En tot cas, aquí és on transcorre aquesta nova etapa del nostre viatge.
Des de la regió Caterina, relativament mitjanament poblada (ehem), l'Stuart Highway, que és la carretera que creua Austràlia de dalt a baix, es limita a unir estacions de servei cada 150 quilòmetres i algun extrany poble cada 300. Però es clar, això, pel viatger inquiet, està plè de possibles atractius i experiències que difícilment podries viure enlloc més. Amb lo que ens en congratulem!
Nosaltres seguirem l'Stuart Highway (que ja venia de Darwin) des de Mataranka fins a Tennant Creek i els Devils Marbles. Després, tornarem enrere per, poc després de Tennant Creek altre cop, girar cap a l'est i cap a Queensland, per trobar-nos, uns 500 quilòmetres més enllà, a la oficiosa capital de l'outback, Mount Isa.
Aquest post, doncs, anirà explicant cronològicament les petites parades aquí i allà, algunes d'elles absolutament remarcables!
Però bàsicament, el que ens trobem serà això:
La primera parada, recomanada a totes les guies, és al poble de 13 habitants de Larrimah, uns 80 quilòmetres passat Mataranka. El motiu és que la Fran sembla que fa uns pastissos que t'hi cagues. I vaja, si que estaven bons, i cars també ho eren força!
La Fran era una senyora una mica extranyota que s'amagava rere les cortines, parlava molt depressa i que semblava un hobbit. També tenia un parell de gossos simpàtics, petits i que es pixaven encantadorament a tot arreu.
Uns 150 quilòmetres més enllà hi tenim una de les icones de l'outback, el Daly Waters Pub. De fet, a l'outback, el que et trobes de tan en tant és un pub, oferint-se els bàsics suplements de gasolina i cervesa. Aquest, el de Daly Waters, presumeix de ser el més antic del Northern Territory.
A dins, una bizarra col.lecció d'objectes dels milers de visitants que hi han passat. De fet, és força popular (i de fet, estàs quasi obligat a parar-te pràcticament a tot arreu, si vols repostar gasofa). Curiosa la col.lecció de sostenidors, si més no...
Al pub també hi havia una nena molt petita (curiosa infància, la que t'espera, en un poble amb una desena d'habitants i tot de turistes cansats que es paren a fer una birra). La nena es va estar a punt d'esberlar el cap un parell de cops i va fer bones migues amb en Jett (els dos events no estan necessàriament relacionats).
Prop del pub, el senyor Stuart l'explorador va marcar un arbre amb una S. Com que estem en absolut desacord amb escriure als arbres, ni posarem una foto ni res.
L'outback, paios, us l'heu d'imaginar com una gran inmensitat de no res. Però aquest mateix fet és el que el fa especial. Els paisatges són infinits, tot és pla i uniforme... té una extranya sensació de serenitat...
A la carretera, molt de tan en quant, hi ha zones especialment habilitades per parar-se a passar la nit. I com no, són molt populars i són un bon lloc per intercanviar experiències amb els molts d'altres (i n'hi ha molts més del que et penses!) viatgers com tu. La nostra furgo, però, és sens dubte la més colorida!
Com que no hi ha electricitat ni res, en aquests casos, el fet d'encendre fotos ens convida a les sempre efectives fotos de foc.
Una de les parades més fascinants d'aquesta part del nostre trajecte ha sigut, sense dubte, al poble abandonat de Newcastle Waters. Tota aquesta zona es va "desenvolupar" des de finals del segle XIX fins a mitjans del XX com a zona de transhumànica de bestiar. És a dir, els "vaquers" conduïen les vaques durant centenars de quilòmetres des d'un lloc a l'altre. Al costat de Newcastle Waters hi ha una zona humida bastant generosa considerant la sequedat general de la zona on ens trobem (oblidem-nos dels monsons d'uns centenars de quilòmetres més amunt), així que els vaquers es paraven sempre per aquí a donar de beure a les vaques i a fer unes cervesotes ells també.
Quan el negoci va desinflar-se amb l'arribada del transport a motor de forma generalitzada, el poble també va morir, i ara només queden una desena de cases rovellades i abandonades, a mode de museu, i que desprenen història i fascinació.
Aquí una casa:
I aquí un paio assegut en una cadira de la Jones Store que us juro que em va donar una mica de yu-yu quan el vaig veure per primer cop!
Les fotos, finalment, no han quedat tan bé com la cosa prometia, així que no en posaré més. Així que us convido a tots a que us passeu per Newcastle Waters. Però us aviso que està una mica apartat de tot arreu, eh! :-)
Ja us dic que avui en dia les vaques jo no es caminen amunt i avall, però encara n'hi ha moltes, i algunes, per ves a saber el motiu, també cauen pel camí. Al costat de la carretera hi vam trobar quatre vaques mortes, totes juntes, que feien una pinta de cuidado.
I no només vaques moren al costat de la carretera. El més típic és trobar-te cangurs atropellats i esbudellats, que són un festí pels animals carronyers que també abunden la zona. Com aquest espectacular aguilot, segur que el més gros que mai he vist.
Anant tirant quilòmetres i anar trobant d'altres petites parades... Renner Springs és una casa de carretera que ofereix els típics gasolina i cerveses (i allotjament i menjars, i souvenirs), amb la particularitat que està en venta! No us fa gràcia, començar un negoci aquí? Penseu que Las Vegas va començar més o menys així!
Aaahhh mate! Una mica de carretera...
(fixeu-vos en com de diferent és de la primera foto)
Algunes escenes rovellades... aquí el rovell també abunda força...
De camí hi havia fins i tot un poble, d'uns 600 habitants, Elliot, al qual hi vam posar gasofa, i li vam preguntar a la dona de la gasolinera que què podíem fer o veure, allà, rebent la desoladora resposta "aquí? res... seguiu conduint!"
Això que veieu és una lluna enrabiada enmig de la malesa.
Quilòmetres i quilòmetres més tard arribem a Tennant Creek, el poble més gran de la zona, amb uns 3000 habitants, però ens hi parem? No! Tirarem encara uns 100 quilòmetres més avall per veure els Devils Marbles, que suposaran el límit sud del centre del nostre viatge (estic segur que les ments més despertes entendran aquesta extranya definició). I després de veure'ls, tornarem a pujar i ja ens pararem a Tennant Creek.
Els Devils Marbles (les "caniques" del diable) mereixen un apartat especial i una bona quantitat de fotos. Junt amb l'Uluru o el Kata-Juta (que no visitarem encara però que esperem fer-ho allà a finals d'any), formen part d'aquelles extranyes formacions rocoses del centre d'Austràlia. Extremadament fotogènics, els Devils Marbles!
El lloc posseeix una serenitat molt especial. Silenciós i envoltat de no-res.
No és d'extranyar que, pels aborígens, aquest lloc tingui un significat ben especial: són els ous de la Serp Multicolor a la que atribueixen la creació de la terra. També creuen que sota les roques hi viuen els "homes secrets", que són homes com nosaltres, però que viuen sota terra i et volen enredar a que t'uneixis a ells.
El que tothom recomana fer, aquí, es veure les pedres quan es pon el sol i quan surt, ja que se suposa que llavors adquireixen un color vermellós especial. Mira que és catxonda la cosa, que mai hi ha hagut núvols des que vam començar el viatge, fins al moment de la posta de sol aquí!
Així que el que decidim fer és quedar-nos a la zona d'acampada situada just al costat dels marbles, cosa que ens permetrà veure la sortida del sol.
De nit, però, fem una petita escapada a un dels pubs de carretera més famosos d'Australia: a Wycliffe Well, diuen que veuen OVNIS cada dos per tres, i el lloc s'autoproclama la capital extraterrestre d'Australia. Encuriosits amb uns encontres a la tercera fase, ens vam dirigir cap allà a fer una cervesota, i l'únic que vam trobar va ser una mica de decoració de sèrie B, bona per la foto.
Pel matí, a l'alba, també estava força ennuvolat, i no vam veure les pedres rogenques com teòricament haguéssim hagut de, però de totes maneres vam poder captar alguna vista i foto espectacular.
Vale doncs, això dels Devils Marbles devia ser perfecte, oi? Pues no del tot! Hi ha un problema, i seriós. Les mosques!! Si nois! A Kakadu ens pensàvem que el tema de les mosques era xungo? Jajaja, infeliços de nosaltres!
Aquí una mostra envoltant l'àrea cuinífola de la nostra furgoneta:
Emplastant-se al meu braç...
I, per horror nostre, intentant introduir-se als nostres orificis nassals i bucals, ja que, pel que sembla, per aquests orificis en surt una ferum d'estómac podrit (encantador, eh?) que els resulta d'allò més atractiva. Pues ja veus.
La Tiffany, però, inventiva ella, va tenir una idea per desempallagar-se'n... es va empastifar tota ella de sorra i terra, amb l'objectiu de confondre's amb el sòl... i funciona una mica... però ja us direm si funciona a llarg termini!
Deixem de nou els Devils Marbles enrere, refent la carretera cap a Tennant Creek. Si això de fer aquesta carretera és dur i pesat, sempre és bo pensar que per d'altres deu ser pitjor que tu!
(aquesta visió, per cert, fa reviure les meves fantasies de futurs viatges en bicicleta, que de ben segur seran explicats en aquest viatger blog!)
I finalment arribem a Tennant Creek! Un cop més, la nostra parada ens havia de servir per connectar-nos a internet i fer els nostres deures com a jornalers. Però per algun motiu segurament sobrenatural, la biblioteca estava tancada (era víspera d'Anzac Day, un dia d'homenatge a les víctimes australianes i neozelandeses a les guerres mundials) i el cafè internet, desconnectat per algun motiu que ni ells mateixos coneixíen.
Així que, si bé vam aprofitar per escriure les nostres aventures, no les vam poder publicar. El que si que vam fer va ser visitar dues de les majors atraccions de la zona, de per si no necessàriament plena d'atraccions. Per una banda, Tennant Creek, com tantes altres pobles i ciutats de l'outback, va néixer (cap allà al 1930!) gràcies a l'indústria minera, així que vam visitar l'inevitable exposició de trastos vells de la mina, com és ara aquest simpàtic camió.
L'altra atracció bàsica, i para de comptar, és l'antiga estació del telègraf, que es va instal.lar aquí cap allà al 1800 i llargs. És realment fascinant caminar al voltant dels edificis, amb els seus panells autoexplicatius, i veure com era la vida d'aquells que vivien en una estació remota com aquesta, que feia la funció de, a part de telègraf, punt de trobada entre aquells ganaders de la contrada, i parada obligatòria per tot viatjant.
Com a curiositat, us diré que, un telegrama des d'Austràlia tardava 7 hores a ser transmès fins a Londres, cosa que, hòsties, als 1800 i llargs, no està gens malament! El que no sé és quantes vegades havia de ser repetit i per quantes estacions havia de passar...
En tot cas, aquí van els no necessàriament interessants edificis de l'estació, quan els poses fora de context. Que no faltin els termite mounds, dels quals n'estàvem molt excitats al principi, però que noi, són de lo més vulgar, també!
Que no falti una mostra extra de la quantitat i insistència de les mosques d'aquestes contrades. Per tots aquells que hagin de venir i s'estiguin esgarrifant, sapigueu que a la costa no passa, això... és més una cosa de l'outback!
Abandonem doncs Tennant Creek per llençar-nos de nou a la carretera!
Aquesta vegada, deixarem la Stuart Highway per girar cap a l'est, direcció Queensland i Mount Isa. El tema és que per davant tenim uns 600 quilòmetres de solitud, sense ni tan sols petits pobles ni petites atraccions ni petits res on parar-nos.
Però això no ens treu les ganes de tirar afotos! Faltaria més!
Un bonic paisatge, força vegetat...
Les postes de sol, en aquest no-res ample i plà, ja us dic per allà dalt que són molt boniques!
En aquestes carreteres de déu, però, els reis són els Road Trains. Uns autèntics campions dignes de portada de qualsevol disc de Judas Priest.
La inmensitat de la cosa et fa sentir petit petit, i serè serè.
I els colors, amb el terra vermellós característic del centre d'Austràlia, són inigualables...
Pel mig, alguns estris, herència de temps passats, però que encara s'utilitzen, i que li dónen un aspecte tot pintoresc a la cosa.
I els últims quilòmetres de la nostra estància al Northern Territory, al que si tot va bé ja hi tornarem, a la part sud, per visitar Uluru, Alice Springs i tots els collindants, són de lo més monòton i buit que mai he vist enlloc. Centenars de quilòmetres exactament així.
Però... a que mola??
Al pròxim post, doncs, ja creuem la frontera entre el Northern Territory i el nostre estat, Queensland, al qual li donarem un repàs com déu mana durant sis setmanes. Allà ens espera la costa tropical, la famosa barrera de coral, i d'altres històries, però abans, encara queden uns quants quilòmetres de desolació, a la qual l'hi extraurem el que puguem pel vostre delecte!
Ale fins aviat!
3 comments:
Huepaaaaa....!!!!!!
No m'ha sorprès lo de les vaques , perquè això tmb passa a l' Empordà.... però, si es increïble això que passa a les carreteres ... , a Mèxic passa l'ho mateix però , no amb cangurs, sinó amb micos!
I aquestes pedres que semblen patatesss ???
Que be t'ho passes.
Jo vaig contant els dies per ... Costo Rico!
Apaliiiiiiii!!!!!
PD. Heeggsss! Els mosqueteerssss...
oooooooohhhhhhhhhhhhhh!!! que sigui agost ja! veient aquestes fotos m'entren unes ganes q t'hi cagues d'estar allà! Què arribi l'1 d'agost!! bueno millor dit el 3 :P Molts petons per tots, disfruteu molt!
Marta! Bueno... les vaques aquestes mortes i resseques no les havia vist ni a la India... ja em suposo que es moren a tot arreu, però la gent les deu recollir o algo... no?
Com mola que te'n vagis a Costa Ric... estàs fent una bona exploració per centreamèrica, certament! Ja te'n demanaré referències, un dia o un altre! :-)
Patry! L'agost està aquí a la vuelta de la esquina, certament! De totes maneres, a no ser que finalment aneu a Alice Springs (hi anireu?) no seran aquests els paisatges que veureu (ni les mosques que notareu)... a partir d'ara és quan enganxem la costa i quan les coses seran semblants (i algunes, iguals) de les que farem amb vosaltres!
Així que al tantu! :-)
Fins aviat a les dues! Salut!
Post a Comment