Al voltant d'una efemèride tardonina

Doncs si nois, tal dia com avui (bé, avui, tal dia com un dia d'aquests) ja fa un any que vaig traslladar la meva presència a Noruega. I el que és més important! Fa ja un any que vaig inagurar oficialment aquest blog, i mira-te'l el tio, com li va fotent!

I com passa el temps eh! Durant aquest any han passat moltes coses, totes elles (bé, quasi totes!) relatades aquí. Segurament molts de vosaltres sabreu més de la meva vida ara que no en sabíeu quan vivia a Granollers :-)

Deixarem la valoració de l'any cap a més endavant i ens disposarem a relatar una mica el que ha passat aquests dies, que tot sigui dit no és pas massa, ja que la tardor s'aferra fermament a Hamar i a les nostres vides diàries amb els seus poderosos tentacles, portant-nos fred i foscor que fan que la nostra energia vital, tan alegre ella durant els escassos mesos d'estiu, estigui de capa caiguda, i ens retingui reclosos a casa mentre observem decaure, un cop més, l'any.

Faré èmfasi una vegada més, incansablament, en com es nota el canvi d'estacions aquí, amb totes elles totalment definides ambientalment i en quant a estat d'ànim dels soferts i resignats hamaroids. Si el ja de per si depriment ambient l'ajuntem a la nostra inminent marxa (senyors, que només queda un mes!!) i les mostres de condol i desesperació de tothom que ens envolta, apenats i contrariats al veure'ns partir, tot plegat forma un panorama una mica grisot.

Abans de començar-lo, el relat, però, m'he de disculpar per la tardança a publicar aquest nou post... anem una mica de cul aquests dies, ja preparant la nostra marxa, i la veritat és que el que relato aquí va amb una mica de retràs... segur que amb la vostra sempre admirable magnificència m'ho sabreu perdonar. A més a més què coi... així heu tingut més temps per llegir-vos aquells trossets que encara no havíeu llegit (que segur que tots en teniu uns quants :-))

Anem-hi doncs!

El primer cap de setmana del qual ens ocupem en aquest post, que va ser el de després d'anar a Letònia, i de forma més o menys sorpressiva, vam ser convidats a la casa que en Tor i la Olaug (avis del Jett) ténen a Mora, Suècia. Dic de forma més o menys sorpressiva perquè sabíem que algun dia hi seríem convidats, però no exactament quan, així que, semi-sorpressivament, va ser aquest.

Com que ja no em quedaven divendres a les rodalies per agafar-me, vam haver de marxar de divendres tarda i diumenge, i pitjor encara, a última hora va resultar que en Jett tenia una festa d'aniversari de 6 a 9 o porai (tenint en compte que les festes d'aniversari infantils, aquí, són de 4 a 6 i gràcies, ja és mala sort que just el dia que ens importa hagi de ser més tard...), vam marxar a les mil del vespre quan, òbviament, ja era ben fosc :-)

Per arribar a Mora havíem de creuar unes muntanyes que, a l'hivern, són la principal zona d'esquí alpí de les rodalies, i la gent, i per què no dir-ho, també nosaltres, tenia una mica de por de que nevés o estigués gelat o algo (a 15 de setembre, quins collons!).

De totes maneres, no només no va nevar ni fer fred suficient (no vam baixar dels 7 graus o així en tot el trajecte, una temperatura ben tropical!), sino que, així com qui no vol la cosa, es va convertir en un viatge inesperadament eventual, ja que, al cap de poc de sortir, ens vam trobar una guineu al mig de la carretera, tota feliç ella sense ni inmutar-se pel pas dels cotxes. Això per si sol no és gran cosa, però va ser el preludi de, unes desenes de quilòmetres més tard, trobar-nos (per fi!!) un senyor alce com una casa creuant la carretera. Ole ole! Tothom que conec n'havia vist algun ja, però per mi era el primer (en un any, ja tocava.. si es veu que n'està infestat, per aquí!). I tios, vaia bitxo. De la mida d'un cavall petit, i amb unes banyotes considerables. El vam veure només un moment, i a la que els llums el van enfocar massa directament, va desaparèixer entre la malesa, però almenys ja puc marcar la casella "avistament d'alce" en la meva estada a Noruega! Home!

Només em falta la de l'aurora boreal, ara! Però vaja, em sembla que això ho haurem de deixar per un altre any!

Mora està a uns 250 quilòmetres de Hamar, a la zona de Suècia coneguda com Dalarna, potser la més sueca de totes les zones de Suècia. Un inmens bosc motejat de llacs, i reserva d'óssos (ja hagués sigut la bomba, veure'n algun, millor que el safari per Sudàfrica! Però no hi va haver tanta sort...). La casa que en Tor i la Olaug ténen aquí és una granja del segle XVII, formada típicament per 5 o 6 casetes de fusta, i remodelada per convertir-la amb una residència impressionant.

Ja n'havia vist fotos, i és el que em cridava per anar-hi, però però! Res a veure amb la realitat!

Tot i així, vam arribar a les 12 passades, i no es veia gaire un torrat! Com és ben comú en ells, els nostres amfitrions ens van donar la benvinguda amb els millors menjars i beures, sigués l'hora que sigués!

Per l'experiència de la Tiffany, em va comentar que aquestes visites la la "hytta" (que és com n'hi diuen aquí, d'aquestes segones residències al mig de la muntanya que ténen molts noruecs) d'en Tor i la Olaug, consisteixen bàsicament en menjar i beure i beure i menjar.

Bé. Benvingut sigui, doncs!!

Aquesta granja, però, la ténen des de fa relativament poc, menys de dos anys, diria, i la Tiffany encara no hi havia estat mai. Al ser un conjunt de petites cases (com podreu veure millor a les fotos, com no), la cosa està distribuïda tal que ells ocupaven la casa principal, amb el menjador i la sala, i la nostra habitació era una altra casa, tota petita i encantadora ella. Oh si.

Al dia següent vam poder apreciar la cosa com déu mana. La casa principal, la nostra, una altra que servia de garatge i traster, una altra totalment autosuficient, amb cuina i menjador i llits i sauna (molt típica aquí, es clar, la sauna), i una altra que en Tor ens va definir com "El petit museu d'en Tor". Perquè com alguns sabreu, l'home es dedica a l'art, és director d'una galeria a Hamar, té molts contactes i compra i ven amb bastanta assiduitat. A la vegada, és un gran fan de les antiguitats, i el petit museu n'és el repositori. Des d'una carrossa del segle passat fins a tot d'estris de granja de l'any de la quica, armaris, un llit... trastos tot plegat, però que li dónen un encant tot curiós, al petit museu d'en Tor.

No era luxosa pas, la cosa, sino més aviat acollidora i rural, amb un aire ben real!

No fa falta dir que aquest en Tor és tota una personalitat, i quan estem amb ells, la Olaug passa normalment una mica desapercebuda. Val a dir que no són una parella necessàriament apreciada a Hamar, on són considerats per molts una mica massa bohemis. Ja sabem que a Noruega, i sobretot a Hamar, això de fer les coses diferents que tothom no està pas gens ben vist.

A mi sincerament, em semblen un personatges d'allò més fascinants. A part de que són pràcticament els únics que ens han encoratjat en la nostra decisió de marxar i donar unes quantes voltes pel món, en comptes de quasi tots els altres, que es posen les mans al cap de com podem deixar la infinita seguretat de Hamar (i en Jett, pobre, què farà per aquests móns de déu!!), per atrevir-nos a provar alguna cosa més.

I no fa falta dir, evidentment, que sobretot sobretot em cauen especialment bé perquè sempre ténen els millors menjars i alcohols! I això si que és ben veritat! :-)

La zona de Mora està al voltant del llac Siljan, un dels més grans de Suècia, probablement. I la zona, cosa que tampoc m'ho esperava gaire, acostumat com ja estic a bosc per tot arreu, és molt i molt maca. Té com una llum especial que la fa diferent a Noruega, però a la vegada gaudeix de tots els encants que ja coneixem: verdor, exhuberància, obertura, llacs i boscos.

Vam fer unes voltes per la zona, primer a peu i després en cotxe, només per comprovar tot això que dic i, ràpidament, recloïr-nos de nou a casa per poder menjar i beure com déu mana! De totes maneres potser hagués estat bé, dedicar-li més estona a l'exterior (que ho vam fer, una mica, eh!) perquè realment la zona és guapa guapa. Ara això si, rural rural també.

De fet, tampoc van passar tantes coses (diferents), durant el cap de setmana, així que suposo que serà més descriptiu remitir-vos directament a les fotos, que segur que ho expliquen tot molt bé!

Només destacarem un parell de coses... la primera, que a la nit es podien veure estrelles com mai, absolutament mai havia vist. Milers d'estrelles, moltes i moltes estrelles! Sincerament espectacular.

L'altra cosa a destacar és que, ja pel matí del diumenge 16 de setembre, quan estàvem tot calentets jugant a un joc de daus del qual no en recordo el nom, amb les últimes copes de majestuós conyac del cap de setmana, vam veure, incrèdulament, com començava a nevar, més aviat del que cap dels locals recorda. Tot i que no va quallar pas, la visió dels flocs de neu caient tot alegres ens feia esperar el pitjor, així que Vam marxar amb una vmica de por que les carreteres ho estiguéssin, de nevades i patinoses, però per sort no ho estaven. Hi havia una mica de neu per les vores, però poca cosa més. Val a dir que aquesta àrea és més freda del que pugui ser Hamar, i quan vam arribar a la nostra càlida morada, no hi havia neu ni res. Ni n'hi ha hagut a partir de llavors, val a dir. I que duri!!

El que si que, insisteixo, l'hivern es nota a les portes... ja ens movem amb temperatures de 0 a 10 graus, els arbres que un dia vam ser verds són MOLT grocs, i es fa fosc, ja, al voltant de les 7. Recordem que en els pitjors moments de l'hivern a quarts de 3 ja és foc, per aqui.

Però per aquest temps ja no hi serem a veure-ho :-D

Un dia o altre us els he d'explicar, els plans inmediats de futur, així que, per què no, ho faré ara. El dia 5 de novembre tenim un ferry que ens portarà a nosaltres dos, Tiffany og me ("i el Jett?" direu... espereu un moment!) i al nostre empaquetat cotxe en destinació a Copenhagen, on cap dels dos hem estat i on hi passarem un parell de dies. A partir d'aquí iniciarem la nostra conducció cap avall, atravessant Europa de nou, aquest cop amb aturades probablement als Països Baixos variats, amb especial èmfasi en Luxemburg (si noi, per què no?). Arribarem a la nostra acollidora Granollers cap al 13 o 14 o 15 de novembre, encara no ho sabem, on ens hi estarem fins el 28 de novembre. Pel mig, en Jett arribarà per via aèrea acompanyat del seu pare Geir i els seus avis Tor i Olaug, anomenats més amunt, que vindran tots plegats a passar quatre o cinc a la tan ben publicitada Barcelona. Això també serà la oportunitat perquè els meus pares els hi tornin el mega sopar que es va produir aquí durant la seva visita :-)

El que passi més durant aquests 15 dies, però, ja depèn també de vosaltres, i a part d'històries burocràtiques, no tinc pas res preparat :-)

El dia 28 de novembre començarà la nostra semi volta al món, amb un vol de Barcelona a Londres i des d'allà a Larnaca, Xipre, on hi passarem 4 dies tot conduint la illa amunt i avall (i, tenint en compte els càlculs pressupostaris, també dormint al cotxe :-)). Des d'allà volarem a Kuwait, on finalment hi hem descartat passar-hi més de les 5 o 6 hores de transbord que tenim, ja que és caríssim i tampoc hi ha tant a veure, així que anirem directament a Dubai, on hi estarem 3 dies, tot esperant trobar un hotel suficientment barat (que n'hi ha) i flipar amb la voràgine constructiva i de luxes que s'ha disparat en aquesta ciutat en els últims anys. Després volarem a Delhi, on començarem la nostra estança de 5 setmanes a la India en una ruta no del tot determinada i basada sobretot en el nord, més concretament en el tristament actual Rajastan. En algun lloc o altre hi haurem de passar el nadal i el cap d'any i tota la història. No fa falta dir que amb això demostrem que ens la pela una mica, tot això del nadal i el cap d'any.... El que si sabem és que el dia 9 de gener tenim un avió des de Chennai (ex-Madras) fins a Singapur, on hi estarem 3 dies més, per arribar finalment a Austràlia a mitjans de gener, al mig de l'estiu super calurós, i preparats per saltar sense compassió a la piscina de la mare de la Tiffany, a les rodalies de Brisbane, la capital de l'estat de Queensland :-)

El que passi allà, després d'aquests dos mesos i mig de viatge, ja ho veurem, i serà degudament explicat en un futur, així que no se me us impacienteu.

Sé que esteu tots bocabadats amb els nostres plans... ja ho sé ja... us he de dir que la suma de tots els bitllets d'avió des de Barcelona fins a Brisbane, Austràlia, és d'uns 520 euros per cap (trajecte només d'anada, és clar), i que és més barat que un vol directe. El que fem és utilitzar a tot arreu companyies de baix cost, així que no ens donaran menjar ni podrem veure la tele, però vaja, que no està malament :-)

Deia al principi que durant l'escriptura d'aquest post s'ha complert un any des de la meva arribada a Noruega, Pues si, així és. Si ens hem de posar a fer valoració, la veritat és que no sé bé per on començar. Han passat moltes coses, i suposo que dec haver canviat una mica, sobretot en costums més que en escència. Tinc algunes queixes de Hamar i dels noruecs, però en lo general, no puc sino agraïr a aquesta ciutat tan "tancada" que m'hagi acollit ben bé. No és un lloc on m'hi estaria molt de temps més (encara que m'hi podria estar fàcilment un altre any, potser), però pel temps que hi he estat m'ha semblat fantàstica. Maca, relaxada, molt i molt segura :-) Hamar. Qui ho hagués de dir un parell d'anys enrere que aniria a passar un any a Hamar... quines coses que té, la vida :-D

Com no sóc gens sentimental, em guardo els sentimentalismes per mi mateix. O, si voleu, em podeu convidar a unes copes i sentimentalitzem cara a cara :-)

És una pena per la pasta, que marxem, això si que ho hem de dir... i la nostra vida aquí és extremadament fàcil... tenim sous generosos, casa gratis, familia a qui li podem deixar el Jett quan volem... però és una mica avorrit, i fa molta rasca. La Tiffany ja n'està una mica farta (penseu que ja hi porta uns 5 anys seguits, aquí, pràcticament), i a mi la idea d'Austràlia, per un altre any, abans de la tornada al Mediterrani, em sembla molt i molt correcta :-D

Una altra cosa que em sap una mica de greu, per cert, de la meva estada aquí, és el meu ínfim domini del noruec. Altrament podem dir que sóc capac de dir quatre frases i gràcies, i m'autoflagelo una mica pel meu perrerisme en aquest sentit, ja que ho considero una falta de respecte para con els meus conciutadans bastant important. En la meva descàrrega diré que pràcticament tothom parla anglès, excepte els més antics de la contrada, i que el noruec és una llengua una mica punyetera que, sens dubte, no m'ha entrat GENS naturalment.

Amb això de que ja porti més d'un any aquí tenim que es repeteixen els events que ja passaven l'any passat, des del dia de portes obertes al bombers que hi ha just davant de casa, fins al festival Rocktober que, com el seu nom indica molt explícitament, i tal com vaig explicar ara fa un any, són tot de concerts rockeros que es fan durant el mes d'octubre aquí a Hamar. Avui quan escric això (que és 11 d'octubre, diré) aniré a veure què es cou al festival aquest per primera i no última vegada.

Quin caos de post! Això de deixar-ho a mitges i al cap d'un temps continuar no em portarà pas a enlloc de bo!!

Només destacarem un altre event que hagi passat durant aquests dies, ja que, sincerament, porta preparació això de moure't... entre empaquetar la casa i comprar bitllets, mirar recorreguts i coses... anem ben de cul!

L'event en qüestió va ser organitzat per la nostra amiga Katrine i el seu benvolgut marit Jan Ole, i va ser una festa vuitantera, en ocasió de que els nostres exiliats amics Julian i Anne (que coneixeu de molts altres posts) venien aquell cap de setmana de visita. A la noia se li va acudir que podríem anar tots vestits vuitanteros i tota la història, la qual cosa a nosaltres ens va semblar una idea excel.lent, ja que ens agrada poc això de disfressar-nos i fer el pallasso. Ens va costar les nostres petites hores de comprar xorrades i preparació, però a l'acabar la Tiffany era una perfecte Cindy Lauper, i jo era un heroi rocker brut que ni sortit de Mötley Crue, amb els meus leotardos, el meu cabell crepat i tota la parafernàlia que fes falta. Ja veureu les fotos, no us impacienteu!!

A l'arribar a casa seva, evidentment, érem els més difressats amb una sonora diferència (si fem algo, fem-ho bé!), amb lo qual vam ser els reis de la festa (òbviament). De fet, tampoc hi havia tanta gent, a la festa, però no va estar malament. Jo vaig gravar el meu cd amb estrelles del rock brut dels 80, Kiss, Whitesnake, Judas, Alice Cooper, Bon Jovi i tal.. però un cop més es va demostrar que els amants del rock som uns incompresos, ja que no va durar ni dos cançons enmig de les protestes del personal, desitjosos d'avorrides Madonnes i Spandau Ballets. Pues vaia.

Per cert, que em va semblar molt divertit, vestir-me de vuitantero, i la veritat és que em vaig gastar els meus humils dinerons en alguns accessoris que, desgraciadament, no crec que usi massa sovint. Així que he tingut una idea... L'Alex em va comentar fa poc en conversa telefònica que vol emplaçar la famosa anual festa d'aniversari seva i de l'Oscar per quan nosaltres estem aquí, cosa que em va semblar ben amable, val a dir. Doncs bé, si aquesta festa es realitza tal i com està previst, suggeriria una temàtica vuitantera, tan en música com en vestimenta, així puc reusar la història!! Ja em direu! (I com que no me'n fio un pèl que cap dels implicats directament es llegeixi això, ja us ho comentaré de nou directament :-))

I això és tot el que us explico ara per ara... concentrarem les explicacions de tots els esforços als que ens veiem sotmesos aquests dies en un post de despedida noruega que serà publicat abans de marxar, i que també contindrà (no me n'oblido, no), alguna pregunta que significarà la 3a edició de l'emocionant concurs del blog d'en Bert, amb excitants petites modificacions al format. Mantingueu-vos a l'aparato!

Fins llavors, ja em podeu anar disfrutant!

Fotos! En seran moltes en proporció a la mida del post, tampoc tan llarg! I, diferentment de com és habitual en aquest blog, seran sobretot de persones! Serà potser per compensar la solitud dels dos posts anteriors? Qui lo sá!

Aquesta primera sèrie girarà entorn la nostra curta visita a la segona residència d'en Tor i la Olaug, a la bonica àrea de Mora, tota sueca ella. La casa dels nostres hostes estava envoltada de llacs i pins. Aquí veiem en Jett exposant tota la seva femenitat (que no és poca, creieu-me) en tan idíl.lic entorn.


En Tor té una barca que utilitza normalment per endinsar-se al llac i passar agradables tardes de pesca. Veient la climatologia venidera, i aprofitant que podia comptar amb la meva força herculiana, va decidir posar fi a la temporada tot donant la volta a la barca. Suposo que a partir d'ara formarà part d'un bloc informe de gel i neu...


Un altre dels passatemps noruecs per excel.lència (i per extensió suecs, m'imagino) és el de collir "baies" (quin terme més poc usat, en català, no?), "berries" en anglès... per posteriorment fer-ne alguna crema o pastís, de la qual cosa es va encarregar la Olaug sàbiament unes hores després.


El que també hi havia per aquella zona, a part dels óssos fonedissos, eren senyors petits. Aquí en Jett n'ha descobert un!


Després de tan d'esforç els mascles de la casa bé que es mereixien un petit refresc. Noti's el barret d'explorador d'en Tor. Ja us dic que el paio és un pèl excèntric :-)


En un entorn tan naturalment exhuberant i privilegiat no hi podria faltar una bona foto super super propera d'aquestes que fa últimament la Tiffany i que acostumen a aparèixer en els últims posts. La veritat és que en va tirar moltes i va ser difícil escollir, així que ens quedarem finalment amb aquesta simple fotografia d'aquests simples bris de gespa. Oh, la naturalesa, que simple, però que complexa que és!


La casa en si està formada per tot de petites cases. Hum. Vaia frase... tornem-hi... la granja està formada per tot de petites cases. M'haureu de perdonar per lo poc que vaig pensar en vosaltres, ja que no tinc cap foto en que es vegi tot plegat una mica bé... aquestes són dues de les 5 cases del pal en que consisteix la cosa... totes al voltant d'una petita glorieta central i tot plegat molt boscós i extremadament verd i fresc.


En algun lloc de la propietat podem trobar-hi aquest interessant bolet, tot un paio ell. El malandrí del Jett, quan se li va explicar que tenia pinta de ser extremadament verinós, no va dubtar en aixafar-lo sense pietat ignorant la seva peculiar bellesa, per la meva desesperació... bé, almenys en tenim alguna foto!!


El senyor Tor explicant-me algun dels trastos que té a dins i fora del "Petit museu d'en Tor", tot de coses d'aquest pal. Això en concret és un trineu del segle XVIII o així, utilitzat per transportar les bestioles que haguéssis caçat. Òbviament aquí caces més aviat rens i óssos que no pas conills...


Sortint ja de l'àmbit caminable de la casa, vam poder veure una mica les rodalies, l'àrea de Solleron, i tot plegat basat en la proximitat del gran llac Siljan, amb una forma molt diferent però jo diria que fàcilment més o menys igual de gran que el nostre benvolgut Mjosa.


Val a dir, per cert, que era un dia amb bastant de vent! :-D

Durant el cop de cotxe, per cert, vaig poder capturar aquesta entendridora instantània con las manos en la masa!


Fixeu-vos si passa desapercebuda la Olaug que ni tan sols apareix en aquesta foto, tapada per la meva voluminosa testa!!

Haurem de forçar-la una mica doncs!! Ja de matí recollit, amb neu inapreciable a les fotografies, ens vam dedicar a jugar a algun joc de daus del qual (no, no encara) no en recordo el nom. Aquí la Olaug, aquest cop si, frustrada per una tirada poc satisfactòria...


Un gran contrast amb en Jett, amb cara de sincera esperança. Hem de dir que la guanyadora final va ser la Tiffany, a més a més força sobrada, la tia.


En Jett és un nano ben expressiu, per cert, això si que ho té...


Al poble de Mora, per altra banda res de l'altre món, però amb un entorn excepcional, hi ha aquesta estàtua del senyor Gustav Vasa, que sembla que deu ser un paio important perquè tot Suècia n'és plè. Mira, em sembla una foto interessant...


Ja de tornada, que per sort no va fer tan de fred com ens temíem, vam poder comprovar les belleses de la tardor (a 16 de setembre, no us n'oblideu), com aquest camí groguenc plè de fulles. Era molt guapo!


El pèsol per cert, és tot un valent, i amb Suècia ja ha estat a 10 països! Quin paio, eh! Amb lo poca cosa que sembla! :-)


I aquí s'acaba la nostra escapada a Suècia, ara si de segur segur la última abans de marxar. La veritat és que les fotos, en general, han sortit ben guapes, i en podria haver posat unes quantes més!

De tornada, al cap de poc, la galeria d'en Tor va inaugurar una nova exposició, on evidentment no hi podíem faltar per apurar tot el vi i els canapès!!


I anem al que tots esteu esperant, que és la festa vuitantera! Aquí tenim a la Tiffany com ja li agradaria a qualsevol diva pop dels vuitanta d'aparèixer en la contraportada d'algun infumable single!


I aquí tenim al verdader rock brut i desenfocat, amb actitud autèntica i fatxenda. El que us dic, talment sortit de Mötley Crue!


Rock meets pop!


Una parella de convidats va portar la seva última adquisició, en forma de nen. El paio era de lo més encantador i ni s'inmutava per la fosca i sanguinària presència d'un déu del rock and roll com jo. I no tan sols això, sino que fins i tot s'anava movent al ritme de la música, tot fent decaure les babes del personal en general i del déu del rock and roll en particular.


A part, les fotos de la festa tampoc són tanta cosa... destacarem aquesta de l'amfitriona Katrine i la Tiffany en plan operación triunfo.


Per últim, certifiquem la presència dels nostres amics Julian i Anne a Hamar, als quals no veurem, probablement, en un bon temps. També certifiquem que en Julian té unes ulleres noves. Per cert que el paio va dur també un cinturó amb leds al qual hi podies escriure coses, i que donava molt de joc, però, òbviament, em vaig oblidar de fotografiar-lo! :-)


Apa doncs, familia, tornaré a aparèixer abans de que marxem. Fins llavors, bona tardor i a cuidar-se!! :-)

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit

I doncs! Aquella mateixa setmana, la de la marxa de l'Oscar i la Patry, era també quan la Sarah se'n tornava cap a les itàlies, després d'un mes d'estar amb nosaltres, en busca de la seva nova feina. Pels qui ho recordeu, treballava d'au-pair en una familia italiana, que la portava pel camí de l'amargura. Ara ha trobat una nova família que sembla que promet bastant més, així que se'n va anar amb forces ànims.

Està bé per cert, això de l'au-pairisme, fent un petit incís, ja que et permet bastant lliurement moure't pels llocs i trobar feina amb relativa facilitat. La pena és que sobretot està indicat per anglo-parlants, i per altra banda, és una feina molt més de noies que de nois, però vaja...

La convivència amb ella, per cert, ha sigut perfectament bona, tenint en compte però que hem tingut visites catalanes tota l'estona, i tampoc ha estat ella sola molt de temps. Ella també és una mica fanàtica de la neteja i l'ordre, així que el seu liderat ens ha vingut més que bé per posar-ne una mica, d'ordre, a la nostra moltes vegades xocantment desordenada casa. Hem de dir que ni la Tiffany ni jo som massa bons en això...

I bueno... si tothom marxa és perquè l'estiu s'acaba. I no és conya no, que aquí s'acaba de veritat. Ja comentava al post anterior que a finals d'agost estem totalment fora de temporada alta, a Noruega... doncs comença a tornar a fer fred, les hores de llum decauen precipitadament, i tot plegat té una sensació bastant forta de tardor anticipada.

En quant a temperatura, hem arribat a registrar 1 grau (ja m'explicaràs!), i un company de feina que viu una mica a les afores va comentar, esparverat, que un matí ja va haver de treure una mica de gel del cotxe. De totes maneres, fins i tot aquí això és exagerat, i sembla ser que estem (quan escric això... ves a saber quan ho publicaré) sota els efectes d'un vent del nord que ho fa tot especialment fred, i ja tornarà a pujar una mica. No ho trobo gens graciós, jo, de totes maneres.

Però vaja, que sota tots els punts de vista, l'estiu s'acaba! I no ha sigut un estiu massa bo, no, per aquí, tenint en compte que són dos mesos i mig pelats de "bon temps". I parles amb la gent, evidentment una mica contrariada per aquest fet, i et comenten, plens de beneïda resignació, que a veure si l'any que bé és millor...

Nosaltres, per si les mosques, anirem a buscar-lo a algun altre lloc, el bon temps! Perquè si ens hem de fiar de com sigui aquí...

Aquella última setmana d'agost era la de la festa major de Granollers, primera que em perdia en anys, i que espero que hagi sigut un gran èxit per tots aquells que l'hagueu disfrutada. També aquella setmana, però només de divendres a diumenge, a Hamar es celebrava el Hamar Music Fest, tradicionalment ple d'artistes reconeguts, però que aquest any s'han quedat una mica curts, amb Kool and the Gang i els Blues Brothers com a caps de cartell. Poca cosa comparats amb altres anys, on Dio o Motorhead havien amenitzat els vespres hamarins.

Seguint la nostra costum recent de girar-li l'esquena maleducadament als events que es couen per la ciutat, aquell mateix cap de setmana la Tiffany i jo, junt amb la Beate i la Heidi, companyes de la Tiffany al gimnàs (gimnàs al que hauria de pensar en començar a tornar-hi anar, per cert), ens vam escapar cap a Estocolm, per assistir (elles) a la convenció de la firma Les Mills i (jo) donar unes quantes voltes errants per la cosa.

Suposo que ja us hauré parlat en algun altre moment sobre això de Les Mills, i sino ho faré ara. És una marca australiana que ha creat tota una sèrie de programes d'entrenament que estan siguent bastant exitosos. Per exemple BodyStep, rollo aerobic, BodyPump, rollo desenvolupador musculós, BodyJam, rollo dansa, o BodyBalance, una espècie de barreja de yoga, tai-chi i pilates, que és evidentment el que fa la Tiffany. De fet, havia sigut "presentadora" a Noruega, fins fa un parell d'anys, fins que ho va deixar per una mica de desinterès, però ara ens pot ser molt útil per poder moure'ns una mica, ja que aquests programes els adopten molts gimnassos per tot arreu. Sense anar més lluny, el propi gimnàs de l'hotel Ciutat de Granollers o el de la UPC.

Així que, com qui no vol, i perquè no decaigui la cosa, ens en vam anar, de nou, a Estocolm. Recordareu els fidels que ja hi havíem anat, a Estocolm, allà al gener, i que la cosa, si bé demostrar-se atractiva, era més que freda, i les condicions d'allò més inamigables.

Com que només serien tres dies, anar a l'aeroport en cotxe i aparcar-lo allà ens resultaria més barat que no pas anar en tren, només anant nosaltres dos. I encara més que ho seria si haguéssim anat els 4. I allà estava la oferta, però les condicions per anar al nostre petit automòbil van espantar a les dues noies. I és que aquestes no eren altres que ser conscients que el cotxe era petit, i que no es passéssin de volum a l'hora de fer l'equipatge....

Ens les vam trobar ja a l'aeroport, de bon matí. després d'un trajecte espectacular amb el sol sortint per darrere del llac. Nosaltres anàvem amb una motxilla petita cadascú, mentre les noies diuen una maleta amb rodes del tamany de les que agafo jo quan marxo 2 setmanes... ¡país!

El trajecte va ser plàcid i uneventual. De fet, l'Oslo - Estocolm deu ser lo més comú, aquí, i tarda menys d'una hora, i amb un cop de bus i un cop de metro, ens vam plantar al nostre hotel, un Scandic ben apanyat i recomanat pels organitzadors de la convenció.

De fet, i com que l'altra vegada per estalviar-nos uns calerons ens vam hostatjar en un hotel no excessivament galdós, vam mirar a veure què tal el que ells recomanaven, un de la cadena Scandic, sobradament reconeguda. Els preus al catàleg promocional no eren massa barats, però tot i així, al comprovar la web de l'hotel, vaig veure que les habitacions eren molt més econòmiques que els senyors de Les Mills oferien, així que vam reservar-ho paral.lelament i els hi vam enviar un email molt enfadat :-D

L'habitació, que es trobava en un segon soterrani, òbviament sense finestres, estava més que bé, i els esmorzars de l'Scandic són la veritat és que magnífics :-D

I aquest cap de setmana a Estocolm anava a ser força "alternatiu". Com que ja havia cobert les coses principals que s'han de veure l'altra vegada, i a la Tiffany això del turisme de sightseeing se la porta una mica fluixa, vam decidir concentrar-nos en activitats paral.leles.

La convenció anava a ser només dissabte, i al divendres a la tarda, com a gran fan del mar que la Tiffany és, ens vam embarcar en un vaixell d'allò més apanyat per fer una volta per l'archipelago d'Estocolm. Estocolm, com bé sabreu molts de vosaltres, està format per tot de illes (en concret, a la ciutat són 14). Doncs durant quilòmetres i quilòmetres, la morfologia del terreny a mesura que la Suècia continental es va diluïnt dins el mar Bàltic, és aquesta mateixa. Illes i illetes, unes més grans i d'altres més petites, unes habitables i habitades i d'altres no... fins a un total de 24000, fent-lo l'únic arxipelag d'aquest estil (diuen) en tot el món. A mesura que vas mar endins, les illes estan més separades i la vegetació és més pobra. A la zona que vam estar voltant nosaltres, però, a no més de dues hores d'Estocolm, les illes estaven replenes de pins i moltes d'elles eren fins i tot accessibles per carretera.

El viatge va ser d'allò més agradable, però sense res massa concret a explicar. Sense el fred que caracteritza aquests vaixellets a les Noruegues, el trajecte ens va portar a veure un pilot de chabolas de moltíssima consideració, segones residències d'estocolmins pudents, moltes d'elles amb la seva pròpia illa. La veritat és que tenia la seva tela, la cosa.

La resta de la tarda la vam matar passejant per les infinites botigues que colapsen el centre de la ciutat, i que són pràcticament tan, o què coi, són tan cares com a Noruega!

Tot i així, la Heidi i la Beate se l'hi van tirar tota la tarda, de compres, i les vam trobar després per sopar. Concretament en un restaurant italià del Gamla Stan (la part antiga i més coneguda) que estava força bé i que es deia Paganini. I creieu-me que el tio ja li feia honor al seu nom, ja! Vale que vam demanar vi i tota la mandanga (tan prohibitiu com seria demanar-lo a Noruega, uns 25 euros per ampolla fàcil), però el compte va ser una mica d'espant. Hem de reconèixer que estava ben bo, però!

Com que les noies tenien la convenció al dia següent, i havien d'estar allà a les 8, i com que ens havíem aixecat super d'hora i estàvem petats, ens en vam anar a dormir no massa tard. De totes maneres, i per la nostra satisfacció, també vam comprovar que la zona on es trobava el nostre hotel, a la illa de Söderralm, pels que s'ho coneguin, estava infestada de bars i vida nocturna, cosa que seria més que pràctica pel dia següent.

Així que quan al matí la Tiffany va marxar, molt d'hora, em vaig quedar una estona fent el ronso i seguidament vaig baixar, ai no, que vaig pujar, a l'esmorzar, extremadament generós. Sempre he tingut un problema amb aquests buffets lliures amb moooltes coses, com suposo que molts de vosaltres (especialment mascles) també tindreu... i és que sempre t'ho manegues per menjar fins a rebentar i acabes mig frustrat amb ganes de tastar totes aquelles encara moltes coses que no has pogut. Però això és perquè sóc un agonies :-)

Davant meu tenia tot un dia d'exploració solitària, preàmbul de la solitud que m'esperaria la setmana següent. No em fa pas gaire res, a mi, això, i ràpidament vaig sortir de l'hotel preparat per patejar-me zones alternatives, i arribant a un parc, no especialment bonic, que tocava l'aigua, aquesta si, més bonica. Em va sorprendre aquí que, quan estava tranquilament assegut a unes pedres disfrutant del maravellós solet que feia, va aparèixer una senyora gran, d'entre 50 i 60 anys, tota suada d'haver estat fent footing, es va treure tota la roba, la va deixar per allà a les roques, i es va fotre un banyet en pilotes tan tranquila. Allà al mig de tothom. I és ben normal, aquí (suposo), però no deixa de sobtar una mica, per les nostres costums!!

És una gran diferència (òbviament) experimentar aquesta ciutat a l'estiu o a l'hivern. Durant aquestes èpoques, tot s'aprofita moltíssim, hi ha un pilot d'activitats a l'aire lliure, i tothom surt a que li toqui el sol (sol que, per altra banda, se li resistirà durant la majoria d'any). I quan la pots disfrutar així, la veritat és que és una ciutat de lo més interessant, molt agradablement dissenyada, molt agradablement usada, i amb una atmòsfera magnífica.

En algun moment vaig anar a parar a la petita illa de Longholmen, una de les 14 que, com comento, formen el territori d'Estocolm. I tot i que relativament cèntrica, està molt inexplotada. Tan inexplotada que hi vaig estar caminant tot vorejant-la, en zona de boscos i petites platges amb vistes perfectes de la ciutat, i no vaig trobar exactament ningú. De fet, la vaig ben tenir jo mateix, la tentació de treure'm la roba i fer el banyet... la putada però és que les platges estaven a la ombra i ai l'as! El sol és una cosa, però demanar calor a l'ombra ja al setembre, per aquestes terres, és una demanda ben exigent!

I així vaig passar el matí, patejant boscos i platges i un passeig ben plè d'estocolmins al voltant del mar. Tot relaxat i disfrutant-ho tot molt. Molt i molt bé.

I durant aquests moments va ser quan, tot mirant la guia tirat per la gespa, em va semblar que Estocolm, a mi, se'm quedava petit, i vaig decidir anar a passar la tarda a la propera ciutat d'Uppsala.

I això vaig fer. El que em va motivar especialment per anar-hi, que va ser més inspiració divina que res més, va ser l'existència d'uns turons funeraris vikings de l'any de la quica, que ves per on, em van cridar l'atenció. Així que em vaig dirigir cap a l'estació de tren i en 40 minuts de res ja hi érem.

Uppsala no només té turons vikings, que de fet hi són perquè, temps enllà, n'havia sigut la capital, de Suècia, sino que és especialment coneguda per ser la seu de la universitat més antiga d'Escandinàvia. I això es nota a tot arreu. Tot són edificis universitaris, antics edificis universitaris, estudiants i nations. Això de les nations recordo que ho explicava el Toni quan va viure a Suècia. Són com bars/casals d'estudiants ben atrafegats, i cada facultat sembla que en té una, tot repartides per la ciutat. M'imagino que això només deu passar en ciutats eminentment universitàries, com Lund és, i Uppsala és.

També té la catedral més gran de Suècia, i segona més gran d'Escandinàvia després de Trondheim. La veritat és que és força gran, amb dos torres i construcció de totxana, em va recordar una mica a la d'Ahrus. Tot em recorda una mica a tot, a mi.

Però més que les coses concretes a veure-hi, que són forces, l'ambient general de la ciutat atrapa força. Per una banda, multitud de jardins la fan fresca i oberta, i per altra, al costat del petit riu amb pinta de canal holandès que la travessa, està ple de raconets on prendre algo o veure passar la voràgine de suecs que aprofiten el dissabte tarda.

I ho podria comentar aquí o a qualsevol altre lloc, però... joder hòstia puta que jartes que estan les sueques!! Uff!

Ja està dit! :-)

Després d'haver explorat la ciutat tot lo que les poques hores de les que disposava em van permetre, i amb una mica de recança per no poder estar-hi per la nit, vaig concentrar-me a anar a veure allò que m'havia portat fins allà: els turons de marres, que es troben a uns 5 quilòmetres al nord de la ciutat, amb lo qual vaig haver d'agafar un bus.

La zona es diu Gamla Uppsala, que vol dir "Vella Uppsala", i hi ha poca cosa més que els turons, una església, un centre explicatiu ja tancat a aquella hora, i una fantàstica vista de l'infinita planície que ens rodejava, ben diferent als turonets noruecs, amb les espires de la catedral d'Uppsala nova per allà i tot plegat molt maco.

Això de Uppsala, per cert, em sona una mica com a Upp-ala!, del rollo el que li fas als nens petits quan els aixeques... i em fa tot de gràcia.

Els turons en si són bastant atractius, si bé lluny d'espectaculars. El que feien els vikings en aquells temps (estem parlant de segles del III al V) era enterrar els seus senyors sota turons d'aquest estil, amb les seves joies i possessions més preuades, en una lleugera similitud a les piràmides. I també amb una lleugera similitud, cobrien les tombes amb tones de terra, fent turons de, fàcil, 10 o 12 metres d'alt per 100 metres de perímetre. En aquest cas eren 3 un al costat de l'altre, i no tenen clar qui hi va ser enterrat, però probablement era algun rei o reina.

De fet a Noruega també n'hi ha uns quants, de turons d'aquest pal, però no havia tingut la oportunitat de visitar-los. Sense anar més lluny, els vaixells vikings del museu dels vaixells vikings d'Oslo, del qual us parlo quan els meus pares van venir per aquí, van ser excavats i recuperats d'uns turons d'aquest mateix tipus, ja que van ser utilitzats com a vaixells funeraris, algo força comú. Aquí però, al ser excavats, només van poder trobar (bé, què t'esperes), les càmeres funeràries amb els cossos i les joies dels respectius.

Però la meva estança va ser una mica atropellada, ja que ni els busos ni els trens eren freqüents, i jo al vespre tenia una cita amb la meva damisela, ja entrenada, convencionada, i fins i tot dutxada i inolorosa!

De fet, la convenció va anar molt bé, i la noia va fer uns contactes que seran, segur, molt valuosos de cara a la nostra vida nòmada futura! Ja n'anirem parlant, d'això, però! :-)

La pròpia convenció, s'ha de dir, organitzava una festa pels particpiants. Vaja, més que una festa se'ls "convidava" a anar a una de les discoteques més en boga d'Estocolm per poder lluir els seus cossos entrenats en els seus més atractius modelets, i socialitzar-se entre l'elit atlètica de les escandinàvies. A la Tiffany clarament, aquestes coses tampoc és que li agradin massa, després de la seva experiència en d'altres festes de l'estil, així que, directament, mentre la Heidi i la Beate es posaven els seus més atractius modelets, vam decidir fer la nostra.

I com que el nostre carrer ja estava plè de bars i restaurants i coses, i jo no vaig ser capaç de trobar prèviament algun concert que em fes gràcia veure, doncs ens vam quedar allà mateix, començant per un sopar en un xino! Que feia MOLT de temps que no hi anava, i va fer hasta il.lusió. Tampoc estava massa plè, el xino, i curiosament, els dos grups de gent que tenia més a la vora eren espanyols. No sabia que agradéssin tant, els xinos!! Per cert que un dels grups, fent una miqueta de cotilleo, era una parella de mitjana edat que jo ben diria que estaven en un cap de setmana d'escapada amatòria d'esquenes als seus marits i marides. I quan parlaven d'ells es pensaven que ningú els entendria! Ajá! :-p

Vam seleccionar un bar que tenia bona pinta suficient, on ens van obligar (sembla que si que és una costum sueca) a deixar les jaquetes i pagar-les cares, on ens vam disposar a passar el vespre / nit. I tot anava molt bé, la música no estava malament, l'alcohol no era tan car com a Noruega, hi havia relativament gent però no estava abarrotat, quan de cop, a la 1 de la nit... zas! els llums s'obren i s'acaba la música! Cony! I la gent desfilant tot tranquilament... ostres tu! I nosaltres tot sorpresos que anem tirant cap a fora, tot comentant-li al paio de la porta que ostres, si que plegueu d'hora, no? I el tio que diu, aquí a Suècia, uns bars tanquen a la 1, uns a les 3 i uns a les 5... i nosaltres "ah"...

Però és que va ser sortir al carrer i... tot tancava!! quina curiosa situació. Hi havia un bar cada dues portes, i tots els tancaven a la una! Això no passa ni a Hamar, tu! No sé la gent on va anar després, però escolta tu, amb un ratet de post ja en vam tenir prou per desertar de la nit estocòlmica i anar tirant cap a casa, sincerament, una mica desconcertats.

De totes maneres, aquesta circumstància aliena a nosaltres ens va permetre aixecar-nos frescos i alegres, ja que, igualment, havíem de deixar l'hotel d'hora. Per continuar el cap de setmana alternatiu, després d'esmorzar i de que les noies marxéssin cap a l'aeroport (no sé bé perquè tenien un vol abans?), aquest últim matí vam decidir passar-lo visitant la casa-museu Millesgärden, que va ser la casa on va viure el senyor esculptor Carl Milles, i que ara n'és el seu museu. I no, no és que en siguem uns especials fans, d'aquest senyor, però mira, ens va donar per aquí!

De fet, en Carl Milles té tot d'escultures conegudes, com per exemple el Poseidó de l'Avenyn de Göteborg (que sé que alguns hi heu estat), o d'altres que potser identifiqueu a les fotos. La casa en qüestió no està a Estocolm-Estocolm, sino a Lindigö (com us dic, Estocolm se'ns queda petit), així que cap allà vam anar, en metro i caminata que van tardar una bona estona.

I entre pitos i flautes, que vam arribar allà que no ens quedava massa massa rato per veure'l, el museu (bé, una hora i mitja o així), i així li vam comentar a la noia de la porta, que, després de pensar-s'ho una mica, ens va deixar entrar pagant només una entrada. Mira que bé :-)

El primer que crida l'atenció de la casa no són les escultures repartides per les múltiples terrasses, sino la casa en si, increïblement gansa i lluminosa, i la seva situació encarada cap al mar. De fet, el senyor Milles i la seva senyora, que també era pintora, van viure aquí bastant poc de temps, potser no més de 5 anys, i quan ja eren grandets. Suposo que quan ja eren massa grandets van pensar que li podien donar pel cul, a la rasca que fa a Estocolm, i se'n van anar a viure a Roma, donant la casa i totes les escultures al poble suec. I així és ara.

Entre les escultures destaquen les d'equilibris impossibles, que ja veureu a les fotos, i algunes figures humanes de proporcions enormement exagerades (però de membres virils ben petits), sobretot situat en una atmòsfera perfecta per ensenyar-ho. Tot plegat, una manera agradable de passar el matí, certament :-)

I ja era hora d'anar-nos despedint, d'Estocolm, així que vam agafar bus i metro fins a l'estació central, i des d'allà un altre bus fins l'aeroport. Al bus posava que, si volies pagar-li al mateix conductor, ho havies de fer amb targeta, ja que l'home no portava efectiu. Nosaltres vam pujar i li vam entregar la nostra targeta noruega, que com que és molt segura i porta xip, no li va funcionar. Posteriorment, ni la Electron ni la Visa de Caixa Catalunya li van molar tampoc, així que ens diu... pues res, passeu passeu...

Em jugo un duro que si això passa a Espanya, ens hem de baixar del bus :-D

I res, d'aquí a l'aeroport i de l'aeroport a Oslo i d'Oslo a casa, ja hi va haver un plis, i no recordo que passés gaire res que valgui la pena d'explicar.

Aquesta setmana següent ja és setembre, i amb ella torna l'absoluta normalitat. Aquestes últimes setmanes he de confessar que he descuidat una mica el gimnàs, i ara vaig tornar a anar-hi, per instantàniament deprimir-me al comprovar lo ràpid que em canso i lo que em costa aixecar allò que aixecava fàcilment abans... perra vida!!

Per últim, destacarem que he fet també la meva tercera visita al cinema des que estic a Noruega (ja veus tu eh, quin event! Però és que no hi vaig massa, no, al cinema...). I l'afortunat elegit no podia ser d'altre, es clar, que Shrek 3. Que està bé i fa gràcia, però no té ni punt de comparació amb la 2, per mi la millor. Si algo val la pena, però, és veure-la amb versió original i experimentar l'accent del Banderas :-) (ara acabo de recordar el paperàs que fa a Four Rooms xD). Pues es veu que a les noies els hi mola, l'accent aquest :-D

La setmana va passar a l'espera de la pel que sembla serà l'última escapada abans que marxem definitivament. I és que recordareu que un parell de vegades ja he comentat que anava a experimentar el meu primer viatge sol, a veure com ho porto, i aquesta setmana va ser el dia, anant a provar els delits del petit i encantador enclavament de Letònia. En un principi, havia pensat explicar-ho en aquest post, però òbviament, el sentit comú em diu que això no serà pas possible. Així que ho deixarem per un altre post!

Us avanço però, que és tot un desconegut interessant, Letònia! Oh si!

Anem-hi doncs cap a les fotos!

Començarem amb una d'aquelles que la Tiffany està fent últimament, amb aquesta super-super propera papallona!


Pel matí, quan marxàvem cap a Estocolm, vam tenir la ocasió de veure una alba d'aquelles maques maques. Quan millor es veia és al pont, tot creuant el llac, on també és on era inevitable que es veiéssin els raïls de la carretera :-D


L'arxipelag d'Estocolm està format per milers d'illes d'aquest estil, més petites o més grans, però pedregoses i plenes de pins.


En algunes d'elles, vaja, en bastantes, la gent més pudent s'hi ha anat construïnt les seves petites residències.


El cap de setmana, d'alguna manera, pintava escultòric. Aquesta estàtua al mig de la ciutat, tot i que simple, és simpàtica i original.


A part d'escultòric, el cap de setmana també seria reflexiu, com podeu veure. Lo del fons és el gran i avorrit palau reial.


Les nostres acompanyants Beate i Heidi, en la única foto que he aconseguit trobar en que 1) una de les dos no sortís moguda; i 2) una de les dos no sortís horrible :-D


El que dèiem, un cap de setmana reflexiu (o reflectant?). Les reflexions es veien trencades, però, per l'assolellada solitud que m'havia d'acompanyar aquell nou dia.


Quin bonic matí, tranquilament al costat de les moltes costes de la ciutat... perquè es clar... si una ciutat té moltes illes, també té moltes costes, i, en conseqüència, també molts passejos al costat del mar! Val a dir que molt molt guapo, tampoc hi surto, però bé... tampoc tinc tantes fotos de mi mateix!


El més a prop que vaig estar del banyet va ser això. Que no és gaire! -D


Vinga va, encara que la cosa sigués alternativa, tampoc us deixaré sense una foto típica d'Estocolm. Que vaja, ben bonic que és!


Ja a Uppsala, el primer que vaig veure va ser aquest impressionant estol de bicis davant de l'estació de tren. Ja sé que es porten molt, per aquestes latituds, però jo no n'havia vist pas mai tantes, i que féssin tanta patxoca!


Ara, com que en tenen tantes, i com que són estudiants, a vegades alguna que altra va a parar al riu, com podeu veure una mica a la dreta. No sé si tindrà alguna explicació tradicional, però la veritat és que n'hi havia forces, de submergides...


La catedral d'Uppsala és molt grossa. La més grossa de Suècia i segona d'Escandinàvia. Menció especial pel cel, com sempre espectacular (quan no plou, es clar :-))


I l'altre punt d'interes de la ciutat està a les afores, al Gamla Uppsala, on hi ha aquests tres monticles funeraris vikings. Les tombes estan a sota, si. I la caseta que es veu pel darrere és una església. No fa falta dir que els cristians, a l'arribar per aquí dalt, es van dedicar a cristianitzar tot lo cristianitzable, preferentment aquells llocs ja "sagrats" pels pagans vikings anteriors.


Abans d'anar cap al Millesgården, alguna estàtua doble precedent...


I ja hi som.. el senyor Carl Milles és conegut, entre d'altres coses, per les seves estàtues en equilibri. Aquí en veiem un exemple perfecte, de l'home en equilibri sobre la vaca en equilibri sobre l'home en equilibri sobre el peix :-)


Potser una de les més conegudes, d'escultures, seguint amb l'equilibri, sigui aquesta mà gegant amb l'home escanyolit observant els cels tot temerós...


Finalment, com que tot plegat estava molt bé, vaig tenir un contacte paranormal amb una de les escultures, creant una transmutació còsmica que fa que, ara mateix sigui, si això és possible, deu vegades més savi del que era abans. Que ja és dir!


I acabarem amb aquest post més que moderat fent-lo capicua d'insecte xuclant nèctar. I si abans era una papallona, ara és una vespa, tota aficionada ella!


Ens veiem ben en breu, que queden moltes coses per explicar!

Fins llavors, a cuidar-se! :-D

Per cert, pels encuriosits amb el títol, és que realment no sabia quin posar.... pobre d'idees que sóc, així que he hagut d'omplir la cosa amb una mica de text aleatori! Què hi farem!

L'Albert treballador. Quina rasca! Estocolm mola! Però quina rasca!

Hola de nou a tothom!

Como decíamos ayer, us deixava l'altre dia amb la intriga de com van anar els campionats del món d'Speed Skating, celebrats aquí davant de casa. Doncs bé, van anar bé. Van tenir tota l'emoció que es pot esperar d'uns campionats mundials d'speed skating... és a dir, anar veient parelles, ara d'homes, ara de dones, donar voltes tot lo ràpid que podien a una pista de gel. De fet, només hi estaven representats uns 10 o 12 paisos -òbviament, no crec que gaires per exemple nigerians patinin veloçment sobre gel-, amb menció especial als holandesos (qui ho hagués de dir!). N'hi havia un pilot :-). Però els accèssits se'ls enduen els dos patinadors de Kazakhstan -que ja em diràs què hi feien allà-, i el super patinador fondón romanès, que devia ser una estrella 6 o 7 anys enrera, però el que és ara, les marques que fa i la imatge que dóna són una mica de pena. Però bé. Quien tuvo retuvo, diuen, així que algun dia retindrà, l¡home, suposo...

Els triomfadors de la jornada van ser una patinadora alemanya, que va guanyar dos de les tres proves -cosa que sembla que no havia passat en no sé quant de temps-, i en Shani Davis, recordplusman mundial dels 1000 metres, i l'ídol del públic... L'únic patinador de color (de color negre, concretament) sobre la pista. Americà ell. Sobre en Shani diré que es veu que és un fenomen de masses... l'altre dia estava a la recepció de l'hotel, tot intentant, possiblement infructuosament, conectar-me a internet, i en Shani estava dinant allà amb una gent, i la gent li estava menjant el membre cosa mala... impressionats de la seva celebritat. Òbviament, no fa falta dir que jo no en tenia ni idea, de la fama d'aquest home, fins aquell dia. Però si si, un cop a la pista -a part que el paio va guanyar pels pèls-, les ovacions del públic feien evident que no és un qualsevol!

Per altra banda, i al contrari del que es pugui pensar, els noruecs en aquest esport no es mengen un rosco, i aquest any es veu que hi havia un tio -del qual n'he oblidat el nom, però podem, per conveni, dir-li Hagen, per example- que era la gran esperança de la nació. En el moment que va patinar va marcar el millor crono provisional, fent esclatar l'eufòria entre el públic congregat. Llastimosament, va ser superat posteriorment per almenys una desena de patinadors, deixant el pavelló noruec en un lloc ben pobre, una vegada més.

De totes maneres, jo em pansava que això del campionat aquest era tota una gran cosa, però es veu que ho fan cada any, i dels últims 10, 3 han estat a Hamar. Amb lo qual li treu una mica d'especialitat a l'event. De totes maneres, suposo que és normal, no essent un esport gaire de masses, i tenint a Hamar una de les millors pistes del món (diuen)... de fet la pista en si i el vikingship per dins són una passada, molt més guapo que, per posar un exemple a l'atzar, el pavelló olímpic de Granollers. I a més, a l'Olímpic fijo que no hi tocarà la Beyoncé xD

Bueno... després de 4 hores de fascinant espectacle vam sortir del vikingship tot descobrint que estava nevant de la òstia, i que ho havia fet per les últimes 4 hores, com a mínim, perquè hi havia un metre de neu... val a dir que aquí quan neva, neva. Res de mariconades. I des de llavors, que la temperatura va baixar del copón, que aquí estem, entre els -15 i els -20... força sec amb lo que és suportable perfectament, però t'estàs més de 5 minuts seguits al carrer i realment es nota. Però bueno! Ja és el que havia vingut a buscar, aquí... bé, no... no és el que havia vingut a buscar, però és el que esperava. :-) Amb lo qual ara si que podré dir que hauré viscut un hivern de veritat!! Quina ilu!

Per acabar aquest dia ple d'emocions, vam decidir anar a fer la compra (això era dissabte). Això de per si no hagués sigut cap emoció, si no fos que a l'hora d'anar a pagar, la targeta de la Tiffany es va negar a donar diners. Tot anant al caixer per comprovar què passava, vam comprovar esparvarits que hi havia un saldo negatiu d'uns quants de forces de krons, i que tenia 2500 euros menys del que hauria de. Superat el primer moment de frustració i catàstrofe, i un cop feta l'anul.lació de targeta pertinent, em vaig disfressar de Sherlock, i vaig començar les investigacions. Hi havia 4 càrrecs de molta pasta, que sumen els esmentats 2500 euros, fets respectivament a una boutique Montblanc, a una perfumeria, a un tal Philipp Slasser (o algo així), que és un pintor, i a un altre lloc d'articles de luxe. Primer vam pensar, es clar, que algú havia comprat algo per internet, però no, eren compres físiques, fetes en algun lloc d'Àustria -possiblement Salzburg-. Amb la qual cosa la hipòtesi més consistent és que algú ens va copiar la targeta a Hongria -per proximitat- i la va estar utilitzant malaltissament (totes les compres el mateix dia, es clar). El cas està ara mateix en mans del banc i la policia (quina por), i se suposa que ens refundaran tots els diners, però bueno, està por ver... he llegit algunes històries per internet i hi ha de tot. De totes maneres, té els seus collons que les botigues acceptin compres de 800 euros sense verificar la identitat de la persona amb un ID o passaport o algo :-/ I... el mail aquest que heu rebut mil cops que copien targetes no és pas fals. Aquí en teniu un exemple vivent. Hola! :-D

Us aniré informant.

I bueno, la setmana sobretot ha sigut important perquè... he començat amb els meus dos curros!! Fins al febrer no donaré les classes als nens, però ja li foto canya a la web dels bambinis, que estarà online ben aviat, suposo, i el dimecres 24 ja vaig començar el meu curro de 9 a 5, tot enganxat a una pantalla d'ordinador desenvolupant en PHP. Així que quan comentava que buscava algo diferent en que currar... pues bueno... només una mica, al final. El que està molt i molt bé és tenir els divendres lliures (això ho he triat jo, però). Ja us aniré explicant com va això dels curros a mesura que m'hi vagi adaptant... per qui li interessi li diré que a INNIT, la eina de content management que tenen és UN BITXO, super potent i un jaleo per entendre-la que flipes... vale que quan escric això només porto dos dies... amb lo que és normal que vagi una mica perdut... a més, després de 4 mesos de sofà i gimnàs es noten, aquestes 8 hores d'esforç cèrvico-neuronal!

Pel que fa als companys, a la guarderia tracto bàsicament amb la Jen, una americana amb molts de fills i prenyada, i una mica massa americana pel meu gust... un pèl babaua i innocentota però amb molt bona voluntat -de moment-. I a Innit, en Ronny és tot un paio, i llavors tenim tota una pleiade masculina de desenvolupadors... un freak, un freak avorrit alemany, un freak més divertit que treballa ilegalment allà, una dona d'uns 50 anys experta en .NET (:-/ i sembla normal, de moment... =:-|), i el dissenyador, un rockero d'uns 40 anys, que tocava la bateria en un grup força conegut es veu i que està deprimit de la òstia pq s'acaba de separar de la dona i no para de parlar d'això. Segur que és un pendonàs, el paio. De totes maneres, quan se li passi té pinta de ser tot un personatge.

I això de tenir festa els divendres està molt bé, perquè em va permetre anar a Estocolm de divendres a diumenge sense haver de demanar cap dia de festa. I aquí comença la segona part d'aquest post. :-)

Com és típic casi sempre que hem de pillar un avió, les hores a aixecar-se pel matí són senzillament irracionals... aquesta vegada el despertador va sonar a les 4.15 de la nit, que no són hores d'aixecar-se sino d'anar a dormir, definitivament. Però com que tenim una horeta de tren fins a l'aeroport, i els trens són només relativament freqüents, pues no nos queda otra.

La missió a acomplir en aquesta escapada de tres dies era la Nike COnvention que es celebrava allà dissabte i diumenge, amb lo qual la Tiffany i una colla del gimnàs hi anaven per assistir a algunes (forces) classes i d'aquesta manera incrementar les seves ja de per si sobrades habilitats en les seves respectives matèries. En aquesta ocasió, els elegits eren en Hakon, la Beata, la Solveig, la Heidi i la Kjersti. I jo pues veient la oportunitat, ben ràpid que m'hi vaig emplastar. Namés faltaria. El gimnàs pagava la convenció i cadascú es pagava el billet i l'estança. La Nike convention recomanava un hotel, un 4* força pixe i car que no estava ni tan sols a prop del lloc on es feia la convenció de marres, així que nosaltres -la Tiffany i jo-, degut a que som una gent de pressupost ajustat i a la vegada, antisocials, doncs vam buscar un altre hotel, molt més barat, molt més aprop de la convenció (i igual d'aprop del centre), ara això si, força més guarro i menys pixe :-D

En realitat, mola perquè l'hotel era l'hotel d'un "parc aquàtic" al mig de la ciutat. Entrecometo lo de parc aquàtic perquè a l'hora de la veritat eren quatre tobogans no especialment emocionants, semblava... però ha de tenir la seva gràcia a l'estiu poder-te llevar i tirar-te directament pels tobogans tirabuixonadors... a l'hivern, amb tota la neu, tenia una pinta una mica fantasma i extranya... :-)

El divendres ens el vam pendre amb la calma, passejant una mica ja que no era plan de cansar a la mossa quan li esperaven un parell de dies força exigents... a més, aquests mateixos dos dies em servirien a mi per satisfer les meves ànsies turístiques a la meva bola... així que després d'una petita introducció a la ciutat, en forma de relaxat passeig, i la inscripció a la convenció, ens vam dedicar a fer allò que la gent fa quan se'n va a puestos a on no el coneix ningú... emborratxar-nos com cossacos xD

Faré un petit incís respecte al tema de la convenció aquesta... imagineu-vos per un moment totes les ties més rosses i més jartes i en forma i pijes de Suècia juntes i us en podreu fer una idea... malaltís... sortosament, no m'hi vaig passar gaire estona, per aquelles zones, i la meva salut mental i física en va sortir prou ben parada -a part d'una mica de constipat i, això si, els llavis absolutament reventats-.

Vam anar tots plegats a sopar a un restaurant italià que una ja coneixia, i va ser força divertit ja que el cambrer era italià i jo li vaig xapurrejar unes paraulejas -com que sóc un tio de món...- i a l'home li va fer molta gràcia i ens va convidar a uns amarettos... :-D Aquests noruecs de poble, però -parlant dels companys de gimnàs- no els pots treure de casa, perquè si aquí són de lo més callats i controlats, surten a fora, s'emborratxen perquè l'alcohol és uns krons (tampoc molts, no us penseu) més barat que aquí i lien uns pitotes amb unes cridaneres que no poden amb ells :-)

Angelets :-)

Però bueno, vam anar a dormir d'hora tot i així, ja que esperaven un parell de dies ben durs, i l'haver-se aixecat a les 4.15 també feia la seva pressió :-)

El dia següent ens vam aixecar ben d'hora i ens vam disposar a anar cap a la universitat, que és on es feia la convenció, i jo vaig decidir que seria un lloc tan bo com qualsevol altre per fer els meus sightseeings. Quan vam pujar al bus indicat, vaig veure que el conductor duia un bonic gorro del barça, amb lo que li vaig deixar anar un "força barça!" acompanyat d'un somriure, i li vaig preguntar quina era la parada exacta... l'home em va contestar en castellà -sembla que era sudamericà, tot i que no en tenia pas pinta-. Tot parlant de la parada, i veient que l'home no ho tenia clar... una senyora d'uns 70 anys hi va ficar cullerada, tot explicant-me en castellà amb accent suec quina seria la millor opció. Gairebé inmediatament, una altra noia es va girar i, en castellà, va confirmar que efectivament la parada que deiem era la correcta. Jo, tot partint-me i comentant lo catxondo que era el tema, vaig girar-me encuriosit cap a l'altra única ocupant de l'autobús, que somreia tot mirant la conversació amb tota la pinta d'entendre-ho tot. xD Hilarant :-D

Vam arribar a la Universitat, un estol de neu amb edificis pel mig que en altres estacions deu ser gespa. Després de despedir a la Tiffany -això devien ser sobre les 9 del matí-, només vaig necessitar uns breus minuts per adonar-me que feia una rasca que s'hi cagava la burra, que m'esperava un dia de llarga caminata per davant, i que seria molt divertit, en aquest sentit.

En realitat, crec que mai, i quan dic mai vull dir mai, ha fet tanta i tanta rasca mentre turistejava pel món. Estem parlant d'uns -10 graus. Però bueno, ja és això... gener a Estocolm tampoc pot ser gaire diferent....

Així que tot enfundat en bufandes, gorros, guants i vàries capes d'altres ropatges al voltant del meu cos, em vaig encaminar ple de joia i esperança cap al centre de la ciutat. De totes maneres, el camí cap al centre era espantosament llarg i trafagós i fred fred fred, així que finalment, i sabent que m'esperava un llarg dia de caminata exterior, vaig rendir-me davant d'una estació de metro i hi vaig entrar i utilitzar. Al metro em va cridar l'atenció que era estil anglès... és a dir, que circula per l'esquerra, al revés que Barcelona (i a l'igual que a Madrid, per cert)... així que el devia fer algun enginyer anglès... també allà va ser quan vaig notar una cosa curiosa, i és que tot escoltant música al meu mp3 (gentilesa d'ubuntu, per cert :-) gràcies), en mode random, hi van aparèixer, seguits... Backyard Babies, In Flames, Logh, Raised Fist i Langhorns... què tenen en comú...? Segur que els qui els coneixeu a tots ja ho haureu endevinat.... tots suecs! quins paios, aquests suecs....! :-D

Estocolm, en la seva major part, està format per petites i no tan petites illes unides per ponts i ferris, i en general és molt bonic i agradable... tranquil però animat... molt ordenat i amable tot plegat... suposo que a l'estiu tindrà un rollo molt diferent, i m'imagino moltes de les àrees que eren ara blanques deuen ser verdes i deu donar molta vida... ara a l'hivern però, tot tenia un aspecte molt hivernal, els carrers estaven super guarros per culpa de la neu semidesfeta i trepitjada, i el fred ho distorsionava una mica tot. Tot i així, la ciutat em va agradar molt. tant estètica com cultural com socialment.

La part més coneguda i reconeguda és una illa no massa grossa que està just al mig i que es diu Gamla Stan (Ciutat Vella), amb estrets i desnivellats carrers molt acollidors i plens de botigues i restaurants. És, com el seu nom indica, la zona més antiga de la ciutat, i també alberga els principals monuments, com serien l'avorrit palau reial -tots els palaus reials em resulten força semblants- o la Catedral -molt més interessant per dins que per fora, on per cert hi havia una molt detallista estàtua de Sant Jordi i el drac, que es veu que data del segle XV! Pues es conservava la mar de bé!. De totes maneres, de monuments concrets tampoc és que n'hi hagi masses, i la gràcia principal del lloc -com de tants altres llocs- és perdre's pels carrers i trobar interessants petites botigues o raconets, o acostar-se a la vora de l'aigua i admirar les magnífiques vistes que hi ha pràcticament cap a tot arreu.

El que si que hi ha són bastantes esglésies bastant maques, tant per fora com per dins. De fet, sobre el tema de les esglésies, hi ha força coses que em van cridar l'atenció... per començar, si durant el cap de setmana vaig entrar posa-li a 6, en 4 hi havia un paio tocant l'orgue, practicant o formant part de l'atractiu turístic... la veritat és que la devoció dels suecs per la música es notava aquí... i una església amb música d'orgue sempre té més feeling -i si vas sol pues ni te digo- que no pas una església a pèl. Especialment, l'orgue de la Klara kyrka, tant per veure'l com per sentir-lo, em va agradar més que cap altre, així que segurament el faré mereixedor d'una afoto. M'hagués agradat fer-lo també mereixedor d'un clip d'mp3, i així incrementaria les capacitats multimèdia del blog, però mira tu, no vaig pensar-hi... a veure en una altra ocasió... La Klara kyrka també, pel meu gust, era la més guapa de totes. Així que si aneu a Estocolm i només teniu temps de veure una església i us voleu refiar de mi, ja sabeu. La tyska -alemanya- (és curiós com aquests escandinaus li diuen Tyske a Alamanya!) tb és molt guapa, però per dins és una mica extranya i no hi havia ningú tocant!

Altres coses sobre les esglésies, que em despisto... també n'hi havia alguna on estaven fent missa i, tot traient el cap, em vaig sorprendre MOLT de que estava ple de joves... però molts, un alt tant per cent... em vaig quedar amb les ganes de preguntar-lis què tenia, la paraula del messies, de tan interessant allà i tan poc aquí -ja em perdonareu per les meves blasfèmies-... però al final se'm va passar. Potser és que l'Església allà és una institució com molt més oberta -bé, l'Església i pràcticament tot, possiblement- i, entre d'altres coses, també vaig veure pamfletos en més d'una que feien qigong un parell de dies a la setmana. Que guai! Assumint que una església és un espai favorablement meditatiu, és una bona idea, crec. Però no m'imagino en segons quins llocs que acceptéssin que una ciència oriental amb força connotació espiritual -i per descomptat no cristiana- es practiqués a les esglésies.... i promogut per la mateixa església!

Això... potser per això hi havien més joves...?

Altres edificis a destacar de la zona centre... el Riddarholmen, mausoleu de les families reals sueques, i l'ajuntament... des de lluny no especialment super atractiu, però que un cop a la vora -i dins- té un pati molt guapo i unes escales que donen a l'aigua que te cagaz. Suposo que els reis mags deuen arribar per aquí, quan fan la processó... perquè, tot remitint-nos a un post anterior, es veu que si, que es celebren els reis, a Suècia!

Tate, ara recordo una altra cosa... el que també hi havia a molts llocs era "arbres de nadal" decorats, encara. I ho poso entre cometes perquè no sé si els podem anomenar ben bé de nadal... eren avets, tal i com els de nadal, i tenien tot de llums, tal i com les de nadal.. però no hi havia cap referència específica al nadal i trobo que és injust que el nadal s'apropii dels avets il.luminats. Entenc que fa festa i dona vida, això d'il.luminar avets per les places... sobretot quan és hivern i fa fred i hi ha neu i es fa fosc aviat. Així que això, hi havia avets il.luminats a molts llocs!

Hi va haver un moment també en el meu sightseeing en que jo estava tranquilament observant no sé quina paret de no sé quina casa, i em va aparèixer un home demanant-me que si podia fer-li una foto a ell i a la seva dona. Òbviament que si, amb molt de gust! L'home, en Boris, i la seva senyora, la Oxana, una parella d'uns 35 anys, eren letons i havien vingut a passar el cap de setmana... doncs bé... quins plastes, els tios! Després de la foto, em van demanar que si podríem passejar un rato junts, que ho vaig trobar bé i correcte... a mesura que passejàvem em van demanar de fer un tè, dinar junts i sortir de festa per la nit, en intèrvals d'1 minut i mig cada cosa. Bàsicament era en Boris qui insistia. La Oxana, que duia el pintallavis vermell més llampant i exagerat de la contrada, estava prudentment callada. Jo li anava fotent llargues que no, que si la meva xicota estava en una convenció i que havíem quedat per dinar -mentida!-... pues truca-la i que vingui!... i jo és que no, que també hi ha més gent i clar, la convenció continua més tard, i no es mouran d'allà a la vora.... pues podem anar cap allà!.... cony... al final, veient les meves cada cop més grans reticències, la dona li va fer un comentari en rus/letó i instantàniament, el tio va i diu... bueno pues res, hem de marxar adéu! I es van pirar... Ben curioses, aquestes costums letones....

Letònia per cert, i Lituània, tot fent un parèntesi, és una destinació molt barata -tant anar-hi com estar-s'hi-, des de Noruega, amb lo que no descarto un pèl una visita llampec de cap de setmana llarg divendres-no-curro per aquelles terres... ja veurem...

Però si hi ha una cosa a destacar de la meva visita, va ser l'estada al Vasa Museum! De fet, era l'únic museu al que tenia especials ganes d'anar, ja que no sóc un gran superfan de la pintura i aquestes coses... el Vasa, pels qui no ho sabeu, que sereu la majoria -i jo era també abans, es clar-, és un vaixell de l'any 1600 i pico que es va enfonsar i va ser recuperat cap als anys 50, restaurat i posat en aquest museu... òstins tu!! Quin bitxo! Espectacular!

De fet, explicaré una mica la història, ja que és interessant... Per aquelles dates, els suecs estaven enfrescats en una guerra amb els polacs, per algun motiu de terres i coses. Com que entre Suècia i Polònia el que hi ha bàsicament és un mar, doncs la guerra es va materialitzar sobretot allà. Les coses estaven xungues pels suecs, i el rei de turno va decidir construir el més gran i atemoridor vaixell de guerra que les aigües del Bàltic mai haguéssin vist. I aquest va ser el Vasa. De fet, es veu que és el vaixell més gran que s'havia construit fins llavors... uns 70 metres de llarg... El dia que per fi es va fer a la mar per primera vegada, tot era festa i xerinola als carrers d'Estocolm. La cerimònia va ser sonada, i finalment va arribar el moment en que el Vasa va salpar del moll... Després d'unes desenes de metres navegats, va fer una mica de vent, el vaixell es va tentinejar una mica, després es va tentinejar molt, i finalment va volcar i se'n va anar a pique. El perquè... es veu que era massa llarg i estret i alt, i portava massa poc contrapès a les bodegues, amb lo que no podia resistir el vent massa establement. Pues quin fiasco.

M'imagino que la cosa devia de ser una vergonya i riota de tot el continent... i al llarg dels anys es va anar oblidant la història del Vasa, si bé se sabia, es clar, que el vaixell estava al fons del port d'Estocolm, no es tenia massa en compte. No va ser fins al 1950 i pico, que es va muntar una expedició sèria per rescatar-lo, i després d'uns quants anys de feina, ho van aconseguir... tota la carcassa i pilots de trossos esparcits pels voltants, per aconseguir reconstruirlo de forma pràcticament completa. EL resultat final és aquest museu, amb el vaixell i una molt interessant successió d'exposicions referents al vaixell mateix i a la època.

Tota aquesta història i molt més la vaig poder conèixer a través d'un molt complet -i antiquat- video que projectaven cada mitja hora, amb subtítols en anglès. Quan estava veient-lo, en una espècie d'auditori, al meu voltant i havia dos parelles espanyoles queixant-se a viva veu que no entenien un torrat entre la dicció en suec i els subtítols... els tios estaven hasta mosques... sempre donant la nota!... bé, el video va acabar (uns 25 minuts) i, tot just sortir, una veu per megafonia va anunciar q en 5 minuts es projectaria la versió del video en espanyol i subtítols en francès. xD No em vaig riure poc d'ells, interiorment :-D

Bueno, així que els tres dies van anar passant i la veritat és que vaig veure casi tot el que volia -em vaig fotre un tute maco, també-. Tenint en compte que tota aquella troupe estaven a la convenció de 9 a 7 de la tarda cada dia, em va donar molt de temps de fer-ho tot al meu ritme... Lo únic que va faltar, i tampoc em sap greu perquè estava petat és una mica més de festa, però ens havíem d'aixecar tots d'hora i no va poder ser. Unes copes i uns bonics sopars -un d'ells inclús pagat pel gimnàs! i ja podeu imaginar que barat no ho era pas- si que van caure. Igualment, al Gamla Stan estava força ple d'antics cellers reconvertits en restaurants, cafès i tavernes que no mereixien pas queixa.

Alguna cosa em diu que, sense motiu aparent, aquest serà el post més llarg fins avui... que ja és dir, ja! :-D

Per tant l'acabarem aquí :-)

Per cert, que els diners de la targeta han sigut 100% refundats, així que moltes gràcies Visa i Sparebanken Hedmark! Llarga vida a vosaltres! (tot això ho diré baixet...)

Afotos:

Welcome! :-)


El vikinghip per dintre... la veritat és que molt gran i apanyat... de fet una pista de gel fa 400 metres com una d'atletisme, si bé és força més estreta i allargada. També es poden veure unes grenyes aleatòries que no sé bé què hi feien, per allà... perquè els noruecs no en tenen pas, de cabell llarg i arrissat...


Aqui tenim uns patinadors donant tot el que ténen per millorar unes centèssimes... ànims patinadors!!


De totes maneres, com que cap de les nacionalitats representades em feia el pes, i no estàvem pas per la labor d'anar amb bandereta noruega, onejàvem una bandera pirata prestada de qualsevol de les múltiples disfresses del Jett... noti's també la cara del pobre, intentant escapar del poder aranyós del meu cabell. xD


I ja som a Estocolm! Comencem per el fantasmagòric parc aquàtic de l'hotel, amb piscines buides i neu cobrint els tobogans... ha de ser divertit a l'estiu però!


L'òrgan molón que us comento més amunt... sonava magníficament, era preciós pel meu gust, i l'església la millor... ale pues! Cap a dins!


Seguint amb interiors d'esglésies, doncs, aquí tenim el Sant Jordi de l'any de la quica.


I he aquí una tipiquerrismèrrima postal d'Estocolm... el palau reial des d'un pont d'una illa del davant, amb la corona preparada per la foto (suposo). Pues que no se diga! Per típic jo!


Una altra postal.


Aquesta mola força, amb el vaixell, el cel amenaçador i l'edifici aquest també moltes vegades fotografiat. No era res especial, però.


En aquestes latituds el que xana mil és el fum de les fàbriques en contacte amb l'ambient fred... és super definit, i estèticament és molt maco, crec... és una guarrada com a tot arreu, es clar... he aquí doncs el port d'estocolm sazonat -això de llegir majoritàriament en castellà...- amb una mica de fum.


I aquí tenim el Vasa! Quin trasto!


Una mica del detall de l'escolpit.originalment estava pintat de colorins per espantar més... a mi tal i com està em convenç força... i és inmens, així que espentar-te segur que espanta molt, si et trobes això al mig del mar...


Em sap greu que les fotos no puguin ser més completes que això... La veritat és que el vaixell està força comprimit dins el museu, amb tot de galeries al voltant... i no es pot veure "panoràmicament" des d'enlloc.

Per casi acabar, aquests són els companys del gimnàs amb els que vam anar, tot cansats i suosos just abans de marxar de la convenció... no és la foto en que surten més agraciats, no...


I no hi són tots, falta el Hakon... ei!


:-P

Hi podria posar més fotos, d'Estocolm, però mira... no les poso :-D Ja sabeu què us toca fer si voleu veure més! :-D

Fins aviat!