Així que, sense més dilació... horas!
Continuarem l'explicació gràfica de la cosa justament allà on la vam deixar al post anterior, és a dir, en un bus abarrotat de nens fins als topes. Pels que hagueu vist la peli de culte "Shaolin Soccer"... no us dóna la sensació de que hagin de saltar tots fent piruetes com al final de la peli? Curiós veure'ls, si més no, tan panxos caminant pel sostre d'un bus en moviment.
Un parell de dies de la nostra estança van coincidir en cap de setmana (cosa gens remarcable, per cert, ja que ens hi vam estar una setmana justa). Doncs bé, sembla que cada cap de setmana, la illa s'omple d'estudiants de la relativament propera ciutat de Medan, la ciutat més gran de Sumatra, que vénen a practicar el seu anglès amb els turistes.
I la situació és tal que així: un grup d'una quinzena d'adolescents et para i et diu si tens un moment. Normalment només un dels 15 parla, i tots ténen un qüestionari que et pregunta "d'on ets?", "quant de temps has estat a Indonèsia?", "i al llac Toba?", "què et sembla Indonèsia?", "i el llac Toba?", "què creus que he de fer per millorar el meu anglès?". Seguidament, un per un et passen un fulletó verd el qual et demanen que signis (i et sents ben famós, amb tot de mans amb fulletons esperant el teu autògraf). I finalment, la inevitable fotografia amb tots i cada un d'ells, individualment, en grup, i de vegades (a més a més) en parelles o grups de tres o d'uns quants.
I quan et diuen adéu, al cap d'una vintena de metres et trobes un altre grup, i vuelta a empezar. No exagero quan us dic que cadascú de nosaltres va firmar més d'un centenar de paperets verds, aquell matí. I que quan veies aparèixer un nou grup amb el ditxós paperet verd, ja et posaves a tremolar.
Curiós la Tiffany amb la samarreta de rock star. Samarreta, per cert, que és d'en Jett, però aquell dia la Tiffany no tenia més samarretes netes.
I aquesta foto em sembla brillant. Aquesta noia li va demanar al Jett si li podia fer un petó, la qual cosa, és clar, en Jett va trobar abominable. Tot i així, la cara del tímid nano, amb cert rubor, és impagable. Els jetos escolpits del darrere també li dónen classe. Fantàstica.
També notarem la devoció de moltes de les noies d'aquests grups per en Mickey Mouse. No sé quina edat devien tenir. Si ho he de deduïr diria que uns 15 o 16, però tenint en compte que els indonesis normalment semblen molt més joves del que són, podrien tenir-ne perfectament 20 i pocs. Serà per donar-los-hi un toc d'innocentesa.
Què millor, per descansar de l'estrés induït per tanta passió adolescent, que apartar-te de les masses amb una bona birra fresca a les mans i una excel.lent vista. Comentava en posts anteriors que aquesta Bintang no m'acabava de fer el pes. Curiosament, i a força de pràctica, cada dia em sembla millor! Quines coses, eh!
Aquell mateix dissabte, també, hi havia al poble una espècie de festival de balls i danses. Així que, donde va la gente, va vicente. En Jett estava petat, així que vaig ser només jo qui va representar la nostra comitiva en aquest acte. I serà perquè els turistes estan més preocupats pels magic mushrooms, però aquí no n'hi havia cap. Millor, vaig pensar, amb aquest esnobisme que de vegades ens atrapa inconscientment, així l'experiència serà més autèntica.
La cosa, però, a mesura que anava avançant, no prometia gaire. En un primer moment, tot era més aviat karaoke, i no va ser fins que tot d'homes amb jaquetes de cuir dels vuitanta (com el que veiem assegut a primera fila) van arribar (i se suposa que eren les autoritats, es clar), que la cosa va començar pròpiament. Tot i així, la cosa consistia en balls populars bastant simples i, segona la meva humil opinió, pobrement executats per una colla de nens que ni sabien què feien ni, em temo, els hi importava un pito. Això si, els vestits estaven força bé.
Al cap de poc, algú va venir i va començar a servir-lis snacks i cafè a les autoritats. Caram amb les autoritats, vaig pensar. Però després d'aquestes satisfetes, van continuar servint a la resta de la sala. Així que també jo vaig ser recipient d'aquest privilegi. Una espècie d'snack de patata, una pasta amb pinta de peix envoltat de virutes de coco, però que no tenia gust a peix (així que no devia ser-ho), i una fulla de plàtan amb una espècie de madalena força bona a dins (aquest va ser el meu preferit). I cafè. Moltes gràcies!
Quan vam acabar amb això, també van repartir platets amb cacauets, que van servir per mantenir-me a la meva cadira per més estona (ja que l'espectacle no hi convidava necessàriament). Al cap d'una estona de danses, va aparèixer una dona amb tot de platets, ballant mantenint-los en equilibri, de manera també bastant poc brillant ni rítmica. De fet, els platets van estar a punt de caure's un parell de vegades.
I al cap de poc també, la gent del públic es va anar aixecant i, tot ballant al ritme de la música (la música no estava malament, per cert, amb una flauta estrident bastant enganxosa), s'anava acostant a la senyora dels platets i dipositant bitllets a cada un d'ells. Ara ho entenia tot! I evidentment, també jo vaig aixecar-me i acostar-me a fer la meva donació. Per fer-me el graciós, vaig posar-me a ballar una mica del pal dels locals, esperant fer les delícies del respectable, i aixecant crits histèrics (com estava acostumat allà on anem), però noi, a tothom va semblar sudar-se-li, la meva actuació. Així que vaig tornar cap cot cap a la meva cadira.
Per cert. La gent dipositava diferents quantitats de diners, normalment en el rang d'entre els 20.000 i els 100.000 rupis (de 1,5 a 6,5 euros, més o menys), en un alarde de generositat important. El senyor autortitat de la jaqueta de cuir, però, només en va donar 10.000. El molt rata.
Parlant després amb algun local, em va comentar que aquest tipus de festivals són excuses per part del govern local per embutxacar-se uns calerons corruptament, passant unes fulles de despeses infladíssimes i oferint actuacions més aviat decepcionants. Pues vaja. No podem negar que és autèntic, però, siguent autèntic, en aquest cas, no necessàriament positiu.
Com que ens ha sobrat temps lliure, al llac Toba (beneïdes vacances!) he tingut la oportunitat, fins i tot, de llegir un llibre complet. Feia temps que tenia clitxada aquesta crònica australiana del divertit autor de viatges Bill Bryson, i quan vaig veure el llibre a l'hotel era clar que el moment elegit havia arribat. És catxondo, en Bill Bryson, sobretot perquè no té cap problema en enriure-se'n d'ell mateix, qualitat que aprecio profundament. I és interessant llegir sobre llocs als que majoritàriament hem estat fa poc. Recomanable.
Tornem a parlar de nens. Aquí n'he vist una bona colla jugant al simple joc de fer rodar una roda amb un pal. Aquesta activitat només l'havia vista al Zipi Zape, pràcticament, que com sabeu parla d'infanteses seixanteres, i aquí és de lo més comú. Quines coses.
També quines coses que no ho vam poder enganxar a la foto pròpiament (tot i el multifoto).
Aquests dos nens de la foto anterior són els fills d'en Poppy, i en Poppy és un dels més encantadors personatges que hem trobat a Tuk-Tuk. És l'amo d'un restaurant de menjar fantàstic i tracte agradablíssim. Aquí els tenim a tots tres amb en Jett. El petit marrec era tot un trasto, però simpatiquíssim, i al més gran se li notaven els gelos per tot arreu.
Comentaré només que, un dia dels forces que ens vam passar per aquí, en Poppy ens va començar a explicar tot plorós com la seva filla més gran havia tingut el seu primer fill. És a dir, el primer nét d'en Poppy. I en Poppy estava plè de felicitat. Quin home! Molta sort, que li desitjo!
A part del peix a la graella, tret del llac pràcticament davant dels teus ulls, el que cal destacar d'aquest restaurant són les voluminoses pancakes (oi que es diuen tortitas o algo així, en castellà?... ho sento per anar demanant traduccions cada dos per tres...). Com que només les he vistes al món anglosaxó, però, i per les ibèries no s'estilen gaire, em permetreu que els hi digui pancakes. Doncs bé, aquestes van farcides de plàtan, pinya, papaia, virutes de coco, i porten llet condensada i xocolata per sobre. Un esmorzar poderós, vamos.
No en tinc foto demostratòria, però mereix una especial menció el restaurant "Juwita Cafe". Ja sé que al lector mig li importarà un bledo, que digui això, però tots aquells que arribin aquí buscant "restaurant tuk-tuk llac toba" al google m'ho agrairan.
Doncs bé, vam arribar al Juwita Cafe perquè la nostra amiga Lonely Planet comentava, aventuradament, que serveix el millor gado-gado de tot Indonèsia. Algo difícil de dir perquè Indonèsia és realment gran, i el gado-gado és un dels plats més populars. Recordaré que el gado-gado és una espècie d'amanida amb vegetals, ou dur i una salsa calenta de cacauets i gengibre. Doncs bé, siguent el meu plat preferit aquí, i havent-lo demanat a uns quants llocs, el del Juwita Cafe em va fer caure de cul. Excel.lent, balancejat a la perfecció, i disfrutable fins la última cullerada.
El que em pregunto però, és perquè el senyor de la Lonely Planet no pot dir, com dic jo, que el gado-gado del Juwita Cafe és el millor que ha provat, en comptes de la ridícula grandil.loqüència de que és el millor d'Indonèsia. Com més Lonely Planet llegeixo, més m'irriten alguns comentaris....
Seguint amb el tema culinari, tots sabeu que sempre és divertit demanar alguna cosa amb nom raro sense tenir ni idea de què és i esperar a veure què et porten. Normalment surt moderadament bé (encara no m'he trobat ningú que em portés cervells de mico). Ara, el que no m'esperava mai és que em portéssin una truita vil i cruel amb salsa de tomàquet a sobre. Que també és menjable, es clar, però em va sorprendre una mica.
He aquí una foto demostrativa de canvi generacional. Les dones, aquí, treballen com burros, i la feina és realment dura. Aquesta senyora es doblega de forma impressionant tot treballant al camp d'arròs, mentre el que és probablement la seva néta està inmersa en els primers estats de fashion-victimisme tant de moda als nostres dies.
No ben bé a Tuk-Tuk, però al proper poble d'Ambarita, també hi ha coses històriques a veure. Perquè veigueu que no només en la perreria radica la gràcia d'aquest lloc. Concretament són unes cadires de pedra on el rei i els demés avis del poble es reunien per discutir assumptes de màxima importància. A la vora d'on es trobaven les cadires en qüestió, un preàmbul, amb aquestes estàtues de pedra tot pensatives i la olla fumejant al mig. És curiós com realment ho sembla, de fumejant, però el que hi ha a dins és una xarxa de pescar.
I aquí estan les cadires, que tampoc semblen massa reials. El que passa és que a la illa de Samosir solament hi havia quatre o cinc reialmes, abans de que arribéssin els (atenció) cristians, allà al segle XVII. I cada reialme només comptava amb uns 200 habitants. Així que el rei, molt de molt de poder, tampoc el tenia. Les cadires i l'entorn ténen una certa gràcia, però.
I aquí la Tiffant asseguda pomposament escoltant a una espècie de guia que se'ns va emplastar. La visió de desenes de paradetes de souvenirs al voltant de la zona, totes elles buides, i amb només nosaltres com a turistes, és una mica extranya. I sembla que tots ens demanaven que, com que no hi havia ningú més, nosaltres ho havíem de comprar tot. I els "guies", tres quarts del mateix. Llàstima.
Una cosa molt curiosa, però, i una mica extranya. Pocs metres més enllà d'aquestes cadires (aquestes eren d'accés gratuït) vam veure una entrada amb aire d'oficial anunciant les cadires en qüestió, i demanant una entrada de (atenció atencioíssima) 5 dòlars americans! Així que possiblement, els locals de les paradetes ens havien enviat cap a les cadires errònees (que ves a saber què eren), per tal d'aconseguir uns rupis pels guies i les paradetes. Però veient el preu abominable de les bones, és difícil sentir-se estafat. I com que, mira tu, cadires de pedra, a fi de comptes, són només cadires de pedra, doncs ja ens va estar bé així.
Després d'uns quants dies de tirats absolutament a la bartola i de passejos tranquils pel poble, restaurant per aquí i cervesona per allà, el tic visitador ens va atacar de nou, i vam decidir llogar una moto, que tant bons resultats ens havia donat a Maninjau, per explorar una mica Samosir.
Així que vam deixar a en Jett a càrrec de l'ordinador i el porta-dvd's, amb ordres de demanar dinar quan tingués gana, i la Tiffany i jo ens vam llençar a la búsqueda de visions i experiències interessants.
No em digueu que no sembli pràcticament un local, ja, eh! Ah no, que porto casc!
La moto ens costa 4 euros al dia, aquest cop amb gasolina incloïda (més de la que poguéssim gastar en un dia). Un cop més, desenes de botigues ofereixen motos i bicicletes per llogar, i les veus totes en exposició cada dia. Una pena, us ho dic en sèrio. Jo crec que hauríeu de pensar-vos el venir tots aquí a passar una temporadeta, que val quatre duros, val molt la pena i aquesta gent us ho agraïrà! Per no més de 600 euros podeu volar a la vora d'aquí anada i tornada. Us ho dic en sèrio! Pregunteu-me més detalls!
No ve al cas, però m'ho ha recordat. Quan vam anar a les espectaculars illes Lofoten, al nord de Noruega, durant el solstici d'estiu, amb el sol de mitjanit i tota la pesca, us vaig detallar un pressupost la mar d'assumible. I vosaltres, més que ronsos, no hi heu ni tan sols pensat. Vaia colla!
Tornem al present. Encara que ho sembli, no és que m'estigui estrellant a la cuneta, no!
Ho he comentat abans de passada, amb la intenció de tornar-hi ara. En aquesta zona d'Indonèsia, sorprenentment (almenys per mi, que no m'ho esperava en absolut) són cristians. Com sabeu la majoria d'Indonèsia és devotament musulmana. Tot bé dels temps en que els portuguesos van venir a fer de les seves, i una de les seves missions, com no, va ser la d'evangelitzar tot el que es mogués. Més tard, també els holandesos van passar-se per aquí. Així que entre tots dos tenim una sèrie d'esglésies catòliques i protestants repartides per tot arreu. Quina cosa.
Una cosa curiosa és que per tot arreu està plè de tombes. Dóna la sensació, pràcticament, que allà on et caus mort, van i t'enterren, amb un monolit a sobre. I la majoria estan força ornamentades. Aquí en tenim un exemple de força simple.
És raro, perquè pel que sé, els cristians tradicionalment han de ser enterrats en terra beneït, i aquí, o està tot beneït, o això els hi sua força. Aquesta és de les grosses, amb espai per tota la familia. En alguns casos estan al costat de cases, com qui té a la familia just allà, i en d'altres estan repartides pels camps, tot amb una sensació de certa aletorietat.
Una sèrie de cases bataks. No sé si en aquest cas en concret va funcionar així, però ens van explicar que, normalment, quan tantes cases estan cantó per cantó és perquè pertanyen a membres d'una mateixa familia. Així, per exemple, la familia podia començar en una casa, i després un dels fills construeix una altra casa al costat quan forma una familia, i així anar fent, rotant cases, m'imagino, a mesura que alguna queda desocupada. I ja us dic que les famílies són generalment numeroses, aquí.
Tot anar fent el nostre recorregut, i més aviat perduts, vam arribar a aquest punt impossiblement escènic, amb les muntanyes verdes, la vegetació abundant, el riu brau i els camps d'arròs. I els calçotets posats a assecar en una pedra. Tampoc es pot tenir tot.
Una foto qualsevol d'un mirall i el davant d'un camió colorit. Si mira.
En un moment donat vam passar per davant d'un extrany edifici de forma cònica i amb una relativa semblança a una estupa budista. No ho era pas, una estupa budista, i de fet no sé ben bé què era. Les fotos de l'edifici al complet no em diuen gaire res, així que posaré només aquesta de la part superior. Sé que us quedeu igual, però com que és el meu blog, doncs faig el que vull. Ale!
No sé si és que és perquè no som motoristes habituals, o potser la nostra petita moto no està preparada per proporcionar llargues conduïdes còmodament, però al cap d'una estona els nostres darreres (popularment culs) ja feien una mica de mal. Tinguem en compte que, aquest dia, ens hi vam passar fàcil unes tres o quatre hores, pujats a la moto. Temps que no t'hi estàs mai, quan vas per ciutat. La Tiffany, com a remei, va decidir caminar una estona, casc en mà.
Al voltant de l'illa, a part de veure la illa en si, que ja és lo seu, no hi ha massa atraccions concretes com a si. Una de les recomanades eren uns hot springs (termes) situades fora de l'illa, a terra ferma, després de creuar el petit istme que uneix Samosir i la resta de Sumatra. Quan hi vam arribar, no eren necessàriament un spa de luxe, encara que no estaven del tot malament.
I aquesta no va ser la raó que ens va privar d'entrar-hi a remullar-nos, sino que tot el voltant estava fet una autèntica merda. La gent dels hot springs havia destrossat les rodalies, envoltant-ho tot de mangueres, conductes i porqueria en general, per crear una de les zones més poc convidants mai vistes. Els indonesis seran molt bona gent, però són guarros com ells sols. Suposo que tot ve d'uns temps on tota brossa que tiréssis era orgànica, i no passava res per tirar-la a tot arreu. Però inexplicablement, tot i ser tot plàstic avui en dia, segueixen fent-ho sense importar-lis el més mínim. I em sembla força alarmant. No es pot apreciar bé, a la foto, la de merda que hi ha al riuet d'aigua calenta original.
I la Tiffany, desolada, reflexionant sobre tot plegat.
Així que, sudant de les termes, vam agafar una carretera secundària que pujava cap a l'interior de la illa. Penseu que la possibilitat de donar la volta completa és bastant difícil, ja que Samosir té el tamany de Singapur, i porta unes nou hores donar-hi la volta sense parar-se. I com que nosaltres ni volem passar-nos nou hores a la moto, ni volem no parar-nos, doncs ho vam deixar estar.
Caminet amunt, les vistes del llac, una mica ennuvolades, eren fantàstiques.
Aquest cantó, per la vostra informació, és l'oposat de Tuk-Tuk. És a dir, la foto està tirada des de Samosir. L'altre cantó del llac és terra ferma (i just on la muntanya sembla ficar-se més dins el llac, a la dreta, és on hi ha la unió entre les dues). I Tuk-Tuk estaria si ens giréssim 180 graus i anéssim tirant. M'explico? No? Jós :-(
La carretera, però, era poc més que un camí de carros horrorós, en pujada, plè de sotracs i bassals, i en algun moment, absolutament impracticable. La nostra velocitat amb la moto era més aviat lentota, i de vegades hi havia certs problemes per a) mantenir l'equilibri; o b) mantenir el motor a suficients revolucions com perquè seguís pujant. Un exemple d'un pedaç de carretera estàndard.
El nostre objectiu, quan vam encaminar-nos en aquesta direcció, era arribar a un llac que estava més o menys al mig de la illa. Imagineu-vos!! Seria el llac dins de l'illa dins del llac dins de l'illa!! Més rissament de ris impossible. En una de les nostres parades per contemplar l'escenari, però, i després de pràcticament una hora d'anar pujant muntanya amunt a la nostra velocitat terminal, li vam preguntar a un paio que passava que quan faltava, pel llac en qüestió, i ens va dir que res, potser uns 15 quilòmetres. Cosa que ens va semblar increïble. I que ens hagués suposat una hora per fer els 15 quilòmetres i dues més per tornar. Així que, degut el nostre temps limitat i el nostre mal de cul, a contracor (a mi lo del llac dins l'illa dins el llac dins l'illa en sèrio que em semblava fascinant!!), vam fer volta enrere. I la Tiffant fent-se creus d'on l'estava arrastrant.
Així que vam començar el nostre camí de tornada cap a casa, resseguint la mateixa carretera que ens havia portat fins aquí. Si hi ha una atracció concreta, a la illa, és la casa de l'antic rei de Simanindo (on Simanindo és un poble a la vora del llac). Aquesta casa ara és un museu, i mentre havíem vingut amb la moto no havíem sigut capaços de veure'l. Així que vam estar molt contents de descobrir-lo a la tornada. La casa tampoc semblava la d'un rei, però vaja, que com que els reialmes són de 200 persones, doncs què t'esperes, oi? I a més, que molava cacho i el búfal aquest del davant hi quedava de puta mare.
A la que vam arribar a la porta, tot creuant uns camps plens de porcs i cabres i gallines, un home ens va rebre content, i ens va ensenyar la casa i ens va explicar tota la història de la seva família. Ens va dir que havien viscut aquí fins als anys 40 (els reis van deixar d'existir a partir de la independència i la declaració d'Indonèsia com a república l'any 1949) i que ell, orgullosament, era el descendent directe del rei. En vam aprendre força coses, d'aquest home.
Entre elles, la història d'aquest ninot. Es veu que un dels reis només tenia un fill. I dissortadament, aquest fill va morir de jove per circumstàncies accidentals que desconec. El rei, negant l'evidència, va fer construir un ninot a model del fill i el va fer estar a la casa i asseure's a taula amb els altres. Aquest no és el ninot original, però serveix per explicar la història, així com tot d'estris bataks repartits per la casa, que l'home ens en va explicar el funcionament pacient i alegrament.
Com a nota, dir que la manualitat més típica dels bataks és l'escultura en fusta, i nosaltres hem comprat, com a primer souvenir, per 4 euros, un fantàstic bastó medicinal que, a la que vingueu a casa, podreu veure penjat d'alguna paret. No en tinc foto perquè ens el van embolicar i embolicat que segueix.
I havent après més coses de les que esperàvem, vam despedir al simpàtic home amb una donació i vam continuar el nostre trajecte. A la guia deia que s'havia de pagar entrada, i només ens van demanar una donació, que tot i no ser espectacular, l'home va rebre sincerament agraït.
Pocs quilòmetres més enllà veiem "Casa / Museu del Rei de Simanindo", i una entrada força oficial que sembla increïble que ens haguéssim passat al venir. Ostis! Ens l'havien tornat a donar amb formatge!! Aquest cop, i com que tenia especial ganes de veure aquesta casa, vam pagar per entrar (no valia ni molt menys 5 dòlars).
I tot estava com més net i arreglat, però només hi havia una casa aquí i allà, una barca més enllà, però ningú ens va explicar res, i tot i que visualment potser era com més reial, no vam aprendre gran cosa de les vitrines amb quatre objectes i cartellets en indonesi.
Detall de la reialesa del davant de la casa. Ningú pot negar que aquestes cases són lo seu de guapes.
Tenim una moralina, d'aquesta història. De vegades, lo "real" o "oficial" no és necessàriament lo millor. Nosaltres anàvem a veure un museu, i sens dubte la casa d'aquell home era un museu. Casolà, però museu a fi de comptes. I no sé si era la casa de cap rei. Em sembla a mi que quan li vam dir que buscàvem la casa del rei, l'home ens va dir que si que si perquè no marxéssim, però potser era la casa de la familia. I el fet és el mateix, perquè vaig disfrutar de la xerrada i crec que aquell home es va merèixer més la nostra donació que no pas el museu "de veritat" es va merèixer la nostra entrada.
I aquesta va ser la nostra ruta amb la moto, que va estar molt bé, però els nostres culs se'n van ressentir.
Els nostres plans originals eren estar-s'hi 6 nits, a Tuk-Tuk. Com sembla que és comú entre els visitants d'aquest lloc, se'ns va fer difícil, marxar, i vam acabar allargant l'estança un dia més. És una pena que tinguem un vol de sortida d'Indonèsia ja agafat (el demanaven per donar-te el visat d'entrada, i si bé haguéssim pogut fer alguna triquimoia, era una mica merder), i en un principi, sobre el paper, ens va semblar que 24 dies a Sumatra eren suficients, però acaben no sent-ho. Aquest dia de més el treurem de la nostra següent destinació, Berastagi, on anirem just després d'aquí, i que passarà de 3 nits a només 2. I després de Berastagi, només ens quedaran 4 nits a Indonèsia.
Us explico tot això perquè en un dels hotels de la zona, el popular Samosir Cottages, fan danses batak i música tradicional els dimecres i els dissabtes, suposo que per enganxar a tothom que s'estigui un mínim de quatre dies aquí. El dissabte anterior el vam ocupar amb el festival aquell que us explico més amunt, i el nostre dia extra ens va permetre passar el dimecres al vespre aquí, i en conseqüència assistir a les danses.
I també ens va permetre adquirir la Lonely Planet de Tailàndia a un nano australià molt colega a canvi d'una birra. Com molen, aquestes transaccions informals.
Les danses em van produir una sensació semblant que al festival aquell. La música està molt bé, però el ball és bastant cutre. Sempre és curiós, oi, explicar música i dansa a través de fotos i text? Però el video encara no ha arribat a aquest blog. Especialment ara, que em costaria la seva paciència pujar-lo.
La Tiffany es va fer molt amiga d'aquesta petita que sembla que l'adorava, i que era bona com ella sola.
En un moment donat, i com a atracció turística que és, les dansaires van demanar la participació del públic. I aquí, aquests quatre homes russos de mitja edat, segur que forrats de calers, i que així per defecte sempre semblen una mica sospitosos. I que mirant com mira el del bigoti a la pobra noia dansaire, t'esperaries lo pitjor. Segur que eren encantadors, però.
I ostres, a la que ens en vam adonar, en Jett no hi era, per allà. Havia estat parlant amb dos homes noruecs una estona i ara, a la que ens vam tornar a girar, tant ell com un dels homes havien desparegut. Amb tot d'històries pedòfiles a la ment, vam començar a buscar-lo, només per descobrir que estaven tots dos a l'habitació del costat, ensimismats amb un mapa. Es veu que s'estaven explicant en quins països havien estat, i sembla que en Jett, als seus 9 anys, havia estat a més que l'home noruec amb els seus quaranta i pico. De fet, en Jett ja ha estat a uns 22 països (pais més pais menys), que m'agradaria veure quants nens de 9 anys hi han estat. Fermament creiem que, si bé ara no li sembla massa divertit, això tindrà un valor educatiu incalculable en l'adult futur del marrec Jett. Ja ho veurem.
Un cop les danses van acabar, deixant-nos a tots més freds que calents, vam passar a la secció de cançó folclòrica. I nanos, això si que va estar bé. Quatre dels instrumentalistes d'abans es van posar al davant, i tot cantant cançons folclòriques a quatre veus (i tons) amb un aire llatí a los pajaritos, ens van delectar fantàsticament. Els tios s'ho curraven un pilot, i fins i tot cantaven bé. Em va semblar de lo més simpàtic, certament, i em va anar d'un pèl que no els hi compro el cd. Menció especial pel de l'esquerre de tot, que semblava mexicà, i que era un autèntcic espectacle.
I vaja, ho vam voler allargar però la nostra estada al Llac Toba arribava al seu final. Quin pal l'empaquetar i llançar-se a la carretera de nou! Malgrat incalculables ofertes de taxis de preus escandalosos, arribarem a Berastagi, la nostra següent destinació, en transport públic. I no és fàcil: el ferry fins a Parapat, i tres busos. Tot plegat, unes sis horetes. I què hi aneu a fer, allà, que és tant complicat? Doncs bé, Berastagi està al peu del Gunung Sibayak, un volcà actiu d'uns 2500 metres que és escalable en un dia i en un nivell moderat d'habilitat i experiència. I com que ves a saber quan serà la pròxima oportunitat d'escalar un volcà en actiu, val més aprofitar-la!
I us deixem aquí, esperant al ferry al davant del nostre hotel, catalej en mà a veure si el veiem. Més comoditat, impossible!
Ale doncs, aquí fins la propera. Espero que hagueu disfrutat els rollacos derivats del llac Toba. Segur que a aquestes alçades, ja hi esteu acostumats!!
Salut! (i pessetes!)
No comments:
Post a Comment