Així que abans de començar el relat de la nostra experiència a Kakadu, potser seria bo parlar una mica sobre els aborígens i la seva història.
La població aborígen ha viscut a Austràlia, segons els últims estudis, entre 20 i 50 mil anys. Això vol dir, evidentment, que hi han viscut sempre. Vivien organitzats en clans, de manera molt primitiva i en harmonia amb la terra, sense mai haver construït absolutament res, i havent mantingut cada clan el tros de terra que li correspon, en intactes condicions, caçant, pescant, recollint les plantes i fruits que la terra naturalment oferia. La seva religió, evidentment, és absolutament naturalista, amb fe en esperits creadors i animals, i relacionant tot amb els fruits de la terra.
A Kakadu, per exemple, que viu sota un clima tropical, tradicionalment es segueix aquest cicle anual:
I en d'altres zones d'Austràlia, es seguiran d'altres costums, amb la mateixa convivència amb la naturalesa.
Així que imagineu-vos la situació: al segle XVIII, tenim un continent sencer que viu en absoluta harmonia amb la terra, tenint com a principal missió i costum espiritual tenir-ne cura i cuidar-la, de manera que els donarà el menjar que necessiten per sobreviure. En aquell temps, algun explorador europeu va decidir que aquest continent tenia prou bona pinta com per instal.lar-s'hi, va veure els, sota un punt de vista occidental, salvatges aborígens i, evidentment, els va subjugar com a esclaus o semi-esclaus (això, es clar, als que no van morir per les noves malalties introduïdes). I no només això, sino que en molts punts es va descobrir or, plata, urani o qualsevol altre material preuat pels blancs (fins i tot al bell mig de Kakadu, el bastió de la cultura aborígen!), i, davant dels nassos dels desesperats indígenes, van esbudellar la terra per arrencar-ne tot allò que necessitarien per les seves necessitats occidentals.
I més trist encara és que aquest sistema ha anat funcionant fins, sincerament, aquests últims anys. No ha sigut fins als 80 que algú s'ha plantejat que potser tenien alguna cosa a dir, aquests habitants originals i, desafortunadament, encara avui hi ha moltíssim racisme.
La conseqüència de tot plegat, de cara a la població aborígen és que, excepte en aquelles àrees on està explícitament protegida, s'han vist amputats de les seves terres originals i se'ls veu, vagant per les ciutats, ampolla en mà, absolutament inadaptats i fora de lloc, incapaços d'entendre quin és el seu paper en la societat 100% europea que hi ha a Austràlia ara mateix.
Per sort, la consciència generalitzada sembla que millora, aquests últims temps. Des d'aquí aquestes paraules, que serveixin com el granet de sorra col.laborador a distància!!
Després d'aquesta introducció, doncs, anem tirant cap al foto-relat de la cosa, començant amb un parell de boniques fotografies de la nostra fotogènica fragoneta, cada dia més entranyable, ella.
Aquesta primera, en un lloc qualsevol on dormir:
I aquesta segona, en una de les tranquil.les carreteres que creuen Kakadu.
Com ja hem comentat en posts anteriors, en aquestes zones tropicals ens trobem al final de l'estació de pluges, així que encara hi ha força aigua a tot arreu, fins al punt que moltes carreteres de terra estan tallades i molts camins impassables. D'altres són passables, però d'aigua també n'hi ha força! Sort que la nostra furgo és una valenta!
En d'altres llocs, per molt valenta que fos no tindria gran cosa a fer, com en aquesta carretera que creua l'East Alligator River. Té una pinta força tropical, oi?
Riu que, per cert, està infestat de cocodrils, cosa que no sembla preocupar massa als àvids pescadors amb l'aigua fins als genolls. Quan un cartell de perill posa fins i tot "Achtung", la cosa sona com que és més xunga, encara. I aquest era el cas, pel que sembla.
El que fa més gràcia, però, és que si no en tens prou amb tota la resta, si encara ets tan capullo com per ficar-te a l'aigua, et posarem una multa. Aquests australians del nord, però, ténen fama de ser força garrulots, també ho hem de dir...
Kakadu, com a parc nacional, és molt gros. Fàcilment hi ha un parell de centenars de quilòmetres de punta a punta, la qual cosa fa que et trobis amb gran quantitat de paisatges diferents. A la zona nord, hi tenim les wetlands que ja vam trobar al Mary River i a l'anterior post. Mamukala, teòricament, és un gran billabong on es concentren la major quantitat d'ocells de Kakadu. Un cop més, si bé, el lloc és guapo tot inundat, d'ocells ben pocs!
Però el que si que hi ha són infinites flors aquàtiques fotogèniques. És interessant pensar com canvia aquesta terra durant l'any... d'estar tot inundat a estar tot sec. És un lloc al que seria interessant tornar-hi cap allà a octubre, abans de les pluges, per veure'n l'evolució. No serà aquest any, però s'apunta per un futur a mig termini! :-)
En aquestes terres inundades és d'allò més comú trobar-te cocodrils per aquí i per allà, i després de l'experiència frustrada dels cocodrils saltarins, la veritat és que jo en tenia forces ganes, de veure'n algun dels grossos. Però dissortadament no en vam veure cap, així que, tal i com vaig marxar de Sudàfrica sense veure un elefant, sembla que marxaré del Top End australià sense veure un cocodril dels grossos. Tot té les seves raons, m'imagino. De totes maneres, tot rebuscant entre les aigües vam veure unes oques... que mira tu, menos dá una piedra!
L'altre gran habitat natural de Kakadu, després de les wetlands, són les zones rocalloses. La frontera natural del parc és un penya-segat rogenc anomenat Kakadu Escarpment, i que ressegueix el límit oriental durant uns bons centenars de quilòmetres.
I al voltant d'aquest escarpment és on es concentren les zones rocalloses, amb morfologies bastant originals i interessants. Aquí podem veure, a més, que aquest any encara no han començat els focs controlats, en aquesta zona, però que ja toca!
En l'explicació d'aquesta caminada, a la zona d'Ubirr, i que es diu Bardedjilidji Walk, ens deia que la roca formava com "successions de crêpes (pancakes) uns sobre els altres". Ja veus que deuen ser geòlegs, els tios. El que si és segur és que les formacions eren interessants i atractives.
En d'altres llocs la roca adquiria formes capritxoses...
I les vistes un cop escalades les petites muntanyes rocalloses eren ben atractives.
Austràlia és un païs amb força abundància, de roques (grosses) amb formes extranyes i difícils d'explicar... i aquí no n'és en absolut una excepció.
Més roques...
Algunes de les roques formen coves, des d'on pots veure la vegetació exterior.
I interior.
Algunes roques eren fantàstiques per observar la inmensitat de les terres humides collindants.
Format a partir de l'escarpment tenim alguns rocs de magnituds força colossals, com aquesta Nourlangie Rock.
A la Nourlangie Rock, i a Ubirr, hi trobem els dos principals centres de pintura rupestre aborígen de Kakadu. Aquestes pintures rupestres en són un dels principals atractius, del parc, i són classificades patrimoni de la humanitat.
Comencem per un senyor caçador:
Personalment, no sóc un gran aficionat a la pintura, i aquest és un art que no em toca massa sovint. Evidenment, aquestes pintures, datades d'entre uns 20.000 anys enrere (que déu n'hi dó!) i 1985 (que déu n'hi dó també!), no tenen un propòsit necessàriament artístic, i és la seva antiguitat el que fa que te les miris amb un grandiosament humil respecte.
Aquí una altra, una mica confosa, amb peixos i tal.
La zona de Nourlangie és, pel meu gust, la més interessant. Dos exemples d'art aborígen tradicional, tipus de dibuixos que ens arriben comunament aquests dies. Aquest estil es diu "X-Ray", cosa que té sentit :-) (segur que no són els aborígens, els que l'han etiquetat com a x-ray, vamos)
I si n'hi ha algun que us sona, de dibuix, segur que és aquest, que correspon a un esperit maligne del qual no en vaig poder retenir el nom, però ja us dic que l'aborígen és casi tan complicat com el basc!!
Allà on anem, sempre trobem bons moments per fer unes afotos per la pàgina de la Tiffany!
Us presento a un amic. El rei de la casa, que és el tio!
En una ocasió, i enmig d'un pacífic picnic (picnic és allò que fem tres cops al dia en les últimes i properes setmanes, per cert), la ronyosa cadira que ens van oferir amb la furgoneta no va poder resistir el pes i poder dels meus músculs i em va enviar al terra en una inglamourosa posició. Merda de cadires!
El parc de Kakadu no és com d'altres parcs en que hem estat, on és prohibit construir-hi. Seria bonic poder dir que el poble de Jabiru, de quasi un miler d'habitants i excepcionals serveis, des de gasolina, supermercat, piscina i fins i tot l'encantadora biblioteca que apareix a la foto i que ens ha ajudat a escriure aquests bonics blogs que fem, es va crear degut a que el parc era molt gran, i d'aquesta manera es podria fer la vida més fàcils als locals i visitants, però no. A uns 10 quilòmetres, i ben bé al mig del parc, hi ha una mina d'urani, i a Jabiru és on viuen la major part de treballadors.
Sospir de resignació...
La biblioteca, sincerament, però, ens va ser molt útil, i la bibliotecària ben amable!
Encara que no en tingui fotos, a Jabiru també hi ha l'interessant Bowali Visitor Centre. I també val la pena mencionar el Warradjan Aboriginal Cultural Centre, a Cooinda, un lloc d'aquells on no pots tirar fotos, però on vam aprendre un pilot sobre cultura aborígen. El títol del post, per cert, és extret d'aquí.
Tot i que la calor és molt més seca i suportable del que era a Litchfield, un parell de cops per setmana s'agraeix un pilot poder donar-se una dutxeta, i aprofitant que al Parc havíem de dormir en càmpings públics homologats, amb facilitats, doncs gustosament les vam utilitzar. Això si, sense deixar passar la oportunitat de ser una mica il.legals!
Encara que en Jett feia els seus màxims esforços per passar desapercebut!
Estic segur que tots aquells a qui us agradaven les fotos de flors i plantes properes que han anat apareixent per aquest blog en els últims mesos estareu contents amb les dues següents:
I en quant a animals, sincerament he de dir que la cosa va decepcionar una mica. Deixant de banda la falta de cocodrils, ens contentarem amb aquest parell de simpàtics rock wallabies, passant el dia a l'ombra de les roques de les boniques zones rocalloses de les que parlàvem abans.
Per ser justos, hem de dir que, mentre conduïem, vam veure també un dingo, una espècie de llop natiu australià, i en vam sentir ulular uns quants (i força a prop!) una de les nits, també!
Però a falta de fotos d'aquests i d'altres animalons excitants... una espècie de cuc mig embolcallat al seu capoll. Embolcalla't al capoll.
Encara que l'animal més comú, de llarg, en aquestes terres, és aquest:
Si, una simple i avorrida mosca. I n'hi ha més de les que mai he vist a enlloc, de juntes. Les condenades.
I degut a elles, despedirem el post amb aquesta tradicional salutació australiana:
I això és tot... a veure si us hem despertat una mica la curiositat sobre les excitants terres de Kakadu. Com els aborígens dirien, amicablement, boh boh i fins la propera!
(Lo de "fins la propera" no que no ho dirien, eh!)
Ale salut!
No comments:
Post a Comment