Comentàvem també que les nostres intencions eren estar-nos aquí uns 5 dies, per després saltar a Ko Tao tres o quatre dies més. Finalment però, i seguint amb la nostra costum en aquestes últimes setmanes d'anar canviant de plan cada parell de dies (si mai havíem tingut cap plan), hem decidit allargar la nostra estança aquí fins al total de 6 nits, i no passar cap nit a Ko Tao. Una pena. No ens la saltarem completament, però, ja que, com veurem als minuts finals d'aquest post, haurem d'agafar un ferry fins a Ko Tao, i des d'allà una barca nocturna que ens porti de nou fins a la Tailàndia peninsular. Així que com a mínim ens hi passarem una tarda.
Els motius per aquesta controvertida decisió són variats, però estan relacionats bàsicament amb el tema temps. El compte enrere pel final del nostre viatge ja ha començat, i ens queda poc més d'un mes per tornar a casa. A Cambodia li volem dedicar, com a mínim, un parell de setmanes (i molt em temo que acabaran sent força justetes). Això redueix el temps que ens queda a Tailàndia a només un altre parell de setmanes, durant les quals, com a mínim, hem de ficar-hi Bangkok, Chiang Mai i Sukhotai. Molt em temo que ens haurem de saltar el nord-nord, amb Chiang Rai, Pai o Mae Hong Son, i també el nord-est, amb la gens visitada regió d'Isan. Dissortadament no ho podem fer tot, així que no ho farem.
Per altra banda, les platges són magnífiques, però ja hi portem pràcticament un mes, i crec que és hora d'avançar i entrar una mica en una Tailàndia més real. Per aquí majoritàriament hi veiem turistes, i els tailandesos que hi ha estan massa acostumats als turistes. Així que hi ha ganes de moure's.
Finalment, en Jaden només té un mes a Tailàndia, i ja s'ha passat pràcticament els primers 15 dies a la platja. Així que, si volem varietat (que la volem), toca canviar de mode.
Com sempre però, ja anirem veient tot plegat com funciona als pròxims posts, sempre portadors de la veritat i els fets factuals i indiscutibles.
La platja de Hat Thien, el nostre lloc elegit a la illa de Ko Pha-Ngan, està força incomunicada amb la resta del món. Per arribar fins la civilització, només ho pots fer amb barca o a través d'un camí de carros fora de l'abast de qualsevol amb serioses habilitats en conducció off-road (i indubtablement, fora de l'abast de qualsevol de les petites motocicletes llogables a Tailàndia). Però si que està comunicada amb les dues platges a banda i banda. Només fa falta seguir el caminet per entre les palmeres, i ja hi ets.
La platja que queda inmediatament al nord és Hat Whynam, una autèntica preciositat amb espai per només un grup de bungalows, i una seriosa alternativa a Hat Thien per estar-se. Està suficientment a prop perquè no importi massa una o altra, i és tremendament tranquil.la i escènica. He aquí Hat Whynam.
I aquestes són les roques que veiem a l'altre cantó de la cala, també ben escèniques. No és or tot el que rellueix, però, i aquesta platja té un seriós problema: a la que entres a l'aigua, el terra està plè de roques, de corall trencat i de petxines enganxades a les roques que tallen amb suprema facilitat. Una autèntica gran pena.
Com he dit, aquí només hi ha uns bungalows amb el seu restaurant corresponent. Sembla ser que hi ha força gent que vé aquí en tractaments de dieta extrema (abstinència de menjar i beure... fasting, en anglès), i els dels Whynam Bungalows els insta a que s'estiguin ben lluny. Ho traduirem per aquells menys dutxos en anglès: "A tots aquells "fastant" (!!) els serà negat l'allotjament. Com que intentem mantenir els preus dels nostres bungalows tan baixos com sigui possible, esperem que els nostres clients mengin al restaurant. Moltes gràcies." I ara, el lema: "No menges, no t'hi estiguis! Whynam és per amants del menjar!".
Bueno, què voleu que us digui. Els preus dels bungalows eren també 300 baht/nit, com a tota la platja veïna. Entenc que els bungalows facin la major part dels seus ingressos amb els restaurants, més que amb l'allotjament, però si això vol dir que HAS de menjar aquí un mínim de vegades, em sembla una miqueta extorsionador.
Fa temps que no parlo del rei, i el rei és present a tot arreu, en aquest païs. Encara estic intentant descobrir d'on surt, aquest extrany culte de personalitat exagerat que es produeix en aquest païs, però miris allà on miris hi ha fotos del rei, i el rei és tractat amb infinit respecte. Perquè us feu una idea, és il.legal i una falta de respecte a la figura del rei que trepitgis accidentalment un bitllet, ja que tots ells, com no, ténen el jeto del rei. També deu ser il.legal, m'imagino, que llencis a la basura, o guardis en un fosc i polsinós calaix, una foto del rei. Si no no m'explico com és que hi ha segons quines fotos super cutres i super velles penjades a alguns llocs.
En parlaré amb més detall en algun post futur on visitem edificis i ciutats més reials i amb més influència directa, però m'agradarà veure què passarà en aquest païs quan el rei mori. El bon home ja té una edat (de fet és rei des dels anys 50), i el païs està abarrotat de fotos seves... la de pasta que es tindran que gastar en canviar-les totes per les del nou rei serà algo impressionant.
Per cert, informació d'última hora! He anat ara mateix a donar un cop d'ull a la pàgina de la wikipedia sobre la vida i miracles del rei Bhumibol (que així es diu) i, sota gran excitació, m'he topat en que la pàgina té accés restringit a Tailàndia!! Wow!! És la primera pàgina banejada que m'he trobat a la vida!! Quina emoció!! Friso per arribar a Cambodia i poder-la llegir! A saber què deu posar-hi!
Canviem de tema, i continuem amb les platges! La platja inmediatament al sud de Hat Thien és Hat Yuan. Aquesta platja és considerablement més grossa i enfeinada, i s'hi ha d'arribar a través d'una passarel.la de nyigui-nyogui muntada sobre les boniques roques.
Realment aquestes roques granítiques que predominen a Ko Pha-Ngan són molt guapes, i són un refrescant contrast a les habituals roques sedimentàries a les que estàvem acostumats a Krabi i a la costa oest. Que estaven molt bé, aquelles roques, però també és maco variar!
Veiem una panoràmica d'aquesta també encantadora platja de Hat Yuan, que mola, però que té un ambient indubtablement menys casolà que Hat Thien i, ja ni t'explico, Hat Whynam.
He aquí la Tiffany i en Jett qual granotes de platja.
Si a Hat Thien ens semblava que no hi havia més espai per posar bungalows, aquí ja era la hòstia, amb tots ells penjats per les roques. I n'hi ha molta, de capacitat d'allotjament, en aquesta platja, mentre que nosaltres no hi vam veure pràcticament ningú. I vam desenvolupar la teoria, probablement certa, que aquesta platja serveix com a buffer per la Full Moon Party, només 10 minuts en barca més enllà. I durant aquells dies es deu omplir, però lo que és ara, estava buit.
El caminet per accedir a tots aquests bungalows era tremendament escènic i cutrement encantador. També era directament perillós, si t'ho mires bé, amb les fustes apimparades sobre les roques. Ens quedarem amb el cantó encantador, però, al ser com som tios positius.
La massa de bungalows. Bastant increïble.
Arriba un punt en que el camí, efectivament, i tal com tenia tota la pinta que hagués de passar, perd la seva horitzontalitat. Suposo que els bungalows en aquesta cantonada deuen venir amb un bon descompte!!
Un altre que deu venir a bon preu deu ser aquest, a primera línea de mar i amb les onades picant-li constantment als pilars de totxos. No sé jo...
Hem anat veient que aquesta visita a la platja de Hat Yuan no anava precisament acompanyada de cels radiants i assolellats. I certament no que no ho eren. Però a canvi teníem oportunitat de contrastos de color impressionants.
Per sort, per resistir la pluja, se'ns oferien gran quantitat d'alternatives cobertes. I indubtablement l'elegida havia de ser aquest Barcelona Resort.
Per cert, que quan els hi vaig comentar que jo sóc de Barcelona (o vaja, rodalies, que pel cas és el mateix) i que si em servia per aconseguir una birra gratis o algo, em van mirar amb cara d'absolut escepticisme. Una pena. Però els colors psicodèlics del mar no ens els treu ningú. Per altra banda, és curiós que un resort en una platja tropical de Tailàndia es posi el nom de Barcelona. Em pregunto si a Catalunya hi ha algun hotel amb nom de platja tailandesa... segurament si...
Gracioses roques certament, i amb aquests colors, jo crec que es mereixen una última foto.
Val a dir que va ploure força rato, així que ens hi vam estar una estona, al resort. L'avorriment va fer que, en un moment donat, la Tiffany fins i tot s'aixequés a ordenar l'estanteria amb els llibres comuns. A tot això en Jaden ja s'hi havia adormit.
Aquí la familia practicant per una ràpida aclimatació a les espanyes, que ens portaran tardes i tardes de dominos i carajillos al bar. Perquè és això, el que feu, allà, no? Ho vaig veure en un documental...
Tot i que el Jett sembla avorrir-se ràpidament del domino i tirar cap a vessants més artístiques i constructives.
I semblen tenir un especial interés, en Barcelona, perquè tampoc és l'únic negoci que hi hem vist, aquí, utilitzant-ne el nom. Encara que estigui mal escrit com Barselona, podem deduïr-ne la intenció. Dues coses: la ortografia internacional la porten una mica xunga, aquí (cosa perfectament perdonable, ja que aquest no és ni tan sols el seu alfabet). La segona és aquest tipus d'aigua, que és la més habitual (i barata) aquí, presentada en aquestes ampolles de plàstic gruixut de 950 cl. No és aigua mineral en absolut, sino aigua de l'aixeta tractada. Està perfectament bona i és produïda per companyies super-locals, així que és molt més sostenible que comprar les ampolles de litre i mig de Nestlé.
El menjar aquí estava força bo, però no era necessàriament original. Destacarem aquests "crispy noodles", que eren com una espècie de patates fregides esponjoses i cruixents, textura extranyíssima quan ho barreges amb la salsa de fideus que l'acompanyava. Interessant, però no en vaig quedar especialment amb ganes de tornar-ho a demanar.
La nostra àrea sembla ser que viu, a més del negoci dels bungalows, de la producció de cocos. I per això a tot arreu hi trobaves munts de cocos preparats per ser transportats ves a saber on. No és rellevant, però com que tenia la foto per aquí, doncs us ho explico.
Oh quines boniques floretes!
Per aquí hi ha bones quantitats de gossos de carrer. De fet, força gent ens ha comentat que n'hi ha sens dubte massa i que són un problema de difícil (i humana) solució. Alguns se'ls veu ben feliços i alimentats, però d'altres estan força xungos. Aquest, el pobre, més aviat sembla un llop intentant-se disfressar d'ovelleta...
I si bé molts estan raquítics, sembla que mantenen cert respecte per les altres espècies de la zona. Quan aquest de força esquelètic va saltar les parets d'un bassal, vaig córrer a desenfundar la càmera en busca del moment National Geographic on el cà despedaçaria sense pietat a alguna carpa. Però no no, el nano, ben inofensiu, només va baixar a beure aigua.
Saltem als altres regnes animals: representant als reptils, llangardaixos de diverses mides i colors, que són habituals, per aquí.
I aquestes curioses i minúscules granotetes són l'amfibi elegit. Quan queia el sol estaven per tot arreu. I no són més grans que mosques, sense exagerar.
I què són, els crancs, dins els regnes animals? No són peixos, es clar... però els crustacis no són pas un regne animal, oi? Així què són? Ajudes? En tot cas, els crancs, ben grossots i negrots, estaven com peix a l'aigua (o cranc a les roques) a les roques que envoltaven les platges.
No sabria explicar exactament la formació d'aquest petit fenomen. Un bastó de fusta a la platja abarrotat de petxines punxegudes per tot arreu. M'imagino que les petxines es deuen crear amb certa facilitat, en bastons de fusta o similars, i aquest estava col.locada al lloc indicat. Interessant (però intrascendent) visió.
Al restaurant del nostre hotel (tècnicament, de l'hotel veï, però estava al costat i el podem considerar el nostre) hi solia corretejar en Luk (o Luke o Luc o Luque... n'hi direm Luk, per no liar-nos), el fill de l'amo, d'uns 4 anys. Si bé al principi semblava una monada va resultar que el tio era un bèlic de cuidado i anava liant-se a hòsties amb tot allò que podia i jugant amb joguines de guerra absurdament sorolloses (un helicòpter militar cridaner, que semblava agradar-li especialment, és el què em vé al cap ara mateix). Aquí us presento doncs a en Luk.
I aquestes tres fotos següents il.lustraran una història habitual. Tots ja sabeu que en Jett és un malalt de tele, i que podria vendre a la seva mare, pare i avis a canvi d'uns minuts de tele. Així que a la mínima possible, s'acomodava davant la caixa tonta disposat a tragar-se el possible. I si eren dibuixos animats, es clar, en Luk també ho trobava divertit, i s'apuntava a la moguda, creant una imatge de companyerisme contemporani teòricament entranyable.
Però si en Jett es pot estar, literalment, hores davant la tele sense inmutar-se, aquest Luk era un cul d'en Jaumet, i cada dos per tres s'aixecava a cridar i liar-la, i, de tant en quant, a amenaçar a en Jett amb el puny tancat.
I més d'una vegada, el puny se li escapava. I en Jett, que violent no ho és gens, però cabroncete si que força, s'hi tornava a la seva manera. Tot solucionat amb la Tiffany arribant a posar pau i intentar convèncer al mequetrefe que la violència no és el camí. Amb poc èxit, de moment.Fixeu-vos però que en Jett segueix sense inmutar-se i continua embadalit en les peripècies a la tele.
I bé, tot aquest desordre de Ko Pha-Ngan ha d'acabar un moment o altre, i ho fa aquí. Hi hem estat 6 nits, que han sigut globalment molt satisfactòries, però ja és hora de moure's. Per començar, hem de tornar a Thong Sala, on hi ha el port. Vam estar investigant si hi havia alguna alternativa al caríssim barca+sawngtaew, i va resultar que, 4 cops al dia, un tot-terreny va des de Hat Thien a Thong Sala, per exactament el mateix preu caríssim. I ni que fos per variar, vam decidir agafar-lo. I realment, se'ns va revelar que la "carretera"/camí/pista que arribava fins a Hat Thien no és precisament travessable sense unes rodes apropiades i força habilitat. Pendents tremendes, sotracs brutals i zones de sorra ho posen tot una mica aventurer.
El paio del jeep, però, tenia ja els collons pelats, d'anar amunt i avall, i semblava totalment sobradíssim. Així que, sense massa problemes, vam arribar al port abans d'hora. Les nostres intencions eren: 1) agafar un ferry des d'aquí fins a Ko Tao, la petita illa més al nord que finalment (i tristament) ens saltem. 2) Agafar una barca nocturna des de Ko Tao fins a Chumphon, a la costa peninsular. Aquesta barca tardaria unes 6 hores i, a part de transport, prometia ser una experiència.
Així que abans que res, cap a Ko Tao, amb un ferry avorrit i del tipus barcabús. Diguem adéu doncs a Ko Pha-Ngan. Adéééu!
I diguem hola a Ko Tao, farcit de roques granítiques fotogèniques. Sincerament, a l'anar-nos acostant a Ko Tao vaig sentir una sensació d'arrepentiment extrema per no quedar-nos-hi uns quants dies, perquè la illa pinta sincerament bé. Fins i tot vaig insinuar-ho indirectament als altres membres de la companyia, amb una rebuda més aviat freda. I és que és veritat que ja és hora de moure'ns lluny de les platges... però jó!
Com a mínim hi tindríem una tarda completa, abans de que, cap allà a les 11, haguéssim d'agafar la barca nocturna. El poble al voltant del lloc on ens va deixar la barca, anomenat Hat Ao Mae, és possiblement el lloc més impersonal que hem vist de moment (competint amb Ko Phi Phi), consistint, exclusivament, en botigues de souvenirs, agències de viatges, restaurants amb menús en anglès, hotels barats, escoles de submarinisme (el gran què, a Ko Tao) i cafès internet. Inclús molts dels bars / restaurants amb menús en anglès oferien wireless gratuïta pels posseïdors de portàtil, com per exemple aquest Café del Sol.
I aquí ens hi vam passar tota la tarda, ja que tenia 4 posts per publicar (els quatre relacionats amb Hat Noppharat Thara), amb el seu centenar de fotos relacionades. I la connexió, si bé gratuïta, no era tampoc un llamp. Com que més o menys a això es va reduïr la nostra estada a Ko Tao (una mica trist, ho sé, però mira) més val que ho documentem.
Després de moltes hores davant d'una pantalla, ja sabem que la gent es torna una mica babaua (m'ho diràs a mi!)
El principal motiu pel que estàvem aquí, com hem dit, a part de disfrutar d'una connexió a internet impossible a Ko Pha-Ngan, era agafar el vaixell nocturn cap a terra ferma. Aquests vaixells ni són ferrys ni creuers ni res semblant, si no que són vaixells de càrrega que, ja que hi són, també ransporten passatgers. Això pot sonar molt aventurer, però a aquestes altures sembla formar part de l'imaginari backpacker. Al port hi havia un parell de vaixells que feien aquest trajecte, i a mitja tarda vam anar a donar un cop d'ull. Tots dos oferien més o menys el mateix, i si bé a mi m'hagués agradat anar amb el Chokkallapancha, pel seu nom impagable, els paios de l'altre vaixell (que no té ni nom) eren molt més agradables. Així que ens vam acabar decidint per aquest. Aquí em veieu a mi, per cert, discutint amb el capità les condicions del contracte.
De fet, però, em sembla a mi que aquests vaixells fan molta més pasta amb els passatgers que volen viure l'experiència especial de dormir en una barca d'aquest tipus que no pas transportant mercaderies. Així que no sé pas com d'autèntica és, aquesta experiència. Al nostre vaixell, hi havia poca cosa més que ampolles d'aigua a reciclar i caixes buides de birra Chang. Que van portar a embarcar just davant nostre.
Com que estàvem a la costa oest de Ko Tao, com a mínim, sembla que podríem tenir la oportunitat d'una altra d'aquelles anyorades postes de sol sobre el mar. Com de trist és, però, que tan ensimismats com estàvem amb les nostres connexions, se'ns va fins i tot passar, i només vam poder enganxar aquestes llums crepusculars palmerianes.
I una pena, encara més, que no estiguéssim aquí en divendres, perquè el metal-kiss-mao aquest prometia lo seu.
I com qui no vol la cosa, les 7 hores que havíem de passar aquí es van esfumar, i a les 11 en punt va arribar el moment d'encaminar-nos cap a la nostra barca. El que ens havien vengut, amb la barca aquesta, és que dormiries a coberta, sota les estrelles i tal, tot molt bucòlic. Però a l'hora de la veritat, se'ns va presentar una habitació amb pinta de presó (i abarrotada de farangs), plena de lliteres i sense cap mena d'aire. Està clar que és totalment vàlid, per dormir-hi durant el trajecte, però no és massa encantador.
Com que som tios amb iniciativa, però, vam decidir que no volíem renunciar al nostre bucolisme tan fàcilment, i tot escapant-nos dels farangs vam pujar uns matalassos a coberta, sota les estrelles, i ens vam apalancar còmodament amb unes cervesones i un jerseiet. L'efecte del flash, inevitable si volem veure algo, destrossa força l'ambient de l'escena, que era força especial, però com a mínim, com dic, podem veure algo.
I curiosament, durant tot el trajecte, ningú ni tan sols una sola persona va pujar des de la celda de sota a veure què es coïa per aquí fora. Extrany, si més no.
El fet és que les previsions de possible pluja que haguéssin arruinat la nostra experiència no es van presentar, i ni tan sols va fer fred ni vent. I els núvols que ens acompanyaven a Ko Tao van desapareixer a mesura que anàvem mar endins, així que el viatge va ser fàcil i còmode, i indubtablement l'experiència de dormir a coberta, fantàstica. A més a més, podíem disfrutar d'il.luminació acollidora: la llum de posició estava just sobre nostre, i segons com te la miréssis, fins i tot tenia cara simpàtica.
Només una cosa no va anar exactament bé: se suposava (o això pensava jo) que arribaríem a Chumphon a les 6 del matí, però ho vam fer a les 4.30, amb la qual cosa vam desembarcar de fosc i adormits. Ja haguéssin pogut fer una mica de volta, no?
I desembarcant a Chumphon donem per acabada la nostra etapa a les platges de Tailàndia. I també aquest post.
A partir del següent, començarà l'exploració d'una Tailàndia diferent: temples, cuines, gents. I per començar, Phetchaburi, una ciutat que no està en gaires recorreguts turístics, però que esperem que ens serveixi per desintoxicar-nos una mica de turistes i per posar-nos en situació!
Així sigui doncs! Fins després!
No comments:
Post a Comment