Explicarem el nostre profund pas per aquesta regió cronològicament, ja que, en realitat, cada una de les petites parades té el seu caràcter particular, i com a tal, explicable.
El primer poble que trobem després de traspassar els límits de Kakadu, i de tornada a la Stuart Highway, que és la carretera que creua Austràlia de dalt a baix, és Pine Creek. En els seus "bons temps", allà a finals del segle XIX, sembla que Pine Creek era un centre força enfeinat com a conseqüència del descobriment d'or a la zona. Posem lo de bons temps entre cometes. Us remiteixo al post sobre Kakadu. Avui, però, tot i que, com veurem, les activitats mineres continuen, el poble és de lo més adormit.
Comenecem per l'edifici històric de ferro arrovellat anomenat "Old Bakery". I que això deu ser, el forn vell, que fa forces anys que no en fa, de forn!
Els trastos que utilitzaven durant l'època dorada del poble estan ara exposats en un petit "Miners Park", amb interessants explicacions dels procediments d'extracció i de les dures condicions de vida a l'època per tots aquells (majoritàriament inmigrants xinesos, per cert) que treballaven a les mines.
I els trastos està bé de veure'ls, però a mi el que em va molar són els arbres aquests del fons amb forma d'ampolla. Els havia vist en fotos i sé que són originaris de Western Australia, una part del païs que no tenim previst visitar aquest any, amb lo que em va fer molta ilu trobar-los aquí!
Per molt que diguin que les activitats mineres van cessar a mitjans del segle passat, hi ha una bona obertura i polseram just a les afores del poble, així que alguna cosa o altra encara n'extrauen. El llac que veiem, per cert, és l'antiga mina d'or, ara inutilitzada i inundada.
Per últim, ens va fer gràcia veure com, també a les afores (vaja, en un poble d'uns 300 habitants... què és afores i què no ho és?), hi havia una espècie de circuit de curses de cavalls, reutilitzat com a càmping quan no s'hi fan curses (que deu voler dir, uns 363 dies l'any), i amb tot de termite mounds entre les valles i per allà al mig. Una estampa interessant.
Deixant enrere Pine Creek, la següent població d'importància ja era la capital de la zona: Katherine. Que amb els seus 8000 habitants, perquè us feu una idea, és la tercera ciutat de tot el Northern Territory, deprés de Darwin i Alice Springs. De Katherine "ciutat" en parlarem d'aquí una estona, però abans d'anar-hi ens vam concentrar un parell de dies en l'interessant Nitmiluk National Park, anomenat, en altres dies, Katherine Gorge.
En vam visitar dues, de seccions d'aquest parc, separades per una setantena de quilòmetres. La primera, les Edith Falls, ens havien sigut recomanades per tothom: des dels pares de la Tiffany fins a encontres ocasionals durant aquestes últimes setmanes. Teníem ganes, doncs, de saber de què anava la cosa!
I la cosa anava, bàsicament, d'unes petites cascades i una zona on banyar-se absolutament excepcional!
Lo bo de la cosa és que per arribar-hi necessitaves caminar una bona mitja hora en pujada, així que no estava tan sobresaturat de gent (tot i ser dissabte una altra vegada) com estava una setmana abans a Litchfield. Les primeres vistes que es divisen un cop superes la pujadeta són tan espectaculars com aquestes:
I un cop a baix, la cosa fins i tot millora!
Una vista lateralitzada...
I una demostració de que, efectivament, ens hi vam banyar ben feliçment. De fet, hi vam passar quasi mig dia, i vam ser uns autèntics campions, ja us ho dic.
En Jett fins i tot, es va proposar convertir-se en la nova sireneta. Cosa que li surt ben naturalment.
Com diem, aquestes cascades i piscines naturals estan a dalt de les muntanyes, però a baix, a nivell de terra, carretera i càmping carot, també hi ha aquest gran forat d'aigua. A la que el va veure, la Tiffany, que com sabeu és força receptiva a les, diguem-ne, forces de la naturalesa, va notar que alguna cosa no convidava massa a banyar-s'hi, a aquesta gran piscina. Poc després vam llegir que els aborígens que han habitat sempre la zona creuen que un dels seus déus viu al fons d'aquestes aigües, i que demana no ser molestat. Típicament, els homes blancs s'han passat aquestes coses pel forro i ho han convertit en una atracció turística. La veritat, però, és que la piscina inferior, per banyar-se, era bastant poc atractiva en comparació amb la superior, però estava força més plena!!
L'altra part del parc que volíem visitar era el Katherine Gorge en si, que s'anomena així perquè el riu Katherine crea un gorg força pronunciat, i ben atractiu pels visitants. Com diem, però, aquesta part estava a una setantena de quilòmetres, i havíem de passar per la "ciutat" de Katherine per anar-hi, així que aprofitant que era dissabte, doncs vam sortir una mica.
Evidentment, no fa falta esperar que hi hagi gran cosa a fer, en un poble de 8000 habitants, i finalment vam anar a parar a l'RSL, que és on semblava que es concentrava la majoria de gent. Els RSL són clubs bastant populars a Austràlia... en trobem pràcticament a tot arreu, i les sigles volen dir "Return Service League", que traduït ve a dir que són clubs de trobada per ex-militars. A l'hora de la veritat, no ho són exclusivament, ja que tothom pot anar-hi després de signar un llibre de registre, i són molt populars ja que els preus del menjar i de, sobretot, la cervesa, per algun tipus de trampa de cara a taxes, són molt més barats.
El tema és que estan força orientats (molt orientats) a la població blanca, i si bé ja n'havíem visitat un parell abans (a Melbourne quan l'enterrament de la iaia de la Tiffany i a Darwin uns dies abans amb el senyor de les banderes), aquí a Katherine, amb una proporció de població aborígen bastant gran (i amb cap al club, evidentment), doncs donava una mica de mal rollo....
Només per posar-hi una mica de color, aquí tenim a en Jett amb una de les seves begudes preferides últimament: una espècie de refresc gasós de móres (raspberry), que a aquí en diuen "Fire Engine". Vamos, algo força infumable i sobredolç. Per cert que podeu veure com m'hi prenc un bany, jo.
Tornaríem ben aviat a Katherine, però ara era temps de visitar el gorg.
Nosaltres som uns nanos a qui els hi agrada, això de potenciar els Parcs Nacionals, i si bé normalment dormim gratuïtament aparcant la furgo allà on podem, no ens sol saber greu, quan visitem un parc nacional, d'utilitzar les zones d'acampada que ofereixen, i que normalment ténen preus ben populars.
En aquest cas, però, això no era així, ja que la teòrica zona d'acampada pública valia inclús més que un càmping privat. Però és que no era una zona d'acampada bàsica, sino que oferia tots els luxes... des de dutxes calentes, a zones elèctrificades, nevera, cuina, rentadores i sala de TV. Això de per si no està malament, però no és la filosofia que se li suposa, a un parc nacional. Especialment si no ofereixen cap altra opció.
Però un cop es va fer de dia i vam poder veure de què anava la cosa ho vam entendre tot: la zona estava farcida d'ofertes de creuers pel riu, de lloguer de canoes, de vols amb helicòpter i de tot tipus d'atraccions amb ganes de separar el teu camí del dels teus diners. Vamos, que tot plegat estava una mica explotat.
La única cosa a fer, si no volies gastar-te un ull de la cara, era caminar, i com que la Tiffany passava per un d'aquells moments en el que li agradava ser dona, hi vaig anar jo sol. Per arribar a veure alguna cosa del famós gorg, havies de caminar uns 12 quilòmetres, durant unes 5 hores.
A mi no em sap pas greu, això de caminar, però la majoria de la caminata era força planota i avorrida, i no va ser fins al final, que vaig arribar al gorg i em vaig poder maravellar amb la seva bellesa. Que aquí teniu:
Però el que vull dir és que no sé si tot plegat valia tan la pena, sobretot comparat amb d'altres atraccions més inmediates que ocupen les rodalies... ho deixo a la vostra opinió.
Ben satisfet que estava jo, però, amb la meva fita assolida!
Vam tornar a dormir a Katherine, amb els problemes que suposava aparcar la nostra indissimulada furgoneta a algun lloc dormible, tenint en compte els amenaçadors cartells que informaven de l'absoluta il.legalitat d'acampar gratuïtament als carrers del poble. Finalment, inalterables davant les coaccions, vam dormir tranquilament en alguna cantonada suburbial.
Katherine es diu Katherine perquè el senyor Stuart, del qual en sentirem a parlar aquests propers dies, i que va ser el primer europeu que va creuar Austràlia de baix a dalt, cap allà a mitjans del segle XIX, va batejar aquest lloc amb el nom de la filla del seu patró. Com aquest, n'hi ha centenars, de noms, a Austràlia, amb lo que desperta l'interessant pensament de la decisiva influència que una sola persona, en un moment aleatori, pot crear al futur d'un lloc, i, en conseqüència, de tota una sèrie de gent...
Vam anar a esmorzar en un petit parc al costat del Katherine River, que aquí podeu veure al pas per la seva capital:
Aquí, realment, és un d'aquells llocs on es pot veure la inmensa diferència entre els modes de vida blancs i aborígens. I cadascú fa una mica la seva. Els blancs van fent els seus negocis de vaques i tal, i després van a l'RSL, i els aborígens van deambulant pel poble amb cara de no tenir ni idea de què fan aquí.
Per il.lustrar la integració, i tal, el mural d'una escola integradora qualsevol.
Parlant d'escoles, si per alguna cosa és conegut Katherine, i fins i tot potser a vosaltres us sonarà, és per la Katherine School of the Air. Jo n'havia vist algun documental, al passat, i em sonava i tot, també!
De què va, això? Bé... la idea és que, a l'outback australià (l'outback és tota aquella zona on tot està la hòstia de separat i per anar d'un lloc a l'altre tardes hores) hi ha gran quantitat de nens que, per raons d'isolació, no tenen la possibilitat d'assistir normalment a l'escola. Estaríem parlant de, per exemple, estacions ganaderes, petites mines o comunitats aborígens aïllades. Per aquest motiu, cap allà als setanta va sorgir la iniciativa de començar una escola via ràdio, i des dels estudis d'aquí, a Katherine, els professors es comunicaven amb els alumnes de tot arreu.
Per això s'autoanomena "l'aula més gran del món".
Avui en dia ja han deixat de banda la ràdio, i utilitzen internet. També el fet de tenir internet fa que l'escola perdi una mica el sentit que tenia en un origen, és a dir, el de proveïr un accés a l'educació per comunitats sense accés al món exterior. Ara, amb internet, aquestes comunitats poden bucar-se la vida molt més.
Però segueix sent interessant, i almenys per la història i el concepte, mereix una menció i una visita. Aquí podeu veure l'estudi des d'on els profes donen la classe... a la tele, el que veuen els alumnes a les seves pantalles. I el del mig, en Jett.
Katherine també, com a lloc més civilitzat en uns quants quilòmetres a la rodona, ens va permetre publicar les nostres últimes impressions a internet. Veieu els dos posts anteriors i uns quants al nostre journal. Vam anar a parar a un cafè internet que va resultar ser una barreja entre cafè, internet i galeria d'art aborígen. En Glen, l'amo, ens va explicar els seus somnis de crear una cadena al voltant d'Austràlia seguint el seu concepte, i ens va il.lustrar amb algunes tradicions aborígens interessants. A ell, el podeu veure a la foto amb una bonica pintura, i la seva web, que en un futur mostrarà el seu incremental succés, és http://www.didji.com.au
També va ser el moment per rentar tota aquella roba bruta de les últimes dues setmanes...
I de reposar stocks alimenticis i d'altres, com aquest matamosques que, creieu-me, és bastant útil!
L'última de les nostres parades a la regió Caterina, i que suposa el seu límit sud, és el poble de Mataranka, famós per les seves aigües termals. Que de fet, no ho són de termals, sino que flueixen a uns 34 agradables graus tot l'any degut a petites partícules que formen part de l'aigua (limestones).
Hi ha un parell de llocs on t'hi pots banyar. El més anunciat serien unes piscines termals on, a l'arribar-hi, semblava que fos una reunió de la Inserso. Res en contra, però li faltava una mica d'autenticitat...
Prop d'aquesta piscina hi havia aquesta casa. Hi ha un famós llibre i pel.lícula australians que es diu "We of the never never". El va escriure una dona de l'Austràlia civilitzada a principis del segle XX que va venir a viure per aquesta zona durant 6 mesos, i després va escriure sobre la seva experiència. Jo no en sabia res, ni del llibre ni de la peli, però la Tiffany diu que la opinió paral.lela és que la dona no en tenia massa idea, de com es vivia aquí, amb només sis mesos, i els locals s'ho prenien una mica a conya.
Aquesta casa és la reproducció de la casa on va viure i que es va construir per fer la peli. I només ho poso com a excusa per a explicar la història :-)
L'altre lloc on ens podíem banyar, a Bitter Springs, la veritat, era molt però molt millor. Començant per l'assentament natural, i continuant amb el quasi irreal color de les aigües.
I ben feliços que ens hi vam banyar! I aquestes aigües se suposa que tenen algun efecte rejovenidor, així que bé per nosaltres! Deu ser veritat, com veieu en aquesta foto on surto en primer plà.
No només d'aigües calentetes i de cases històriques viu Mataranka. Mireu quin peacho d'arbre!!
Realment, un dels més espectaculars que he vist mai, amb aquest multiplíssim tronc bifurcat i entortolligat!
Acabem amb algunes fotos generals. Durant aquest, el nostre viatxu, estem gravant alguns videos que, si el déu de les bateries ho vol, seran editats i publicats al nostre journal. En Jett s'ha apropiat de la càmera en moltes ocasions i estem desenvolupant la seva tasca de narrador (amb lo que li agrada xerrar, almenys que serveixi per algo!)
Una foto bonica de la furgo, glamourosa i radiant com sempre!
I un reflex en qualsevols aigües llefiscoses al mig del camí! Però noi, tot queda maco, si ho enfoques bé!! :-)
Anem amb una petita pinzellada de món animal. Quin bonic (i cap gros!) bonic llangardaix!
I quina espectacular llagosta colorida!
Acabem amb aquesta espectacular foto rollo "Ángeles de Charlie", que segur que utilitzarem a més d'un lloc!
Foto que em servirà per despedir-me! Deixem doncs la regió Caterina i ens embarquem en quilòmetres de no gran cosa. Però segur que exprimirem aquesta no gran cosa amb interessant informació i fatugrafies que ompliran el proper post i delectaran els vostres moments d'oci!
Ale doncs!! Salut!
No comments:
Post a Comment