Lo que us dic. Un estrés.
Per això, de vegades s'agraeixen, i molt, uns dies de veritables vacances en algun lloc tranquil, sense massa coses a fer, per poder-te rascar el que no sona com déu mana, i agafar energies per properes etapes.
I el Llac Maninjau ha complert perfectament aquesta funció, per nosaltres. I amb nota molt alta.
Al post anterior us deixàvem tot esperant el bus, a Bukittinggi. Va tardar la seva bona estona, i un cop va arribar, encara va tardar una bona estona més, ja que, aquí, els busos "normals" no surten fins que estan plens.
Ningú els hi pot negar, però, que són colorits (i harmònics!), els busos en qüestió.
Sota la promesa d'un "chickenbus", que s'interpreta com que va plè de pollastres comprats al mercat i com que va lent com un pollastre, parant-se cada menys de cinc minuts (literals), ens vam preparar per una experiència més aviat patidora. Però no gens, el bus va anar força ràpid, pràcticament ningú hi fumava, i de pollastre tampoc n'hi havia cap. Ben còmode.
La carretera que va des de Bukittinggi al llac Maninjau és força raonable, però hi ha la particularitat de que els últims quilòmetres estan formats per les àmpliament publicitades 44 corbes tancades, que constitueixen el descens des de les muntanyes fins a la base del llac. Aquest llac és el cràter d'un volcà extingit fa molts de molts d'anys, i per això està reficat entre les muntanyes en gran escenisme. Des del bus i la carretera, però, la visibilitat era força baixa i la foto demostra ben poca espectacularitat.
Si bé la zona és bastant poc desenvolupada, hi ha tot de petits al llarg de la vora del llac, concentrats al voltant del petit poble de Bayur Maninjau. Com que tots estan relativament separats l'un de l'altre, el tema funciona en que li dius al tio del bus que et deixi al que tu vulguis, i amablement et paren a la porta. Com que no teníem altra referència, ens vam basar en la Lonely Planet, aquesta dubtosa biblia, que ens va fer decidir en una guesthouse anomenada Arlen. I així li vam dir al senyor conductor, que ens va deixar enmig de camps d'arròs, que caldria creuar amb delit per arribar als bungalows al costat del llac.
Dèiem al post anterior que a Bukittinggi havíem vist ben pocs occidentals. Curiosament, però, al bus fins aquí vam trobar-hi l'Scott, un escriptor americà solitari de mitjana edat especialitzat en la vida de Francisco Pizarro, i en Wlado i la Iwona, una parella polonesa la mar de maca. Com que cap d'ells no tenia ni idea (com nosaltres) a quin hotel parar, vam baixar tots en busca de l'Arlen en qüestió. En aquesta bonica foto vèiem a la Tiffany i a l'Scott creuant els camps fins la vora del llac, epitomitzant la sofrida vida del motxil.ler de llarg termini.
Però oh ostres! Quina gran sorpresa la nostra quan, a l'arribar a l'Arlen en qüestió, ens van informar greument que estava plè! Això de la Lonely Planet, s'ha de veure, eh! Així que aquí ens teniu, a moderada distància de qualsevol altre lloc, anant caminant per la carretera en busca d'algun lloc per estar. L'Scott, durant aquest trajecte, va decidir que ell no volia caminar, i va agafar un opelet cap al poble més proper, separant aquí els nostres camins (i no el vam tornar a veure en els propers dies). Al cap de no massa estona, però, vam trobar un altre lloc: el Beach Inn Homestay, que no estava a cap guia i que, malgrat un extrany nom, va resultar ser la opció perfecta per nosaltres.
Al cap de poc vam aprendre que el nom no venia del no res, sino que els amablíssims i acollidoríssims amos havien creat una petita platja, arrencant plantetes i anivellant el terra fins a aconseguir una platja ben fantàsticament atractiva. Aquí us en reprodueixo la nostra primera impressió, la que ens va convèncer.
I ostres amb el Beach Inn! Cuidadíssim fins al detall, amb la platja que us comento, un jardinet perfectament paisatjat i cap altra casa al voltant. Només amb cinc habitacions (dues habitacions i tres bungalows), tot a primera línea de llac i a meitat de preu que l'Arlen de la Lonely Planet. I sincerament, no sé què més ens hagués pogut oferir, aquest Arlen!
Com que teníem previst estar-nos-hi unes quantes nits, aquí (finalment en van ser 5), vam decidir tirar de luxe i quedar-nos el bungalow més gran, una espècie d'equivalent a la suite presidencial, per l'orgàsmic preu de 4 euros per nit. Les habitacions més barates estaven també fantàstiques i valien uns 2,5. Ja em direu. Un regal! El que fa el no sortir a la Lonely Planet, eh!
Només nosaltres i la parella polonesa (que també va estar-s'hi 5 nits) vam ocupar alguna habitació durant la nostra estança. Ja us he dit que el turisme està a la baixa, aquests últims temps, per la zona. Un cop més, una pena per ells. La zona és fantàstica i la gent encantadora. Egoïstament, però, la tranquilitat que vam trobar aquí és impagable.
La nostra habitació, ampla i amb lavabo privat (sense aigua calenta, no ens passem). I us presento la nostra fidel companya de viatge, la mosquitera, que anem desenfundant allà on passem per evitar mals majors. Val a dir que tampoc n'hem trobat massa, de mosquits, fins ara. Creuem els dits!
I aquí en Bingo, a l'esquerre, amo del cotarro i interessantíssim personatge del qual en vam aprendre moltes coses. El de la dreta és en Rocky, que acostumava a estar per aquí, i cuinava i anava fent el que calia fer per la casa. Entre els dos (que bàsicament és qui corria per aquí, a part de la familia d'en Bingo) ens van tenir perfectament satisfets durant la nostra estada, fent-nos sentir literalment com a casa.
I aquí en Wlado i la Iwona, la parella polonesa de puta mare amb qui vam compartir esmorzars i dinars i sopars i cervesones i anècdotes i aventures. Tots com a casa a ca'l Bingo!
Mentre estàvem aquí, un dia va aparèixer un senyor policia demanant, segons ens va explicar més tard en Bingo, una certa pasta mensual. L'objectiu d'aquesta pasta és una certa "protecció". En el cas de que no paguis, la policia va als hotels i, amb nocturnitat i alevosia, desperta als convidats demanant-lis el passaport i tocant-lis generalment els collons. Així que tothom paga. Està clar que no cal anar tant lluny, per aquestes coses, ja que tots hem sentit històries de gitanos anant a les obres i oferint "protecció" contra els lladres d'eines a Canovelles mateix.
Anècdota a part, Indonèsia té un greu gravíssim problema de corrupció. En trobarem centenars de petits exemples, però aquí us n'explicaré un gran exemple. Els més posats en política internacional sabreu que, durant molts anys, l'home que va estar a les regnes (i ben fermament, per dir-ho lleugerament) d'aquest païs, va ser el general Suharto. Aquest general, per cert, que ja fa més de deu anys que no està al capdavant, va morir l'any passat mateix. Doncs bé. Fa ben poc, un dels fills d'en Suharto es va divorciar de la seva dona (el divorci, fent un incís, està perfectament acceptat en la societat musulmana, a diferència de, per exemple, la índia). Quan els papers del divorci van arribar al jutjat, es va descobrir que les propietats de la parella ascendien a uns 14 trilions de rupiah (que no sé ara mateix quant és, però que és una pasta segur), i aquests diners es van fer a través de privilegis a l'hora de muntar companyies durant la presidència paterna. Això no sembla necessàriament sorprenentm que passi, però la gent, en un païs amb nivells de pobresa ofensius, n'està una mica mosca, amb aquestes coses. I amb raó.
Una altra característica indonèsia abans de continuar: tots els homes fumen. I quan dic tots, vull dir tots. A partir de certa edat, has de fumar. Quan vas a casa d'algú, has d'oferir un cigarret a l'hoste, i fumar-te'l amb ell. I ha moltes, moltes activitats socials que impliquen cigarrets, i si bé els nois més joves no fumen, si que ho fa tothom de més de vint. No massa encoratjador, oi?
Veurem conseqüències i exemples d'aquest en propers posts. Paciència.
Després de parlar una mica de misèries, toca parlar de coses bones. I al llac Maninjau no n'hi falten. Sincerament, si vols un lloc per relaxar-te, se me n'acudeixen pocs de millors. Un llac impressionantment bonic, aigües calmades, camps d'arròs al voltant, desenes de metres fins la carretera... aquest és un d'aquells llocs on les hores passen lenta i dolçament, anar observant com els núvols canvien de posició, com la llum et fa veure el llac amb diferents perspectives, i com els locals el treballen en les més asiàtiques de les maneres.
El llac és font de peixets de tot tipus, i junt amb l'arròs aquest sembla el negoci més prolífic de la zona. Aquests barrets li dónen una atmosfera a la cosa impressionant. Així que és veritat, que els fan servir, eh, no és només a les pelis.
Última foto (i preferida) de la sèrie de pescadors amb barrets asiàtics.
No cal dir que la platja aquesta és un lloc més que perfecte pels exercicis i meditacions matinals de la nostra matinal meditadora preferida. Ja m'explicareu.
I el lloc perfecte per refrescar-se amb un banyet per superar les calors del dia. Calors, per cert, no massa comunes, ja que la temperatura per aquí era ben agradable, i no arribava a extrems ni per dalt ni per baix. Sincerament, us ho dic, és un lloc d'aquells als que et planteges d'estar-t'hi una temporada.
En poques ocasions els núvols abandonen completament el llac, i pots veure amb detall l'altre cantó. A tots cantons les parets en són força empinades, recordant-nos el passat d'aquest lloc com a volcà. El llac és el que devia ser la caldera, i el volcà i cràter devia elevar-se força més. L'explosió definitiva, però, va desintegrar les parets del cràter deixant-lo més o menys com està ara.
I aprofitaré aquesta llum que considero excepcional per una altra foto. Aquestes construccions que veiem en primer (mitjà) plà són, com us podeu imaginar, piscifactories. N'està plè a tot el voltant del llac. Com us dic, la producció de peix aquí és molt elevada. Potser massa elevada i tot. Parlant amb un local, ens va comentar que algo no anava del tot bé, ja que últimament el peix moria amb proporcions més elevades que abans. No sé a què és degut, pobre de mi, però segur que no ajuda la pobríssima consciència medioambiental d'alguns (la majoria) d'indonesis, que utilitzen el llac (o qualsevol cosa que tinguin a mà) com a cubell d'escombraries.
És preciós, però. I la llum, m'encanta, aquí.
A vegades pequem una mica d'anar ràpid, quan viatgem. I està clar que és normal. Habitualment, el temps que tens és limitat i les coses que vols veure, infinites. Com que aquest cop viatgem per un temps considerable i tampoc cobrim una àrea taan gran, tenim la oportunitat d'anar més a poc a poc i fixar-nos en les petites coses. Per exemple, ens els canvis de llum i de color que afecten el llac.
Hi havia promeses de postes de sol força espectaculars rere la vall aquesta del fons, però dissortadament, els núvols no ens van abandonar mai lo suficient com per comprovar-ho. No que tal i com fos estigués gens malament, eh, però!
Perquè no oblidem que estem en plè tròpic, i en plena estació de pluges, així que, per una banda, els núvols no els podem acabar de treure de sobre, i per altra banda, el xàfec de mitja tarda és bastant inevitable. I quan el xàfec s'acosta, la sala d'estar (un altre bungalow amb finestres obertes) del Beach Inn és el lloc des d'on millor t'ho pots mirar. El cel d'enfosqueix, creant sombres encisadores en les muntanyes properes.
I el llac s'ennegreix, retallant siluetes i prometent apocalipsi.
Fins que, a l'altre cantó, comença a ploure visiblement.
I els vents, de vegades força potents, fan travessar la pluja fins al nostre cantó del llac. Pluja tropical salvatge, oh si. I més val estar-se a cobert.
Veient-ho tot amb el privilegiat marc d'una finestra.
Fins i tot els pescadors del llac, que quan plou només una mica ni s'inmuten, córrer a resguardar-se allà on poden. I el sostre del nostre petit bungalow és un lloc perfecte com un altre. I gràcies per posar sense voler! :-)
Podem veure, per una banda, les finestres de bambú del bungalow comú combar-se per l'acció del vent, tot protegint-nos de la seva acció impietosa, i per altra banda, un amic gat prenent tranquilament la fresca i disfrutant d'aquest mateix vent a la cara. Ja se sap, i mai millor dit, que el vent mai bufa al gust de tots! (o, utilitzant un truc de la lògica, que el vent sempre bufa al gust d'algú, oi?)
Després del temporal bé la bonança, com sempre i a tot arreu. I el vent impietós ha portat tot de plantes arrencades de qualsevol altre cantó del llac fins la nostra platja. I en Rocky tardarà ben poc a anar fins allar i netejar-ho i arreglar-ho tot de nou pel nostre disfrute. Quin tio, en Rocky. Fixeu-vos que en més d'una foto surt algun gos solitari passejant per allà. Doncs és que n'hi ha forces. Però no fan la impressió de gossos de carrer empobrits i malaltits, sino que se'ls veu relativament bé. Està clar que en un lloc com aquest, tant fèrtil i naturalment ric, deu ser ben difícil morir-se de gana.
A banda dels gossos, i com hem vist un parell de fotos enrere, també hi ha gats. En aquest cas, els gats que corren per aquí són adoptats pel Beach Inn. A en Jett, ja ho sabeu, li agraden molt, els gats. Encara que no ho sembli en aquesta foto, on se'l mira amb una cara una mica extranya. Aquesta gata, concretament, rondava per la nostra taula tot sovint, a veure què li queia. Suposo que algun client passat l'ha malacostumada...
Però és que la pobra tenia els seus motius, per estar enganada. I és que feia ben poques setmanes que havia parit. I els tres cadellets eren, evidentment, atracció obligada, encara que majoritàriament amagats sota una taula. D'aquí la foto mediocre com ella sola.
I com és normal, en aquests temps de post-part, el pare es manté al marge d'aquests estressos familiars. I en aquest cas, el pare gat s'estava la major part del temps tirat a la bartola sense cap tipus de mirament. Bé per ell, home!
I per què enganyar-nos, aquests cinc dies també ens els hi hem tirat nosaltres, majoritàriament a la bartola. I sense cap tipus de mirament. Però és que l'entorn i l'ambient hi conviden absolutament. Són bons moments per pensar en les properes setmanes de viatge o en llegir revistes d'actualitat local / nacional (algo que trobo ben interessant). En un moment com un altre d'aquest bartolisme, la Tiffany i en Jett van decidir posar cares. Aquesta, per exemple, és la cara després d'haver-se estat 10000 hores (o 100, no me'n recordo, pel cas és el mateix) seguides mirant la tele.
Si fos pel Jett, per cert, se les hi tiraria segur, aquestes 100 hores. Hi ha nens que diuen que els hi agrada, la tele, però que al cap de mitja hora ja comencen a saltar per aquí i per allà, però en Jett, realment, l'has d'arrencar de l'estúpida fascinació que li suposa la tele. Hem de dir, també, que aquí hi haurà nivells de pobresa alarmants, però accés a la tele el té tothom. I quina bona eina que seria, eh, si la utilitzéssim per algo de bo!
Seguint amb aquestes interaccions materno-filials, i aprofitant el temps de descans, és el moment perfecte perquè en Jett es posi amb la seva feina escolar. Fa temps que no ho comento, però ja sabeu que en Jett no va a escola com a tal des de fa un any i mig o així, i segueix un "programa" d'escola a casa. Demostrant un cop més l'èxit d'aquest tipus d'escolarització, un exemple: tot estudiant la complexa estructura dels mesos de l'any, el llibre proposava un exercici on, mostrant un calendari amb el mes d'abril (i cada dia numèric sota la seva corresponent columna diària), feia tot tipus de preguntes, de l'estil "en quin dia cau l'1 de maig?". Després de respondre incorrectament en dues ocasions a aquesta pregunta, i després de l'explicació detallada pertinent, apuntant clarament que el 30 d'abril era dijous, el bo d'en Jett va respondre convençut: "Dijous!". I en aquest moment, la Tiffany, incapaç de res més, va procedir a fer-se l'hara-kiri sense més dilació. Una pena. Encara sort que tothom s'ho pren amb humor, però! :-)
Una bonica si bé no massa especial imatge amb locals passejant-se pel mig dels camps.
Si sou observadors i esteu concentrats en el que toca, haureu vist aquesta espècie de, diguem-ne, "bassals controlats" al mig dels camps. Doncs bé, en aquests bassals es on hi crien els peixos des de ben petits, per traspassar-los quan ténen un tamany donat a les petites piscifactories del llac. El perquè d'aquest procés, no m'ho pregunteu, però així és. I aquí veiem a una colla de pescadors dominguers (en dia i actitud) a la caça del peix mitjà.
De vegades, encara que sembli increïble, vam sortir de les infinites comoditats del Beach Inn per aventurar-nos als pobles de la zona. Bayur Maninjau n'és el més proper, però tots els pobles són una sèrie de cases alineades a banda i banda de la petita carretera, i para de contar. Una mica destartalat, però molt amicable i atmosfèric.
I enmig d'aquest poble ben rural, aquesta majestuosa i palauenca mesquita. Al voltant del llac, i a tocar de l'aigua, hi ha una colla de mesquites la mar de mones, però que no han sortit bé a cap foto. Aquesta, en canvi, és molt més espectacular, i segurament és la mesquita principal de la zona. Aquí, per cert, la meva impressió és que en general són musulmans força devots.
Estem en plena zona minangkabau, com també hi estàvem a Padang i a Bukittinggi. De fet, la major part del que avui en dia és la província de West Sumatra és tradicionalment minangkabau. Arquitectònica i estèticament, el més característic d'aquest poble són els sostres amb forma de banyes de bou. I no és només algo reservat a edificis històrics, sino que també les cases molones d'avui en dia utilitzen aquest estil.
I fins i tot els trastos rovellats s'han molestat a fer els sostres per l'estil. Que no és que el tinguin tots, aquest sostre, però si una bona colla.
Encara que cap d'aquests superen les cases tradicionals més antigues, amb una simetria perfecta, i un fons fantàstic amb el llac. I si us hi fixeu bé, uns acabats una mica cutres i una colla de nens fent-la petar a sota.
De fotos, sé que em creieu, en tenim per parar un carro. Però com que sóc un tio sensible, us les evitaré. Aquesta és una imatge força típica, amb una casa adentrant-se dins el llac, amb tot de petites granges peixívoles a curta distància de la costa, i amb una lleugera boira generalitzada que no et deixa veure l'altra banda amb claretat.
I el que és encara més típic són locals somrients, de totes les edats i classes. I si alguns et miren una mica reticents en un principi, el teu petit somriure fa que es destapin amb tota l'alegria. Sembla realment que no hi estan massa acostumats, a veure turistes, amb lo qual no estan gens "embrutits" per la nostra presència, i no semblen necessàriament interessats en els nostres diners. Una abraçada pels encantadors indonesis. Certament els hi desitjo una ràpida revifalla, que se la mereixen.
Petita menció gastronòmica. Paradetes d'snacks i refrescos omnipresents. Realment et costaria caminar cent metres sense trobar-ne algun per l'estil. I amb tants snacks i refrescos que pràcticament no hi ha lloc per seure. Llum i color a punta pala.
Això és un martabak, i és el nou descobriment a posar al costat del gado-gado. Demostrat que la cuina de padang no m'acaba de convèncer, hem d'anar provant alternatives locals vàlides. Aquest martabak és una espècie de pastís al forn amb tot d'espècies que la veritat és que està la martabak de bo.
I aquí la cuinera, que sens dubte té pinta de saber el que es fa, ein?
I quan el descans i la rascada insonora ja no donava per més, vam decidir que era el moment de fer una mica d'exploració. I la manera preferida i perfecta no és altra que la de llogar una moto i donar-li la volta al llac. Les motos que lloguen són de marxes, i teòricament no les deus poder portar sense la llicència. Però aquí, les lleis de la carretera les compleixen una mica a la lleugera, la veritat.
Així que de bon matí vam anar en busca de la nostra motocicleta, que estava ben bé, una Honda 125cc relativament nova, i que ens costaria 4 euros per tot el dia, sense gasofa i, evidentment, sense seguro. I fins i tot ens deixaven cascs, que no porta ni déu! La Tiffany no sembla gens convençuda, en aquesta enganyosa foto.
Així que vam deixar a en Jett a càrrec del Rocky i en Bingo, amb l'ajuda d'alguna peli, i vam emprendre la nostra circumvalació del llac. Les dades fredes i crues ens diran que el llac fa 14 quilòmetres de llarg i 6 d'ample, 51 de perímetre i 462 metres de fondària màxima. La realitat ens dirà que és un plaer, conduïr-lo al voltant, ja que el tràfic és poc, el paisatge magnífic, i la moto poderosa. Feia temps que no conduïa cap moto... uns 4 o 5 anys, i només pel centre de Barcelona i sense marxes, però no és massa complicat tornar-t'hi a posar.
Al llarg de la petita carretera, passes majoritàriament per zones rurals... (i amb el casco sense lligar, tampoc ens passéssim de previnguts, aquí!)
També passem per llocs una mica més salvatges, inasfaltats, plens de foradots i mig inundats...
I de tant en quant per algun poblet, que n'hi ha forces. Quedaria molt bé dient que som uns aventurers pioners i que de turistes no en veuen mai cap, en aquests poblets, però mentiria com un bellac, perquè això de donar la volta al llac amb una moto llogada és una activitat realment popular entre els turistes, i durant la nostra volta hi vam trobar tres parelles més, fent el mateix. No li treu ni un punt d'interès, és clar.
I donant la volta al llac tens la oportunitat, bàsicament, de mirar-te'l des de diferents punts de vista. I això és això. Perquè la veritat és que tampoc no hi ha massa atraccions concretes, al voltant del llac, a part de (que no és poc, en absolut) veure la vida en aquestes comunitats més rurals i canviar de paisatges amb camps d'arròs a selva densa en un tres i no res. I com us dic, veure el llac des de diferents perspectives, que tampoc és poc.
Durant el nostre trajacte vam haver de parar a posar gasofa. I les estacions de servei també ténen la seva gràcia: ampolletes de litre i algun nen fent la feina bruta de posar-te-la a la moto. Tot està preparat per una comunitat on la majoria de gent va amb moto, i hi ha bastants pocs cotxes. També trobaràs gasolineres normals, on hi ha més cotxes, però aquí sembla que aquest sistema funciona. I la veritat és que està força bé, perquè et trobes una "gasolinera" cada pocs centenars de metres.
La volteta, amb les seves parades turístiques i gastronòmiques, va durar entre tres i quatre horetes. De tornada, vaig subsituir la Tiffany per en Jett, en la que havia de ser la seva primera experiència sobre dues rodes motoritzades. Suposo que no deu sonar massa bé de cara als avis, aquesta experiència, però vaja, que tot va bé si acaba bé.
I aquí encarant el petit caminet que separa el Beach Inn de la carretera, amb fàcils oportunitats a cada cantonada d'anar a parar de plè als bassals criadors de peixets.
I ale, amb el Jett arrapat com una (sanguijuela) ens encaminem cap a una petita volteta per les rodalies. Tenint en compte, per cert, que en Jett no és de naturalesa precisament valenta, va semblar disfrutar de l'experiència força, fins i tot no aguantant-se amb les dues mans durant força estona, que ja és lo seu. Jo, per la meva part, vaig passar-m'ho pipa, al manillar de la moto en qüestió, i no dubto en absolut que en llogarem més d'una, ara aquí i ara allà, durant aquest viatge.
Anar investigant caminets aleatoris vam trobar-ne un que pujava decidit muntanya amunt, i decidit com sóc jo també el vaig seguir encuriosit. I l'esforç ens va recompensar amb unes fantàstiques vistes panoràmiques del llac i de la pluja localitzada pràcticament al mig. Una zona molt atractiva i interessant, aquesta del llac Maninjau. La primera de les que hem visitat de moment que em va saber sincerament greu deixar enrere.
Perquè ja quedava poc per marxar. Però si els nostres plans eren els de passar l'últim dia de relax i platgeta i banyet, el detí em va deparar uns plans molt més cruels: em vaig despertar amb diarrea (la inevitable diarrea al cap de dues setmanes de viatge) i un dia generalment xungo. I fins i tot, depenent d'això, vam pensar en allargar la nostra estança al llac Maninjau un dia més. Al final, però, només va ser cosa d'un dia, i al següent ja estava més o menys com nou. I despedeixo les imatges d'aquest post amb aquesta sobredramàtica foto de la meva líquida agonia. Pobre de mi.
I com que tot lo bo s'acaba (i lo dolent també) va arribar el dia de separar els nostres camins amb aquest fantàstic llac i amb en Bingo, en Rocky, en Wlado i la Iwona. Entre en Jett i en Rocky i en Bingo, la despedida va ser fins i tot una mica emotiva, així que imagineu-vos el nivell de familiaritat al que va arribar la cosa.
Només a efectes il.lustratius i encoratjadors, us comentaré que les 5 nits aquí, més la majoria d'àpats i un parell de rentadores durant aquest temps ens han costat menys de 50 euros. Perquè ho sapigueu.
I amb aquesta perspectiva, una anècdota bastant trista que ens va explicar en Bingo abans de marxar. És tristament comú (comú volent dir que passa com dos o tres vegades cada any) que alguns turistes de malentès baix pressupost, després d'estar-se dos setmanes en un hotel de per aquí, d'aquests on menges sovint i on ho pagues tot al final, marxin d'amagatotis enmig de la nit per no pagar. Els 100 euros que et costarà això signifiquen moltíssim més per la gent d'aquí que no pas per l'arrogant turista europeu, i accions com aquesta em semblen senzillament patètiques. Si tu, anònim lector, ets d'aquells que ha perpretat mai alguna acció d'aquest tipus, des d'aquí et mostro tot el meu sincer despreci, i et recordo que el poder del karma et perseguirà sense compassió. Allà tu.
I bueno, és moment de mirar endavant. La nostra pròxima destinació és l'altre gran llac de Sumatra, el Llac Toba, també d'origen volcànic. Aquest Llac Toba es troba a la província de North Sumatra, a uns 400 quilòmetres de l'àrea on ens trobem ara. Donat l'estat no necessàriament envejable en que es troben les carreteres aquí, estem davant la perspectiva d'un viatge en bus de 14 hores teòriques i 18 més que possibles. Així que, nanos, que ens agafin confessats!!
I també a vosaltres, pecadors, que segur que fa segles, que no us heu confessat!
Ale doncs! Salut!
No comments:
Post a Comment