Anem a parlar una mica sobre Indonèsia. Amb 250 milions d'habitants (repartits en més de 6000 illes) es tracta del quart pais del món en població, i del pais musulmà més extens. L'Islam aquí és relativament relaxat, com també ho era a Malàisia, però sembla que en aquests últims temps hi està haguent una mica de pressió extremista. Ja us explicarem com va, la cosa, a mesura que la visquem.
D'aquestes 600 milions d'illes, nosaltres només en visitarem una, la més gran de totes: Sumatra. I no és una visita a Indonèsia habitual. Indubtablement el lloc més popular és la illa de Bali, seguit de la illa més poblada i plena del famós paisatge volcànic indonesi, Java, on es troba Jakarta, la capital. Doncs nosaltres sudarem d'aquestes atraccions i ens centrarem en la relativament poc descoberta illa de Sumatra, en la que serà, força indubtablement, l'etapa més rural del nostre viatge.
Indonèsia és un pais força centralista, i la illa de Java es sol endur les millors inversions. Els sumatrencs, d'això, no n'estan massa contents, ja que la illa gaudeix de molts recursos naturals, que són explotats pel govern central i reinvertits en d'altres llocs, deixant la pròpia Sumatra en un estat bastant delicat. Al nord de Sumatra, basats a Banda Aceh, hi ha certa pressió independentista, que sincerament no sembla que hagi d'arribar a enlloc.
La nostra ruta, que durarà exactament 24 dies, començarà, en aquest mateix post, a Padang, la ciutat més gran de la costa oest de Sumatra. Creuarem la illa en direcció nord-est parant-nos a l'antiga meca hippie de Bukittinggi i als llacs volcànics Maninjau i Toba. Intentarem escalar un volcà proper al petit poble de Berastagi, i veurem orangutans salvatges a Bukit Lawang. Finalment, acabarem a Medan, la ciutat més gran de la illa, que es veu que és un desastre infumable. No esperem estar-nos-hi gaire, però. Des d'allà, agafarem un avió, l'11 de febrer, que ens portarà de nou fins a la Malàisia peninsular, concretament a Penang. I des d'allà anirem fent.
Lo que ens incumbeix ara mateix, però, és la nostra arribada a Padang, on posem doncs el peu per primera vegada a Indonèsia. Si Kuala Lumpur i Melaka estaven al nord de l'Equador, aquí ja tornem a estar, per ben poc, a l'hemisferi sud. I evidentment, en plena franja tropical. I la primera impressió que en podries tenir, de Padang, és la d'un paraïs tropical.
Però no ens enganyem. El païs i la ciutat són força pobres, i per acabar-ho d'adobar tenen aquestes costums que tenen alguns països de no ser massa nets. No arriba al nivell de la Índia (es clar) però tot està una mica plè de brossa i fa la seva oloreta. Aquestes dues fotos, l'anterior i la següent, pertanyen a la platja principal de Padang, que bordeja tota la ciutat i que, plena de xiringuitos a rebossar, és un lloc ben popular on passar l'estona.
Dèiem que Padang és la ciutat més poblada de la costa oest de Sumatra. Aquesta costa oest, per cert, és la que es va endur el tsunami de plè l'any 2004. La illa també s'ha vist afectada per uns quants terratrèmols, així que no podem dir que sigui el lloc més afortunat del món.
A Padang en si, amb una atmosfera força relaxada per lo gran que és la ciutat (amb un milió d'habitants més o menys), l'activitat econòmica principal és la pesca. El port és a l'estuari del riu, i tot de petits canalets hi conflueixen per crear escenificació. Una mica brutot, tot plegat, és cert, però escènic a fi de comptes.
La ciutat li ha anat menjant terreny a la selva en uns quants llocs, especialment aquí, al costat del riu, on les cases es barregen amb la vegetació, tot acompanyat de les colorides barques de pesca.
Moltes barques i escenes quotidianes.
Tot sovint veies petites barquetes particulars travessant gent a mode de ferry. Evidentment, això és Àsia, i aquí tot funciona sota un caos controlat. Maco, eh, a les fotos? No em malentengueu, a la realitat també ho és, de maco, però és força menys idíl.lic del que sembla aquí.
El que parlàvem dels somriures. Somriures te'n trobaràs a tot arreu. I interès en parlar amb tu, també. Gent de totes les edats i professions et paren, et saluden, i en molts casos, els que xapurregen una mica d'anglès, et parlen amb indissimulat interès. Penseu que Padang és molt molt poc turístic, com a tal. Molta gent passa per aquí per arribar-se a l'estació muntanyenca de Bukittinggi, que és on anirem nosaltres tot seguit, o per agafar un vaixell a les illes Mentawai, on la gent encara viu en sistemes tribals i que sembla que és culturalment molt interessant. Però pocs s'estan a Padang mateix. El fet que nosaltres ens hi estiguéssim és senzillament una declaració d'intencions de la relativa lentitud amb la que ens volem prendre aquest viatge.
I sincerament, estic ben content d'haver-nos-hi estat un parell de dies.
Aquest simpàtic nen somrient serà, de moment, el que ens il.lustrarà els somriures dels que parlem.
I al títol també dic que som milionaris... com és això? Molt fàcil... la moneda indonèsia és la rupiah, i 1 euro equival, aproximadament, a 15000 rúpies. Així que el nostre limitat pressupost s'ha convertit de nou en una bona colla de milions.
De fet, diré que les molt amables donacions rebudes per tots vosaltres excedeixen el milió i mig de rúpies (deixo les traduccions per vosaltres). Una fortíssima abraçada a tots, i moltes gràcies de nou! :-)
Padang és la capital de la província de West Sumatra, però tradicionalment la gent que habita aquesta zona es diuen Minangkabau. Els minangkabaus, a part d'un mode de vida matriarcal i força rural, ténen una arquitectura tradicional molt particular i crec que extremadament atractiva. Aquí en veiem un exemple.
Entre els sostres en forma de cornamenta de bou i la fusta de les parets gravada i pintada, els edificis minangkabaus són originals i espectaculars. La casa principal, on solia viure la familia amb totes les filles i marits, sol venir acompanyada d'un parell o tres de petits magatzems per l'arròs just al davant. Encantador.
L'edifici aquest, concretament, és la seu d'una espècie de museu eclèctic, que ensenya moltes coses de forma molt desordenada (i en la seva major part, sense traducció de l'indonesi). En vam aprendre una mica, dels minangkabaus. El que em va xocar més, però, són els revolucionaris utensilis que utilitzen, segons diuen, per assistir a l'educació dels nens. El que apren un, eh!
La societat indonèsia, aquí a Sumatra, a diferència de la malàisia, és força homogènia. Pràcticament la totalitat de la població és d'origen indonesi. En un racó de Padang hi ha un bonic temple xinès, envoltat per un minúscul Chinatown, que sembla que està rebent certes pressions negatives per part dels sectors musulmans més radicals. De moment, i que duri, s'estava ben dret i colorit, el nano.
Són guapos eh, els temples xinesos. Els trobo d'allò més aconseguits.
Mentre anàvem fent el nostre passeig per aquí, uns amables transeünts armats amb mini-videocàmeres ens van convidar a parlar per la televisió local, precisament sobre la importància de mantenir el temple xinès aquest. He aquí la Tiffany doncs, donant la cara per la nostre imatge amb tota la seva sapiència espiritual. Que és força.
I la cosa va acabar, com sembla ser lo més normal aquí, compartint uns sucs de sucre de canya amb els nanos de la tele. I com tothom, aquests també eren encantadors. Però d'aquests en tenim foto, ves.
Un grup de gent estava jugant a escacs i, com sabeu, a en Jett li agraden particularment, els escacs. Els homes el van convidar efusivament a unir-s'hi i participar en la jugada, cosa que va passar, val a dir, sense massa trascendència pel joc. Però tant per ells com per nosaltres, va ser tot un event :-)
Sincerament, agraïm la nostra experiència a la Índia l'any passat, perquè moltes coses que passen aquí ja ens havien passat llavors. Com que pel fet d'estar allà es munti un corro de gent al voltant nostre, tot plegat amb cert histerisme encantador. I sincerament, crec que cal aprendre'n tantes coses, de cultures com aquesta... el nostre orgull i la nostra individualitat (que se suposa que ha de ser el nostre gran objectiu a la vida... ser un individual independent) ens priven de situacions socials simplíssimes que crec que enforteixen la comunitat i la relació entre les persones de forma brutal.
Fet el matís, l'inevitable corro amb en Jett (un pèl cohibit) i els escaquistes al mig.
Padang no és la ciutat més glamourosa del món, això ja ho hem dit. Ara faré una broma que se suposa que un home viatjat com jo no hauria de fer, però no me'n puc estar. He aquí el cartell de "Kaca mobil" - i kaca film! - (somriure tonto per sota el nas)
Però que sapigueu que me l'estalviaria, la broma pre-adolescent, si no fos que em serveix per il.lustrar les clavegueres obertes de la ciutat, que són molt responsables d'aquesta oloreta dubtosa que se sent de vegades. No ho estan en tots els carrers, d'obertes, però en els que ho estan ho estan del tot.
Però llavors, tot i ser tot plegat força guarro, ténen cops amagats, com és ara aquests postes de reciclatge. La gent vé aquí i hi penja la seva bossa amb plàstics i demés trastos per reciclar, i se suposa que algú ho passarà a recollir. Encoratjador.
Sincerament, crec que això de la brutícia crònica és un problema que s'hauria d'intentar solucionar per part del govern i de diverses societats ciutadanes que en siguin conscients. És un problema higiènic i de salut important i, almenys aquí, em sembla força evitable. En llocs exageradament superpoblats estaríem parlant d'una altra cosa, però aquí només falta cultura de deposició al lloc correcte, i certa organització al recollir-ho. Però vaja, que algunes costums estan força arrelades, suposo...
A la Lonely Planet "South East Asia in a shoestring", que és la guia que utilitzem i que cobreix tots els països del sud-est asiàtic, hi vaig llegir una cosa que em va fer gràcia. Comparàven els conductors de rickshaws / tuk-tuks de diferents països, dient que, a Tailàndia, desenes de conductors se't tirarien al damunt lluitant perquè els escollíssis. A Vietnam, t'estarien a punt d'atropellar abans de que t'agaféssin, i a Laos - quina pena que acabem no anant a Laos... -, els hauries de despertar i convèncer-los de que et portéssin a algun lloc. Doncs aquí sembla ser que els hi tira força aquesta última opció, també. Ens hem trobat una bona colla de vegades en que has de despertar el botiguer / home de la oficina de turisme / mercader perquè et serveixin. És cert que, sobretot al migdia, aquí fa una calor que s'hi caga la burra, i el millor que pots fer és una becaineta a la sombra.
Aquesta guia, per cert, tot i semblar la biblia del viatge barat pel sud-est asiàtic, té algunes inacurances bastant xocants. Així que jo posaria en dubte la seva indiscutible autoritat.
Oh, que entranyables aquestes motos amb tota la familia... I de sostres minangkabaus, la ciutat n'és plena.
Dèiem al post passat que a Àsia els estels agraden molt. Ho confirmem un cop més... aquí ja n'hem vist uns quants.
Un dels detalls més colorits i curiosos de Padang: el transport públic. A Indonèsia, pel que hem llegit i vist, pràcticament no hi ha autobusos locals, i amb prou feines taxis. El transport local està servit en la seva pràctica totalitat, per petits minibusos / furgonetes que aquí anomenen opelet, que serveixen rutes fixes i la gent va pujant i baixant allà on vol. Caos controlat, un cop més. Doncs bé, a Padang, aquests opelets no són gens normals, sino que van tots tunejadíssims. Aquí en veiem una concentració.
I, atenció a la foto hilarant, aquí n'hi ha un en detall. Si, això és el transport públic, petites mini-furgonetes d'aquest pal. I n'hi ha centenars, totes del pal. Catxondes com elles soles. Només per això val la pena quedar-s'hi un parell de dies, a Padang. (aquest, per cert, fa la ruta número 8)
No hem parlat encara del nostre hotel. Sembla que els llocs més barats de Padang són inmencionables, així que aquesta vegada vam tirar una mica més cap al cantó luxós i vam gastar 10 euros per cadascuna de les dues nits que vam passar a Padang a aquest Hotel Inmanuel.
Lo curiós d'aquest hotel és que sembla que és el bastió del cristianisme a la ciutat, ja que cada nit hi va haver-hi reunions amb cantates i al.leluies. Tot sigui per contrarrestar les crides a pregària que ressonen des de totes les mesquites de la ciutat. Crida a pregària que em sembla una banda sonora fantàstica, per cert.
L'hotel estava prou bé, certament, amb patis i jardinets.
Sala d'estar comuna i acollidora, amb nen jugant a la Nintendo de decoració.
I una habitació amb, per primer cop, lavabo propi i aire condicionat. Fins i tot tele! Que no vam obrir, però....
Vaja, que vam estar com a casa, envoltats dels al.leluies de l'Hotel Inmanuel.
Toca fer una menció especial pel menjar. El Nasi Padang (o cuina de Padang) és famós i habitual a tot el pais. I funciona d'aquesta manera: tu t'asseus i el cambrer et porta un bol plè d'arròs i tot de platets amb diferents menjars (alguns d'ells, perillosament, totalment indesxifrables). Llavors tu vas i menges el que vols, i pagues pel que menges. La cuina de Padang és sincerament picant, la condenada, i em va tenir la cara suant i els llavis cremant una bona estona. Lo bo és que no acabes a descobrir-li el gust a les coses indesxifrables. Que em sembla a mi que millor.
És curiós que en els llocs més calurosos utilitzin els menjars més picants. Ja sé que la suor serveix com a regulant de la temperatura, però sembla força antinatural. I poc agradable, certament.
Segur que alguns ja heu pensat que això aniria a passar... si estem a la costa oest, el que vol dir és que tindrem una d'aquelles postes de sol sobre el mar tan escèniques. I a aquest escenisme li dedicarem les pròximes fotos.
Aquí la tenim, preparant-se per la cosa.
La veritat és que vam veure molt pocs turistes occidentals, a Padang, sincerament no més de 5. Si que hi havia, però, força indonesis que semblaven de vacances. O actuaven com a tals. La nostra nova càmera té unes possibilitats molt interessants, per cert.
Els indonesis semblen grans fans del futbol. Molts porten samarretes de clubs europeus (majoritàriament anglesos, s'ha de dir), i hi ha diaris setmanals en indonesi dedicats, amb molt de detall, a les lligues internacionals. Així és com he anat seguint aquests dies alguns resultats. Els nens juguen amb pilotes improvitzades i els adolescents munten partidillos a la platja. Com que hi ha una línea de pedres cada poques desenes de metres, suposo que com a mesura de subjecció de la sorra en cas d'onades massa grans, dóna per crear una bona colla de camps independents.
Evocadora imatge d'aquest capvespre musulmà. Aquí, la inmensa majoria de noies i dones porten el cap cobert. Però pràcticament totes, sobretot els sectors joves, ho acompanyen amb texans i samarreta.
Al llarg del passeig que voreja el mar, al qual ens hi vam estar una bona estona, hi ha tot de paradetes per aposentar-se i veure la vida passar. Com que som d'aquells que, si te'n vas a Roma, fes com els romans, també vam agafar lloc. El blat de moro era més aviat avorridot i plè de sucre; i el Frestea aquest, que sembla el refresc més comú per aquesta zona, té un gust un pèl medicinal. Però la vista és fantàstica, eh!
I amb la bona llum de la tarda, fins i tot la nostra familia sembla guapota. I els somriures, sincers, tot disfrutant de la lleugera brisa marina i escapant de la sufocant calor de les hores prèvies.
No ens n'oblidem, però! La platja està plena de merda com ella sola, i no té pinta de que ningú ho hagi de venir a recollir.
Explicats una mica els entorns, concentrem-nos doncs amb aquesta fantàstica posta de sol. Què me'n diueu?
Eh? Eh? Això és la càmera, la que ho fa, eh, que en realitat no era pas tan vermellós...
I acabem les imatges amb la despedida del sol rere els trapelles núvols que es van instal.lar a l'horitzó a última hora. I les barquetes gandules on, possiblement, hi havia un barquer sobant-la i escapant-se del soroll del trànsit.
I aquests van ser els nostres tres dies (més aviat dos i mig) a Padang. El nostre següent punt és Bukittinggi, on començarà la nostra ruta per la Sumatra rural. Bukittinggi està ja una mica penjat dalt de les muntanyes, a uns 90 quilòmetres al nord de Padang. Per arribar-hi, teòricament haguéssim d'haver agafat un bus, però finalment, vam trobar una alternativa de viatge amb estil. Vam descobrir que és força comú que hi hagi gent que té un cotxe més o menys gros (monovolum de 7 places) que es dedica a fer trajectes amunt i avall en rutes comunes, com és ara aquesta. Així que, per no molt més del preu del bus, vam anar còmodament asseguts al seient del darrere d'un cotxe. Quins paios. Aquests luxes, però, tampoc ens els podrem permetre massa sovint, em sembla a mi, però.
I aquí ho deixem. Ja veurem com és aquest Bukittinggi al proper post. A partir d'ara, la cosa es torna rural, i la connexió a internet, suposo (també m'ho pensava aquí), més inconfiable. Així que ja veurem quan tardarà el següent.
Salut a tothom!
No comments:
Post a Comment