda dels espectaculars edificis que omplen tot el recinte, el punt central de tot plegat no és altre que el Buddha Esmeralda en si. L'edifici on es troba és aquest, i teòricament seria el més luxós de tot el complexe. Encara que, si bé ho era quan el temple es va construir a mitjans del segle XVIII, afegits posteriors han fet que ara ho haguem de dubtar. Però si no ho és, no es queda gens curt.


Mireu les parets d'aquest edifici contenidor, enterament daurades, detallades fins l'últim centímetre, plenes de mosaics, mirallets i demés estàtues ostentoses. Pues què vols.


I el buddha, vist des de fora, ja que a dins no es poden tirar fotos... el buddha és força petit, però ens podem fer una idea de la seva importància veient el pedestal en que es troba, alt i molt decorat. Com a detall curiós, dir que el buddha porta una vestimenta diferent segons la època de l'any en que ens trobem... normal, oi, com tothom! Aquí només distingeixen entre època de pluges, època seca i època calurosa. No és gens extrany que les vestimentes actuals corresponguin a la època calorosa. I oh tios, és que en fa molta, de calor.

El rei mateix, per cert, en pomposa cerimònia, li canvia els vestits a la figureta tres cops l'any.

us preguntareu què té d'important aquest Buddha, que el venerin tant, i perquè li diuen Buddha Esmeralda. Us contestaré primer a la segona pregunta. Aquest Buddha va ser descobert a la ciutat nortenya de Chiang Rai cap al segle XIV. Un monjo tenia una figura de guix a les seves mans, i en un moment donat una mica del recobriment del nas se li va pelar, i va descobrir una brillant verdor a sota. El va pelar del tot i va veure que el buddha estava tallat en una pedra verdosa i brillant, que en un principi es va suposar que era esmeralda, però va resultar ser jade. Per algun motiu, al buddha se li va donar força importància en el seu moment, i va ser col.locat en un nitxo del Wat Chedi Luang a Chiang Mai (veieu capítol 2 sobre aquesta ciutat), l'estupa més important de la ciutat i del reialme dels Lanna. Aquest reialme va ser absorbit per Laos poc després, a través de casaments estratègics, i l'estàtua transportada fins a Luang Prabang, capital d'aquest pais per aquells llavors. Quan la capital va ser traslladada a Vientiane, on és ara, el buddha hi va seguir. No va ser fins a mitjans del segle XVIII (una data comuna, en aquest post, i que coincideix amb a) la instauració de la dinastia actual de monarques a Tailàndia i 2) la fundació de Bangkok com a capital d'aquesta dinastia), que els tailandesos van reconquerir Laos, i van portar el buddha esmeralda de tornada amb gran rebombori, i convertint-lo amb un símbol de l'orgull tailandès i, perquè no dir-ho, de la dinastia reial que l'havia retornat. I aquesta és la raó de la seva importància.

De fet, suposo que ja heu arribat a la conclusió, a aquestes alçades, que el temple té l'objectiu de glorificar el rei de torn molt més que el de venerar cap Buddha.


Deixem enrere el temple i continuem amb la resta del Grand Palace, que palideja una mica al costat de la seva estrella. L'edifici més conegut dels que queden és segurament aquest, que contenia les dependències reals quan els reis vivien aquí. Ja sabeu què passa, però... un rei de cada tres va construir un nou palau, i aquest va quedar deshabitat ben aviat.


I que tot i no ser tan espectacular com el temple, tampoc és moc de pav, ni molt menys.


No hi poden faltar les típiques fotografies en palaus reials arreu del món: els guardes ininmutables mentre tot de turistes posen al voltant tocant-lis els collons. Aquests, a més a més, han de patir una calor espantosa tota l'estona, que suporten estoicament. De fet, la feina aquesta de guarda reial pot semblar ser una autèntica ronya des de fora, però està considerada de gran prestigi entre els cercles rellevants. Tota per ells!


I aquí acabem la visita al Palau Reial, que no a Bangkok. Encara que no tingueu ni idea de tailandès, com assumeixo, es clar, que no teniu, us deixo endevinar què deu voler dir aquest cartell...


Com que a Tailàndia són budistes obsessius, donarem encara un cop d'ull a un parell de temples més, abans de canviar definitivament (o més o menys) de tema. El primer, el Wat Pho, que ostenta una bona colla de records. El primer, senzill: és el temple més gran de Tailàndia. El segon: conté el buddha estirat més gran del món. Sabia que l'hora de tancament del puesto aquest eren les cinc de la tarda, però tot i ser ja quarts de sis, vam passar per la porta, per descobrir que estava obert. Ara, normalment el preu d'entrada és d'1 euro, i a aquesta hora, degut a que es veu que feien no sé quin cony d'espectacle nocturn, la cosa pujava fins a uns no gens atraients 5 euros. Tot papallonejant per la porta, però, vam veure que ningú no mirava massa i, sabeu què, vam entrar sense pagar.

Es clar que això podria desembocar en una pèrdua de punts de karma impressionant, però vam pensar que el karma és més savi que les lleis, i que segur que ho entendria, que era massa tard. A més, ni el volíem veure ni res, l'espectacle nocturn.

El temple està riquíssimament decorat i és certament molt gran. Com que aviat es feia fosc, tampoc el vam visitar tant llargament. Mencionarem especialment aquesta sèrie de tres estupes mosaicades, i la sala que conté el famós buddha al fons.


Una visió més propera de les estupes...


Però com que segur que aquí tothom vé a veure el buddha en qüestió, a les portes de la sala contenidora hi havia un parell de segurates, que estrictament no ens van deixar passar tot i dient-lis que, pobres de nosaltres, ens importava un rave l'espectacle nocturn. Però res de res. De totes maneres, vam poder donar-li un cop d'ull al gegant buddha des de fora, i si voleu que us digui, veient les inhumanes dimensions de l'estàtua i les humanes dimensions de l'edifici contenidor, em sembla que des de dins no es veu pas millor. Hi ha gent que són uns exagerats, la veritat.


I encara un últim wat. És un dels més antics de la ciutat, i hi ha un motiu, per això. Abans de que els reis de Tailàndia es decidíssin per la riba dreta del Chao Praya per construir-hi la seva capital, havien provat de fer-ho a la riba esquerra. A aquest cantó ja no estem a Bangkok, sino a Thonburi, i aquest Wat Arun pertany a aquesta breu època de capitalitat. Com en són, de ridículament capritxosos, aquest reis, eh.


El wat, però, és molt diferent a qualsevol que hem vist fins al moment, amb decidida influència angkoriana. I no el vam arribar a veure mai de dia, però em sembla que és difícil que superi la seva versió nocturna.


En aquest temple hi vam trobar una bona colla de petits monjos practicant les seves ensenyances diàries. Per sobre de monjos, es clar, tota aquesta colla són nens, i els nanos estaven més que encantats amb la nostra presència. Són simpàtics de veure, una colla de nens fent el que fan tots els nens, però vestits de monjos. Per sorprendre-us una mica, el nano de la dreta de tot tenia 15 anys. No m'extranya doncs que se'ns exclamin quan els hi diem que en Jett en té 9... té pinta de 13!


Per anar d'un cantó a l'altre del riu, o de Bangkok a Thonburi, s'ha d'agafar un petit ferry que tarda dos o tres minuts (recordeu que us comentava més amunt sobre la manca de ponts). En el nostre trajecte vam enganxar una colla de nois adolescents fent sentir incòmodes a un parell de noies adolescents. I no sé si això vé amb les hormones o algo, però sembla que és una mica igual a tot arreu.


I ara si que hem acabat amb els temples. Però no acabem encara amb el budisme. No ho hem vist enlloc més, i sembla un tema particularment arraigat a Tailàndia, però aquí són extremadament afeccionats als amulets. Quan parlo d'amulets, em refereixo, en aquest cas, a petites pedres planes amb buddhes escolpits, que cadascú col.loca en una petita urna a mida i es penja al coll. Pràcticament tothom en porta un i hi ha gent que els col.lecciona ferventment. El millor lloc per trobar-ne és, sens dubte, al mercat d'amulets, i d'aquí és d'on en vam treure aquestes fotos.


N'hi ha una varietat pràcticament infinita. Diuen, per cert, que els col.lectius que més amulets sol comprar són els monjos, els taxistes, i aquella gent que treballa en professions de dubtosa moralitat. S'entén.


Són interessants, i nosaltres també vam agafar agafant-ne un cada un, perquè no es digui. Com que la zona era d'una fervor budista exacerbada, també hi havia d'altres negocis que mereixien una petita ullada. En aquest, per exemple, hi construien estàtues força grosses, de buddhes o d'algun monjo que s'ho devia merèixer, basades en un motllo. Una artesania sens dubte interessant de veure.


Parlant de monjos mereixedors, aquí tenim aquest poster, que em perdonareu que no es vegi massa bé, d'un monjo amb un canelo del copón de gros. No sé que en diuen, les escriptures, d'això, però el paio sembla portar-se-li ben fluixa. I ha acabat sortint en un poster i tot, així que tan malament no deu estar.


Deixem doncs ja aquestes qüestions espirituals per endinsar-nos als costums més terrenals. Així de sorpresa ens vam topar amb un festival d'esports tradicionals tailandesos, i el primer que ens va cridar l'atenció va ser el que anomenarem extreme-basket-hackysacking. Set tios, al voltant d'un cercle, i amb una cistella amb tres possibles entrades penjada d'un cable, es van passant la pilota a mode de hacky-sack amb la intenció de colar-la en un dels cèrcols. Els paios són senzillament espectaculars en les seves habilitats, i si no fos perquè les connexions d'aquests cafès internet no ho permetrien, mereixen fins i tot un video. Un aplaudiment sincer.


Un dels cops estrella era el fer un cèrcol amb les mans i intentar picar la pilota pel mig amb un extrany saltironet. El vídeo ho explicaria clarament millor. No fa falta que us senyali, suposo, oh fervents barcelonistes, el senyor espectador amb la samarreta del Barça. Un cop més, el Barça és molt popular en aquests paratges, i m'atreviria a dir que compta amb més samarretaires que cap altre club, fins i tot els anglesos. I me'n congratulo!


Però si això de l'extreme-basket-hackysacking pot semblar un esport innocent per disfrute de les masses, res més lluny. Els tailandesos són viciosos apostadors, i com que els casinos no estan permesos, hi ha excuses per apostar en qualsevol moment. En un sector de la "grada", aquí, diners anaven passant de mans cada cop que l'equip anotava, i per molt que m'hi vaig intentar fixar no vaig entendre què s'apostaven exactament.


D'altres esports eren menys innovadors i molt més amateurs...


Per últim, un dels grans passatemps arreu d'Àsia són els estels voladors (com recordo haver comentat quan, mesos enrere, corríem per Malàisia). En aquest cas la competició consistia en la lluita entre un estel petit i un estel més gran amb forma d'ocellot. Aquest segon havia de caçar el primer tot girant al voltant de la seva corda, i l'objectiu final era portar-lo fins al terra. No t'enteraves gaire de res del que passava fins que una parella d'estels queia en picat i la gent començava a cridar emocionada. La foto és descriptiva que no vegis, ho sé.


Un dia llarg com aquest fa que la família acabi una mica petada. La Tiffany badallant irremediablement i en Jett apuntant-me acusador. Ben possible que és, que en sigui el culpable, d'aquests dies llargs...


Recordo que, mesos enrere (m'atreviria a dir que fa més o menys un any), estàvem a la Sunshine Coast, a Austràlia, i vam trobar un cargol inhumanament gros que ens va impressionar (i així ho vam ensenyar en aquest blog). Pues ostres, sembla que no és pas propietat d'Austràlia, això dels cargols gegants...


Un dels vespres, quan tornàvem cap a casa després d'una moderada nit als bars locals amb guitarristes folclòrics, vam arribar a l'hotel i vam veure que donaven, en riguros directe, el Valladolid - Barça (i així us feu una idea del retràs). No ens en vam poder estar de mirar-nos-el amb passió, tot i que, predictiblement (!), vaig acabar jo sol mirant-me'l.


A Bangkok hi fa molta calor, aquests dies. I a més a més, dels quatre dies que vam estar-hi, va ploure dos (i amb força constància). Aquest va ser el motiu pel qual no vam veure més coses de les que vam veure. Per exemple, volíem anar a Ayuthaya, la capital de Tailàndia després de Sukhothai i abans de la mateixa Bangkok, però per temes de pluja ho vam acabar deixant estar. Una altra de les idees era agafar una d'aquestes bicicletes gratuïtes i donar una volta per la ciutat. A la que va acabar de ploure, però, eren quarts de cinc, i els tios del xiringuito ens van dir que la cosa s'acabava a les cinc, així que no va ser possible.

Dues coses sobre això: primer, que si viatgéssim per quinze dies m'hagués sudat que plogués i hagués anat amb les bicis o amb el que fos igualment. A aquestes alçades, però, prefereixo quedar-me a casa (i escriure el blog, que hi ha molt a escriure!). La segona, sobre les bicis: en una ciutat tant transitàriament caòtica com Bangkok, és extrany que t'ofereixin bicis pels turistes. El tema és que la cosa encara està en una espècie d'estat preliminar, i de moment només pots circular per una sola ruta, força curta, i en un sol sentit. No està malament per començar, de totes maneres, i espero que en un futur proper la cosa evolucioni.

Vam sentir rumors, per cert, que les bicis eren una mica durilles i cutres. No us ho sé dir, perquè no les vam arribar a provar. Ara, això si, recomano a qualsevol visitant a Bangkok utilitzar-les en comptes de qualsevol transport motoritzat sorollós i polucionant.


L'entrada al Grand Palace ens donava dret a anar també al Dusit Park, que, entre d'altres coses, conté un altre palau reial posterior i una colla de museus mitjanament interessants. No és una cosa a la que m'hagués sentit especialment atret si hagués de pagar entrada i/o decidir anar-hi, però donades les circumstàncies, i ni que sigui per no deixar que les autoritats es surtin amb la seva vil triquimanya de "us cobro un copón de més però us dono dret a entrar a un altre lloc que us la suda, i que un 85% de vosaltres no anireu mai, perquè així no et queixis", vaig decidir, en un dia de caminada solitària, anar a donar-hi un cop d'ull.

Però a l'arribar a les rodalies em vaig trobar que els accessos al parc estaven tallats i que, als carrers collindants hi havia una gran espècie de fira. "Que bé!", vaig pensar, una sorpresa al mig del carrer amb activitats plenes de locals i oportunitat de sucar una mica de cultura popular contemporània. L'entrada al percal valia 50 cèntims, i em va costar una estona descobrir què hi passava, aquí. Finalment, amb penes i treballs, algú em va explicar que, bàsicament, diferents marques tenien els seus stands, oferien promocions i, sobretot, venien a punta pala. Vaig estar-m'hi mirant una estona des de fora, i finalment no em va resultar tan atractiu, així que em vaig fer enrere com un cagueta.


Ni palau, ni museu, ni fira ni res. Així que vaig començar a caminar més o menys aleatòriament per Bangkok. He parlat alguna vegada, sobretot quan corríem pel sud, del muay thai, la boxa tailandesa. És sens dubte l'esport nacional a Tailàndia, i ens estàvem plantejant assistir a alguna vetllada. L'emoció de la cosa, però, s'ha anat difuminant en aquestes últimes setmanes, fins al punt d'arribar a Bangkok sense pràcticament ni pensar-hi. Aquí hi ha l'estadi principal a Tailàndia, aquest Ratchadamnoen Stadium, i els preus per vetllada ronden els 1000 Baht (uns 22 euros... molt car, vamos). Així que finalment, com moltes altres coses, vam deixar córrer el muay thai, però l'estadi és aquest.


Una altra... el Golden Mount. Algun dels reis megalòmans d'aquests últims segles va decidir, en una ocasió, construir una estupa inmensa, per deixar constància de la SEVA devoció i que tothom recordés la SEVA obra. Sembla que la cosa va sortir una mica de mare, ja que l'estupa es va derrumbar mentre la construïen, degut a les mides desproporcionades de les que parlem. Per no deixar la cosa així destrempada, van ajuntar les runes en una espècie de muntanyeta, i a sobre de tot hi van construir una estupa més modesta. La valla de formigó que ho rodeja tot plegat és un afegitó posterior per garantir que la cosa no se'n vagi avall de nou. El Golden Mount, doncs.


I aquest és el monument a la Democràcia, construït quan Tailàndia va passar de ser una monarquia absoluta a una monarquia constitucional, com és més o menys ara. Aquest canvi es va donar a principis dels anys 50.


Bangkok en una closca de nou: estupes punxegudes i temples al fons, fotos del rei al mig, i tràfic dens envoltant-ho tot plegat.


I finalment, pluja. Pluja i calor. És maca, la pluja, quan te la mires des de sota d'una parambana, però no podem dir que sigui una gran amiga del viatger. Un petit comentari sobre els taxis roses de Bangkok. Ja hem parlat d'altres vegades que els tailandesos són certament sensiblons, així que ja els hi escau.


No sé què feu els motoristes a Barcelona, però aquí no s'inmutaven lo més mínim d'acabar absolutament xops.


Bangkok és una ciutat de contrastos. Hi ha gent forrada de pasta, hotels i restaurants de luxe, turistes irresponsables, moviments frenètics de diners. I per altra banda, es clar, com a qualsevol yin-yang, també hi ha d'haver el costat no tan afortunat. Aquesta foto ho diu tot.


No hem parlat del menjar, bàsicament perquè no hi ha gaire res a parlar. Estic segur que hi deu haver-hi alguns dels millors restaurants d'Àsia, aquí, però a les paradetes del carrer es menja la mar de bé i és especialment barat (parlem de 50 cèntims el plat, més o menys). I com que a aquestes alçades de viatge ja estem una mica escurats, perquè negar-ho, les paradetes ens van fer un servei fantàstic.


I com que tot estava tan bo, vam menjar i menjar, i menjar i menjar, i llavors passa el que passa...


En els nostres plans originals aquest viatge havia d'incloure també Laos i Vietnam. Per temes de temps i de diners, però, vam haver de ser tristament realistes i reconèixer que aquesta vegada seria impossible. La pròxima vegada. Estic especialment preocupat, però, perquè diuen que Laos és un dels països més encantadors de la zona, i encara està relativament poc descobert, però que té tota la pinta d'agafar un lloc prominent al mapa en ben breu. Així que hauríem d'afanyar-nos.

No hem tingut la sort de viure l'experiència Laos però, com a mínim, si que vam poder disfrutar d'una Beer Lao, la birra nacional, que està força bona i que em va fer posar la meva millor cara de telenyeco.


I ostres, ves per on, aquí acaba el post. I aquí acaba la nostra etapa tailandesa. Sembla que fos ahir (o abans d'ahir) que apareixíem per Hat Yai amb molts dubtes, i ara ja els tenim pràcticament tots dissipats. És difícil fer una valoració final de la nostra estada en aquest païs. Les platges del sud són excel.lents, però l'ambient turístic, comercial i carot no em va agradar gaire. Segur que hi ha platges tan o més fantàstiques a altres països on no les explotin tant. Sóc feliç d'haver-hi anat, però. La Tailàndia urbana i rural, la Tailàndia del dia a dia, és tant encantadora com qualsevol altre païs asiàtic. La vida transcorre al voltant dels mercats, i pots veure el caràcter real d'aquesta societat.

Personalment, m'he quedat amb ganes d'explorar amb més deteniment el nord (per damunt de Chiang Mai) i el nord-est, la zona coneguda com Isan. També Ayuthaya i, perquè no dir-ho, uns dies més a Bangkok, que crec que dóna per força. Així que si bé dubto que torni a les platges, si que no em sabria greu tornar a aquestes altres àrees. Chiang Mai és la ciutat més vivible, pel meu gust.

Un altre dels aspectes negatius és el control absolut que el govern i l'exèrcit exerceixen sobre els assumptes socials i polítics. Un cop d'estat rere l'altre, tots ells amb el suport de l'exèrcit, no suposen cap canvi en aquest sentit, i qualsevol opinió dissident és represaliada amb violència, com heu pogut veure aquests últims dies. Però això passa un parell de cops l'any, sembla.

També la figura del rei i el culte que aquest rep a la societat em sembla extrany i contraproduent en un païs evolucionant. Seguiré amb interès el que passi aquests propers anys, quan probablement el rei mori de vell. El successor al tron no rep gens de publicitat i no sé fins a quin punt serà objecte tanta idolatrització com rep el rei actual.

A partir d'ara, doncs, només ens queden un parell de setmanes llargues de viatge. Des de Bangkok creuarem la frontera amb Cambodia fins a Siem Reap, on es troben els mundialment famosos temples d'Angkor. Després del primer contacte amb el païs i l'exploració d'aquesta maravella mundial, la capital Phnom Penh i la ciutat quasi-costanera de Kampot sembla que seran els nostres altres dos punts de parada. El dia 21 d'abril volem des de Phnom Penh a Kuala Lumpur, i dos dies després, a Londres. I ja estarem aquí, llavors.

Així que, com dic més amunt, Laa kawn Tailàndia, que vol dir adéu!

I a vosaltres us veiem a Cambodia en ben pocs dies! A cuidar-se!!

ps. Em perdonareu pel post més llarg i amb més fotos de tota aquesta sèrie... el podria haver partit en dos com he fet a d'altres llocs, però tampoc vull que hi hagin posts d'aquest viatge apareixent fins a mitjans de maig, així que toca comprimir-ho una mica!

5 comments:

patry&enric said...
This comment has been removed by the author.
Unknown said...

Ei! No pares, 2 posts nous desde l'ultim cop que vaig mirar que va ser fa res....i vigila nanu...que t'entren virus al blog!!!! ;P

bert said...

Hola Patry (i Enric). Ja li donaré un cop d'ull al vostre blog a la que trobi una connexió més confiable que aquesta, però només dir-te que, lo que és luxós, segur que Pisa ho és molt més que Cambodia :-)
Ale, a cuidar-se i benvinguda al blogger.

Oscar! Ja et dic... i si això et sembla molt de post, ja veuràs el proper (sobre Angkor). Llavors si que fliparàs. Encara que no saps lo satisfet que estic de tenir pràcticament tot el viatge escrit i publicat abans d'arribar. D'això se'n diu eficàcia i compromís, nano!

Ale, ens veiem aquest finde!

A cuidar-se!

ps. No comento res sobre els virus... el meu filtre és molt permissiu! :-)

Anonymous said...

Doncs hauries de repassar aquest filtre...que el troyano en qüestió és dels perillosos i dels que et buiden el compte corrent. A mi m'en va entrar un així i vaig haver de fer un bon format c:, el problema es que va camuflat rera un altre tipus d'arxiu, però a sota hi ha el virus!

Cel·lebro tb la teva eficàcia i compromís...ens veiem en breu!!

bert said...

Fent gala de la diplomàcia que em caracteritza, declinaré fer cap més comentari sobre el virus en qüestió.

Me n'alegro de la teva celebració, tot i així!

Salut! :-)