Wednesday, January 23, 2008

L'èxode particular VII: Dubai

No fa gaire que una nova companyia aèrea de baix cost, amb base d'operacions s'ha instal.lat a l'Orient Mitjà. Es diu Jazeera Airways i ens va ser més que útil per avançar uns quants quilòmetres més en el nostre èxode. El nostre següent objectiu era Dubai, a la qual hi arribaríem via Kuwait. A mi sincerament em feia força gràcia la possibilitat d'estar-nos a Kuwait una nit o així. Em sembla una destinació ben exòtica. Però va ser conèixer el preu del visat, el preu d'un taxi des de l'aeroport fins a la ciutat i el preu general de les coses, barrejar-ho tot amb els atractius reals que ens pot oferir, que desenganyem-nos, no són gaires, i arribar a la trista conclusió que seria millor descartar-ho.

El més a prop que vam estar, de les gràcies de Kuwait, és aquí:


I l'escala va ser una mica una misèria, ja que l'avió procedent de Larnaca va arribar cap a les 3, i el que ens desplaçaria fins a Dubai no sortia fins passades les 8, així que va tocar passar una d'aquelles nits a l'aeroport. Recordem a més a més que aquesta era la nostra quarta nit consecutiva sense accés a cap mena de casa o habitatge decent, amb lo qual els nostres nivells d'higiene i comfort no eren massa elevats.

La vida del viatger! Que n'és de dura eh?


Finalment la hora de la nostra partida va arribar, i ens vam disposar a sobrevolar el Golf Pèrsic per arribar a la nostra destinació final. Bàsicament aquest sobrevol va consistir en aigües molt blaves, terra molt desèrtica, una dormideta i unes revistes ininteligibles, com aquesta versió de la ¡Hola!.


I finalment vam arribar! Per la nostra sort, tot i que no ho sabíem abans, el bus des de l'aeroport parava just al davant del nostre hotel, l'hotel Pacific. Pel que vam veure, si bé Dubai no és massa car (sempre que t'estiguis de superluxes, es clar), l'allotjament si que ho és, i és molt difícil trobar algo barat. En el cas del nostre hotel, vam pagar uns 80 euros la nit pels tres, i si bé era totalment suficient (sobretot tenint en compte d'on veníem!) no era allò que dius cap maravella!

Com que som uns tios amb sort, va donar la casualitat que la nostra arribada va coincidir amb la Diada Nacional dels Emirats Àrabs. Ara, lluny de rebossar en activitats, la cosa es va limitar a uns focs artificials per la nit, nens en paradetes intentant-te vendre objectes nacionals i, això si, milers de banderetes adornaven els carrers dels "zocos" (com es deu dir, zoco, en català? soc?... hummph). Els zocos, per cert, solen estar coberts, degut a la calor infernal que sol fer aquí (per sort nosaltres vam arribar a principis de desembre, i només feia uns 25 graus... al mig de l'estiu la cosa supera els 40 de mitja).


El zoco que veiem, per cert, és potser el més famós a Dubai. Com sabeu als països islàmics normalment les botigues es solen agrupar per temàtica, i en aquest cas, cada zoco s'ocupa de la seva especialitat. Tenim el zoco de les espècies, els zocos dels textils o de l'electrònica, i també tenim aquest, el Gold Souq, o zoco de l'or. Centenars de botigues d'or, una al costat de l'altra, formant el que diuen que és el supermercat d'or més gran del món. Diuen també que els preus són especialment assequibles. Jo no us ho sabria pas confirmar, ja que no vam entrar a preguntar res. No fa falta dir, per cert, que aquí les compres funcionen amb regateig, i no hi ha preus enlloc. A la India, evidentment, també funciona així, així que està bé anar-nos acostumant!

Un exemple d'una de les múltiples i relluents botigues del Gold Souq.


Però anem a parlar una mica de Dubai abans d'anar continuant amb els detalls. Perquè fins i tot abans que la ciutat fos famosa a nivells internacionals pels seus projectes faraònics i superluxosos, Dubai també existia. De fet, ha existit, des de fa segles, com un petit port comercial al voltant d'una espècie de "ria", a la que anomenen Creek. A cada cantó hi han els barris històrics de Dubai, Bur Dubai a la riba oest i Deira (on es trobava el nostre hotel) a l'est, i encara ara aquests dos barris són el centre de la vida a la ciutat, on es troben els zocos, on personalment hi trobo tota la màgia d'una ciutat aràb, i on la majoria dels locals viu i fa vida.

Els desenvolupaments massius d'aquests últims anys han afectat poc aquesta zona, ja que majoritàriament ténen lloc a uns bons 15 o 20 quilòmetres d'aquí. Entre ells tenim l'arxifamós Burj Al Arab, les palmeres i el món i tota la història, o el que serà l'edifici més alt del món.

Però tot això sembla un altre món, del qual en parlarem després, i que personalment em sembla força menys atractiu que el que trobem al voltant del creek.

Fins fa ben poc no ha existit cap pont, per creuar-lo, i el que existeix ara és per transport massiu de cotxes i es troba força endins. La manera més comuna per creuar d'una banda a l'altra és mitjançant barques-llançadora, a les quals anomenen abres, que van fent el trajecte d'un cantó a l'altre durant tot el dia, sempre partint tant bon punt estan plenes. N'hi ha desenes, així que mai has d'esperar més d'uns pocs minuts per trobar-ne una.


Fins als anys 60, Dubai tenia 40.000 habitants. A hores d'ara podem parlar de més d'un milió i mig. Si bé ja dic que les macroconstruccions més recents ténen lloc a les afores (o a nous centres), els primers desenvolupaments es van donar al voltant de Bur Dubai, Deira i el Creek, on podem veure els primers edificis alts, que no desentonen tampoc massa.


Molta gent pot pensar que és el petroli el que proveeix de fons a l'emirat de Dubai, però no és així. De fet, dins dels Emirats Àrabs Units (que són una colla d'emirats majorment independents, amb capital a Abu Dhabi, però units en certs criteris), el de Dubai és un dels que en té menys, de petroli. La seva tradicional riquesa sempre ha vingut del comerç, pel fet de ser un port franc lliure d'impostos (cosa que encara és), i la seva situació estratègica a la boca del golf pèrsic, erigint-se com un punt de connexió bàsic entre la península aràbiga, Pèrsia (l'actual Iran) i països més orientals com la India.

Entenc també que tots els descomunals desenvolupaments dels últims anys són sobretot de capital estranger, i l'emirat els hi ha donat tan sols terrenys (abans no massa valuosos) i facilitats econòmiques per construir-hi. A canvi, Dubai ha saltat a primera línea de l'atenció mundial, atraient encara més desenvolupaments i un turisme creixent.

Però al voltant del creek les coses segueixen sent com sempre. Cada vespre, desenes de vaixells són carregats fins als topes amb tot tipus de trastos, preparats per creuar el Golf Pèrsic cap als seus destins comercials. Aquí en tenim un exemple. Fixeu-vos en els cotxes amagats sota els paquets i les caixes!


I la zona de Bur Dubai segueix pràcticament verge de construccions mastodòntiques, permetent una silueta de minarets a l'altre cantó del creek, mentre les abres segueixen amb el seu incansable trafec d'un cantó a l'altre.


Però quan realment comença l'acció és quan el sol es pon i la temperatura baixa una mica. Llavors és quan tothom surt al carrer, els llums s'encenen i tot floreix de vida. I hi ha gent de tots orígens, compartint i col.laborant en el progrés de la ciutat, com qualsevol eslògan diria.


La nit és un excel.lent moment per prendre't un dels múltiples sucs de fruites que et són oferits arreu de la ciutat, refrescants i deliciosos. Recordem que entre els musulmans l'alcohol està prohibit, així que, a no ser que vagis a un hotel marcadament occidental, no en pots trobar enlloc.

Dit això, no tot són flors i violes, a Dubai. L'explotació laboral de molt col.lectius, particularment en el món de la construcció, és notòria. Als nous edificis es treballa 24 hores al dia, en torns molt llargs i amb sous irrisoris. Però la prosperitat de la ciutat fa que rebi cada dia centenars de persones procedents de zones amb menys oportunitats, notòriament India, Iran o Indonèsia, per provar sort. Res de nou sota el sol!

Canviant de tema, i tornant a la calor, tradicionalment una de les maneres de combatir-la era mitjançant construccions adequades per aprofitar correctament els vents. Típicament, a sobre de cada habitació on es feia vida, com els dormitoris o el menjador, hi construïen una torre de vent com les que veiem a la foto. Aquesta torre servia per recollir els vents procedents de qualsevol cantó i canalitzar-los cap a la casa. I si, al sostre de cada habitació hi ha senzillament un túnel cap amunt. Un sistema d'aire condicionat força rudimentari però es veu que efectiu.


La foto, per cert, pertany a l'antic barri de comerciants de la Bastakia. Noteu en la següent que no hi ha gaire diferències entre aquestes cases i el que era el palau / residència del xeic emir de Dubai. I és que els xeics vivien en una notòria austeritat, i molt propers a la seva població. Inclús m'atreviria a dir que hi ha una sincera estimació per part dels habitants de Dubai de cara al seu xeic.


Un lloc interessant per conèixer la història i evolució de Dubai és el Dubai Museum, molt més interessant del que em semblava a priori, amb exposicions cronològiques detallades i revisions del passat, present i futur de la ciutat.

Des de fora, aquest és el seu aspecte, amb una abra tradicional.


A dins hi podem trobar una bona quantitat de recreacions de com era la vida dels dubaiesos (!) no tants anys enrere, centrant-se en les activitats al voltant del port, als souqs i al desert. Aquí un exemple d'uns comerciants tota fent una pipa després d'un esgotador dia de treball. I com aquesta, d'escena, un pilot.


Els vestits en aquesta última foto són la vestimenta tradicional, i totalment comuna, entre els homes a Dubai, i a la península aràbiga en particular. En Jett els va trobar de lo més encisadors, i va insistir i insistir fins que en va aconseguir un. I no per disfressa, no, sino pel dia a dia. De fet, és un vestit d'allò més fresc, per suportar les extremes temperatures de la zona.

Aprofitarem a més per sortir en alguna foto per fi, tot creuant el creek!


En un principi tenia una mica de por que els locals s'ho prenguéssin com si ens n'estiguéssim rient, lo del vestit, però totalment al contrari, la gent somreia i se'ns acostava sincerament felicitant-nos i celebrant lo maco que estava, el nano. La nostra lluita per l'enteniment entre cultures va donar un pas endavant! :-D


Tot un detall, els crocs vermells, també! :-)

No hem d'oblidar, al contrari, ho hem de recordar en tot moment, que ens trobem en un pais eminentment musulmà. I l'emirat de Dubai no és especialment estricte, dins del que cap, però sense anar més lluny, el de Sarjah, just uns quilòmetres més enllà, té lleis xocants sota el nostre punt de vista, com que un noi i una noia no poden estar junts i sols en un cotxe a no ser que estiguin casats, sota pena de presó. I com aquesta unes quantes.

Amb això el que vull dir és que el dia a dia de la vida aquí, almenys a la zona antiga, està clarament marcat per la tradició musulmana, amb les cinc pregàries al dia, els minarets cridant a la mesquita, els codis de vestimenta (especialment durs en les dones, es clar) i tot el que ja coneixem.

Ara la meva opinió personal sobre la societat musulmana, notòriament no apreciada pràcticament arreu on vagis, des d'Espanya a Noruega a Austràlia o a la India, per posar els quatre exemples que tinc més a mà. L'Islam té un codi de conducta molt rígid. Això és un fet, i no estem aquí per jutjar-lo. Però les persones que el segueixen, o que han nascut en una societat islàmica no ténen la culpa d'aquesta rigidesa religiosa. En l'apartat moral, per les meves experiències tant al Marroc com aquí, són bellíssimes persones. Honestes, hospitalàries, col.laboradores, generoses i pietoses (entenent pietoses com amb un compromís cap a la gent més necessitada remarcable). I considero que tenim moltíssim a aprendre d'aquesta cultura.

El problema és que, com dic, el codi social i de conducta és extremadament rígid. I per això mateix es troben còmodes, i en la seva millor versió, quan estan dins els seus propis països i en la seva pròpia societat. Quan les seves costums personals són les costums de tothom qui els envolta. Quan tothom va a les mesquites cinc cops al dia, i tothom vesteix de la mateixa manera. Llavors, quan aquestes necessitats bàsiques (no oblidem que no és ells qui decideixen, sino algú des de dalt, que han de pensar així) són cobertes, poden desenvolupar la seva personalitat amb llibertat, valgui la paradoxa.

El problema, evidentment, ve quan qui està al càrrec és una passa massa radical. Un altre problema és quan les costums que has après tota la vida xoquen frontalment amb la societat a la que vas a parar, sigui occidental o índia (per exemple), i la teva moralitat (ensenyada) no et permet acceptar les costums del teu veï. I si el teu veï et professa un odi més o menys evident, i no otorga cap mena de validesa a tot el teu sistema de vida, estic segur que ajuda molt a que t'enroquis a la teva cantonada i refusis totalment qualsevol tipus d'integració.

No he trobat mai cap musulmà, en un païs musulmà, que odiï a l'home blanc. Si tu vols no estarà d'acord amb algunes costums, però mai ningú m'ha mirat ni el més mínimament malament, encara que a vegades tinguem la falta de respecte d'anar de vacances a un païs musulmà en minifalda. En canvi, els musulmans són mirats malament pràcticament a tot arreu (aquí a Austràlia, per cert, és bastant impressionant, fins a quin punt).

N'hi hauria molt a parlar, de tot això, però només recomano a tothom que tingui aquells inevitables prejudicis contra l'Islam que faci una visita amb la ment oberta a algun païs islàmic light, com poden ser Marroc o Egipte o els Emirats. Em jugo un duro a que canviarà bastant d'opinió.

Per la meva part, em sento força còmode quan hi he estat, i espero tornar al món musulmà forces més vegades.

Unes quantes flatugrafies per adornar la valoració.

A tot arreu, especialment llocs públics i residencials, com és ara un hotel, i ha d'haver un senyal indicant la posició de la Meca. D'això se'n diu qibla, i en podem trobar un exemple a la nostra pròpia habitació d'hotel.


Una de les visions més característiques és aquesta, amb les sabates dels fidels a la porta de la mesquita.


Només un parell de coses em van cridar l'atenció de forma "negativa", i també les he de comentar. La primera d'elles, que als busos hi ha una part per dones, al davant, cobrint un 20% del bus, i una part per homes, al darrere, i cobrint la resta. Això no és un gran problema, però és una mica xocant.

La segona... un migdia estàvem buscant algun lloc per dinar i vam preguntar a on hi havia un bon restaurant àrab. Per quòrum ens van enviar a l'Ala Kaifak, que val a dir que va complir clarament totes les espectatives, amb un menjar més que bo. El fet és que als restaurants hi sol haver una sala per famílies, a dalt, i una sala normal, a baix. Això el que vol dir és que les dones solen anar a dalt, ja que si surten a dinar a fora és perquè van en família. En aquest restaurant, quan vam demanar on seure, ens van dir que a baix. I a baix vam anar, rodejats d'homes sols, absolutament tots àrabs i molt àrabs, mirant amb més o menys curiositat. Fins que en un moment, un home a la taula del darrere nostre es va queixar al cambrer que hi havia una dona a la sala (la Tiffany) i que això no podia ser. No és que entenguéssim el que deia, però vaja, que se l'entenia. I el cambrer, també àrab, i molt educadament, li va dir que s'hi posés fulles, que aquí hi podia seure qui volgués, i que si no li agradava ja sabia on era la porta.

Així que hi ha de tot, a la vinya del senyor.

A mi, l'Ala Kaifak i la seva plantilla, em van agradar molt, així que he aquí la foto homenatge.


I aquesta és la mesquita de Jumeirah, el nou barri de la ciutat, on les grans obres s'estan construïnt. La mesquita és també molt nova, no tenint més de 10 o 15 anys.


I si, no us espanteu, també vam anar a veure l'arxifamós Burj Al Arab, l'autoproclamat hotel de 7 estrelles, únic al món. Està a més de 20 quilòmetres del centre, amb lo qual no sé com de just és dir que està a la ciutat de Dubai. De camí vam poder veure la construcció de molts dels nous edificis a Dubai, entre ells el Burj Dubai, que quan estigui completat farà més de 1000 metres d'alçada, convertint-se, i no pas per poc, en l'edifici més alt del món. Al voltant d'aquest, desenes de rascacels segueixen en construcció, donant a la zona una pinta una mica de ciència ficció. Com que quan vam passar per allà estàvem en moviment i en creixent nocturnitat, cap de les fotos val la pena.

Si volíem entrar, al Burj Al Arab, havíem d'haver reservat una visita al restaurant, on ens clavaríen 30 euros per la consumició mínima d'un cafè / tè. No vam considerar, sincerament, que valgués la pena en absolut, així que ho vam deixar córrer. Just al costat un altre dels grans hotels de la ciutat ens va obrir les portes gratuïtament: el Madinat Jumeirah, una recreació de les construccions tradicionals de la ciutat i d'Aràbia en general, amb canals i salons de superluxe, i un souq artificial on podies passejar tranquilament sense els venedors insistint-te a cada botiga, sense haver de regatejar preus, sense ni tan sols un àrab i sense cap mena de realitat. Però vaja... suposo que molta gent ja hi ve, per això.

A mi tot aquest superluxe em dóna una mica de grima, i si bé el Burj Al Arab és certament bell com a edifici, ni l'ambient ni la zona em va dir massa res.

Aquí el Burj Al Arab amb el complex del Madinat Jumeirah al davant. Molt elegant.


I una última foto de l'hotel des de l'altra banda. Havies d'anar a una platja adjacent perquè el recinte al voltant estava totalment vallat i restringit, i això és el més a prop que pots veure'l, si no vols gastar-te un ull de la cara. Notareu que canvia de color, eh!


Potser és una pena que no el veiéssim de dia, però vaja, que ja hi tornarem, algun dia, per veure la ciutat totalment canviada, excepte al voltant del creek, on tot seguirà més o menys igual que sempre ha sigut.

Tota una ciutat, aquest Dubai. Realment recomanada!

A partir d'aquí ve la chicha de les sèries, amb les nostres interessants experiències a la India! Stay tuned!!

Per cert que diuen que el Duty Free de l'aeroport de Dubai és una passada... no vam mirar massa, així que no ho pidem confirmar!! Que algú provi sort i m'ho expliqui!!

L'èxode particular VI: Xipre

I a partir d'aquí ja si que comença el que podem dir que és el viatge de veritat. El viatge que ens portarà des de Barcelona fins a Xipre, Dubai, la India i Singapur, fins arribar aterrant a Austràlia pràcticament dos mesos més tard.

Aquest viatge que sembla tan gran cosa, per cert, considero que és perfectament assequible per moltes butxaques. El motiu pel qual hem fet tantes parades és perquè hem utilitzat vols de baix cost per anar d'un lloc a l'altre, i amb la premisa que volíem passar un temps a la Índia, hem anat buscant el que ens anava millor, i això ha dictat les parades que hem anat fent. I ben contents!

Des de Barcelona vam agafar un vol d'easyjet, dels múltiples que hi ha, fins a l'aeroport de London - Luton. Des d'allà, i degut a que és una destinació turística extremadament popular entre els britànics, vam trobar un vol ben barat amb Monarch Airlines. Òbviament, finals de novembre és temporada més que baixa, amb la qual cosa els preus anaven ben reduïts. Això no va impedir, però, que l'avió anés plè del que podríem anomenar cholos a la britànica, que no ténen res a envejar, els desgraciats, a cholos d'altres nacionalitats.

Abans però, fins i tot abans d'arribar a Londres, tot revisant les fotos he descobert aquesta explosió de lluminositat que m'ha sorprès i tot!!


Vam sortir de Barcelona a les 11 del matí i vam arribar a Larnaca, l'aeroport internacional de Xipre, a les 9 del vespre. La gana acumulada i el fet que durant els dos dies anteriors haguéssim fet un visionat complet de la saga del Senyor dels Anells va provocar que en Jett guardés gelosament les seves patates fregides com si fóssin el seu tresor!


De fet, a Larnaca vam estar-hi ben poc. Només el vespre / nit d'aquest primer dia, tot buscant alguna cosa per sopar, ja que no preteníem pas que fos un dels nostres destins elegits, pels 4 dies dels que disposàvem. Tot i així, una caminata nocturna ens va descobrir aquesta magnífica església, amb una molt bonica il.luminació.


Per aprofitar el màxim els nostres dies, i també per minimitzar les nostres despeses, vam llogar un cotxe al qual hi vam fer vida les 3 nits passades aquí. La primera de les nits vam buscar un lloc proper a l'arxiexplotat resort d'Agia Napa, meca festiva estiuenca estil Lloret de Mar, però que ara estava més que adormit. Només el vam passar de llarg, tot buscant algun lloc per passar la nit i despertar-nos amb la inmensitat del mar als nostres peus. Quan estàvem explorant una península que semblava força desèrtica i totalment adequada, un tot-terreny es va posar darrere nostre, fins al final fer-nos aturar. Tres homes amb cara ferotge ens van informar, amb tota l'amabilitat que el seu ferotgisme destilava, que ja podríem anar marxant, d'aquella zona, ja que estava sota control d'una base militar britànica, i per això, de fet, estava desèrtica.

Xipre és un païs bastant curiós. Per lo petit que és, té de tot, i molt: platja, muntanya, costes escèniques, festa, restes arqueològiques rellevants, ciutats enfeinades, pobles adormits, esglésies bizantines amb murals impressionants, conflicte armat relativament recent i frontera artificial (amb la República Turca del Nord de Xipre) , i tot d'etcèteres que anirem descobrint.

I en moltes ocasions, moltes zones estan sorprenentment inexplotades, amb quilòmetres de virginitat. Això és perquè fins fa relativament poc, només uns 40 anys, i degut a la seva posició estratègica, la illa estava sota control dels britànics. A canvi de donar-li la independència, es van reservar l'exclusivitat d'utilització d'unes quantes zones, oficial i extraoficialment, a les quals no hi està permès construir-hi ni res.

I una d'elles és aquesta a la que ens trobàvem, on després d'haver passat la nit sota la dubtosa escenicitat d'un edifici en obres, vam venir a explorar a la llum del dia.

He aquí la base de marres, a la punta punta, i amb tot d'antenes comunicatives.


I la costa, en aquesta zona, té un no sé què especial. Si bé no és necessàriament espectacular, si que és tota maca, ella.


Les distàncies entre tots els punts no és massa gran, a Xipre, i després d'uns 80 quilòmetres ens vam plantar a la capital, Lefkosia (coneguda també amb el nom de Nicosia). Lefkosia és potser la última capital dividida del món (o potser del món és dir massa?). L'any 1974, la majoria turca del nord de Xipre, sota l'auspici del govern turc, va declarar unilateralment la independència de la República Turca del Nord de Xipre. Ningú, a part de Turquia, la reconeix internacionalment, i pateix bloquejos econòmics importants. Els seus estàndars de vida, pel que vam veure, són bastant inferiors a la molt ben desenvolupada Xipre (del Sud), de majoria clarament grega.

Ens podríem allargar una estona amb aquest conflicte i totes les seves relativitzacions i punts de vista, però considero que ara no és el moment. El fet és que, a la pràctica, una frontera, amb un buffer neutral d'un quilòmetre controlat per forces armades de les Nacions Unides, separa el nord del sud de Xipre, partint la seva capital, Lefkosia, en dues parts ben diferenciades.

La ciutat gaudeix d'uns quants punts interessants, principalment musulmans. Però les fotos que posaré seran d'un parell d'estàtues. Aquesta primera, força interessant, és una alegoria de l'alliberació de Xipre de les garres dels britànics. Un parell de guerrillers xipriotes obren les portes que mantenien engarjolats als membres autòctons de la societat de l'illa. La cosa curiosa és que entremig d'aquests membres, hi ha representats tots els estrats de la societat: treballadors, sacerdots, pagesos, homes de negocis... però misteriosament no hi ha ni tan sols un turc. Una mica extrany considerant que els turcs formaven un 20-25% de la societat fàcilment.

Hi ha un polissó, a la foto, per cert!


I l'home a qui tots veneren com el gran artífex d'aquesta alliberació és aquest d'aquí, l'arquebisbe Makarios, líder de la resistència xipriota i cap de l'església ortodoxa a l'illa. Un cop la independència va ser aconseguida, va esdevenir el cap d'estat, siguent bastant estricte, evidentment, amb el tema religiós. Xipre és potser, avui, un dels ben pocs països a Europa, si no l'únic, en que hi ha una relació tan directa entre el cap polític i el cap religiós. Totes aquestes coses, evidentment, estic segur que van fer sentir els turo-xipriotes una mica fora de lloc, així que, no negant que ho van fer de forma un pèl garrula, tampoc els hi faltaven motius, per buscar-se les garrofes per la seva banda.

L'estàtua d'en Makarios (horrenda, per cert), presidint el pati del palau presidencial a Lefkosia.


Nosaltres, per fugir de polèmiques, vam anar a parar a un restaurant grec casolà al qual ens vam posar les botes. Tot tenia gustos molt originals i deliciosos!


No fa falta dir que, fins ara, ens trobàvem al costat grec de la capital. Després de passar la frontera, on et dónen un paper al que anomenen visat i que et van estampant a l'entrada i sortida (suposo que no s'atreveixen a estampar-te el passaport), vam arribar a la part turca, tristament subdesenvolupada en molts sentits, mal il.luminada (vam arribar quan ja enfosquia), però, com els territoris musulmans ja acostumen a tenir, amb una gràcia certament especial!

De fet, en quant a riquesa monumental la part nord potser és fins i tot més rica que la sud. Un edifici curiós és una antiga catedral gòtica a la qual se li van afegir un parell de minarets i que ara té una pinta tota rara i és l'edifici més representatiu de Lefkosia del Nord. Però el que poso aquí és un antic caravanserai que data d'èpoques otomanes. Un caravanserai és una espècie d'hotel, o punt de descans de viatgers, normalment comercials, que anàven d'un lloc a l'altre amb les seves caravanes. Aquest en concret, restaurat no fa massa i amb una pinta impressionant, compta amb 64 habitacions, moltes d'elles reconvertides en botigues d'artesania, i un pati central que servia de punt de trobada pels viatgers. Indubtablement, l'edifici que més em va agradar de tota Lefkosia, nord i sud.


Per creuar d'un cantó a l'altre de la frontera només pots fer-ho en una sèrie concreta de punts, i el que havíem creuat per venir només era per peatons, així que vam anar a buscar el cotxe a la zona sud amb la intenció de buscar un punt fronterer per cotxes i donar un cop d'ull a alguna cosa de la costa nord. Estàvem pensant sobretot en Kyrenia i rodalies, amb fama de ser un port fascinant i plè de vida.

Però! Vam arribar al punt en concret, i per creuar un cotxe havíem de pagar 10 lliures (una quinzena d'euros) d'assegurança, ja que les assegurances internacionals no cobreixen la conducció pel Nord de Xipre. Però resulta que, ves per on, no les teníem, en metàl.lic, les 10 lliures, i els tios de la frontera (força macarrònica, també hem de dir) no acceptaven pas targetes. Així que mira saps què? Com que tampoc teníem massa temps, per passar a Xipre, i el destí ens estava posant les coses difícils, vam decidir deixar Xipre del Nord per algun altre moment, i vam seguir la nostra volta pel sud, dirigint-nos al massís central del país, Troodos.

Aquí estem però, tot confosos decidint els nostres camins amb nocturnitat i amb l'ajuda de l'omnipresent planeta solitari!


Troodos és un massís muntanyenc que arriba fins pràcticament els 2000 metres. A part de per la serenor de les seves muntanyes, de la qual ja en parlarem més tard, aquest massís és reconegut per la profusió d'esglésies bizantines amb frescos impressionants, d'un estil relativament similar a Sant Climent de Taüll, perquè us en feu una idea. Però aquí n'hi ha una dotzena, d'esglésies, de les quals en vam visitar 3 de les més significatives. Molt curiosament, algunes d'aquestes esglésies, per temor a represàlies, es van construïr amagades en granges, i la pinta exterior és la de gran corral, però a dins et trobes totes les estàncies pròpies d'una església. Si no vaig errat, aquesta foto dels frescos interiors pertany a l'església d'Agios Nikolaios, al poble de Kakopetria, que és on vam passar la nit.


Els pobles de tota la zona estaven encaramats a les muntanyes, aprofitant les estretes valls, i amb carrers empinats i impossibles. Al capdamunt de tot plegat, i amb una posició privilegiada dominant tota la illa, es troba el Mont Olympus, que no és l'olimp dels déus grecs, però que suposo que deriva d'aquí, i que és la muntanya més alta de Xipre, arribant als 1900 metres. Es dóna el cas que hi ha un camí de muntanya que dóna tota la volta, al mont en qüestió, i nosaltres, valents com som, vam anar tot decidits a fer-lo. Ens va portar unes 3 o 4 hores, però va valer sincerament la pena, descobrint la peculiar vegetació de la zona i la diferent influència del sol a cada un dels cantons.

Una sèrie per il.lustrar tot plegat:


Segur que trobàveu a faltar aquelles fotos super-super properes que la Tiffany tira de tant en quant. Doncs aquí tenim una alegre papamarieta xipriota en la seva rutina diària de pulular per les plantes a veure què troba.


Seguim amb la sèrie, jo sempre guardant l'esquena dels meus companys!


La cosa estava alta, i les vistes força tremendes.


Quan us parlava de vegetació curiosa em referia per exemple a aquest simpàtic arbre.


I vale que tampoc feia calor, però no esperàvem realment trobar-nos neu a la zona obaga de la muntanya. De fet, fins i tot hi ha una petita pista d'esquí, evidentment encara tancada a principis de desembre.


Per cert, que el cim-cim de la muntanya també és propietat britànica, i hi ténen una antena molt grossa amb forma de pilota de golf, tot destrossant sense pietat tota la bellesa de la resta. Per trapelles, no es mereixen ni una foto! Ale!

I lo bo de Xipre, una vegada més, és la varietat de terrenys que ens trobem en poc espai. La nostra següent parada és a Pafos, una de les destinacions probablement més conegudes a la illa. Per una banda, hi tenim restes arqueològiques rellevants, i per l'altra, una indústria turística al voltant d'hotels i bars de platja totalment desenvolupada. Vam arribar al vespre a fer un parell de birres, però al cap de no massa vam marxar en busca d'algun lloc triomfador per dormir, amb l'espina clavada de no haver-ho pogut fer la primera nit. I aquest cop, malgrat la foscor, ho vam aconseguir sense reserves, siguent, amb força seguretat, el lloc més espectacular en el que mai he dormit al cotxe. Helo aquí!


Acompanyat del cotxe, per cert, un Nissan Note nou que ens va anar més que bé. Un cop més, com a Hongria un any abans (només un any! Pues apa que no han passat coses, des de llavors!) vam utilitzar els serveis de www.economycarrentals.com, i una vegada més el resultat va ser d'allò més satisfactori, amb un lloguer molt barat i un cotxe nou i perfecte. Us el recomano totalment, si algun dia voleu llogar un cotxe.

La zona on ens trobàvem es diu Lara Beach, a la costa oest de Xipre, i és una franja de quilòmetres i quilòmetres totalment inexplotada. Tant, que quasi fa extrany de veure. Ni una sola casa, ni una sola violació de la naturalesa... al bell mig del mediterrani! Un cop més la resposta la trobem en els britànics. I aquest cop per raons extraoficials. Es veu que tradicionalment aquesta zona és la que utilitzaven per fer les seves pràctiques de tir, i si bé ara ja no l'administren legalment, la segueixen utilitzant pels mateixos objectius. Espero que, a mésa més, hi hagi una ordenança que digui que està prohibit edificar-hi, perquè reament la virginitat de la zona és remarcable.

Un parell d'exemples més:


Res, ni una casa, ni una ànima, ni res de res.


I entre pitos i flautes ja érem al nostre últim dia a Xipre, una destinació més que recomanable. I aquest dia el passaríem majoritàriament a Pafos, fent una mica de cultes i visitant les mostres arqueològiques que s'hi troben.

Per una banda, tenim el que anomenen les Tombes dels Reis, que són una sèrie de necròpolis del segle III o IV a.C. De fet no hi ha cap rei, enterrat aquí, sino pel que sembla famílies nobles amb sufucient capacitat econòmica per construir-se una tomba. Pels no tan aficionats a les runes, diríem que són majoritàriament runes, una mica d'aquest estil:


Però algunes de les tombes més destacades, excarvades a la roca, són realment meritòries. N'hi ha un parell, sobretot, totes dues amb un pati central envoltat de columnes, que imposaven lo seu.

I l'altra gran cosa, que a nosaltres ens va agradar més i que encara es troba en procés d'excavació, són els mosaics de Pafos.


Diverses cases, o les seves restes, es van excavar fa només 30 anys, en una zona, pràcticament al mig de Pafos i inexplicablement no construïda. El que van trobar són poques restes de parets i, sobretot, els terres de cada habitació plens d'espectaculats mosaics, construits amb pedretes minúscules i formant dibuixos extremadament colorits i ben conservats.

La millor de les cases, la de Dionisos, sota cobert, estava dissortadament tancada per treballs, però el que es veia a fora era igualment espectacular. A més, vam tenir la sort (?) de que plogués (a Xipre!) i els colors dels mosaics eren molt més vius amb l'aigua. De totes maneres, ja poden anar corrent a cobrir-los... no crec que sigui massa bo que plogui massa sovint, a sobre d'això.... o si?


Pafos també serà recordat per nosaltres per ser el lloc on hem pres el cafè més horrorós que mai hem pres. I és que el cafè a l'estil xipriota, nanos, és terrible. Els tios posen el cafè en un pot amb aigua, ho bulleixen tot junt, i ho posen en una tassa. I ja està. Et vas trobant tots els granets de cafè a la boca i té un gust horrible. Però vaja, que l'havíem de provar. Ja entenc però com és que no l'han exportat enlloc.

La última de les últimes de les parades d'interes, abans de dirigir-nos cap a Limassol a sopar i cap a l'aeroport a agafar l'avió ben de nit, va ser a la platja de Petra Tou Romiou. A part de ser bonica de per si, es considera aquest lloc, a la costa sud de Xipre, com el punt on la deesa Afrodita va emergir de les aigües en un torrent d'escuma i es va aparèixer entre els humans, per començar les seves destrosses amatòries. Suposo que si ets una deesa i pots triar on "néixer", aquesta platja no és un mal lloc. De de la carretera hi ha una sèrie de miradors perfectes, i realment no vam saber descobrir com coi baixar a baix. Però ja va fer el fet.


Com que som uns tios que pensem amb tot, vam arribar allà just al moment de la posta de sol. Posta contra el mar, que sempre és espectacular. El cel tenia la seva tela.


No ens estiguéssim pas de fer el pamplines, si en tenim una oportunitat!


I ja amb els últims rajos del dia, l'altre cantó de la platja. Fixeu-vos un cop més amb la falta d'urbanització de tota la zona. A Espanya ja tindríem blocs i blocs d'apartaments, a qualsevol lloc així. Que duri, doncs!


Doncs! Vam anar a sopar a Lemessos, al qual no li vam trobar massa massa interès, i directes a l'aeroport, on a les 12 de la nit ens esperava un avió amb destinació Kuwait. Qui hi va, a Kuwait? No és que ens faltéssin trastos, tampoc!


Això de Xipre ha resultat ser més llarg que cap altre! A veure si començaré a enrollar-me com sempre, malgrat ser foto-posts! Humm...

Fins aviat doncs, la següent entrega transcorrerà a la península aràbiga!