Ja ho veureu, però. M'ensumo que, si bé potser no serà un post amb moltíssimes fotos, si que serà llarguet. El passat i el present (i el futur!) de Cambodia, vistos millor que enlloc a la seva capital, són extraodinàriament interessants, i m'agradaria que poguéssiu entendre una mica l'extranya realitat d'aquest païs després de llegir aquest post.
Som-hi doncs!
Com que quan vam viatjar de Kampong Cham fins a Phnom Penh encara estàvem més o menys al mig de les vacances de l'any nou khmer, el bitllet del bus ens va costar un parell de dòlars més car del normal. Cambodia, a tot això, no és tan barat com la seva pobresa podria fer suposar, i no és més barat que Tailàndia (fora de les zones turístiques de platja) o Malàisia. I és molt més car que Indonèsia. També... sabeu que Cambodia és el pais del món amb més dies festius oficials? Curiositat...
Aprofitant aquestes tres hores de viatge fins a Phnom Penh, i vista la inminència de la cosa, la Tiffany va aprofitar per repassar el seu català, que em sap greu dir que té una mica rovellat. Espero que amb l'ajuda de tots, tan ella com en Jett siguin capaços de tot de virgueries lingüístiques ben aviat!
Com que els busos són força còmodes, el trajecte va passar ràpid i sense eventualitats. I al cap de poc, vam arribar a Phom Penh, que es troba en una situació privilegiada en la confluència dels rius Tonlé Sap i Mekong. Aquí una petita enganxada del Mekong des del bus, amb totes les no tan privilegiades cases construïdes precàriament a la seva riba.
Com que a Cambodia no existeix cap tipus de transport públic, tampoc existeixen les estacions, de manera que cada companyia de bus circula bàsicament des del davant de les seves oficines a cada ciutat. I les oficines de cada companyia, ni estan una al costat de l'altre, ni moltes vegades estan situades gaire convenientment. En una pràctica que no havíem viscut des de l'Índia, tan bon punt vam baixar del bus vam ser assaltats per un generós nombre de conductors de tuk-tuk. Em va sorprendre una mica, i van deixar d'insistir (es clar) tan bon punt en vam triar un, que igualment necessitàvem. Diuen que l'àrea d'hostals barats està al voltant d'una espècie de llac fètid i que la majoria s'estan caient a trossos. Sense dubtar que això deu tenir una atmosfera que no vegis, vam encaminar-nos ràpidament lo més lluny possible, cap a una altra zona on també semblava haver-n'hi uns quants, en un entorn una mica més avorrit.
I després de veure'n els tres o quatre de torn i fer-nos una idea de tot plegat, ens vam acabar quedant a l'Spring Guest House, un punt mig de comoditat i preu en una zona on tots els hotels tenen exactament la mateixa pinta. El nostre, per diferenciar-lo, és rosa. Ja està bé.
Vam acabar pagant 7 dòlars per una habitació amb les clàssiques característiques de dos llits semi-dobles, lavabo propi amb aigua calenta, tele petita i espai variable. En aquest cas l'espai era força petit, però el preu era el millor de tota la zona... com és això? Doncs perquè estàvem en un cinquè sense ascensor, i realment de vegades feia una mica de pal el pujar i baixar escales.
Encara que per aquest preu, l'habitació estava fantàstica.
Enfrontem-nos amb el primer dels problemes de la nostra estada a Phnom Penh: la calor. Fa calor. De fet, des de Bangkok ha fet molta calor, així que no hauríem d'estar extremadament sorpresos. I no ho estem, no. De fet de nou, diuen que abril és el pitjor mes, per venir a Cambodia, perquè hi fa molta calor. Ni que ho diguis. Solucionem la cosa més o menys amb els trucs més fàcils...
Encara que això no sempre és possible, i arribem al segon dels problemes de la nostra estada a Phnom Penh: el caos circulatori. I derivadament, el caos aparcatori, ja que sembla que no n'hi ha, d'aparcaments, i tothom aparca com li rota a la vorera. No hi trobes gaire gent, caminant, a Phnom Pehn, a part dels soferts turistes, i no m'extranya: la ciutat no hi convida gens fora de zones molt concretes. I es clar, que tothom es mogui en bici, moto, cotxe o tuk-tuk no fa més que fer créixer el caos circulatori, en un d'aquests clàssics exemples de cercle viciós que desgraciadament, com anirem veient, MOLT habituals en les costums diàries del poble cambodià.
Superant calor i obstacles, comencem la nostra exploració de Phnom Penh. Podria haver situat els diferents llocs visitats en ordre cronològic, i així potser entendríem les coses millor, però no ho faré, contribuint així a un caos impietós. Començarem per aquest no necessàriament atractiu memorial a la independència de Cambodia. La independència dels francesos va tenir lloc l'any 1953, i a partir d'aquest moment Cambodia existeix com a pais. La imitació de torre angkoriana és cutre de collons, i n'hem vist de bastant millors (i pràcticament igual de grosses!) en botigues de souvenirs.
Saltant de monument cutre a monument cutre toca ara veure aquest, anomenat "de l'amistat entre Vietnam i Cambodia". I és bastant irònic, perquè n'hi ha ben poca, d'amistat, entre aquests dos països. El monument va ser construit durant la ocupació vietnamesa de Cambodia, que va durar tots els anys 80, i segueix un estil marcadament comunista. Els vietnamesos van ser els únics, per cert, que es van llançar a fer fora els infams Khmer Rouge, davant la xocant apatia de la resta del món. Com que no ho van fer per motius altruistes, es clar, van decidir apropiar-se del pais durant aquests deu anys. Tot molt amical.
A Phom Penh hi vam veure la primera ambaixada de Corea del Nord que he vist mai enlloc. Això no deu voler dir res, es clar, perquè encara que no les haguéssim vistes, segur que hem estat a molts llocs amb ambaixades de Corea del Nord. Per fer-ho tot molt més autèntic, però, hi ha un plafó davant de la porta parlant de les excel.lències d'en Kim Il Sung, pare de la pàtria i també del president actual. Pels que no ho sabeu, que segur que sou pocs, Corea del Nord és un païs absolutament auto-aïllat del món amb una dictadura i un culte de personalitat bastant fascinant. Revelaré que m'encantaria, anar a Corea del Nord i veure tot aquest tinglado amb els meus propis ulls, però la única manera de fer-ho avui en dia és amb un tour caríssim organitzat pel govern, que no resulta ni atractiu ni ètic.
Cambodia en té el seu de propi, de culte de personalitat. Aquí és una mica particular, però. La monarquia tenia un paper més aviat simbòlic durant els anys de protectorat francès. Quan aquest va acabar, però, l'any 1953, el rei Sihanouk es va erigir com a abanderat de la independència de Cambodia. Al cap de poc, tot seguint modes occidentals, el rei va abdicar (en favor del seu pare) i va començar una carrera política que el va acabar portant a la presidència. Al cap d'uns anys de domini polític absolut (i sospitós), l'home va desenvolupar un interès especial per la direcció cinematogràfica (es veu que ha dirigit unes quantes desenes de pel.lícules, algunes no gens dolentes) descuidant els seus deures polítics. Això va fer que, l'any 1970, un cop d'estat perpetrat pel pro-occidental general Lon Nol, el deposés de la cadira més alta. Va passar uns anys a l'exili, i quan els Khmer Rouge van agafar el poder l'any 1975, l'ex-rei va tornar amb pomposa cerimònia per dirigir del nou al païs. Però va durar poc, ja que els Khmer Rouge no estaven interessats en exactament la mateixa línea, així que el van empresonar al Palau Reial i, eventualment, condemnar a mort (com no). Sihanouk es va poder exiliar de nou a Beijing, i no va ser fins a finals dels 90, després de que també els vietnamesos haguéssin marxat, que va tornar a Cambodia. I ho fa fer de nou com a rei.
Tota una història completeta, la d'aquest home, alineant-se amb qui fos per mantenir la cadira. I avui en dia encara és viu, però ja no té cap rol actiu dins les altes esferes (oficials) del païs. El nou rei, de nou simbòlic, és el seu fill, que regna amb el nom de Sihamoni.
Tot aquest rollaco per dir que, després de setmanes a Tailàndia, amb la seva devoció al rei, sembla extrany veure un altre paio a les fotos monàrquiques. Inclús et venen ganes de dir-li usurpador.
Molt de rei i molta cosa, però avui en dia Phnom Penh està una mica fet una pena. Han sigut anys difícils, i em crec (o em vull creure) que deuen estar treballant en millorar-ho lentament. No és tant un problema que algunes mansions d'èpoques colonials s'estiguin caient a trossos...
Sino que moltes de les cases on viu la gent també estan fetes un fàstic. Hi ha més pobresa a Cambodia que a cap altre dels països que he visitat fins ara. Pobresa en molts sentits. No ho sé si en números és cert, comparant-ho amb la India o amb les zones més marginalitzades de Sud-Àfrica. Segurament no és cert. Però la sensació ho és. I el que és pitjor, no fa la impressió de tenir un futur gaire esperançador per davant. La corrupció és present i latent a totes les esferes, des dels cercles polítics fins als serveis de rentar roba. N'oferirem un exemple rere l'altre al llarg d'aquest post. Una barreja de ràbia, pena i absoluta incredulitat et xoca cada vegada que veus a un ricatxón amb un super Lexus i dos guardaespatlles fent-se pas enmig dels minusvàlids demanant. I això passa tota l'estona.
El primer exemple, es clar, ja el vam veure a la frontera per entrar a Cambodia. Totes les màfies muntades per aconseguir arrencar un dòlar aquí o un dòlar allà. I no vagis a la policia, a buscar protecció, es clar, que lo únic que esperen és una propineta. I si el ricatxón dóna propineta, segur que en donarà més que tu.
Però el problema és que la gent, en comptes de denunciar aquests fets, els veuen normals i certament envejables. Tots els nens volen ser policies, de grans, ja que així guanyes una pasta oficial i dues pastes extraoficials. I als pares ja els hi sembla bé, perquè la manera d'enriquir-se en aquest païs és, absoluta i tristament, enganyant al pròxim.
I així els hi va. Unes imatges simbòliques de Phnom Penh.
I el ministeri de la salut aquest no sé què hi fa, per remediar-ho. És clar que no semblen tenir massa pressupost, amb aquestes oficines que es gasten. Estic segur que Salut, o Educació, no són precisament dos dels ministeris amb més pressupost. O millor dit, amb més diners invertits en la població (que pressupost, desgraciadament, és una altra cosa). Feu-vos una idea. L'entrada d'Angkor val 20$ al dia. D'aquests, un cop en deduïm els percentatges d'administració i conservació, en queden 14$ directes al ministeri de finances, que és un forat negre. Imagineu-vos ara que Angkor rep, a l'any, uns 400.000 visitants. Així que tenim uns ingressos nets d'uns 5 milions de dòlars. Imagineu-vos ara que els khmers més pobres, que són molts, viuen amb un sou aproximat d'1 dòlar al dia. Imagineu-vos ara que tots aquests khmers pobres no són en absolut més rics que ahir.
Pues bueno. Ministeri de Salut si que en tenen, però.
La majoria dels turistes, però, no es mouen gaire més enllà de les zones turístiques, o si més no nosaltres no els hi vam veure. La principal d'aquestes zones, on es concentren la majoria dels hotels mitjans, és davant del riu. Hotels, boutiques, cafès,... tots replets de somrients occidentals vivint les seves vacances aliens a, més o menys, tot el que els envolta. Molts francesos, per cert, encara que aquesta alienació no és en absolut propietat seva.
Encara que el riu no és massa encantador, aquests dies. Pot ser que en el seu millor moment el passeig prometi una mica, però de moment tenim una valla que el cobreix de dalt a baix. I per cert, tenim aquest anunci de la cervesa singaporenya Tiger, amb l'eslògan "It feels better on top. Enjoy Winning". Aquesta frase, dedicada al sofert i definitivament no-guanyador poble khmer, des d'una certa posició privilegiada dels afortunats singaporenys, em sembla bastant ofensiva i, com a mínim, responsable del meu boicot a la cervesa Tiger (que per altra banda està força bona) durant la resta del nostre viatge.
Davant de l'ambaixada d'Estats Units hi ha l'únic turonet de la ciutat (que també té tela, posar l'ambaixada allà). Dalt del turonet hi ha el Wat Phnom (que no vol dir res més que "el temple del turó", així que Phnom Penh deu voler dir algo relacionat amb un turó, encara que ningú va saber dir-m'ho). I davant del Wat Phnom, un petit parc amb sombreta, ventet i bancs sorprenentment còmodes que suposa un lloc excel.lent per veure passar la gent.
Fixeu-vos amb la dona de groc al banc de l'altre cantó i la noia de blanc a la dreta. Totes dues van en pijama. Serà que molts khmers encara no s'han vist atrapats a les xarxes de la moda o sino, però n'hi ha moltes, de nenes, noies i dones, en pijama, corrent feliçment per aquí. Símbol que no és un bolso Dolce Gabanna, el que fa la felicitat.
I els nens petits, que corren amb el que poden, i molts d'ells ho fan en pilotes.
Aquesta foto ni vé al cuento ni res, però em va semblar una interessant cullera apissonada.
Fet un primer repàs de la morfologia de la ciutat real, anem a la zona que fa una mica de ràbia: el centre luxós i manicurat. Aquest edifici que fa força patxoca és el Museu Nacional. Hagués sigut interessant anar-hi, potser, si hagués parlat de Cambodia, de la seva història, morfologia social i demés típics de Museus Nacionals. I donada la complexa història i morfologia social de Cambodia, hagués sigut sens dubte especialment interessant. Però aquí el que hi trobem, sembla ser, és una col.lecció d'escultures de l'època angkoriana, això si, la més completa del món (només faltaria, sino). I com que no vam creure que poguéssim veure més i millors escultures angkorianes que el propi Angkor, vam decidir deixar-ho córrer.
Si bé tot estava net i maco, aquí, sembla ser que no solen segar la gespa massa sovint.
Bueno... passem directament al complexe del Palau Reial. Sincerament tenia molt dubtes que volgués anar-hi, al palau reial. L'entrada costa 6,5 dòlars (una pasta per estàndards khmers, i aquests diners deuen anar a parar al ministeri de finances...), i promet ser una exhibició de poder llampant i semi-diví del rei de torn. Finalment, però, vaig desoïr els meus instints, i portat per la meva habitual ànsia de "veure-ho tot, anar a tot arreu", vaig acabar anant-hi. La Tiffany i en Jett van decidir esperar-me fent un cafè, ja que se'ls portava fluixa a tots dos. I per cert, és la primera atracció turística que hem vist en aquest viatge on els nens han de pagar si ténen més de 6 anys. Normalment és gratis fins a 12. I un any enrere, el preu era de 3 dòlars. Apa que no se'ls envà una mica, amb la inflació, no?
I potser perquè ja vaig entrar amb el pensament que la cosa em decepcionaria, i que no feia falta que hi hagués anat, però el complex em va decepcionar força. En primer lloc, i no sé perquè, em sembla una còpia bastant cutre del de Bangkok. Ja anirem veient les curioses semblances. Un cop d'ull primer a la sala del tron, on no vaig poder fotografiar l'interior, ni falta que feia.
Tot el complexe està plè de diversos edificis força semblants que fan patxoca des de la distància, però que quan t'hi acostes te n'adones que són estructures de formigó adornades dels anys 50. I és que això és el que és, aquest palau, en el seu estat actual. Els primers edificis daten de mitjans del segle XIX, però tot plegat no va estar acabat fins al 1962. Per cert, el rei encara viu en una zona del complexe, així que el que és visitable és bastant poc.
Aquest extrany pavelló va ser donat a la monarquia cambodiana pel senyor Napoleó, sense massa preocupacions de si seria estèticament compatible. També, el pavelló és de ferro, i no em vull ni imaginar la calda que ha de fotre aquí dins en un dia assolellat d'aquests que abunden a Cambodia.
Semblances amb el Grand Palace de Bangkok: la zona més interessant del palau és el temple, que en aquest cas es diu Silver Pagoda, i aviat us diré el perquè. El temple, exactament igual que a Bangkok, guarda un buddha esmeralda. I tota la zona, com a Bangkok, està encerclada per una galeria amb uns murals ensenyant tot d'històries de la vida del buddha. Només que, a Bangkok, tot és més maco, més llampant, més autèntic i més ben conservat. Així que, com a consell, si ja heu anat al de Bangkok, aquest no val massa la pena.
Aquí les galeries, amb les seves pintures que es cauen una mica a trossos.
Sempre m'havia preguntat si les petjades de Buddha, un dels clàssics objectes de devoció present en molts temples budistes, tenien alguna base històrica, o si potser eren una còpia de petjades reals o algo. Aquí vaig poder descobrir la decepcionant resposta.
I aquí tenim la Silver Pagoda! Si us explico el perquè d'aquest nom, no us en riureu? Doncs el terra interior està tot cobert amb rajoles de plata! Centenars de rajoles (cobertes ara amb moquetes "per protecció") s'estenen per tota la superfície, creant un dels terres més durs i incòmodes que mai he caminat. Però a qui collons se li acudeix, amb perdó, cobrir el terra d'un temple amb plata? Un temple on la gent s'agenolla i s'asseu al terra? Només un rei estúpid i vanitós (característiques no gens extranyes en reis) pot tenir una idea tan absurda com aquesta, amb l'únic objectiu d'ensenyar el seu poder. Quin fàstic, home. Ho vaig trobar patètic.
I per fora, doncs és bonic si no hi estàs acostumat, però no és més bonic que qualsevol temple a qualsevol ciutat de Tailàndia, i fins i tot m'atreviria a dir que Cambodia.
Per cert, que mentre estava dins del temple es va posar a ploure gats i gossos (traducció de l'anglès, això) i em vaig estar una bona estona assegut allà esperant que amainés i observant el buddha esmeralda aquest. I per això us puc dir lo dur que estava.
Per cert: els Khmer Rouge, que van destrossar o convertir en estables i graners tots els temples del païs en la seva creuada pseudo-comunista, van respectar aquest edifici (així com Angkor, gràcies a déu!) com a memorial de la glòria passada dels khmers. I per això està aquí.
Tot el complexe, amb pluja inminent.
I quan finalment va acabar de ploure, patam! Sorpresa i benvinguts a Phnom Penh. Es veu que cada cop que plou una mica mitja ciutat s'inunda irremediablement. Us explicaré el motiu i us en riureu, a no ser que volgueu plorar. Els llacs naturals, on normalment l'aigua de la pluja es podria dipositar, s'han anat assecant per poder construir-hi, així que el drenatge natural de la ciutat està totalment destrossat. L'altre llac que queda, el que us comento més amunt dels hotels barats, està també en procés de ser requalificat i assecat, així que no vull ni saber com estarà aquest carrer després d'una hora de pluja en uns quants anys. El que estic segur és que els pajarracos que prenen les decisions no es baixen del seu Lexus amb els seus guardespatlles, en aquests moments.
Així els hi va, en sèrio. I el problema és que la gent del carrer ho té tan assumit, el tema de la corrupció, que lo únic que volen és ser com ells.
En una situació semblant però molt diferent estava el païs a mitjans dels anys 60. I durant els propers vint-i-cinc anys Cambodia viurà una de les èpoques més caòtiques de la història recent de la humanitat. Així que arriba el moment de fer una mica d'història. Personalment em sembla extremadament interessant. Si a vosaltres no us interessa la història (que us hauria d'interessar), salteu-vos la parrafada.
Imagineu-vos la situació de Cambodia entre mitjans dels seixanta i mitjans dels setanta: amb una independència recent, dominat bàsicament per tots aquells amb bons contactes amb els francesos, el rei a davant, i desenvolupant sistemes creixentment corruptes. Amb aquest nou món de possibilitats, i descontents amb com el païs malgastava la seva indpependència, una sèrie de "joves" educats a França va mostrar el seu interès en el comunisme que sorgia amb força a d'altres països asiàtics (Xina i Vietnam al capdavant) com una opció per Cambodia. Aquest grup de joves va fundar el CPK (Partit Comunista de Cambodia) sota els braços protectors del veï ric, Vietnam. Al cap de poc, Vietnam es va veure liat en una guerra entre nord i sud. El nord, fidel a ideals (teòricament) comunistes. El sud, amb el suport i la participació creiexentment activa dels Estats Units. Més o menys tots en sabem alguna cosa, d'aquesta guerra, punt clau de la guerra freda. Com que Cambodia era un païs amic de Hanoi (la capital del nord), tropes comunistes es van situar en zones frontereres amb Vietnam del Sud, a terres cambodianes. Quan els Estats Units es van enterar d'això, van llançar una desmesurada ofensiva contra pràcticament tots els pobles de l'est de Cambodia, la meitat més propera a la frontera. La devastació va ser descomunal, totes les famílies que vivien en aquesta zona es van veure afectades, i el CPK, batejat per Sihanouk com a Khmer Rouge (cambodians vermells), es va aprofitar d'aquesta situació per anar reclutant gent frustrada i desitjosa de venjança contra els americans i l'imperialisme capitalista, els vietnamites que els havien ficat en aquest merder, i el propi govern de Cambodia, més preocupat per enriquir-se que per solucionar els problemes del païs.
I no és demagògia. Tots els historiadors us diran que els Estats Units van ser un factor clau en el creixement i la posterior arribada al poder dels Khmer Rouge, que va desembocar després en 4 anys de terror i 15 més de guerra civil. No dic amb això que aquestes massacres fóssin culpa dels Estats Units. Els líders dels Khmer Rouge, amb Pol Pot al capdavant i una sèrie més al seu costat, estaven ells sols com una regadora.
Durant aquests anys de principis dels setanta, les guerrilles que eren els diversos grups dels Khmer Rouge van ser preparats i entrenats (amb el suport de Xina, que tampoc volia que el Vietnam dominés tota aquella zona a les seves anxes) per, un dia o altre, prendre el control del pais. Aquest dia va arribar al 17 d'abril de 1975. Tropes de Khmer Rouge, la majoria d'ells adolescents, van arribar a lliberar Phnom Penh. Amb l'excusa de que els americans anaven a bombardejar-la en breu, els khmer rouge van evacuar a tothom a la força, amb la promesa de que podrien tornar a casa en uns dies. I qui s'hi va negar, bala a l'espatlla i a una altra cosa.
Però els que van marxar mai van tornar a casa. Entre el comunisme radical i malentès dels khmer rouge hi havia un profund despreci i desconfiança en el concepte de ciutat. El seu objectiu era crear una gran cooperativa agrària on tothom treballés al camp, produïnt arròs suficent per la pròpia alimentació i per treure'n beneficis a través de l'exportació a d'altres països afins. Uns objectius una mica rudimentaris, però difícilment condemnables de per si.
Els mètodes per aconseguir aquest objectiu, però, eren absolutament barbàrics i radicals. En primer lloc, desaparició de les ciutats i recol.locació de tots els seus habitants en zones de camp a cultivar. Dels 2 milions que tenia Phnom Penh, en un any van acabar amb només 40.000, la majoria treballadors del govern o dels sistemes ferroviaris.
Els canvis no s'acaben aquí: inmediata abolició dels diners, dels mercats i de tot tipus d'intercanvi monetari. Abolició de la propietat privada en totes les seves variants. Abolició de les escoles i els hospitals (curiós per algú que s'anomena comunista). Catorze hores de treball forçat (i dur!) diari a canvi de, només, un parell de plats d'arròs. Necessitat d'obediència fins a l'últim detall, i execució inmediata en cas de que no fos així.
Fins i tot, els khmer rouge tenien un altre punt bastant poc habitual en el comunisme: éren xenòfobs de collons. Les seves polítiques incloïen la desaparició de qualsevol no-ètnic khmer de les fronteres cambodianes. Això inclou occidentals, xinesos, vietnamesos o qualsevol altra cosa. Molts van ser deportats, però molts més van ser executats, una opció més ràpida i barata.
La cosa va evolucionar fins a tal punt de bogeria i paranoia que les execucions van continuar amb qualsevol persona que parlés alguna llengua estrangera o que portés ulleres. Aquests dos últims punts demostraven que el que volien era una societat eminentment agrària, sense coneixements ni aspiracions a res més.
Execucions de traïdors també eren habituals, amb centenars de propis Khmer Rouge executats per d'altres khmer rouge per qualsevol xivatasso cert o fals.
Total, una autèntica misèria. Dels 11 milions d'habitants que hi havia a Cambodia l'any 1975 s'estima que 2 van morir durant els quatre anys que va durar el règim dels Khmer Rouge.
L'any 1979, Vietnam va envaïr Cambodia i es va situar al govern, enviant els Khmer Rouge de nou cap als boscos, on es van anar rearmant i lluitant més o menys continuament per recuperar el poder amb el suport de Xina i Tailàndia, tots dos sense cap interès en que Vietnam expandís el seu control a la província d'Indoxina. Amb més o menys intensitat, la guerra civil entre uns i altres va durar fins al 1998, quan tropes del nou govern van ocupar l'últim dels raconets on els capgrossos d'aquest grup s'agrupaven. Lo curiós i trist de la cosa és que tant Pol Pot com tots els altres responsables de tal terror mai van ser jutjats pels seus crims, i van morir tranquilament de vells, suposo, de totes maneres, que atacats cada nit per molts fantasmes.
Aquests anys de guerra civil, per cert, van concluir amb la plantada de mines més gran de la història, perpetrada pels vietnamesos, el govern cambodià, i els khmer rouge. La gent, la veritat, no veu més enllà del seu nas.
Hi ha moltes raons pels quals el règim dels khmer rouge no va funcionar. La més òbvia és que tal terror, es miri com es miri, tal terror ha de ser insostenible, Si voleu una raó amb arguments, però, què us sembla aquesta: les previsions del govern era que cada any es produïssin X tones d'arròs. D'aquestes, unes anirien per exportació, d'altres es guardarien en reserves, i d'altres s'utilitzarien per alimentar la població. Com que la població anava malnutrida, no tenia ni idea de com treballar camps d'arròs eficientment, i no utilitzava cap maquinària, aquests expectatives mai es van complir. Els caps locals, però, per por a represalies del govern central (i tenien els seus motius, per tenir por), enviaven tota la producció que se'ls hi demanava per exportació, sacrificant així les reserves locals i, el que és pitjor, l'alimentació diària del poble. Així el païs es va anar afeblint any a any, fins a arribar a quotes de producció baixíssimes.
Aquesta és una introducció molt bàsica a la història de Cambodia sota la influència dels Khmer Rouge. Un cop d'ull a la wikipedia sota les entrades d'Història de Cambodia, Khmer Rouge o Pol Pot segur que us dóna molta més informació si hi esteu interessats. I si hi esteu molt interessats, demaneu-me que us deixi un llibre que tinc parlant sobre el tema. Haureu d'esperar que me l'acabi, però.
Aquesta història ens serveix per passar a veure dos dels punts més interessants i colpidors de Phnom Penh. Els dos estan interrelacionats i formen escenaris bàsics per entendre el sistema de caos i terror instaurat pels Khmer Rouge. Són la presó de Tuol Sleng i els Killing Fields.
Comencem per la presó. Si algú està a Phnom Penh només un dia, o només unes hores, i només té temps d'anar a un lloc, indubtablement el lloc és aquest. L'escola de Tuol Sleng va ser convertida pels Khmer Rouge en la presó d'alta seguretat S-21, la més important (i amb més "visitants") de tot Cambodia. És un lloc altament emocional, així que al tanto.
La primera cosa que crida l'atenció i que fa una mica de grima és que l'edifici de l'escola és absolutament ordinari. S'assembla a moltes altres escoles, i fins i tot una mica a la meva. Així que ràpidament et pots posar en la situació amb certa proximitat.
Tuol Sleng està situat en un entorn absolutament normal. Al mig d'un carrer com un altre. Tot això, mentre aquesta presó estava en ús, era deshabitat. La gent, aquí, de mitjana, no s'hi estava més d'una setmana. No tenia massa sentit mantenir gent a la presó, si l'objectiu final era excutar-los (que ho era). Aquí només hi venien a parar els sospitosos de traició, que arribaven per ser brutalment interrogats. Vistos els mètodes, molts d'ells morien durant aquestes interrogacions (llegim tortures). Els que quedaven serien enviats als Killing Fields, que veurem després.
Així que no ens esperem massa delicadeses, aquí. La cosa va directament per feina.
Paguem els 2 dòlars d'entrada i passem als patis interiors. Abans d'entrar als edificis en si, aquest antic aparell gimnàstic, que els gupardies de la presó utilitzaven com a "sala d'interrogació". Els presoners eren penjats d'uns cables i estirats de cap per avall (això diu el plafó, encara que la imatge no ho mostri així) vàries vegades, fins que perdien la consciència. Quan això passava, els sucaven el cap a un pot d'aigua pútrida que s'utilitzava per fertilitzar els camps, de manera que ràpidament recobraven la consciència i els podien continuar interrogant. Pràctiques medievals tan sols 30 anys enrere.
Com també van fer els nazis, els Khmer Rouge van documentar molt detalladament tots els presoners que van passar per Tuol Seng, de manera que ara, per sort o per desgràcia, podem traçar les històries personals de la majoria d'ells. Habitacions i habitacions estan plenes de plafons amb aquestes fotos. Mirar-te-les, una a una, et posa la pell de gallina. No és una cosa per donar-hi un cop d'ull, és per parar-se en cada una de les cares, expressant una emoció absolutament diferent, i pensar en aquella persona en concret. La majoria mostren profunda decepció i incomprensió. Algunes mostren ràbia i odi. Les que menys, mostren tristesa. I tot i que tothom sabia que els seus dies estaven comptats, un cop eren fotografiats a l'entrada de Tuol Sleng, no n'hi ha ni un que plori.
Personalment, em va fer posar la pell de gallina, i em vaig tirar més d'una hora saltant de cara a cara, trobant noves històries i emocions després de cada expressió. Comentaré un detall: hi havia tres noies joves amb pinta d'angleses o nord-europees, totes elles moníssimes amb els seus pantalonets curtíssims i les seves fantàstiques figures, traient el mirall cada dos per tres per retocar-se el maquillatge i rient per sota el nas. A mi, enmig de la meva absoluta crisi emocional amb totes aquestes fotos, això em va produir un fàstic que no us podeu ni imaginar. És cert que aquest viatge m'ha provocat un creixent despreci cap al turista occidental ignorant, arrogant, irresponsable i irrespectuós, que bàsicament vé fins aquí perquè fa sol i l'alcohol és barat. Es sol correspondre, per cert, amb joves nord-europeus.
Ho sento pel parèntesi.
Tinc moltes fotos de cares personals. En destacaré només tres o quatre, per no fer-me pesat. Penseu què us suggereix aquesta expressió? Us imagineu aquesta noia just arribada a Tuol Sleng, asseguda en una cadira, amb un paio tirant-li una foto i un parell de guàrdies apuntant-la amb una pistola? A mi em suggereix una profunda decepció, més que res més, com dient... què m'esteu fent? Què li heu fet a la meva familia? Què li esteu fent al meu pais?
I aquesta? Ja de volta de tot... segurament suggereix una certa incomprensió, una pesada incomprensió. Com dient... ho he viscut tot a aquestes alçades... qui us penseu que sou per fer això?
Suposo que no fan falta comentaris sobre aquesta. Homes, dones, nens, nenes, de totes les edats i condicions, van ser torturades i executades sense cap tipus de pietat a Tuol Seng i a desenes d'altres punts al voltant de Cambodia. Un dels detalls que posa més els pèls de gallina és el dels números: els números indiquen el número de presoner en el seu moment a Tuol Sleng, i eren reutilitzables. Així que quan veus dues persones amb el mateix número t'assalta la dolorosa realitat de que una d'elles ja ha estat vilment executada per fer lloc al següent. És una sensació horrorosa, si em perdoneu. Fins on pot arribar l'avarícia, l'egoïsme, el, el... com li diríeu, d'això?
N'hi havia ben pocs que reien, de fotografiats. Els únics, aquells que mostren una gorra com aquesta. I aquests són Khmer Rouge. Mireu aquest nano, en la seva tendra adolescència, amb cara de menjar-se el món i amb absoluta confiança. El que aquesta foto estigui aquí vol dir ni més ni menys que una hora o altra, segurament per la més petita de les insubordinacions, ell també va ser executat.
Perquè aquesta és una altra, és clar, què passa amb els guardes? Eren realment tots diabòlics? Molts d'ells, segurament, es van veure en el terrible dubte de matar o morir. I molts d'ells van decidir matar, encara que siguéssin absolutament conscients de la situació absolutament abominable en que s'estaven posant... què faríeu, vosaltres? Mataríeu fredament a innocents (de totes les edats) per salvar la vostra pell?
Vam veure un vídeo on, entre d'altres persones, sortia un paio que havia sigut guarda a Tuol Sleng. Parlava del que havia passat aquí (després de que haguéssis vist totes les sales amb els teus propis ulls) amb una fredor i un cert orgull absolutament repugnant. I ningú ha sigut mai jutjat, en nom d'intentar mantenir la pau al païs. Entenc les raons, sens dubte, de no voler crear dos bàndols ansiosos de constant venjança per un llarg futur. És una decisió difícil... és una situació difícil...
Un dels edificis estava dedicat enterament a cel.les, en els seus tres pisos. Mostrant-nos lo tremendament rudimentaris que eren els mètodes dels Khmer Rouge (que eren bastant sabatots i no tenien un duro). Quatre parets de totxos, bastant aleatòries, creaven separacions a les classes i donaven un lloc per viure els seus últims dies en asquerosa putrefacció als pobres que van patir la misèria d'anar a parar a aquest forat.
I el fet de que no és una presó d'alta seguretat amb pinta de presó, sino que és una classe d'escola amb forats a les parets i improvitzats murs de totxos separadors, ho torna tot molt més real i cruel.
Un altre edifici ensenya tot de classes buides. Aquestes si que us podeu imaginar que són una classe. Al mig, només un somier de ferro mig rovellat. Què deu ser doncs, això? Doncs són les sales de tortura. Un somier, un presoner, un torturador. Uns quants altres estris de ferro. Taques de sang a les parets. Sospir.
Sabeu que la Tiffany té una certa habilitat extrasensorial, i de vegades pot sentir les energies atrapades en segons quins llocs, sobretot si aquestes ténen una alta càrrega emocional. Estàvem encuriosits en què li passaria, on anys i anys de tortures i assassinats havien estat perpetrats en aquestes habitacions. Doncs bé, si que va sentir coses, però sorprenentment, estaven més relacionades, un cop més, amb incomprensió i decepció que no pas amb dolor i odi. I, per desgràcia, hi havia un alt contingut de sadisme i de disfrutar-lo.
No sé quants de vosaltres heu vist la peli "Das Experiment", una peli alemanya sobre un grup de persones aparentment aleatori posats a jugar rols de presoners i carcellers durant quinze dies. Va resultar que tots dos es van creure tantíssim el seu paper que es va muntar una batalla entre els dos grups que va acabar tràgicament. Una peli interessant, i un dilema interessant.
A les parets de les sales, fotos il.lustratives, ensenyant la passió documentativa dels Khmer Rouge. I lo gràfiques i reals que són les fotos. Les mateixes rajoles. El mateix llit. Els mateixos instruments. Sang a tot arreu.
Tuol Sleng és un lloc extremadament interessant. A banda de les cel.les i les sales de tortura, hi ha una sèrie d'exposicions i videos que t'ensenya a comprendre una mica millor la magnitud de la tragèdia. Des d'històries personals de víctimes i carcellers, a cronologies històriques i gràfiques del règim dels Khmer Rouge. Una de les exposicions més interessants són les fotografies que un jove suec va fer a Cambodia durant aquells anys. No en recordo el nom, però el paio, comunista convençut, va venir en un tour organitzat pel govern ja que pensava que, sobre el paper, el comunisme implantat per Cambodia podria ser la solució. Les fotos vénen acompanyats pels pensaments llavors (totalment imparcials pel que ell volia creure) i els pensaments actuals. Li van ensenyar hospitals i escoles que funcionaven, i gent relativament feliç, i l'home va tornar plè d'esperança. Després es va demostrar que aquests tours organitzats eren tots una pantomima. Em va fer una mica de pena aquest home, ja que va venir amb les millors esperances, i mira com li van tornar.
Deixem doncs Tuol Sleng. La nostra visita va durar pràcticament 5 hores, i personalment hi hagués estat més si no fos que els guardes pràcticament ens van fer fora, ja que ja era hora de plegar (les 5) i érem els últims que quedàvem.
A Tuol Seng no hi mataven a ningú, a no ser que fos accidentalment (i això devien ser forces). Quan volien executar a algú, o millor dit, a un grup de presoners, m'imagino que per fer lloc als nous que venien, els amuntegaven en un camió i els enviaven a Choeung Ek, on es trobaven els Killing Fields, fets famosos amb aquest nom per la pel.lícula explicativa i per la cançó que obre el Divine Intervention d'Slayer.
Els Killing Fields no eren res, a part d'un descampat una vintena de quilòmetres al sud de Phnom Penh. Els camions arribaven aquí, els presoners baixaven i, inmediatament, eren executats. Al principi es feia amb bales, però més tard, degut a les penúries econòmiques dels propis Khmer Rouge, es veia a cop de garrot i tall de coll. Morts o no, anaven després a una fossa comuna, i ale a pel següent.
Trist i impersonal. Així anava la cosa. Així són les guerres. Una pena.
Avui en dia, al lloc ocupat pels Killing Fields hi ha una mica d'explicació i, sobretot una estupa conmemorativa, que és un punt de peregrinatge bastant popular a Cambodia. Penseu que probablement totes (i quan dic totes, vull dir TOTES) les famílies khmers han perdut a algú durant els anys negres dels Khmer Rouge, així que no sorpren. El que sorpren una mica més és que els drets d'explotació d'aquest lloc han estat venuts a una empresa japonesa, que cobra dos dòlars a locals i estrangers. Aquest punt ha generat molta controvèrsia, i no m'extranya, entre els khmers.
Aquesta estupa és particularment famosa, i particularment macabre. Està plena de centenars de calaveres desenterrades de les fosses comunes adjacents, així que, de nou, t'enfronta sense pietat amb la trista realitat del que va passar aquí, i encara passa a molts llocs del món, amb més o menys intensitat.
Al voltant de l'estupa una sèrie de forats ens mostren els llocs on es trobaven les fosses, i d'altres cartells ens ensenyen d'altres coses. Aquest, que diu que sota aquest arbre era on els executadors apallissaven als nens, impacta una mica, encara que no sé com de sensacionalista és, potser una mica.
En resum, els Killing Fields són importants si vols tenir una visió completa de l'impacte dels Khmer Rouge a Phnom Penh, però no són tan interessants per si sols, i tampoc ofereixen gaire informació. Més que res, són un parc agradable per on passejar-se.
Per cert. El dia que vam anar als Killing Fields el que volíem era anar al Palau Reial. Com que som gent que no llegeix les parts importants de les guies, ens vam trobar que el lloc estava tancat d'11 a 14.30 (que ja veus tu), i eren exactament les 11.15 quan vam arribar. El típic conductor de tuk-tuk ens va oferir una visita als Killing Fields i a un tal Russian Market (que es veu que està força bé) abans de tornar aquí a les 14.30. Un cop posats d'acord amb el preu (5 dòlars per dur-nos allà, esperar-se, dur-nos després fins al mercat -que ve de pas-, esperar-se també, i finalment dur-nos de nou al palau, ell en demanava uns exageradíssims 15), ens vam encaminar cap allà. Un cop va ser hora de marxar l'home ens va dir que ens portava fins al mercat aquell i ens deixava allà. I jo que "com?". Total que el paio es va negar a res més, i si no hi estàvem d'acord i no volíem pagar, pues aquí ens quedàvem als Killing Fields. Com? L'home era un llest que parlava bon anglès (aquests són els pitjors). Finalment vam acordar que el tio ens tornés al palau reial sense passar pel puto mercat, però ja veus tu quina gràcia.
Amb aquest petit exemple inaugurem el capítol de petites corrupcions i intentem treure-li el màxim de pasta a tothom sense cap mena d'escrúpol, tot per desenvolupar un karma horrorós i no ser capaços de sortir de la misèria en la nostra puta vida. Però com que és la manera com els rics s'han fet rics, tothom ho veu com el model a seguir.
No m'extranya que els pobres tios estiguin fet pols, joder.
Els exemples són múltiples i constants, normalment només a través d'intentar cobrar-te de més per pràcticament tot.
A sota del nostre hotel hi havia un lloc que venia aigua i demés refrescos. A tot arreu, l'aigua val 2000 riel (50 cèntims de dòlar), així que quan la noia em va dir que me'n volia cobrar 4000 (1 dòlar) li vaig dir que nanai, que pagaria un dòlar. Amb un somriure em va dir que vale. El dia següent va passar exactament el mateix. I al tercer, igual. I jo sempre amb el "escolta, que ahir em vas cobrar 2000". I la noia somrient i com dient "vale vale, m'has pillat". I així tota l'estona, com no t'hi fixis.
La següent va en un restaurant. En Jett i jo vam sortir a menjar algo i vam trobar un restaurant de cantonada que semblava que estaria bé. Era força tard i no hi havia gaire res obert, així que vaig acceptar els 3$ per un plat d'arròs fregit amb coses, que ens disposaríem a compartir (tot i que és força car). Quan va ser hora de pagar, el tio ens va dir que eren 5 dòlars. I jo "com? deia 3 dòlars, al menú". I ell... si, però com que l'anàveu a compartir, us l'he fet més gran! Au va! Ni gran ni hòsties.... 5 dòlars per un plat d'arròs fregit amb coses és algo que no hem pagat, ni de lluny, enlloc a Àsia, ni tan sols a les platges de Tailàndia. Al veure que em negava a pagar això, el paio va acabar satisfet amb els 3 dòlars. (que tot sigui dit, ja eren força més del que valia el plat)
Una altra... en una espècie de forn / pastisseria al que vam anar també un parell de cops no tenia bitllets de dòlar, només tenia riels, així que quan em va dir el preu en dòlars (algo com 2,60 o així) li vaig dir si em podria dir quan seria en riels. El canvi és de 4000 riels per dòlar, i tothom ho utilitza exactament així. Tu els hi dones un dòlar, i si algo val 50 cèntims et tornaran 2000 riel. Sempre absolutament sempre. Doncs la paia em fa la conversió amb la calculadora de manera que 1 dòlar són 4100 riel. I dius tia... què fas? La diferència seria d'uns 250 riel, que són uns putos 7 cèntims, que no et poden comprar res de res ni tan sols a Cambodia. Però el vici d'intentar astillar-te el ténen molt dins seu. I no és algo personal en absolut, sino que ho fan amb tothom, locals i visitants.
Naturalment que li vaig dient a tothom que no van enlloc, així, però em sembla a mi que no em faran ni cas. I els comprenc una mica, si vols que t'ho digui. Sobre això del canvi, per cert, un supermercat perfectament oficial tenia un cartellet que, per ells, mira que monos, 1 dòlar eren 4200 riel.
I la penúltima! A Siem Reap, la gent que ens va fer la rentadora (normalment, quan acumulem una quantitat acceptable de roba -que no sigui roba interior, que rentem manualment-, la portem a un servei de lavanderia, que són normalment barats i eficaços) em va perdre la meva preciosa samarreta de birra Chang souvenir de Tailàndia (no era preciosa, tampoc, de fet era una mica massa grossa, però jo la volia, jó), cosa que vaig descobrir a Phnom Penh. És el primer cop que ens passa, però ens ho vam prendre com una desgraciada mala sort. Però quan vam venir a Phnom Penh, vam havar de fer una altra rentadora. Tres quilos. I quan vam anar a buscar-la, vam decidir, per inspiració divina, comprovar els quilos, per veure que estàvem a 2,7 o així. Així que vam començar a comprovar les peces (mentre els del lloc ens miraven amb cara de que gilipolles, aquests), adonant-nos finalment que faltava una samarreta de la Tiffany. Així que els hi vam comentar. Al principi es feien l'ornis, però al cap d'una estona, van entrar cap a dins, i sabent perfectament on anar a buscar-la, van aparèixer amb la samarreta en qüestió. Una mica de casualitat, oi, que passi el 100% de les vegades a Cambodia (encara que fóssin només 2), i mai en cap altre lloc?
El que us dic, si cola, cola.
Però això no és res. Diuen que en algunes discoteques una mica més pijes, els fills de les elits solen anar-hi amb els seus guardespatlles (tots ben empistolats). I diuen que pot ser un problema seriós si al paio li dóna per què li caiguis malament o, pitjor que res, que decideixi que li agradaria passar la nit amb alguna turista. Com aquesta s'hi negui, es veu, cosa que em sembla abominable, les conseqüències poden ser terribles. I llavors a qui et queixes, si has sigut apallissat pels guardespatlles de l'elit, si la policia està totalment dominada per aquesta elit. Em va semblar una informació pràcticament increïble, aquesta, però es veu que passa de veritat.
Nosaltres, però, no vam pas pensar ni anar-hi, a aquestes discoteques.
Deixem de banda aquestes petites corrupcions, doncs, i passem a les delícies culinàries de Phnom Penh, que la veritat és que són forces. Una de senzilla que es va convertir en una de les experiències gastronòmiques estrella del nostre viatge va ser aquesta "cuina-la-teva-sopa". Et dónen un pot plè de caldo amb un fogonet i tu li vas afegint el que vulguis. És bo i divertit. El caldo, però, tenia tota la carn del món, i segurament la Tiffany va menjar més carn (accidentalment) del que ho ha fet en els últims 15 anys. Bo i divertit, de totes maneres.
Un altre dels nostres preferits, on també hi vam anar un parell de cops, era un simpàtic i popular restaurant informal xinès que ocupava una vorera força ampla (no deixant caminar els vianants, es clar). Ben bo.
Han sigut delícies culinàries breus i no massa espectaculars, però què voleu que us digui... estem a les últimes del nostre pressupost i no ens vam poder permetre restaurants gaire llampants.
Si a d'altres llocs la beguda de carrer estrella són els batuts / granizats, als quals ens hem aficionat apassionadament durant aquest viatge, i esperem poder mantenir en la nostra dieta en aquest futur inmediat, aquí el que es porta és el suc de canya de bambú. Les màquines són chachis, el suc és superdolç i bo i refrescant, i només val 25 cèntims de dòlar (o 1000 riels).
Perquè semblarà impossible, però les cadenes internacionals de menjar ràpid i demés, com McDonalds, Burger Kings, Pizzeries, 7Eleven i similars, encara no han arribat a Cambodia. N'hi ha vàries de locals que serveixen el mateix propòsit, però. La més popular de les quals és aquesta Lucky Burger. Per cert, hi ha molts llocs on tenen negocis amb la paraula Luck. Em sembla a mi que no és per aquí, per on conseguiran la prosperitat que busquen, però els hi desitjo tota la sort :-)
A Phnom Penh també hi ha alguns mercats que prometen ser interessants. Involuntàriament descartat el mercat rus aquest al que vam acabar no anant (que rep aquest nom perquè és on els russos venien a comprar quan els russos eren els únics turistes que venien), vam tributar una petita visita al mercat central (Psar Thmei), que prometia ser un edifici Art Decó interessant plè de paradetes interessants. I què voleu que us digui.
També diuen que la cúpula és una de les més grans del món. No sé si és veritat, això, potser si, però tampoc impressiona massa, ho sento.
I les paradetes... bueno, si que n'hi havia moltes, però no venien res que no haguéssim vist ja a molts llocs. Bueno, no és del tot cert, això... en aquesta també hi venien nens amb la cara molt rodona.
Així que el mercat no és gaire gran cosa. Feia uns dies que us volia comentar això. Hi ha moltes paradetes, al mig del carrer, amb aquesta sèrie de números. Em va costar una mica esbrinar que devien voler dir, però finalment va resultar que són prefixos telefònics. La gent de la paradeta té telèfons de totes les companyies, i tu pots anar allà i trucar on vulguis, que ells et dirigiran al telèfon més barat. Anys enrere (molts anys... gairebé 10) treballava en una companyia que es deia Teleprix (El Supermercado de las telecomunicaciones), i el producte estrella dels que venien era un enrutador que colocaves a la roseta telefònica, i et redirigia cap a l'operador més barat per cada trucada que feies. Lo dolent és que acabaves tenint set o vuit factures diferents i t'havies de donar d'alta a totes les companyies.
Doncs això és una mica lo mateix, però deu anys després i a la cambodiana.
No només de mercats i paradetes viu el phnompenhià. Per escapar de la calor, nosaltres i molts d'altres vam acabar al Centre Comercial Surya. I mira que no en sóc gens, de centres comercials, però ostres, és que feia calor! Els centres comercials, però, són una mica el mateix a tot arreu.
I al ser un edifici força alt, tens la oportunitat de veure una vista panoràmica de l'humil skyline de Phnom Penh. Està clar que sembla que no fa falta pujar tan amunt, per tenir una vista panoràmica...
Vam passar una estona interessant remenant per les botigues. Com a Tailàndia, no sé com ho tenen amb el tema de la pirateria, però aquí la cosa és força espectacular. Per exemple, en aquesta perfectament legal estanteria veiem un Adobe Photoshop (que val molts diners, ja us ho dic), venut per uns més que accessibles 2 dòlars.
I no, no el vam comprar.
Sembla que ja és hora d'anar deixant caure el teló sobre Phnom Penh i sobre Cambodia. Cambodia ha sigut una experiència intensa. No sempre agradable ni fàcil, però intensa i interessant. Sincerament, m'agradaria tornar-hi. I m'encantaria que prosperéssin més enllà del pou en que estan ficats. Però per fer-ho necessiten un canvi radical d'actitud, i no estic segur que la predisposició sigui la correcta. Com ells voldrien, però, molta sort!
I ja... el dia següent ja era dia de marxada i pràcticament final del nostre viatge. De nou amb Air Asia, agafaríem un avió des de Phnom Penh fins a Kuala Lumpur, la capital de Malàisia, a la que ja hi vam venir tres mesos i mig enrere. Aquí hi passarem dues nits, i llavors volarem fins a Londres i fins a Barcelona. I això serà tot.
Quan anàvem cap a l'aeroport amb el nostre tuk-tuk es va posar a ploure a bóts i barrals, inundant la carretera i remullant-nos una mica. En Jett, que és una mica delicat, es va protegir sota la funda de la motxil.la, mentre nosaltres, com se suposa que han de fer els adults, vam acabar xops.
Per cert, el nostre conductor va resultar ser molt colega tota l'estona, i li vaig acabar donant propina. Perquè no us penseu que sóc un rata. Senzillament, m'agrada premiar les bones accions i persones, i m'agrada NO premiar les dolentes.
Això és tot doncs, ens veiem a Kuala Lumpur pels últims dies i la conclusió d'aquest extens, intens i interessant viatge!
Salut a tothom!
