Ambaixadors VI: Mines bovines

Hola de nou, he aquí puntualment les vostres esperades cròniques des de remots assentaments australians! Aquest descriptiu títol, nens i nenes, té un motiu ben clar: per aquesta zona que cobrirem en aquest post, tot sembla estar basat (de fet, tot sembla existir) per servir a la indústria minera o a la de les vaques. O totes dues, als llocs més privilegiats!

També l'hagués pogut titolar, per cert "Vaques mineres", però mira, finalment no ho he fet.

Al final del post anterior, estàvem que anàvem a creuar la frontera entre el Northern Territory i Queensland. Doncs bé... ho vam fer! Curiosament, entre els dos estats hi ha una diferència horària de 30 minuts, i, junt amb els cartells que et dónen la benvinguda, no hi falta tampoc el recordatori, ni la puyita insistint en el no necessàriament avançat mode de vida dels nord-territorials :-)


Personalment, comentaré que jo tampoc la veig tanta, la diferència, entre les zones rurals del Northern Territory i de Queensland, però vaja, per la broma està bé :-)

Però si una cosa no canvia un pèl és la carretera i el seu paisatge... anem fent, tu!


De tan en quant, però, et trobes algun alicient, com és ara un road train embalat menjant-te el cul. I quan penses com li deu costar frenar a un trasto d'aquests (que sol fer uns 55 metres i deu pesar unes quantes moltes tones), doncs acceleres una mica, no sigui cas.


Hem de dir que, si bé la nostra furgo és una valenta i podria anar molt més ràpid ( a pesar dels pràcticament 500.000 quilòmetres que marca), la cosa tampoc convida, i ens estem prenent el viatge a uns 80-90 km/h de creuer.

A uns 200 quilòmetres de la frontera arribem a la que serà la nostra primera gran parada a Queensland, la ciutat de Mount Isa. De fet, fa falta que en parlem, d'aquesta ciutat, ja que ostenta uns quants números interessants. Amb pràcticament 25.000 habitants, aquesta és la ciutat no costanera més gran de l'estat de Queensland. També és la ciutat més gran que trepitgem des del principi del nostre viatge a Darwin. Però per si fos poc, és una de les ciutats més grans del món, i fins fa no gaire es veu que era la més gran. L'explicació: el terme municipal fa uns 200 quilòmetres de llarg, des de punta a punta urbanitzada.

Expliquem altres curiositats:

Es tracta de la ciutat minera bovina per excel.lència. Per una banda, anualment es celebra aquí el rodeo més gran d'Austràlia i el tercer més gran del món. En un dels carrers hi ha el Hall of Fame del rodeo.


Per altra banda, la indústria principal són unes mines de plata, cobre i zinc, que són una de les més grans del món, i que expliquen perquè hi ha una ciutat "tan" gran en un lloc tan remot. De fet, si veieu lo grossa que és la mina, sobretot en proporció a la ciutat, flipareu:


De fet, la xemeneia grossa, que aquí veiem retallada amb la posta de sol, és l'edifici més alt de tot Austràlia (mira tu), amb uns 265 metres.


D'altres dades sobre la ciutat i la mina: fins a 50 nacionalitats es concentren aquí, i hi ha una proporció de 3 homes per cada dona. Així que, noies solterones, si voleu un musculós miner australià amant dels rodeos, amb un bon sou i un bon plus de perillositat, Mount Isa és el vostre lloc.

Però no tot són flors i violes, al contrari... vam estar parlant amb gent que ens comentava que els serveis hospitalaris són horrorosos i que hi ha nens que moren d'un mal de panxa. També hem vist una proporció força elevada de deformitats i gent amb síndrome de Dawn. Sospitem totalment que la ciutat està dominada absolutament per la mina, i que les condicions sanitàries, de treball, de l'aigua i del sòl, en aquesta zona, deixen molt que desitjar. I que ningú en fa massa cas, perquè, creieu-me, és molt i molt remot, això, però tot plegat té la pinta de ser una ciutat, i una zona, absolutament controlada per la mina. I com que tothom té un bon sou, doncs es callen com putes.

Interessant, eh?

Retornant a les dades, es veu que de la mina de Mount Isa se n'extreuen, cada any, uns 11 milions de tones (milions de tones!) de coure i plata. Una dada encara més xocant, però, és que es necessiten 12 tones de material (terra i pedres) per extreure'n 375 quilos de coure o plata. Amb la qual cosa us podeu posar a contar (jo no ho faré, perquè em fa cosa) quantes tones de material s'extreuen anualment d'aquesta mina, que fa uns 1800 metres de profunditat.

I un cop més, pensem per un moment en la població aborígen que, només 100 anys enrere, vivien tranquilament en total harmonia amb la naturalesa. I penseu en l'absoluta frustració, impotència i sentiment de culpabilitat que deuen viure al veure com, sense poder-hi fer res, uns homes blancs àvids de diners els esbudellen la terra d'aquesta manera.

Només pensem-hi. Que sapigueu que jo ho he fet uns quants cops, aquests dies...

Al mirador on aquestes dues darreres fotos van ser tirades, hi ha una d'aquestes rosetes amb direccions cap a tot arreu del món. Això està molt bé, el donar-li un toc internacional a la cosa, però... no creieu que no és massa acurat, veient on apunta Roma i on apunta Londres? Ostres... que estem a l'altra punta del món!


A part d'això, no hi ha massa massa coses a veure o fer, a la ciutat. Hi ha una experiència minera que prometia ser força interessant, on baixaves a una mina de pacotilla amb tota la vestimenta i escarbaves una mica, però valia un ull de la cara, així que ho vam deixar córrer, i vam aprofitar per, aquest cop si, connectar-nos a internet i publicar tot lo publicable!

Per altra banda, la oficina d'informació és d'aquelles que fa patxoca patxoca, amb informació detallada i exhaustiva sobre pràcticament tot arreu a Austràlia. És una mica ridícul veure amb la quantitat de fulletons que en vaig sortir :-D


Com que, una vegada més, vam enganxar dissabte en una ciutat "gran", doncs ens vam proposar sortir. Però no va ser necessàriament exitós. Per una banda, els pubs no deixaven entrar al Jett, i el centre de la ciutat té una pinta (literalment) de centre comercial plè de cadenes alimentícies que no convida gens, així que, revolucinàriament, vam anar al cine. I el que ens va semblar que ens feia més el pego a tots va ser "Drillbit Taylor", la última de l'Owen Wilson, que fa d'Owen Wilson. La peli és entretinguda, però no és cap maravella. En tot cas, va fer el seu fet.

Deixant enrere Mount Isa, la nostra següent parada seria la petita ciutat de Cloncurry, situada uns 120 quilòmetres a l'est, i també, un cop més, dominada per la indústria minera i vacuna.

De camí, un parell de parades interessants.

La primera d'elles, una altra vegada relacionada amb les mines, és el poble abandonat de Mary Kathleen. L'any 1954 es va obrir una mina d'urani en aquesta zona, i conseqüentment, es va crear un poble a la vora per allotjar-ne els treballadors. Per motius que, curiosament, no expliquen enlloc, l'any 1960 la mina va tancar. Més tard, va reobrir l'any 1973 per tancar altre cop, i definitivament, fins ara, l'any 1983. El forat de la mina va ser inundat d'aigua i el poble de Mary Kathleen, desmantellat, despopulat i abandonat.

A la mina no hi vam poder anar, perquè la carretera era una mica massa rugosa per la nostra delicada furgoneta, però el poble és tot extrany, amb els carrers marcats, pavimentants i caient-se una mica a trossos, amb algunes àrees on hi havia hagut una casa, i amb una sensació generalitzada tot extranya.

La sospita evident i conspiratòria, es clar, és que ningú ho diu, però mentre la mina estava oberta es devia estar morint tot déu. Encara que hem preguntat i el que comenten és que van tancar perquè: 1) el contracte d'explotació va acabar; 2) les reserves d'urani al món estaven plenes; i 3) l'urani d'aquesta zona és de relativa baixa graduació i no sortia a compte. I el que hem sentit també és que algú s'està plantejant obrir-la de nou, ja que d'urani encara en queda un pilot i les reserves, pel que sembla, deuen estar més baixes. Segurament la tecnologia avui en dia és molt més segura i avançada? No ho sé... però tot plegat fa força pudor.

En tot cas, no està necessàriament relacionat, però aquesta foto és de la zona on Mary Kathleen estava.


Seguint amb els meus aplaudiments a l'home blanc, uns quilòmetres més enllà hi podem trobar un petit memorial aborígen, on es recorda com, a finals del segle XIX, un clan que habitava aquesta zona va lluitar valentament contra la policia armada i a cavall, que pretenia ocupar aquestes terres. No fa falta dir que els pobres aborígens van ser aixafats i massacrats, però se'ls recorda perquè no hi ha cap tradició de violència, entre aquesta comunitat, ja que mai havien tingut cap intenció de propietat sobre la terra, i hi havia menjar suficient per tots.

Tot això és només història, però el fet és que arribes al memorial i et trobes tota la cara del pobre home perdigonada, les plaques mig vandalitzades i, escrit a sota (no sé si ho veureu) la frase "Sovereignity never ceded".


I l'arrogància d'aquest home blanc que ha vingut aquí fa quatre dies, ho ha omplert tot de vaques que desbalancen l'equilibri natural australià que no vegis, ha imposat els seus sistemes i ha despreciat tot mode de vida diferent, marginant-lo fins la humiliació, en sèrio, em fa venir força vomitera. I recordem (estic força pamfletaire avui, ja veig, però en sèrio que hi ha alguns temes que m'han encès, aquests dies) que no és només aquí, ni molt menys, on ha passat, tot això, i que és una punyetera vergonya.

Traició a la societat occidental capitalista! Que n'aprenguin, home!!

Grr!

A Cloncurry, algunes particularitats. Algunes nostres, i d'altres, inherents amb el lloc. Comencem per les nostres, que són més interessants, segur: per una banda, aquest és un d'aquells (pocs, val a dir-ho) llocs on van respondre a l'oferta de la Tiffany per donar unes classes al gimnàs local. I per aquest motiu, per tal de fer-la una mica presentable, vam passar la nit anterior a un càmping, enxufant per primera vegada la nostra furgo a la corrent, tenint electricitat infinita a dins i, finalment, formant part d'aquella elit que, quan van als càmpings, utilitzen un "powered site".

Quins tios! No es veu massa bé, però aquí tenim la furgo enxufada!


Això no és massa important, però també vaig assolir una d'aquelles coses que volia fer des de feia temps: vestir-me del revés! Amb la camisa del revés, els pantalons del revés i el cabell del revés. És una xorrada, i el resultat no va ser necessàriament exitós, però mira...


Anem ara a les particularitats inherents a Cloncurry. Per una banda, és el lloc d'Austràlia on s'ha registrat una temperatura més alta a l'ombra, amb uns esfereïdors 53,1 graus. Això va passar l'any 1889, per tots aquells que parlen de calentament global (això és demagògia, ho sé, però queda bé per la frase. Jo també en parlo, de calentament global. Ja sabeu, vamos, que sóc un demagog! Gràcies!).

Al segle XIX, Cloncurry era el dipòsit de coure més gran de tot l'imperi britànic (ehem), que era tot un imperi, sens dubte! Aquesta explotació va acabar, però la ciutat va seguir mantenint la seva importància com a comunitat a l'outback. Per això, allà als anys 30, va començar a operar, aquí, una petita companyia aèrea anomenada "Queensland And Northern Territory Aerial Services". Avui en dia, aquesta companyia ha crescut una mica i ha canviat el seu nom a només les seves sigles: QANTAS, la companyia aèrea nacional australiana.

També, relacionat amb l'aviació, a mitjans del segle XX va nèixer el conegut Royal Flying Doctor Service. Molts haureu sentit a parlar d'aquesta xarxa de metges que van de lloc remot en lloc remot amb avioneta, per assistir a aquells que ho necessiten. Doncs qui va començar amb això va ser un tal John Flynn, i la cosa encara continua.

Com que som uns rates (bàsicament anem amb un pressupost força reduït) no vam entrar ni al museu ni a la base ni res, que valia una pasta, però vam fer unes fotos de fora, com aquesta:


Una cosa curiosa d'aquestes "ciutats" de la zona (Cloncurry compta amb uns 3000 habitants, i gràcies) és que ténen uns carrers monstruosament amples, ridículament amples si els comparem amb la mida de la ciutat o les cases. La conclusió a la que hem arribat, després d'exprimir-nos el cap que no vegis, és que, venint d'Europa, on els centres de les ciutats estan plens de carrerets escènics però impràcticament estrets, van fer tot a lo grande per si les mosques, en planificació de que la ciutat creixés molt. I es clar, si la ciutat es converteix en Melbourne, ja està ben pensat, però si acaba sent Cloncurry, queda una mica extrany.

Un carrer qualsevol:


I algun dels edificis històrics, força ambientals. Penseu que la història, aquí, és realment curta (la de la colonització occidental, em refereixo). També, quan diuen Hotel, el que volen dir és Pub.


Degut a la gran inmigració que es va produïr a l'època d'or minera, van ajuntar-se aquí tot tipus de nacionalitats. Entre elles, evidentment, la xinesa. A Cloncurry hi ha un cementiri xinès, que ens va cridar força l'atenció, i vam anar a veure. Però a l'arribar-hi la veritat és que la cosa és força decepcionant. Del centenar de persones que s'hi van enterrar, només queden 2 o 3 plaques, i notes que és un cementiri perquè t'ho diuen.

Per honrar tots aquells xinesos que, per escapar de la pobresa al seu païs, van venir innocentment fins aquí en busca d'una fortuna que no van trobar, aquesta foto de la tomba més ben conservada. I ho extendrem també a tots aquells que, per escapar de la pobresa del seu païs, van a qualsevol lloc innocentment en busca d'una fortuna que difícilment troben. Al contrari, troben una mica d'explotació i prejudicis.


A les afores de la ciutat, i seguint amb el rollo xinès, la Chinaman Dam, una petita presa que aporta aigua a la ciutat i que és el lloc preferit pels picnics de les famílies cloncurrienques. La muntanya del darrere és el Mount Leviathan, i l'ocellot del davant és un pelícan amb un bec molt gros.


I finalment, per despedir-nos de Cloncurry, algunes panoràmiques de la ciutat i rodalies, començant pel càmping (el nostre jardí del dia) a última hora de la tarda...


Continuant per, uns minuts més tard, aquest paisatge ondulat típic de la zona (ja hem deixat enrere les planes avorrides de dies abans!!), banyat d'atractius colors...


I acabant amb una altra foto de posta de sol, aquest cop amb la silueta d'una vagoneta de mina (com no). Una foto que recorda una mica a la de la xemeneia de Mount Isa.


Per cert que, si bé no ve al cas exactament aquí, em sembla que encara no he parlat de les estrelles que es veuen, en aquestes zones perdudes. I és perquè, veient-les cada dia, en relativitzes la importància. Però ostres tu, jo crec que fins i tot supera la magnificència de Mora a Suècia. Inclús jo, que sóc un reconegut negat astrològic, sóc capaç d'identificar amb absoluta claredat un pilot de constel.lacions! Quina il.lusió, eh!

Dubto que es vegi un borral, però jo, innocent de mi, us plantaré aquí una foto del cel. Mira tu!


La nostra direcció, al deixar enrere Cloncurry, és el mar i el Golf de Carpentaria. Encara no és hora d'arribar a la costa est, tropical i famosa, sino que tirarem cap al nord a veure el que ells mateixos anomenen el punt de trobada entre l'outback i el mar. En aquesta zona només hi ha dos pobles: Normanton i Karumba, i per arribar-hi hem de conduïr uns 400 quilòmetres en una carretera que, en molts casos, es converteix sorprenentment en un sol carril, amb la tensió que suposa haver-te d'apartar quan un road train apareix. Val a dir, però, que durant els 400 quilòmetres que diem no en va aparèixer cap, només una desena de cotxes.

He aquí la carretera: (que per lo demés, el clar, tampoc es diferencia de les anteriors!)


Perquè nanos, ara estem en zones remotes, però que a més a més no hi vénen ni turistes!

Dèiem que els dos pobles de la zona són Normanton i Karumba. Normanton es va construir a la riba del riu Norman, amb accés al mar, per servir de port per les ciutats mineres de Cloncurry i Croydon. Hi podem veure bàsicament dues coses. La primera, l'històric Gulflander, el tren que va fins a Croydon (que després veurem), i que avui en dia és més una atracció turística folclòrica que altra cosa, però que és ben cuco, ell, en la seva estació victoriana i extranyament florida:


Normanton, que és un poble, val a dir-ho, molt acollidor i jo diria que "autèntic", és també la capital de la comarca de Carpentaria, i que conté els dos pobles esmentats i que fa la mida de Suïssa. Aquí l'edifici del govern de la comarca:


I sé que he dit que hi havia una altra cosa interessant. I hi és. És aquesta estàtua d'un cocodril. Vaja, l'estàtua en si no és tan interessant, però serveix per conmemorar que aquí, l'any 1957, es va capturar a en Krys, un cocodril de (atenció), 8.63 metres! I que és, i suposo que de llarg, el cocodril més gran mai capturat. 8,63 metres??!!! On vas a parar! Vaja monstre!! I, després de consultar-ho amb un parell de locals, lo increïble es va confirmar: l'estàtua del cocodril és de mida real.... Un moment de silenci...


Això vol dir que, un cop més, estem en zona cocodríl.lica, i mantindrem els nostres ulls ben oberts pels corresponents avistaments!!

Karumba, uns 70 quilòmetres encara més al nord, és l'únic contacte per carretera amb el golf de Carpentaria, i és el nostre primer contacte amb el mar des que vam deixar Darwin (de la qual cosa no fa ni tres setmanes). Per culpa dels condemnats cocodrils, però, no et pots banyar ni res. I és una pena, perquè el color blavós turquesa del mar d'Arafura realment convida a fer-ho!


Altres coses a fer en aquest lloc, però, són el tast del preciat Barramundi, uns peixots que arriben a fer més d'1,20 metres i que tothom va com boig per pescar-los. Ben bo que està, val a dir-ho!

L'únic turisme que ve per aquí, pel que sembla, és el de pescadors. En busca del Barramundi o de qualsevol altra cosa. Com uns ben generosos llagostots, que són una plaga i que es recomana que s'eliminin (i el mètode més comú i apreciat, es clar, es l'eliminació per barbacoa)


Però la costa, aquí, és realment maca. El fet que estiguem al golf de Carpentaria fa que les aigües que arriben a terra ho facin de forma força calmada, a diferència de les onades agressives a les que estem acostumats a la costa est. He aquí el mar calmat... que ostres tu, convida a banyar-se cosa mala. Encara que pensar en el cony de cocodril de quasi 9 metres et fa passar les ganes...


Oh, el mar! Quina font de reflexió! I pensar que els primers exploradors blancs, a Austràlia, van morir com mosques, tot buscant aquest mar a l'altre cantó. I que fàcil per nosaltres, amb un cop de cotxe!

El senyor que està al darrere de la meva samarreta és en Sanchez, la mascota i símbol de WorldNomads, els organitzadors de la nostra aventura furgonetera. Simpàtic que es digui Sanchez...


Aquesta foto està força bé... teníem l'esperança que un cocodril saltés en qualsevol moment i engullís en Jett, per tenir una foto inigualable, però al final no va passar...


I aquesta altra foto, si bé no preteníem pas que fos així, resulta interessant, ja que sembla que la Tiffany senti el dolor de la cremada d'un petit sol al braç... oi? (a vegades em sembla que explico les coses massa detalladament... - puc clarament imaginar moviments de cap d'assentiment a les vostres cases -)


El fet que el sol estigui baix sempre desperta les inquietuds ombrístiques...


Amb les fotos anteriors, els imaginatius ja haureu imaginat que el que aniria a passar és que el sol es pondria sobre el mar. I és veritat. Karumba és famós, a part de pel seu barramundi, per les seves postes de sol, que consideren espectaculars. Es clar, l'espectacularitat de la cosa resideix en que són al mar, cosa que la majoria d'australians, residents a la costa est, no ténen la fortuna d'assaborir. Sens dubte la posta val la pena.


I no és, en absolut, res massa remot, això de venir a veure la posta de sol aquí... Al contrari, tothom, cervesota en mà, se la mira des de la "Sunset Tavern".


I al cap d'uns minuts, els colors que el sol recentment amagat i el cel lliure de núvols ens proporcionen, no ténen preu.


Tornem a la carretera! Per continuar la nostra ruta havíem de tornar a passar per Normanton, i durant aquest curt trajecte, un fatal event va ocórrer: vam atropellar el nostre primer, i esperem que últim, cangur. No és cap gran cosa, parlant fredament: en trobes un pilot, de cangurs atropellats, perquè hi ha un pilot de cangurs. A més, el malandrí va saltar just davant del cotxe, fent impossible qualsevol moviment per evitar el tràgic desenllaç, enmig dels nostres xiscles d'espant. A veure... no estem segurs que el matéssim, però hi ha força possibilitats, diria jo. I el fet que sigui força comú, aquest canguricidi, no fa que un pes culpable pesés als nostres cors durant uns bons quilòmetres.

Donava la casualitat que aquell dia sortia de Normanton el Gulflander que hem vist abans, fent el seu trajecte fins a Croydon. A Croydon és també on ens dirigíem nosaltres, i la carretera i la via córren paral.leles, així que en un moment donat vam adelantar el tren, que anava ben a poc a poc ell (a menys de 40 km/h, fa els 150 quilòmetres de trajecte en 5 hores). En Jett, que és molt llest, ell, va començar a riure i dir que ell corria més ràpid, que això, amb lo qual li vam donar la fàcil oportunitat de demostrar-ho, fent-lo baixar del cotxe, per comprovar que no va ser capaç de córrer a més de 12 km/h en cap moment.

I quan, al cap de forces metres, ja va estar ben cansat, el vam deixar pujar de nou i va estar tranquil una bona estona.


Us vaig dient tota l'estona que aquesta és una zona de vaques i tal, però encara no us n'he ensenyat cap. Doncs una visió ben normal d'aquestes terres és trobar-te pilots de vaques aglomerades al voltant dels pocs punts d'aigua i/o ombra que poden trobar en l'àrida savana. I és que com diem, els blancs van arribar aquí i vam començar a fer anar els negocis que feien anar a casa seva, sense pensar el més mínim si es corresponien a aquestes terres o no. I el resultat és que a vegades et trobes tot de vaques en un pilot en una inmensitat sense ombra i amb cara d'absoluta frustració que pa qué.


Però per il.lustrar millor que res la predominació minera i vacuna de la zona, més val que us mostri l'escut de Croydon, una mina d'or de principis del segle XX. Una imatge val més que mil paraules.


Croydon té una sensació molt especial. És un poble de 300 habitants, i tampoc té masses coses a ensenyar, però les poques que té les ensenya com ningú, perfectament restaurades, amb explicacions detallades i il.lustratives, i tot plegat ordenat, polit i extremadament benvingutiu. Això ho debem al senyor Chris, que porta l'oficina d'informació i que és un autèntic enamorat del seu poble i la seva història, a la que hi ha dedicat tota la seva vida a mantenir, recordar, classificar i ensenyar. És sempre emocionant veure a gent amb una passió com aquesta per alguna cosa, i encara més si és una passió totalment altruïsta.

Entre les coses a veure hi ha l'antic ajuntament o l'antic jutjat, força ocupat en els seus temps, on al poble hi vivien més de 8000 persones, fins que l'or es va acabar, a mitjans dels anys 20. A l'antic jutjat, fascinants històries de l'època, judicis entre els habitants, sobre les mines i sobre petits crims, borratxeres i d'altres actes ben comuns. Especial menció al tracte de desfavor que, com no, rebien els xinesos i els aborígens.

Lo especial de Croydon respecte d'altres llocs és que no hi havia una sola mina gran, sino forces de petites, i que les obrien i explotaven grups de miners de forma independent. Així que us podeu imaginar les disputes que això generava...

La foto que posarem, però serà la de l'hotel (pub), que és l'únic que queda dels 134 que hi havia en el seu moment àlgid (i que no són pas pocs!)


Un pub que conté aquest cartell d'absolut culte!


El poble, tot i que petit, realment mereix una menció per lo currat i arreglat que estava. Al costat del proper llac Belmore hi havia barbacoes i dutxes gratuïtes que agraïdament vam aprofitar, i que ens van acompanyar en les últimes hores de llum d'un altre dia satisfactori.


I la veritat és que ens vam allargar, i vam haver de visitar "Chinatown" a les fosques. Chinatown és on el col.lectiu xinès vivia durant el temps de l'or, i era un rollo gheto apartat del centre del poble. Avui, només en queden quatre pedres, de peu, com podem veure en aquesta foto de baixíssima qualitat i estàndar, però un petit caminet que envolta tot el recinte està plè de cartells explicatius de com funcionava la vida dels xinesos a Croydon, i d'un bon pilot d'anècdotes i experiències personals absolutament conmovedores. I un cop més gràcies al bo d'en Chris.


En sèrio, Croydon, un poble que val la pena, encara que les fotos no en serkveixin de testimoni! Croydon, moles!!

Deixant-lo enrere arribem a la nostra última etapa de savana i outback i mines i vaques. L'anomenen la comarca d'Etheridge. Les coses a destacar, aquí, són el fabulós a les fotos Cobbold Gorge, i el no tan fabulós però que no està malament tampoc Copperfield Gorge. Dissortadament, i per la meva sorpresa, la carretera per anar-hi està força xunga i no ens van recomanar fer els 150 km amb la nostra furgoneta. La qual cosa és una sonora pena.

A falta de gorgs molons, una mica de riu, passat Georgetown...


I l'últim poble del post i de la zona, Mount Surprise, zona de dipòsit de gemes precioses que no ens vam interessar a buscar. El poble són quatre cases, però són una gent amb sort, perquè sembla que no es moren gaire...


I al ser un poble petit una mica enretirat fa que també siguin un pèl reaccionaris... però vaja, què hi farem...


(referent als atemptats islamistes a Bali, meca turística pels australians, i on la inmensa majoria de víctimes van ser australianes)

Ho deixarem aquí, emplaçant-vos ja cap a una mica de bosc i climes més humits al proper post!

Salut mentrestant!

(ha quedat llarguet, aquest... a veure si em continc en un futur proper....)