Nem Hàsia Casa XVII: Teletransportats a Salou

Esgotats els nostres dies a Ko Lanta, havíem de buscar un nou lloc per les nostres tropelías. I la Costa d'Andaman, a Tailàndia, n'ofereix molts, de llocs. Els nostres requisits eren 1) que no estigués excessivament desenvolupat; 2) que tingués platja; 3) que tingués bones comunicacions; 4) que estigués ben situat per accedir a d'altres illes i indrets que ens poguéssin interessar. I bé, després de fer una bona recerca, i tot amb els riscos d'escollir qualsevol cosa a priori, vam decidir estar-nos a la platja de Hat Noppharat Thara. Aquesta platja està just al costat d'Ao Nang, un dels pobles-resort més populars de Tailàndia. Amb aquesta decisió esperàvem, de nou a priori, poder gaudir dels avantatges en comunicacions i varietat d'Ao Nang, però amb la relativa isolació de no estar al mig del meollo. Això, com anirem veient, ho hem aconseguit a mitges, però vaja, que no ens podem queixar. Això si, si esperàvem ni tan sols remotament la tranquilitat de Ko Lanta, ja ens en podem anar oblidant.

Ao Nang està just al costat de la península de Rai Leh (que alguns anomenen Railay, però que com que el nom tailandès és més aviat el primer, doncs jo l'anomenaré així), on es troben algunes de les platges més conegudes i espectaculars de Tailàndia. Aquesta zona està una mica aïllada i només s'hi pot accedir (i sortir-ne) en barca, i en un principi vam considerar estar-nos aquí. Finalment ho vam descartar però, tot i que hi havia motius a favor i en contra.

Comencem doncs, i ja anirem desenvolupant el perquè i el com de tot plegat.

Per començar, tocava deixar Ko Lanta. La manera més pràctica, si no volíem tirar-nos tot el dia de viatge, era fer-ho amb els mateixos mitjans que havíem arribat. És a dir, en una minivan. I la nostra destinació seria Krabi, la capital de la província amb el mateix nom. Aquesta província és considerada la més guapa de tot el país, amb una costa increïble i centenars d'illes paradisíaques. Tant Ko Lanta com Noppharat Thara pertanyen a aquesta província. I la manera d'anar d'una a l'altra és a través d'aquesta capital, que de per si no té massa cosa.

He aquí la furgoneta, segurament el transport de turistes més habitual, i en molts casos més freqüents i no més cares que els autobusos.


Aquesta part del trajecte entre Ko Lanta i Krabi, d'unes dues hores, va transcórrer absolutament sense problemes. Un cop a Krabi un sawngtaew (furgoneta pick-up amb un parell de bancs al darrere, que fa rutes fixades i va agafant gent pel camí) ens va portar, també sense problemes, i amb una mica d'aire, fins a Noppharat Thara.


Des de Krabi a Noppharat Thara i a Ao Nang hi ha uns 30 quilòmetres, on ja vam començar a veure aquestes figures rocalloses que fan famoses aquesta província de Krabi. Són protagonistes de totes les fotos de platges i illes d'aquesta zona, però la veritat és que totes les rodalies n'estan plenes, d'aquestes parets calcàries verticals.


Quan finalment vam arribar a la platja de Noppharat Thara, a part de que fes un vespre no massa espectacular, vam descobrir ràpidament una cosa: que tot i estar-nos encara a la costa oest, aquí no tindríem exactament posta de sol sobre el mar. Una pena, però us estalviarà un post sencer :-) A la propera serà, tu.


Com és habitual, no teníem allotjament, i aquest cop (ens ha portat un mes i mig, pensar-hi!) vam tenir una bona idea: en comptes de carregar motxiles amunt i avall com burros d'hotel en hotel, vam deixar a en Jett al càrrec de tots els nostres trastos i, lliures d'un pes considerable, vam recercar una mica la zona. I, sembla fins i tot obvi, això ens va donar una agradable claretat de ment. Per començar, vam descobrir amb decepció com Tailàndia, i especialment aquelles zones més desenvolupades, són tristament cares. Bé, potser no són tan cares si arribes directament des d'Europa, però si que ho són si ja portes un viatge llarg i de pressupost limitat! El més barat que vam trobar és un tal Laughing Gecko, a 8 euros per nit (400 Baht). L'amic tenia uns bungalows de bambú absolutament descuidats, amb totxos al terra i petits forats a les parets, apartats de la platja i alineats al voltant d'una espècie de descampat horrorós. Quan li vaig comentar que teníem pensat estar-nos uns 10-12 dies, i que si ens podia oferir un millor preu, ens va dir amb certa suficiència que es clar que no, que el preu ja és més que millor. I quan li vam dir que bueno, que per aquest preu ens havíem estat a d'altres llocs bastant més apanyats, el paio se'ns va ofendre dient que la gent anava fins allà per l'atmosfera (l'atmosfera!!) i que segur que no trobaríem res d'igual, a tota la zona. I m'ho crec. I el tio era bastant arrogant, tot i que, i no m'extranya, no hi havia pràcticament ningú als seus ronyosos bungalows. Així que ja el podien donar pel cul. Pel poder que l'internet em dóna, aquí queda aquesta ressenya pel coneixement de tot el públic català interessat.

El fet, però, és que si que no hi havia res de més barat. Ara, per 10 euros (que no és cap regal) vam acabar trobant el pomposament anomenat Andaman Resort & Spa, que estava davant del mar i que va satisfer les nostres necessitats. I era infinitament més valuós pels diners que no pas el cony de Laughing Gecko.

L'entrada no és massa espectacular.


A la paret del davant, unes fotografies ensenyant les maravelles que estaves a punt de trobar-te un cop en creuéssis les portes, del "resort". Feliços turistes amb sospitosa moda norantera disfrutant de les bombolloses aigües del jacuzzi.


A l'hora de la veritat, però, el jacuzzi no era pel disfrute de l'acalorat turista, sino més aviat per la campant reproducció del resident capgròs. I el mateix passava amb el gimnàs i la sauna. El que passa és que, per poder dir-li resort, un hotel ha de disposar de certes facilitats, encara que no funcionin "del tot". Però vaja, suposo que si funcionéssim tampoc ens hagués sigut possible treure l'habitació per 10 euros.


He aquí l'entrada de la nostra habitació. Al davant hi ha un jardí molt agradable, amb el petit problema de que està infestat fins al cul de mosquits. Una mica d'Autan i tot solucionat. Sort que aquí el tema de la malària no es porta gaire.


De l'habitació no ens en podem queixar en absolut. Neta i amb un espaiós lavabo, i amb el luxe afegit d'una televisió. No és que ens importi massa, el fet de tenir televisió (a part de al Jett, que li encanta), però bé, ja que la tenim, doncs aprofitem-la, ja que la televisió, com tots sabem, és una infalible portadora de felicitat. La demostració en aquesta escena, on la Tiffany i en Jett plorant com un parell de ploraneres magdalenes tot veient el Fantasma de la Opera.


Però també la oportunitat, és clar, de donar un cop d'ull a la tele local. A part d'un interessant canal budista, la tele tailandesa és bastant semblant a la tele de tot el món, la qual cosa tampoc en diu gaire res de bo. Un exemple d'una espècie de programa de varietats amb travestis de pacotilla i bromes fàcils i picarones. Vamos, com qualsevol programa de TVE1 dels noranta.


També teníem tès i cafès infinits gratuïts al jardí...


I la companyia impagable d'en Coffee, un cadell de dos mesos i mig que és una monada i un encant fins que es posa plasta i comença a mossegar. La Tiffany, que és una gran fan del Sussurrador de Gossos, programa televisiu sobre educació canina que no sé si a les espanyes es veu, va tenir la ocasió de practicar-ne les ensenyances, amb èxit més que dubtós, tot s'ha de dir.


Però vaja, deixem estar l'hotel, que en aquesta ocasió, i al contrari d'altres, no hi hem passat gaire estona. La platja que teníem al davant es pot dividir clarament entre la meitat de Hat Noppharat Thara, al sud i la d'Ao Nang, més al nord. Les dues formen part de la mateixa badia, i les platges en si són semblants, però l'ambient que les acompanya no ho és tant. Per caminar d'una a altra, i al llarg de totes dues, un petit i força agradable passeig, amb el mar a una banda, la carretera a l'altra, i muntanyes pedragoses empinades sortint per tot arreu.


La platja no és de bon tros tan espectacular com les que vam veure a Ko Lanta o com les que veurem en excursionetes per les rodalies. Tot i així, però, tampoc està malament. La part d'Ao Nang, la veritat és que està força abarrotada. Ao Nang és patrimoni dels turistes de paquet de quinze dies, i té sensació de poble de platja global i impersonal com el que et podries trobar a qualsevol lloc. Tant podríem estar a Salou, a la Gold Coast o a Durban. I la platja, pues aixòs.


La part de la platja a Noppharat Thara és absolutament diferent en pràcticament tots els sentits. Un petit promontori en separa una de l'altra, però els nivells de desenvolupament, botiguetes, restaurants, gent i demés és absolutament espectacular, fins al punt de semblar dos llocs totalment independents. Aquesta és la solitària platja de Hat (que vol dir platja) Noppharat Thara.


El que no canvia, respecte Ko Lanta, són les aigües calmades (i cristal.lines, tot i que aquí no ho eren tant) del mar d'Andaman.


Aquest mar pertany, com sabeu, a l'Oceà Índic, que és molt calentet. Aquesta temperatura fa que sigui un hàbitat ideal per les meduses. No hem tingut la desgràcia de ser picats en cap moment, tot i que als nostres esnòrquellings n'hem vist unes quantes de petitones. I a la platja, més d'una i més de cinc portades aquí per les corrents. No sé on vaig llegir que la medusa es començava a utilitzar com a delicatessen culinària. Pues quin fàstic, què voleu que us digui.


A la platja, reptes.


Hem de donar-li un cop d'ull a aquestes parets impenetrables. Just al darrere d'aquest cap rocallós, situat a l'extrem sud d'Ao Nang, hi ha la península de Rai Leh, que veurem amb més detall als propers posts (si ens estem aquí 10 o 12 dies... imagineu-vos quants posts en podem treure!). El cap en si és prou espectacular.


I una altra menció especial per les moltes petites illetes de curioses formes i vertiginoses parets que poblen l'horitzó, i que són la signatura característica de la província de Krabi. Ja en vam veure algunes al post passat, en les excursionetes des de Ko Lanta, i més que en veurem.


Venint des de Ko Lanta i de la nostra amable i casolana platja de Klong Jaark, aquest Ao Nang / Noppharat, amb tanta gent i tantes coses ens va semblar una mica intragable en un primer moment. Però la veritat és que li hem acabat trobant la gràcia i agafant-li carinyo. No és que sigui lleig en absolut. Només és que tot és com molt més gros, i més enfeinat. Al final, ja us dic, i hem estat ben contents, aquí, també. Encara que això té truco, ja que la contentura la porta cadascú en ell mateix. Pues direm més aviat que hem portat la nostra contentura fins aquí.


Aquest és un d'aquells llocs on la marea pot fer estralls. Com que la platja té un pendent força poc pronunciat, quan la marea està baixa desenes de metres quden al descobert. Fixeu-vos per exemple en les dues illes darrere de la Tiffany a la foto anterior. Ara, pots caminar-hi tranquilament.


A Noppharat Thara guarden les longtails (aquestes barques lentes i sorolloses típiques de per aquí), a l'entrada d'una petita ria / claveguera (sospito, per la pudor que fa). I amb marea baixa, aquí no es mou ni déu.


Un detall.


A Àsia, veure micos saltironant per pobles i ciutats, és generalment força comú. I especialment macacs de cua llarga. I aquí també n'hi havien, per deliri dels turistes. Jo mai els havia vist a la platja, però, i no em pregunteu perquè però fan una escena una mica extranya.


Em pregunto quants turistes d'aquests encantats de donar-lis menjar als micos i que aquests se't pugin a sobre han hagut de ser tractats d'urgència d'una infecció galopant per mossegada o esgarrapada de mico. No m'agradaria aquí sonar a iaio ni res eh, jo només m'ho pregunto.


I em pregunto també fins a quin punt aquestes alimentades artificials són causants de pèrdua d'objectes de tot tipus a la platja. De fet ja us ho dic: en ténen pràcticament tota la culpa. Donant una petita volteta per la zona, vam trobar-hi unes ulleres de sol graduades que semblaven valer una pasta, per exemple. I és que els micos, que de tontos no en ténen un pèl, veuen perfectament que quan la gent vé treu el menjar de bosses o motxiles. Així que sàviament, proven a veure què hi ha a cada bossa o motxila que es troben. Em pregunto també quants enmalalteixen estúpidament per culpa d'ingestions impròpies...


A l'extrem nord final de la platja de Noppharat Thara (i la platja pot tenir fàcilment dos o tres quilòmetres), hi desemboca un riu. Allà és on aparquen la majoria de les longtails que no aparquen a la platja, o a la claveguera d'abans. És que n'hi ha moltes, de longtails. Aquesta localitat és bastant més escènica, però.


Què busca el turista mitjà quan va dues setmanes de vacances a Tailàndia i no es mou del resort o rodalies o fa alguna excursioneta per aquí i per allà? Ja us ho dic: platja, sol, roba barata (de les mateixes marques que a casa, o si més no que ho sembli) i alcohol barat. Això podria ser comú a qualsevol destinació platjívola asiàtica. A Tailàndia segurament hi podem afegir també aquestes dues: noies barates i massatges barats. Sobre les noies no n'he agafat experiència encara (tot i que ja n'anem i n'anirem parlant), però sobre els massatges si que us en puc dir quatre coses. Aquí tot déu fa massatges. I tot déu en rep. És tan barat, i els estàndards de qualitat són tant alts, que sembla absurd no fer-ho, la veritat.

Hi ha una zona davant la platja d'Ao Nang que és la factoria del massatge. Còmodament a l'ombra dels arbres, amb la brisa marina i el so de les onades, desenes de petits xiringuitos numerats ofereixen exactament els mateixos massatges als mateixos preus, i centenars de turistes van passant amb músculs masegats. Va ser una de les coses que no vam deixar passar.


I nosaltres vam anar al número 3, però la veritat és que al moment de la foto estava tristament buit, així que serà més representativa aquesta. La intimitat és nula i, en molts casos, la personalització també. Però tots els massatgistes saben el que es fan, i un massatge al costat del mar per 4 euros, què cony, és un gustasso.


En un moment donat d'exploració espontània vam descobrir que hi havia un caminet que tirava muntanya amunt a l'extrem sud de la platja d'Ao Nang (espero no fer-vos un lio, amb això de les platges). La podem veure al fons, per cert, aquesta platja. El camí era una mica rústic i empinat, però nosaltres, persones emprenedores i sense por, vam anar a veure què es coïa.


I el que es coïa era una cala excepcional, petita i pràcticament verge, només ocupada per un resort de mega-luxe, el Centara Grand Krabi. Si tenies la paciència de fer-te la caminada calurosa, la platja la podies utilitzar igual. I la cala no té res a envejar, possiblement al contrari, a les molt més famoses platges de Rai Leh.


Aquí tenim el resort i la cala, amb les parets que la separen del món, l'aigua excepcional i el truco de per què la platja estava tan neta: la bona senyora en primer plà es dedicava a anar-la escombrant i enretirant les ronyes portades pel mar. Així qualsevol. No sé quant deu valer, estar-se aquí, suposo que una pasta, però el lloc és impressionant. Estaria divertit, això d'anar a un resort de luxe, algun dia... m'estaré fent gran?


Tot i que les aigües són bastant poc profundes, en aquestes platges, sembla que el negoci de venda de flotadors va viento en popa!


No ho hem vist encara, i és una cosa més de viure que de veure, és clar, però creieu-me que aquest lloc estava infestat de turistes. I com a tal, també estava infestat de negocis tailandesos disposats a treure a aquests turistes fins l'últim baht. Una de les atraccions que s'anunciava més sorollosament és l'omnipresent boxa tailandesa. Una furgoneta anava anant amunt i avall sense parar anunciant les properes vetllades des dels megàfons, de manera que era impossible no enterar-se'n. I segueixo amb la idea de, potser, anar-hi algun dia, al muay thai, però no serà, segur, en algun cau de turistes com aquest. Com anar als toros a Lloret, vamos. I no és que mai hi hagi anat, eh!


Sempre és simpàtic trobar-te coses com aquestes, quan vas pel món, per exalçar els teus sentiments nostàlgico-patriòtics.


Varietat d'ofertes gastronòmiques és innegable que n'hi ha, la majoria d'elles, com no, destinades i dirigides als turistes. Nosaltres, és clar, ens vam encaminar principalment cap a les paradetes locals, normalment bastant més bones i barates. I déu n'hi dó la de forces que n'hi ha, i la de turistes que les utilitzaven. Aquí podem veure el contrast entre la línea de paradetes locals i la línea de cadenes internacionals, dominades per McDonalds, Subway, Starbucks i tota la pesca. I el McDonalds creieu-me que estava plè, i creieu-me també que no era gent que portava mesos a Tailàndia i ja estava avorrida de menjar tailandès.


I és que hi ha gent que, encara que vagi de viatge / vacances a un pais relativament exòtic amb la seva pròpia i excitant cuina i costums, prefereix consumir tots aquells productes als que ja està acostumat. I el que paga mana, tu, es clar! En un supermercat de la zona oferien aigua Evian (francesa) a 82 baht per ampolla (uns 1,7 euros). L'aigua de fabricació tailandesa val uns 15-20 baht, així que realment és ser una mica tiquis-miquis, el comprar l'Evian. I la gent la comprava, eh, que d'un dia per l'altre en faltaven una bona colla d'ampolles!


Les raons per les quals poso una certa foto rere una altra, de vegades, són una mica confoses. En aquest cas, però, són ben senzilles. Ja aque parlem d'aigua, doncs aquí va aigua: estem, encara, tot i que al final, en estació plujosa, i moltes de les tardes que vam passar per aquí van venir acompanyades d'unes gotetes més o menys violentes. Aquí tenim una bella fotografia d'un got d'aigua afectat per la pluja collindant, creant un interessant efecte.


I continuem amb els gots. A Tailàndia es veu força cafè, i generalment no és del tot dolent. A diferència de molts altres llocs, és comú veure-se'l amb gel (i llet, tot junt). I en aquest cas amb cara de samurai de còmic. Ves per on.


I continuant encara amb recipients plens de begudes... com de tropical és això de que et donguin un coco amb una palleta? És bastant comú en tots aquests paisos, i també ho era a la Índia, però com que no estic segur de que mai ho hagi explicat ni documentat, doncs aquí va. El coco, per cert, és un ingredient molt comú en la cuina tailandesa, i és present en tot tipus de curris i demés salsetes.


Un altre dels snacks favorits, de la població, són les crepes tailandeses. I això mateix són... una espècie de crepes, fregides i grasejades a volta i volta, i farcides de qualsevol cosa que decideixis. Lo normal, plàtan i xocolata, o barreja de vegetals. Les fan en paradetes portàtils, i n'hi ha moltes repartides per tot arreu, amb qualitats variables.


En un moment donat, en Jett va demanar (i aconseguir) un gelat. O em sembla que li vam oferir com a recompensa després de que fes alguna tediosa feina per nosaltres. No és important, de totes maneres. Lo important és que els colors del gelat coincidien perfectament amb els de la samarreta. I no crec que sigui tan fàcil.


Ja hem anat dient en vàries ocasions que aquesta costa oest de Tailàndia (així com la d'Indonèsia), va ser afectada profundament pel tsunami de cinc o sis anys enrere. I en més d'un lloc podem veure memorials i històries semblants relacionades. Algunes de gust dubtós. En aquest cas, una bona part del terreny adjacent a la platja estava invertit en aquest memorial, amb extranya forma de rusc d'abelles, i alguna simbologia, m'imagino, que jo no vaig acabar d'entendre.


I a dins, unes mans de nen envoltades per unes mans adultes, com dient... nano, si jo m'enfonso tu també. No em va acabar de convèncer, ja ho veieu.


Si hi ha una flor que la gent fa créixer en massa, als seus jardinets, són les orquídies. Si us creieu la simbologia traidora associada a aquestes flors, llavors segur que els tailandesos us resultaran poc de fiar. Seriosament però, i a risc de caure en injustes generalitzacions, els tailandesos, i sobretot aquells amb algo a fer amb el món dels negocis, me n'ofereixen de relativa, de confiança. Com a cultura, tenen la premisa de somriure i posar bona cara tota l'estona, encara que t'estiguin donant pel darrere. I ja en més d'una ocasió hem vist que aquests somriures no són en absolut sincers. D'aquí potser la devoció per les orquídies? Oh... Indonèsia... com t'anyorem!


En una ocasió, a la platja hi havia una serp. I es clar, el revuelo que aquest fet va organitzar entre els desvalguts turistes va ser d'escàndol. La gent li començava a tirar sorra sense massa raó, a apartar-se i a cridar histèricament. I la serp, la pobra, la més confosa de tots.


Seguint amb els animals, aquesta llagosta era grossa i colorida. I fotogènica. I ben poc tímida, estiguent-se tranquilament al mig del camí.


I què me'n dieu d'aquest colega? Es veu que de vegades te'n trobes, de gats amb un ull de cada color, però jo no en tenia pas el gust.


Com que acabo de descobrir que amb la de fotos que porto en aquest post, encara no n'hi ha cap on surti jo. Així que acabo de rebuscar aquesta que, si bé potser no demostra com d'encantador i sexualent atractiu sóc, serveix perfectament per exemplificar-me.


I oh, per acabar (amb aquest post, que no amb la nostra estança a Noppharat Thara, que com ja he dit durarà uns 10-12 dies), descobrir que, si bé la posta de sol no és estrictament sobre el mar, si que és força espectacular també. Per començar, les parets de la península de Railay s'il.luminen amb màgics colors.


I aquí el sol, en el seu camí de perdre's poc a poc rere les muntanyes, creant el seu pampalluguejant reflexe sobre el mar i les longtails aparcades després d'un llarg dia de portar gent amunt i avall.


Això de les postes de sol sobre el mar, un cop hi tens una mica l'experiència de veure-les dia si, dia també, agafen una nova dimensió de detall que no tenia pas present quan en veia una de tant en quant. El moment del rosa és excel.lent.


I acabem, doncs, amb el sol amagat rere les muntanyetes. Bona nit!


No hi ha fotos sobre la nit, a Ao Nang. I la veritat és que, després d'intentar-ho els primers dies, la cosa es va acabar limitant a unes cervesones comprades al super i begudes tranquilament al nostre pati. És un lloc molt turístic, però no necessàriament festiu.

Aquest primer post ha parlat íntegrament sobre Hat Noppharat Thara i Ao Nang. Al següent, hi veurem una mica les excursionetes a una bona colla d'illes properes d'aquelles que us cagareu a les calces. I encara dos posts més sortiran sobre aquesta colla de dies: un, sobre la meva excursioneta solitària a la supermeca turística de Phuket, on aniré a recollir a en Jaden, germà de la Tiffany, que ens acompanyarà durant el pròxim mes. L'altre, els últims dos o tres o quatre dies a Noppharat, ja siguent quatre a la companyia.

Pues eso, aquí us deixo fins la propera. Que serà aviat, que m'estic atrassant una mica!

Vinga salut!