Però Bukit Lawang, nanos, és algo més.
El nostre motiu per venir aquí és perquè Sumatra és un dels dos únics llocs al món (siguent l'altre la també illa de Borneo) on encara queden orangutans salvatges, i justament aquí hi ha un centre de rehabilitació que en fa la seva visió relativament senzilla. I hem acabat considerant que això dels orangutans és un bonus, i que ni tan sols farien falta per considerar Bukit Lawang, tranquilament, un lloc inoblidable.
Però anem a pams. Espero que les expectatives en aquests primers paràgrafs no siguin massa altres :-)
Al post passat estàvem a Berastagi, i per cobrir el trajecte entre aquests dos punts toca, en primer lloc, agafar un bus fins a Medan, la ciutat intermitja (i pràcticament costanera), que passa per ser la més gran de Sumatra. Des d'allà, un altre bus ens portaria fins a Bukit Lawang. En total, al voltant de 5-6 hores.
Aquí disfrutant del primer bus, que va transcórrer per carreteres excel.lentment asfaltades (que és tot un què) i amb un atractiu paisatge de valls i frondositat. Ja sé que no ho veieu, però ja us ho dic jo, així que creieu-vos-ho.
I el segon bus, de Medan a Bukit Lawang. La guia parlava que aquest trajecte seria un festival infumable de sotracs i sacsejades, però a l'hora de la veritat, si bé la carretera no és precisament una autopista, no és en absolut el trajecte més incòmode que hem viscut, a Indonèsia. Jo sincerament me l'esperava pitjor, tenint en compte que la carretera serpenteja pel mig de la selva i que Bukit Lawang n'és la seva destinació final.
Aquí la foto del bus, tot brillant abans de sortir. No sé perquè m'agrada, posar fotos de busos que en realitat no són necessàriament rellevants per la història, però m'agrada, ves.
Per cert, que és just comentar que la gent, aquí, intenta en tot moment ajudar i dirigir-te als busos correctes en aquest tipus de transbords, amb gran passió i sense interès (hi ha gent que, tot i ser de GRAN ajuda, fins i tot refusen propines... lo mai vist!).
El que us deia, el bus:
Durant aquest trajecte va donar la casualitat (perquè m'imagino que és casualitat) de que ens vam trobar a l'Eru. L'Eru és un nano que fa de guia per les selves adjacents a Bukit Lawang (hauria de dir, millor, les selves que envolten Bukit Lawang per tots cantons, i de ben a prop), i que, amb la mateixa casualitat, ens va oferir els seus serveis. Amb la promesa de que ens ho pensaríem, ja que ens va semblar un tio magnífic, l'Eru, vam acabar compartint becak (on becak és aquesta espècie de sidecar habitual en certes zones de Sumatra i que, miraculosament, encara no havíem utilitzat) per anar des de l'estació de busos fins al poble.
Bukit Lawang és un petit poble d'uns 3000 habitants, situat enmig de la selva i al costat del riu Bohorok, un escènic riu de muntanya. L'any 2003, en un altre d'aquests desastres que semblen tan desgraciadament habituals a Sumatra, una esllevissada muntanya amunt va acabar desembocant en inundació que va arrassar directament el poble, aterrant la majoria de cases de primera línea (que semblen ser moltes) i acabant amb la vida de moltes més persones de les que voldríeu saber. Ara, però, poc més de cinc anys després, els voltants del riu semblen pràcticament reconstruits, i estan alineats amb petits hotels i bungalows enmig de la jungla, al costat del riu, i absolutament encantadors.
En Wlodek i la Iwona, que vam trobar al llac Maninjau tres o quatre posts enrere, van estar aquí al principi de la seva ruta sumatrenca i ens van recomanar una tal Sam's Guesthouse, que va resultar estar plena. La nostra segona opció, el Jungle Inn, també estava plè, i finalment va ser a la tercera que vam trobar el Green Hill, un petit complexe amb menys d'un any de vida que va resultar ser propietat de l'Andrea, una anglesa que va venir aquí per primer cop fa dos anys i que va acabar casant-se amb un local i quedant-s'hi.
El Green Hill estava molt bé, però sabeu què? Crec que aneu a on aneu, a Bukit Lawang, és força difícil equivocar-se.
Però el Green Hill estava molt bé. Aquí el podem veure frontalment, i el nostre bungalow, penjat per les muntanyes, és el de dalt de tot a la dreta, el del sarong vermell (el meu sarong) al balcó.
El bungalow era tot de fusta i feia olor a nou. Aquí l'habitació, amb un còmode llit i una glamourosa mosquitera de sèrie. Vam pagar-ne uns 5,5 euros la nit, així que aquest cop vam trencar la caixa!!
Si bé l'habitació estava molt bé, que ho estava, no era el gran què de la nostra petita casa pels següents (només) 3 dies. De grans quès n'hi havia vàrios. El primer d'ells, la dutxa, situada seguint una petita escaleta cap avall, i que tenia una obertura que donava directament a la jungla. L'aigua, a més a més, sortia per una canya de bambú, que feia encara una millor impressió de salvatgisme.
Ja sé que a la foto sembla un forat brut, amosquitat i amb taques a la paret, però mai una foto ha fet menys justícia a la realitat (a part, es clar, d'aquelles en que surto lleig). La dutxa era encantadora, creieu-me. I com que la calor també era important, la dutxa (freda) era doble d'encantadora.
El segon gran què és, com us podeu pensar, el balcó, per motius d'espai d'apalanque perfecte i de vistes de consideració.
Acostem una mica la càmera per apreciar millor les vistes. De totes maneres, des d'aquí dalt el sol solia reflexar-se a les aigües, amb la qual cosa tot plegat no es pot apreciar tot lo bé que es mereix. Estarem al reialme de les fotos inapreciatives? Volen els déus de les càmeres no generar massa expectació sobre aquest lloc? Aquestes i d'altres preguntes seran contestades en un breu futur!
Creieu-me que les vistes, i l'atmosfera general del balcó, eren certament notòries.
El bungalow està fet enterament de fusta i té uns cinc mesos d'antiguitat. Aquí, uns detalls de l'estructura i la proximitat de la paret de frondosa selva just a tocar.
Com d'impagable pot ser que estiguis tranquilament al balcó i un grup de micos et saltironegin per la jungla aquesta just a tocar, parant-se en una branca propera? I per si no fos demanar poc, són micos salvatges que viuen de les coses de les quals els micos viuen, així que no et vénen a tocar els collons i intentar robar-te el plàtan que t'estàs menjant. Sospir.
No fa falta dir que aquesta terrassa és magnífica pels iogues i meditacions matiners de la Tiffany. Com que sóc una persona original, no posaré la típica foto de la noia fent yoga amb un fons espectacular, sino que, metonímicament (o qualsevol altra figura literària), mostrarem aquesta barra d'incens deixant anar la seva meditativa oloreta a l'atmosfera propera.
Per ser-vos sincers, però, no vaig ser capaç de llevar-me cap dia prou d'hora, per tirar la foto en qüestió. Però si no us ho dic, ni us n'entereu.
També al deliciós balcó del Green Hill és on el post referent a Berastagi, l'anterior a aquest, va ser escrit. Així que si el trobeu brillant, encertat i entretingut, responsabilitzeu-lo en la fresca brisa junglera i als sans aires d'aquells llocs de déu. Si pel contrari, el trobeu un caos i un conyàs de cuidado, penseu que amb tanta bellesa al voltant, com no m'he de despistar i concentrar-me en una pantalla d'ordinador?
Aquí estan els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres. Gran en Groucho.
Tot el paquet del Green Hill es completa amb la sala comuna a nivell de carrer, que aquí podem veure una mica més o menys. Els hotels estan a certa distància del riu per prevenir qualsevol altre desastre derivat de crescudes sobtades. Està bé, que la gent aprengui.
Un bon lloc perquè en Jett poleixi les seves habilitats escaquils.
En Jett, ja ho he dit alguns cops, té certa habilitat amb els escacs, i si et descuides te la fot. Finalment, però, amb penes i treballs vaig aconseguir acorralar-lo definitivament. La raó per la qual vam haver d'arribar a tan extranya i ridícula situació és que jo no sóc pas tan bo, als escacs. Però encara puc dissimular-ho una mica.
Seguint amb l'escola de la vida, passem a l'assignatura de billar... o era la de gimnàstica?
Aquesta foto és estúpida com ella sola, però la posaré igual.
Val. Després d'una bona colla de fotos masturbatòries sobre l'hotel i les seves delícies i lo molt i bé que convidava a rascar-se el que no sona dins les seves premisses, toca parlar una mica més del poble de Bukit Lawang, que és per això que estem aquí. Hi ha dues coses que defineixen el poble i li dónen forma i sentit, i són el riu i la jungla. I aquí les podem veure totes dues.
La jungla encercla el poble d'una forma pràcticament claustrofòbica, i el riu n'és l'artèria principal i el seu so més característic. L'aigua està deliciosament neta, i el bany és absolutament espectacular. Concretament, un parell dels nanos que treballaven a l'hotel ens van ensenyar un racó on, després de creuar el riu nedant i pujar una mica lluny de la civilització, trobes el que és possiblement el millor bany de riu que jo personalment he experimentat mai. Aigua neta, corrent ràpida però no massa, fondària perfecta, sorra agradable al fons. El lloc se les porta.
Aquí un dels nanos en qüestió, l'Alain. Amb aquest i uns quants d'altres vam acabar una de les nits tot alegres amb una jam session memorable guitarra i bongos (i ampolla de birra buida i cullereta) al "hall" de l'hotel. D'aquesta no en tinc fotos, veus.
Una cosa que val la pena destacar d'aquest poble és la fantàstica sensació de comunitat que hi ha. En comptes de ser competitius, aquí han après que val més ajudar-se uns als altres, i a reconèixer que l'èxit d'uns és l'èxit de tots. Cada cop que vas a un restaurant i et pregunten "on t'estàs?", et diuen després "oh! el Green Hill! Està bé aquest eh?". Igualment al mateix Green Hill (que té restaurant), et recomanen 5 o 6 altres restaurants, i així anar fent. Estic segur que les indundacions aquestes de fa cinc anys van fer que la gent s'acostés uns als altres per una causa comuna. Ara mateix, però, és genial de veure, i va ser un dels grans highlights de l'estança. A part, la inmensa majoria són refrescantment encantadors i se'ls veu genuïnament feliços de viure. Lo que és fantàstic.
Aquesta fot em va enganxar en plè llançament. En Jett, per cert, és un valent i sòlid nedador, i no hi havia qui el tragués del joc de ser portat per la corrent. Bueno vale, confesso que a mi també em va costar una mica!
Un amic llangardaix fent el seu banyet diari. Bon dia llangardaix!
Indonèsia és un païs de gats, això ja ho hem anat veient durant aquests posts. Hi ha gats a tot arreu, i la veritat és que en general se'ls veu força saludables. I per si no ha quedat clar, a en Jett li agraden, els gats. De fet, li agraden fins al punt de que si el gat és suficientment mono, pot engegar a plorar de forma instantània.
També havíem vist ja aquestes espinaques gegants. De fet no sé ni si són aquestes mateixes, però aquestes també són molt grosses, i a contrallum són bastant impressionants.
Shht!! Que sus estic vigilant, eh!!
Bueno. Hem Introduït l'hotel i el riu, i ara toca la selva i els orangutans. Bukit Lawang s'està convertint en el centre d'avistament d'aquests increïbles primats gràcies a que és la seu d'un centre de rehabilitació, que es dedica a reintroduir a la selva aquells animals que han estat en captivitat o que han creat problemes en el passat. El procés de reintroducció passa per engegar-los a la selva, on ja n'hi ha uns 3000 (recordem, però, que ús l'únic lloc del món junt amb Borneo on es troben) i ajudar-los amb la seva alimentació un parell de cops al dia. I això és el que anàvem a veure.
Per arribar al lloc, tocava caminar uns vint minuts muntanya amunt, i creuar el riu amb aquesta canoa enganxada a un cable.
El procediment és el següent: tot de turistes xisclant histèrics a la canoa mentre arriba un rànger tot vestit de rànger fins a dalt, es comença a treure la roba, queda en calçotets i samarreta i va maniobrant la canoa d'un cantó a l'altre.
Aquest mateix punt és on vam creuar el riu per anar a banyar-nos més amunt. El que passa és que llavors portàvem banyador i ara, doncs no.
Hi ha gent que això de la selva s'ho pren molt en sèrio. No m'agradaria fer-ne mofa, d'aquesta pobra noia que viu la situació com ningú, però em sembla a mi que algú ja n'hi havia fet abans...
Bé doncs. Parlàvem que en aquest centre de rehabilitació es reintrodueixen orangutans que havien estat prèviament en captivitat. No són extranyes les històries de gent, arreu d'Indonèsia (i m'imagino que a d'altres llocs) que manté orangutans engabiats o encadenats com a animals de companyia. Suposo que, un moment o altre, ells mateixos recapaciten o algú altre els fa recapacitar. La primera etapa per aquests nouvinguts és en una gàbia, i progressivament se'ls donarà més i més llibertat. N'hi havia dos, dins les gàbies, i semblaven certament els més tristos de tots.
Semblem molt aventurers, fent aquestes coses, oi? Doncs no us diré que no ho siguem. Pel que hem vist, la gent que s'arriba fins a Sumatra és gent que realment vol venir-hi, i trobem pocs turistes irritants d'aquests que vénen només a emborratxar-se barato i a deixar-ho tot fet una merda (Tailàndia, quina por!). Però tot i així, hi ha més gent de la que podries esperar-te. No sé perquè més al sud tot estava alarmantment buit, però aquí a Bukit Lawang n'hi havia força, de turistes.
Aquí estem preparats per l'arribada dels orangutans.
El procés funciona tal que, a les 8 del matí i a les 3 de la tarda (i no fa falta dir en quin torn estàvem nosaltres) un parell de ràngers arriben a una plataforma de fusta al mig de la jungla (just aquí) amb uns quants plàtans i llet (una dieta no massa completa, però és per encoratjar els orangutans a buscar el seu propi menjar). A l'arribar, piquen una pedra contra la plataforma unes quantes vegades, a mode de crida, i a esperar. Es veu que, cada dia, n'arriben de diferents, i de vegades no en vé cap.
Però al cap de poc, vam començar a sentir un moviment de branques a la llunyania, i a poc a poc, el primer dels nostres amics es va anar acostant. És una experiència inexplicable el veure un orangutan acostar-se a poc a poc des de les profunditats de la jungla. Els orangutans viuen penjats pels arbres, i pràcticament mai baixen al terra i... espereu!! Aquí el tenim!!
És una femella jove, que va saltant de liana en liana acostant-se a la plataforma. La cara ha quedat una mica rarota, en aquesta foto, però el moviment és perfectament descriptiu.
I finalment, troba l'arbre correcte i comença a baixar d'una forma ben simpàtica.
Hola senyoreta orangutana! Orang-utan vol dir, en indonesia "persona del bosc", i això és exactament el que són. De fet, els orangutans són els animals més propers a l'home, i si al veure qualsevol tipus de mico ja t'impressiona, reconèixer lo humans que són, amb els orangutans ja és algo espectacular. Quan et creues els ulls amb un d'ells, siguent com són força lents i ganduls, s'estan una estona abans d'enretirar-los, i realment hi ha molt de pensament, allà dins.
Està també molt bé veure com els cuidadors els adoren, a aquests orangutans. Van parlant amb ells i fent-lis carantonyes. Especialment a aquesta, que semblava força colega i innocentota.
I a la que està una mica tipa, pues ale, a encaramar-se a la primera branca que troba i fins una altra.
Els orangutans viuen en solitari a partir de que ténen cinc anys (abans viuen amb la mare). Poden arribar a viure 65 anys, i ténen una mitja de 3 cries per femella. Els mascles són territorials i, com a la vida mateixa, intenten inseminar el màxim de femelles que poden i es barallen violentament amb qualsevol altre masca que intenti inseminar les seves femelles.
Després de la petita informació, tornem a l'acció en viu, comprovant com l'amiga orangutana ha marxat no sense agafar el seu últim manyoc de plàtans. Excel.lent fotografia, per cert.
I amb una mica més de detall. Un encant. Sembla com si estigués preocupada per alguna cosa, no és així? Amb la mirada fixa a l'horitzó, aguantant els valuosos plàtans....
I més branques movent-se a la llunyania. I quan van veure qui venia, els ràngers van córrer a demanar-nos que ens apartéssim fins a una distància segura. Perquè tios, qui arribava era l'amo del cotarro. I per això la orangutana d'abans va córrer a pujar dalt d'un arbre. Aquí veiem al senyor orangutà acostant-se a la nostra zona.
I els ràngers li van deixar uns quants plàtans a la plataforma i van córrer tranquilament a certa distància. Està clar que aquest bitxarraco no fa gens de pinta de necessitar ser alimentat amb biberó i lleteta. El rei de la selva.
Em sembla que no feia gens de falta que ens diguéssin que ens estiguéssim a una distància prudencial. Gustosa i espontàniament m'amagaria rere un arbre, jo, amb aquest paio a la vora.
De totes maneres, en general els orangutans no són perillosos (tenint en compte, es clar, que són animals salvatges i que mai és savi tirar-lis pedres o prendre-te'ls a conya). Parlant amb els locals, que la majoria exerceixen de guies, et diuen que la única orangutana que porta problemes, i que ja se la coneixen, és una femella que es diu Mina, i que és notòriament hostil, i ataca per defecte sempre que es troba a humans. Es veu que, fins que tenia 8 anys, va viure com a animal de companyia d'un home de Medan, que seguríssim que no la tractava massa bé. I des que està de tornada al bosc, sembla voler-se prendre venjança contra tots aquells de la mateixa raça que l'home. Cosa que, tots podem comprovar, també és un comportament molt humà, oi?
Aquest, però, va estar-se tot pacífic menjant els seus plàtans i deixant-nos generalment en pau. Guapíssim, el tio.
Una activitat popular en aquesta jungla són treks de mig dia, un dia o dos dies. Pràcticament tots els nois joves del poble són guies autoritzats (necessites un guia, per fer-lo, a risc de perdre't molt moltíssim). Recordarem que, mentre veníem en bus fins a Bukit Lawang havíem trobat l'Eru. Finalment, i degut als nostres eterns límits pressupostaris, vam acordar que, per la meitat del preu d'un trek de mig dia, només jo aniria amb ell per un parell d'hores, a donar un cop d'ull a la selva.
El trek ideal, es clar, hagués estat el de dos dies i una nit, però ni teníem temps, ni en absolut diners. Els preus estàndard són de 45 euros per persona, cosa que és una absoluta animalada. Mig dia et pot costar uns 25, i les meves dues hores me'n va costar 6,6. Recordem que veníem francament petats de la nostra missió volcànica de només 3 dies enrere, així que dues hores semblaven suficients per les meves pobres cames adolorides. I a la Tiffany i al Jett no els hi va saber ni tan sols una mica de greu no venir.
Tota aquesta zona està englobada dins el Taman Negara Gunung Leuser, un parc nacional de vàrios centenars de quilòmetres quadrats que ocupa una bona part del nord de Sumatra i que està protegit contra desenvolupament per la seva riquesa floral i faunal. I el fet és que la jungla és molt densa i molt guapa.
Només començar, directament després de veure els orangutans, l'Eru i el seu amic em van portar baixant muntanyes, pujant-ne d'altres, i resseguint estretes pistes cap a extranys punts. I al principi vaig pensar que moriria, si havíem d'estar dues hores així. Al cap de poc, per sort, la cosa es va aplanar i es va fer molt més manejable.
La jungla en si pot no diferir moltíssim del que ja havíem vist a Austràlia, a part de la marcada falta de camins pròpiament marcats. Aquest tipus d'arbres de generoses arrels si que són comuns a Austràlia i jo hi tinc, com sabeu, especial debilitat.
Aquests treks per la jungla ténen l'especial missió d'avistar orangutans en absolut salvatgisme. Si bé l'Eru va concentrar-hi tots els seus esforços, utilitzant tot de crits i sorollets, no vam tenir sort, encara que com que ja els havíem vist fa poc, no em va saber especial greu. Més que per veure'n, aquestes dues hores de caminata em van ser molt útils per aprendre'n, sobre els orangutans.
Per no fer-ho massa llarg, explicaré una característica d'aquestes que fa pensar, i que és una mica curiosa. Comentàvem abans que els orangutans viuen en solitari un cop han complert els cinc anys, i abans, viuen amb la mare. Bé... quan pel motiu que sigui un petit orangutan de menys de cinc anys mor, la mare, en senyal de dol social, se'l penja a l'esquena i va donant voltes pel bosc, ensenyant el cadàver i mostrant el seu dolor, a tots els altres orangutans que es trobi, fins que, literalment, el cadàver del petit d'asseca (amb la pudor transitòria que deu suposar tot aquest procés). Un cop s'ha assecat, la mare penjarà el cadàver del fill a l'arbre més alt que pugui trobar. Deixo a reflexió del lector si això té alguna connotació espiritual o no.
Quan aquesta circumstància es dóna, no és extrany que la mare desolada es baralli amb alguna altra mare per robar-li el fill o, fins i tot, que d'altres mares, comprensives, voluntàriament li ofereixin els seus propis fills. Què us sembla?
I com us dic, no en vam veure cap, d'orangutan, però si que vam veure alguns altres micos, com aquest Thomas Leaf monkey (o langur), ben simpàtic ell. Vam veure una familia d'aquests micos saltant d'arbre en arbre i era força espectacular.
D'altres bitxos comuns de la jungla, com aquest inmens centpeus que faria les delícies de qualsevol cucofòbic.
I per inmenses, també les formigues. En un exemple de descobriments paral.lels entre cultures, l'Eru em va explicar que el cul d'aquestes formigues té propietats curatives, i que els locals l'utilitzen per mals de colls i similars. A Austràlia, els aborígens també es mengen culs de formiga (en concret, de formigues de cul verd força més petites).
Doncs això, com lo de les piràmides a Egipte i a Mèxic, però amb formigues.
I aquí ens teniu als tres intrèpids expedicionaris. L'Eru a l'esquerra, jo amb pinta d'oso amoroso al mig, i l'altre paio, colega també, però que no sé ni com es deia ni pràcticament parlava anglès a la dreta. Com a conversació instructiva, va ser molt instructiva. Com a caminada per la selva, però, em temo que dues hores no justifiquen el preu. Dos dies ha de ser un altre cantar.
Com a curiositat, mentre estàvem fent-la petar en aquesta clariana, un motxil.ler molt de barato, que va resultar ser rus, va aparèixer tot sol pel mig del bosc. L'Eru i l'altre colega se'n feien creus, i li van preguntar esparverats que d'on sortia. El tio deia que s'havia estat tot el dia per la selva i que tot molt bé, gràcies, i que volia saber on era lo de que donaven menjar als orangutans (cosa que ni boig li hagués sabut indicar). La resposta de l'Eru i el colega va ser una llarga llista d'històries de desgraciats turistes perduts pel bosc, a lo que el rus va contestar que ni hi havia tigres ni res, i va marxar per un altre cantó. El nano va sobreviure, tot i que no va trobar el lloc on donaven menjar als orangutans. Això ho sé perquè, casualment, vam retrobar l'amic rus a l'avió que ens va portar, al final d'aquest mateix post, de nou fins a Malàisia.
Canviem de tema. La zona on ens estàvem estava plena d'hotelets i guesthouses, i totes elles tenien restaurants. Tot plegat, suposo que degut al remotisme, és una mica més car que a d'altres zones de Sumatra, però els estàndards del menjar eren força més alt. De fet, tot estava especialment bo. Per il.lustrar aquest punt, aquesta generosament decorada amanida de fruites, o macedònia, dins les nostres fronteres.
I per il.lustrar això de la decoració, un simple suc de llimona amb pinta de cóctel de calité.
A Bukit Lawang hi haguéssim estat, gustosament, molt de temps, però teníem un vol des de Medan, a tres o quatre hores en bus, fins a Georgetown, a Malàisia, el dia següent. Això és una pena, però no hi podem fer més. Després d'unes conversacions amb l'Andrea (la propietària del Green Hill) vam arribar a la conclusió que potser, només potser, no seria mala idea tenir una professora de ioga durant un parell de mesos, aquí. I potser tampoc estaria de més que algú els hi muntés una web. Així que, ves a saber, potser ens hi tornaran a veure relativament aviat, per aquí. Es clar que aquestes emocions solen venir derivades d'aquestes cruels despedides, i després venen noves emocions, així que ja es veurà.
En tot cas, el que és segur és que aquella era la nostra última nit a Bukit Lawang. I aquesta va ser la de les jams.
El nostre avió sortia a les 4 de la tarda, així que teníem temps de sobres si marxàvem de bon matí, i no volíem tenir algun disgust amb alguna gens infreqüent punxada de roda. El Green Hill està un rato lluny, caminant amb la motxila a l'esquena, del poble i ja ni t'explico de l'estació. Per sort, els nanos extremadament amables ens van donar un cop de mà. I un altre al Jett!
I ni tan sols van acceptar propina!! Això si que dóna gust!!
Finalment vam trobar que un minibus ens costava més o menys el mateix que el bus gros, i com que aquest marxava abans, doncs vam agafar-lo. La Tiffany, que normalment no és d'aquelles que li agafa apego a un lloc, va pràcticament deixar anar la llagrimeta mentre deixàvem enrere el fantàstic Bukit Lawang.
Aquí una idea de la carretera, on els sotracs es noten bastant més en un minibús (anomenat també furgoneta) que en un bus gran. I comentem que a banda i banda, durant pràcticament tot el trajecte, està alineat amb palmeres pel cultiu d'oli de palmera. Aquesta desforestació i plantament és un dels causants que els orangutans que vivien aquí en un passat estiguin cada cop més concentrats en petites zones.
Ja queden poques hores, de la nostra estança a Indonèsia. Una estada que auguro no serà la última, ja que aquest païs té moltíssimes coses a oferir, oferides per gent bellíssima. Serà difícil tornar a la realitat de comoditats més grans però gent més freda que ens espera a Malàisia i (quina por que em fa) el paraïs turístic de Tailàndia. El record que ens emportem de Sumatra és excel.lent, i recomano amb passió a tothom que hi consideri una visita. Hi ha suficientment pocs turistes perquè naveguis en certa autenticitat, qualitat i preus ridículs. Però això, estic segur, no pot durar. Així que ja sabeu.
Des de l'estació de busos de Medan fins a l'aeroport vam agafar un becak colorit (o millor dit, dos). I des del seu còmode seient, el superpolucionat i pobre Medan que ens havien vengut tampoc semblava tan superpolucionat i pobre. Serà que els que ho dèien no han estat a Delhi!
Com a últim detall, l'aeroport de Medan (que es diu Polonia, degut a que els terrenys on es troba eren propietat d'un home de negocis polonès, i el tio patriota els hi va posar aquest nom) té un índex d'accidents preocupant. Als últims 20 anys, hi ha hagut 4 accidents fatals (que no és molt, es clar, però és força), siguent l'últim al 2005. El motiu és que l'aeroport està just al mig de la ciutat (us sorprendria veure com de al mig està, en un mapa), i la pista no és massa llarga. Però vaja, nosaltres (com podeu deduir al veure això escrit aquí) vam poder sortir-ne sense contratemps.
Així que, de nou utilitzant Air Asia, tornem a fer el saltet des de Sumatra fins a la península malaya, concretament a Georgetown, històrica ciutat colonial situada a la illa de Penang, que és illa però que està molt a prop de la costa. Després d'aquí teníem prevista una visita a la també malàisica i també illa de Langkawi, però després de pensar-ho una mica, tot i la bellesa de la destinació, hem vist que pot tenir una atmosfera una massa cara, així que ho deixarem córrer. I esperem veure moltes illes i platges fabuloses a Tailàndia, on arribarem la setmana que vé (que vé després d'escriure aquest post, que no publicar-lo, eh!)
Tinc la sensació que aquest ha quedat una mica caòtic... ja pot ser... ara mateix, tinc molta son!!
Així que familia... me'n vaig a dormir!! Ens veiem de nou a Malàisia, el paraïs de la diversitat!
Fins llavors, a cuidar-se!
No comments:
Post a Comment