Sudàfrica VI: Moraleja i au revoire!

La paraula moraleja mai m'ha agradat massa, perquè em recorda a comadreja... tampoc és que tingui res en contra d'aquest simpàtic animal xoriço de gallines... potser perquè no en tinc pas, de gallines.... no sé... però farà el fet com a títol d'aquest últim i definitiu post de les cròniques d'aquesta primera visita d'un servidor a l'hemisfèri de sota.

La primera moraleja del viatge seria, tal i com em van confirmar oficialment al museu de l'apartheid, que no sóc blanc.

I la veritat sigui dita, me'n congratulo.

A la nostra tornada a la fortalesa, a Johannesburg, només ens quedaven ja dos dies hàbils a terres sudafricanes (com passa el temps!) i un pilot de coses a fer i un molt poc temps per fer-les. Com sempre passa en aquests casos, va tocar seleccionar, i la selecció va ser el recomanat i necessari museu de l'apartheid i Gold Reef City, just al costat, un parc d'atraccions creat al voltant d'una mina d'or, i segons definició de la Lonely Planet i la meva verificació posterior, més semblant a Disneyland que a una mina d'or. Però s'han de tenir en compte les necessitats infantils, així que... :-)

Coneguda la reputació d'en Jonny en temes orientatius, em vaig assegurar el dia abans d'enterar-me com s'arribava al lloc en qüestió (molt fàcil... just agafar la M1 cap al sud, direcció Bloemfontein, i és sortida directa). Li vaig comentar al Jonny amb les meves millors paraules, però la seva reacció va ser: ufff... no agafarem pas la M1... ok doncs... no l'agafarem pas...

Empaquetats al cotxe ell, la Tiffany, en Jett, la Joey, el Troy i jo mateix (la Sevika currava), tot agafant la M5 o algo, ens vam dirigir a la nostra destinació. Després de vàries pèrdues, vàries voltes, vàries preguntes a vianants aleatoris i varis renecs de ressentiment, vam anar a parar a la M1 (que podíem haver agafat a 2 km de casa), i subseqüentment a la zona desitjada, porta per porta el museu i el parc d'atraccions.

Vam decidir anar primer al museu, acomplint la pràcticament increïble tasca de convèncer a 2 nens (el Troy no compta), de que han d'anar a aquest avorrit museu en comptes de tots els colorins i muntanyes russes i coses que veuen a l'altre cantó de carrer :-)

Al comprar l'entrada et donen una targeta, que t'etiqueta com a blanc o no-blanc, i que et dóna accés a entrada al museu per diferents portes, depenent del color, tal i com era en temps de l'apartheid.

I tal i com us deia, la targeta que em van donar a mi (i a la Tiffany, i a la Joey, i al Troy) va ser NON-BLANKE, (en afrikaans), cosa que em va fer força gràcia.

Perquè clar, el que allà s'entén i s'entenia com a blanc és el típic europeu ros amb ulls blaus, d'origen holandès sobretot i britànic, que és el que es veia per allà en temps apartheids... en Jonny, òbviament, així com el Jett, que és blanc com la llet, el pobre, encaixen perfectament en aquesta descripció, i van ser atorgats amb la corresponent BLANKE targeta.

La Marta ja em comentava, la setmana anterior, quan ens vam trobar, que la gent allà no la considerava blanca, sino una espècie de musulmana clara (!)... vaig trobar la descripció i la situació molt interessant.. i va ser fredament confirmada aquí... sens dubte això fa pensar en lo diferent que hagués sigut la nostra vida a sudàfrica en temps d'apartheid (ergo, 15 anys enrere) siguent blancs de veritat com ens considerem o blancs de pacotilla com ens considerem :-)

El museu en si és força interessant i cobreix amb escreix la cronologia de l'apartheid, des dels motius i origens, el desenvolupament i creixement, la resistència i la mort d'aquest abominable sistema, amb testimonis i videos de primeres persones de tots els bàndols i opinions. Imprescindible per entendre la història recent i el present d'aquest pais.

Suposo que tots teniu unes nocions suficients del en què consisteix l'apartheid. Per als qui no, tot i que ja ho he anat mig explicant en posts anteriors, en faré un petitíssim resum... els colonitzadors de sudàfrica en un primer moment (segles XVII i XVIII) van ser els holandesos (anomenats aquí boers o afrikaners), que eren sobretot pagesos... al segle XIX van arribar amb força els britànics, amb ganes d'enfortir el seu imperi, i a grans trets, anys i guerres pel mig, ho van aconseguir... la influència i poder boer va empetitir-se molt, i va provocar l'aparició d'un sentiment de recel i "venjança" contra els britànics rivals, i sobretot, l'amenaça negra a la seva supremacia. Amb els anys van desenvolupar un "background" suficientment fort per vendre a l'electorat (que només era blanc) les seves idees de segregació, sense amagar ni un pèl els motius i objectius. La por va marcar una victòria a les urnes que va significar el començament d'una era que va durar uns 35 anys, marcada per la total separació de races en tots els aspectes... llocs de treball, llocs de residència, transports, zones de trànsit, restaurants, etc... venguda com un intent de desenvolupar cada raça de forma independent segons els seus costums ancenstrals, però a la pràctica, siguent una dominació i privilegi total de l'home blanc (que no jo).

Per més informació: Apartheid

Bé... tot això ho vam haver de veure amb relativa rapidesa... ja que el sector infantil no parava de posar pressió per saltar a l'altre cantó del carrer el més aviat possible... així que només vam poder mig satisfer les nostres (meves, sobretot) ànsies històrico-documentals :-D

Suficient, de totes maneres, per despertar en mi un creixent interés en aquest fascinant tema.

A l'altre cantó del carrer les coses eren ben diferents, però tenen uns origens comuns. La ciutat de Johannesburg, pels qui no ho sabeu, és força nova, de finals del segle XIX, i es va formar al voltant de la descoberta d'un inmens filó d'or, el més gran del món en el seu moment, i que, en dates d'esplendor, proporcionava el 30% de tot l'or mundial... Òbviament això va crear un pilot d'inmigració -i un gran interès dels britànics, principals explotadors a la llarga-, i va fer créixer la ciutat ràpidament.

Gold Reef City neix al voltant d'una d'aquestes mines... muntant un parc temàtic rollo Port Aventura relacionat amb la febre de l'Or. Actualment, has de pagar una senyora entrada per l'accés, i un senyor ticket extra per veure les mines (i un doble ticket extra per veure tot el procés de tractament de l'or). Com que no teníem massa temps, ja que tots plegats havíem d'anar a recollir la Sevika al curro, vam obviar el doble ticket i ens vam concentrar en les mines. Finalment, recordant els problemes del Troy per descendre a les profunditats (veure Wonder Cave al capítol I d'aquestes sèries sudafricanes), i veient el preu, només vam baixar el Jett, molt interessat en el tema (això s'ha d'aprofitar!), la Joey (que s'apunta a un bombardeo), i jo (que encara més).

Per fer-ho encara més fascinant pels nens, ens van donar un casc i una llanterna i ens van baixar a uns 300 metres, al nivell 5 dels 35 en que consisteix la mina -de 3500 increïbles metres de profunditat :-O -, i ens van explicar de forma molt curta però molt interessant el funcionament de la cosa i la història de la mina en particular, la majoria de temps en pràcticament absoluta foscor. Seria baladí explicar-vos ara com funciona la mina sense poder, com a mínim, fer gestos amb les mans, així que us deixaré que aneu a veure-ho... però no sense esmentar algunes curiositats, com que la mina tenia un llenguatge propi, format per 1500 paraules, sense verbs, amb origen 80% Xhosa -la tribu predominant de la zona- i amb retalls d'altres idiomes -actualment sudàfrica en té 11 d'oficials-. La mina va estar oberta durant 70 anys, i té una història força tumultuosa, plena de vagues, enfermetats, bloquejos, carregaments policials i demés, però va apanyar-se per produir desenes de milers (no exagero) de tones d'or. En un moment del recorregut ens vam parar i el guia ens diu, mireu allà... i allà hi havia un paio assegut, enmig de les roques -del qual no recordo el nom- que ens va fer una demostració d'uns 15 segons del treball a la mina... primer picant pedra i després amb una maquinota que feia un escàndol descomunal. I vaig pensar... quina feina, aquesta... Tirar-se tot el dia assegut aquí esperant grups de turistes blancs o semi -com erem tots al grup- per fer-lis 15 segons de soroll... és molt millor que treballar de miner, igualment, és clar... :-D

M'hagués agradat veure el tractament dels pedrots d'or que n'extreien, però no hi havia temps... així que a imaginar-s'ho! :-)

De fet, només va donar temps de pujar a una atracció, i el destí ens va dir que no podia ser cap altra que la noria, ja que les dues "emocionants" a les que vam pretendre pujar estaven o massa plenes, o l'acabaven de tancar per revisió. Res més que una completa vista de la ciutat, des de la nòria.

De fet, d'atraccions aquestes que marejen, tampoc ho he sigut mai gaire, jo... així que amb una nòria vaig que xuto.

Així que, tot ràpidament, amb en Jonny ben estressat, vam engegar cap a l'atemoridor teòric super trànsit que ens havíem de trobar, arribant a buscar la Sevika uns 10 minuts abans d'hora... ja que, misteriosament, i una vegada més, el trànsit en qüestió no hi era pas...

La tarda la vam gastar degustant un sushi que els nens havien estat demanant durant les 3 setmanes que portàvem allà. Vam anar a l'SPAR a comprar els ingredients. L'SPAR, de fet, és la cadena de supermercats més extesa a Sudàfrica. Això em recorda quan, quan era petit, pensava que l'SPAR era la petita botiga del carrer del costat de casa meva, el del Different Disc.. i òbviament havia de ser la única que hi havia :-)ç

La Prenuka ens va omplir de tatuatges de Henna i, sense ni tan sols emborratxar-nos, ens vam disposar a dormir la nostra última nit a Sudàfrica. Per una banda, semblava que fos ahir mateix, quan vam arribar tres setmanes enrere; però per l'altra, estàvem ja tan acostumats a fer vida allà que es feia extrany marxar.

Però bueno :-) S'havia de fer. L'últim dia només va donar per totes aquelles coses que es deixen per l'últim dia, com omplir les reserves de vi amb 4 ampolles de bon vi sudafricà a baix preu (vi guanyador de premis al mateix preu que vi cutre a Noruega), o empaquetar les, com no, més coses de les que portàvem a l'anada. Últim bany a la piscina i tots els trastos cap al cotxe!

El dinar de despedida el vam fer en un restaurant africà de Sandton, al bell mig de la plaça Nelson Mandela (que, em sap greu dir-ho, però al final fa una mica de pudor, la sobreexplotació d'en Nelson Mandela... estic segur que a ell és al primer al que no li fa ni puta gràcia... carrers i places i estàtues a tot arreu), de força luxe i, segons deien els Stensbys, absolutament espectacular en tots els sentits.

Doncs estava prou bé, però tampoc és que fos tanta maravella. Com a punt curiós, ens van venir a pintar la cara amb pintures africanes tradicionals, cosa que tenia la seva conya, i en podeu veure els resultats més avalls. Tot i així, no sé fins a quin punt era realment tradicional, ja que tenien plats marroquins, egipcis, etíops, sengalesos, sudafricans.... vaja, que pel turista que va a "Àfrica" suposo que està bé... però és com tenir un restaurant europeu amb pizzes, paella, goulash, bacallà d'Islàndia i musclos brusel.lencs... que si, que pot estar bo, però jo no el catalogaria especialment com a tradicional...

Cap queixa, però. Tot estava molt bo i, si bé era car del copón, res a comparar amb qualsevol restaurant cutre noruec!

I així la nostra experiència sudafricana va arribar a la seva fi, després de la despedida llagrimera -tot i que en Jonny i en Troy vindran ben aviat- i el pertinent cop d'ull al car Duty Free, vam empaquetar tots els trastos a l'avió d'Air France amb intenció de no perdre'ls, i cap a Paris!

Un parell de moralejas més del viatge, mentre creuem el continent africà de tornada cap a la vella europa, serien que, si fos per mi, difícilment triaria a la Sevika i al Jonny com a amics. Som molt diferents amb moltes coses, i no crec que ens acabéssim d'entendre. No hi ha cap queixa de brutal consideració, si més no res que no esperéssim, però tampoc es va crear allò que dius una relació imborrable, considerant que vam estar 3 setmanes junts tota l'estona. De fet tampoc la Tiffany va fer-ho, de triar-los... elles dues eren de les poques extrangeres angloparlants que vivien a Hamar, amb lo qual les circumstàncies les van empènyer a fer-se amigues. Alguna cosa així com el Raul i jo, que en algun post posterior en parlaré.

Una altra moraleja, aquesta evident, és que nosaltres, orgullós home blanc occidental, tenim MOLT que aprendre d'altres cultures. Vaig sentir el mateix quan vaig anar al Marroc, i altre cop ara. La gent és molt més amigable i molt menys desconfiada, i no tenen aquest etern aire competitiu que tenim per aquí dalt. Us remiteixo als altres posts per veure exemples d'aquest punt.

En tot cas, una moraleja clara i comprovada és que finalment, si, l'aigua a l'hemisferi sud s'escorre pel forat de la pica en sentit invers que aquí. Aquesta la vaig poder verificar un cop tornats. Però ni que sigui per això, ja val la pena, fer la llarga caminata fins allà sota!

A l'avió de tornada, mentrestant, m'he d'enorgullir que, jugant a un 50x15 en francès que tenia a la meva pantalla particular, vaig aconseguir fins a 32000 €! I això perquè no em vaig plantar als 64000 com de ben segur hagués fet si hagués sigut de veritat (i ja ni t'explico en francès! No vaig entendre ni la pregunta!)

Amb aquesta satisfacció vam arribar a Paris, com sempre més ràpidament i menys emocionantment que a l'anada, on ens esperava un dia extra de viatge a la ciutat de la llum, ja que teníem una escala d'unes 8 hores. La Tiffany mai hi havia estat, però per mi era ja la tercera visita. Curiós, perquè Paris tampoc és que m'agradi gaire especialment. I ara, junt amb Florència, que si que m'agrada molt especialment, és la ciutat a la que hi he tornat més vegades (traient Madrid i Oslo i rodalies d'on he viscut). Aprofito per comentar que, 28 anys enrera, aquest que us parla va ser concebut en una escapada tortolita dels seus pares a Paris. Així que, en el meu cas, si que és cert que els nens vénen de Paris!

Com que jo ja hi havia estat i a la Tiffany li importen un rave els punts turístics més típics, ens vam llençar directament al cementiri de Pière Lachaise, que no hi havia estat, jo, i tothom comenta que és molt guapo.

La veritat és que ho és força. Inmens, desordenat, caòtic... i amb els primers brots de primavera. Aquest cementiri és conegut per albergat les tombes d'alguns famosos (ja morts), especialment la d'en Jim Morrison, punt de peregrinatge més que típic. Bé, com que a nosaltres aquests fetitxismes ens la porten fluixa, vam sudar de buscar-la, la tomba en qüestió, però ves per on, ens la vam trobar de morros de casualitat enmig dels milers d'anònims que hi ha... ja és potra!

Al sortir vam comprovar, en forma de crêpes, que desgraciadament ens trobàvem de nou a Europa i als seus preus desorbitats.... hummm...

La segona part del dia la vam passar caminant per Notre-Dame, la vora del Sena, les Tuleries i un tros de Camps Elisis, tot ple de gent als parcs, i amb totes les flors en plena ebullició. La veritat és que és de lo més guapo que el recordo, Paris...

A en Jett, que també hi havia estat aquest estiu passat mateix, com us podeu imaginar, no li feia massa gràcia, això de caminar a la babalà tota aquesta estona. I és que una altra de les moralejas del viatge és que, per viatjar amb nens, has de mantenir-los entretinguts mentre fas la teva i, sobretot, donar-lis pràcticament tot allò que vulguin que no sigui massa absurd, con tal no donguin pel cul. I allò que vulguin, generalment, s'acaba traduïnt com a gelat, ja que els trastos físics perden valor als ulls del crio a una velocitat estratosfèrica un cop que ja els tenen :-D Al primer post ja ho vaig aprendre, pel que veig :-D

Així que la nostra petita i agradablíssima visita a Paris estava tocant a la seva fi, una pena perquè el temps era realment fabulós, i la por que a Noruega fos un desastre s'anava apoderant poc a poc de nosaltres. Teníem un bus des de la plaça de l'Etoile, la de l'Arc del Triomf, que ens portaria a l'aeroport. Com que ja teníem les maletes facturades des de Johannesburg, només havíem de fer el check-in i embarcar. Per algun motiu que no vaig arribar a comprendre, estàvem convençuts que l'embarcament era a les 18.40 però, un cop ja asseguts al bus a les 18.10, vam comprovar esparverats que era en realitat a les 18.15!! Com podíem tenir temps, d'agafar-lo? Els hi vam preguntar als encarregats del bus i aquests, amb la seva proverbial amabilitat francesa, ens van contestar que no teníem res a fer i que ens n'oblidéssim. Vam inclús baixar a preguntar a un taxi quan tardaríem, a arribar a l'aeroport, i ens va dir que 25 minuts corrent molt, 5 menys que el bus, ja que el trànsit (i aquí si que era veritat) estava fet un fàstic.

Ostres tu! Vam decidir que, preu per preu, i donat que el taxi valia un ull de la cara i el bus ja l'havíem pagat, preferíem perdre'l amb bus que amb taxi, el vol. Ja assumint que ens tocaria quedar-nos el cap de setmana a Paris (que tampoc és tan mal plan), vam anar avançant a poc a poc, enmig de les caravanes, cap a l'aeroport de Charles de Gaulle, sense ni tan sols estar MOLT nerviosos.

Vam arribar allà com a les 18.45 o així, quan l'embarcament ja havia d'estar tancat, i, tot corrent com esperitats per l'aeroport, li vam demanar a una noia d'informació si podia trucar a la nostra porta i dir-lis que ara arribàvem, que era un plis. La noia va mirar a la seva pantalla i ens va dir, apuradament, que encara teníem temps.

I així vam córrer portes i portes enmig de la gent, passant ràpidament el check-in, saltant maletes i criatures, fins a arribar a la nostra porta, típicament la última de la terminal, per comprovar que el nostre avió estava retrassat fins les 20.30 xD Si ja ho diuen, que som uns tios amb sort :-D

Imagineu-vos quanta sort que, quan just anava a comprar una aigua de 33cl per la qual m'anaven a cobrar la fredolica de 4,5 euros, van anunciar que els pobres passatgers desamparats de l'avió a Oslo podien passar per la porta a recollir unes aigües fresques gratuïtes, per les molèsties. :-D

Veus que bé!

I res, vam embarcar a l'hora, aquesta vegada, i aquestes dues últimes hores de viatge van passar ben ràpid, aprofitant com déu mana la teca i beguda gratis que et dónen en aquests avions d'alt cost. Que no passa cada dia, això!!

La última moraleja del viatge és que faig els posts molt i molt llargs i hi poso moltes i moltes fotos! N'haurem d'aprendre, d'això, que porto quasi 3 setmanes escrivint :-D

I aquí teniu l'última tongada de fotos! Al museu de l'apartheid, desgraciadament, em van insistir més d'una vegada que no estava permès fer fotos (ja m'explicareu perquè?) així que només tenim aquest parell:



Aquesta última per ilustrar la sòlida base i coherència que tenia tot el tinglado xD A destacar l'últim dels punts.

Ja a Gold Reef City, un dels landmarks més típics, suposo, d'una mina d'aquest tipus. N'hi havien uns quants, repartits entre o siguent utilitzats com a atraccions.


Els intrèpids aventurers, ataviats amb tots els estris i equipament necessari, preparats pel perillós descens a les obscuritats de la mina! La foto és, per quòrum entre els protagonistes del viatge, una de les top preferides. :-p


De dins la mina en tinc molt poques i estan fosques... un munt de circumstàncies es van tirar en contra meu.. les bateries estaven a les últimes, els nens se m'agafaven als braços perquè estaven ginyats... així que per posar una foto que no és de qualitat òptima, pues sudo, què coi :-) ja sabeu que només el material multimèdia de la més màxima qualitat té cabuda en aquest, el nostre / vostre blog!

:-p

Per fora hi havia tot de tios amb les més vives ornamentes, què feia una cara tremenda de sentir-se humiliats i infeliços com ells sols per haver de carregar turistes i nens, en gran part capullos, amunt i avall. El nostre sector infantil, com no, va trobar apassionant la idea de ser carregats per una estona.


Jozi és com els Johannesburguesos anomenen afectuosament a la seva ciutat.


I si que és veritat que, de vegades, el trànsit és força dens... ni molt menys tal i com se'ns havia venut, de totes maneres...


Al restaurant africà de l'últim dia ens van pintar la cara amb motius teòricament tradicionals. Sembla ser que va quedar creïble, ja que més d'una persona ens va preguntar posteriorment si estàvem preparats per la batalla i coses d'aquestes... encara que no sé què dir-vos... en el meu cas, semblava que tornés de la batalla, més que anar-hi... els punts negres sota de l'ull no em semblen de lo més afortunat...


Creieu-me que, a pesar de la super pinta de mariposón, és la foto d'aquesta sèrie en que quedo millor! En sèrio! :-/

Perquè la veritat és que remenant les fotos dels jetos de tots pintats, l'únic que dóna una mica el pego és el Jonny... i tot i així què voleu que us digui...


I res... d'aquesta manera tan simple i poc espectacular s'acaba el nostre viatge a Sudàfrica... poques hores després ja vam partir cap a París...

En Jett demostra, a Pière Lachaise, de quina fusta està fet :-)


Un parell de fotos del cementiri, inmens, caòtic i destartalat... és a dir, fantàstic com a cementiri :-D ...obviarem com no les tombes de famosos :-D



Vam tenir la sort (com no) d'arribar amb la floreixença de la primavera, i tot plegat estava en un colorit esplendor! Inclús em sembla que aquesta foto és la primera foto primaveral que encabeixo al blog! Ue!


Notre-dame sempre m'ha agradat especialment, sobretot des del costat i darrere :-)


Ah le Seine le Seine!!


La familia amb tota la pinta de turistes, observant amb atenció el pirulí de la plaça de la Concorde.


I ja acabant la nostra visita llampec a la ciutat de la llum, esperant el bus, aliens al potencial drama que estava per ocórrer!


Però com no :-) les coses s'havien de tornar a favor nostre :-) Si és que realment, som uns tios amb sort! :-D


I això és tot amics! Aquest és l'últim paràgraf (o quasi) d'aquestes extenses cròniques. Tornem ara a relatar la monotonia, o no, diària. Però amb canvi d'estació, amb lo que tot canvia :-) No tenim temps per perdre, de totes maneres, ja que els meus pares arriben ben aviat per passar uns dies en aquestes primaverals terres, i com que no en tenim prou, a finals de maig marxem a Brescia, al nord d'Itàlia, així que hem d'estar preparats!

Ale doncs! Un plaer! Fins aviat! :-)

Sudàfrica V: Tradicions i animalades al post més llarg del món

La introducció

Prèviament havíem decidit que de cap de les maneres faríem el viatge des de Johannesburg a Durban, 600 km el cap de setmana de Setmana Santa -les vacances principals a Sudàfrica-, tots plegats, Jonny, Sevika, Tiffany, Jett, Joey i jo -i en Troy a la tornada- en un sol cotxe, així que després de valorar les possibiitats de, per exemple, baixar algú en bus, es va decidir que nosaltres els visitants llogaríem un altre cotxe.

I així ho vam fer. Assegurant-nos que la llogada ens suposaria unes bones milles per el nostre programa de volador freqüent, ens vam dirigir (quasi sense perdre'ns) a la sucursal d'AVIS més propera, on ens van fer entrega d'un llampant i refulgent Volkswagen Chico VeloCiti 1.4i d'un cridaner color blau barra-de-windows-xp (tal i com veig ara mateix :-p). És graciós aquest model perquè, tal i com podreu comprovar en alguna de les fotos centenars de línees més avall, és un vil Golf de segona generació, dels que es feien a Europa allà pels 80, que aquí sembla ser que es segueix fent, siguent a més molt comú :-)

El cotxe en si és molt simpàtic, però és sèrie baixa i es nota... és un ferro per conduir-lo, sense ni tan sols ensumar el que deu ser una direcció assistida, però el motor és molt apanyat i, en conjunt, la veritat és que és força divertit de manegar. Com no, també val la pena notar que a sudàfrica es condueix per l'esquerra, rollo britànic, cosa que produeix de per si una injecció de diversió extra. Sobretot a les rotondes! :-D

Així que ens van instal.lar els 3 al nostre petit cotxe blau i ens vam disposar a seguir un Mercedes blanc durant les següents 6 o 7 hores. Com a home previngut que sóc, i després de la negativa dels hostes a la meva suggerència d'agafar un mapa, "un mapa per anar a casa dels meus pares?? juas :-D"... vaig agafar-lo jo mateix unilateralment, no sigui cas :-)

Perquè potser no ho he comentat, o ho he comentat veladament, a Durban no hi anàvem perquè si, o si més no, no només perquè si, sino que anàvem a instal.lar-nos a casa dels pares de la Sevika, en Krish i la Pixie.

El viatge, després d'agafar-li el tranquillo al cotxe, va transcórrer sense incidents. La por dels nostres guies a que es produís un embús de trànsit monstruós que mai vam veure va impedir que ens paréssim al poble d'Estcourt, batalla clau en la segona guerra Anglo-Boer, on es conserva un fortí britànic i un museu sembla que interessant. Però bueno... el que si que no ens vam perdre va ser el majestuós paisatge del Drakensberg... una serralada que havíem de creuar, que serveix també de frontera amb Lesotho. Vam tenir inclús un altre inevitable ruixat, només per comprovar que els parabrises d'un cotxe nou són com infinitament millors que els d'un no-nou (quina sorpresa). Després de la pluja, amb el sol ressortint de nou darrere els núvols, amb uns entorns que treuen l'alè... la Tiffany va comentar que era un dels viatges en cotxe més bonics de la seva vida... i és australiana ella... cotxe se n'ha xupat una bona estona... així que és tot un dir!!

I així van passar els 600 km en qüestió, 7 hores, des de les seques planícies de Gauteng, passant per l'accidentat Drakensberg, per desembocar de nou, com una setmana abans, a les ondulants verdors de Kwazulu-Natal. El que no ens havien dit és que la cosa tenia truco, i els pares no vivien a Durban, sino en un poble anomenat Westbrook, uns 50 km als nord. Així que vam passar Durban i, mitja hora després i una quasi insignificant petita pèrdua, estàvem entrant a la petita comunitat no fortificada en la que anàvem a passar els següents dies.

A mesura que ens anàvem endinsant a l'àrea de Natal, també, la Tiffany estava molt contenta i excitada perquè a la ràdio podia anar pillant emissores amb música bolly non-stop. Perquè en aquesta àrea, tal i com tindrem temps d'anar explicant al llarg del post, hi ha una inmensa comunitat índia, portada pels britànics allà a mitjans del segles XIX per treballar a les interminables platacions de sucre que cobreixen tota l'àrea i que es converteixen en un company ineludible tota l'estada aquí.

Un deliciós menjar indi, per cert, esperava als famèlics viatgers un cop vam arribar a la casa, el vespre no podia acabar d'altra manera que al voltant d'uns videos de ballaruques bollywoodianes :-) El pànic es va apoderar de mi quan vaig començar a notar una calor i xafagor brutal, la qual és de fet característica de la zona, imaginant-me que estaríem al davant de 5 dies infernals -els que em coneixeu sabeu lo bé que la tolero, la calor xafagosa-, però finalment, i avançant-me als aconteixements, va fer un temps perfecte tota la resta de dies :-)

Mereix una petita ressenya algun cotilleo sobre el veïnat, que sé que us agraden, marujas. On viuen els pares de la Sevika és com una espècie de mini-comunitat amb 7 o 8 cases. Doncs bé, es veu que la dona de la casa del davant, d'uns 40 anys o així, es va separar del marit, i poc després es va començar a arreglar i perdre pes i inflar-se a maquillatge per convertir-se en el que les fèmines de la conversa van etiquetar com a putón, passant a tirar els trastos a tot mascle que s'acostés a pocs metres de la casa (Jonny incloit). Doncs bé, es veu que l'home de la casa de l'esquerra va caure als seus tentacles, deixant a la seva senyora i dos fills per convertir-se en l'amant de la senyora putona, ostentant els seus afers amatoris per tot el veïnat, i desencadenant l'escàndol que us podeu imaginar en la pacífica comunitat.

De tots els implicats, vaig veure a tothom excepte a la desemparada senyora abandonada, però els fills semblaven uns monstres, la senyora putona era realment desagradable, amb un riure d'aquells que se t'introdueix als tímpans i no marxa, i el senyor adúlter tenia tota la pinta de matón anglo-afrikaner amb el qual no t'hi relacionaries a la vida... tot un fregat...

Hores i hores a la carretera, i segurament la influència d'un parell de whiskies un cop a casa -tot i que confesso que no ho recordo segur- van suposar que caiguéssim adormits ben d'hora, en una habitació gloriosament fresca i en un llit gloriosament tou :-)

Pel matí els crits desesperats dels nens ens van despertar: "monkeys!! monkeys!!!". Ràpidament ens vam aixecar i vam veure per la finestra que, efectivament, hi havia una vintena de monos saltant alegrament pel jardí i pels arbres a pocs metres de casa.. encaramant-se per les parets i arrencant la fuita dels arbres per endur-se-la. N'hi havia uns quants, també, amb un mono fill abraçat a la panxa... tot un panorama :-)

Evidentment per nosaltres, particularment per mi, era tot un event trobar-nos micos saltironant pel jardí, però pels locals no és que fos gaire res de l'altre món. De fet ens van explicar com de sovint es troben els monos dins de casa, sobretot si poden olorar alguna cosa de menjar, que no dubten en afanar sense cap mena de pietat. Però són molt monos, els monos, què coi! :-)

El dia estava força ennuvolat -totes les prediccions auguraven un cap de setmana de merda-, i segurament això va ser el que va fer que no fes la calor que tant temia. Nosaltres de totes maneres vam decidir anar a la platja a passar el matí. En comptes de la platja de Westbrook, a uns 500 metres de casa com a molt, ens van recomanar Umdloti, així que allá ens vam dirigir, Jonny, Tiffany, Jett, Troy et muá. La Joey no hi era, ja que és filla de la Sevika en una relació anterior a en Jonny, i la relació en qüestió viu a Durban, així que se la va endur per un parell de dies, a la que vam arribar.

La zona de costa a la que ens trobávem havia estat asolada per ones gegants poques setmanes abans -potser fins i tot haureu vist la notícia-, i la veritat és que tot plegat semblava una mica devastat, amb sorra per tot arreu i fins i tot valles trencades i esparracades. L'àrea en general, de totes maneres, és de nivell força alt, i la podríem equiparar a qualsevol gran àrea turística estándar a la que tots estem acostumats, és a dir, grans edificis d'apartaments a primera línea de mar, famílies nombroses cridaneres fent la paella o equivalent a la platja, i problemes per aparcar. Nada nuevo bajo el sol.

Vaja, que la platja en si tampoc era gran cosa, i més si ho hem de comparar amb les fantástiques platges a Moçambic! Tot i que a saber com devia ser abans dels aiguats monstruosos... Però igualment, per una remullada matinera ennuvolada, ja va fer el fet! I l'aigua índica seguia estant calenta! :-D

Havíem anat amb dos cotxes, i en Jonny va marxar ell sol en algun moment, deixant-nos a la Tiffany i a mi al cuidado del Jett i del Troy... és curiós com la gent ens mirava, amb cara d'assumir que ella devia ser la mare de tots dos, però veient que jo no podia ser el pare de cap... un blanc com la llet i l'altre indi :-D

Abans de tornar cap a casa, i aprofitant la llibertat que et dóna un cotxe propi, vam donar una petita volta per la zona, coneixent Bellito i Zimbali, àrees residencials d'stànding força alt, on hi estan desenvolupant coses les mateixes empreses que estan construïnt, per exemple, les Palmeres i el "The World" a Dubai. (Si no heu sentit a parlar d'això us recomano que cliqueu al links i flipareu). Fins i tot el súper de Bellito té una àrea semblant al Burj-al-Arab (el famós rascacels de Dubai) en escala... tot curiós, tot plegat.

No cal dir que, a pocs quilòmetres, també podem trobar el que anomenen en aquesta zona "informal settlements"... vaja, shacks arrenglerats allà on poden, visquent en les habituals míseres condicions.... "terra de contrastos" podria ser, sens dubte, el títol de tota la sèrie, no només de l'altre post.

Vam arribar a casa i la taula estava preparada de nou, plena de noves exquisiteses índies :-) Hem de dir que la Pixie és extremadament atenta i amable, no et deixa fer absolutament res, i no para d'oferir-te tots els serveis i delícies. I cuina molt bé! No m'extranya que el Jonny i la Sevika els vulguin tenir a casa el màxim de temps :-D

Ja aviso, per cert, que probablement aquest serà el post més llarg de tota la sèrie, i qui sap si "el post més llarg" :-D

Anyway, a la tarda, fent vida de nou independent, vam deixar als Stensbys i progenitors amb les seves coses i la Tiffany, en Jett i jo ens vam disposar a donar un volt per la ciutat de Durban, com he dit a uns 50 quilòmetres.

Durban és força gran, pel que sembla té com 2 milions d'habitants i, sincerament, no és cap maravella... hi vam estar només una tarda, donant una petita volta pel centre i passant la major part del temps al passeig marítim, un llarg carrer vorejant la llarga platja, flanquejat per altíssims edificis d'apartaments en una banda, típics de qualsevol destinació turística, desde Benidorm fins Miami fins la Gold Coast australiana, i multitud d'activitats en l'altra... que si un parc aquàtic, un petit parc d'atraccions, zones verdes de relax... i un llarg mercat de souvenirs africans que el resseguia pràcticament de dalt a baix.

La zona estava plena de vida i de gent, però no deixa de tenir pinta de molt tipíquissima destinació de platja... i em va deixar, en general, bastant fred. Això si, amb tanta paradeta no ens en vam poder estar de fer la nostra compra massiva de souvenirs a preus ben ajustats. El que no em va quedar massa clar va ser la política de regateig de la zona; mentre a uns els hi deies 40% menys del que demanaven i et contestaven ràpidament que si, d'altres reaccionaven ben ofesos i es negaven terminantment a qualsevol tipus de negociació... raro raro...

Lo dit, que va ser una visita curta, però Durban ciutat no em va dir gaire res... no podem dir el mateix de les rodalies i la "província" de Kwazulu-Natal, realment preciosa en general.

A la tornada a casa, ja fosc, ens estava esperant una fantàstica barbacoa típicament índia -aqui n'hi diuen Braai-, amb les seves butiffarres i les seves birres... i va començar a arribar familia i familia... tiets i cosins, incloïts la Prenuka i alguns d'altres que ja havíem trobat a Johannesburg, i que havien baixat en massa per Setmana Santa, sembla ser... ja dic que aquestes famílies índies són realment molt familiars :-)

Però lo bo comença ara. :-) No sé si algú de vosaltres haurà vist o coneix l'existència d'un festival indi anomenat Kavady, i que consisteix en gent entrant en trance i clavant-se petits penjolls a la pell amb motius florals i agulles a la cara, llavis i llengua... inclús alguns d'ells clavant-se no gens petits ganxos a la pell de l'esquena i estirant carrosses amb rodes... Bé... a grans trets, i explicat a lo burro, això és el que anava a passar el dia següent al proper poble de Tongaat, centre de la comunitat índia a Kwazulu-Natal.

En sèrio que aquest post serà molt llarg... humm... per què no preneu un petit descans i torneu d'aquí una estona? O demà? Suposo que encara tardaré com a mínim un parell de dies a pujar el següent... lo bo de tenir-ho tot al blog és que no caduca! Mentre descanseu podeu donar un cop d'ull a aquesta web, on us culturitzareu sobre els hoax, aquells e-mails en cadena que t'avisen d'alguna inminent desgràcia i que no fan més que embrutar l'internet... per combatir-los... coneixença!! :-)


Les tradicions

Bueno doncs... benvinguts de nou! A lo que íbamos:

Allà els 1860's, els britànics controlaven la zona de Natal, el principal motor econòmic de la qual eren les plantacions de sucre. Com que l'esclavitud havia estat abolida poc temps abans, pels mateixos britànics, es necessitava mà d'obra barata per treballar al camp, així que es va provocar una inmigració massiva des d'una altra colònia anglesa, la Índia, concretament des del sud, on les condicions econòmiques eren pitjors que les que es trobarien a sudàfrica.

I els britànics van ser prou justos, amb els seus tractes. Van fer contractes de 5 anys als indis que venien a treballar, i un cop acabats, els van deixar triar entre tornar-los a la Índia, o donar-lis un tros de terra per establir-se a Sudàfrica i seguir treballant al sucre. Molts d'ells, òbviament, van triar aquesta segona opció, i es van instal.lar definitivament aquí, creant una comunitat índia bastant gran i, d'alguna manera, poderosa, ja que si bé els britànics eren qui controlava la indústria del sucre, els indis tenien cada vegada més terreny -utilitzat per plantacions- que van saber organitzar i explotar suficientment bé.

Mai, òbviament, van tenir els mateixos drets que els blancs, però com a grup racial estaven considerats "superiors" als negres (que eren el "bottom of the line", els pobres), i en alguns llocs, fins i tot van arribar a tenir representació política. Per aquests motius, suposo, eren un grup no especialment ben vist tant pels blancs, que tot el que no fóssin ells mateixos ho consideraven inferior, com pels negres, que els veien com uns "altres invasors" que també es convertien en més privilegiats que ells.

Però bueno, tot això són temps passats i ara, almenys sobre el paper, tothom té els mateixos drets, i el que diferencia a cada grup són les seves costums, arraigadíssimes en segons quines zones, com aquí :-)

El Kavady és un festival d'origen tamil, un grup ètnic predominant al sud la índia, de religió hindú però tradicions i història força independents. No és qüestió tampoc d'extendre's amb la seva història, per això està la wikipedia :-) Només dir que el Kavady és un festival en honor a Lord Murugan, el déu hindú de la guerra, i els devots s'infligeixen dolor (dolor que no senten, per cert), per intentar aconseguir la mercè i benevolència d'aquest déu, i que els escolti en les seves pregàries i demandes.

Estic segur però que, a mesure que vagi explicant la cosa, tots ho entendrem millor i sense problemes :-)

A Tongaat hi ha com quatre o cinc temples hindús, i un d'ells era el que organitzava el tinglado. Durant els dies anteriors, la majoria de la comunitat, devots o no -la Pixie mateix hi va participar, tot i que no és gens religiosa-, van ajudar, d'una forma o altra (cuinant, decorant, aportant algun material,... ) a la preparació del festival. Els devots, els que han de carregar el kavady, ténen una preparació més elaborada i sacrificada: des que el devot "assumeix" el kavady, és a dir, es compromet a ser partícep actiu al festival, fins que el festival finalment té lloc, ha de practicar el celibat, no es pot afeitar, ha de fer només un àpat, i frugal, al dia, i s'ha d'abstendre de tota beguda alcohòlica i d'altres ingerències nocives. El que no sé és exactament quan de temps és, aquest temps...

Però direu... què és el kavady en si? Parles d'ell com si fos un estri... de fet, cosa que no sabíem -bé... tampoc en sabíem gaire, almenys jo, de la cosa-, kavady és el nom del festival, però també el nom de l'objecte que s'ofereix al déu. Aquest objecte pot ser de diferents mides, depenent, suposo, de lo que vulguis que el déu t'escolti... des d'un petit que es pot portar tranquilament a la mà, fins a més grossos que es porten sobre les espatlles, fins a inhumanament grans a mode de carrossa i amb rodes. Tots ells, de totes maneres, tenen forces coses en comú... per una banda, estan enterament decorats amb "tagetes" (una flor ataronjada, de la família de les margarites, que no li he sabut trobar el nom en català ni en castellà... en anglès es diu "marigold"), que és la flor nacional d'Índia. Ja ho veureu a les fotos, però. Penjats als kavadys també hi sol haver un pot amb llet i un altre amb mel. No és gens inusual, a la vegada, que molts d'ells estiguin decorats amb fotos de persones, que vam deduir que serien els morts de la família o amb imatges de déus hindús, imagino que Lord Murugan majorment, però n'hi havia forces també amb Krishna -el de blau i flauta-, Ganesh -el de la cara d'elefant- o Shiva -el dels molts braços-, i m'imagino que també d'altres que no conec.

El festival en si, un cop introduït el què és el que es transporta, comença en un lloc apartat, i és una espècie de processó cap al temple, on finalment els devots hi dipositaran els kavadys en ofrena al déu.

El lloc apartat en si, en aquest cas, era el camp de críquet de Tongaat, que va ser on en Jonny i jo ens vam presentar tot encuriosits a les 8 en punt del matí, que és quan ens van dir que començava la cosa. Us sorprendreu que la Tiffany no hi fos -i inclús que no hi fóssin els altres-, amb lo que a ella li agraden totes aquestes coses índies. Doncs bé, la Sevika la va semiextorsionar, amb tot el xantatge emocional possible, i davant de la meva estupefacció, a anar a la perruqueria amb ella -serà que no hi havien moments :-/ -. Per evitar una reacció absurda, ja que la tia s'estava posant burra, la Tiffany va anar-hi... tot alimentant la meva estupefacció... ... humm... ...!

Allà, al camp de criquet, la gent anava col.locant els seus kavadys en una gran rotllana, tot decorant-los directament allà. Les carrosses, si bé enclavades també dins el cercle, tenien un lloc més preferencial. N'hi devia haver unes 30, potser... Penseu que l'assistència a l'acte, sense exagerar, podia ser d'unes 20.000 persones, escampades aquí i allà.

A tota la zona del camp, per cert, havies d'anar descalç tota l'estona. I això em va fer pensar que moltes cultures li donen una especial importància a anar descalç -cosa que té sentit, es clar, si considerem la concepció de "terra sagrat"-, mentre que la nostra ni tan sols ho té en compte... al contrari de fet, lo que es porta és que et compris més i més sabates :-)

És agradable, anar descalç, realment :-)

Al camp hi passaven moltes coses a la vegada... el que té aquest festival és que és una cosa molt individual, dins la colectivitat, i no passava cap acte central, sino que la gent s'acumulava al voltant dels seus kavadys i feia les seves coses. En un primer moment, tothom va passar per les mans de sacerdots que els van beneïr mitjançant "pintades" a la cara i al cos. Fàcilment podies veure qui serien els protagonistes i qui no tant... els que anaven a carregar o arrastrar els kavadys més radicalment es desprenien de les seves samarretes i feien cara de molt concentrats.

Perquè no tothom carregava kavady, i els que ho feien rebien una atenció molt especial i particular del que sembla la seva familia. No sé, i no he sabut trobar, si té alguna implicació familiar de l'estil de "has de fer-ho quan compleixes X anys" o "el fill gran ha de fer-ho". La veritat és que ni idea. Però el fet és que la familia, i sobretot la mare o senyora, tenint en compte que els devots solien ser nois joves o homes de mitjana edat, li estavaven molt a sobre, colmant-lo de carantonyes i insuflant-li ànims.

Durant molta estona no va passar gaire res, fins que de cop, amb una inesperada i sobtada coordinació, al voltant de les carrosses i els kavadys, els devots es van posar a resar... grups de "batucaires" (:-/) van començar a tocar ritmes frenètics, i ràpidament, gràcies -suposo- a la seva gran concentració i preparació, -perquè està garantit que no hi ha substàncies psicotròpiques pel mig- van començar a entrar en un violent trance un darrere l'altre, pegant-se a ells mateixos amb pals i movent-se espasmòdicament. Cada devot estava amb el seu kavady, i un corro de gent al seu voltant.. la seva gent, i els curiosos... molts d'ells plens de càmeres, com nosaltres, captant tota l'excitació del moment des de ben aprop.

La música, en aquest moment, era eixordidora, amb ritmes molt ràpids i matxacons... semblants relativament a timbalades brasileres, però amb cants hindús (o tamils, de fet). Hi devien haver una vintena de grups tocant mesclats amb els corros... i et feia quasi a tu mateix entrar en un extrany estat de semiconsciència, escruixit al mig de la gent que s'anava movent d'un corro a un altre.

Em va sorprendre MOLT no veure absolutament cap turista en tota la cerimònia. És més, en Jonny i jo érem els únics blancs -i jo ni tan sols ho sóc gaire- que hi havia per les rodalies. La resta, absolutament tothom, eren indis. Doncs ells s'ho perden, la veritat... va ser un dels events estel.lars sens dubte, per mi, de tot el viatge...

Evidentment tota aquesta història sembla molt excitant i curiosa per nosaltres, que veièm aquestes tradicions força de lluny i amb un punt d'exotisme. Però em va recordar, d'alguna manera, a les processons de setmana santa de per exemple Sevilla, que molta gent, especialment turistes estrangers, les veu com algo molt especial i que s'ha de veure.. però nosaltres, almenys ho, sempre hem tendit a veure-ho com algo més aviat caspós i carrincló... m'imagino que això deu ser una mica el mateix... i veig aquesta tradicó del kavady semblant fins a un punt als cofrares que carreguen les verges durant quilòmetres, amb lo que pesen, las jodías.

Després del principi del trance, els devots es van anar calmant, mantenint però una mirada perduda i indefectiblement, tots ells, amb la llengua a fora, tal i com mostren les fotos. En aquest moment, altres persones -algunes d'elles també entrarien en trance després- els hi van començar a clavar els petits ganxos que carregarien tota l'estona... alguns amb flors i d'altres amb petits gerros daurats que contenien llet o mel... no exagero quan dic que cada devot podia perfectament portar enganxats uns 50 o 60 penjolls d'aquests... per tot el pit, esquena i braços. Finalment, quan estava suficientment decorat, faltaven els de la boca, agulles daurades i ornamentals que traspassaven la boca i/o la llengua, per impedir al devot parlar, cosa que es considera que l'apropa al déu, al no poder comunicar-se per banals medis humans.

A alguns d'ells, finalment, els hi van enganxar uns senyors ganxos (2 o 4, depèn) al bell mig de l'esquena per poder estirar les carrosses (que com veureu no són pas petites). S'ha de dir que no vam veure a ningú sagnar en cap moment. Diuen que degut al trance... però també ajuda que anaven generosament embadurnats amb polvos de talco. El que em va extranyar potser més és que no es desgarrés la pell de cap en cap moment... primer pels ganxos, i segon perquè els petits penjols agafaven realment MOLT poca pell... i alguns tenien pinta de pesar una mica.

Així doncs, després d'una estona de crescendo emocional i decoració, els devots es van posar a caminar aleatòriament pel camp, tot decorats, i acompanyats pels seus seguicis, pel que semblava familiars. Tot sovint s'anaven aturant amb la gent per beneïr-los tot imposant-los la mà al cap. No cal dir que nosaltres també vam ser copiosament beneïts més d'una vegada. I ben contents.

S'ha de dir que, al cap d'una estona allà, hi ha tants devots decorats i en trance, que ni tan sols et sorpren trobar-te'n un ni que sigui de morros, girar-te i empotrar-te contra un paio amb tot de ganxos pel cos, la cara atravessada per agulles, i la mirada perduda.

Es veu que aquest festival és especialment popular en algunes zones de Malàisia, amb forta inmigració índia, i allà és bastant més radical, rebent fins i tot crítiques d'organitzacions de drets humans. Pel que sembla, alguns fan la processó amb sabates de claus -cap endins, es clar-, i els kavadys que carreguen estan clavats al cos amb punxes REALMENT grans. En el cas que ens ocupa, eren tots uns marietes, i només vam veure això de les sabates de claus en un, que tan sols s'hi estava dret, ni caminava ni res. Bah! :-p

Finalment la organització va anunciar que la processó començaria en pocs moments, i els devots, guiats pels seus acompanyants, van anar carregant els seus kavadys i enganxant els seus ganxots a les cordes de les carrosses. I lentament, els milers de persones -que es diu aviat, però sembla que ho eren- que ocupaven el camp de criquet es van anar movilitzant i formant una serp ataronjada que anava a recórrer tot el camí fins al temple.

La processó era bastant espectacular, amb moltíssima gent als cantons de carrer per veure-la, i els devots totalment a la seva olla, sense seguir cap ritme, ballant, saltant, corrent (imposa veure un paio arrastrant una carrossa d'uns 3 metres amb ganxos corrent com un boig). D'altres cabrons els hi anaven tirant coses que cremaven al davant, i els devots, seguint una espècie de ritual, les trepitjaven tot ballant. Tot bastant espectacular.

Mentrestant nosaltres, com a reporters de National Geographic que semblàvem, ens barrejàvem amb tothom, caminant al costat i al mig de la processó, tirant fotos com animals, al ritme de la música i les cantades... totalment absorbent :-D una experiència que no crec que oblidi fàcilment.

Al cap de ves a saber quan de temps, vam arribar el temple, arrastrats per la multitud. Els devots havien de fer 3 voltes al temple amb els kavadys per completar el festival, i després eren lliures i es podien treure tota la parafernàlia. En el meu cas concret, encara sota els efectes de l'absorció... em vaig quedar empanat mirant com un pare, a 2 metres de mi, li anava traient tots els ganxos al fill, cerimoniosament i a poc a poc, per acabar amb els de la boca, on si que el nano va escopir una mica de sang... L'abraçada del pare al fill, plena d'orgull, em va realment posar la pell de gallina. I la sensació d'alivi que em va suposar veure com s'anava desprenent de tots els penjolls va fer que em xoqués de nou girar-me i trobar-me desenes de devots que encara anaven decorats!

El festival va acabar, com així mereix, amb una menjada col.lectiva -ehemm... d'això... vull dir, amb grans olles de menjar que van ser ofertes a tothom- i gratuïta. No em feu dir els noms dels plats, però la veritat és que estava tot molt bo -recordo que tenia una gana del flipar, per cert-, i la gent ens mirava d'una manera una mica rara al veure'ns menjar amb les mans -com els indis fan-, i el nostre estil suposo que poc ortodox, siguent els únics no-indis allà. Això de menjar amb les mans sembla una mica guarro al principi -bàsicament si és arròs amb salses i coses, com era- però un cop t'hi poses és fins i tot gratificant.

Abans de marxar, allà a les 3 del migdia, vam tenir temps de parlar amb alguns devots, que ens explicaven -fanàticament- que Shiva era el seu pare, i les virtuts que tenia seguir-lo. També ens van explicar que Shiva els va ensenyar com 1300 postures sexuals, que practica tot sovint, i que molava mazo. (Això ho explico una mica a la babalà... no recordo exactament què va dir, però l'home estava molt emocionat, sobretot amb lo de les 1300 postures).

També comentaven, referent a diversos temes, que ells se sentien inmigrants, i insistien que sudàfrica no era la seva terra, que era una terra que pertanyia als negres, demostrant ser força menys burros que els blancs, que obertament, en tota declaració, consideren sudàfrica SEVA (por la gracia de dios, a més).

Ja de camí cap a casa, i després d'un esperat embús de trànsit al voltant del temple, vam tenir temps per donar una volta pels tremendos palaus i cassasses i jardins que serveixen -i han servit aquests últims 140 anys- de quarter general de la indústria sucrera a Tongaat. No s'estan de res, els paios!!

Com a últim comentari respecte al Kavady - que ha quedat força llarga, la cosa -, direm que en Jonny també va escriure copiosament al seu blog, sobre el tema, farcint-lo de fotos que majoritàriament vaig tirar jo... i vaig quedar totalment esfereït al veure que el tio no em menciona ni un sol moment!! És més, comenta que era l'únic blanc a les rodalies -vale que jo no sóc blanc... però ehemm!-, que la gent se'l mirava quan menjava amb les mans, al ser l'únic blanc... inclús que ELL va trobar el tros de terra lliure per asseure'ns i menjar, quan vaig ser obertament JO qui va fer-ho. Quina barra de tio!! Sincerament, no sé perquè, aquesta descarada omissió, no crec que el fes enfadar per gaire res, però des d'aquí crido a Jihad, i us encoratjo, ara per fi si, a que visiteu el seu blog, i al post "The Kavady Report" del mes d'abril, li deixeu els comentaris més sucosos i irònics sobre aquest injust tema :-)

Un exemple: "Ostres Jonny, això que expliques del Kavady sembla que és molt interessant!! Quina pena que no hagués pogut venir! M'hagués molat ser-hi també! Signat: Albert".

:-P

Bueno! Us convido a que, un cop aquí, us prengueu un segon descans... el post és de mides abominables, ho sé... he pensat en tallar-lo, però mira, no ho faré, a veure si puc escriure el post més llarg del món. I en sèrio que no l'esborraré ni res :-) així que torneu quan vulgueu home!

Ja que aquest blog s'està convertint en un elevat tant per cent en un diari de viatges, podeu aprofitar per donar un cop d'ull a aquesta web, molt llesta ella, que us ajudarà a identificar les ofertes de vols més barates del mercat. La especial gràcia que té és que pots deixar la destinació oberta... del rollo vull anar de Barcelona a algun lloc, me la suda quin, entre el dia tal i el dia qual, i et diu totes les possibilitats que les companyies de Low Cost et dónen... recomano que busqueu "Barcelona -> Oslo" o "Girona -> Oslo (Torp)", a veure què trobeu :-D


Ja heu perdut el temps suficient? Segur? Encara queda un rato eh... :-p


Les animalades

Vinga doncs, sant tornem-hi que no ha estat res! A l'arribar a casa, i després de preguntar educadament què tal la perruqueria, l'excitació viscuda durant el matí es va tornar en contra meu i no vaig poder evitar caure tremendament sobat! Només em vaig poder aixecar un parell d'hores més tard, amb tota la concurrència apassionadament davant la tele presenciant un Bangladesh vs Sudàfrica la mar d'interessant!

Ni idea de com van quedar... m'imagino que devia guanyar Sudàfrica... Bangladesh, per força, han de ser uns matats....

Mentre dormia es va decidir que al vespre aniríem a sopar a Sibaya, un casino proper. Aquí això dels casinos d'estila molt. Segurament hi tindrà algo a veure que durant l'apartheid, el joc era ilegal, i després del seu desmoronament, es devia produir un boom important. Tot això m'ho imagino, però no ho sé del cert. Els casinos aquí tenen de tot, a dins, no només el joc en si -si recordeu Montecasino-, i aquest no n'era en absolut una excepció: restaurants de tot tipus i preus, un altre Magic Kingdom que els nens van arrassar, un cinema multi mil sales, un parell de discoteques, una d'elles bolly (recordeu que això està ple d'indis), que la Tiffany es va mirar amb unes dents molt grosses... i en general tot tipus d'oci al servei de les nostres butxaques.

I Sibaya no és tan "over the top" com Montecasino, però tampoc li falta ni un pèl de sumptuositat. En aquest cas es tracta d'una reproducció d'un eclèctic palau mig africà, mig àrab, mig indi -o algo-, extravagant i cridaner... però bueno, ja dic que sembla que els casinos són els principals centres d'oci de per aquí... així que suposo que és normal, que hi inverteixin tanta pasta... tots dos estaven plens, en tot cas...

No fa falta comentar que, de negres, n'hi havia ben pocs, entre les parets de Sibaya.

Però la nit va ser relativament curta, per 3 motius... un, estàvem un pèl petats; 2, anàvem carregats de nens, i tampoc els pots mantenir desperts fins gaire tard, sobretot si s'ha acabat l'estona de divertir-se ells i estàs a l'estona que se suposa que et diverteixes tu, i 3 i més important, en Jonny i jo teníem una cita el dia següent, ben d'hora pel dematí, amb la Reserva Natural de Hluluwe-Imfolozi, un dels parcs més grans, rics i reconeguts de Sudàfrica!

Hluluwe està com a 200 km de Westbrook, més o menys, així si volíem estar allà a una hora decent havíem de marxar de casa -i aixecar-nos, por consiguiente- força d'hora. En Jonny, que com comento a algun lloc, no necessita gaires hores de son, va proposar l'aberrant idea d'aixecar-nos a les 4 del matí, per poder estar allà a les 7 o així. A mi això em va semblar una animalada, i finalment vam poder negociar les 5 (que van acabar sent, com no, les 5.25).

Les 5, a pesar de que la nit no fos molt llarga, no deixaven de ser poc més de 3 hores després d'anar a dormir, i la situació no podia ser més miserable... quan el despertador va sonar, plovia i era molt fosc... semblava que fes fred... i la Tiffany m'estava abraçant adormida embolicant-me entre el seu càl.lid cos... vaig notar allò que als mascles els hi passa de vegades pels matins amb la seva masculinitat... i també en Jonny trucant sigilosament a la porta per marxar.

Perra vida. :-p

Així que vam muntar al petit cotxe blau -que vam decidir que seria el cotxe que agafaríem, sàviament, ja que gasta menys que el Mercedes i teníem un fantàstic quilometratge il.limitat-, i ens vam llençar, un cop més, a les carreteres sudafricanes, cap amunt i paral.lels a la costa, entre els turons verds i arrodonits tan típics de Kwazulu-Natal.

Aquest cop, que només hi anéssim en Jonny i jo va ser totalment voluntari. La Tiffany ja en va tenir prou amb un, de safari, tancats al cotxe i a poc a poc, la Sevika és massa pija perquè li agradin aquestes coses... i els nens no aguantarien tantes hores tancats en un cotxe sense que es tornéssin ahostiables. Això, conjuntat a que al Jonny li agrada molt, això del "game drive", i que jo m'apunto al que faci falta i vull fer una mica de tot, soluciona clarament l'equació de perquè anàvem sols. :-)

Poc després de sortir va començar a sortir el sol i, a la vegada, va deixar de ploure, revel.lant un matí preciós i magnífic. Ens vam parar a fer una Steers de rigor en una àrea de servei, tot comprant el diari i descobrint amb estupefacció que, el dia anterior, havien descobert un cadàver a la platja d'Umdloti, que com recordareu, milers de línees cap amunt, és on vam estar tranquilament banyant-nos dos dies abans... Quin yuyu, no, trobar-te un cadàver a la platja? Penseu-hi un moment... segur que no hi tornes amb els mateixos ulls, a aquella platja, després de fer-ho...

Humm...

Vam arribar a les portes de Hluluwe-Imfolozi, després d'un silenciós i molt agradable trajecte, gairebé a les 9 del matí. El parc té com uns 80 o 90 km de llarg per uns 30 d'ample, més o menys.. així que podem considerar que és realment salvatge, no com la Rhino&Lion Reserve del primer post, que si bé és salvatge, està una mica preparada perquè vegis de tot. A Imfolozi es poden trobar, tal i com li diuen aquí, els 5 grans (The Big Five), a saber: Elefant, Lleó, Rinoceront, Búfal i Lleopard. Tenia especial ganes, jo, de veure elefants. Molen, els elefants.

Però els elefants es van resistir... Tot i així, vam veure rinoceronts creuant just davant del cotxe, girafes ficant el cap pràcticament per la finestra, manades de búfals, i búfals solitaris, pastant i descansant, tot tipus de cabres desemparades, segures durant el dia, ja que els depredadors solen atacar de nit... també un llangardaix de mides molt considerables, uns quants escarbats piloters pilotejant caques de rinoceront, gossos salvatges, i d'altres espècies grans i petites... però res d'elefants.

Sembla que ningú va veure elefants aquell dia... la gent que ens creuàvem pels camins ens van comentar que havien vist lleopards, cheetahs, inclús uns ens van dir "hi ha lleons JUST en aquella cantonada! Ara mateix!". Però sembla que quan vam arribar nosaltres, ja no hi eren, els lleons...

Segons el Jonny, va ser una mica decepcionant... no vam veure gaires "grans trofeus"... però per mi va ser força divertit. Està clar que ell, que ha anat vàries vegades de safari ja, està acostumat a uns mínims, però per mi era més interessant tota la intíngulis de la cosa... haver de conduir a poc a poc i mirant als matolls tota l'estona, sense fer gaire soroll... i veure qualsevol cosa era tot un tema!! Et pares i t'intentes acostar el més possible sense espantar-lo.. a vegades l'espantes una mica i et frustres perquè en qüestió de segons, un rinoceront adult es fica en la malesa i ni el veus. Per això és més que possible que passéssim ben a la vora de tot tipus de bestioles, que no vam ni veure per estar amagades entre els matolls.

Perquè aquesta zona de Hluluwe-Imfolozi no té res a veure amb les planícies del camp al que vam anar a la vora de Johannesburg... és una vall (de fet són dues valls... les dels rius Hluluwe i Imfolozi :-)) en una zona bastant muntanyosa i amb vegetació elevada... així que la visió es fa complicadota. Però la zona en si, encara que no hi haguéssin animals a veure, és preciosa per ella mateixa. A dalt d'un dels pics més elevats hi ha una zona de descans a la que vam anar a fer un cafè per relaxar els ulls una mica, on de fet es va posar sobtadament a ploure, i les vistes des d'allà són impressionants... així que li perdonarem al parc que no hi haguéssin elefants. Imagineu-vos que a gust que m'hi sentia, a dalt del turó, que fins i tot hi vaig fer una caca! :-D

De fet, la vall de Hluluwe-Imfolozi va ser, als seus temps, el centre neuràlgic de la tribu dels zulus (per això sa diu Kwazulu, la zona). Em sembla que em controlaré una miqueta i m'estaré d'explicar-vos la història dels zulus, del seu famós rei Shaka Zulu (que era un cabrón), de les innovacions que van introduir en temes d'estratègia i lluita cos a cos, i de la resistència descomunal que van oposar-li a tots els invasors que es van plantar per allà -que no van ser pocs-, abans de ser exterminats com a poble i reialme independent ja al segle XX. Tot i així, evidentment, la inmensa majoria de la població negra de Kwazulu-Natal segueix sent d'origen zulu, però la seva identitat com a poble ha quedat bastant mermada.

Només com a detall, a Sudàfrica, a part d'anglès i afrikaner, hi ha 9 llengües oficials més, corresponents a tantes tribus originals que la poblen. Zulus, Xhosas o Sothos en serien els exemples més coneguts.

Només com a curiositat, mentre conduïem a la nostra bola, vam trobar un pilot de pedres al costat de la carretera, apilades artificialment, i un cartell que comentava que, quan algun viatger moria a la carretera, els zulus tenien el costum de cobrir-lo de pedrots, i cada cop que algú passava per allà, havia d'agafar una pedra de la zona -no del pilot, s'entén-, escupir-hi, i tirar-la al pilot. Dubto que hi hagués algú sota el pilot, però per si un cas, nosaltres també vam rebuscar la pedra en qüestió, escupint-hi amb vehemència i llançant-la al pilot. I segur que molta gent ho feia, perquè no hi havia gaires pedres lliures pels voltants :-)

Vam estar fins les 7 de la tarda donant voltes pel parc, la hora que tanquen, i típicament els depredadors surten quan es fa fosc.. vam tenir temps de veure uns gossos salvatges vagant tranquilament al mig de la carretera abans de marxar... però teníem la impressió que allà apareixeria de tot en un moment. :-)

En tot cas, tot i que segons tots els estàndars no vam veure gran cosa, jo en vaig sortir molt content, de la meva experiència de safari real. Mireu sino quin bonic trost de post i quines boniques fotos que m'han sortit!! :-D

Un cop a fora, i després dels primers minuts de mirar als boscos del costat reflexament a veure si sortia algun animalot, ens vam poder centrar i engegar el camí de tornada cap a casa. Una cosa que és molt comuna a Sudàfrica, desgraciadament, és l'atropellament de vianants a les carreteres. I no m'extranya, la veritat. A la vora del parc hi havien uns "assentaments informals" de gent, i hi havia força gent caminant per les carreteres, amb roba fosca, sense res reflectant i, no sé si rellevantment, amb la pell també fosca... ostres, pues fora conyes que no es veuen gens, de nit, i els tios van a la seva, i un parell de cops vaig haver de fer un moviment brusc per semiesquivar-ne algun, que ni tan sols es va inmutar...

La tornada a casa va ser més neguitosa del que ens esperàvem, i és que per la nostra sorpresa, no hi havia una trista estació de servei en 150 km, i vam estar molt però que molt a punt de quedar-nos sense gasofa. Com a anècdota, vam acabar a una gasolinera d'un poble anomenat Stanger, plena de paios amb pinta de malotes, que va ser lo més proper a gang perillós que vaig veure a sudàfrica. I ya ves tu.

Poc després vam arribar ja a casa, gairebé a les 10 de la nit, al cap d'un llarg dia. A la tele teníem l'Austràlia vs Anglaterra. Com passa al futbol, els anglesos van inventar el criquet, però són uns matats i no guanyen ni a tiros :-D No fa falta dir que Austràlia, grans favorits per alçar-se amb el títol, els van matxacar sense pietat.

Les circumstàncies demanaven una sobada generosa, i així va ser... 11 hores després em vaig aixecar tot aturdit, mentre els altres aplacaven les meves ànsies per aprofitar el nostre darrer matí a Durban fent algo més (la meva idea era anar a algun poblat zulu o algo). Després de dinar tornàvem cap a Johannesburg.. sent com era la operació tornada de setmana santa, suposadament un caos.

Així que ens vam despedir del Krish i la Pixie i ens vam llençar per última vegada a la carretera. Com sempre, els viatges de tornada sempre són molt menys emocionants, si no fos perquè el cotxe dels Stensbys pràcticament va ser arrollat per un camió, provocant un esgarip important dins del nostre propi cotxe... però bueno, només va quedar en un susto d'aquells que passen.

Vam tardar 10 hores, aquest cop, a arribar fins a casa... forá més que a l'anada. I és que si nois, aquest cop si que hi havia caravana. :-)

Finalment, amb la última i final anècdota que em vaig menjar una super truita de bacon i plàtan a una àrea de servei, que sembla que és molt típica d'aquí... i que no està pas dolenta :-) vam aconseguir arribar fins a casa... encarant ja els nostres últims dies d'estança a Sudàfrica, i aparcant el cotxe després d'uns 4500 km recorreguts per les seves carreteres en les últimes 3 setmanes... que es diu aviat! :-D

Però el que passi llavors, ara si per fi, serà desvetllat al següent, final i definitiu post.

Fins llavors, que us ho passeu molt bé!

Quina animalada de post, no? Com em recreo! :-)

Les fotos! Com no pot ser d'altra manera en un post així, no pas poques!! Fiuu-fiuu ;-)

Encara que el post tingui un format i mides excepcionals, amb subapartats i intermissions i coses, seguiré posant totes les fotos juntes aquí al final. Sóc així, mira :-)

Abans que res, el nostre cotxe chachi blau, ben valent ell, acompanyat de l'avorrit Mercedes blanc d'en Jonny i la Sevika:


Les fotos que tinc no li fan del tot justícia a la llum que hi havia després de la tempesta de camí cap allà, just passada la zona del Drakensberg, però bueno... aquí una mostra:


Aquesta foto, si bé no és rellevant a les cròniques, sens dubte mereix un petit espai... manda huevos quines coses que bevem, avui en dia :-D


Monos al jardí :-)


Monos a la platja :-D


I la platja en si, amb mal temps, i remoguda pels recents temporals. Pel meu gust, res a veure amb les magnífiques platges de Moçambic, en tots els sentits!


El beachfront de Durban, amb els seus edificis alts i típics, i el seu mercat de souvenirs típicament africans, particularment zulus. Res d'especial aquesta ciutat, segons el meu punt de vista... i més encara si la compares amb les altres dues grans, Johannesburg i Cape Town.


Del Kavady, en un matí, en vaig tirar fins a 400, el que estic segur és el meu record fins el moment en ratio fotos/temps. :-) Així que també estic segur que, si heu arribat fins aquí, em perdonareu que em tiri un pèl de la moto també amb les fotos. Però és que la cosa valia la pena!! En sèrio!

Us explico una mica:

Al principi, tota la gent portava els seus kavadys i carrosses, arrastrant-los amb llargues cordes cap al camp de criquet. Els kavadys són les coses aquestes que porten a l'espatlla.


A l'arribar, la gent s'anava col.locant en rotllana, cadascú prenent cura i decorant el seu kavady... les carrosses estaven a la mateixa rotllana, suposo que el primer que arriba es col.loca on vol... als kavadys hi havien imatges de déus hindús i de membres de la familia dels devots... presumiblement morts...


Abans de començar la cerimònia en si, els "sacerdots" o guies van cremar tot de coses en aquest foc, tot resant les seves pregàries, per crear les cendres que més tard servirien per beneïr a tothom que s'acostava per allà. Aquests tothom, mentrestant, s'esperaven en una ordenada cua, tot resant també al seu torn. L'home iaio de la dreta és l'indumban, que veureu també després... el sacerdot més vell i que liderarà la processó de devots més tard...


Davant de cada kavady s'ofereixen diferents coses, majoritàriament menjar, i també una moneda, simbolitzant, com no, el desig de la familia per una vida econòmica boiant.


De color, a la cosa, no li'n falta un pèl...


I comença la cerimònia en si... els devots, sense massa ordre, comencen per resar-li al seu kavady. Com que porten les seves setmanes de preparació pel festival, ràpidament entren en l'estat de trance místic que els permetrà "sobreviure" tota la història sense notar cap dolor.


De cop, els devots entren en un ball de San Vito extrany, que els farà moure's frenètica i espasmòdicament amunt i avall. Per això, per canalitzar la seva transitòria bogeria, els hi donen uns pals perquè s'ahostin ells mateixos. I això fan.


Per quedar, al cap de ben poca estona, en una espècie de catarsi catatònica, tots ells amb la llengua a fora, d'aquest pal...


I llavors és el moment en que comencen a penjar-lis coses, a poc a poc i molt metòdicament. I els tios no s'inmuten ni un pèl.


A aquells que els hi tocarà arrastrar carrossa, que no són pas tots ni molt menys, també els hi pengen els pertinents ganxos... que aquests si que agafen un bon tros de pell!


Fins a quedar totalment decorats, tal i com veieu en aquest exemple, i com veureu en totes les fotos següents.


L'Indumban és qui anava a obrir la processó. Havíem sentit rumors que havia d'anar amb sabates de claus... però sembla ser que al final no... De totes maneres, tothom li professava tot tipus de mostres de respecte. Tenia més de 80 anys, l'home!!


Tota la història estava amenitzada, ininterrumpudament, per una colla de músics, formant part de diferents bandes, que tocaven ritmes frenètics que et feien flipar a tu també una mica.


Un cop estaven ja preparats i decorats, començaven a caminar aleatòriament al voltant del camp, tot beneïnt a qui s'escaigués.


I ale! A agafar els kavadys, a penjar-se les carrosses, i a la carretera falta gent!
I no n'hi havia pas poca, de gent... feia el seu efecte, la cosa.


De fet, deien que era el kavady més gran que es fa a Sudàfrica i, amb orgull, comenten que cada any s'està fent gran. La veritat és que no hi faltaven ni devots ni espectadors. Només un turisme inexistent, ja dic, que em va sorprendre força.

Alguns detalls de la processó...









Bueno... són unes quantes, però crec que la temàtica mereix el seu interés, i aspiro a que el lector mig ho trobi interessant. La veritat és que jo vaig flipar i ho vaig trobar de lo més emocionant. I alguna cosa et fa viure-ho molt especialment, estant tan a prop de tothom.

Finalment, l'arribada al temple, seguida de tota la desmuntada dels ornaments dels devots.


Com ens mereixíem tots plegats aquesta comilona! Sobretot nosaltres, intrèpids reporters, encarregats de donar a conèixer aquest ancestral festival en les terres més remotes (com Castellfollit de la Roca, per exemple... aprofito per saludar a tot visitant ocasional des de Castellfollit de la Roca... benvingut!). Que serveixi aquesta foto també d'exemple que jo HI ERA, allà, encara que d'altres blogs per la internet ni ho mencionin....


Bueno! Pues canviem de terç, i anem amb les animalades!

Recordareu centenars de línees més amunt que comento que al dia següent vam anar de safari a Hluluwe-Imfolozi... aquí teniu unes mostres del bestiar que corria per allà.

Girafes en vam veure a punta pala...


Així com búfals, tant en manada com solitaris... aquest ens mira encuriosit.


De rinocerons ja no n'hi havien tants... aquest tan gros i pesat ens bloquejava el pas mentre semblava intentar escapar de nosaltres


Però una de les grans gràcies del parc és el parc en si... la zona és realment fantàstica.


En sèrio que si:


A falta de grans animals (lleons, elefants, etc...) ens vam quedar força embadalits amb aquest llangardaix molt gros. Que el Jonny el veiés demostra que el paio està acostumat, a això del safari... perquè el color es camufla força...


També hi havia ponis a ratlles...


I finalment, el munt de pedres zulu, monument funerari interactiu... molt curiós :-) Si no sabeu del que parlo és que no heu llegit el post i heu saltat directament a les fotos. Cap amunt home!!


Quan després de tot vam arribar a casa, vam trobar que la Tiffany havia aprofitat l'avinantesa de trobar-se en terres tan índies per comprar-se un sari! Per les millors ocasions! Pues mira que bé :-)


I ja a la tornada cap a Joburg, i per acabar, encara que en tindria moltes d'altres que m'agraden, però no és plan de fer-se tan pesat :-D


Té pinta de foto de tornada, no em digueu!

He posat molt poques fotos de nosaltres, en aquest infinit post... però és que potser va ser el moment que vam rebre més input des de fora... amb lo qual en som només protagonistes passius :-)

I nois i noies! Només queda ja l'últim capítol d'aquestes dedicades cròniques sudafricanes! Si al final les trobareu a faltar i tot!! Ale! Manteniu-vos a l'aparato! :-D

Fins aviat!

ps. Si heu arribat fins aqui, moltes gràcies i moltes felicitats, perquè si aquest no és el post més llarg mai escrit, ja no sé què fer per superar-lo xD Espero que sigui el post més llarg, almenys, que mai hauré escrit en aquest blog!!!