Nem Hàsia Casa XI: De transició malaica a la ciutat d'en Jordi

Aquí estem doncs, de tornada a Malàisia. Després del caos controlat i la deliciosa ruralitat de Sumatra, tornar a Malàisia sembla una mica com tornar a un nivell més elevat de civilització, o si més no d'organització. Evidentment, només és Malàisia, però en sèrio que no t'esperes que aquest païs estigui tan ben muntat. Ja ho diuen que pretenen ser un païs absolutament desenvolupat durant els propers anys, i de moment porten un camí magnífic, i afegit als preus totalment asiàtics, el fan una destinació extremadament apeteixible.

Ja vam estar a Malàisia al principi del nostre viatge. Cinc dies a Kuala Lumpur (coberts als dos primers posts) i dos més a Melaka (cobert al tercer). Ara, després de 3 setmanes i mitja a Indonèsia, arribem a la ciutat de Georgetown, uns 300 quilòmetres al nord de Kuala Lumpur, i situada a la petita illa de Pulau Penang (Pulau vol dir illa, en malai i indonesi), que està molt a prop de la costa oest de la península malaia. De fet està tan a prop que està unida amb aquesta per un pont. Un pont llarg, però un pont, a fi de comptes.

Abans de ficar-nos de plè en l'explicació de la nostra estada a Georgetown, que ha acabat durant 6 nits, i que serà coberta en aquest post i el següent (sembla que, si estem més de tres nits a qualsevol lloc, compulsivament ja necessito dos posts), explicarem quins són els nostres plans a partir d'ara.

Com diem ens estarem a Georgetown una mica menys d'una setmana. Originalment, des d'aquí volíem saltar fins a Langkawi, una illa paradisíaca al nord de Malàisia, pràcticament damunt la frontera amb Tailàndia. Aquesta illa és de bastant nivell econòmic, i hem pensat que ja en veuríem moltes, de platges i illes per cagar-s'hi, a Tailàndia, així que finalment hem decidit saltar-nos-la.

Amb lo qual, des de Georgetown passarem directament a Tailàndia, gastant els primers pocs dies a la ciutat surenya de Hat Yai, i continuant, invertint tranquilament un mes repartit en 4 o 5 bases del sud, que prometen ser Ko Lanta, alguna cosa al voltant de Krabi (això a la costa oest), i un parell de les tres illes de la costa est (Ko Samui, Ko Pha Ngan i Ko Tao). És possible (que no probable, m'atreviria a dir) que el germà de la Tiffany, en Jaden, arribi algun d'aquest dies per passar unes setmanes amb nosaltres.

Des dels paraisos del sud saltarem directament a Bangkok, i després, més al nord, cap a Sukhotai i Chiang Mai i qualsevol cosa que se'ns fiqui pel mig. No tinc ni remota idea de quant de temps ens portarà això. El que si que sé és que, com a molt tard, del 5 al 10 d'abril hauríem d'entrar a Cambodia, per passar les nostres últimes dues setmanes de viatge. És una pena que ens saltem Laos, però encara que ho sembli, tres mesos i mig tampoc donen per tant. La pròxima vegada ens haurem de concentrar en Vietnam i Laos, ves.

Feta la introducció, anem cap a Georgetown. Aquest primer post el dedicarem a la ciutat en si, i el següent, anirà per les diferents gràcies que hem trobat per la resta de Pulau Penang. La illa farà uns 50 quilòmetres per banda i és més o menys quadrada. Georgetown està a l'extrem superior dret.

Si hi ha una cosa que defineix aquest lloc més que cap altra, així com els altres llocs de Malàisia on hem estat, és aquesta:

La multiculturalitat sorprenent. I les quatre llengües que es parlen, amb comoditat i amb harmonia entre els seus habitants, són malai, anglès, xinès (cantonès) i tamil (del sud de la Índia). A Penang concretament, una illa molt poblada, amb uns 700.000 habitants, hi ha similar número de malais i de xinesos. D'indis n'hi ha força menys, però també n'hi ha molts. I cada comunitat parla la seva llengüa materna, i es relacionen uns amb els altres en anglès. I escolta, en sèrio, sembla que els hi va ben bé i que és perfectament possible.

Si hi ha una altra cosa que defineix Georgetown, pel meu gust, però, és també aquesta:


Cases majoritàriament xineses, ja que el centre de la ciutat és majoritàriament xinès, força mal cuidades i amb una pinta de port en decadència important. Atmosfèric, certament, però indutablement decadent.

Georgetown va ser fundada pels britànics a finals del segle XVIII, que van adquirir drets de possessió sobre l'illa de Penang de manera més o menys dubtosa. És anomenada així en honor del rei anglès George VI (o un altre número, ara no ho recordo). Ràpidament es va convertir en una de les colònies més importants a l'est de la Índia, per sobre de Melaka, i a l'alçada de Singapur, sens dubte la joia de la corona. Tothom ens havia comentat, en recerques prèvies, que Georgetown és, sens dubte, la ciutat culturalment més rica i històricament representativa de Malàisia, sobrepassant amb molt Melaka. Sobre aquesta última afirmació, no sé què dir-vos. Georgetown és clarament més gran, però també clarament està en més estat de descomposició. Totes dues, pel seu valor cultural i la seva especial i única composició social, van entrar al patrimoni mundial de la Unesco just l'any passat. I crec que merescudament.

Aquí, per motius obvis, hi ha força més presència d'edificis colonials del que havíem vist abans. Com per exemple aquestes aduanes del port, amb pinta absoluta d'aduanes de port.


I aquest, que era la seu del govern de l'illa en un passat i que ara no sé ben bé què és. Donava la casualitat que hi havia una concentració de moteros malais aquí mateix. Fa gràcia veure tots aquests paios absolutament malais amb les seves harleys i les seves pintes d'àngel de l'infern. La moto és un llenguatge universal, però!

Recordem que Malàisia és un país musulmà, i que fins i tot últimament s'estan produint certs esforços des d'algunes instàncies per enfortir aquesta característica. A la major part del pais pràcticament només hi viuen persones d'ètnia malaia, que són musulmans, però no passa així a la costa oest de la península, que dóna la casualitat que és tot el que hem visitat, i que hi ha una mica de tot, en races i religions. Així que no hem vist aquesta característica massa definidament, aquesta vegada. Les mesquites hi estan sobradament representades, però, és clar, i la principal aquí és aquesta, que es diu Kapitan Keling. I no hi va haver manera d'enganxar-la sencera amb minaret inclòs, no tant per ser molt grossa com per no haver-hi prou espai per agafar perspectiva. Què hi farem.

De la zona índia, més que temples i d'altres històries, que també n'hi ha, en destacarem dues coses. Primer, el soroll i la música a tot drap que surt de cada botiga, amb els últims èxits bollywoodians i tamils. L'altra cosa a destacar és el color, els vestits i els braçalets, bindis i demés decoracions corporals índíes per les qual la Tiffany té una especial debilitat. I encara en destacaríem una altra cosa, però ho deixarem pel final del post.


Però sens dubte, si hi ha alguna cosa que sobressurt arquitectònicament per sobre de les altres són, com també passava a Melaka, els edificis de la comunitat xinesa, ja siguin temples, cases de clans, o el què s'escaigui. Aquest temple, el de Hainan (dedicat a Mar Chor, el patró xinès dels mariners, que aquí segur que estava força ocupat), estava just al costat del nostre hotel. I, encara que us serà difícil d'entendre, mai vam tenir temps, o ocasió d'entrar-hi. Coses que passen. Sort que, preveient aquesta possibilitat, que no és tan extranya com sembla, vaig tirar aquesta foto perquè el bonic temple no es perdés als recovecs de la nostra memòria.


Aquest era un temple, i les dues fotos següents pertanyen a dos altres temples diferents. Serà per temples. Aquí un altar tot daurat, com és típic per aquí.


I aquí, el temple de la deesa de la Pietat, Kuan Yin, una de les deeses xino-dao-budistes més populars. La cosa curiosa dels xinesos d'aquesta zona és que practiquen una religió barreja de daoisme, budisme i confucianisme. Així que tot està plè de budes amb colorins xinesos. Segur que la cosa es podria explicar amb més profunditat, però jo us ho dic així una mica per sobre. Els fidels xinesos, normalment, que són molt afeccionats als diners, acostumen a cremar diners de paper (és a dir, de pega) en aquest temple, per atraure bona sort amb les finances. I tot plegat fa una pudor a paper cremat i una fumera important.


I aquí tenim la joia de la corona. No es tracta d'un temple, sino d'una clan house. Quan els primers inmigrants xinesos van arribar, van construir aquestes cases comunals per agrupar famílies o districtes d'origen. És a dir, tota la gent que venia, per exemple, del districte de Khoongsi, en algun lloc al sud de la Xina, tenien la seu i casa de comunitat a la casa de Khoongsi. Justament aquesta.


Per visitar-la fins i tot vam haver de pagar una modesta entrada. Però la casa ens va ser fortament recomanada, així que no vam dubtar-ho. Com a atracció turística representativa que és, té la desgràcia d'haver de suportar la visita de grups d'adolescents escolars als quals els hi importa un bledo la cosa, i que, per motius que em resulten extranys de comprendre, s'han de fer fotos al costat dels únics lleons protectors de la ciutat que estan vallats. Evidentment, per la única raó de saltar-se la valla.

Serà que m'estic fent gran...


La casa ha rebut un pilot de premis de restauració, i no m'extranya. Si normalment aquests edificis xinesos estan espectacularment decorats, la casa Khoongsi s'emporta la palma. Aquí podeu veure una mica al que em refereixo.


Aquestes cases solen constar de vàries dependències, però la central segueix siguent una espècie de temple, on es veneren els ancestres del clan, i que és la primera i més gran habitació de la casa. Tot molt daurat per tot arreu.


També aquest parell de pintures murals mereixen un raconet en aquest post. La primera, la dels vuit savis, que fins i tot ténen la delicadesa d'incloure una dona. L'estil de blanc i negre amb la pell de les persones en color carn em sembla força interessant i atractiu. Aquest fet m'ha fet pensar, curiosament, en el clàssic dubte de si utilitzar plastidecor taronja o plastidecor rosa per pintar la pell de la gent... jo era dels de plastidecor rosa. I tu?


I la segona pintura, del mateix estil. Aquest cop, en un alarde de variació, se'ns mostren nou savis (ara ja tots homes), tot ocupats en la pràctica d'uns escacs xinesos i en la contemplació d'un yin-yang peixater. Qui fos savi, eh?


Al costat de l'habitació principal que hem vist abans hi ha dos habitacions amb una funcionalitat semblant. A la paret principal (que aquí veiem a l'esquerra), hi ha petits memorials per tots els membres del clan que han mort. Lo més interessant, però, són les plaques a la paret de la dreta, una per cada un dels membres del clan (això si, només els homes, no em pregunteu perquè) que han aconseguit acabar una carrera. I és clar, al principi, com que eren pocs i èlit, doncs es mereixien una placa ben grossa i florida. Però els dels últims temps, com que dónes un cop de peu a una pedra i t'apareixen una dotzena de llicenciats, només tenen espai per una minúscula placa com la que anuncia l'advocat del 5è A. I el tema és que les parets ja s'han acabat, així que em vaig quedar amb la curiositat de veure què passarà amb els nous. Potser els apunten en una llibreta sobre la taula...


Una cosa que em va cridar especialment l'atenció, i que possiblement és comuna en molts temples xinesos, van ser els relleus i escultures a les parets exteriors, incloses les columnes. Tot i la meva bona intenció ensenyant-vos-ho, ho heu de veure de prop per apreciar-ho com es mereix.


Un xinès protector una mica emprenyat.


I aquí jo, amb la meva magnànima sapiència, passant els meus pràcticament infinits coneixements a les noves generacions. Tot i que sembla que les noves generacions no em prenen massa seriosament...


Si bé la inmensa majoria d'edificis del centre de la ciutat són relativament antics, n'hi ha uns quants, evidentment, provinents de temps més contemporanis. El més representatiu i més alt amb força diferència, que pots veure més o menys des de tot arreu, i que dobla com a estació d'autobusos, és aquest Komplex Komtar. Li falta una mica per igualar-se amb les Petronas, com a landmark...


Caminant pels carrers de Georgetown... clavegueram obert en molts punts, amb la seva quota de rates passejant-se per les rodalies.


En un punt, un home va parar amb un cotxe, davant d'un dels múltiples temples xinesos, i es va posar a repartir menjar entre el personal. Evidentment, al cap de res s'havia format una cua força nombrosa d'interessats. Nosaltres, com que som tímids (i havíem just acabat de dinar) no sols no ens vam apuntar, sino que ni vam preguntar de què anava la cosa.


I no tan sols oferien menjar gratis, en aquesta generosa ciutat, sino que també et podies donar un banyet amb totes les comoditats just al centre. A veure on t'ho trobes, això!


Fora conyes... la veritat és que la ciutat, si bé indubtablement decadent, està força cuidada (dins el que cap). No em cansaré de repetir que Malàisia és perfecte per una primera presa de contacte amb Àsia. És genuïnament asiàtic en caràcter i preus, però a la vegada les comoditats són força occidentals, i algunes de les parts més desagradables d'aquest asianisme, com és ara la brutícia, la pudor o els conductors de taxis i venedors plastes, són feliçment inexistents.

I hi ha cartells que no et trobaràs a enlloc més!


Oh quina imatge més brillant, eh! Molt apropiada com a foto de perfil pel grup del Facebook "Followers of the Bertie and the Tiffy and the Jettie", que si no esteu apuntats, no sé a què espereu.


La Tiffany, en la seva eterna recerca espiritual, a la que es troba alguna capelleta de qualsevol creença amb alguna possibilitat de comunicació, hi dedica uns minuts. No n'hem parlat mai gaire, concretament, d'això, però la Tiffany ho és molt, d'espiritual, encara que no segueix cap religió establerta, sino que (com jo mateix, en aquest cas, encara que a un nivell d'implicació i, perquè no dir-ho, de comprensió, molt més baix) fa una mica de poupurri de tot el que li valgui la pena. Algun dia en parlarem amb més profunditat, potser, però us heu parat a pensar com totes les religions diuen més o menys el mateix i tenen molt, però molt, més en comú del que tenen de diferent? No ho diríem, eh, observant segons quins grups...


Com sol ser habitual, i per això estan, una de les fonts d'informació més exhaustives sobre la vida i miracles de Georgetown i Penang, és el museu municipal. Parla amb molt de detall del seu origen colonial a finals del segle XVIII, i de les tradicions i característiques de les moltes gents que per aquí corren. Ja us n'hem anat donant, d'informació, més o menys, i n'anirem donant més al llarg del post. El museu la veritat és que està molt bé, és molt complet i està molt ben organitzat. Per posar alguna cosa, posarem aquest luxós llit per fumar opi, extret d'algun dels molts fumaderos que poblaven Chinatown abans que aquesta pràctica s'il.legalitzés.


Melaka i Georgetown tenen moltes coses en comú, i també en tenen moltes amb Singapur. Totes tres van ser els ports colonials més importants d'aquesta costa, i com a tals, van rebre les onades més grans d'inmigrants d'altres zones d'Àsia, principalment, ja ho hem dit, Xina i Índia. Els xinesos van ser els primers a venir, i ràpidament es van anar creuant en casaments i descendència amb els malais locals. D'aquesta barreja en van sortir els que ara anomenem Baba-Nyonya, un tipus social particular que a nivell de costums, llenguatge i cuina (entre d'altres), se les ha manegat per mantenir una barreja d'aquestes dues cultures.

Aquests xinesos van venir en una primera onada, a finals del segle XVIII. Una altra onada va venir encara a mitjans-finals del segle XIX, però amb una diferència important. Aquests últims sempre van tenir l'objectiu de tornar a la Xina, i alguns ho van fer. Així que, en comptes de barrejar-se amb els locals, van crear una comunitat enterament xinesa sense cap intenció d'integrar-se. Interessant.

Parlant dels baba-nyonya, però, es veu que es marquen uns casaments enveja de gitanos. Duren un mes, i cada certs dies els nuvis s'han de canviar de vestit, amb una gradual normalització, fins que acaben pràcticament amb vestits de carrer. I no extranya que duri un mes, ja que si volen gradualitzar cap a cap tipus de normalització des dels vestits del primer dia del casament, segur que han de necessitar el seu bon temps!


Encara no hem parlat del nostre allotjament, a Georgetown. El dia que vam arribar, ja fosc, vam seguir la nostra primera intenció basada en la guia, el 100 Lebuh Cintra, que va resultar ser una casa xinesa antiga fantàstica i fabulosament atmosfèrica. Dissortadament, però, l'home, amb una sinceritat que l'honra, ens va dir que tenien un problema de bedbugs (com es diuen, en català? bitxos de llit?), aquests bitxitos que viuen a la fusta i que et piquen per la nit en segons quins hotels baratos, i que com que veníem amb en Jett, no ens recomanava que ens estiguéssim allà.

Gràcies. Vam donar un cop d'ull pels voltants i vam anar a mirar un tal Blue Diamond. La Tiffany es va quedar a fora amb les motxil.les i jo vaig anar a explorar l'habitació. I vaig veure una habitació supergrossa, amb dos llits també grossos, lavabo particular raonablement net, i tot per un preu acceptable de 7 euros per nit (els preus a Malàisia són una mica més cars que a Indonèsia... què hi farem!), així que vaig donar el meu si.

Quan la Tiffany va venir, però, amb aquesta capacitat d'observació que tenen les dones i que sembla inabastable per nosaltres, oh pobres i limitats mascles, va veure com les parets tenien una quantitat de pols acumulada molt important; el terra, i especialment les cantonades, no estaven pas tant nets; tot plegat feia una pudor a musti interessant; al lavabo hi havia un forat tapat amb un totxo amb tota la pinta de ser una vida ràpida d'accés per tots els roedors del veïnat; la mosquitera de la finestra estava alarmantment foradada; i vàries deficiències més.

He aquí l'habitació, amb en Jett pregant-li als déus dels insectes que els mosquits no ens piquéssin massa.


Per si fos poc, a l'hotel hi havia un bar exterior amb escenari i un grupillo tocant versions fins les 2 de la nit. Oju! El grup estava molt i molt bé, tots uns rockeros de la vella escola malais simpàtics tocant-se temes de Deep Purple, Black Sabbath, Dio, Iron Maiden i Judas Priest amb absoluta solvència. Però si era un lloc fantàstic per anar a fer unes birres, no ho era tant per dormir-hi just a la paret del costat. He aquí el grupillo molón.


Així que, paradoxalment (o no), vam passar aquí els vespres de la majoria de les nostres nits a Georgetown, disfrutant de bon rock'n'roll, però vam abandonar la nostra habitació després del primer dia. Buscant buscant, vam anar a parar a l'Star Lodge, amb força menys personalitat però molt nou i net, que sempre està bé.


I amb una habitació més petita, però inmaculada, pels mateixos 7 euros la nit. L'hotel només té 1 any, i això és una gran cosa. Fins i tot teníem aigua calenta! Oh mon dieu! Quins luxes aquests paios!!


I l'altre gran què que teníem, era connexió a internet wireless 24-hores! Bueno, bueno! Potser algú va notar que hi van haver uns dies en que em vaig connectar més del normal, doncs bé... eren aquests dies. A l'Star Lodge, certament, hi vam estar la mar de bé. Ara això si, si vols entreteniment, ves-te'n a veure els rockeros del carrer del darrere.


Parlant d'entreteniment, aquí cadascú té els seus, d'entreteniments nocturns. Els xinesos segueixen sent uns fans del karaoke, i d'aquí no els treguis. En aquest food court (taules comunes amb tot de paradetes de menjars i beures al voltant), les cantaires tenien un punt de divisme important, i unes faldilles força curtes. Serà per això que estava plè d'homes de mitjana edat genuïnament interessats. I per ser justos a la realitat, aquesta noia concretament, cantava força bé, i es movia amb certa gràcia. Segur que la majoria de participants de l'OT o el Chinese Idol surten d'aquests karaokes.


Hem decidit que la decoració del nostre balcó inclourà una colla de llanternes xineses d'aquestes. Ale.


Una sorpresa força sorprenent: hi ha molts turistes, a Georgetown. I jo no m'ho esperava en absolut. I encara us diré més: hi ha molts grups de nois joves amb pinta de britànics hooligans, cosa que no vaig ni tan sols entendre. La meva explicació, potser errònia, és que aquí estem força a prop de Tailàndia, i allà si que hi ha turistes a punta pala, així que potser vénen per aquí a passar uns dies i/o a renovar el visat. Com a tot lloc amb profusió de turistes (i més del tipus hooligan) hi ha un parell de carrers amb bars i discoteques dedicats exactament a aquest sector. El lloc, parlant en plata, era una ronya, però em va fer gràcia el nom de l'Slippery Señoritas, un cau de salsa infumable (segons vaig poder comprovar des de fora) plè fins als topes dels susoditxs.


Canviem de tema. Dius que a Georgetown hi ha mar, però no n'has parlat en cap moment... què passa? que no s'utilitza? És lleig? Hi ha platja? Bé... doncs platja no n'hi ha, a la ciutat mateix, no, i la seva utilització està bàsicament centrada al port mercant, que no és necessàriament atractiu. Les tres coses a destacar les destacarem en les properes fotos.

Primer, una sorprenentment inmensa esplanada just al mig de la ciutat, i tocant al mar, però sense utilitzar-lo en absolut. Generalment buida, però prou gran per fer-hi concerts insanament multitudinaris. No és res especial, però és suficientment extrany com perquè ho comenti.


Al costat d'aquesta esplanada hi ha un curt passeig que ressegueix la costa nord de Georgetown (que té costes al nord i a l'est). Un passeig que, per la tarda, era molt popular entre els locals.


I això és, bàsicament, la quantitat de mar destinada al disfrute del ciutadà mig. Llavors tenim, com us dic, el port mercant, que ocupa la costa est. A més a més, com que l'aigua no és gaire fonda, els vaixells no poden arribar fins la costa, així que estan tots ancorats al mig del mar, i petites barques en porten els seus continguts amunt i avall. Aquí veiem un vaixell (sospito que pescador) amb el pont que uneix Pulau Penang amb la península malaia al fons. Un pont ben llarg, ja us ho dic.


El punt més interessant de la primera línea de mar, a Georgetown, són sens dubte els jetties dels clans xinesos. En temps passats, molts dels xinesos que van arribar aquí tenien petites barques i treballaven traslladant mercaderies des dels vaixells ancorats al port (pels motius que hem dit abans) i la ciutat. Per estar més a prop, van construir les seves residències a la costa, concretament damunt de l'aigua, en estretes però inmenses i laberíntiques línies d'embarcaders. N'hi ha set de diferents, amb gent vivint-hi a totes i una al costat de l'altra, i cadascuna pertany a un clan. Aquí us en podeu fer una idea.


De les set, nosaltres només en vam visitar un parell, però tot sembla ser una mica el mateix. És un lloc bastant especial, la veritat, plè de vida i amb una atmosfera molt particular. Encantador i, sorprenentment perquè ningú en parla massa, un dels meus llocs preferits a Georgetown.


Penang és també un punt de parada habitual pels creuers que corren per aquestes aigües. N'hi havia uns quants, ancorats pel port, cap estiguent-s'hi més d'un dia. El dia que compleixi els 50, si encara existeixen els creuers, faré un creuer. Em sembla a mi però que no és gaire el meu estil. S'ha de provar tot, de totes maneres!!


Una cosa molt extranya. En Jett va desenvolupar un tipus d'empatia excepcional amb aquest peix. Allà on el nano es movia, el peix el seguia, acostant-se al vidre amb la boca oberta, i amb tota la pinta de voler dir-li algo. Lo excepcional de la cosa és que, pel cantó del peix, el vidre era un mirall, així que el peix només es veia a ell mateix. Misteris del regne animal.


Tot caminant pel carrer vaig mirar cap a amunt i em va resultar extrany que una model cejijunta i amb celles tan generoses hagués sigut escollida per aquest somrient anunci. Mirant una mica més detalladament, però, vaig comprovar que, senzillament, la sargantana estava al lloc indicat al moment precís.


Aquestes últimes fotos de Georgetown les dedicarem a una de les seves grans gràcies: el menjar. Gràcies a la seva multiculturalitat, podem trobar cuines ben diferents. Restaurants xinesos excepcionals, bona cuina malaia i, menció especial, restaurants indis per llepar-s'hi els dits (mai més ben dit, que als restaurants indis hi menges amb les mans). A nosaltres tots tres, el menjar indi ens agrada especialment, així que, ara que en teníem la oportunitat per últim cop en ves a saber quant de temps, en vam abusar una mica. Un de fabulós, de restaurant, al que fins i tot hi vam repetir, era el Woodlands. I aquí veiem a un poori ben inflat i preparat per ser sucat a una bona sèrie de curris. La vida, de vegades, està realment bé.


Un parell dels postres / "dolços" representatius de la cuina malaia a Penang. En Jett està investigant un rojak, que resulta ser una espècie d'amanida de fruita resseca amb una salsa soja-peixívola i tot de cacauets picats pel damunt. Sincerament, no impressiona gens. Al davant de la Tiffany, un ABC, un suc de mongeta tendra amb alguna cosa gelatinosa inidentificable i una bola de gelat i una altra cosa vermella. Millor que el rojak, però tampoc mata. El proper cop ens deixarem d'experiments i demanarem una poma.


Per fer les delícies de qualsevol turista amb enyorança, o de qualsevol local que es pensa que fer les coses que fan els europeus el faran ser més guai, a Georgetown fins i tot hi ha cafeteries com déu mana, de les de capuccino i latte i espresso. Ara això si, la integració encara no és total, i et porten una cullereta sopera xinesa per barrejar. Que ja està bé.


I aquí acabem el post. Hem parlat de la ciutat de Georgetown amb relatiu escreix, i ara ens tocarà parlar de la resta de gràcies de la illa de Penang, que n'hi ha unes quantes, i que ens ocuparan el següent post. No us preocupeu, que no tardarà gaire!

De moment i mentrestant, disfruteu! Fins aviat!