La última parada dels nostres amics al continent australià (i oceànic) havia de ser aqui, al mateix lloc per on havien entrat i des d'on agafarien un avió que els portés de nou a la coneguda comoditat del Vallès, i a les seves obligacions habituals. I a Sydney s'hi estarien 3 nits, mentre que la Tiffany i jo allargaríem una més. Ja qui hi som, doncs aprofitem!
Des del Hunter Valley no són gaire més de 150 quilòmetres fins a Sydney. I no t'ho esperes, però són 150 quilòmetres considerablement muntanyosos. A Austràlia les carreteres solen ser d'un carril per banda i, a molts llocs, francament insuficients, però aquí estem ens acostem a la zona més poblada del pais (Sydney té uns 4 milions d'habitants, i al voltant hi ha d'altres ciutats també força grandotes), i les autopistes ja són de consideració. I també per això no van tenir cap mirament en anar tallant les muntanyes per construir la carretera, en el que és una visió molt representativa d'aquest centenar de quilòmetres de recorregut.
Per raons pràctiques, vam decidir permetre'ns el luxe de llogar un apartament petitot però totalment equipat per la nostra visita. Acampar en una gran ciutat és una mica complicat, i de totes maneres està molt bé tenir un lloc base enmig del caos de tot plegat. A més a més, vam tenir la sort de trobar els Roslyn Gardens, que malgrat tenir un nom una mica cutre, eren uns apartaments cèntrics, amb pàrquing per no moure el cotxe en tots els dies, internet i molt assequibles econòmicament. El paio de la recepció era una mica meló, però això és una altra història. Visca els Roslyn Gardens! Molt recomanats!
Aquí tenim a la familia feliç amb la història. I la Patry mirant-se les poses de la Tiffany amb cert escepticisme :-)
Anecdotàriament, diré que aquella tarda era quan feien a la tele la final de bàsquet dels Jocs Olímpics entre Espanya i Estats Units. Com que no havia vist res dels jocs olímpics, i com que el bàsquet a mi m'agrada especialment i l'event s'ho mereixia, vaig estar content d'estar-me a casa mentre s'Òscar i sa Patricia exploraven les rodalies més pròximes. El que passa és que els galifardeus del canal 7 australià, retransmitidor de la cosa, no se'ls va acudir altra cosa que tallar la transmissió quan quedaven justament 7 minuts, i el partit estava més emocionant, per posar un reportatge dels guanyadors de medalles australians. Vaia una gràcia que em va fer. :-/
A la tornada dels nostres amics, vam decidir fer una visita nocturna de les rodalies. El que passa és que les nostres mosses són unes avorrides i van decidir quedar-se a casa i renunciar als misteris de la nit de diumenge a Sin City. Així que l'Òscar i jo, valents mascles, vam agafar la responsabilitat, deixant a enrere a les nostres tristes i desesperades mosses.
I és que no n'hi ha per menys. El nostre apartament es trobava al bell mig de Kings Cross, que és la zona més nocturnament activa de la ciutat. El que passa és que en diumenge no quedava gaire més obert que els (molts) puticlubs i les discoteques de música més insofrible. Així que ens vam haver de contentar amb un parell de birres a un pub irlandès, que sempre saps més o menys què et trobaràs. El més representatiu de Kings Cross, per cert, és aquest cartell gegant de Coca-Cola. La qual cosa dóna una idea de lo sobrats que hi van, de coses representatives...
I ens van dir que l'altra cosa representativa, també, és aquesta font amb forma de bola, que aquí veiem és controlada per la Tiffany qual bola de chi (energia) qualsevol.
Ja de dia, el barri agafa una nova perspectiva: si en un cantó tenim el carrer abarrotat de putis, a l'altre hi tenim un parc ben agradable i plè de gent sana i esportista, corrent i passejant els gossos a totes hores. Està clar que una cosa no treu l'altra. Sydney per cert, està situat en el que anomenen el Sydney Harbour, que és una llengua de mar que s'endinsa cap a l'interior. La ciutat ocupa pràcticament tota l'extensió de la llengua per ambdós cantons, la qual cosa li dóna moltíssima superfície de costa. Així que et trobes una cala i un portet cada dos per tres. Està molt bé, això.
Una de les cales-portets, just al centre de la ciutat, és usada per l'exèrcit, i hi tenen aparcats un parell de barcots grossos. Ho comentàvem en directe... no sé jo com de pràctic és, el tenir una base militar marina just al mig de la ciutat... ni que sigui pels merders de trànsit a l'arribar-hi!
Seguint amb caletes i portets auxiliars, una extranya escultura rovellada que parlava quan la tocaves. Té una certa estètica, però mai vaig arribar a entendre el que deia, la tia.
Anem a les coses més típiques: aquesta és la catedral de St. Mary. Com és típic de les ciutats anglosaxones, aquí tenim catedral catòlica i protestant, i aquesta és la catòlica. M'agrada molt el contrast entre edificis nous (típicament rascacels vidriosos) i antics (o que semblen antics, perquè en aquests puestos les catedrals estan construides als 1930's). Malauradament, en aquesta foto no es pot ni veure ni res, el contrast. Però podem veure una font chachi i a la Patry! Menos dá una piedra!
Fent un cop d'ull més proper a la font aquesta, podem veure dues coses. La primera, que els cavalls treuen aigua pel nas de forma força desagradable.
I la segona, que les tortugues vomiten amb desaforada passió i potència. Interessant. Es veu que la font va ser un regal dels francesos a Austràlia. No me'n fiaria un pèl jo, dels francesos.
Tornant a la catedral, una mica amb els contrastos que diem, i aprofitant per lo de les fotos cutres estil torre de pisa, aquí veiem un senyor bisbe aguantant la seva torre corresponent. Ja-ja. Que tonto, no?
Ara si que farem uns contrastos dels bons! Aquest és l'ajuntament (els ajuntaments de les ciutats grosses i amb solera, aquí a Austràlia, són força del pal) amb els seus rascacels al darrere.
Just davant de l'ajuntament hi ha una estàtua de la severa Reina Victòria (un personatge força desagradable, pel meu gust) mirant-te amb cara de mala llet i presidint les Galeries Victoria, les més luxoses de la ciutat. I al costat, una petita font amb un gos que parla (un gos de mentida... sembla que els hi agrada, fer estàtues que parlin, aquí) amb unes inscripcions trascendentals multi-idiomàtiques plenes d'intenció. És una pena que no revisin les coses abans de portar-les a impremta, però.
Les galeries Victoria que diem són certament luxoses i estan molt currades. Mentre els nostres amics s'afanyaven a fer les últimes compres, la Tiffany i jo vam gaudir d'un cafè car i no massa bo, tot demostrant un cop més la nostra vocació de servei.
Sydney, com la majoria de ciutats grans, és una mica un caos circulatori. Una de les solucions que han trobat, aquí, és un monorail que va serpentejant per entre els carrers. Nosaltres no el vam agafar, però segur que mola.
I les estacions són força curioses.
Com diem més amunt, a Sydney hi ha molta costa, amb la qual cosa hi poden fer molts portets i històries. El Darling Harbour és un precinte turístic relativament nou que conté diversos museus i aquaris i històries. Com que som tios de pressupost concienciat, ens vam contentar amb passejar-hi i donar un cop dull a l'skyline de la ciutat.
Aquesta foto mola, amb un antic vaixell de vapor reconvertit en restaurant i l'excel.lent skyline que diem al fons. M'agraden, aquests skylines plens de rascacels, per les ciutats grans. El que no m'agrada és els edificis sense gràcia que destrossen la costa.
Un pont subterrani estava fascinantment decorat, de punta a punta i de terra a sostre, amb trepitjades i marques de sabates. En sèrio que era una visió una mica curiosa. I nosaltres, tal i com podem demostrar en aquesta regular fotografia, vam col.laborar amb la obra d'art.
I si, tardem 20 fotografies a comentar-ho, però també vam veure aquelles coses per les que Sydney és més conegut, també. La primera és difícil no veure-la: el Harbour Bridge és espectacularment gros i alt, i es veu des de pràcticament a tot arreu. I és una visió força espectacular, ja sigui des d'aprop o des de lluny.
I com no, és absolutament digne d'unes poses.
Si hi ha alguna cosa que tothom coneix, de Sydney, és l'Opera House. Nosaltres també la coneixíem, i també la vam veure, també. A part de ser una icona i una fita arquitectònica molt interessant, està situada en un lloc perfecte, just al costat del pont i a l'entrada de la ciutat. Aquesta foto és des del pont, al mateix lloc que les poses de l'Òscar.
I el port, per cert, està força transitat, entre ferrys, barquetes particulars, vaixells de guerra i mercants i petrolers. Aquí podem veure, per cert, el que em refereixo quan parlo del Sydney Harbour. Aquesta llengua de mar continua fins a l'oceà, a pocs quilòmetres, i la ciutat està arrasserada una mica a l'interior, gaudint de molta costa a banda i banda.
La ciutat fa molta patxoca, està molt cuidada i presenta una harmonia remarcable. Ajudarà que s'hi hagin celebrat uns Jocs Olímpics fa poc, suposo. En aquesta foto veiem la CBD (central business district) amb els seus rascacels al fons, i la zona coneguda com The Rocks, amb edificis més industrials en primer terme. Aquest va ser el primer (primer primeríssim) lloc on l'home blanc es va establir a Austràlia. I si bé d'altres opinen el contrari, trobo curiós que el primer assentament sigui encara avui la ciutat més gran (que no capital eh, que la capital és Canberra!).
Avui en dia però, el The Rocks aquest, si bé està remarcablament ben conservat, és més aviat un centre comercial gagant plè de cafès i botigues de souvenirs. Aquest edifici bonic són, si no vaig errat, les duanes (I oju que potser vaig errat). El que segur que és veritat és que els atractius companys del davant són els meus atractius companys.
Tota la zona té un feeling industrial, com el mateix Harbour Bridge, gegant des de tot arreu, també té.
Fem unes poses doncs. El pont va ser construït cap als 1930's i uneix Sydney Nord i Sud en un dels punts més estrets del Sydney Harbour. Tot i així, és llarg de collons, i té 4 carrils per banda de cotxes, carril peatonal i carril bici. Una de les activitats estrella a Sydney, és escalar-lo, fins on hi ha les banderes. Des d'allà la vista ha de ser del copón. De totes maneres, val inexplicablement una super pasta i ho vam deixar córrer.
Perquè us seguiu fent una idea de la situació de les coses, aquesta foto també està tirada des del mateix lloc que l'anterior. És guapa, la Opera, eh.
I especialment, les extranyes formes que té fan que et doni una impressió diferent segons des d'on te la miris. I el seu color blanc nuclear fa que sigui molt sensible a la llum i canvii força a mesura que avança el dia, amb la qual cosa tens un edifici icònic perfecte.
No m'ho pensava pas, jo, que el que la cobreix fóssin aquestes rajoletes.
Excel.lent foto d'activitat, amb la Tiffany aturant la marxa dels nostres visitants.
Però no és per antipàtica, que els aturava, sino que des de la posició on ella es trobava hi havia un bon angle, llum i fons fer fotografiar-los. Ells no només li van fer cas sino que fins i tot es van marcar uns passos.
I després de caminar-la amunt i avall i al voltant, la Tiffany va sentir la inspiració artística i va deixar fluir un atac de sopranisme. Molt malament no devia fer-ho, si fins i tot les gavines se li acostaven en massa.
Els fidels del blog potser recordareu que a Melbourne hi havia una espècie de parc d'atraccions que es deia Luna Park, i el recordareu perquè l'entrada és una espècie de cara de pallasso amb la boca molt grossa que fa una mica de por. Doncs bé, aquí a Sydney també n'hi ha un altre d'exactament igual, i sembla ser que aquest és l'original. I està situat ben estratègicament, també!
Un altre dia (el canvi de llum no es pot dissimular) i más de lo mismo, aquest cop des de l'altre cantó. La Opera House va ser construïda als anys 70, i el seu arquitecte és un senyor danès. Quan la cosa ja estava a punt de completar-se les autoritats sydeyesques van decidir retallar-li el pressupost a l'equip constructor, i el senyor danès va retirar-se inmediatament. Així que si bé l'exterior és fidel a la idea original, sembla que l'interior no ho és. Nosaltres no vam tenir ocasió de veure'l, l'interior, tot i que sabem que hi ha 5 sales diferents amb una acústica envejable.
Un cop més, hi ha cada vaixellot de tant en quant, que et quedes una mica sorprès. No m'extranya que el pont sigui tan alt. Realment necessita ser-ho.
Em sembla que farem la última aproximació fotogràfica a la Opera, que ja la tenim una mica sobada. Ens preguntàvem quantes fotos al dia deu rebre, un edifici com aquest... més d'un milió? Si cada turista li tira una mitjana de... quantes? 30 fotos? Com a mínim? Necessitem 33.000 turistes (o grups de turistes) al dia. Jo crec que és factible... i un edifici com la Torre Eiffel? Quin deu ser, el punt més fotografiat del món? Preguntes preguntes....
Davant de la Opera hi havia aquest bitxarraco. Es veu que els seus amos se'l van comprar a Alaska i van conduir-lo fins a Austràlia (creuant USA i des d'Europa fins a Vladivostok). La veritat és que si, és una aventura i tal, però amb un tanc com aquest, amb tots els luxes possibles, jo crec que qualsevol ho fa. Imagineu-vos que jo em plantejava la opció de comprar un Suzuki Samurai o del pal a la India i conduïr-lo fins a Catalunya! Joder!
Una altra cosa que mola, de Sydney, són els jardins botànics, que ocupen la següent badia després de la Opera. Aquest cartell de benvinguda ho diu tot: "Si us plau camineu per l'herba. També us convidem a olorar les roses, abraçar els arbres, parlar amb els ocells i fer picnic a la gespa". Una colla de hippies, vaja!
I lo propers que estan a l'enfeinada ciutat li dónen un d'aquests contrastos màgics que tant m'agraden.
Una última foto d'aquest bonic skyline.
Caminant per entre aquests edificis que veiem, una sorpresa: en un dels baixos, un estudi de televisió amb notícies en directe, rollo estudi de Catalunya Ràdio. El canal, per cert, és el cony de Channel 7 que em va putejar la final del bàsquet! Malandrins!
Vam anar a fer una birra en un dels bars de la CBD, per veure una d'aquelles típiques escenes de ramats i ramats de currants entrajats fent la birra comunitària de després del curro. Penseu que la gent no hi viu en absolut, en aquesta àrea, sino que només vénen aquí a currar i viuen majoritàriament en cases que s'estenen durant quilòmetres i quilòmetres. Nosaltres, aliens a la situació, consultàvem l'agenda d'activitats plens de classe.
Com a totes les ciutats així grans, desgraciadament, hi ha problemes de pobresa i alcoholisme.
Després d'anys esperant-ho, per fi algú ho reconeix i erecta una estàtua certificant-ho: Albert The Good. Ahí ahí!
L'últim dia dels nostres Òscars i Patricies a les Austràlies (vaja, no l'últim, potser seria el penúltim) vam decidir passar-lo al petit suburbi costaner de Manly, amb força fama. Vam agafar un ferry que ens va portar a través del Sydney Harbour fins a mar obert, en un interessant viatge, però dissortadament, crec que Manly ens va decepcionar a tots una mica. Una platja oceànica, moltes botigues i turistes, i poca cosa més. Una gavina voladora, també.
Un cop més els nostres camins es van separar amb els nostres amics a la búsqueda (infructuosament, per cert) d'aquelles compres d'última hora (que l'euro és fort tu, s'ha d'aprofitar!), mentre que la Tiffany i jo ens vam confrontar, aquest cop si, amb un excel.lent cafè en una cafeteria que es deia Rouge. Quan ens vam retrobar, pràcticament amb el sol caigut, vam poder veure aquest valent personatge remant en equilibri a la seva taula de surf. Interessant.
I gaire res més a dir, de Manly. Força fluix. Ens contentarem amb aquests arbres il.luminats amb gràcia, i ho deixarem aquí.
El que si que va valer la pena, com a mínim, és la oportunitat de tornar fins al centre de Sydney amb el ferry, amb la qual cosa vam poder veure el pont i la opera amb les seves corresponents llumetes nocturnes, elegants i no gens cridaneres.
I com no, els edificis de la CBD amb tota la il.luminació i tal. Això em recorda que al costat nostre al ferry hi havia uns espanyols (déu n'hi dó, a Sydney) comentant expertament que això és com New York, amb els edificis amb llumetes. Jo afegiré que si, que és com New York i com unes 394 ciutats més al món, totes aquelles que ténen rascacels, nit i aigua al costat.
L'Òscar té tres nebots petits (de 0 a 2 anys) i va haver de comprar-lis regals apropiats a tots tres. I tal i com jo li vaig frustrar l'estrena d'uns preciats calçotets al nostre amic Manel (que no es deixa veure massa, per cert, sembla ser. Hola Manel!), l'Òscar no se'n va poder estar d'estrenar-li la tovallola-barnús-koala a un dels petits (del que, ho sento, no li recordo el nom ara).
Ja anant a coses més sèries, el nostre protagonista es va decidir a mostrar-nos les seves habilitats culinàries, cosa que va aconseguir amb notable satisfacció. El nano es va currar un "arròs amb coses a ojo de buen cubero" que estava la mar de bò. Això va derivar en una sèrie d'elogis molt merescuts per part de la Tiffany (que és força exigent amb el tema menjar, per cert) i una eterna conversa sobre arrossos entre tots dos.
Portàvem unes nits intentant assistir a algun concert de la nit sydneyil. Abans que res, com comentem al ben principi d'aquest post, l'escena no és en absolut tan àmplia com és a Melbourne. I també s'ha de dir que ens trobàvem a Sydney de diumenge a dijous, que no és precisament el millor moment. Després de dues nits infructuoses, vam acabar, a la última nit, al Sandringham Hotel, al barri estudiantil de Newtown, on ens van oferir un concert roquero amateur acceptable. La pena és que vam arribar una mica tard (coses de la conversa arrossil - pels implicats... sé que l'arròs va ser un altre dia, vosaltres no digueu res, que és per mantenir la història i tal -) i només vam poder veure 1,2 grups. Aquest 0,2 van ser dos o tres temes d'aquests, que no estaven malament. L'altre grup eren 3 noies, amb la teoria que dues eren mare i filla, amb una bateria que s'ho currava i les altres dues que no s'ho curraven tant. A quarts d'onze la cosa estava acabada, però. Recordeu que aquí tot va molt més de d'hora.
I com que tot lo bo s'acaba, a la vida, va arribar el moment en que va tocar despedir els nostres il.lustríssims amics visitants. Sembla que va ser ahir mateix que van arribar a Mackay, i després de setmanes d'activitats i posts, se'n van tal i com havien vingut. Des d'aquí demano un fort aplaudiment per ells! I moltes gràcies per haver vingut: fa molta il.lusió que us hagueu currat mitja volta al món per venir-nos a veure en aquesta cantonada del planeta. Espero que ho hagueu disfrutat i que continueu confiant en els nostres serveis (ergo: ens vingueu a veure al pròxim lloc on anem a parar).
Aquí els tenim, desolats i preparats per marxar.
Així que aquí acaba el viatge de l'Òscar i la Patry per les austràlies. A tots aquells que us hagueu incorporat especialment per aquest event, us convido a que continueu a l'aparato, home, que als que ens quedem per aquí ens segueixen passant coses.
De fet, i sense anar més lluny, la Tiffany i jo ens hi quedaríem una nit més, a Sydney. El motiu: en Simon, el jefe de Worldnomads, que és la gent que ens va proporcionar la nostra estimada furgoneta, ens havia convidat a sopar a casa seva, i l'event tindria lloc aquella mateixa nit.
Per fer temps, i com que més o menys venia de pas de l'aeroport, ens vam passar per la famosa Bondi Beach. I nois, em va saber greu que no haguéssim triat Bondi en comptes de Manly per la visita platgenca de l'Òscar i la Patry, perquè realment aquest lloc val realment la pena. Aigües blavèrrimes, onades bravucones i cases penjades ho diuen tot.
Va ser en Simon, en un mail anterior, qui ens va recomanar una caminadeta des de Bondi Beach fins a Bronte Beach, un parell de cales més avall, tot resseguint la costa. I quin bon consell, realment, perquè l'escenari és espectacular. Això és Bronte Beach.
Amb una d'aquelles piscines just al costat del mar, alimentada amb aigua salada però a cobert de les brutals onades. Un lloc excepcional, aquest. Molt bé.
I les onades, com és comú en aquesta zona, han anat creant aquests característics penya-segats.
Del sopar al vespre a casa d'en Simon i la seva parella Miyuki, on també hi van assistir el nostre principal contacte a worldnomads, l'Amanda, i la seva parella, el ditxaratxer Chris, no en tenim fotos, però si que en vam treure idees de futures col.laboracions i projectes, que poden ser excepcionalment interessants tant per ells com per nosaltres. No avançarem aconteixements ni res, perquè fins que no està al sac i ben lligat, bla bla bla, però estic segur que en sentirem a parlar.
Ens despedim d'aquest post doncs, amb un somriure i un cafè ben bo, a la bonica Bronte Beach.
A partir d'ara toca tornar a poc a poc fins a casa, que encara està un miler de quilòmetres al nord. Ens hi passarem una desena de dies, i com no, dos o tres posts. Aquest cop tornarem resseguint la costa de New South Wales, força poblada ella, i segur que plena de sorpreses agradables. Abans que res, però, passarem dos o tres dies a les Blue Mountains, molt properes a Sydney i sembla que espectaculars. Ho comprovarem al proper post.
A seguir disfrutant!
ps. Haurem de tornar a explicar el títol: al conèixer la meva predilecció aquests dies pel hard rock dels 70-80, l'Òscar em va voler ensenyar un tema tot curiós d'un grup històric espanyol que es diu Coz (els de las chicas son guerreras). La cançó es diu "Mas sexy" i us encoratjo forçudament a que la busqueu al youtube.
ps2. Com sabeu, cada dos per tres anem batent records, aquí. Aquest post, aquí on el veieu, ha superat el del número de fotos, que estava anteriorment establert en 59. Avui n'hem fet la fredolica de 60. Felicitats doncs, post!
No comments:
Post a Comment