Nem Hàsia Casa XII: Tres excursionetes per Penang

Correcte doncs. Hem vist les gràcies de Georgetown i ara toca aventurar-nos fora dels límits de la ciutat. La veritat és que sembla que n'hi ha bastantes més, de coses a fer i a veure a la illa de Penang, però, com sempre, el temps del que disposem és limitat. Així que el que hi ha és el que hi ha.

Aquest post, doncs, comprendrà tres excursions al voltant de la illa, dues per absolut plaer i la tercera, aprofitant que havíem de fer-la.

Parlàvem al post anterior que la comunitat xinesa, a Malàisia (i possiblement a molts d'altres llocs, però això no us ho sabria dir), professen una religió que ve a ser una barreja de budisme, confucianisme i daoisme. Quins són exactament els punts en comú i de cadascuna, la veritat és que se m'escapa, especialment sobre el confucionisme, que ja em perdonareu, però no en tinc ni idea. Normalment, però, aquests xinesos s'anomenen a ells mateixos budistes. I el major i més gran temple budista de tot Malàisia es troba a la illa de Penang, concretament al petit poble d'Air Itam.

I el temple, realment, que es diu Kek Lok Si, no és moc de pav. És realment gros, és realment budista, i té una clarament definida influència xinesa.

El temple està dalt de tot d'un turonet, i per accedir-hi s'ha de passar per un caminet abarrotat de botigues de souvenirs molt colorides. Encara que no tinguis cap mena d'intenció de comprar res, això no està malament, ja que et desvia l'atenció del fet que estiguis pujant una pujada considerablement llarga i empinada al mig del sol. I al final del tot, un bassal abarrotat de tortugues de manera fins i tot desagradable. I no sé jo com de budista és, això...


El temple es va començar a construir l'any 1876, i la cosa va fent, no sé amb quin objectiu final. El resultat, si voleu que us sigui sincers, és una mica horeta de vegades, però tampoc se li pot negar l'atractiu. És eclèctic com ell sol i, realment, és una mica com moltes coses, però en complet, no és com res que hagués vist abans.


Aquesta pagoda, per cert, és d'estil xinès a la part inferior, tailandès al mig, i burmès a dalt de tot. Per si no us crèieu lo de l'eclecticisme.


Aquí en podem veure una certa visió panoràmica. Lo del darrere que està en obres és la monstruosa coberta que estan construint per cobrir una també monstruosa estàtua de la Kuan Yin, deesa xino-budista de la pietat. L'estàtua és l'estàtua de bronze més gran que bla bla bla, i no dubto que la coberta, quan estigui acabada, també serà la coberta més gran. Com us dic, no han parat de construir des de la primera pedra, aquesta gent. I la veritat és que em pregunto per quin motiu, ja que no sembla un propòsit gaire budista, tampoc, el voler ser el més gran i alt i millor. Ells sabran.


Vam venir fins aquí amb la intenció d'estar-nos-hi una hora o així, i al cap de tres encara donàvem voltes per entre les infinites cambres i edificis. Ei, que guapo, fredament, sens dubte ho és.


La Tiffany és la instructora espiritual personal d'en Jett, i ens prenem força en sèrio el fet que el nano conegui i entengui la gran quantitat de religions que campen pel món, tant espiritualment com socialment. Sens dubte ajuda el que ens anem trobant temples i exemples diferents cada dos per tres, pel treball de camp.


La meditació budista es basa en la concentració amb la imatge del Buddha, que a la vegada representa tots aquells valors als que el budista vol aspirar. És per aquest motiu que els temples budistes solen estar farcidíssims d'imatges de Buddha per tot arreu, normalment en postures més que repetitives, però certament fotogèniques.

Com a nota, de monjo no en vam veure pràcticament ni un. Aquí hi ha gat amagat...


Amb la intenció de matar dos ocells d'un tret, seguidament després de la nostra exploració de Kek Lok Si ens vam dirigir diligentment a la altra atracció dels voltants d'Air Itam. Quan els britànics van arribar aquí per primer cop, ho van veure tot molt bonic, però també van veure que feia una calor que esberlava les pedres. Així que van córrer a construir-se cases de cap de setmana damunt una muntanyeta propera, on la temperatura pot ser fàcil de 5 a 10 graus inferior. La muntanyeta fa pràcticament 1000 metres i es diu, en malai, Bukit Bendera, però tothom la coneix amb el nom anglès de Penang Hill.

Penang Hill va ser la primera estació de muntanya que els britànics van construir a les seves colònies, anterior a les molt conegudes estacions índies de Dharamsala, Manali, Shimla o Darjeeling. La gent d'aquí n'està molt orgullosa, d'això!

Per pujar-hi, pots passar-te tres o quatre hores caminant muntanya amunt, o pots agafar un funicular. I això és el que vam fer, aprofitant la ocasió per fer el pamplines a les fotos.


Cap a amunt que anem. Certament, va molt amunt. Tarda pràcticament una hora a pujar i fins i tot has de fer transbord, ja que sembla que el cable que uneix els dos vagons (el de pujada i el de baixada... sabeu com funciona, un funicular d'aquests, oi? feu uns googles si no...) no pot ser tant llarg.


Casualitat casual, just al nostre petit compartiment va entrar una parella espanyola, que van resultar ser els primers espanyols que ens trobem des que vam marxar d'Austràlia. El Sergio i l'Eva, madrilenys, eren prou simpaticots, i havien vingut a Malàisia només una setmana, ja que el Sergio treballa a KLM i té vols per quatre duros. Els paios anaven molt-molt ràpid, i ho havien vist quasi tot supersònicament. Suposo que és el que té, el només tenir una setmana.

Per cert que la Eva portava una minifaldilla absolutament xocant, ensenyant perfectament el que, crec, un turista occidental no pot fer quan visita un pais conservador com aquest. Està clar que, en primer lloc, a molta gent ni se li acudeix pensar no fer el que vulguin; i en segon lloc, els que ho pensen decideixen fer-ho igualment... com s'atreveixen aquesta gent (que són raríssims i segur que s'estan podrint de calor sota les seves túniques) a no deixar-me fer el que vulgui. Resultat: cames i braços com una gamba, i imatge dels occidentals arruinada de cara a aquests locals. Gràcies.

Dit això, eren col.legues, aquests dos, i aquesta foto que ens van tirar servirà per recordar aquesta petita trobada.


Ara... no sé si serà l'espanyolitat o què, però érem pràcticament els únics que vam pujar aquí dalt a les sis de la tarda, quan tot ja era pràcticament fosc i fins i tot el quiosc del tè ja estava tancat. Es clar que tots plegats teníem excusa: nosaltres ens havíem allargat inesperadament al temple anterior, i ells segur que havien estat el matí visitant Kuala Lumpur, el migdia Melaka, i acabaven d'arribar a Penang.

El fet és que l'únic que vam acabar veient panoràmicament van ser les llumetes de Georgetown. Especial menció també pel pont que uneix Penang i la península, que aquí es pot apreciar força bé. Una visió fosca, però prou espectacular.


A dalt hi ha un parell d'hotels i restaurants, les cases fundadores de l'estació, una mesquita i un temple indi. Aquests dos últims daten de mitjans del segle passat, suposo perquè va ser quan els habitants d'aquestes races van tenir la oportunitat d'adquirir les cases que, fins llavors, estaven reservades pels britànics. La veritat és que va ser una mica un bluff, això de pujar aquí dalt tant tard, i no hi havia res a fer a part d'una caminada ràpida enmig de coses mortes i tancades. Com que no hem posat cap temple indi, dels molts que hi han, posarem aquest per representar la nostra visita al capdemunt del Penang Hill.


El transport públic, al voltant de Georgetown i Penang, és senzillament perfecte. Busos urbans del mateix tipus que trobaríem a qualsevol ciutat europea, a preus molt més assequibles del que els trobaríem a qualsevol ciutat europea. Per fer-vos una idea, un trajecte d'una vintena de quilòmetres, costa al voltant de 20 cèntims. Encoratjant la població a agafar el transport públic! A més a més, cosa extranya en sistemes de busos, la organització és senzilla i comprensible, i ens hi vam poder acostumar ràpidament.

I per si fos poca la sensació de civilitazació, la gent fins i tot no hi fumava (cert és que a Malàisia la gent no fuma amb la mateixa profusió que a Indonèsia). És veritat però que els busos estan plens de cartells encoratjant la convivència. I per cert, no és del tot tonteria, que la costum d'anar escopint per tot arreu està força estesa...


Llegint la guia o pràcticament qualsevol publicació o pamfleto relacionat amb la vida local, et trobaràs una sèrie de costums que et desaconsellen fortament en aquests països. Entre elles, el menjar amb la mà esquerra, anar amb bikini pel carrer o algunes de menys òbvies, com apuntar amb la planta del peu a algo o, sobretot, algú. Els peus es consideren la zona més bruta i de menys nivell de tot el cos, i és una falta de respecte important, en tots aquests països asiàtics, el tocar a algú amb el peu, o l'apuntar-ne les soles. Aquí tenim a aquest turista, al davant del bus, desconeixedor d'aquest fet, i amb la sola als morros de la gent del davant. Sóc el primer que trobo aquesta posició còmode, però no costa res seguir unes petites mostres de respecte allà on vagis. Més si llavors ens volem queixar amb plè dret dels guiris que deixen la platja de Lloret feta un fàstic.


Un d'aquests busos va ser el que vam utilitzar per fer una petita exploració de les platges de Penang. Concretament, tot i que n'hi ha d'altres, vam escollir Batu Ferringhi, a la costa nord. Ara en parlarem. De moment, comentar que, al bus, hi havia una senyora iaia amb pinta de britànica que a la que va veure en Jett li va donar aquesta caixa de Hello Pandas. És tota una sort, això de ser nen i que la gent et dóni coses, eh... confessarem però que nosaltres també en vam menjar unes quantes.


Parlem de la platja, doncs. En aquesta foto, al contrari del que sol ser habitual, la platja de Batu Ferringhi sembla millor del que era realment. La veritat és que era una llarga línia de sorra, no especialment atractiva, amb força gent i resorts a punta pala. L'aigua, a més a més, no estava massa neta. Doncs així... havent-hi platges millors, com és que vau anar a aquesta? Fàcil! Siguent aquesta la platja turística, aquí és on et pots banyar naturalment en bikini. En d'altres petites caletes, que vam veure tot venint amb el bus, només hi havia locals banyant-se vestits de dalt a baix. I un cop més, no sembla apropiat aterrar allà amb bikinis estridents.

No vam explorar platges posteriors, a la costa oest. Sembla que diuen que estan molt bé i no hi ha ningú. Ho deixarem per la propera vegada. Si vosaltres us passeu per aquí, doneu-hi un cop d'ull.

La platja, des del lloc on ens vam acabar asseient.


I tot i que no fos la millor platja del món, la vam disfrutar com si ho fos. Les aigües que banyen aquestes costes pertanyen al Mar d'Andaman, que a la vegada pertany a l'oceà Índic. I les aigües de l'oceà Índic són agradables i calentetes com caps altres, cosa que toca aprofitar.


Aquí vé una història adulto-infantil. En un moment donat vaig agafar a en Jett desprevingut i vaig començar a cridar-li als déus dels mars que els hi oferia a en Jett com a sacrifici a canvi d'una bossa de patates fregides. En Jett, horroritzat, va marxar volant tan ràpid com va poder. Al cap de poc, va tornar bramant que era el déu de les patates fregides, i que volia parlar amb mi. Per allò dels sons de les ones, vaig entendre "bag" en comptes de "god", és a dir, bossa en comptes de déu. I bueno, pues pensant que els déus del mar havien escoltat les meves demandes, vaig anar pessigant i menjant-me les patates. I la Tiffany estava preparada per documentar el moment.

Si mira, no és bàsic però segur que són el tipus de fotos que els hi agraden als avis d'en Jett (que no entenen un torrat, però també miren assiduament aquest blog).


Hem vist el gran monestir, hem pujat a la gran muntanyeta, i hem estat a les grans platges. La última de les excursions al voltant de la illa de Penang va venir derivada d'una necessitat.

Com que la nostra estança a Tailàndia està previst que duri pràcticament dos mesos, i el temps de visat gratuït que et donen quan arribes és d'uns tristos quinze dies (això des del novembre passat, que abans era un mes), a Georgetown ens va tocar fer una visiteta al consulat tailandès, per adquirir el nostre visat de dos mesos. Pràcticament tots els hotels i agències de viatges a Georgetown ofereixen aquest servei, amb una quota de 4 euros per passaport. 12 euros ens va semblar una animalada, tenint en compte que el bus ens hi podria portar per 60 cèntims anada i tornada, així que vam decidir anar a passar el dia al barri del consulat tailandès.

El plan és que has d'anar pel matí amb els passaports, i recollir-los per la tarda. Com que aquestes coses més val fer-les aviat que tard, ens vam aixecar a les tremendes vuit del matí (s'ha de veure com de més fàcil és, eh, anar a dormir d'hora al mig del no res, que no pas en una activa ciutat?), amb el conseqüent cansanci de la tropa, aquí tot esperant el bus.


Serà perquè els tailandesos saben que la gent hi anirà igual, però el consulat tailandès, realment està una mica apartat de tot. Així com els consulats d'Indonèsia i d'altres països asiàtics estan fàcilment abastables en carrers principals, els tailandès està en una casa al mig d'una zona residencial de cases de luxe, a 15 minuts caminant de la parada de bus més propera. Aquí el tenim.


Nosaltres només buscàvem un visat normal d'una sola entrada, però aquest consulat és molt popular per tots aquells que més o menys viuen a Tailàndia per un temps força llarg, però que han d'anar renovant el visat cada parell de mesos. Com que Georgetown és el consulat més proper, de llarg, a la llargament visitada costa del sud de Tailàndia, hi havia molta gent que venia amb aquest tipus de furgonetes: directament en un dia des de Tailàndia, renovada de visat i tornem-hi. A mi això, sincerament, em sembla una miqueta trist, que ni tan sols vulguis dedicar-li un dia, a Malàisia. Però vaja, tothom a lo seu.


Sincerament, així de bones a primeres el govern de Tailàndia no em va produir una excel.lent impressió. Em dóna la sensació que, com que saben que són una destinació molt popular, et posen les coses relativament difícils, en comparació a d'altres països. I encara les hi posaran més d'aquí a pocs mesos: ni xancletes, ni sandàlies, ni samarreta, ni pantalons curts quan vagis al consulat. Pues ja estaria bé que aviséssin abans, perquè més d'un s'endurà un disgust, amb això.


I les típiques coses que passen en consulats i en tràmits oficials per l'estil. Quan vam preguntar en una agència de Georgetown què necessitàvem portar perquè ens féssin el visat (després de refusar pagar els 12 euros aquests que dèiem), ens van dir que 2 fotos, sense mencionar que també feia falta una fotocòpia de la primera pàgina del passaport. I evidentment, quan vam arribar al consulat, el paio de la finestreta, amb una fotocopiadora uns dos metres darrere seu, ens va dir que ells no la podien pas fer, la fotocòpia, i que el que havia de fer és caminar 20 minuts fins la civilització més propera i allà me la farien. Pues ale. Aquí em teniu tot suat omplint els papers després de la caminata sota el solaco justicier. Quina paciència, la del viatjant de baix pressupost!


Aquesta visita al consulat ens va donar la oportunitat de passar el dia a la zona, tot esperant que arribés l'hora de recollir els nostres passaports. I no és que no hi hagués res a fer, sino que, caminant uns vint minuts (ehem), arribàvem a una zona força atractiva, amb temples budistes tailandesos i burmesos, una activa comunitat, i tot de casetes ben mones plenes de botigues de disseny de luxe.


Per preparar-nos per la nostra estada a Tailàndia, què millor que donar un cop d'ull a aquest temple budista tailandès a Penang. Els temples tailandesos són, sembla ser, una mica histèrics i sobrats de color.


I a dins, una de les característiques figures d'aquests temples, els budes estirats. Pel que sé, els tailandesos són els únics que tenen aquest tipus de budes. En aquest cas, el buda era un bitxarraco d'uns 35 metres de llarg, pintat amb colors una mica horteres.


El 95% dels tailandesos són budistes. Els budistes, normalment, i per definició, no són gaire afeccionats als diners. En aquest cas, però, sembla que no els hi importa pas el més mínim, tenir-ne, i tot plegat estava plè de petites maneres per fer-te gastar els teus diners de les maneres més vils.


Parlàvem més amunt en aquest mateix post que els budistes mediten en la figura del buddha, i per això els temples budistes estan abarrotats de budes per tot arreu, perquè miris on miris, no desvïis la teva atenció. Algunes parets, plenes de sanefes en relleu amb budes, són ben atractives i fotogèniques.


I una cosa que no havia vist mai. Sota el buda reclinat, i a la paret del darrere, centenars de caixetes contenint urnes amb les cendres dels fidels que, m'imagino, així ho van demanar (i abonar). Una visió una mica extranya, i que us confirmaré en els propers dies si és costumària a Tailàndia o és algo particular d'aquest temple.


La veritat, però, és que aquest temple tailandès no ens va semblar cap què de l'altre món, i com us dic, exhumava sensació de voler guanyar diners per tot arreu. Just davant, però, tot creuant el carrer, hi havia un altre temple budista, aquèst cop burmès. Tinc una mica de problemes amb el nom de Burma. El nom de tota la vida és Burma (Birmània, pels espanyols), però aquest és un nom inventat pels colonitzadors britànics. Ara mateix, com sabreu els enterats, aquest païs pateix una dictadura militar força opressiva, que per escapar d'aquest colonialisme passat, li van canviar el nom del pais a Myanmar. Els burmesos, però, es segueixen anomenant a ells mateixos burmesos, em sembla a mi, així que, mira vès, jo també l'anomenaré Burma.

Aquest temple era guapo de collons, i la veritat és que et donava la sensació que haguéssis anat a petar de cop a Yangon (capital de Burma... i anomenada Rangún a les espanyes... aquesta mania d'anar canviant-li el nom a les coses).


Cada païs té la seva pròpia escola budista, amb els seus matisos i les seves imatges diferents. Prometo enterar-me'n una mica més, dels matisos ideològics. De moment, només comprovar que aquests burmesos no tiren de budes estirats, sino que estan ben drets, són molt alts, i tenen unes mans inmenses.


No em direu que aquest altre buddha, una mica afeminat, no s'assembla misteriosament al cantant de Placebo?

Aquests temples estan espectacularment decorats, certament. En aquest passadís hi havia un buddha per cada païs budista (o, més aviat, amb escola budista). És una foto interessant.


I matant matant el temps de temple en temple es va fer l'hora d'anar en busca dels nostres passaports, que ens van ser entregats sense més problema. Aquest va ser el gatell que necessitàvem per engegar la nostra marxa. Havíem estat 6 dies, amb creixent interès, a Georgetown, però ara arribava el moment de moure el cul cap a Tailàndia. Si bé al principi Georgetown no ens va semblar res de l'altre món, a mesura que van passar els dies, la cosa se'ns va fer més amigable i li vam acabar agafant apreci. La veritat és que és una gran cosa estar suficient temps en un lloc com per conèixer-lo una mica i apreciar-lo, i això és una cosa que no tens oportunitat de fer quan vas massa ràpid d'un cantó a l'altre. També està clar, però, que si no viatges durant tres o quatres mesos, tampoc pots fer-ho, això.

En un principi, els nostres plans originals eren passar per la illa de Langkawi després de Georgetown. Veient que aquesta illa ens ofereix més o menys el mateix que moltes illes de Tailàndia, a preus lleugerament més elevats, vam decidir saltar directament a Tailàndia, concretament a la ciutat surenya de Hat Yai.

Després d'explorar totes les possibilitats de transport, vam veure que la més convenient era una furgoneta que ens portaria d'hotel a hotel, vès quines coses. Per només 5 euros, comparats amb els 4 i mig d'un autobús normal, se'ns oferia aquesta oportunitat que no vam desaprofitar.

El trajecte fins a Hat Yai, una ciutat sense massa interès turístic, però que ens serviria de porta d'entrada al païs on passarem entre 6 i 7 setmanes, tardaria només unes 4 hores. Això és gràcies a les fabuloses autopistes malàisies, sense res a envejar-li a les autopistes de qualsevol altre lloc.


I la furgoneta també estava lo seu de bé. D'això se'n diu viatjar amb estil! Quins paios!


Diem adéu doncs a Malàisia per segona vegada en aquest viatge. I no és un adéu per sempre, sinó tan sols un fins després. Després de Tailàndia i Cambodia, tornarem a Kuala Lumpur per un parell de dies, des d'on agafarem l'avió que ens portarà fins a Europa, allà al 23 d'abril.

I també us dic adéu a vosaltres. Tampoc és un adéu per sempre, sino que tornarem ben aviat amb les primeres impressions de la publicitada Tailàndia. Si voleu que us digui la veritat, em fa una mica de por trobar-nos molts locals que vulguin abusar de nosaltres i molts visitants que abusin sense pietat de tot. Espero realment que no sigui tant així. Aviat ho comprovarem amb els nostres propis ulls.

Fins després doncs! I a difrutar!