L'èxode particular XIX: Mamallapuram

Vam arribar a Chennai, capital de Tamil Nadu i quarta ciutat més gran de la India (després de Mumbai, Calcuta i Delhi) cap a la tarda. En un principi no ens hagués fet res veure-la una mica, però la veritat és que tampoc teníem massa temps, i la ciutat és inmensa, així que no haguéssim fet gaire res per molt que ho haguéssim intentat. A més, ja estàvem al final del nostre viatge a la India, i hi havia ganes de moure'ns fins a Mamallapuram, una petita localitat costera que suposaria els nostres finals dies de relax.

Així que finalment, només vam estar a Chennai lo suficient per anar de l'estació de tren a l'estació de bus, i enganxar-ne allà un que ens portés fins al nostre destí definitiu.

Mamallapuram no tan sols és conegut per ser una agradable localitat costera, sino que posseeix alguns dels conjunts escultòrics més remarcables de la India. I la seva història és molt curiosa. Segles enrere, aquí és on es trobava l'escola d'escultura principal del pais, ja que ens trobem en una zona amb molta roca exposada, així que els aprenents van anar escolpint-la amb formes de déus, animals, temples... però només a mode de pràctica, de manera que tot té pinta d'inacabat. Ja veureu unes quantes fotos d'aquí una estona.

Per començar, ens vam sorprendre de la quantitat de turistes occidentals que hi havia. Sincerament, mai havia sentit a parlar d'aquest lloc fins que vaig començar a planejar aquest viatge. Tot plegat tenia una mica la sensació de ser una localitat costera turística típica, però a la India. Salvant les distàncies, inclús, diré que em va recordar una mica la gloriosa Ponta d'Ouro, a Moçambic (veure algun post de per allà l'abril del 2007).

He aquí naltrus als carrers polsosos de Mamallapuram.


Havia de ser la primera i única platja que visitàvem a la India, a la vegada que el nostre únic contacte amb el Golf de Bengala. La platja en si és força semblant a qualsevol altre, amb la diferència que aquí està plena de vaques.


Però no a totes les vaques, com no a totes les persones, els hi agrada massa el sol, així que algunes es refugien allà on poden.


Per combatir el sol, i la calor humida força important que feia aquí, què millor que desempolvar el vestit de xeic, tan fresc ell. El mar era molón, i les ones força generoses!


Just al costat de la platja hi havia el que és possiblement el monument més important i conegut de Mamallapuram: el Shore Temple. Aquest temple, tallat directament d'una roca, estava just a la vora del mar anys enrere, però temporals van fer que la costa perdés consistència i que li construïssin una mica de tancat per protegir-lo. La cosa curiosa és que aquesta foto està tirada des de fora de la valla, i que el podíem veure pràcticament amb tant detall com la gent que havia pagat els habituals preus desorbitats de les atraccions índies.


Com ja és costum, la foto de torn amb qualsevol admirador. Aquesta vegada, els admiradors eren musulmans, i estaven sincerament impressionats per la vestimenta d'en Jett.


Una tortuga gegant morta. Ves per on, el que et trobes per les platges!


Evidentment, platja, sol, vent i vestimenta índia, dóna per fotos totalment bollywoodianes.


I... humm... ehemm... d'altres fotos...


A la platja ens hi vam banyar, també, però per motius de seguretat vam deixar la càmera a l'hotel. Així que res, us ho haureu d'imaginar!

Traslladant-nos d'àrea, una de les imatges més conegudes també de Mamallapuram és aquesta pedra en extrany equilibri, sense ancla ni res, anomenada "la bola de mantega d'en Krishna" (siguent en Krishna un famós déu hindú, aquell blau que toca la flauta). Un curiós nom, està clar.


Fotos reflexives a la vora d'un tanc d'aigua...


Repartides per tota la zona, petites escultures, obra dels aprenents, dónen per una estona de diversió fotogràfica.


Em permetreu que abusi de la imatge per demostrar-vos les meves impressionants dots interpretatives, sota la pose de confusió d'en Jett.


Quan parlo d'escultures magnífiques tallades en qualsevol pedra, parlo d'això, més o menys...


O d'això altre. Penseu que això era un roc i el van anar tallant fins a donar-li aquesta forma.


O per anar complicant la cosa... què me'n dieu d'aquesta?


Temples i figures serenes i relaxants.


Hi ha d'altres i moltes escultures remarcables, repartides pel poble i a no massa distància unes de les altres, però per no fer-nos pesats ho deixarem amb aquestes. És realment interessant de veure, i és un altre d'aquells llocs que recomano una visita amb energia. A més a més, l'ambient al sud de la Índia és ben diferent al que es respira cap al nord, de manera que val la pena arribar-s'hi, un cop estàs per aquí. El conjunt del Tamil Nadu i la costa sud (amb Kerala i fins i tot Goa) serà indubtablement el focus principal de la propera visita a terres índies, que això si, no sé pas quan serà.

Al ser una localitat turística, i trobar-nos en plena temporada alta al mig del nadal, vam enganxar un interessant festival (un altre, si) de danses tradicionals, assistit en massa per estrangers maravellats. A en Jett també li va semblar fascinant, però sincerament a mi, aquesta personificació dels tigres fent extranys moviments em va semblar una mica ridícula...


No em digueu! Ara, això si, aquest actor en particular vivia el seu paper de tigre (una mica melós, val a dir-ho) com ningú, mentre els altres eren una mica més conscients del que estaven fent. Un hurra per ell, que em va semblar força entranyable!


Per sort, seguidament vam poder gaudir d'unes danses com déu mana, amb la típica senyoreta dansaire molt hàbil, la música a primera vista desacompassada i la cantant estrident! Oh! Que bé tornar a la normalitat després d'extranys i desconcertants tigres!


Com a anècdota, al voltant de les escultures, pel matí, havíem vist un saddhu (veure capítol de Varanasi) demanant que tenia bastanta mala pinta... amb lo qual li vam donar uns quants rupis. Al festival, al vespre, la quantitat de demanadors i venedors que corria per allà era força irritant. Entre ells, una família de pare, mare i dos nens que intentaven encolomar-nos collarets sense ni mirar-nos ni escoltant-nos, i fent-se sincerament pesats... pues quina va ser la nostra sorpresa quan els vam veure seguidament trobar-se amb el seu avi, el mateix saddhu d'abans, ara amb robes normals i pinta molt menys xunga! Vaja, que no et pots fiar de ningú!

Per canviar de tema... una papallona ben índia!


Si alguna cosa és coneguda de Tamil Nadu són els seus temples colorits, amb figures plenes de vida. Criden l'atenció, i molts d'ells no són necessàriament antics (com aquest que sembla acabat de sortir de la bossa!). Ja us dic que en aquesta zona, la vida és totalment diferent, amb diferents creences, diferent llengua, diferents tradicions, inclús diferent indústria pel.licúlica! Que aquí no es porta el bolly, sino les pelis tamils (si caben, molt més casposes encara). El temple mola, però!


Els últims rajos de sol que veuríem a la India, sobre la tranquila platja de Mamallapuram, i saborejant un extranyament correcte capuccino... mira que la vam maleïr vegades, durant les cinc setmanes que vam passar aquí, i ara ens feia pena deixar-la! Quines coses eh!


I això és tot. Havíem d'agafar un vol des de l'aeroport de Chennai que ens portaria a Singapur. L'aeroport estava a uns 60 quilòmetres, i per gastar-nos els nostres últims rupis, vam decidir anar de rics i anar-hi en taxi. Ho vam organitzar amb el paio de l'hotel, el Greenwoods Resort (hotel correcte, per cert) i després de regatejar ens va sortir per, si no m'equivoco, 600 rupis (que són al voltant de 10 euros), i així li vam pagar. Ara, quan ja estàvem preparats per agafar-lo, el paio va venir i em va dir que no havia trobat el taxi que buscava, i que ara a ell li sortia més car, i que en conseqüència a mi també em costaria més car. Això va suposar una mica de discussió quan li vaig comentar amablement que ja s'hi podia posar fulles, que el preu l'havíem pactat ell i jo i aquest era el preu que jo pagava, i si a ell ara li sortia més car, això no tenia res a veure amb mi. Quins murris, aquests paios!

És curiós per cert, perquè a la India tot és 10 vegades més barat que a Europa, però tens la sensació que t'estan estafant en tot moment! :-D

I així vam anar, contents amb el nostre taxi fins l'aeroport, amb un conductor molt jove i la mar de simpàtic. El problema va arribar quan al ser allà, ens va demanar la pasta del trajecte, que ja havíem pagat. I per comprovar-ho, com que no tenia saldo al mòbil, el nano va haver de trucar al tio de l'hotel a veure si era veritat, perquè el molt pamplines no l'hi havia dit...

Vaia un llest, l'amo del Greenwoods Resort... l'hotel és agradable i està bé de preu, però l'home és un murri!!

No sé si m'atraveixo a plantar cap conclusió, del nostre viatge a la India. Segurament no ho faré, i els pensaments espontanis ja han anat sortint al llarg dels posts. Només dir que, com tothom diu, una experiència a la India és una barreja d'amor i odi, d'admiració i de disgust, però que a fi de comptes et fa pensar en tornar-hi. Que suposo que és el que compta...

I segur que hi tornarem!

Per últim, al duty free de l'aeroport (un aerport molt millor que l'horrorós caos de Delhi, per cert) vam poder veure aquest entranyable souvenir. Òbviament amb cabell negre i amb bonics saris... però em sembla a mi que la pell és encara una mica massa blanca!


Així que el nostre viatge a la India s'acaba aquí! Espero que hagueu disfrutat aquest "petit" recorregut! Però això no vol dir que el nostre viatge s'acabi. Abans d'arribar a l'anhelada Austràlia encara ens quedaran uns dies a Singapur, als quals hi arribarem amb un vol nocturn des de Chennai amb la companyia sinagporo-australiana Tiger Airways.

Ens veurem allà doncs! Salut i pessetes!

L'èxode particular XVIII: Bodh Gaya

La que havia de ser l'etapa més espiritual del nostre viatge va resultar ser la més desastrosa, per culpa d'una acumulació de circumstàncies, generalment relacionades amb l'horror d'àrea en que el poble de Bodh Gaya es troba: la regió del Bihar.

I és que aquesta regió està al capdavant de tots els rànquings de corrupció a la India. Com a exemple, un botó: cansats de la corrupció habitual (ve de llarg, això), un pastor de toros populista es va presentar a governador de la regió. La gent, cansada, el va votar amb força unanimitat, però el remei va resultar ser pitjor que l'enfermetat, ja que l'home va omplir el govern de delinqüents i la regió, una de les més pobres de la India, es va convertir en anarquia i terra franca per bandits. Després d'acusacions de corrupció, l'home va posar la seva dona, analfabeta, al càrrec de governadora. I buscant ara mateix a la wikipedia, veig que avui per avui l'home és el ministre de transport de la India. Pues si que anem bé! Casi res!

Però anem a pams! A Bodh Gaya volíem anar-hi perquè és el lloc on, al segle V a.C, el Buddha va aconseguir la il.luminació tot meditant sota un arbre. D'alguna forma he d'aconseguir una traducció millor d'aquesta "il.luminació", que a mi em sota fatal. L'arbre en qüestió, el bodhi tree, o millor dit, un descendent seu, plantat a partir d'un esqueix de l'arbre original, que per cert va ser destruït per Ashoka, mencionat al post anterior, en les seves ànsies conqueridores.

Òbviament aquest fet li dóna una significància inmensa pels seguidors del budisme, i de fet podríem considerar Bodh Gaya com el lloc més sagrat d'aquesta religió. No és cap sorpresa, doncs, trobar-hi monestirs representatius d'escoles budistes d'arreu, així com multitud de monjos de totes les races.

Com comentàvem al capítol anterior, la manera d'arribar-hi és mitjançant un tren des de Mughal Sarai fins a Gaya i llavors algun altre transport local fins a Bodhgaya. Per primera vegada, no teníem bitllet reservat amb antelació pel tren, així que ens vam personar directament a les taquilles i vam comprar bitllets no numerats de segona classe. Quan el tren va arribar, hi havia només dos vagons de segona classe, replets fins l'absurd, i era totalment impossible poder entrar-hi, ja no et dic amb les motxiles. Davant d'aquesta situació, i com que lo important era entrar al tren, vam pujar a un dels vagons anomenats "Aire Condicionat", de classe superior, disposats a passar el viatge, d'unes tres hores, a la plataforma, sense ocupar seient ni res.

Al cap d'una estona, va aparèixer el revisor del tren, demanant els nostres bitllets. Quan li vam explicar la nostra situació, tot ensenyant-li els bitllets, va dir que de cap manera, i que havíem de pagar la diferència, força alta per cert en aquesta classe. Les nostres demandes d'estar-nos a la plataforma a un preu més baix no li van convèncer pas, i finalment vam aconseguir una reducció del preu regatejant amb ell... el que vol dir que el paio es va embutxacar la pasta tranquilament, perquè no ens va fer bitllet ni res, tot acomodant-nos en uns seients lliures dins del vagó.

De fet el revisor, ja us ho diré, era un fill de puta, creient-se l'amo del tren. Aquest nano, manifestament limitat mentalment, i segurament de casta molt baixa, es va asseure al meu costat, molt interessat en nosaltres, sense molestar lo més mínim, i siguent fins i tot agradable. Quan el revisor va tornar a passar i el va veure, el va agafar literalment del coll i el va fer fora a hòsties, sota la nostra estupefacció. Pallasso...


Perquè generalment, la gent que viatja en aquesta classe, com no és gens difícil d'endevinar, és redundantment de classe superior als que havíem anat trobat en els nostres viatges en sleeper. Aquest senyor Punjabi i el seu fill, per cert encantadors, vivien a Delhi i anaven a passar uns dies de golf a la costa est de la Índia.


I ràpidament vam arribar a Gaya. I nanos, aquí comença el cristo. Teníem entès que hi havia un bus des de Gaya fins a Bodh Gaya, que tenia parada ocasional a l'estació de tren. Però va ser baixar del tren i patir l'acòs desmesurat dels conductors de rickshaw, suposant-se, com tot turista que es baixés allà, que volies anar a Bodhgaya. Intentant passar d'ells de la manera més natural, vam anar preguntant a gent de botigues properes a on es podia agafar el bus. I aquests ens miraven, miraven als amenaçadors conductors de rickshaw, i ens deien, que no els creia ningú, que no hi havia cap bus, de Gaya a Bodh Gaya. Així que els conductors els tenien totalment coaccionats...

Fent el màxim d'esforç per pensar sota l'impressionant pressió d'aquests desgraciats (en sèrio que la situació era crítica, empentant-te, estirant-te per la bossa cap als seus rickshaws, tots cridant-te a la cara...) vam pensar que el millor era agafar un rickshaw-bici que ens portés a l'estació de busos, i des d'allà podríem agafar el bus que evidentment hi havia d'haver fins a Bodhgaya. Però buscar un rickshaw-bici, molt més calmats que els altres, no era tasca fàcil sota l'eixam de borinots que tenia a sobre. De fet, quan ja hi estàvem al costat, la situació era tan absurda com els paios apartant les bicis perquè no hi poguéssim pujar, sota l'estupefacció dels seus propietaris i la meva creixent indignació. De fet, no ens enganyem, vaig acabar totalment fora de control, escridassant a aquells capullos i cagant-me en tots els seus morts, amenaçant-los fins i tot i insistint a que ens deixéssin en pau d'una punyetera vegada.

No n'estic necessàriament orgullós, d'aquesta reacció, ja que si ho penses, no són ells com a persones, els qui creen aquesta situació (la més incòmoda de tot el nostre viatge, de llarg), sino l'estat general de les coses. I entenc que si tothom insisteix així, i tu no ho fas, no tindràs ni un client, així que et veus abocat a l'espiral. El que vaig pensar en aquell moment i per unes bones hores de mala llet, és que ja els podien donar pel cul.

Però la cosa no acaba aquí. Vam muntar en un parell de bici-rickshaws, dient-lis que ens portéssin a l'estació de bus, mentre em calmava una mica (hem de dir que, qui va ser acosat vaig ser jo, no la Tiffany o en Jett, ja que es suposa que qui pren les decisions aquí és l'home). Però en comptes de dur-nos a l'estació de busos, ens van portar a una altra parada de rickshaws, tot dient-nos que a Gaya no n'hi havia, d'estació de busos (!!). Estava que em pujava per les parets. I a més els paios demanant-nos més diners que els que havíem acordat!

Tot donant-lis la meitat del que havíem acordat, i dient-lis que se n'anéssin allà on podien pensar-se, vam caminar tan ràpid com vam poder lluny de la parada de rickshaws, amb la última esperança de pillar-ne algun pel carrer, ja sudant del bus, i almenys estalviar-nos la discussió amb la multitud.

I tot plegat tenia la pressió afegida de que estava a punt de fer-se fosc, i no us ho he dit, però és perillós fer el trajecte entre Gaya i Bodh Gaya de nit, ja que és territori bandit. I Gaya també ho és, i de dia, de territori bandit, afegeixo. Així que ja veieu el panorama.

Un rickshaw ple va passar al costat nostre, es va parar i ens va preguntar on anàvem. Quan li vam dir que a Bodh Gaya, va fer fora sense maneres ni res els seus ocupants, i ens va fer pujar. Cansats ja de drama, vam agafar-lo, tot esperant que no tinguéssim ja més conys de problemes.

I per sort, no en vam tenir :-)

Ens vam acomodar a l'hotel, que no estava malament pel preu irrisori que costava, feliços d'estar tancats entre quatre parets per una estona i, això si, utilitzant el nostre propi candau a la porta, per si les mosques, vam sortir amb reserves a veure què es coïa pel poble.

De fet, a Bodh Gaya, per temes d'itinerari, només ens hi estaríem una nit, i evidentment havíem de marxar abans de que es fes de nit el dia següent, per temes de bandits. Per sort és un lloc ben petit, amb pocs habitants i molts temples i monjos.

El temple principal, construït al costat de l'arbre sagrat, i centre de peregrinació i estudi del budisme, és el Mahabodhi Temple, força espectacular, i que aquí veiem de nit.


Ja era hora de sopar. I durant el temps que va durar, la llum del restaurant se'n va anar tres vegades. Quan us dic que aquesta zona és un desastre, vull dir que realment és un desastre, i si bé després d'aquest viatge tinc ganes de tornar a la India, a Bihar no vull ni posar-hi els peus!


Per sort, i per tenir una mica de contacte amb el nostre anyorat món occidental, sempre ens quedarà la tele! I per colmo, el que posaven era la super patriòtica "National Treasure", amb Nicholas Cage a mode de Codi DaVinci i en Boromir fent de dolent. La pel.lícula és un bluff, i fins i tot us destrossaré el final: els paios es tiren tota la peli buscant un tresor i al final... el troben! Un tresor normal d'or i plata i joies i obres d'art. En comptes d'alguna alegoria xunga com déu mana!

Tot i així ens va mantenir enganxats una bona estona! (tot i que veig que en Jett ja estava força sobat...)


De bon matí ens vam aixecar d'hora per veure el temple bé. I aquí el tenim.



La comunitat budista és majoritària a Bodh Gaya, i passen bona part del temps resant i meditant al voltant del temple.



De fet, la nostra guia comentava que tota la zona era una mica "Buddhaworld", i realment si que en tenia una mica la pinta. Aquí un buddha ben gros tot dominant un parc proper.


I nois, durant tot el matí vaig anar desenvolupant un malestar interior en forma de marejos i nàusees, no sé bé per què, que em va noquejar totalment durant la resta de dia, fent-me'l passar al llit, amb freqüents visites al lavabo.

He aquí jo caient-me a trossos tot esperant el moment d'anar a l'hotel per fi.


Durant la meva estància a l'hotel, la Tiffany i el Jett van donar les seves voltes, tirant unes quantes fotos ben interessants. De fet, en va tirar una trentena des d'aquesta mateixa posició, només observant i captant la gent que passava. Tota la sèrie completa val la pena veure-la, però com que no les posaré totes, i fer un gif animat que les vagi canviant és massa curro per mi ara mateix, ens haurem de conformar amb només una. Ale!


I abans que es fes de nit, vaig ser arrancat del llit i posat en un rickshaw, amb destinació Gaya de nou. El rickshaw anava molt ràpid!!


De fet, en el meu estat vaig poder notar perfectament lo destartalada que estava la carretera, cosa que no em feia necessàriament feliç.

I es clar, amb la conya de que havíem d'arribar abans que es fes de nit, vam haver-nos d'esperar fins l'hora de sortida del nostre següent tren, teòricament a les 9 del vespre, i amb destinació Calcuta, ja a la costa est del pais. El tren portava unes tres hores de retràs, i com que els ànims no estaven ni molt menys per visitar la ciutat, ens vam passar les cinc o sis hores d'espera al vestíbul de l'estació, tot fent una becaineta al terra com a bons locals.


I una cosa curiosa, que va passar. En algun moment, la Tiffany i en Jett van sortir a donar una volta disposats a menjar algo (ja us dic que a mi no em venia gens de gust). Van arribar al bar de l'estació, es van asseure per demanar, però després de comprovar les xocants condicions higièniques del local, ho van deixar córrer. Durant aquest breu espai de temps, en Jett va tenir temps de deixar-se el bolso, sense que ningú ho notés. Doncs bé, a l'abominable Bihar, l'home del bar ens va rebuscar per tota l'estació fins que ens va trobar i ens va tornar al bolso, intacte! (I fins i tot hi havia pasta, a dins!). Hi ha esperança, nanos!!

De fet podem dir que a la India ningú roba, i que robar està sincerament mal vist. Ara això si, si et poden prendre el pèl, molts ho faran ben alegrament.

Pràcticament a les 12 de la nit va arribar el nostre tren. I per acabar de fer la nostra estança memorable, va ser una mica més de caos. El nostre vagó era el número 8. Doncs si normalment els vagons estan en ordre, aquest cop no ho estaven en absolut, i, jo que no estava en les meves millors condicions, vaig pujar al que venia després del 7. El vagó estava abarrotat i era impossible moure's amb facilitat, però com que ja estàvem fins les pilotes, vam emputjar i apartar fins arribar a les nostres teòriques lliteres, que estaven òbviament plenes. Al demanar als seus ocupants que les deixéssin lliures, que eren nostres, aquests ens van dir que nanay, i quan els hi vaig demanar que m'ensenyéssin el bitllet s'hi van negar en rodó, convertint-se en sospitosos. Òbviament, sempre que hi ha una mica de caos, tothom s'hi interessa i comença a prendre-hi part, i d'aquesta manera ens vam enterar que el vagó on ens trobàvem era el 5, i no el 8, suposant la riota generalitzada del personal. Per si fos poc.

Però com arribar al vagó 8? Ens esperaven 8 hores de tren com a mínim, ni tan sols sabíem on era el vagó 8, i no era qüestió de caminar aleatòriament emputjant gent, amb en Jett mig sobat, jo mig malalt, i la Tiffany mig mosquejada.

Ens vam asseure a qualsevol lloc, compartint seient amb desenes d'altra gent tots apretats. I just al davant meu uns quants van començar a barallar-se sota la nostra absoluta indiferència, preparant-nos ja per un viatge horrible.

I aquí és on van aparèixer uns personatges habituals als trens indis, que ens van venir com anell al dit! Una espècie de justiciers totalment extraoficials que es van passajant amunt i avall amb escopetes penjades a l'espatlla ben visiblement, per posar ordre en cas que la cosa es descontroli. Doncs bé, uns d'aquests es van interessar per la nostra situació, i a la següent parada ens van fer baixar, acompanyant-nos fins la llitera correcta. Bisca! Evidentment la llitera estava ocupada, però aquest cop no vam tenir problemes pre aconseguir-la.

I així vam acabar la nostra visita a l'infame regió del Bihar. Que suposo que amb una mica més de temps no és tan infame, però que la impressió va ser que estàvem molt contents de deixar-la enrere, sincerament.

Els nostres plans a aquelles altures eren arribar a Calcuta, per passar-hi només un matí, ja que a la tarda teníem un altre tren que ens portaria fins a Chennai, al sud de la India, i que tardaria ni més ni menys que 30 hores.

La impressió que tenim de Calcuta és d'una ciutat extremadament pobra. Com a ciutat India que és, ho és, de pobra, està clar, però no és ni molt menys la més pobra. Al contrari, amb lo que pots veure amb un matí dóna la sensació de tenir un aire elegant que d'altres ciutats índies no tenen pas gens. La nostra ruta no va ser gaire llarga, però ens va donar temps de donar-li un cop d'ull al pont de Howrah, gros i imponent.


I tot caminant aleatòriament vam veure aquesta curiosa titella / figura reverencial, amb la particularitat que sembla que no la reverencien pas gaire, ja que cada dos per tres en posen una de nova, tirant la vella literalment a la basura.


I aquesta va ser la nostra visita a Calcuta! Interessant, eh? A veure si en una pròxima estada a la India hi ha temps de visitar-la amb més profunditat, perquè sincerament no tenia mala pinta...

Així que ja estem de nou al tren!


Què millor que aprofitar aquest moment de viatge llarg i inmens, per comentar algunes d'aquelles particularitats que fa que un viatge en tren a la India sigui memorable, o si més no, ben particular. Per començar tot és més còmode, i està més ben organitzat, del que et puguis imaginar. A cada estació, gent puja a vendre't de tot, amb la qual cosa no té necessàriament sentit portar-te el menjar de fora. Tot i així, moltes families porten una bossa preparada per un dinar en tota regla, que preparen tranquilament als seus seients. Aquestes mateixes famílies, normalment, portaran una altra bossa preparada amb tots els trastos que necessiten per dormir com si estiguéssin al llit de casa seva, amb llençols, mantes, coixins, etcètera...


Per menjar, a hores concretes del dia, encara hi ha una altra opció: el propi tren ofereix dinars... tu demanes, el preparen en alguna estació, i quan arribes el pugen al tren i te'l serveixen al teu seient. És molt barat i és força bo, tot i que és una mica problemàtic no fer un merder amb totes les salses.


COm us podeu imaginar, també, hi ha força gent que puja als vagons a demanar, des de saddhus a nens a mutilats que s'arrastren pel terra i freguen el teu compartiment amb un paper. Els més interessants, però, van ser una dona que demanava diners perquè volia casar a la seva filla (també present) amb algú de certa classe, ja que no en tenien prous per aconseguir un bon marit. Penseu que a la India està totalment a l'ordre del dia els casaments arreglats d'aquest tipus. Sense amor ni elecció per part dels qui es casen, els pares fan el negoci segons els hi interessa, i la dona va a viure a la familia de l'home un cop estan casats.

I a arrel d'això, un altre dels interessants (i tristos) demanadors... quan els marits moren, les dones ja no es tiren a la pira funerària amb ells (veure el post que parla de Jodhpur), però les seves famílies adoptives, moltes vegades, ja no les volen per res i les tracten com parracs o fins i tot les fan fora. Les vídues, a la India, són unes de les persones més injustament tractades. De fet, no ho és gens, de justa, la societat india. Per aquest motiu, es poden trobar de cop al carrer i sense diners, així que es veuen obligades a demanar.

I per últim, una mica més folclòric, tenim les "locas". Tampoc la homosexualitat o el transvestisme estan massa ben vists, aquí, així que si algú ha nascut dona en un cos d'home i no ho pot ni vol dissimular, té un futur una mica magre. En grups de tres o quatre, transvestits histèrics se t'acosten de vegades demanant diners, ja que ningú els emplearà en aquestes condicions. El primer cop que es van acostar, sincerament, em pensava que estaven de guasa...

A mesura que passaven les hores, al tren, el nostre últim tren, ens anàvem acostant a zones més tropicals, i la vegetació aixó ho ensenyava.


De fet el viatge va ser tot ell bastant escènic.


Per cert que sembla que estàvem al vagó número 10!


I acabem bruscament doncs amb un parell de fotos tropìcals més... vam arribar a Chennai a la tarda, només per saltar ràpidament cap al poble de costa de Mamallapuram, a la regió de Tamil Nadu, a la que seria, per fi, la nostra última parada a la India i, en conseqüència, l'últim post d'aquestes sèries.

Fins llavors, us deixo doncs amb les palmeres!



Ale pues, a disfrutar i fins després!!

L'èxode particular XVII: Varanasi

Això de dormir al tren ja ho teníem totalment per mà, i si bé les primeres ocasions no sabíem ben bé on posar les motxiles i on posar-nos nosaltres (tingueu en compte que se'n parla força, de robatoris als trens), al cap d'uns quants viatges ja dormíem a pota suelta, com algú diu.

El fet és que ens vam aixecar amb el nou any a les còmodes lliteres del tren que ens portava des d'Agra fins a Varanasi, i que vam descobrir que anava amb una mica de retràs, la qual cosa ens va permetre admirar alegrement el matí emboirat a les verdes planes d'Uttar Pradesh (Uttar Pradesh és l'estat on es troben tant Agra com Varanasi).

He aquí les verdes planes, tot florides, a la boira matinera.


I he aquí un alegre viatger, entrant al bon any amb bon peu. Aprofitaré aquesta foto per fer-vos notar l'anunci de "Lux Cozi". Això és una marca de calçotets, i és espectacular la quantitat d'anuncis que ténen per tot arreu. I no només ells, sino que els seus competidors "Rupa Jon", tampoc es queden curts! La de pasta que es deuen gastar, en anuncis!!


Aquí el sistema de deposició de deixalles, als trens (i a tot arreu, de fet) és ben simple... obrir la finestra i tirar-ho per la finestra. Davant d'aquesta situació, els micos, que de tontos no en ténen un pèl, ben preparats que estan a la vora de la via i les estacions a veure què cau.


Encara estem a mig camí, però una de les ensenyances del viatge és que em sembla que anàvem una mica carregats. L'excusa és que, en realitat, estàvem de mudança, però tot i així, i encara que en el fons tampoc havíem de caminar massa, no és necessàriament còmode haver de carregar tant de trasto. Aquí està, tot preparat per saltar del tren tan bon punt arribem a l'estació.


I els trastos, òbviament, feien pujar el pes del rickshaw que el senyor ciclista havia de pedalar pacientment fins al nostre hotel.


Varanasi. Ja hem posat unes quantes fotos sense ni tan sols mencionar Varanasi com déu mana. Per començar, diré que és un dels llocs que esperava amb més interès, que ja és lo seu. El motiu... és la ciutat més sagrada pels hindús (que encara no els hem vist massa, durant aquests posts, extranyament, al ser la religió majoritària a la India). El fet de que sigui la ciutat més sagrada no només vol dir que és un centre de peregrinació important, sino que es creu que tot aquell que mori i/o sigui enterrat a Varanasi és instantàniament alliberat del cercle de naixement continu, assolint d'aquesta manera un estat superior. Per això, molts hindus vénen a Varanasi a passar els últims anys de la seva vida com a saddhus (desposseïts de tot bé material, vivint de la caritat dels altres). El motiu d'aquesta santedat són les aigües del Ganges, centre de la vida a la ciutat. Per altra banda, es considera a Benares, com era anomenada durant la dominació britànica, i com molts la coneixen encara ara, fins i tot a la India, una de les ciutats més antigues continuament habitades a tot el món.

La vida a Varanasi es centra al voltant del riu Ganges i dels ghats que s'alineen ininterrompudament al llarg de tot el seu marge. Misteriosament, la ciutat ocupa una riba del riu, i a l'altre no hi ha absolutament res. El nostre hotel, el Ganpati Guest House, tenia una posició perfecte per explirar els ghats, tot i que arribar-hi entremig dels carrers estrets i desordenats va ser una tasca força meritòria.

Aquí tenim el misteriós cantó oposat del Ganges... amb tot de gent passant l'estona però sense cap mena d'edificació.


Va ser com no baixar al carrer, i veure'ns assaltats per caçafotos! Començo a entendre millor com els famosos es deuen sentir, amb tant de paparazzi a tot arreu! El Jett ja hi estava tan acostumat que fins i tot ja hi feia carotes!


Els ghats en si, però, són fascinants. L'activitat de la ciutat, que és molta, està centrada en aquesta zona, plena de gent rentant la roba, banyant-se, pujant en barques, resant, demanant, oferint tot tipus de serveis, cremant els seus morts, esquivant vaques, i tots els demés passatemps habituals a la India. Pot ser una experiència realment intensa, i potser no és el lloc més recomanat per passar-hi els primers dies a la India, però un cop ja estàs una mica acostumat, és excepcional!

Així que aquí van algunes fotos!



Si les vaques no poden baixar escales, ja m'explicareu! Menuda falòrnia! I jo que anava d'enterat!


Per la nit, algun festival religiós sempre podem trobar... tot acompanyat de música índia estrident, i molta gent a tot arreu.


Hi ha un ghat al costat de l'altre, per formar-ne més d'una vintena, cadascun amb les seves característiques i funcions originals específiques. Arriba un punt, però, que no saps bé on ets (si bé cada ghat ve acompanyat del seu visible cartell amb el nom), així que la guia et ve ben útil. Per cert que aquest cop no teníem una Lonely Planet, sino una Rough Guide, que no està pas malament.


un dels personatges més comuns i peculiars de la Índia en general són els saddhus. Un cop arribes a l'edat de retirar-te de la teva feina, la religió hindú et recomana que deixis totes les teves possessions enrere i emprenguis una vida de caritat i recolliment interior. No tothom ho fa, ni molt menys, sino que és una costum reservada pels més devots. Si bé els podem trobar per tota la Índia, i normalment viuen una vida nómada, Varanasi n'està especialment plè. S'entén perfectament, al ser aquesta ciutat la ideal per venir a morir-hi. Normalment els indis no solen donar caritat a qui demana, a no ser que siguin saddhus, a qui ténen un gran respecte. No sé perquè a en Jett li va donar per tancar els ulls a les fotos, aquell dia...?


I nosaltres mateixos, concretament la Tiffany, col.laboràvem en ser una atracció més al llarg dels ghats. Cada matí, com a bona professora de yoga que és, la noia baixava a fer els seus exercicis matinals, acompanyant la bona quantitat de locals esparcits al llarg dels ghats. A la vegada, aquests pedestals en donaven una mica d'intimitat.


Encara que sigui una mica extrany tenir les barques dels turistes a pocs metres, mirant-te sense discreció i tirant-te fotos. Però vaja, tot sigui per barrejar-se amb les costums locals!!


També en Jett volia ajudar com a atracció intentant algu truc equilibrista (o potser l'haver vist Karate Kid poques setmanes abans també va ajudar...)


Un cop cau la nit, però, gran part de la vida dels ghats s'evapora, i tot pren un caire molt més calmat i misteriós.


És un escenari perfecte, com veieu, per l'estrangulador de Boston o algo.


I tot i que a l'altra banda no hi ha cap construcció, sembla que algú s'hi està, ni que sigui d'acampada.


Però tampoc és que sigui tan tard. Senzillament, a la que es fa fosc l'acció a la ciutat es trasllada dels ghats fins als carrers centrals. El motiu... les botigues. No n'hi ha, al voltant del riu, i els indis són grans afeccionats a anar de compres, especialment quan cau el sol.


Des de la nostra habitació, teníem una vista bastant evocadora, del riu i el primer sol del matí. L'hotel estava molt ben situat, l'habitació era suficientment bona, i el preu, 600 rupis (uns 10 euros)


La millor manera, segur, de veure els ghats i el perfil de la ciutat des d'una òptica de relativa tranquilitat és sens dubte llogant una barca. No fa falta que busquis massa per trobar-ne alguna, ja que tota l'estona tens algun barquer o altre insistint i preguntant, tal i com si fos un vil conductor de rickshaw. En aquest cas, nosaltres solíem tenir el principi d'agafar aquell que no dóna pel cul. En aquest cas, aquest nano, que no tenia ni papa d'anglès, estava tranquilament assegut a la seva barca quan nosaltres el vam assolir entremig dels perplexes insistents.


Les anècdotes diuen que a Varanasi, et pots trobar braços i cames i altres parts humanes flotant pel riu. Suposo que és cert, no m'extranyaria, però nosaltres no en vam veure pas cap. De fet, no estava ni tan sols exageradament brut, el Ganges...


Oh quines imatges més evocadores!


D'altres barquers havien de fer una mica més d'esforç que el nostre!


Alguns ghats estan més currats que d'altres.


I què me'n diueu d'aquesta figura solitària, perduda en els seus pensaments?


Des del riu, també, és el lloc perfecte per veure el sol pondre's rere els edificis de la ciutat. La posta de sol que no falti!


Aquí una escena curiosa, encara que imagino que comuna. Una vaca va decidir morir-se, i tot de gent s'anava reunint encerclant-la amb cert respecte, suposo que decidint què fer amb ella. Em pregunto què en fan, de fet, dels animals morts (n'hi ha realment molts!), ja que no en vam veure gairebé cap. Suposo que no és descabellat suposar que la van tirar al riu i santes pasqües?


Però evidentment, el principal atractiu de Varanasi, la visió més particular, són els ghats crematoris. Allà, al mig de tothom, desenes de cadàvers passen un rere l'altre per les pires fins a ser reduïts a cendres. El procés no és en absolut senzill. Un treballador de les pires, treball reservat a la més baixa de les castes, la dels intocables, ens va explicar a canvi d'una petita propina com funciona tot el tema. Els cadàvers arriben i s'emboliquen en una espècie de paper de plata de colors diferents segons el sexe i la situació social del finat. Cobrint el cos embolicat amb flors (marigold, la flor taronja tradicional india), aquest és sucat a les aigües del Ganges, donant-li la final benedicció. Després, es col.loca damunt la pira, formada per les seus bons centenars de quilos de llenya, que crema durant hores sota la mirada atenta dels pocs familiars i els molts curiosos, encapçalats pel fill gran, amb el cap rapat. Finalment, quan tota la pira està reduïda a cendres, amb una pala es recull tot, es llença al riu, i apa un altre.

De fet, no és tan fàcil veure res exageradament morbós. La majoria del temps, els cadàvers estan embolicats, i quan el paper crema, les flames són tan intenses que difícilment pots veure gaire res. Però si, hi ha tantes pires que en alguna o altra podràs saciar les teves ànsies i veure la silueta d'una calavera enmig del foc. L'espectacle és fascinant, i la pudoreta és desagradable. Indubtablement val la pena.

No fa falta dir que no està gens ben vist que tiris fotos just al costat de les pires, així que no ho vam fer. El que si que vam fer és tirar-ne alguna des de la barca, on no es pot veure res amb massa detall. Aquest és el ghat crematori secundari, on veiem que tampoc no hi ha massa activitat.


I això seria la zona del ghat crematori principal, amb muntanyes de llenya apilades als carrers adjacents, i preparades per ser utilitzada a les pires. La fusta és força cara, i el gasto d'aquesta corre a càrrec de la familia. De totes maneres, s'encoratja als visitants que facin una donació per pagar la llenya d'aquells que no poden fer-ho, i que omplen els hospicis de Varanasi esperant el seu moment.


I aquí nosaltres, aliens a tot plegat!


En una ocasió, estàvem tranquilament asseguts a la terrassa del nostre hotel, quan un dels abundants micos va saltar a una taula propera tot menjant-se un pot de sucre a grapats. Cap dels assistents, evidentment, va pensar en aturar-lo, sino que vam desenfundar les nostres càmeres, però quan un dels currants va arribar el va foragitar sense pietat (i, per sorpresa nostra, va llençar el sucre a les escombraries en comptes de ficar-lo de nou dins del pot). Al cap d'uns moments, el mico en qüestió estava cridant i liant un pitote amb d'altres micos pels terrats, plè de sucre i excitació com anava.


Les vaques, per cert, no són només anàrquiques i salvatges, sino que s'usen per les raons habituals que s'utilitza una vaca, com és ara munyir-la al mig del carrer.


A Varanasi ens hi vam estar quatre dies complets, i un d'ells el vam gastar a visitar el poble proper de Sarnath. Sarnath és un dels llocs més sagrats del budisme (estem en una terra realment sagrada), ja que va ser on Siddharta Gautama, altrament conegut com a Buddha, va donar el seu primer sermó, revelant tot allò descobert després de la seva il.luminació. Òbviament, posteriorment es va convertir en un centre monàstic importantíssim, i avui en dia compte amb restes interessants, i seus de societats budistes actuals, fent-lo una excursió diària des de Varanasi, força interessant, especialment si estàs interessat en el budisme.

El complexe arqueològic en si no són més que quatre parets i fonaments, revelant ben poc del que hi podia haver hagut temps enrere. La única cosa que es conserva força bé és la monstruosa estupa del fons de la foto. Una estupa, per cert, era originalment un munt de terra per cobrir una relíquia (i originalment originalment), per cobrir una relíquia del Buddha original, i només n'hi havia 10 en tota la terra, una d'elles a Sarnath. Posteriorment, l'ànsia estètica va fer que es contruïssin monuments a damunt del munt, com l'estupa que podem veure a la foto. Avui en dia, tot monestir budista que es precii té una estupa construïda a les rodalies, moltes vegades rodejada de rodes de pregària.


Una costum dels budistes és la de recobrir aquells llocs que consideren sagrats de color daurat. En aquestes ruïnes d'un antic temple, on la Tiffany hi aprofita per fer-hi les seves respiracions, podem veure com centenars de peregrins hi han enganxat la seva enganxina daurada.


Que no falti la demanda de fotografia, evidentment!!


Un dels monuments més decepcionants que vam veure a la India és el famós pilar d'Ashoka. Ashoka va ser un emperador i conquistador que va viure al segle III a.C., i el paio no tenia cor: va arrassar pobles i ciutats sense pietat per engrandir el seu imperi. Però un bon dia, suposo que per algun tipus d'il.luminació, es va convertir al budisme, i amb ell tot el seu imperi, demanant perdó per les seves atrocitats i construint, entre d'altres, un monestir a Sarnath. A fora del monestir hi va construir un pilar, amb pregàries gravades, i un capitell amb quatre lleons mirant en les quatre direccions, i que avui en dia és el símbol de la India (casi res). El capitell està en un museu al qual no vam ser a temps d'entrar-hi, i el que queda del pilar és tan decepcionant com això:


Seguint atrevides teories conspiratòries, vam arribar a la conclusió que tots aquests treballadors que estaven actualment tapant les runes sota ciment tenien algun motiu extrany i algun secret que volien ocultar. Això ens va donar idees sobre un llibre que demostrarà que Jesus era una reencarnació de Buddha i que tots plegats són el mateix però que els caps de les esglésies ténen la culpa de tot. El veureu a les botigues, com a best-seller sense igual, a finals de l'any que ve.


Just porta per porta del complexe arqueològic hi havia un parc de cèrvols, que amablement van posar pel nostre reportatge gràfic.


I unes portes més enllà, aquest monestir de formes eclèctiques marca el lloc de peregrinatge avui en dia, siguent una extranya barreja espiritual de totes les escoles budistes al voltant d'àsia.


I aquí podem veure una recreació d'aquell primer sermó que va ser l'inici de tot plegat, amb el buddha tranquil i il.luminat al centre, i tots els seus potencials deixebles escoltant-se'l respectuosament.


Ja poc més ens quedava a fer a Varanasi. La nostra següent parada, per continuar amb l'etapa budista del viatge, havia de ser a Bodh Gaya, el lloc on Buddha va ser il.luminat (no sé jo si em convenç aquesta traducció d'"enlightment"... els traductors, si us plau!). Per arribar-hi havíem d'agafar un tren a la veïna Gaya, i des d'allà buscar-nos les castanyes per arribar a Bodh Gaya. Per primer cop no teníem tren reservat, així que vam haver d'anar sobre la marxa, i el tren que podíem agafar no era des de Varanasi - Varanasi, sino des de Mughal Sarai, una estació a una cinquantena de quilòmetres, a la qual hi vam arribar mitjançant un etern rickshaw d'hora i mitja (i havent de fer servir, molt insistentment, la tècnica d'agafar aquell que no ralla).

Un cop a l'estació, vam descobrir que el tren, que venia de Delhi, portava més de tres hores de retràs, així que paciència!

Ja sabem que, al no anar a l'escola, qualsevol moment és bo per les lliçons quasi-diàries!


Però les peripècies, que no són pas poques, que ens esperaven a Bodhgaya són figues d'un altre post! Fins allà les deixarem doncs!

Ale!