Nem Hàsia Casa V: El famós Martin compra batik a Bukittinggi

Benvinguts a Bukittinggi. El hippie trail està viu! O si més no, tot i agonitzant, encara no ha mort. Comencem. Estem només a 90 quilòmetres de Padang, però l'ambient aquí és molt diferent. Per començar, ens trobem a uns 900 metres d'alçada, i les temperatures són molt més agradables. Així que abandonem la calor sufocant per un temps, esperem que llarg, ja que durant les pròximes setmanes camparem per les muntanyes de la ben muntanyenca Sumatra.

En trobem i en trobarem forces, de "Bukit", a Indonèsia i Malàisia. L'explicació és senzilla. Bukit vol dir "munt" (de muntanya), així que Bukittinggi és el Munt Tinggi (que no sé pas què vol dir). Dues coses caracteritzen aquest enclavament de pràcticament 100.000 habitants. En primer lloc, es tracta del centre comercial més important de la zona rural Minangkabau del voltant. Això vol dir que el mercat és el punt on gira tota l'activitat del poble. La segona característica és que, durant els anys daurats del turisme motxil.ler a l'Àsia, i l'aparició del hippie trail, Bukittinggi n'era una de les seves parades bàsiques. Aquest hippie trail transcorria pel nord i l'oest de la Índia, el Nepal, Burma (ara Myanmar), Tailàndia i Indonèsia, acabant potser a la renovada Bali.

Aquests últims temps, però, Bukittinggi, en temes de turisme, està de capa caiguda. Els desastres que han anat assaltant Sumatra aquests últims anys, començant pel brutal tsunami de l'any 2004, i seguint per una sèrie de terratrèmols de diversa consideració, han espantat els visitants, que sembla que es passen per aquesta zona amb comptagotes. Sense haver d'anar més enrere, a principis de l'any 2007 mateix un terratrèmol va asolar aquest propi poble de Bukittinggi. Ara, dos anys després, tot sembla en estat normal de nou.

Bukittinggi, però, va força escàs d'atraccions concretes, i és l'ambient general el que la fa atractiva. També us diré, així de bones a primeres, que jo n'esperava una mica més, però vaja, tampoc ens podem queixar, i la nostra estada aquí ha sigut d'allò més agradable.

El símbol més conegut, del poble, és aquesta torre del rellotge, situada a la plaça principal i just davant de la zona del mercat. Com que val una mica la pena, n'explicarem la seva història. La torre es diu Djam Gadang, i va ser construïda l'any 1926. Originalment, la coberta era una petita cúpula, amb un gall de pega al capdamunt. Aquest gall servia perquè la gent que no sabia llegir l'hora sapigués quina hora és: cantava a certs moments clau del dia, com l'hora de dinar. Quan els japonesos, durant la segona guerra mundial, van ocupar Sumatra, van canviar la coberta per un trapezi a l'estil japonès. I finalment, coincidint amb la Independència d'Indonèsia l'any 1945, es va instal.lar el sostre definitiu, amb la clàssica estructura Minangkabau que es veu per aquesta zona.

Com diem, Bukittinggi és, abans que res, un mercat. I no és només un mercat, és el mercat més gran que mai he vist. Carrers i carrers s'estenen en totes direccions amb paradetes de qualsevol tipus de coses. Algunes són permanents i algunes no. Dimecres i dissabtes la gent de pobles propers vé a participar-hi, i la cosa és senzillament infinita. Un lloc d'aquests per perdre's-hi una bona estona i anar descobrint petits encants.

Una botiga repleta de sandàlies...

Dolços i snacks de tot tipus i colors...

Alguns fets a base de peix ressec. Semblen força comuns, aquí. Sento la meva manca d'esperit aventurer i documentatiu, però no els vaig pas provar...

Patatones i crispetes i snacks, ja us dic, per un tubo. Aquests mercats asiàtics són fantàsticament colorits.

I les paradetes de menjar, repartides per tota la zona, majoritàriament d'estil Padang. Amb tots els plats pre-preparats i tothom servint-se i menjar el que vol. És discutible la sanitat de la cosa, però és innegable el seu carisma.

Nosaltres, del mercat de Bukittinggi, i sense pensar-nos-ho, en vam treure dues coses, les dues en forma de noves peces de roba per carregar en les nostres ja de per si enllaunades motxil.les. En Jett amb un vestit complet javanès (Java és, recordem-ho, la principal i més poblada illa d'Indonèsia), i jo amb aquesta fantàstica camisa d'estil batik. El batik és aquesta espècie de dibuix colorit sobre seda, tradicional indonesi i marca de la casa. Molts homes, sobretot els més grans, van sempre vestits amb aquest tipus de camises. Em vaig sorprendre jo mateix triant finalment un color gens habitual en mi, però la camisa aquesta em va convèncer força. Excel.lent qualitat (crec) a poc més de 7 euros, després de regateig. Què més vols!

Herència del hippie trail que diem és la proliferació de bars musicals amb tendències reggaes i occidentals, i una remarcable quantitat d'adolescents i joves "cool". I entre aquests, molts que, guitarra a l'esquena, intenten guanyar-se unes rúpies anant movent-se de grup en grup i cantant-li a la gent. Em sembla una bona idea, si bé no tots cantéssin i toquéssin massa bé. Aquest era un d'ells, però era força simpaticot, així que serà el que es mereix la foto publicada.

El que és inevitable, i ens porta acompanyant en tots aquests dies a Indonèsia, és el furor que la nostra presència crea entre els locals. Entre que som especialment curiosos (en Jett és blanc molt blanc, la Tiffany crea confusió al vestir amb roba índia tota l'estona; i jo sóc alt i pelut com ningú) i la manca d'altres turistes occidentals, som el blanc de totes les passions. Aquest grup de dones del nord de Sumatra es van tornar especialment histèriques, amb mi. I podran ser tot lo musulmanes que vulguin, però grapegen que dóna gust.

Però realment, si t'ho prens amb filosofia, et fas unes risas i són realment encantadores. Aquesta de verd, per cert, era realment baixa. Els indonesis en general ho són força, de baixos, així que (si cap) encara destaco més, aquí.

El nostre hotel no era difícil de trobar. Estàvem al punt més alt de la ciutat i just al costat teníem aquest pont tan colorit.


És cert, però, que aquesta era la zona amb més hotels de pressupost baix, a Bukittinggi. Nosaltres vam acabar a aquest Singgalang. I tot i l'hotel ser força gros, vam estar sols les tres nits que vam passar aquí. Fa una mica de pena, aquesta crisi en un lloc com aquest, que realment va necessitat, de turisme. Està clar que, egoïstament, tens preus més baixos i una certa sensació d'extra d'autenticitat, en no veure d'altres occidentals per enlloc, però no és un lloc que es pugui permetre aquest tipus de luxes sense ressentir-se'n.

El Singgalang. Singgalang, per cert, és el nom d'una de les muntanyes que dominen el poble.


6 euros la nit per una habitació triple amb bany propi. No era cap luxe, però més que correcte.


Durant els hotels anteriors estàvem molt ben acostumats, i aquí ens vam topar amb un lavabo asiàtic dels de veritat. Lavabo a la turca, una aixeta amb una galleda, i ale.


I el procediment de dutxa és en base a galledades. No fa falta dir que l'aigua no és pas calenta. Però després de les dues primeres, de galledades, és ben agradable i refrescant.


Suposo que tampoc fa falta dir que el procés de neteja de l'orifici excretor també ho és, a base de galledades. I si em permeteu dir-ho, em sembla extremament més net aquest ús de la mà esquerra que l'empastifament de paper al que estem acostumats.

Pues eso.

Comentàvem al post anterior que som milionaris, aquí a Indonèsia. Doncs per si no us ho crèieu, aquí en va la prova gràfica. Si ho compteu n'hi ha clarament més d'un milió, aquí mateix. 50000 rúpies, per cert, són aproximadament 3,3 euros.


I aquí en Jett, a qui els diners li agraden més que a un nen un caramel, en una escena de somni, banyant-se en bitllets com un oncle Scrooge qualsevol.


Recordareu que, a Padang, vam ser assaltats per la tele local per preguntar-nos per les nostres valuables opinions. Doncs no sé quin extrany magnetisme tenim, però de nou aquí, sense ni donar-nos temps de sortir de l'hotel, BiTV, la televisió local de Bukittinggi, va reclamar-nos una entrevista. Aquesta vegada, el tema a consultar era la presa de possessió de la presidència nord-americana per part del senyor Obama. Durant la seva joventut, en Barack Obama va viure durant uns anys a Indonèsia, així que aquí el ténen en especial estima. I com la resta del món (oi?) també hi ténen força esperances depositades.

Una ocasió més per explaiar-nos en les nostres visions del món. I la veritat, prefereixo ser nosaltres els ambaixadors del món occidental que no pas algun altre gamarús.


Bukittinggi està enmig de les muntanyes però, sincerament, amb els núvols constants que van dominar la nostra estada, mai vam ser capaços de veure-les. El que si que vam veure, tot i que una mica enfosquit, és el Ngarai Sianok (canó de Sianok), un petit i no massa alt canyon força atractiu. El sòl, així com la majoria de camps en aquesta zona, estan dedicats al cultiu d'arròs, la qual cosa li dóna un toc especialment asiàtic a la cosa, es clar.


Un parell de visions més d'aquest Ngarai Sianok.


No està mal, no?


Aquestes fotos estan totes tirades des d'un parc que dóna al canó. Un parc ben tranquil i agradable que es diu Taman Panorama (el parc del panorama :-)). No el vam haver de compartir amb gaire gent, però si que hi havia d'altres habitants que el fan casa seva.


Hola, senyora mono.


Pobres de nosaltres, ignorants d'aquest fet, vam comentre l'error de portar un parell de peces de fruita en una bossa, que havíem comprat poc abans al mercat. Aquests micos, que d'olfacte no els en falta gens, de seguida s'ho van ensumar i ens van començar a acosar, fins que no vam tenir més remei que oferir-lis la nostra ofrena. De totes maneres, sembla que aquests micos estan molt ben (o mal, segons com t'ho miris) acostumats. Aquesta bona dona, propietària d'una paradeta, va obrir un parell de refrescos per donar-los directament als micos. No sé com de sostenible és, això, però si que és bo per la foto.


Que els més purs de ment i esperit se saltin aquesta foto! Escandalitzats vam enganxar aquesta còpula just al mig del carrer! Ave maria púrissima!!


El parc estava alineat per una colla de paradetes que venien souvenirs i similars en una agraïble atmosfera de no-pressió. Vam estar, i personalment vaig estar, increïblement temptat a comprar una d'aquestes pintures, que fèien un efecte excel.lent a l'increïble preu de 4 euros. Finalment, però, ens en vam estar, perquè coses que molen n'hi ha moltes, però no volem acumular una quantitat absurda de souvenirs. Estaven pintades sobre una espècie de vellut, i l'efecte dels colors crec que és fantàstic. Un altre dia serà, però.


Just al costat d'aquest parc hi ha uns túnels que anomenen "coves japoneses" (Lobang Jepang). Lluny de coves, el que són és túnels construïts com a sistema defensiu durant la Segona Guerra Mundial, en que els japonesos van invadir Sumatra i la major part d'Indonèsia, i s'hi van estar durant pràcticament 3 anys. Els túnels no són més que túnels i no ofereixen cap més explicació o interès estètic, però val la pena remarcar que estan en un estat de conservació i netedat excel.lent, i que estan bé per posar-te en una mica de contexte.


A Bukittinggi ens vam haver d'enfrontar al que serà una trista constant del nostre viatge: el pressupost és limitat, i no ho podem fer tot. I si viatgéssim per tres setmanes seria una cosa, però en tres mesos i mig hem d'anar molt al tanto amb despeses extra. En aquest cas, vam haver de renunciar a una de les que, segurament, seria activitats estrella de la zona, com és un tour per comunitats minangkabaus dels voltants del poble, per veure el seu tradicional estil de vida. Dissortadament, i malgrat la manca d'altres turistes, ningú ens en va saber oferir cap per menys de 10 euros per cap , xifra absolutament desorbitada en les nostres circumstàncies. Així que, tot i sentir-ho, ho vam haver de deixar córrer.

El centre de Bukittinggi, amb el mercat, la torre del rellotge, el parc panoràmic i la majoria d'hotels, està dalt d'un petit turonet. El gruix de la població, però, viu a la zona baixa, que no es diferencia massa arquitectònicament, i que està plena d'aquests atractius sostres Minangkabaus que tan abunden per aquí. A part d'això, és una zona força plana, però agradable.


Hem dit en d'altres punts que Indonèsia va guanyar la seva independència l'any 1945, per proclamar-la oficialment l'any 1949. Els japonesos van estar per aquí uns pocs anys, però la principal potència colonial que ha dominat Indonèsia han sigut els holandesos, que van ocupar l'arxipèlag, a intèrvals, des de l'any 1700 fins la Segona Guerra Mundial.

Els indonesis solen considerar com a artífexs i pares d'aquesta independència a en Soekarno i el Mohammed Hatta (oi que un dels tios de l'11-S es deia així, també?). En Mohammed Hatta va néixer aquí, a Bukittinggi, i a part d'activista nacionalista va ser vice-president del primer govern independent. Aquí en tenim una estàtua, d'aquest bon home, i no us sabria dir si aquesta és la casa on va néixer o no. Per no saber, ni tan sols sé de què són, aquestes banderes amb pinta d'alemanyes. Segur que no són d'Alemanya.


I de tornada a l'hotel... la fama!! Ja anava la tercera vegada que la tele local ens entrevista durant els nostres viatges, però mai n'havíem vist els resultats. De l'entrevista d'aquell matí, però, en va resultar una emissió en la seva pràctica totalitat. Fàcilment dos o tres minuts de xerrameca sobre l'Obama (que a la tele ja sabeu que són molts!), tots ells subtitulats en indonesi! Quina gràcia!! (tot i que ves a saber com ho van traduir, és clar). I millor encara, tot i preguntar-me el nom unes quantes vegades, van els tios i em presenten com a Martin!! Quin paio!


Van mostrar l'entrevista a tots dos. Llargues les dues. Aquí la Tiffany en posat seriós, reflexiu i preocupat, com correspon a una dona moderna implicada amb el món.


Vam ser els únics estrangers a qui van entrevistar, així que la "notícia" en si la vam omplir nosaltres. Està bé que pensem en la responsabilitat que nosaltres, com a ambaixadors del món occidental, tenim en aquests casos, quan viatgem pel món, a països on lo occidental, fins a cert punt, s'admira (pel.lícules, música, roba,...), i ja no et dic si tens la oportunitat de sortir a la tele. Tots sabem com la sensació general de la tele és que tot el que vé d'allà va a missa. I aquí s'hi estan les seves bones hores, enganxats, també. Així que crec que és molt positiu que els locals de Bukittinggi hagin vist que el món occidental també veu que es necessiten canvis a la societat globalment, i que hi ha certa esperança en que, derivat de l'arribada d'Obama, o com a reacció als problemes econòmics, energètics o climàtics, aquests canvis es produeixin. He dit.

I és simpàtic com, al dia següent, més d'un ens va comentar que ens havien vist a la tele. Però no em deien Martin ni res.

I aquí estem entrenant per sortir guapos en la nostra nova etapa com a cèlebres ambaixadors!


Anàvem nosaltres caminant tranquilament pel carrer quan vam veure que una colla de policies anaven parant el trànsit a tots els carrers a mesura que passàvem. I nosaltres pensant "joder! fins a quin punt arriba la nostra fama!". Quan li vam preguntar a algun vianant que què passava, ens va comentar que havia de passar el president d'Indonèsia. I efectivament, al cap de ben poc, una dotzena de cotxes negres amb vidres tintats tal que aquests van passar, amb el president suposadament en algun d'ells. És curiós aquest seguit de cotxes per despistar al personal i que no se sàpiga en quin es troba el peix gros. De fet, si fos jo, posaria al president al darrere de tot en una Vespa. Estic segur que ningú sospitaria.


Petita curiositat indonèsia: en aquest païs, estan absolutament enganxats als telèfons mòbils. Si, ja sé que tot el món ho està, però jo crec que aquí encara ho estan una mica més. Fins i tot, pels temes de preu al trucar a unes companyies i d'altres, hi ha molta gent que té diversos telèfons, un amb cada companyia, i així optimitzen costos. En tots aquells llocs on vènen telèfons i números, ténen penjats a les parets una colla de cartells amb tots aquells números que ténen disponibles, de manera que els quisquillosos puguin triar el que vulguin. No fa falta dir que les botigues de telèfons també doblen com a restaurants. I la de decoració que s'estalvien!


La cuina més típica aquí, per proximitat, segueix sent la de Padang. Recordem que et porten tot de platets de diferents coses, la majoria una espècie de curris picants, i tu menges i pagues el que vols. I nosaltres que vam repetir-hi, tot i que després d'unes quantes vegades, em sembla que tinc prou coneixement de causa per afirmar que no m'acaba de convèncer. Hi ha platets que estan bé, però tot depèn una mica de la potra. En la major part dels casos, és massa picant, i en d'altres, és sospitós el temps que porten aquests plats cuits i esperant-se en un mostrador. Amb tots aquests dies de recerca, puc dir que el meu plat indonesi preferit és el Gado-gado, una espècie d'amanida amb vegetals, tofu, truita i d'altres (depenent del lloc), tot marinat amb una salsa de cacauet, xile i gengibre. El gengibre el podrien treure, però està la mar de bò.

Aquí amb la cuina de Padang.


Els indonesis són un encant. Ja sé que ja ho he dit uns quants cops, però és que és, sens dubte, lo més destacat del païs. Tot i que molts no parlen pràcticament res d'anglès, i que el nostre indonesi és, evidentment, molt i molt limitat, uns quants somriures arriben molt lluny, i aquí els somriures els hi sobren. Aquí en Jett, amb una pinta una mica extranya, amb una encantadora senyora i el seu encantador fill, tots davant la seva paradeta.


De paradetes de menjar, n'hi ha cada dos passos. Tinc la teoria que en molts països asiàtics, la gent pràcticament no cuina, a casa seva, ja que probablement és tan barat dinar fora com comprar els ingredients i fer-te'ls tu. Per això està plè de restaurants i paradetes de menjar i hi ha gent a tot arreu.

Parlàvem al principi del post que Bukittinggi era destinació obligada durant anys passats per tots aquells turistes hippie-wannabes. L'herència d'això són molts bars més que agradables. Abans que res, presentem la cervesa nacional d'aquest païs, que és la que hem vist i begut a tot arreu de moment, la no massa espectacular Bintang. Com a curiositat, dir que només en venen de grans, de 600 ml. Però ja us dic que no és la millor birra que he probat. Menys dóna una pedra, però.


Un dels bars de la zona és l'Apache Cafe. En aquests bars, és comú que se t'apropin nois sols per parlar amb tu, i la inmensa majoria són guies en busca de la feina que escasseja. Generalment són perfectament agradables per conversar-hi, i no t'acosen en absolut. El nostre pírric pressupost no ens va permetre treure'ls de l'escassesa, però.

Menció especial també pels cambrers d'aquest Apache Cafe. A part de demostrar una classe excel.lent posant-nos Carlos Gardel mentre sopàvem, em van informar força sobre els grups roquerillos indonesis a escoltar. Els tinc apuntats, però de moment només he escoltat els Peterpan , els Superman is Dead i l'Steven & the Cocuntrezz. Si els hi voleu fer una escoltada, sentiu-vos lliures!

I allà estic, al fons, xerrant a la barra amb la meva camisa batik. Mola, ella.


Les sargantanes aquí semblen ben alimentades. No m'extranya perquè d'insectes (que no mosquits, miraculosament) en van força sobrats. La majoria de les que hem vist són gordotes gordotes.


El poble està abarrotat de cafès internet. N'ha ha més dels que podríem esperar i estan tots plens (i en ús i abús del fenomen facebook). Les velocitats van de molt bé a molt malament. Al que estava molt bé, que realment anava molt més ràpid del que mai hagués imaginat, hi vaig publicar els dos últims posts. Perquè ho sapigueu. :-)

En aquest cas, aquest nano tenia les seves millors intencions, però no vam ser capaços d'enxufar els nostres portàtils a la internet. I a la que vaig mirar, el tio havia enxufat el cable de xarxa del portàtil de la Tiffany a l'ordinador fixe. A molts us sonarà a xino, però evidentment no va funcionar. Cosa que em va fer pensar que qualsevol pot currar en un cafè internet, aquests dies. El nano era simpàtic, però. I la Tiffany té una pinta força professional, també.


I bé, els nostres tres dies a Bukittinggi arriben al seu final, com tot en aquesta vida. Hem decidit que des d'aquí ens passarem uns cinc dies prenent la fresca i rascant-nos una mica el que no sona a la vora del Llac Maninjau, a uns 40 quilòmetres d'aquí. Després haurem de tornar a Bukittinggi per agafar un bus que ens porti, després de 15-18 hores (!), al nord de Sumatra. I promet ser un viatge, ehem, apassionant. Així que més ens val que descansem durant aquests dies que vénen.
Per anar a Maninjau també havíem d'agafar un bus. I per arribar al bus, un opelet, que en el cas de Bukittinggi no són tan colorits com a Padang (aquí són vermells i avorrits, com el que hi ha a la cantonada superior esquerra de la foto següent). En comptes de portar-nos a l'estació principal, el tio ens va deixar en una cantonada on ens van dir que els autobúsos passaven. I va passar, al cap d'una hora d'espera. També és veritat que era divendres, en plena pregària de migdia, i en aquest moment el món es para, per aquí. Paciència.


En una horeta i mitja doncs, estarem al llac Maninjau, un dels llocs més fantàstics de West Sumatra segons totes les opinions. Així que ho esperem amb candeletes.

Fins aviat a tothom!