Straddició

Després d'unes poques setmanes de recolliment, està bé sortir una estona a prendre l'aire. I això és el que hem fet. Concretament, per iniciativa dels pares de la Tiffany, ens hem escapat, en una escapada d'aquestes familiars que fem de vegades, a l'excel.lent i propera North Stradbroke Island. I aquest serà el tema principal i extensiu d'aquest post.

Però abans, cal comentar un parell de coses. La primera d'elles és que aquí, a Surfers Paradise, es corre una de les proves de la Formula Indy americana. I es corre en circuit urbà. Això vol dir que un mes abans (com a mínim) comencen a muntar un cristo de tres parells de collons, per convertir-se en simplement caos la setmana abans. Just uns dies abans de que es corrés la prova, a en Geir se li acabava el lloguer de l'apartament en que s'estava a Surfers, amb la qual cosa va tocar passar-se per allà un parell de cops a fer la "mudança", ja que el nano s'estarà amb nosaltres durant els seus últims 10 dies d'estança a Austràlia.

A nosaltres, això de l'Indy ens la portava força fluixa, ja que si normalment Surfers està plè de "yobos" (australià per "garrulos") imagina't aquests dies. El diumenge de la cursa, de fet, nosaltres vam anar tranquilament a la platja, a Broadbeach, uns pocs quilòmetres més avall de Surfers. Però la nostra tranquilitat va ser violentament obstruïda per un extremadament proper i extremadament sorollós caça militar que es va passejar supersònicament a poques desenes de metres de la costa (no exagero) per jolgori dels (m'imagino) assistents al tinglado de l'indy.

No fa falta dir que a mi la cosa em va pillar desprevinguda i quan vaig tenir temps de trobar i engegar la càmera, l'emoció ja havia passat. Aquí veiem el caça escupint foc a la llunyania.


Per aquesta zona hi ha força parcs infantils bastant elaborats, per deliri de petits i grans. Per cert que en Jett no sembla esforçar-s'hi massa, no?


Aquests dies la Tiffany està recuperant els seus estudis espirituals. Si en voleu llegir les seves conclusions (o algunes d'elles) ho podeu fer en un dels seus múltiples blocs, concretament en aquest: http://3rdeyespeaking.blogspot.com. I de passada, ha enganyat al pobre Grover, tan bonifaci ell, en els camins del buddha! Ja veurem com acaba, la cosa!


I aquestes són les poques coses destacables abans de la nostra escapada a Stradbroke Island. I així us les hem contat.

North Stradbroke, coneguda aquí com Straddie, m'ha estat admirada per la Tiffany i la seva familia des que hem arribat aquí, així que ja tenia ganes d'anar-hi. Un dia o altre ho havíem de fer, ja que està realment a prop. Uns 50 quilòmetres fins a Cleveland, que és on agafes el ferry per arribar a la illa.

I aquí tenim als protagonistes, tot siguent traslladats saltant onades. En Bill i la Virginia, en Geir, i la Linda i en Glen, que s'apunten a totes. Per cert noteu a en Jett passejant el nom del Mirallet arreu del món :-)


I els altres dos protagonistes, es clar, els més protagonistes de tots, viento en popa a toda vela.


I com no, seguint les tradicions, el nostre mètode d'allotjament va ser el de càmping i tenda. I en aquest cas, el càmping estava realment a prop de la platja. Oh si.


En Bill i la Virginia, quan van de càmping, van molt i molt preparats, i muntar el campament porta una estona. El primer de tot és aixecar un toldo molt gros i pesat, i després les tendes a sota. Però ai, quan ja tenim el tinglado quasi finalitzat, el senyor del càmping ens va venir tot escamat a dir-nos que els vents estaven sortint un parell de pams del requadre que ens corresponia, i que invadíem una espècie de terra de ningú ocupada per uns matolls que poc els hi importava, la cosa. Així que, en una d'aquelles accions que reps amb contrarietat, vam haver de desfer i refer tot plegat, per acabar entrant en el cony de límits.


Molt important no és, però com que tenia la foto per aquí, doncs mira... Per cert, d'aquesta tenda, la nostra tenda, n'estem molt contents i satisfets (tot i tenir un petit atac de possum), i hem pensat en alguna manera de portar-la cap a les Catalunyes. Doncs bé... sabeu que aquella família noruega que viu per aquí (la que no em va convidar a veure Machine Head, aquella, si), vivia abans a Fuengirola (o a la vora) i encara hi mantenen una casa? Doncs s'han mostrat amablement voluntaris per, ja que faran aquest trajecte relativament sovint, portar-nos alguns trastos cap allà, i ja els anirem a buscar. I Fuengirola tampoc és que quedi gaire a la vora, però en comparació està just aquí al costat!!

Com se suposa en una illa, aquí lo principal és la costa. Per una banda, amb platges excel.lentíssimes.


I per altra amb costa rocallosa d'aquella que tant ens agrada.


I no és que jo sigui massa impressionable (o potser si?) però m'atreveria a dir que aquest sector exacte de la costa és un de les més espectaculars rocallositats que he vist a Austràlia. Que ja és dir. I l'aigua, blava blavíssimèrrima!


I per si no fos poc, no tan sols hi podíem veure interessants vegetacions..


Sino que, si ens posem a mirar amb deteniment...


Oh! Uns dofins ben amigables! Dofins és el que més hi havia, aquí. I fins i tot n'hi havia un que es va posar a saltar i a fer piruetes davant nostre... amb brevetat i rapidesa suficient per no ser capaços d'enganxar-li cap foto, però el tio ens va arrancar uns crits d'admiració i joia importants a tots els presents.


Un altre dels animalons habituals eren les mantes, i n'hi havia alguna de realment grossa!


I allà allà!! Mira!


Uns tortugots traient el cap. No vam enganxar balenes perquè ja estem, pels pèls, fora d'època, però la costa rocallosa d'aquesta illa és tota una mina de vida marina! Quin gustasso!


Aquestes últimes fotografies les hem d'agraïr al bo d'en Geir i la seva fantàstica càmera, que aprofita la mínima oportunitat per fer-nos aparèixer a tots ben macos.


El que ell tingui aquest camarot (una Canon EOS 450D, pels entesos) fa que s'acceleri la nostra decisió d'actualitzar el nostre inventari fotogràfic. Crec que una DSLR és una mica massa grossa i cara pels nostres objectius d'arrastrar-la al voltant del món i tirar moltes moltes fotos, però ja tenim algunes opcions en ment que, si tot va bé, ja us ensenyaré al proper post!

Aquests últims dies, i derivat per la calor i la ocasional falta d'higiene del meu cabell, he redescobert el "buff", aquest tros de roba multiús que et canvia el look en un plis plas.


Sabeu que la costa est australiana és un autèntic paradís del surf. I nosaltres (especialment jo), avorrit com sóc, encara no ho havia provat mai. Doncs bé, sempre hi ha un primer moment, en aquesta vida, i el del meu desvirgat en temes surfers és aquí. Comencem per la Tiffany, que, entre nosaltres, hem de dir que no ho va provar pas, i que només va posar per la foto :-)


Quin paio! Quina planta! En Kelly Slater estaria gelós de la meva elegància i saber estar! (Potser en Kelly Slater està una mica passat de moda, ja? Però jo, d'aquests temes, no en tinc ni papa!)


I aquí amb l'artífex de la intentona: en bo d'en Glen. Un surfero de tota la vida que, entre d'altres coses, col.lecciona taules de surf i en va portar unes quantes per disfrute del personal. Està clar que sembla que ens les hauríem de canviar, les taules, per sortir bé a la foto. I a l'hora d'intentar-ho, amb aquesta curta no vaig ser capaç d'aixecar-me una sola vegada... amb la llarga la cosa va anar millor, encara que sense tirar molts coets... però bueno... divertit... i més cansat del que sembla!


Aquí em teniu donant bona compte de les onades trapelles. Vale si, no sóc jo, però podria eh!


I és que en Glen, tot això de deslliçar-se pels puestos ja li va... tant l'snowboard (que molts pensareu que no, però n'hi ha i molt, a Austràlia -i a Nova Zelanda-), com el surf com, sobretot, l'skateboard. I per allà hi havia un skatepark que el nano va aprofitar per rodar una mica. Jo mai he sigut massa bo en això en concret, i el terra de formigó el trobo una mica dur... així que no ho vaig ni provar...


No serà per activitats, en aquest cap de setmana de platja! En Bill i la Virginia ténen una canoa inflable (que es diu "zambeze") que encara no havíem utilitzat aquest any i que és d'allò més apanyada per explorar els oceans. La nostra, però, no va ser excessivament afortunada, ja que vam arribar fins a una zona infestada de meduses i vam córrer a escapar-nos de nou cap a terra ferma espavorits. Aquí veiem a en Bill després d'una exploració en solitari, arribant a una de les cales més molones de l'illa.


Altres coses a fer a la platja incloeixen meditació profunda al ritme de les onades. I devia ser profunda, perquè vaig estar donant unes voltes al seu voltant i la noia no se'n va ni enterar.


Però no només de costa viu aquesta illa. Cap a l'interior (i estem parlant d'una illa de, aproximadament, 40 quilòmetres de llarg per 10 d'ample) hi ha un parell de llacs remarcables, amb els originals noms de "Blue Lake" i "Brown Lake". Sembla que el Blue Lake és molón, però a l'arribar-hi amb el cotxe vam veure que encara hauríem de caminar 5 quilòmetres fins al llac, cosa que la familia es va oposar amb unanimitat, deixant-nos als pobres caminadors Tiffany jo en franca minoria. Així que finalment vam anar a veure què es coïa al Brown Lake, que porta aquest nom per les aigües marronoses, tenyides per les llavors de les plantes que el rodegen.


I ostres, ben bé que vam fer, d'anar al Brown Lake, perquè, per la nostra fantàstica sorpresa, hi havia un amic reposant tranquilament dalt d'un arbre!


Mite'l!! Quin paio simpàtic! El primer que veiem amb tanta claretat al natural, ja que ni tan sols estava gaire amunt. Indubtablement, una autèntica monada d'animaló! Unes miques de primers plans:


Recordarem l'apassionant vida del koala: 22 hores al dia se les passa dormint. I això és perquè menja fulles d'eucaliptus, que són verinoses, i gasta tota la seva energia en digerir-les, així que ha de descansar la resta del temps. Diuen, també, i com ja haureu deduït, que els koales són un dels mamífers més estúpids que existeix. Això si, el salva que sigui molt mono. Tot plegat una mica com les persones, també...

I ja que estem d'animals, fem una ràpida passada per alguns dels ocells més comuns i simpàtics de les austràlies, aprofitant que tenim un zoom deliciós.

Primer, una característica kookaburra.


Aquest ja l'hem vist alguna vegada, però mai sobra, bàsicament en un primer plà com aquest: un gallaa.


I per últim, aquesta elegant òliba falconil que, la veritat, només uns ulls excepcionalment atents serien capaços de veure. Molt maca.


Ara diré una perogrullada: està bé això de, després d'estar unes setmanes força ocupat amb diverses feines, la màxima ocupació que tingui ara és posar gel a l'eski per refrescar les birres. I que es noti l'extranya blancor a la cara, producte de la crema solar. És que nois, el forat de la capa d'ozó el tenim just aquí sobre, i el percentatge de càncers de pell fa una mica de por, així que toca protegir-se una mica!


Per cert, que això de tenir tots aquests pelacos a la cara no és massa compatible amb la meva natural destralesa... I la Linda no sé com s'ho fa per sortir sempre MOLT malament a les fotos.


Més activitats australianes imprescindibles: pescar. Com ja hem comentat més d'un cop i més de dos, aquí tot cristo pesca. Comprovem-ho amb aquesta eloqüent i evocadora fotografia.


I en Glen i la Linda són molt australians, així que vam poder participar en aquesta australiana activitat. Primer de tot havíem d'aconseguir una mica d'esquer, i per estalviar uns valuosos dòlars, què millor que obtenir-lo nosaltres mateixos. El que s'utilitza són yabbies, una espècie de petites gambes. Ja em perdonareu l'emoció, però és que hi estic molt poc versat, en aquestes coses. El lloc predilecte on trobar aquests desafortunats animalons és llocs, com aquest, amb forta activitat de marea.


I el procediment és xuclar terra humida amb aquesta espècie de tub, tot bombant els yabbies cap a fora. Tot interessant. Aquí tenim un desgraciat yabbie i l'habitual reacció dramàtica d'en Jett.


El yabbie. Quines coses, eh.


L'acte de pesca en si va tenir lloc a hores intempestives de la matinada i la meva humil persona no va ser pas capaç d'aixecar-se. En tot cas, en Glen comentava que va pescar un parell de peixos petits que va retornar al mar, junt amb la resta de yabbies. Així que poca cosa.

Donava la casualitat que un dels dies que estàvem per allà era la nit de Halloween. Suposo que les americanitzades costums de "tricks or treats" i històries d'aquestes encara no han arribat a les catalunyes, però tant aquí (com ho era a Noruega) estan força esteses. Una reflexió sobre això: és certament extrany, no creieu, que en una societat tan paranoica com la que vivim, la gent deixi que els seus nens corrin de casa en casa menjant-se les llaminadures que extranys els hi dónguin?

I no ho havia vist abans, però aquest any sembla que està de moda que els animalons portin algun tipus de fosforescència (serà per no ser atropellats per desalmats conductors). La forca aquesta dóna força el pego, com a eina intimidadora...


El mateix dia de Halloween també és l'aniversari d'en Geir, amb lo que tota la tropa vam anar a sopar a algun lloc elegant. I ostres, la veritat és que la cosa va estar una mica passada de preu, però sincerament va valer la pena. Els medallons de Hervey Bay amb salsa de pinyons i sorbet agredolç va ser, sens dubte, un dels plats destacats de l'any. La foto, com sempre, una mica cutre, però que serveix d'excusa per parlar-ne.


Una altra de les activitats comunes, aquí, i seguint amb els tòpics, són els mercats del diumenge al matí. N'hi ha a tot arreu i, entre nosaltres, tots ofereixen més o menys el mateix i es fan força pesats a la llarga, però a les fèmines de la casa, evidentment, els hi encanten. Així que allà que vam anar.


Aquí en Jett, posant amb un jetty al darrere.


I aquí una bona pensada: engabiar tots els nens en una espècie de tancat perquè no molestin. Ah... que no és per això que hi ha el tancat? Així doncs? Ostres... es veu que fa un parell d'anys, en aquestes mateixes aigües, un tauró va deixar a una noia sense braços, i ara s'han tornat una mica més previnguts... Vaig estar una estona, intentant veure un tauronet a les aigües cristal.lines, però res.


I aquí s'acaba la nostra escapada a la magnífica North Stradbroke Island. I tant que ho vam allargar que vam acabar agafant el ferry de tornada de nit. I ja us dic que aquesta gent ho fan tot molt de d'hora, així que és clarament sorprenent. I aquesta foto és ben interessant, una persona al pis de sota del ferry, envoltada de penombra!


I amb la penombra us deixo! Tornarem ben aviat amb noves històries, mentre encarem valents les nostres últimes setmanes a Austràlia, que prometen ser, com a mínim, caloroses de collons. I a part, espero que també interessants!

La calor no la sentireu, però de la interessància ja us en faré saber quatre coses!

Ale, fins la propera!!

Feines, ballaruques i tomàquets en equilibri

Molt bones de nou!

Hem anat dient en aquests últims posts que estava a punt d'acabar algun dels projectes en els que estava treballant, i que entre pitos i flautes mai arribava el moment. Doncs bé, lo bo de que les coses s'estiguin a punt d'acabar és que aviat acaben, i dos de les pàgines que he portat entre mans aquestes últimes setmanes ja han vist la llum de la internet, ben felices elles.

La primera és la Televisió de la Societat Civil, un projecte engegat pels meus bons amics i ex-companys ubunteros. Aquest projecte ja estava online anteriorment, però la tecnologia que vam utilitzar llavors era una mica limitada, així que ho hem modernitzat una mica tot, tenint ara una televisió per internet amb tota la seva patxoca. La podeu visitar a http://www.civilsociety.tv.


El segon projecte acabat durant aquests dies és la web de l'empresa on treballa en Bill, que es dediquen a muntar cuines de qualitat (per no dir luxe). I com a tals es mereixen una pàgina web de qualitat. N'estan tots molt contents, i jo també força, amb la nova http://www.germancraft.com.au.


I tot plegat serveix per proporcionar-nos uns dinerets que bona falta que ens fan, pobres de nosaltres.

Canviant de tema, i deixant la productivitat de banda i els altres projectes que tenim entre mans, passem als events purs i durs d'aquests dies. Algun d'aquests caps de setmana en Jett el va passar a casa de la seva tieta Wendy, i vam acabar anant-lo a buscar per retornar-lo a casa. Però no ho vam fer a casa seva sino a la seva feina. I la dona és encarregada de, atenció, la botiga de decoracions nadalenques més gran d'Austràlia!! Imagineu-vos currar tot l'any en un magatzem plè de colorins, llumetes, i nadales pels altaveus. Claustrofòbic, si més no. I la Wendy hi sembla tota satisfeta, però jo no sé si duraria gaire, sense pensaments de suicidi.


Al post passat celebràvem el postersari del blog, i en aquest post toca celebrar l'aniversari de la Tiffany, que va tenir lloc el 12 d'octubre (fa uns quants dies, com veieu). I la noia no es pot queixar, perquè s'ha endut més regals que mai. En primer lloc el portàtil que presentàvem fa uns dies. En segon lloc, en Geir, que és un home generós, li va regalar un iPod, que aquí mostra orgullosament. (i no sé si us l'havia presentat. el simpàtic gorro rosa).


Fem un petit incís per comentar la meva impresió sobre els iPods, ara que n'he tingut un a les mans per primera vegada (si, si). Certament, és més maco i més cool que un reproductor mp3 normal, però per la resta, és una autèntica caca, m'atreviria a dir. Extremament incompatible amb diferents sistemes, utilitzant els seu propi format d'arxius, i enmascarant i dificultant sobremanera la còpia d'arxius des de l'iPod fins a l'ordinador (cosa que pots fer molt amigablement amb el meu mp3 creative Zen, tan simple i feliç). En resum, una misèria això de l'iPod, que m'ha sorprés molt desagradablement.

Però tant ordinador com iPod han quedat absolutament eclipsats pel regal estrella, per la Tiffany: una bossa repletíssima de xocolates. Això si que l'ha fet feliç, a la noia!


I per si fos poc, al casino del que hem parlat d'altres vegades fa una temporada que fan un espectacle de danses bollywoodianes, anomenat "The Merchants of Bollywood", i en ocasió de l'aniversari de la Tiffany vam decidir anar-hi tots plegats, guarnint-nos amb les nostres millors gales i tirant fotos ben borroses.


L'espectacle consistia en tot de cançons extretes de pel.lícules, amb les seves danses plenament bollywood corresponent. La impressió general: no va estar malament, però els dansaires eren més aviat dansaires d'acompanyament, i els hi faltava la figura central (és a dir, l'actor / actriu principal) que balla millor i que totes les pelis té. A part d'això, només realitzar fins a quin puc en dec ser coneixedor, d'això del bollywood, ja que em sabia totes les cançons sense excepció... shava shava!!


Canviant de registre musical, a Brisbane, un dia d'aquests, feien el que en deien el Greenfest, un festival amb la intenció de donar a conèixer avenços ecològics i iniciatives mediambientals. Tot plegat, acompanyat de cuines d'arreu del món i de concertillos amb certes tendències hippioles.

En primer lloc, i com que era gratis, l'èxit de participació era evident.


La veritat és que el festival va estar força bé, per què negar-ho. Algunes exposicions i xerrades interessants, molta floreta i verdor, i alguns concerts que també valien la pena, amb noms d'escenaris també verds i florits.


Destacarem uns tals 8ball Aitken, uns paios simpàtics, roqueros i amb una guitarra molona i original. A part que el cantant s'anava passejant pel mig del públic aprofitant les delícies dels sense-cablejats.


El festival en qüestió tenia lloc al South Bank de Brisbane, possiblement la zona més agradable de la ciutat, al costat del riu. Aquí ens teniu a nosaltres disfrutant de les delícies culinàries de la cosa. El paio ros de la cantonada esquerra de la foto, per cert, el que s'assembla al Dave Mustaine, és un noruec activista amb el que ens vam fer una mica amics. No ho sabia pas, però, jo, que era allà, quan vam tirar aquesta foto.


I de concertillo en concertillo, d'exposició a exposició, i de comilona en comilona, se'ns va fer de nit, cosa que ens va permetre veure la magnificència il.luminada d'aquesta nòria, des de dalt de la qual (no és que ho sàpiga, però m'ho imagino) deus tenir una panoràmica excepcional de Brisbane.


Tornant a les segures comoditats de casa i a les refrescants aigües de la piscina, què millor que unes poques afotos de salts estètics i tal. Aquí en Jett i en Geir demostrant certa plasticitat i coordinació en una foto que adornarà murals familiars.


I aquí jo, que... hummm... ahh... bueno, aquí jo!


I ho vaig fer tan bé que bé que em mereixia una cervesona, no?


En Chris, fill de la Wendy i cosí d'en Jett, tenia una guitarra per casa. I és un d'aquells casos en que et compres una guitarra per no utilitzar-la mai, així que vaig demanar-li si seria possible que me l'agafés prestada aquests mesos fins que marxem. I així ha sigut. De forma que ara sóc un guitarrista garatgero com déu mana. I de pas, se m'ha acudit la possibilitat de gravar alguna cosa i fer els meus primers pinitos com a mixejador / productor d'estar per casa. Ja us informaré, de com va la cosa. La pose de rock star, però, sembla que l'he de practicar una mica més.


I amb l'emoció m'he comprat fins i tot un micròfon, que la Tiffany ràpidament s'ha apropiat momentàniament per, en l'orgia gravadora, incursionar-se també en les gravacions parlades per meditació i aquestes històries que fa ella. Podeu, si voleu, baixar-vos la primera de les seves guies, aquí: http://patheya.blogspot.com/2008/10/three-minute-guided-relaxation.html. I en un futur n'aniran apareixent més en aquesta mateixa adreça. Aquí la tenim en la complexitat de l'estudi de gravació.


Acabant amb les expressions artístiques incontrolades de la familia, sabeu que en Jett participa a classes de ball cada setmana. I una d'aquestes setmanes hi havia una espècie de festival / competició amb l'objectiu que les petites dives ens ensenyéssin a tots els grans com ho fan. I entre els balls a ensenyar, la inevitable Macarena, tot un èxit mundial que Los Del Río encara se n'en riuen.


En Jett, tot espavilat ell, es va endur dues medalles de plata. La primera, pel ball en línea (ergo: Achy Breaky Heart), i la segona pel Hip Hop masculí. La meva opinió és que el noi té un bon control del cos i sap com moure'l amb certa plasticitat, però ha de treballar en temes de ritme, ja que li costa força seguir-lo. Però vaja, tot arribarà, i les medalles no les hi treu ningú.


Al final, tot plegat ja era una mica més anàrquic, i grans i petits s'ajuntaven per qualsevol ball que toqués, se sapiguéssin o no els passos. :-) Aquesta foto, per cert, em sembla una de les més brillants que tinc de la mare de la Tiffany.


Deixant enrere els somnis de fama artística, però, tornem a la crua i brutal realitat, que és la de col.locar armaris a la cuina. Com m'agrada, el drama, eh?


Aquests últims dies ha passat una cosa curiosa i, per mi, una mica inexplicable. Recordareu que córren per aquí una familia de noruecs ex-veïns dels Lewis. Bé, el més jove de tots ells és un noi adolescent de 15 anyets, que va una mica de llest tal i com li correspon a l'edat. Bé. Al noi, cosa que em sembla molt bé, li agrada el metall, cosa que li assegura un bon futur. Uns dies més tard que els trobéssim per dinar, tenia lloc a Brisbane un concert d'Slipknot i Machine Head, un concert al que m'havia plantejat anar ja que l'últim de Machine Head (The Blackening) crec que és brillant, però que, com que Slipknot no m'agrada massa, vaig considerar que no valia la pena.

Bé doncs, el nano anava a anar al concert en qüestió amb el seu pare, que avorreix aquest tipus de música absolutament. I no sé ben bé com va acabar anant la cosa que, sense jo enterar-me, i després d'haver jo estat parlant de les excel.lències del metall amb el quinzanyer en qüestió, la familia noruega va acabar convidant a en Geir (el primer dia que el veien) a anar al concert amb el crio, lliberant al pare d'aquesta càrrega. I al Geir ni tan sols li agrada aquest tipus de música.

Fins i tot, com que en Geir no té carnet, el pare els va conduir a tots dos fins allà, i els va anar a buscar. I jo, mentrestant em vaig quedar a casa veient una peli de Harry Potter i, honestament, sense comprendre molt bé que a ningú se li hagués ocorregut que potser hagués tingut més sentit que m'hi convidéssin a mi.

Però vaja, que me n'alegro que el concert estigués bé. Per absolut despit ja he pillat entrades per veure als The Haunted, que vénen d'aquí poc també. Suposo que per aquests motius la gent córre a follar-se al primer que troba quan la nòvia els hi dóna carbasses. Oi?

Acabem amb les fotografies d'aquest post amb una curiositat. La mare de la Tiffany té una ufanosa tomaquera de tomàquets cherry al jardí, i el dia anterior n'havia collit uns quants, tot deixant-los a la fresca en una cadira. Doncs bé, el dia següent estaven tots esparcits pel jardí, diligència d'algun corb, i un d'ells, sorprenentment, va anar a parar en curiós equilibri aquí dalt. Extrany, si més no.


I ja per finalitzar la cosa, anem a parlar una mica del futur, que ja hi ha forces coses a parlar. En primer lloc, el proper cap de setmana, i cobert pel proper post, tots plegats anem a passar un parell de nits a North Stradbroke Island, una illa que sembla que triomfa un huev i que no està massa lluny d'aquí.

Després, tenim els meus senyors papes totalment confirmats per la seva vinguda a les Austràlies. Els tindrem per aquí del 22 de desembre al 2 gener, disposats a passar un nadal nevat com déu mana. Aquests dies, si tot va segons lo previst, els passarem repartits en tres destinacions. La primera, aquí a la Gold Coast, incloïnt dinar de nadal i lo típic. Després ens traslladarem cap al ben mig d'Austràlia per visitar Uluru, Alice Springs i el centre vermellós en general. Tot plegat acabarà a Sydney, la ciutat sexy, on hi passarem el cap d'any amb els famosos focs artificials del Sydney Harbour i tota la pesca.

Els meus pares marxaran, doncs, el 2 de gener, i el meu visat expira el 12, així que em pategen fora del païs. Per apurar al màxim, ja tenim billets per marxar. I això serà l'11 de gener, que volarem des de la Gold Coast fins a Kuala Lumpur, la capital de Malàsia, on començarà el nostre tour asiàtic 2009. Així de bones a primeres, tenim un altre vol, una setmana després, des de Kuala Lumpur fins a Padang, a la illa indonèsica de Sumatra. Allà ens hi estarem un parell de setmanes per tornar a l'àsia continental i continuar, per terra, a través de Malàsia i Tailàndia. I si el temps i l'economia ho permet, allargarem la cosa per fer el complet: Cambodia, Vietnam i Laos. Però d'això si que ja en tindrem temps de parlar-ne quan toqui!

Mentrestant, moltes coses a fer i poc temps per fer-les, com de costum!

Ale doncs! De moment res més!

Salut i pessetes!!

El post centenari

Doncs si, senyores i senyors, dames i cavallers. Qui ho havia de dir però aquest ja és el post que fa 100 des que aquest blog va néixer fa més de dos anys. Tal i com sóc persona que comença moltes coses però no és necessàriament consistent, és motiu d'orgull i satisfacció l'arribar a aquesta màgica xifra, aconseguida sense trampa ni cartró, sino al contrari, amb suors, llàgrimes, tecles, hores i clicks.

Però tot això no hagués estat possible sense el vostre incondicional suport, amics lectors. I és gràcies a vosaltres que he continuat al peu del canó. Bé, això no és cent per cent cert, tampoc, però queda bé en aquest tipus de cerimònies.

Lo cert és que el blog aquest, a aquestes alçades, ja forma part integral de la meva rutina, i trobo absolutament divertit i compensant anar-lo escrivint. Els últims dos anys de la meva vida, ara per ara, han estat puntual i fidelment documentats en aquestes pàgines (allò explicable, es clar), i no m'imagino no continuar fent-ho, per difrute personal i comú.

Però no és menys cert que fa gràcia que tots vosaltres, coneguts i desconeguts, aneu llegint més o menys tot el que passa per aquí. Així que gràcies!

Mai ho he comentat fins ara, però suposo que és moment de treure una mica de números, perquè us feu una idea de la magnitud de l'èxit. Aquest blog es va obrir el setembre de 2006, encara que de fet, el primer post va ser escrit el juny del 2004, però és un post pilot irrellevant... encara que l'estigui comptant a efectes de centenarisme.

En aquests 100 posts hi ha incloses més de 2200 fotos (és possible, això? collons, déu n'hi dó!), així que ja ens heu vist de tots colors! El post més llarg és el cinquè de les sèries sudafricanes, anomenat "Tradicions i animalades", i el que té més fotos, amb 60, és el setè dels Ozcaripatris, "Sydney és sexy com el rock n' roll".

Analitzo les visites des de març del 2007. Des de llavors, n'he rebut unes 4500, repartides entre uns 3000 visitants. Això vol dir que, com a mitjana diària, tenim unes 8 visites i pico. Això ha tingut els seus moments de més i de menys, i en aquests últims mesos, estem per sobre de les 10 visites al dia de forma còmode.

No tots els visitants són gent que em coneix, i que eren i són el principal objectiu d'aquest blog. Un 30% prové de google i d'altres buscadors. Si traiem les clàssiques "bert29", "bert noruega", "bert29 blogspot" o "el bert s'envà a australia", les búsquedes més populars són, previsiblement, "homes despullats", útilment "treballar a noruega" i sorprenentment, "amritsar". I n'hi ha una bona colla de cada. En total, gent ha arribat a aquest blog mitjançant més de 1000 búsquedes diferents, així que el factor google sembla que està ben cobert.

Certament, el dia en que vam aparèixer en portada de La Vanguardia digital (8 de setembre de 2008) és, de llarg, el dia que hem rebut més visites, amb més de 400. Fora d'aquí, mai hem superat les 40, que tampoc està malament!

Us podeu subscriure a les novetats mitjançant l'email o mitjançant un lector RSS. Entre uns i altres tenim una mitjana de 20-25 subscrits, cosa que em sembla molt exitosa, ja que vol dir que, com a mínim en algun moment, tots vosaltres hi vau estar interessats a llegir-ho habitualment, el que hi posava aquí. I mai us ha semblat prou pesat com per desubscriure-us. Si us voleu subscriure ara i fer créixer aquests números per les propers 100 posts, ho podeu fer a la cantonada superior dreta d'aquesta pàgina! Gràcies!

En quant als comentaris, tot i que jo diria que per la de gent que llegeix aixòs, sembla no comentar gaire ni déu, hi ha més de 350 comentaris, dels quals pràcticament la meitat deuen ser meus. Això fa que cada post en rebi uns 3,5, més o menys. Sembla que comentàveu molt més durant l'etapa noruega que després. De fet, absolutament tots els posts fins que vam marxar de Noruega ténen algun comentari, i això no passa, en absolut, després. És cert que en tres mesos, des de mitjans d'octubre del 2007 fins a mitjans de gener del 2008, que correspon a quan estàvem viatjant des de Noruega fins a Austràlia, només vaig escriure un post, i això sembla que va fer perdre el ritme de la cosa.

El post que ha rebut més comentaris, amb el número semi-impossible de 35, és el primer concurs, que es trobava a "Post de control". I ja sabeu, si voleu fer història i superar aquell número, apa tots a comentar.

Parlant de concursos, se n'han fet quatre en aquests 100 posts. El primer el va guanyar l'Òscar Sahun, els dos següents l'Anna Asbert, i l'últim l'Òscar Òdena. La qual cosa vé a dir que si et dius Òscar o Anna tens moltes més possibilitats estadístiques de guanyar. :-)

I per últim, per acabar amb aquest ball de números, acabarem amb el menys exitós de tots, i que per alguns és el més important: els diners. Des que hi ha anuncis al blog, he guanyat la fabulosa quantitat de 9,68 dòlars, que és una absoluta misèria, en un any i mig. Entenc que la gent que entra al blog no està massa interessada en els anuncis i, pel que he vist, els que es mostren són bastant poc rellevants, però vaja, si no fos perquè escric per amor a l'art estaria força deprimit...

I aixòs. Segur que aquest seria un bon moment per fer-ne un, de concurs, però no ho faré. De nou, gràcies a tots per seguir aquí!

Així que, amic blog, gràcies per haver-me acompanyat durant tots aquests posts, i moltes felicitats!


Un dia força ennuvolat, aquest de les celebracions! :-)


Però vaja, que el blog i tots plegats estàvem igual de contents.

Ara però, sense temps per perdre, cap al post 101!

Percussions, visitants, noves joguines i dos arbres menys sobre la faç de la terra

Doncs aquí seguim. I seguim amb ocupacions similars a les que ens ocupaven durant el post passat, amb la qual cosa, seguim força ocupats. Així que no insistirem amb el tema aquest.

Cada cop que escric penso que serà el moment de presentar-vos alguns dels projectes amb els que he anat treballant, però per pitos o per flautes, la cosa sempre s'allarga una mica més, així que aquest cop tampoc serà l'escollit. Segueixo esperant que ben aviat pogueu veure alguns resultats productius de la meva ocupació permanent.

Aquests dies celebràvem una efemèride remarcable: el 22 de setembre, exactament, va fer dos anys que vaig marxar de Catalunya per endinsar-me en aquestes aventures arreu del món. Derivat d'això, també fa dos anys que vaig començar aquest blog, i es clar, fa dos anys que visc amb la Tiffany. I aquest últim fet, naturalment, s'havia de celebrar, i què millor que amb un soparet acompanyat d'unes copetes d'espumós (que aquí no es pot dir ni xampany ni cava, es clar, així que és simplement "bubbly").


Per cert, que el RESERVED estava a totes les taules i no l'havíem pas reservat. I el restaurant tampoc és que fos un d'aquells de celebrar aniversaris, sino que era la pizzeria barata (però bona eh, oju!) amb ofertes entre setmana. De classe, això si, no n'hi falta, en forma d'estàtues evocadores.


En aquesta foto podeu observar més precisament el mostatxu que apuntàvem al post anterior, i que no serà pas definitiu, sino que, com ens passa de vegades a aquells que tenim la sort de gaudir d'una mata de pèl a la cara abundant, estic en procés d'experimentació.

Sembla que va ser ahir, per cert, eh, que vaig marxar de les Catalunyes! I en menys d'un any, ves per on, ja hi tornarem a ser. Així que vaja, està a la volta de la cantonada, això!

Un excitant event pels amics del metall passaria un parell de dies després. Els Testament, un dels grans grups de thrash metal, venia a tocar a Brisbane aquella setmana. I el dia abans, a Southport, just al costat de casa, el seu bateria del moment, l'excel.lentíssim Paul Bostaph, ex d'Slayer i d'uns quants d'altres, donaria un clinic per uns quants privilegiats.

I mira tu, acompanyat per en Geir, que en els seus anys mozos també li molava això del metall, vaig tenir la bona idea d'assistir-hi, amb bigoti i actitud!


No havia assistit mai, a un clinic de bateria, i sincerament no sabia jo massa bé com funcionava la cosa. I bàsicament l'home es va tocar 4 temes del nou disc dels Testament, un solo i molta xerrameca contestant a preguntes dels assistents.

Començant per lo més important, el senyor Bostaph és un bateria com la copa d'un pi, i veure'l tocar així de prop impressiona una mica. Per algú que sempre s'ha sentit atret cap als bateries, és un gustasso poder gaudir d'un derrotx (!) d'habilitat així.

Podem veure, per cert, que a l'esquerra hi ha una tele que enfoca tota l'estona als peus d'en Bostaph, ensenyant així el que fa amb el doble bombo. Penseu que la majoria d'assistents, es clar, eren també bateries amb ànsies d'aprendre.


Però com ell mateix va comentar, l'home (que està una mica entrat en anys des que el vaig començar a seguir allà a mitjans dels 90, quan va entrar a Slayer) no és necessàriament atractiu mentre toca, i sembla que tot plegat li faci molt de mal.


I si la part on tocava induïa a l'orgasme (i a considerar molt seriosament l'adquisició de l'últim disc dels Testament), escoltar-lo va ser fins i tot més interessant. Si de vegades t'esperes que una estrella del metall com així pot estar una mica penjat, en aquest cas en absolut. El paio té el cap perfectament amoblat, és absolutament professional, és humil i sap més que bé el que es diu.

A part de consells i detalls tècnics com a bateria, l'home es va extendre força amb cotilleos de la indústria, i en particular d'Slayer, i amb ensenyances per la vida de músic.

Recordo quan era un adolescent metaller entregat, que trobava una mica decepcionant el fet de descobrir que els meus herois metallers, tot satànics i agressius ells, en comptes d'arrencar-lis el cap a rates vives amb la boca, vivien una pacífica vida amb la seva dona i fills en una casa dels suburbis. Però a l'hora de la veritat, quan vas a veure un grup, et compensa força més uns paios amb el cap ben moblat, professionals i que sàpiguen el que es fan (com per exemple els Slayer mateixos), que no pas uns adolescents irresponsables drogats i borratxos i fumats que et vénen a tocar una hora i es piren (em vé al cap un decepcionant concert de Pantera, aquí).

Pues eso. Un gran paio, el senyor Bostaph.


Per cert, que no em vaig fer cap foto amb ell ni res, tot i que si que hi vaig parlar una mica personalment. No en sóc gaire, d'aquests idolismes, jo.

El dia següent els Testament tocaven a Brisbane, i vaig estar tot el dia dubtant si anar-hi o no, i finalment em vaig fer enrere, ja que la cosa barata no era. Però vaja, no hagués estat de més, anar-hi, tampoc. El que segur que va fer, aquesta trobada percussionista, és donar-li una empenteta al meu interès cap al metall. I fixeu-vos com d'empenteta que és que uns dies després vaig somiar que tenia un affair homosexual amb el cantant de Machine Head. Sorprenent somni, pardiez!

El nou disc de Machine Head (nou del 2007, però no el coneixia encara), per cert, que es diu The Blackening, és tot un discàs!

Canviant de tema, la Tiffany ja fa un temps que insisteix en que, per viure satisfactòriament aquesta vida de nòmades que sembla que estem destinats a viure, necessita un portàtil. Al viatge de la furgo la bona gent de Worldnomads ens en van proporcionar un, amb la qual cosa la noia estava entretinguda, però en aquest últim viatge només teníem el meu i tot plegat ja no era tan complet.

I la veritat és que no pensàvem comprar-lo fins poc abans de marxar, però en un d'aquests milers de pamfletos insolicitats que t'arriben a la bústia vam veure que havien obert una nova megabotiga electrònica a les rodalies, i incloïa uns quants portàtils a preus irrisoris.

Al cap de poc vam anar a donar un cop d'ull, i utilitzant tècniques comercials més velles que el cagar ajupit, un dels venedors ens va vendre la moto que només els hi quedava una unitat del portàtil que més ens molava, i que inclús ens el podia rebaixar una mica més. El preu final: una mica menys de 300 euros per un portàtil nou, Compaq, absolutament suficient per les necessitats de la nostra mestressa. Així que no ens en vam poder estar de comprar-lo, per la felicitat de la mestressa que diem, que es passa el dia descobrint divertides funcionalitats del Vista i canviant el color de les finestres i el fons d'escriptori :-)


La veritat és que n'hi havia una bona quantitat, d'aparells electrònics varis a bon preu, en aquella botiga. Un altre dels que estàvem interessats és una càmera de fotos, que de fet, necessitem fortament per enfrontar-nos a la tornada a través d'Àsia, ja que la que tenim, la pobra, ja ha tirat massa fotos com per aguantar-se massa sencera, i comença a fer llufa per vàries bandes. I quan n'estàvem mirant algunes que ens podrien anar bé, en Geir (que també corria per allà) se'ns va avançar i, fent gala de l'inherent i sorprenent consumisme dels noruecs, es va comprar un camarot del copón. S'ha de dir que la càmera, però, està realment bé, i si l'aprens a fer anar una mica, et tira les fotos que vol, amb definició perfecta.


Per cert, que no sé com s'ho va fer en Jett per aguantar el pal aquest d'aquesta manera... hi haurà truco?


I acabem amb el trio de fotos d'aquesta nova càmera amb un guitarrista concentrat. Aquesta guitarra està aquí des que el germà de la Tiffany era adolescent, i està feta una mica un trasto, però vaja, que per uns pinitos serveix perfectament.


Esperem que en breu en poguem presentar la nostra, de càmera nova, també. Però encara estic buscant la barreja perfecta entre mida (no vull que sigui massa grossa, si l'hem d'anar carregant pel món), qualitat i preu. Ja veurem!

Segur que algun dia ja us he parlat del canal de televisió SBS, que segurament és el millor canal de televisió generalista i en obert que mai he vist. El motiu, resumint, és que són uns hippies multiculturals esquerrosos, com jo mateix, i està plè de documentals interessants, notícies crítiques i sèries irreverents. A més a més, dónen 4 partits de la Champions League per setmana (que no és que sigui massa esquerrós això, però vaja) i, per colofó, cada vespre ofereixen una peli d'algun lloc diferent del món, la majoria d'elles molt interessants, excepte les espanyoles (la última, la força infumable "Más de mil camaras velan por su seguridad"). Però a part d'aquestes, pelis israelianes, iranianes, georgianes, brasileres, coreanes, sudafricanes, finlandeses, russes i demés d'aquelles que fan pensar i que t'ensenyen punts de vista artístics i socials prèviament desconeguts. No sé si ho fan això, en cap canal de les espanyes (sincerament, mai he mirat massa la tele), però ho trobo una idea particularment brillant.

Recordareu que comentava al post anterior que havíem descobert la gràcia dels Sims, i que la Tiffany m'estava intentant seduïr aprofitant la meva debilitat per la roba interior. Doncs bé, al final li va sortir bé, la cosa (com la vida mateixa, el joc aquest) i ara estem enmerdats en matrimoni, hipoteca i fins i tot xurumbels. El primer retoño és una nena que es diu Cookie. La pobra, però, sembla que no ha sortit massa maca i té un extrany bigoti (cosa que es porta, això del mostatxu, aquests dies). És tota una tasca titànica, això de guiar la petita Cookie pels dificultosos mons de la parla i el caminar!


L'any escolar, a Austràlia (i a d'altres països) està més ben pensat del que ho està a Espanya. M'explico: en comptes de fer tres mesos interminables de vacances a l'estiu, en fan un mes i mig, i la resta es reparteix en tres periodes d'un parell de setmanes, de manera que tot plegat té una composició força més saludable per tothom. Ara ens trobem en un d'aquests periodes de vacances escolars, i activitats per nens proliferen a tot arreu, entre elles un curs intensiu de la dansa a la que en Jett ja sol anar els dissabtes durant la resta del temps.

Per aquesta ocasió, les classes tenien lloc a l'estudi particular del senyor professor, al pati de casa seva i que està més que currat, amb decorat de carrer dels anys cinquanta inclòs. Aquí veiem a en Jett guiant amb mà ferma les evolucions de la seva nena del moment, sota la mirada atent de la Tiffany i en Geir, reflexats al mirall.


Però si alguna cosa especial ha passat durant el transurs d'aquest post és sens dubte la inesperada visita dels amics gresquils Alberto i Luque, acompanyats per l'Adriana, senyora de Luque. Molts dels lectors els coneixeu perfectament, a aquests tres personatges, però pels altres, l'Alberto i el Luque són companys tant de l'universitat com de la època daurada de Telecogresca (daurada perquè és quan hi era jo).

El fet és que tots dos són enginyers i doctors en telecomunicacions, i treballen als departaments de processament de veu de les universitat de Lisboa i Barcelona, respectivament. I cada any els màxims experts mundials en aquestes tasques es troben a l'Interspeech (oi?), un congrés itinerant que, aquest any, i per aquelles casualitats de la vida, tenia lloc a Brisbane. I l'Adriana, llesta com és, ha aprofitat per visitar un client de la seva empresa a Austràlia per apuntar-se a la moguda. Així que, fent un forat a l'apretada setmana dels nostres amics, vam fer lloc per trobar-nos per sopar, birres i xerrameca.

Les fotos de la trobada són certament insuficients i insatisfactòries, però un cop més serveixen per donar fè de la trobada en si. Tenim a l'Alberto a l'esquerra, al Luque mig tapat pel pal i l'Adriana al seu costat. Els dos de la punta són companys portuguesos de l'Alberto.


La vetllada, com que som tios grans i madurs, va transcórrer plàcidament i sense estridències, i no ens vam veure empesos en les nits de vici i perdició que emana la vida nocturna de Brisbane.

Va ser una trobada curta però satisfactòria després d'un parell d'anys de no haver-nos vist en absolut. Que ja és lo seu! Sort en els projectes futurs de tots tres, i ens veiem, a Barcelona o a Lisboa, en el transcurs de l'any que vé!

Tancarem el post documentant un trist event que ha tingut lloc aquests últims dies a casa nostra. I és que en Bill i la Virginia han decidit que no volen les palmeres més i estan en procés d'eliminar-les totes en cruel palmericidi. I el procés és el de lligar la palmera al cotxe, cop de serra i ale. Un procés tan interessant com dolorós per les entranyes d'un hippie com jo.


Sembla que aniran procedint a l'eliminació per etapes, i en aquesta primera en van degollar a un parell. Aquí tenim a l'omnipresent Geir preparat per capturar el moment de la rendició final de la segona palmera, mentre en Bill, buit de sentiments, li lliga la soga executora al voltant del coll.


I finalment, en un moment plè de dramatisme, l'orgullosa palmera cau derrotada amb gran estrèpit, estirada pels poderosos cavalls gasolinats. Uns moments de silenci i rèquiem per les palmeres. Un cop més, l'home imposa la seva voluntat sobre la naturalesa.


L'excusa per l'exterminació d'aquests arbres és que "no són autòctons d'aquí". La mateixa excusa per exterminar conills, porcs, guineus i gripaus. Si hi ha alguna cosa que no és d'aquí més que cap altra, és el senyor home blanc. Aquest si que no és d'aquí.

Que se sàpiga que, si bé sóc el primer a oferir-me voluntari per arreglar i ajudar en qualsevol tasca domèstica en la que calgui ajuda, vaig refusar amb orgull adolescent el participar en la talla i eliminació del cadàver. Estaríem bons!!

Acabarem ara si amb una notícia d'última hora que m'omple de satisfacció, i és que els meus senyors papes han confirmat la seva arribada per aquestes terres cap allà al desembre, poc abans de que nosaltres mateixos ja haguem de marxar. No sabem encara massa com anirà la cosa, però evidentment en sereu informats, com sempre, puntualment.

I deixarem aquí la cosa. Tot plegat evoluciona cap a un nou estiu, plè de calor enganxifosa que esperem manejar amb solvència!

Ha sortit llarguet i plè de text, aquest. Quines coses. Fins la propera doncs, que vagi molt bé!