Aquest viatge que sembla tan gran cosa, per cert, considero que és perfectament assequible per moltes butxaques. El motiu pel qual hem fet tantes parades és perquè hem utilitzat vols de baix cost per anar d'un lloc a l'altre, i amb la premisa que volíem passar un temps a la Índia, hem anat buscant el que ens anava millor, i això ha dictat les parades que hem anat fent. I ben contents!
Des de Barcelona vam agafar un vol d'easyjet, dels múltiples que hi ha, fins a l'aeroport de London - Luton. Des d'allà, i degut a que és una destinació turística extremadament popular entre els britànics, vam trobar un vol ben barat amb Monarch Airlines. Òbviament, finals de novembre és temporada més que baixa, amb la qual cosa els preus anaven ben reduïts. Això no va impedir, però, que l'avió anés plè del que podríem anomenar cholos a la britànica, que no ténen res a envejar, els desgraciats, a cholos d'altres nacionalitats.
Abans però, fins i tot abans d'arribar a Londres, tot revisant les fotos he descobert aquesta explosió de lluminositat que m'ha sorprès i tot!!
Vam sortir de Barcelona a les 11 del matí i vam arribar a Larnaca, l'aeroport internacional de Xipre, a les 9 del vespre. La gana acumulada i el fet que durant els dos dies anteriors haguéssim fet un visionat complet de la saga del Senyor dels Anells va provocar que en Jett guardés gelosament les seves patates fregides com si fóssin el seu tresor!
De fet, a Larnaca vam estar-hi ben poc. Només el vespre / nit d'aquest primer dia, tot buscant alguna cosa per sopar, ja que no preteníem pas que fos un dels nostres destins elegits, pels 4 dies dels que disposàvem. Tot i així, una caminata nocturna ens va descobrir aquesta magnífica església, amb una molt bonica il.luminació.
Per aprofitar el màxim els nostres dies, i també per minimitzar les nostres despeses, vam llogar un cotxe al qual hi vam fer vida les 3 nits passades aquí. La primera de les nits vam buscar un lloc proper a l'arxiexplotat resort d'Agia Napa, meca festiva estiuenca estil Lloret de Mar, però que ara estava més que adormit. Només el vam passar de llarg, tot buscant algun lloc per passar la nit i despertar-nos amb la inmensitat del mar als nostres peus. Quan estàvem explorant una península que semblava força desèrtica i totalment adequada, un tot-terreny es va posar darrere nostre, fins al final fer-nos aturar. Tres homes amb cara ferotge ens van informar, amb tota l'amabilitat que el seu ferotgisme destilava, que ja podríem anar marxant, d'aquella zona, ja que estava sota control d'una base militar britànica, i per això, de fet, estava desèrtica.
Xipre és un païs bastant curiós. Per lo petit que és, té de tot, i molt: platja, muntanya, costes escèniques, festa, restes arqueològiques rellevants, ciutats enfeinades, pobles adormits, esglésies bizantines amb murals impressionants, conflicte armat relativament recent i frontera artificial (amb la República Turca del Nord de Xipre) , i tot d'etcèteres que anirem descobrint.
I en moltes ocasions, moltes zones estan sorprenentment inexplotades, amb quilòmetres de virginitat. Això és perquè fins fa relativament poc, només uns 40 anys, i degut a la seva posició estratègica, la illa estava sota control dels britànics. A canvi de donar-li la independència, es van reservar l'exclusivitat d'utilització d'unes quantes zones, oficial i extraoficialment, a les quals no hi està permès construir-hi ni res.
I una d'elles és aquesta a la que ens trobàvem, on després d'haver passat la nit sota la dubtosa escenicitat d'un edifici en obres, vam venir a explorar a la llum del dia.
He aquí la base de marres, a la punta punta, i amb tot d'antenes comunicatives.
I la costa, en aquesta zona, té un no sé què especial. Si bé no és necessàriament espectacular, si que és tota maca, ella.
Les distàncies entre tots els punts no és massa gran, a Xipre, i després d'uns 80 quilòmetres ens vam plantar a la capital, Lefkosia (coneguda també amb el nom de Nicosia). Lefkosia és potser la última capital dividida del món (o potser del món és dir massa?). L'any 1974, la majoria turca del nord de Xipre, sota l'auspici del govern turc, va declarar unilateralment la independència de la República Turca del Nord de Xipre. Ningú, a part de Turquia, la reconeix internacionalment, i pateix bloquejos econòmics importants. Els seus estàndars de vida, pel que vam veure, són bastant inferiors a la molt ben desenvolupada Xipre (del Sud), de majoria clarament grega.
Ens podríem allargar una estona amb aquest conflicte i totes les seves relativitzacions i punts de vista, però considero que ara no és el moment. El fet és que, a la pràctica, una frontera, amb un buffer neutral d'un quilòmetre controlat per forces armades de les Nacions Unides, separa el nord del sud de Xipre, partint la seva capital, Lefkosia, en dues parts ben diferenciades.
La ciutat gaudeix d'uns quants punts interessants, principalment musulmans. Però les fotos que posaré seran d'un parell d'estàtues. Aquesta primera, força interessant, és una alegoria de l'alliberació de Xipre de les garres dels britànics. Un parell de guerrillers xipriotes obren les portes que mantenien engarjolats als membres autòctons de la societat de l'illa. La cosa curiosa és que entremig d'aquests membres, hi ha representats tots els estrats de la societat: treballadors, sacerdots, pagesos, homes de negocis... però misteriosament no hi ha ni tan sols un turc. Una mica extrany considerant que els turcs formaven un 20-25% de la societat fàcilment.
Hi ha un polissó, a la foto, per cert!
I l'home a qui tots veneren com el gran artífex d'aquesta alliberació és aquest d'aquí, l'arquebisbe Makarios, líder de la resistència xipriota i cap de l'església ortodoxa a l'illa. Un cop la independència va ser aconseguida, va esdevenir el cap d'estat, siguent bastant estricte, evidentment, amb el tema religiós. Xipre és potser, avui, un dels ben pocs països a Europa, si no l'únic, en que hi ha una relació tan directa entre el cap polític i el cap religiós. Totes aquestes coses, evidentment, estic segur que van fer sentir els turo-xipriotes una mica fora de lloc, així que, no negant que ho van fer de forma un pèl garrula, tampoc els hi faltaven motius, per buscar-se les garrofes per la seva banda.
L'estàtua d'en Makarios (horrenda, per cert), presidint el pati del palau presidencial a Lefkosia.
Nosaltres, per fugir de polèmiques, vam anar a parar a un restaurant grec casolà al qual ens vam posar les botes. Tot tenia gustos molt originals i deliciosos!
No fa falta dir que, fins ara, ens trobàvem al costat grec de la capital. Després de passar la frontera, on et dónen un paper al que anomenen visat i que et van estampant a l'entrada i sortida (suposo que no s'atreveixen a estampar-te el passaport), vam arribar a la part turca, tristament subdesenvolupada en molts sentits, mal il.luminada (vam arribar quan ja enfosquia), però, com els territoris musulmans ja acostumen a tenir, amb una gràcia certament especial!
De fet, en quant a riquesa monumental la part nord potser és fins i tot més rica que la sud. Un edifici curiós és una antiga catedral gòtica a la qual se li van afegir un parell de minarets i que ara té una pinta tota rara i és l'edifici més representatiu de Lefkosia del Nord. Però el que poso aquí és un antic caravanserai que data d'èpoques otomanes. Un caravanserai és una espècie d'hotel, o punt de descans de viatgers, normalment comercials, que anàven d'un lloc a l'altre amb les seves caravanes. Aquest en concret, restaurat no fa massa i amb una pinta impressionant, compta amb 64 habitacions, moltes d'elles reconvertides en botigues d'artesania, i un pati central que servia de punt de trobada pels viatgers. Indubtablement, l'edifici que més em va agradar de tota Lefkosia, nord i sud.
Per creuar d'un cantó a l'altre de la frontera només pots fer-ho en una sèrie concreta de punts, i el que havíem creuat per venir només era per peatons, així que vam anar a buscar el cotxe a la zona sud amb la intenció de buscar un punt fronterer per cotxes i donar un cop d'ull a alguna cosa de la costa nord. Estàvem pensant sobretot en Kyrenia i rodalies, amb fama de ser un port fascinant i plè de vida.
Però! Vam arribar al punt en concret, i per creuar un cotxe havíem de pagar 10 lliures (una quinzena d'euros) d'assegurança, ja que les assegurances internacionals no cobreixen la conducció pel Nord de Xipre. Però resulta que, ves per on, no les teníem, en metàl.lic, les 10 lliures, i els tios de la frontera (força macarrònica, també hem de dir) no acceptaven pas targetes. Així que mira saps què? Com que tampoc teníem massa temps, per passar a Xipre, i el destí ens estava posant les coses difícils, vam decidir deixar Xipre del Nord per algun altre moment, i vam seguir la nostra volta pel sud, dirigint-nos al massís central del país, Troodos.
Aquí estem però, tot confosos decidint els nostres camins amb nocturnitat i amb l'ajuda de l'omnipresent planeta solitari!
Troodos és un massís muntanyenc que arriba fins pràcticament els 2000 metres. A part de per la serenor de les seves muntanyes, de la qual ja en parlarem més tard, aquest massís és reconegut per la profusió d'esglésies bizantines amb frescos impressionants, d'un estil relativament similar a Sant Climent de Taüll, perquè us en feu una idea. Però aquí n'hi ha una dotzena, d'esglésies, de les quals en vam visitar 3 de les més significatives. Molt curiosament, algunes d'aquestes esglésies, per temor a represàlies, es van construïr amagades en granges, i la pinta exterior és la de gran corral, però a dins et trobes totes les estàncies pròpies d'una església. Si no vaig errat, aquesta foto dels frescos interiors pertany a l'església d'Agios Nikolaios, al poble de Kakopetria, que és on vam passar la nit.
Els pobles de tota la zona estaven encaramats a les muntanyes, aprofitant les estretes valls, i amb carrers empinats i impossibles. Al capdamunt de tot plegat, i amb una posició privilegiada dominant tota la illa, es troba el Mont Olympus, que no és l'olimp dels déus grecs, però que suposo que deriva d'aquí, i que és la muntanya més alta de Xipre, arribant als 1900 metres. Es dóna el cas que hi ha un camí de muntanya que dóna tota la volta, al mont en qüestió, i nosaltres, valents com som, vam anar tot decidits a fer-lo. Ens va portar unes 3 o 4 hores, però va valer sincerament la pena, descobrint la peculiar vegetació de la zona i la diferent influència del sol a cada un dels cantons.
Una sèrie per il.lustrar tot plegat:
Segur que trobàveu a faltar aquelles fotos super-super properes que la Tiffany tira de tant en quant. Doncs aquí tenim una alegre papamarieta xipriota en la seva rutina diària de pulular per les plantes a veure què troba.
Seguim amb la sèrie, jo sempre guardant l'esquena dels meus companys!
La cosa estava alta, i les vistes força tremendes.
Quan us parlava de vegetació curiosa em referia per exemple a aquest simpàtic arbre.
I vale que tampoc feia calor, però no esperàvem realment trobar-nos neu a la zona obaga de la muntanya. De fet, fins i tot hi ha una petita pista d'esquí, evidentment encara tancada a principis de desembre.
Per cert, que el cim-cim de la muntanya també és propietat britànica, i hi ténen una antena molt grossa amb forma de pilota de golf, tot destrossant sense pietat tota la bellesa de la resta. Per trapelles, no es mereixen ni una foto! Ale!
I lo bo de Xipre, una vegada més, és la varietat de terrenys que ens trobem en poc espai. La nostra següent parada és a Pafos, una de les destinacions probablement més conegudes a la illa. Per una banda, hi tenim restes arqueològiques rellevants, i per l'altra, una indústria turística al voltant d'hotels i bars de platja totalment desenvolupada. Vam arribar al vespre a fer un parell de birres, però al cap de no massa vam marxar en busca d'algun lloc triomfador per dormir, amb l'espina clavada de no haver-ho pogut fer la primera nit. I aquest cop, malgrat la foscor, ho vam aconseguir sense reserves, siguent, amb força seguretat, el lloc més espectacular en el que mai he dormit al cotxe. Helo aquí!
Acompanyat del cotxe, per cert, un Nissan Note nou que ens va anar més que bé. Un cop més, com a Hongria un any abans (només un any! Pues apa que no han passat coses, des de llavors!) vam utilitzar els serveis de www.economycarrentals.com, i una vegada més el resultat va ser d'allò més satisfactori, amb un lloguer molt barat i un cotxe nou i perfecte. Us el recomano totalment, si algun dia voleu llogar un cotxe.
La zona on ens trobàvem es diu Lara Beach, a la costa oest de Xipre, i és una franja de quilòmetres i quilòmetres totalment inexplotada. Tant, que quasi fa extrany de veure. Ni una sola casa, ni una sola violació de la naturalesa... al bell mig del mediterrani! Un cop més la resposta la trobem en els britànics. I aquest cop per raons extraoficials. Es veu que tradicionalment aquesta zona és la que utilitzaven per fer les seves pràctiques de tir, i si bé ara ja no l'administren legalment, la segueixen utilitzant pels mateixos objectius. Espero que, a mésa més, hi hagi una ordenança que digui que està prohibit edificar-hi, perquè reament la virginitat de la zona és remarcable.
Un parell d'exemples més:
Res, ni una casa, ni una ànima, ni res de res.
I entre pitos i flautes ja érem al nostre últim dia a Xipre, una destinació més que recomanable. I aquest dia el passaríem majoritàriament a Pafos, fent una mica de cultes i visitant les mostres arqueològiques que s'hi troben.
Per una banda, tenim el que anomenen les Tombes dels Reis, que són una sèrie de necròpolis del segle III o IV a.C. De fet no hi ha cap rei, enterrat aquí, sino pel que sembla famílies nobles amb sufucient capacitat econòmica per construir-se una tomba. Pels no tan aficionats a les runes, diríem que són majoritàriament runes, una mica d'aquest estil:
Però algunes de les tombes més destacades, excarvades a la roca, són realment meritòries. N'hi ha un parell, sobretot, totes dues amb un pati central envoltat de columnes, que imposaven lo seu.
I l'altra gran cosa, que a nosaltres ens va agradar més i que encara es troba en procés d'excavació, són els mosaics de Pafos.
Diverses cases, o les seves restes, es van excavar fa només 30 anys, en una zona, pràcticament al mig de Pafos i inexplicablement no construïda. El que van trobar són poques restes de parets i, sobretot, els terres de cada habitació plens d'espectaculats mosaics, construits amb pedretes minúscules i formant dibuixos extremadament colorits i ben conservats.
La millor de les cases, la de Dionisos, sota cobert, estava dissortadament tancada per treballs, però el que es veia a fora era igualment espectacular. A més, vam tenir la sort (?) de que plogués (a Xipre!) i els colors dels mosaics eren molt més vius amb l'aigua. De totes maneres, ja poden anar corrent a cobrir-los... no crec que sigui massa bo que plogui massa sovint, a sobre d'això.... o si?
Pafos també serà recordat per nosaltres per ser el lloc on hem pres el cafè més horrorós que mai hem pres. I és que el cafè a l'estil xipriota, nanos, és terrible. Els tios posen el cafè en un pot amb aigua, ho bulleixen tot junt, i ho posen en una tassa. I ja està. Et vas trobant tots els granets de cafè a la boca i té un gust horrible. Però vaja, que l'havíem de provar. Ja entenc però com és que no l'han exportat enlloc.
La última de les últimes de les parades d'interes, abans de dirigir-nos cap a Limassol a sopar i cap a l'aeroport a agafar l'avió ben de nit, va ser a la platja de Petra Tou Romiou. A part de ser bonica de per si, es considera aquest lloc, a la costa sud de Xipre, com el punt on la deesa Afrodita va emergir de les aigües en un torrent d'escuma i es va aparèixer entre els humans, per començar les seves destrosses amatòries. Suposo que si ets una deesa i pots triar on "néixer", aquesta platja no és un mal lloc. De de la carretera hi ha una sèrie de miradors perfectes, i realment no vam saber descobrir com coi baixar a baix. Però ja va fer el fet.
Com que som uns tios que pensem amb tot, vam arribar allà just al moment de la posta de sol. Posta contra el mar, que sempre és espectacular. El cel tenia la seva tela.
No ens estiguéssim pas de fer el pamplines, si en tenim una oportunitat!
I ja amb els últims rajos del dia, l'altre cantó de la platja. Fixeu-vos un cop més amb la falta d'urbanització de tota la zona. A Espanya ja tindríem blocs i blocs d'apartaments, a qualsevol lloc així. Que duri, doncs!
Doncs! Vam anar a sopar a Lemessos, al qual no li vam trobar massa massa interès, i directes a l'aeroport, on a les 12 de la nit ens esperava un avió amb destinació Kuwait. Qui hi va, a Kuwait? No és que ens faltéssin trastos, tampoc!
Això de Xipre ha resultat ser més llarg que cap altre! A veure si començaré a enrollar-me com sempre, malgrat ser foto-posts! Humm...
Fins aviat doncs, la següent entrega transcorrerà a la península aràbiga!
No comments:
Post a Comment