Els nostres dies a la gloriosa Sumatra estan arribant a la seva recta final. Enrere queden aquells moments de tranquilitat a les vores dels llacs Maninjau i Toba. Aquests últims dies (sis, concretament) els passarem en dues destinacions força actives, Berastagi i Bukit Lawang.
En un origen, teníem previst passar la última nit de les 24 que hem passat a Indonèsia, a Medan, la ciutat més gran de Sumatra i aeroport des del qual volarem de nou cap a Malàisia. Però el fet que aquesta ciutat no té massa res a fer i ens ha sigut desrecomanada en vàries ocasions, ha fet que finalment ho deixéssim córrer. Així que, finalment, passarem 3 dies aquí, a Berastagi, i 3 dies més a la jungla, a Bukit Lawang.
Agafo el títol del post de la Mission Exotica que l'amic Toni Feliu va viure fa poc a la costa oest americana (viatge que devia molar un hueb i que bé que li envejo, però que no és necessàriament exòtic, crec), que a la vegada va agafar d'un brillant disc dels Langhorns. Grup o disc que, si no heu escoltat, us recomano amb fervor.
I és que la raó per la qual venim aquí és perquè, a distància a peu d'aquest poble, dos volcans actius escalables estan a l'espera d'aventurers com nosaltres, el moderat Gunung Sibayak i el més complicat Gunung Sibanung.
Indonèsia és un arxipelag especialment ric en volcans. Algunes zones de la illa de Java ténen paisatge volcànic per babejar i no parar, però només aquí, al nord de Sumatra, un volcà en actiu (ergo, que pot erupcionar en qualsevol moment) és tan assequible per uns amateurs qualsevols. Així que aquí vam venir esperant que aquest sigués un dels punts destacats d'aquesta etapa del nostre viatge.
Arribar fins aquí des de Tuk-Tuk, al llac Toba, on havíem passat la setmana anterior, no és necessàriament fàcil, utilitzant transport públic. En primer lloc, cal agafar el ferry des de Tuk-Tuk fins a Parapat, la principal ciutat a la vora del llac. Des de Parapat, un altre bus (que anava pràcticament buit i era sorprenentment còmode), fins al mancant d'atractius enclavament de Permatang Siantar. Des d'aquí, un altre minibus, de 3 hores, fins a Kabenjahe. I ara ja estem només a una quinzena de quilòmetres de Berastagi. Per cobrir-los, encara ens tocarà agafar un opelet (recordem, una espècie de furgoneta que fa rutes fixades). I al cap d'unes 6 hores, doncs, menys estressants del que pugui semblar per la descripció, arribem a Berastagi.
Vèiem al post anterior lo comuna que és la imatge, en hores d'entrada i sortida de cole, de busos replets d'escolars, per dins, per fora, pels costats i pel sostre. Va donar la casualitat que part del nostre trajecte des de Permatang Siantar fins a Kabenjahe fa passar durant aquestes hores, i la munió d'adolescents que va saltar dins el nostre minibús era força generosa. Com que les nostres motxil.les estaven al sostre, i sembla que el conductor no volia potencials problemes, es va negar en rodó que els nens pugéssin a dalt, cosa que semblen fer amb gran alegria. Així que, pel preu de tenir les motxil.les salvades, ens va tocar anar una mica apretadets.
A Berastagi, a l'hora de buscar allotjament, vam seguir de nou els consells de la Lonely Planet. I la veritat és que tampoc hi ha massa opcions més al centre de la ciutat. L'elegit va ser el Losmen Sibayak ("losmen" vol dir "casa de convidats" o "guesthouse"), que està en un edifici amb una marcada falta d'atractiu i que dobla com a agència de viatges.
Però malgrat la poca gràcia que sembla tenir des de fora, a dins en té força. La gent és extremadament amable, les habitacions són espaioses i completes, tot està molt net, i costa el nostre estàndard de 4 euros per nit. La primera nit la vam passar en aquesta habitació, però el llit va resultar ser extremadament tou, i vam acabar canviant-nos a una de millor. Però la foto va d'aquesta.
La curiós de la cosa és que es tracta, certament, d'una casa particular de generoses dimensions, que actua com a hotel, tot plegat situat a l'edifici adjacent a l'agència de viatges. Particularment, la familia que ho porta té tres fills, la més gran en plena pre-adolescència, i amb una cara de no fer-li ni punyetera gràcia el fet de que extranys s'anéssin passejant per la seva sala d'estar mentre mirava la tele (cosa que la nena feia tot el dia). Val a dir que, sota una prespectiva adolescent, ho entenc perfectament, i la veritat és que el menjador comú i la seva sala d'estar eren la mateixa gran habitació, així que motius de queixa per falta d'intimitat en tenia forces.
La no massa encantadora vista des de la nostra finestra. Berastagi no és un poble/ciutat necessàriament maco, però si que et fa sentir molt benvingut, cosa que s'agraeix. No es pot apreciar en aquesta foto, però just al costat esquerre d'aquest enquadre hi havia una mesquita que, cada dia a quarts de cinc del matí (o quin cony d'hora que fos) ens va delectar amb la seva crida a pregària matinera. Toca una mica la moral, perquè enganyar-nos, però no es pot negar tampoc que dóna una atmosfera brutal a la cosa.
Comentat l'hotel, comentem una mica el poble. La veritat és que el poble no és gran cosa. Majoritàriament es tracta d'un carrer principal amb un monument a cada punta, i uns pocs carrers estenent-se a cada cantó, una mica de mercat, i para de comptar.
A l'extrem nord, un colorit monument a la independència. Els monuments a la independència, aquí a Indonèsia, ho solen ser força, de colorits.
I a l'altre extrem del carrer, una desconertant col gegant de gust dubtós. Si en un principi ens pensàvem que, estiguent com està al peu d'un parell de volcans de més de 2000 metres, Berastagi seria un poble de muntanya, estàvem absolutament equivocats. Estem més aviat dalt d'un altiplà, i els voltants estan plens de camps de fruites i verdures. I entre elles, efectivament, cols.
Aquí podem veure aquest carrer principal, tot enfeinat, i, al fons, el que hem vingut a veure: el Gunung Sibayak, aixecant-se tot fumejant a 2300 metres d'alçada, i dominant majestuós el paisatge. Una visió prou espectacular.
Originalment, els nostres plans, després d'haver allargat un dia més del previst al Llac Toba, serien estar-nos aquí només dos nits. A la pràctica, això voldria dir arribar el primer dia a la tarda, passar el segon dia al volcà, i marxar el tercer dia al matí. Això sona apretat i ho és, així que vam decidir, com hem dit al principi, descartar passar cap nit a Medan, i estar-nos un dia extra aquí, que podríem gastar descansant i/o donant-li un merescut cop d'ull al poble en si.
El que no va alterar-se és el fet de passar el segon dia escalant el volcà. Des del nostre hotel és una horeta a peu (o 10 minuts en opelet) per arribar a les portes del parc nacional que el conté. Com que som uns valents i es veu que no caminaríem prou, amunt i avall, vam decidir abonar-nos a la primera opció. És tot pujada i feia força calor, així que vam arribar al principi de la caminada ja cansats, però vam tenir la oportunitat de, ehem, veure uns camps. Què? També estaven bé!! Qui no es consola és perquè no vol...
A mesura que ens acostàvem podíem veure millor la magnitud de l'empresa que ens disposàvem a emprendre. I la magnitud és força grossa. El Gunung Sibayak, des de la distància, és impressionant. No sé si n'heu vist mai cap, vosaltres, de volcà fumejant. Jo, per descomptat que no, i em va semblar un fenomen de la natura bastant espectacular.
Per aquesta aventura, anàvem ben preparats amb tot l'equipament necessari per fixar-nos en els més petits i llunyans detalls.
Hi ha vàries rutes, per accedir al cràter. La més fàcil és també la més llarga, i consisteix en uns 7 quilòmetres (i 3 hores) de pujada constant, no exageradament empinada però realment constant. Una altra puja pel dret, i demana un nivell físic fora del nostre abast (i del del Jett), però que serà el camí que utilitzarem per baixar. I la última, passa pel mig de boscos i d'altres muntanyes. És llarga de collons i necessita un guia local, així que ho vam deixar córrer.
El principi de la nostra pujada trascorria, fins i tot, per un camí asfaltat.
Si li dónes la càmera a la Tiffany una estona el més probable és que et trobis desenes de boniques fotos de floretes properes. I això és el que va passar exactament durant aquesta pujada. Com que estem en un Parc Naciona, a cantó i cantó de camí asfaltat no hi ha pràcticament res més que jungla, acompanyada dels seus petits punts colorits. Aquí un breu especial.
Una mica més.
Encara una altra...
I la última!
Ale doncs, continuem! No negaré que, per molt asfaltat que estigués i per molt camí més fàcil que fos, la pujada era llarga i constant. Durant un parell d'hores que vam anar pujant em vaig cansar com un puto burro, ja us ho dic.
Finalment, el camí asfaltat s'acaba i comença l'escalada en si. I la veritat és que no és necessàriament intuïtiu de trobar-ho. A l'esquerra del camí, unes escales tallades a la roca sense cap mena d'indicació. Sort que hi havia uns locals per allà i ens van apuntar al camí, que si no ves a saber on pararíem, a aquestes alçades.
I sembla que, si bé ara està una mica atrotinat, pujar aquí dalt també devia ser comú, un temps enrere. El camí està relativament ben cuidat i preparat, amb escales en alguns punts, i una curiosa sensació de civilització. A l'entrada del parc, de fet, vam haver de registrar que anàvem a pujar el volcà aquell dia (això va ser cap a les 11, per cert), i hi havia sis occidentals més que ja s'havien registrat (el més tard, a les 8:40), així que segueix sent relativament popular, a sis turistes per dia. Nosaltres, com que ja veieu que anàvem una mica de tard, no en vam veure pas cap.
En Jett, que en d'altres circumstàncies viatgeres és una mica torrecollons (com tot nen deu ser, m'imagino) està del seu millor humor en aquestes caminates muntanyenques. Es cansa i té gana i set i ha d'anar al lavabo, és clar, però la seva actitud general és molt positiva. I la veritat és que em sembla que es va cansar menys que jo.
Al cap de tres hores de pujada constant, jo ja ho estava força, de cansat, ja us ho prometo.
El camí i les alçades començaven a portar-nos ja cap a escenes bastant més espectaculars del que havíem tingut a la primera part. I és que ja estem a uns 2000 metres.
Tot plegat, aquí dalt, era tota l'estona una mica boirós. No em cansaré de recordar-vos que estem a l'estació de pluges i bla-bla-bli, bla-bla-bla... aquest és el motiu pel qual no veureu cap foto amb 100% de claretat. Però bueno, així li dóna una sensació més muntanyenca a la cosa. No?
La boira anava i venia ràpidament, i en moments amenaçava en atrapar-nos per complet.
El volcà és actiu i pot esclatar en qualsevol moment. L'últim cop que va fer-ho és fa uns 200 anys. Aquest "perill" constant el podem palpar, ben directament i ben de prop, pels escapes de fum que envolten en cràter en si (les fumaroles). No és el cràter el que fumeja, sino aquests escapaments, que fan un constant soroll d'olla a pressió i li dónen una sensació de vida a la muntanya, malgrat la marcada falta de vegetació, com mai havia experimentat abans. Sembla impossible que, just a sota, estiguéssim al mig de la jungla.
A la foto anterior potser podem veure com, al voltant del forat a la roca d'on surt el fum, hi ha una acumulació de material groguenc. Aquest material és sofre, i fa una mica de pudor de podrit, com en Jett es va encargar d'anar-nos recordant amb insistència tot sovint.
No em direu que no és evocador de collons, tot plegat. La sensació, per aquells que hi vau ser presents, és relativament semblant a aquella glacera que vam visitar a Noruega. No és el mateix, es clar, no hi ha gel, però hi ha fum, i no hi fa tant fred, però la inerta terra dels voltants et fa sentir opressivament com alguna cosa passa, aquí.
A tot això, ens anem acostant al cràter, punt final de la nostra pujada!
I un cop a dalt, els últims metres... quina emoció...! Hummm...
Sort que com diem la boira va i bé ràpidament, i no va passar massa estona fins que vam poder contemplar l'esperat epicentre d'aquest volcà. I la nostra sorpresa va ser força gran al descobrir que molts dels visitants anteriors a nosaltres havien escrit els seus noms utilitzant pedres per tal de posar per una memorable foto. Nosaltres, ja sigui perquè volem escapar-nos dels vulgars actes de les masses, ja sigui perquè som directament avorrits, vam despreciar totalment aquesta idea. Ves.
Ja sé que el cràter ni es veu gaire bé, ni és massa espectacular. Paciència, però, que vénen millors fotos en breu.
El terreny muntanyenc d'aquí dalt és absolutament excel.lent.
Imagineu-vos la nostra situació i estat mental en aquell moment. Absolutament sols i gaudint la inmensitat i majestuositat del cràter d'aquest volcà i el paisatge adjacent, reventats després de la pujada i disfrutant tranquilament del nostre merescut dinar. Sentint-nos com aventurers exploradors en un lloc on no massa gent hi vé. Doncs en mig d'aquest estat, va i apareix, tranquilament resseguint el camí pel que nosaltres mateixos havíem arribat, aquest tranquil quisso. I el paio, sense inmutar-se el més mínim, i trotant a bon ritme, va passar per davant nostre i, semblant saber perfectament on es dirigia, doncs va anar tirant feliçment per un altre camí fins que es va perdre entre la boira.
I mira no sé, a mi em va deixar una mica amb el moc per terra.
Us prometia una mica més amunt millors fotos d'aquest cràter. Espero que aquestes us satisfacin. A mi em sembla que són per caure's de cul.
I des d'una mica més amunt, i amb una mica més de perspectiva. I la boira em sembla a mi que li dóna una excel.lent atmosfera a la cosa, així que no em sap gens de greu que hi sigués. Tot un paio, aquest Sibayak. Una experiència a recordar, certament.
I després de campar una mica pels voltants del cràter, vam decidir que ja era hora d'anar baixant. La baixada ens portaria encara un parell d'hores, així que millor no allargar-nos massa i evitar sota tot concepte que es fes mínimament fosc. Vam decidir que baixaríem resseguint el camí més directe, que és també el més empinat. Històries passades d'altres visitants ens comentaven que no era gens fàcil trobar el començament d'aquest camí, i les pitjors parlaven de llargues i penoses pèrdues pel mig de la selva. I és cert que no és fàcil, però amb l'ajuda d'un mapa bàsic tampoc és massa difícil. La vista des d'aquí dalt també se les porta, i el camí no és precisament de roses.
Una foto que encantarà als avis d'en Jett, que estic segur que iniciaran batalles legals per treure'ns-en la custòdia a partir d'ara. En la nostra defensa direm, però, que el nano s'ho va passar pipa baixant per aquesta muntanya, i que sembla que se li va oblidar totalment el seu suposat vertigen.
I això que el terra està lluny, i la baixada és empinada.
Si la part de dalt de tot és tota rocosa i resseca, al cap de poc (com veiem, de fet, a la foto anterior) ens endinsarem enmig d'un bosc ben dens. Igualment bastant difícil, però almenys si patinaves no te n'anaves muntanya avall, que ja és lo seu.
El meu problema, personalment, és que el camí, tallat enmig dels arbres, no estava preparat en absolut per una persona de la meva alçada (alçada física, vull dir) i bàsicament em vaig passar tota l'estona ajupit i acalorat. No m'agradaria passar com a queixica i papallona, eh, però la baixada va ser cansada de collons.
Finalment, les zones més empinades van acabar, i ens vam endinsar en un bosc més habitual amb unes pendents menys pronunciades. I portàvem tranquilament una hora i mitja baixant, així que no em vull ni imaginar l'infern que deu ser pujar per aquest cantó.
En constrast amb la sequedat de centenars de metres més amunt, aquests terrenys intermitjos gaudien d'una humitat exagerada i una densa i abundant vegetació. Estic segur que aquest arbre invadit de bolets us convencerà del que dic.
En un lloc qualsevol de la baixada, un extrany altar. Tot de palets amb burilles de cigarrets enganxats (i algun cigarret més sencer), tot plè de "moho" (els lingüistes!! com se diu, moho, en català?). Una bizarra visió.
I ja pràcticament a baix, la naturalesa del bosc i de la muntanya canvia un cop més. Aquest cop és la canya de bambú, aquesta herba (perquè és una herba!) tant asiàtica, la que domina el territori. I mira que bé.
A l'arribar a baix, creieu-me, estàvem bastant petats. Les cames i els peus, després de les set hores de caminada no precisament plana, es queixaven amb violència. Però com que som uns tios amb sort, vam trobar el millor que podíem trobar: uns hot springs, o termes. Com et pots imaginar que ha de passar sota un volcà, l'aigua que en brolla és calenteta, i es deriva a aquestes piscinetes. I fins i tot la cosa estava neta i tenia bona pinta. I encara que no en tingués, la veritat és que no vam dubtar ni tan sols un moment d'anar-hi. I la banyada en aigua calenta va ser absolutament paraïs i una de les sensacions més agradables que recordo.
I vam pagar, per persona, 15 cèntims (en Jett la meitat). Penseu en el que paga la gent a Europa per anar a spas i històries d'aquestes.
Aquestes termes estaven al petit poble de Semangat Gunung, just al peu de la muntanya per aquest cantó. I mira que bé, ens va oferir la oportunitat de donar-li un cop d'ull als sostres que es porten per aquesta zona. No ho he dit abans, però la gent que habita aquesta zona són els karo, i com els minangkabaus i els bataks abans, els karo també ténen els seus sostres particulars. I també molen lo seu.
Per arribar a Berastagi encara ens quedaven uns bons quilòmetres, però sàviament vam triar, aquest cop, la opció d'agafar un bus o un opelet. El problema és que ens vam estar esperant una estona i no semblava sortir-ne cap. És més, tot hi haver-n'hi dos aparcats just aquí, no hi havia ni déu enlloc. Aquesta és la visió exacta que teníem des del punt en que ens vam estar esperant una bona estona.
I com a conseqüència del cansament i les circumstàncies adverses, i per l'efecte d'altres astres que no sabria ara mateix enumerar, la cosa va desembocar en una càlida discussió marital, que va tenir el sorprenent desenllaç de començar a caminar de tornada a Berastagi, fàcilment dues hores més enllà. I no em pregunteu com ens ho vam fer, però vam caminar una hora i mitja, en pujada, de nit, resseguint una carretera amb dens tràfic i amenaces de pluja. Suposo que tots les hem fet, oi, aquestes coses rares. Finalment, vam arribar a un petit poble i, sàviament finalment, vam agafar un opelet que ens va portar just al davant de l'hotel, on vam caure puntualment morts al llit amb un mal de peus que no vull explicar-vos.
Aquest final del dia el resumirem amb una fotografia, que ni és d'aquí ni res, però que és metafòrica com ella sola.
I derivat de lo petats que estàvem al dia següent, doncs vam decidir allargar la nostra estada a Berastagi un dia més, la qual cosa em sembla la mar de sàvia. I això ens va donar la oportunitat de conèixer el poble de Berastagi una mica més. De fet, sembla fins i tot irrespectuós, això d'arribar a un lloc, pujar al volcà del costat, i marxar al dia següent sense ni tant sols preocupar-te per donar un vol pel poble. Així que mira.
El poble, per cert, tampoc és que tingués tanta cosa... però si un parell de mercats colorits i enfeinats i tot de gent que ens va fer sentir com a casa. I què més vols.
Aquí el mercat número 1, amb carns i peixos en estats de salubritat precaris, i demés històries.
I aquí el mercat número 2, més ben cuidat amb fruitetes i floretes. Que maco, eh.
Ara això si, que no falti es clar el grup de persones que, a la que ens acostem, comencen a moure's excitadament fins que reuneixen prou valor per demanar-nos una foto. Realment t'esperes ser tu, qui li farà fotos als locals, però és majoritàriament a l'inrevés. Aquest cop canviarem la perspectiva habitual i enfocarem de cara amb aquest grup de simpàtiques adolescents. Per cert, que la Tiffany, que tampoc és massa alta, li treu un cap a tothom, en aquest païs.
En Mexico Fried Chicken, amb el paio a la foto amb un barret que posa MFC és cutre de collons, i per aquest motiu mereix una foto aquí. No vam tenir l'honor de provar-lo, però.
A Indonèsia hi ha força cafès, tots amb una pinta força semblant, on els iaios hi passen la tarda jugant als seus jocs de cartes / escacs/ dominós / dames preferits. Això no us resultarà gaire novedós. El cafè, habitualment, és del tipus rebullit i amb una escopida de llet condensada. No és cap delicatessen, però és agradablement bebible.
A la premsa i a la generalitzada opinió popular sentim que els musulmans són tant radicals i tancats, i que no toleren res que no sigui musulmà i que ai que dolents que són, deuen ser l'eix del terror. No dubto que això passarà en les zones més radicalitzades (per posar un exemple, en aquelles on ensenyen que el món es va crear en set dies i que la primera dona va sortir d'una costella del primer home), però ni de conya passa a la majoria de llocs.
Aquí veiem, per exemple, un temple budista (no massa atractiu, s'ha de dir), al costat d'una església catòlica. I a l'altre cantó de l'església catòlica, hi ha una mesquita. I semblen viure tan feliços.
Al capvespre, al carrer principal, on hi han els monuments i també el nostre hotel, s'estén una colla de restaurants de quita i pon (altrament dit paradetes, però jo sóc d'aquells a qui els hi agrada complicar-se la vida). I quina millor manera d'acabar el dia que enmig de locals, menjant menjar cuit al moment (que sembla demanar poc, però no et pensis) per quatre duros?
No he sabut ben bé trobar-li un lloc enmig de la successió de fotos, a aquesta, així que la posaré aquí. Aquest ànec, o està creuat amb gall d'indi, o té una malaltia que segur que li pica que t'hi cagues. Tot i així, se'l veia ben grassot i movent-se ben alegrament. Molta sort en el teu futur, senyor ànec. La veritat és que, siguent com som gent sensible, ens va fer una mica de pena.
I bueno, això és tot. Sincerament, un parell de dies plens d'acció i certament recomanables. I ara si que estem a la recta final de la nostra estada a Indonèsia. Ens dirigim cap a Bukit Lawang, un poblet al mig de la selva del nord de Sumatra, on hi veurem (o així esperem) orangutans. Allà hi passarem els nostres últims 3 dies, abans de tornar cap a Malàisia. Per arribar-hi, hem d'agafar un bus fins a Medan, i allà un altre fins a Bukit Lawang. En total, unes cinc horetes. Bukit Lawang promet ser un dels grans quès de tot el nostre viatge, i esperem confirmar aquestes expectatives al proper post.
Mentrestant, us deixarem amb una última màgica vista del Gunung Sibayak des del nostre bus. Sospir.
I salut! Fins la propera!!
No comments:
Post a Comment