Ambaixadors I: Com mola i quina!

En orígen, el títol d'aquest post (o la idea per un títol, vaja) era "Com mola la furgo, com mola el lloc aquest, i quina calor que fot (hòsties!)". Com que sembla una mica massa llarg, en un principi havia pensat en escurçar-lo a "Com mola x2 i quina!". Però finalment, la cosa ha quedat en aquest simple i inintel.ligible "com mola i quina!". Com veieu, com a mínim, és que, amb lo que desvariejo, de calor segur que en fa força!! :-D

El tema és que, finalment, doncs, ja tenim la furgo! Sabeu que la hem hagut de venir a buscar a Darwin, a unes 4 hores de vol des de Brisbane. El tema és que cada conductor decideix el recorregut que farà, així que no hi havia més opcions que venir-la a buscar aquí. Pel gener, de baixada de la India, recordareu que ja hi vam passar, per aquesta ciutat, capital del Northern Territory i situada a la costa nord australiana. Per venir, aquest cop, vam utilitzar la última companyia de baix cost que ens quedava per utilitzar a Austràlia, després de Tiger Airways i Virgin Blue. La companyia en qüestió es diu JetStar. :-)


El que ténen els vols de baix cost a Darwin (i creieu-me que els d'alt cost són de molt alt cost) és que tots arriben aquí a les tantes de la nit. I òbviament no la podíem pas recollir a aquelles hores, la furgo, així que vam haver de passar nit en un hotel (hotel hotel... diga-li "hostal de motxileros", més aviat). El "Wilderness Lodge", que va ser l'únic que ens va fer una mica de descompte per la nostra condició d'ambaixadors :-)

I el matí següent ens vam dirigir cap als quarters de Travellers Auto Barn, on finalment havíem de recollir el que ha de ser la nostra casa durant el pròxim parell de mesos! I aquí en tenim la primera foto, de la nostra preciositat de furgo, amb tots els seus colors i tots els seus patrocinadors, ensenyant també, de pas, la meva primera bona aparcada a gran distància de la vorera. Però és que noi! No hi estava pas acostumat jo, a aquest trasto!


Per dins, hi ha espai per tot. Llits amples a dos nivells, cuina, nevera elèctrica d'allò més refrescant, lloc per guardar trastos i llibres i roba... vamos, el que et puguis imaginar. Un luxe per nosaltres, que mai havíem tingut el gust d'utilitzar un "campervan" d'aquests (com segurament tampoc vosaltres, per això us ho explico!!).

Aquí tenim la Tiffany omplint la furgo de bones vibracions provenints del nostre bol cantaire tibetà. Noteu també la "Tara verda", que és una deïtat budista, i en Coco. Cadascú té les seves inclinacions espirituals, aquí :-)


Però la furgo no és només per disfrutar-la. Ja sabeu que a canvi de gaurdir-la, hem d'escriure els nostres journals (i aquest blog!). Així que ens hem d'acostumar a anar traient el portàtil cada dos per tres!


Hi vam estar ben poc, a Darwin, només un dia, ja que no és una ciutat massa gran, i ja ho havíem vist pràcticament tot. El que vam aprofitar per fer, es clar, és accedir a aquells llocs on no vam poder a peu, com aquesta platja d'aigües blavíssimes i sol brillant (sol que, pel gener, no havíem vist en cap moment, per cert). És una pena que aquestes aigües blavíssimes siguin innedables: a aquestes èpoques de l'any, hi ha moltes meduses, i durant tot l'any, està plè de cocodrils. Just un parell de dies abans, de fet, un pescador va ser amenaçat per un d'ells. Així que més val mirar-s'ho des de la barana....


La resta de dies que cobrim en aquest post, que en són 3 o 4, vam decidir passar-los, en una espècie de prova pilot, al Parc Nacional de Litchfield, una centcinquantena de quilòmetres al sud de Darwin. A tot arreu comentaven que el parc és una maravella, i ens serviria per aprendre a fer funcionar tots els trastos abans de llançar-nos definitivament als quilòmetres i quilòmetres d'incivilització que ens esperen durant les properes setmanes.

Lo bo de tenir una fragoneta d'aquestes és que pots dormir a tot arreu, igual que ho faries parant el cotxe, però amb l'extra de comoditat inherent en un llit de mides generoses.


La primera nit, de camí a Litchfield, la vam passar en una parada de camions al mig de la carretera. Austràlia és famosa també pels seus llargs camions, els "road trains", que porten fins a tres vagons enganxats i són uns bitxos. Amb nocturnitat, un d'ells es va parar al nostre costat i ens va donar la oportunitat de tirar aquesta lluminosa foto.


Parlant de trens, en aquestes latituds, es clar, no es preocupen massa de posar passos a nivell amb barreres ni res...


Encara abans d'arribar a Litchfield, dues coses. La primera és que ens vam parar a la bella "Manton Dam" (la presa d'en Mantón) a esmorzar, i ben bonic i remullat que era.


I també ens vam parar al petit poble de Batchelor (apa que no en trobarem, de petits pobles d'aquests), on vam estar parlant una bona estona amb una parella de iaios que s'havien traslladat allà després de viatjar durant uns 40 anys al voltant d'Austràlia (ja ho fan això, els australians...). El poble tenia un encant de township aïllat i calorós, però si algo feia gràcia era aquesta rèplica d'un castell txec (premi per qui em digui quin!) en miniatura. Sembla ser que una bona quantitat d'inmigrants txecs es va instal.lar per aquí uns quants anys enrere, i un d'ells, tot enyorat, va decidir construïr això. És catxondo, si més no!


Un cop dins els límits del parc, el primer que et trobes són aquests inmensos "termite mounds" (com ho diríem això, en català?), que arriben a fer fins a 5 metres (tela) i que estàn infestats de termites. N'hi ha molts, i de diferents tipus. Aquests són del tipus "catedral", pel que us podeu imaginar, i fan una visió, tots plegats, ben espectacular.


Però si per alguna cosa és famós Litchfield és per les seves cascades i per les seves piscines naturals (lliures de cocodrils, cosa extranya) per fer-te uns banyets espectaculars.

Comencem per aquest "Buley Rockhole", un lloc amb moltes piscinetes i cascadetes que era una autèntica delícia refrescant!


I aquestes bombolletes també eren ben fotogèniques!


Per molt que insisteixin a tot arreu que no et llencis des de les roques (o des d'on sigui) sempre hi ha valents que han de desafiar els riscos! I aquest home, de petit no en tenia res, així que imagineu-vos l'impressionant eaquitx que va generar amb el seu impacte gravitatori accelerat a l'aigua!


Ara si, també hem de dir-ho. El lloc era idíl.lic però no necessàriament aventurer. Vale que era cap de setmana, però sembla que venir a banyar-se a aquests "rockholes" és un passatemps ben popular entre els locals!!


La primera de les cascades, sense accés a la piscina inferior, però, són aquestes Tolmer Falls. Bah! No estan malament, no?


A mesura que t'acostes a les que serien potser les més conegudes i visitades (a Austràlia, evidentment a Europa no la coneix ni déu, aquesta zona!), les Wangi Falls. A la que t'acostes ja sembla que la cosa ha de prometre, entremig de l'abundant vegetació...


Oh! Tios! Apa que no molen, les cascadotes aquestes!! Dissortadament, sembla que uns dies abans van avistar un cocodril a les rodalies, així que estava prohibit banyar-s'hi. Una pena, perquè la cosa era espectacular!


Així que, finalment, la joia de la corona van ser les Florence Falls, les últimes accessibles en aquesta època de l'any (d'altres carreteres i camins, alguns només per 4x4, estaven tallats per inundacions: ens trobem al final de l'estació de pluges, i tot plegat encara s'està recuperant... les cascades van plenetes, però!!). Tota una maravella, com diem, les Florence Falls aquestes!


He aquí la "piscina" on banyar-nos. Absolutament impressionant. D'aigües cristal.lines i peixots ben grossos. I fins i tot sembla que no hi havia gaire gent!!


Aquesta foto és una bona foto, crec.


I aquí un feliç jomateix refrescant-me a la magnífica piscina de les Florence Falls. Un d'aquells moments estrella, sens dubte!


Però hem de dir la veritat: de gent, també n'hi havia força! Però... qui és el paio aquest assegut com un panxo a la paret de l'altre cantó? Humm! :-D


Però no tot són panxades... per aquí dalt, ja us ho asseguro, fa una calor que t'hi cagues, especialment durant el dia. Per això aquestes cascades i piscines (que no trobarem pràcticament enlloc més, pel que sembla, lliures de cocodrils) eren més maravelloses encara, si cabe, del que semblen a les fotos. Durant el temps que no estàvem remullats, però, la cosa no era tan idíl.lica, no...


El barret es imprescindible, també, per no acabar insolat!!

En Jett, òbviament i com a tot arreu, ràpidament es va fer l'amo de l'escombra, i conciençudament ha anat escombrant a l'instant tot allò que ha sigut mínimament embrutat. Brabo per en Jett!


Aquesta foto m'agrada força, amb les dues accions incomunicades, cadascú preocupant-se per lo seu... el foc, per cert, s'encenia amb una facilitat pasmosa... gran diferència amb la llenya mullada de fa un parell de setmanes (i un parell de posts, a la Sunshine Coast).


Un dels nostres patrocionadors és una cadena de cafès internet que es diu Global Gossip, i que se suposa que ens donarà connexió durant el viatge. Està per comprovar si ho farà en la seva totalitat o no, ja que ens vam connectar un moment l'altre dia i sembla que disposem d'un impressionant saldo de 5 dòlars (que són uns 3,5 euros). Escric això desconectat, així que no sé la resposta encara, però ja ho comunicarem en algun futur post. El logo és una mica simpàtic, de totes maneres.


Una fragoneta d'aquestes, si la tanques, és un forn impressionant. La primera nit vam dormir tancats i, nano, la cosa va ser una mica dolorosa. Així que les dues nits següents, que vam dormir en diferents zones d'acampada del parc, ho vam fer amb la porta del darrere oberta, cosa que soluciona el tema de la calor (ja que les nits són força agradables), però incrementa dràsticament el problema dels mosquits. La última nit hem provat de fer-ho així... penjant un pareo d'aquests tot fent-nos de paramosquits. La solució no és perfecta, però la cosa millora, i segur que nit a nit la idea anirà evolucionant. Us mantindré informats!!


Aquesta última foto està tirada en una altra parada de carretera, on vam dormir tranquilament de tornada de Litchfield. Al parc, però, com ja comento una mica abans, vam dormir en un parell de zones d'acampada diferents. Aquesta foto està tirada en una d'elles, aprofitant uns acampadors veïns i la seva foguera. És guapa, la foto...


Com no, acabarem la cosa amb el capítol de vida animal salvatge i autòctona. Extranyament, gairebé no vam veure llangardaixos, excepte una preciosa goanna prenent el sol a les roques del "Buley Rockhole" mentre ens banyàvem, però no pot faltar la secció de mamífers, com aquest bonic cangur (deixarem de posar-los en breu, però, a no ser que siguin espectaculars, perquè la veritat és que n'hi ha un fotimer, de cangurs...)


Una varietat del cangur (juas, quina definició) és el que en diuen "wallaby", que és més petit. Dins dels wallabies tenim fins i tot els "rock wallabies", que viuen saltironejant per les roques en zones escarpades. Com que aquí de zones escarpades n'hi havia forces, també en vam veure uns quants, com aquest(a) amb el seu petit traient el cap fora de la bossa. Una cucada, està clar, que despertarà els "ais" i "ois" dels nostres més sensibles lectors!!


A la foscor de la nit és quan tens més oportunitats de pescar algun possum, mentre deambulen per les zones d'acampada en busca de restes de menjar. I llavors és quan has d'estar amb la llanterna preparada per enganxar una bona foto!


Finalment passarem als insectes, que ja us dic que abunden cosa mala. Aquesta colorida llagosta es va fer amiga del seu propi reflex a la furgo, i mentre satisfeia el seu narcisicme ens va deixar tirar una bonica foto.


I què tal aquesta d'una libèlula biplana voladora, en l'inmensitat del cel blau?


Seguint amb libèlules, les nostres amigues, en vam enganxar alguna altra amb total esplendor, com és ara aquesta.


O, per total total esplendor, què tal aquesta, que es va posar, somrient, a la mà de la Tiffany. Diuen que si una libèlula es posa sobre teu vol dir que rebràs escel.lents notícies d'algun amic llunyà. Ens n'alegrem, d'això, ja que pràcticament tots els nostres amics són llunyans! Si ets tu, l'afortunat/da, felicitats!! :-D


Com comentem abans, aquí tot crema amb gran facilitat, i òbviament, els focs al bosc són una preocupació constant. Durant segles, els aborígens que han habitat aquestes zones, mantenint-les intactes, han anat cremant trossos de bosc de forma controlada, creant petits tallafocs. Quan l'home blanc va arribar, més llest que ningú, se'n va enriure, d'aquestes costums, pensant en com d'estúpids devien ser aquests sers inferiors, de cremar els seus propis boscos. Al mateix any que van decidir deixar de fer-ho, focs inhumans van destrossar hectàrees de boscos. Així que el llest home blanc va haver de reconsiderar la cosa, i avui en dia, els guardaboscos i els aborígens locals treballen conjuntament cremant zones de bosc de forma controlada. I aquí un tros de bosc cremant de forma controlada:


I per últim, la història crua del post, ja que en aquesta vida de comoditats relatives i experiència campestre no tot són flors i violes.

(Oscar a partir d'aquí no llegeixis!!!)

La última de les nits, o sigui ahir, ens estàvem preparant per posar fi al nostre dia despert i anar a fer nones, amb lo que em vaig disposar a preparar els llits. El de dalt, on dorm en Jett, s'ha de muntar ("allargar") amb uns plafons de fusta i uns coixins. Doncs bé, quan estava duent a terme aquesta teòricament inperillosa tasca, un aranyot de la mida del meu dit va aparèixer d'entre els coixins, creant una sensació d'histèria descontrolada. Com que el Jett no se'n podia de cap manera enterar, d'aquest descobriment, o mai més dormiria allà dalt, ens vam muntar una història de que havíem d'arreglar el compartiment de l'aigua i que ells estigués a fora mentrestant, mentre ens barallàvem per assassinar fredament la bellíssima aranya (vam veure que no seria possible fer-la fora amb vida). Un parell d'intents infructuosos van arribar a que l'acabés aixafant amb un cop de sandalia, caient la pobra morta i trista sobre els freds taulons.

La foto de l'ésser sense vida no és massa bona, i no vam pensar, degut al pànic, en tirar-ne una de millor abans. Ho sentim.


Em va fer pena haver-la de matar, certament. Unes hores abans, per cert, i en un clar moment de pre-karma, un bitxo va picar a la Tiffany com a penitència per la desalmada acció que acometríem hores després.

Com podeu veure, això de viure al camp és una delícia!!

I això és tot durant aquests primers dies de furgo. Avui tornem a Darwin per recomposar les nostres reserves de tot plegat, i ens preparem per la nostra següent etapa, aquest cop el mundialment famós parc nacional de Kakadu, amb les seves pintures aborígens, els seus enfurismats cocodrils, i els seus paisatges espectaculars.

Fins llavors doncs, a disfrutar!