Comentàvem al final del post passat que estàvem davant de la no necessàriament encoratjadora perspectiva d'un viatge de 18 hores en bus, que separaria les nostres estances al llac Maninjau i al llac Toba, tot creuant l'Equador de tornada a l'hemisferi nord. De fet, per agafar aquest bus vam haver de tornar fins a Bukittinggi. Així que, al capdamunt de tot, hi vam haver d'afegir dues hores més de bus, amb les seves 44 corbes i tota la pesca, que de pujada són bastant més lentes i trafegoses.
Per anar-nos-hi acostumant, serà.
Seguint les recomanacions d'en Bingo i dels nostres amics polonesos, que venien d'aquí dalt, més ens valia evitar els autobusos públics, que tardarien el doble de temps, així que ens vam dirigir directament cap a la companyia A.L.S., que sembla que són els autobusos més de fiar, disposats a reservar els nostres seients en algun bus "Super Executive", que són lo millor de lo millor. En això dels busos, en aquests països, ja et pots oblidar de fer un viatge de més de 10 hores en un bus "Economy", que són trastos de l'any de la quica plens a reventar i que paren cada dos per tres. El "Super Executive" aquest que us dic és un bus gran amb lavabo, i on només hi viatgen una vintena de persones. Així que és més car però vas ample i còmode.
Desgraciadament, però, a l'arribar a l'estació (en aquest cas la oficina d'A.L.S.), i com que no teníem ni reserva ni res, ens van informar que el "Super Executive" ja estava plè, així que ens podien encabir en un "Executive", també amb lavabo i aire condicionat, però amb capacitat per unes 35 persones. Així que aniriem apretadets. 10 euros que ens va costar, a cadascú. Els transports, aquí, no són cars, però tampoc van regalats.
I aquest és el bus. Un Mercedes amb uns quants anyets, però ben valent i fiable.
I aquesta, la vista que ens esperava durant les properes moltes hores. I l'espai per les cames (els indonesis no són gaire alts) no era en absolut suficient pels meus interessos de comoditat. Què hi farem!
El viatge transcorreria de nit, per estalviar-se tràfic. Vam sortir de Bukittinggi a les 6 de la tarda, amb l'ambició teòrica d'arribar a la nostra destinació, el poble de Parapat, a les 8 del matí del dia següent. Les nostres previsions més optimistes, però, no esperaven arribar-hi fins per allà a les 12. I havíem sentit històries, de primera mà i en aquest mateix trajecte, sobre incendis, reventons i sortides de passatgers a emputjar el bus incapaç. Així que el tema prometia ser entretingut, i la dormida, força minsa.
No vam tenir reventons ni incendis, per sort. Ara això si, tampoc és un camí de roses. Per començar, la carretera és dolenta. El viatge transcorre tot ell resseguint la Trans-Sumatran Highway, que és la carretera principal de l'illa de Sumatra, i que va des de Medan, al nord, passant per Bukittinggi i Padang, i continuant fins arribar eventualment a Jakarta, a l'illa de Java, adjaçent a Sumatra al sud. Però aquesta autopista és, en la seva major part, una carretera estreta d'un carril o mig per banda, en moltes zones inasfaltada, i en moltes zones asfaltades plena de sotracs. En el seu 75% passa entre muntanyes, i hi ha moltes curves.
I el bus anava una mica més que plè. Les maletes i motxiles, en comptes d'anar en un maleter o al sostre, com és habitual, estaven en un racó del bus ocupant molt d'espai. Gent dormint pel terra, estirats a l'estret passadís, i tot bastant afetxegat. No fa falta dir que, sempre que algú en tingués ganes, hi havia carta blanca per fumar. I recordem que tots els mascles indonesis fumen, i alguns fumen força.
El conductor, a més a més, per no avorrir-se i mantenir-se despert, que ja està bé, de tant en quant li dóna per engegar la música, a tot drap, i sense cap mena de compassió. I aquesta música sol ser una espècie de variant de José Luis Perales o Rocío Jurado a la indonèsia, amb la particularitat afegida de que l'home només tenia un parell de cintes d'uns 40 minuts, que es van anar repetint durant el viatge. Si al final m'agradaven i tot, les cançonetes. L'únic cop que em vaig aconseguir adormir amb certa solvència vaig ser violentament despertat per l'engegada estrident de la musiqueta de marres. Vaig mirar el rellotge i eren les 3 en punt del matí. I la penya no semblava ni inmutar-se.
Enmig de tot el sarau algun passatger poc contingut començava a vomitar, fent els sorolls més asquerosos i desprenent una oloreta gens encisadora. No menys de cinc, que poguéssim comptar, van perdre uns quants quilos bucalment durant el trajecte. I encara un altre, com vam poder comprovar més tard, va patir un dramàtic escape pel darrere, resultant en una pudor lamentable a la part del davant del bus (que, per sort, el fum de tabac al voltant nostre va aconseguir aïllar) i en una escena bastant poc digna a la següent parada. Pobre home, però.
A tot això, en Jett, que un altra cosa no, però és un viatger excel.lent, no es va enterar i va caure adormit, durant la pràctica totalitat de la nit, sobre aquest anònim acompanyant.
I tot i que la perspectiva de tot plegat no és massa alentadora, la cosa no va estar tant malament, tampoc. A veure, que no és que el difrutéssim com a tal, el viatge, però no va estar tant malament com les expectatives que teníem. Segur que va ajudar el fet que no estiguéssim entre els sis que van acabar més prims...
Durant les moltes hores, el bus va parar dos cops. El primer, en un restaurant al mig del no res, que té l'honor de tenir com a hostes els escarabats més grans que he vist a la vida, molt de llarg.
La segona parada, a les 5.30 en punt, va ser en una mesquita de carretera, per procedir a les costumàries pregàries matineres. També aquí el desafortunat home amb problemes de contenció rectal va poder arreglar el seu merder com va poder. Una queixa poderosa tinc sobre aquesta parada. Pels qui no ho sabeu, us comentaré que els musulmans han de pregar lo més nets que puguin. Per aquest motiu al costat de la mesquita i ha uns lavabos amb una espècie de pou i galleda perquè tothom es pugui rentar abans d'entrar. Doncs bé, aquests lavabos no permeten l'entrada a no-musulmans. Així que nosaltres no vam poder gaudir del privilegi de poder pixar tranquilament sense polucionar la casa del veï. No fa falta que us digui el lamentable estat en que es trobava el lavabo del bus a aquestes alçades, així que aquesta opció estava totalment descartada.
Em va semblar una falta de consideració important, i he de dir que sorprenent, per part de 1) la penya del bus, per parar només aquí; i 2) els propis musulmans que hi havia per allà, que ens van fer entendre perfectament, i amb insistència, que no hi érem benvinguts, en aquests lavabos. Una pena.
He aquí el cartell anunciatori de la mesquita, que a més es diu Al Jihad.
Aquesta última etapa va ser la pitjor de totes... les corves eren horribles i el tràfic més dens. Però la sorpresa més agradable, i més sorprenent, va arribar al cap de poc. A les set en punt, arribàvem a la vora d'un llac. I va resultar ser el Llac Toba! Després de resseguir-lo una estona, a les 8:10 el bus ens deixava a Parapat, en un estat d'absoluta estupefacció. Si és que quan diem que som tios amb sort, no fem gens de conya, que és ben veritat!
El llac Toba és un llac curiós, i com que no us n'he parlat fins ara, ho faré una mica. El llac es va formar, com el llac Maninjau, per l'explosió final d'un volcà. Però en aquest cas, al mig del llac hi ha una inmensa illa, l'illa de Samosir, del tamany de Singapur (que vol dir, més o menys, d'uns 120 quilòmetres de perímetre), i que és on ens estaríem. De fet, tot i que tothom n'anomena illa, de la illa de Samosir, està unida a la terra per un petit istme d'uns cent metres d'ample. Però vaja, per què preocupar-se? De fet, Samosir està considerada la illa més gran del món que està a la vegada dins una altra illa (Sumatra). Aquí, qui no té un rècord és perquè no s'ho ha pensat.
Encara més curiosament, Samosir té un petit bonyet, ell mateix amb una forma semblant a la pròpia Samosir, i unit a la vegada a aquesta per un altre istme, anomenat Tuk-Tuk. I aquest, concretament, és l'enclavament on ens estaríem. Sé que no ajudarà a entendre-ho, però aquí veiem Tuk-Tuk en primer plà, i Samosir al darrere, des del llac.
Des de Parapat, on ens va deixar el bus, vam haver d'agafar un ferry com aquest, que lentament va travessar els 8 quilòmetres de llac fins a Tuk-Tuk i ens va transportar fins al nostre ben merescut nou paradís. I petats que estàvem!
Aquí aquí! Primeres vistes de la força impressionant Samosir a primera hora del matí. Us podeu imaginar, després de la nit de merda que havíem passat, el bon rollo que ens va donar el lent ferry, la caloreta del matí, la inmensitat i tranquilitat del llac, i l'espectacular silueta de Samosir. Quin gran moment!
Com Bukittinggi, Tuk-Tuk havia sigut una destinació turística extremadament popular entre els motxilers uns 10 anys enrere. Dissortadament, avui en dia, la cosa està una mica abandonada. Això es tradueix, però, en molts hotels molt buits i, en conseqüència, molt barats. N'hi ha sincerament molts, i la majoria dónen al llac. Seguint consells de la Lonely Planet, d'altres viatgers, i el nostre propi criteri, vam acabar a un lloc anomenat Lekjon. Els hotels tenen tots el seu propi embarcader, així que només li has de dir al tio del ferry que et deixi a l'hotel que vulguis, i ja ets a la porta. Aquí tenim la part frontal del nostre Lekjon.
I l'habitació, gran, neta, amb lavabo, armari, balcó, vistes i servei extra amable, per l'impressionant preu de 3,3 euros la nit. I rodons que hi vam caure, al llit!
Dèiem que teníem balcó.
I vistes. Déu n'hi dó, amb les vistes!
En posaré una altra foto perquè aquesta és la vista que ens va acompanyar durant els nostres 7 despertars en aquest fantàstic enclavament. De totes maneres, també vam poder comprovar que la majoria d'hotels (i restaurants) en ténen de semblants, així que, sincerament, sembla difícil escollir malament. Nosaltres, al Lekjon, hi vam estar la mar de bé, però.
De fet, durant la major part d'aquests 7 dies vam estar-hi sols. I fàcilment ofereixen una vintena d'habitacions. Durant la primera nit, vam enganxar el cap de setmana llarg del cap d'any xinès, lo que suposava una generosa afluença de xinesos (xinesos residents a Indonèsia, però). Segons ens van explicar els amos de l'hotel, els xinesos són lo pitjor, en aquestes circumstàncies, ja que son sorollosos de collons i trenquen coses cada dos per tres, sudant-se-la tot. De fet, ja ho ténen, això. Així que la gent de l'hotel estava molt feliç que marxéssin (afegiré, però, que segur que també estava molt feliç que haguéssin vingut, ja que la resta del temps està tot més que mort i no deuen veure un rupi).
Sincerament, és una pena, que estigui tot tant buit. Tot plegat està plè d'hotels, restaurants i botigues de souvenirs que semblen esperar el turista que mai arriba, donant a tot plegat un aire una mica afantasmat. Egoïstament, és clar, la tranquilitat que transpira d'això és excel.lent, però és una pena. Per cert, que donats els molts restaurants i hotels, en els seus moments gloriosos, això devia estar abaorrotat.
Com us podeu pensar, els nostres dies aquí tampoc han sigut un bullir d'activitat. Aquest relax ha permès que en Jett, per exemple, aprengués a jugar al billar. I no se li dóna del tot malament. I tot gràcies a la taula gratuïta que hi havia a la recepció de l'hotel. Gràcies!
I al costat del billar, un ping-pong, que em va servir per recordar que és un dels meus esports practicables preferits. Sé que la foto podria ser millor, però mira, menys dóna una pedra.
L'activitat principal, però, és sens dubte la de tumbar-se a la bartola. I el nostre pati particular hi convida a la perfecció.
Algun cop l'havíem de compartir amb alguns dels infinits nens que córren per aquí, i que, es clar, el llac és com casa seva. A Indonèsia hi ha molts nens. A la Índia, també hi havia molts nens. A Marroc, està plè de nens. A Malàisia, per exemple, no hi ha gaires nens. I al món occidental n'hi ha poquíssims. Ens porta això a alguna conclusió...? Com més nens, menys riquesa...
El llac, per banyar-s'hi, és absolutament excepcional. En comparació amb el llac Maninjau, del qual veníem, l'aigua és més freda però està més neta. En aquests moments sense vent, el llac és preciós, i els banys, fabulosos.
Aquí la Tiffany preparada...
I nedant exitosament.
I aquí jo, acostant-m'hi reticent... sempre he tingut una mica de respecte a aquells cossos d'aigua on no saps ben bé on està el fons...
Però què coi... de perdidos al río! La nostra càmera té mode de multifoto contínua (potser no és cap què, però per nosaltres és una gran novetat!), i si bé perds força resolució, pots enganxar el moment exacte de quasi tot. Visca aquestes càmeres d'avui en dia!
Què me'n dieu, d'aquesta excel.lent foto, aprofitant-nos de les calmades aigües del Danau Toba? Per posar-vos les coses fàcils, no sé si us havia comentat que "llac" es diu "danau", i evidentment, així és com els anomenen aquí.
Però no vull treure atenció de la foto, que em sembla magnñifica.
Aquests dies sense massa estrés també són perfectes per avançar en els estudis alternatius d'en Jett. Aquí, per exemple, i ajudant en la nostra abnegada tasca de desmitificació i desprincesament de la infantesa, el tenim rentant els seus propis calçotets. Abans que se'ns tireu a sobre, nosaltres també rentem els nostres, eh!
En un moment d'aquests d'estudi, en Jett, que per força i experiència és bastant bo en geografia, va decidir llistar tots els països que coneix. I jo, que per força i experiència (i desig) també se'm dóna bé, vaig decidir a apuntar-m'hi. Aquí ens teniu a tots dos en plena concentració.
I aquí la meva llista en procés. Espero que els més sensibles no s'enfadin al veure que, per proximitat, no estic considerant Palestina un païs. Encantat però de considerar-lo en futures llistes. Pels curiosos, dir que vaig poder llistar uns 175 països, destacant les vergonyoses oblidades de, atenció, Jamaica i Filipines. Pobres! Què em deuen haver fet!
I la llista d'en Jett, que ja us dic que és força bo. Estic segur que no massa nens de 9 anys coneixen tant de món, en teoria i a la pràctica, com ell. A destacar el païs "United Republic", que si cola, cola. Fàcilment en va llistar una quarentena, de bons. Molt bé.
Haureu comprovat a les fotos anteriors, i més que ho anireu comprovant al llarg del post, que no és que fes precisament un sol espatarrant, durant la nostra estada a Tuk-Tuk. No em cansaré de repetir que estem en temporada tropical de pluges, i que encara estem tinguent sort que no plogui més. La majoria de dies, ha fet un xàfec ben potent a mitja tarda, acompanyat més d'un cop de llamps i trons i una mica de yu-yu. Aquesta tempesta esborra l'altra vora del llac, acostant l'horitzó i creant aquests fantàstic colors.
Però els locals sembla que ho ténen molt per mà, i no els hi afecta massa, això de que plogui. Aquí tenim a aquest grup de fèmines de totes les edats, per exemple, rentant la roba tranquilament enmig de la pluja.
Una estona d'observació d'aquest mateix punt (uns pocs metres més amunt, uns pocs metres més avall) et dóna la oportunitat de descobrir la gran quantitat d'activitats que s'hi porten a terme. Per començar, aquests nens joganers. Dos d'ells, però estan tirant a l'aigua al tercer. Sort que sembla que s'ho passa bé, igualment.
I és un lloc tant bo com un altre per netejar les motos de la familia.
O el més petit de la casa, que tampoc sembla importar-li massa. És interessant veure com les famílies funcionen com suposo funcionaven unes quantes dècades enrere a Europa. Tothom treballa per un objectiu comú, i els germans grans ténen cura dels petits des de ben jove edat. És interessant. I està bé de veure. I segurament, tampoc ens faria cap mal, una mica d'això, avui en dia.
El llac Toba és un enclau romàntic ideal, com demostren les múltiples parelles que el poblen. A destacar aquesta, en plè festeig.
Començarem amb les fotos del llac i els paisatges de Tuk-Tuk, que com us podeu imaginar, en tenim moltes. Caminar al voltant del poble porta més o menys una hora, resseguint l'únic carrer que l'encercla. I com que Tuk-Tuk és una petita península (en forma de mongeta enganxada a terra per un petit cantó, perquè ens entenguem), la visió del llac va canviant en tot moment.
Aquí no hi ha, en absolut, tanta pesca com hi havia al llac Maninjau. I els pescadors, sense els barrets asiàtics, tampoc són tan fotogènics. Però també queden bé.
Els nens, certament, i com ja comentem abans, es fan el llac com a seu. Aquí en tenim a tres de feliços anar-li fotent a la canoa.
Oh quina illa més bonica! I si que ho és, de bonica, si!
Les vores de Tuk-Tuk... i alguna que altra xabola de consideració, que hi ha.
Bonica foto, aquesta també. I fixeu-vos, a l'extrem inferior dret, tot de roba estesa damunt les plantes. Sembla que aquesta és la manera, aquí, perquè n'estava plè a tot arreu.
Plantetes i casetes. Aquest tipus de sostres, com anirem veient i comentant més tard, són els sostres típics bataks. Els bataks són la gent que viu per aquestes terres (així com els minangkabaus vivien en totes les parades indonèsiques anteriors). Sobre els bataks i trets de la seva cultura, també en parlarem més tard. De moment, conformem-nos amb aquesta visió.
Per ajudar-vos amb la idea, també, una mica cap a l'esquerre tenim el punt on la petita península de Tuk-Tuk (des d'on està tirada la foto) s'ajunta amb la illa de Samosir, al davant.
I encara més sostres bataks i més llac. Aquí, també, l'arròs està present a la que hi ha una mica de camp. Com tota bona cultura asiàtica, l'arròs forma part escencial de la dieta indonèsia.
Una foto qualsevol del carrer que encercla Tuk-Tuk. Tota l'estona és així d'ample i està així de poblat, més o menys. Nens per tot arreu, la majoria dient "hello, hello, what your name?". Apuntem l'atenció de nou a les virtuts estètiques de la meva nova camisa batik. I no confonguem batik amb batak, que no té res a veure. Pel que se, aquest estil batik (el de la camisa), si bé molt estès a tot arreu, té els seus origens a la illa de Java. Pues això.
Unes cases tradicionals, amb els seus sostres i els seus pisos elevats. Moltíssima gent encara hi viu (es clar) en aquestes cases. Entenc que a sota, amb les reixes, hi poden tenir animals (animals que igualment campen lliures per tot el poble, però vaja). A dins, solen constar d'una sola habitació amb tot de raconets per cada necessitat, i moltes vegades vàries famílies (entenent germans i germanes i els seus respectius marits i marides) hi viuen juntes. Són interessants, aquestes cases bataks.
Herència de temps millors, hi ha una comunitat extrangera (entenem occidental) força numerosa, instal.lada permanentment a Tuk-Tuk. Molts d'ells (generalment homes d'una certa edat) estan casats amb noies indonèsies (normalment molt més joves). En vam trobar una bona colla i parlar amb forces d'ells. Certament, és un lloc bastant agradable... tranquil, preciós, però a la vegada que té de tot, i on no ets sents un complet extrany siguent blanc (com passa a d'altres llocs).
Per representar aquesta comunitat, en Rob, un australià que fa com deu anys que viu aquí, i que està casat amb una indonèsia. I jo, amb aquesta inevitable cara de que trobo tothom sexualment atractiu. I llavors hi ha malentesos!
Una cosa no massa bona sobre en Rob. Tenia un mico encadenat a casa. Evidentment, després de dos o tres anys en aquesta situació, no hi ha cap possibilitat que el mico sigués capàs de nou de viure en llibertat, però trobo un error bastant erroni l'adoptar-los com a animals de companyia en primera instància. Bàsicament... si s'han d'encadenar és perquè no s'estarien a casa voluntàriament, no?
Curiositat el fet que el mico i l'amo s'assemblin força espectacularment.
De micos en llibertat, aquí no en vam veure, però si que tot plegat sembla la granja de Pepito. Els més habituals, aquí, són galls i gallines i pollets, tots anar campant pel poble com Pedro por su casa. Em pregunto com ho fan, pels ous i els pollastres... n'agafen el que ténen més a mà i l'escruixeixen una mica? Directe a la cassola?
No m'hi havia fixat mai amb molta atenció (com a bon pixapins que sóc, de vegades) però els galls són animals ben guapots, no?
Seguint amb el reialme aví, un falcó decendent sobre les aigües del llac a veure què pesca. No va ser del tot possible l'enganxar el moment exacte de l'atac (serà que, amb l'emoció, no vaig pensar que tenim el mode de foto contínua), però aquesta ja farà el fet.
I com a mirall dels propis humans, el poble està plè de cadellets de totes les espècies. Crec que el gos més encantador va resultar ser aquest, amb una extranya ratlla pintada sobre el cap i al llarg de l'esquena, m'imagino que com a mètode identificatiu. Una monada de gos, certament.
I tornant a demostrar la meva indubtable condicio d'home de ciutat, la meva emoció al trobar aquesta truja amb els seus porquets, que segons ens van informar havien nascut aquella mateixa nit. I els valents ja anaven caminant amunt i avall. S'ha de veure. Que cucos, també, eh?
Per la nostra sort i alegria, en aquesta zona pràcticament no hi havia mosquits. En canvi, la població d'aquests inmensos moscardons de brillants reflexes i potes peludes era bastant numerosa. I tant estèticament com per comfort i irritació, ho prefereixo infinitament.
Crec que no havia vist mai aquestes plantes esfèriques peludes. I encara millor, acompanyades per uns vius cuquets.
I aquestes altres són molt comunes, per aquí. I em sembla que si que les havia vist abans, però no els hi treu gràcia al doble color de les fulles.
Continuant amb el món plantòfon, aquesta, que vam anomenar, crec que encertadament, l'espinaca gegant.
No em cansaré de demostrar la meva ignorància (que poc a poc va millorant) sobre coses del camp. Sincerament, mai havia vist que els plàtans vinguéssin d'un arbre així, amb aquesta florota al final de la branca... o potser només és aquest tipus de plàtans?
Encara que, possiblement, si he de triar una sola foto, de la nostra estada al Llac Toba, haurà de ser aquesta. Sincerament, no té preu! Una botiga que ofereix totes les necessitats més bàsiques. I els dos nens, amb cara de ser-ne habituals consumidors, de magic mushrooms. Nosaltres, com que ja tenim una certa edat i som persones madures, vam sudar-ne vilment, de la seva consumpció. Sembla que era popular un temps enrere. Ara, no vam pas veure ningú que els utilitzés.
Acabarem el post (que no l'estança al Llac Toba) amb una de les imatges més comunes d'aquest païs: els autobusos replets fins als topes d'escolars. L'escena es repeteix a les hores d'entrada i sortida de les escoles, i tothom sembla passar-s'ho la mar de bé.
Com que sabeu que sóc persona a qui no li agrada allargar-se massa, i molt menys fer-se pesat, he decidit tallar la cosa aquí i dedicar-li un nou post al Llac Toba. Com que ens hi hem estat 7 dies, hi ha fotos i anècdotes de sobres per omplir-los tots dos. Aquest post apareixerà puntualment demà mateix, si el postejador automàtic del blog funciona com és esperat.
Fins llavors, doncs, sigeu bons i que tingueu un bon dia!
No comments:
Post a Comment