El nostre plan és passar un parell més de nits aquí (que han acabat siguent tres), i continuar amb la nostra ruta. Hem estat, aquestes últimes tres setmanes, en diversos llocs de la costa d'Andaman, la que dóna a l'oest al sud de Tailàndia. Ara serà moment de canviar i passar a la costa del golf de Tailàndia, a l'est. Allà, entre d'altres belleses, hi ha tres illes molt conegudes: Ko Samui, Ko Pha-Ngan i Ko Tao. Per temes de temps, ens saltarem la més popular i coneguda de les tres, Ko Samui. Així que anirem directament cap a Ko Pha-Ngan, seu de la famosa Full Moon Party, la festa de platja més multitudinària del món, que cada mes, durant la lluna plena, congrega de 4000 a 8000 raveros d'arreu del món. Per sort o per desgràcia, arribarem a Ko Pha-Ngan uns pocs dies després, de la lluna plena, així que no en veurem pas, de festa. La illa en si, però, sembla excepcional.
A Ko Pha-Ngan esperem estar-nos-hi unes cinc nits, i seguidament saltarem a Ko Tao, la més petita d'aquestes tres illes i paraís submarinista. De fet, es veu que és el lloc més barat del món on treure's el certificat PADI, és a dir, la llicència de submarinisme. Aquest preu segueixen sent uns 200 euros, que ara mateix se'ns escapen una mica del pressupost.
I a Ko Tao esgotarem els nostres últims dies a la platja, que hauran durat pràcticament un mes. Des d'allà saltarem de nou a terra ferma i començarem l'etapa tailandeso-cultural del nostre viatge. Ara mateix us podem dir que tenim intenció de visitar Phetchaburi, Bangkok, Sukhotai i Chiang Mai. Però aquests plans canvien continuament, així que millor que ho aneu descobrint post a post.
Comencem amb aquest! Abans que res, una benvinguda com es mereix a en Jaden! Que ja va aparèixer una mica de refiló al post passat, però que no ha estat introduit pròpiament. Aquí el tenim "gaudint" d'un dels seus primers àpats tailandesos. Benvingut doncs!
Tot i que a Melbourne hi fa calor, durant aquesta època de l'any i, especialment, aquestes últimes setmanes han patit temperatures de més de 40 graus (els famosos incendis que tots heu vist a la tele van derivar d'això), la calor aquí és molt més humida i el pobre Jaden no ho ha passat massa bé durant aquests primers dies d'adaptació. Diuen que normalment necessites un parell de setmanes per aclimatar-te a la calor tropical. La prevenció és el primer pas!
Durant aquests dies extra vam bàsicament repetir els highlights dels dies anteriors, per tal de compartir-los amb el nostre nou company. I evidentment, per algú que no està acostumat, el gang de micos juganers a la platja n'és un de gran, de highlight.
Si a la foto anterior el mico anava en busca de qualsevol rampoina a la bossa d'en Jaden, aquí l'enganxem desmantelant un coco. No em cansaré de dir i comprovar com d'humans són, els micos, en totes les seves accions i expressions.
El que encara no havia vist mai era micos disfrutant de l'aigua com peixos. Serà potser que aquell dia feia especial calor, però estaven tots més temps en aquest bassal que fora. S'estaven un rato a dins, i de cop sortien tot esperitats, només per pujar ràpidament per la roca i saltar de nou, amb alguna pirueta, cap a l'aigua. El que us dic.
Molts dels turistes aquí congregats desitjaven més que res al món que els micos els pugéssin a sobre, donant oportunitat a úniques fotografies, i a testejar l'eficàcia de la teva vacuna contra el tètanus. Aquest no era el cas, però, d'aquesta pobra adolescent, que havia vingut fins aquí tota divina important-li tot un bledo. Ja se sap que, en aquesta vida, accidentalment et trobaràs sempre aquelles coses que posaran a prova la teva pesonalitat.
Un altre dels grans highlights, a Ao Nang, són els massatges barats. De fet, hi havia un lloc on, de 10 a 2 del migdia, feien descompte, i podies rebre un massatge d'una hora per 100 baht (2 euros). No fa falta dir que, un cop vam descobrir-ho, vam fins i tot repetir. El massatge tailandès és una mica bruto de vegades, i els que el donen, també.
A en Jett li escau més aquesta posada de cremetes a la cara. De fet, en Jett no havia rebut cap massatge fins aquests dies, i si bé a priori la idea no li feia cap gràcia, un cop en va rebre un el va descriure com a paradís. I les cremetes a la cara, ja no vegis.
I no només això, sino que quan acabes, et donen bufet lliure de tè i fruita per netejar el cos, o algo així. Per 2 euros, trobaràs poques coses que t'ofereixin més valor, em sembla a mi.
Evidentment, al ser un lloc abarrotat de turistes fa que també sigui un lloc abarrotat de botiguetes. Algunes són de souvenirs i/o productes tailandesos (de qualitat relativa, es clar). D'altres, la majoria, són d'objectes occidentals a preus barats. Exemples d'això són roba d'imitació (especialment Billabong i Diesel), sastres a mida, botigues de música inmenses i sorolloses (on vaig entrar a preguntar si tenien música tailandesa, i em van apuntar a una estanteria amb set (7!) cd's), i d'altres demés. Amb això introduïm doncs el tema de les compres. Temptats temptadíssims vam estar a comprar aquest espectacular cobrellit, que se'ns va ser ofert, es clar, en diferents colors. La reticència a haver-lo de carregar (i la coneixença de que quasi tot sembla maco, quan t'ho presenten) ens va privar de fer-ho. Però era guapo guapo!
De fet, no n'hem comprat pas masses de souvenirs, en el que portem de viatge. El que si que vam haver de comprar van ser unes noves xancletes per la Tiffany, ja que les anteriors se li van trencar. La decisió és cosa difícil, quan tens tal quantitat de xancletes per centímetre quadrat. Finalment, hi havia un model que es presentava amb tres impressions diferents: Billabong, Diesel i Tapa (!). I com que, tot i que barato i cutre, no estava del tot malament, vam acabar triant aquest, òbviament en versió Tapa. I és que refusem conscientment el ser homes anunci, especialment d'una marca que ni ens va ni ens vé o, pitjor encara, de la que no en tenim especial consideració. Si algo ha de ser de marca, que ho digui ben petit.
I finalment, l'altra cosa que farem serà visitar de nou, ara pel nostre propi peu, la península de Rai Leh. Havíem vingut aquí dos posts enrere formant part d'un tour, que no ens va donar massa temps de veure res, i el que vam veure ho vam fer enmig de centenars de persones més. Així que, com que anar i tornar d'aquí ens costa uns 4 euros per cap (has de venir amb barca, que triga uns 15-20 minuts), vam posposar-ho fins que vingués en Jaden. I aquí estem, doncs.
Arribant amb la barca, les capritxoses i amenaçadores formes de la natura se'ns fan presents. La pedra grossa, si no vaig errat, es diu Thaiwand Wall, i és una de les parets estrella pels escaladors.
Comentava l'altre dia la morfologia d'aquesta península de Rai Leh. Potser alguns ja ho haureu llegit, però pels altres, ho comento de nou. Si la cosa fa com una mica de cap, tenim West Rai Leh i East Rai Leh a banda i banda (no fa falta que us digui a quina banda, es clar), mentre Ao Phranang (la més famosa) està al mig. Tirant una mica cap a l'esquerra, hi ha Hat Ton Sai, que és on l'aglomeració d'allotjament per backpackers és. Vam considerar estar-nos aquí, en comptes de a Hat Noppharat Thara, com a base d'aquesta estança kràbica, però ho vam descartar al considerar que, per anar a qualsevol lloc (incloït les altres 3 platges) havíem d'agafar una barca, i la platja en si no és cap maravella. Bé doncs, me n'alegro que ho consideréssim així, perquè si bé els entorns són indubtablement espectaculars, la platja com a tal està plena de roques que la fan innedable, i el poc tros on no n'hi ha és el que utilitzen les longtails en massa. Oju, que la Lonely Planet diu que la platja no és per mirar-se-la massa, però no comenta en cap moment que és un rocallam, cosa que em sembla bastant bàsica. Serveixi aquest comentari doncs com a complement a la Lonely Planet!
Aquests són els quarters generals dels interessos escaladors a la península. Diuen que és un dels principals llocs al món on practicar aquest esport, gràcies a la gran quantitat de parets diferents que hi ha a l'abast de la mà. Aquí veiem a uns (novells) escaladors provant sort amb una de les parets.
Tornem a Ao Phranang, la que per molts és considerada millor platja de Tailàndia. L'altre cop que hi vam venir, si ho recordeu, era un dia ennuvolat, la marea estava alta (i la platja era absurdament estreta) i hi havia infinits turistes, amb lo que la impressió que ens va quedar no va ser la millor. I com que sabíem que segur que aquesta platja havia de donar per més, doncs i vam tornar. I oh, quina diferència! Abans que res, feia sol, que ja és tot un què! La gent que venia amb els tours o encara no havia arribat, o ja havia marxat, deixant només unes poques desenes de persones ocupant la, ara si, ampla platja amb marea mitja. No ens repetirem massa amb fotos de la platja, que ja vam posar dos posts enrere, i el que canviava era l'ambient i sensació, més que la imatge. En aquesta ocasió, el que hi havia era un grup cinematogràfic, gravant alguna peli o anunci (n'és un excel.lent escenari, per un anunci, segur).
Amb una mica més de detall... el que vam deduir és que l'escena anava de que alguns nàufrags agafats a troncs flotants anaven a parar a la vora. Vamos, tota una escena original. Com d'irreal és utilitzar la platja d'Ao Phranang, generalment abarrotadíssima, com a escenari d'illa deserta? Al cinema, ja ho diuen, tot és de mentida!
Al fons de l'acció hi podem veure una espècie de pedra amb forma de bolet. Aquí la veurem amb més detall, il.lustrant perfectament el procés que les pedres i parets d'aquesta zona han patit per formar-se. Com que la pedra és fàcilment erosionable, el constant contacte amb l'aigua se'n menja la base. Arribarà un punt, es clar, que aquesta base no podrà aguantar el pes, i si bé en aquest cas concret el que és probable que passi és que la base es trenqui i tota la pedra se'n vagi al garet, en el cas normal de pedres més grans, el que passa és que la part lateral es desprendrà i donarà lloc a una paret vertical a l'alçada de la base. M'explico, oi? Doncs au, aquí teniu la classe de geologia gratuïta.
Les aigües, com és habitual en aquesta costa d'Andaman, són netes, calmades, blaves blavèrrimes. En Jaden, amb la seva experimentació fotogràfica, va aconseguir treure aquesta brillant textura de les onades, i es mereix sens dubte un lloc en aquest post.
Des d'Ao Phranag pots seguir un caminet que et portarà fins a East Rai Leh, i des d'aquesta un altre fins a West Rai Leh. D'un lloc a l'altre no hi ha més de 5 minuts. I el primer caminet se les porta, escènic a més no poder i plè d'estalactites i racons espectaculars.
East Rai Leh és, al costat de Hat Ton Sai, l'altra oportunitat de dormir més o menys econòmicament a la zona, i com a tal també vam considerar la possibilitat d'estar-nos-hi. I un cop més vam estar contents d'haver-la descartat un cop li vam poder donar un cop d'ull a la platja i a la zona. L'escenari és de nou espectacular, però la platja no és tal: és més aviat un camp de mangroves (arbres amb arrels en el fang costaner), i durant la marea baixa es converteix en un perfecte camp fangós.
I la gent que utilitza aquesta "platja" com a punt de transport ha de ser llançada amb tractors fins a les llunyanes barques. Tot plegat, força lluny de ser cap paraïs tropical.
No només això, però. Molts dels mangroves originals han estat arrencats per fer pas als accessos per les barques o per oferir algunes "vistes". Això fa que l'aigua arribi pràcticament fins les cases. Aquest tipus de terreny, a més, és el criadero perfecte pels mosquits, que abundaven passionalment. I per si fos poc, sembla que la comunitat no es cuida gaire de mantenir la zona neta, i tot plegat tenia una pinta de suburbi pobre guarro que no podia amb ella. Una pena, la veritat, i me n'alegro que no ens haguem estat aquí.
Un cop cau el vespre, les imatges poden resultar fins i tot bucòliques, amb les barques atrapades al fang. Ara això si, bucòliques per una visita d'un dia, que no per estar-s'hi un parell de setmanes.
La última de les platges de la zona, i la última també que vam visitar, quan ja s'havia fet pràcticament fosc, va ser West Rai Leh. I la veritat és que va resultar la meva preferida del paquet. Amb força desenvolupament, però amb certa gràcia, no tan turística com Phranang, i amb un ambient força agradable i l'escenari espectacular de la península. Els hotels aquí són tots de nivell mig, així que no era una possibilitat estar-s'hi a llarg termini, però si que em va saber una mica de greu no poder-hi passar més estona. Des d'aquí tens la millor posta de sol des de Rai Leh, però com que som uns malandrins nosaltres vam arribar-hi quan ja s'estava acabant. Aquí ens teniu amb bona voluntat asseguts a la platja, amb ànsies fotogràfiques. Menys en Jett, que això de les postes de sol (i moltes d'altres coses) se li sua.
I aquí els últims moments, doncs, amb els quals ens despedim de Rai Leh fins la pròxima, que sincerament dubto que aparegui. Així que ens despedim de Rai Leh, adéu siau, amb la recomanació de que, si mai veniu per aquestes terres, no us en perdeu una visita abans de que el creixent desenvolupament ho destrossi. Reflexió aplicable, de fet, a la resta turístico-costanera de Tailàndia també.
Les longtails van des de Rai Leh fins a Ao Nang a totes hores del dia, i fins les 10 del vespre, així que no hem de patir per no tenir transport. El trajecte nocturn, però, va ser una mica aventurer, ja que la inmensa majoria de longtails no porten llums, així que és una mica un assumpte de sort que no te'n mengis cap altra.
Acabarem aquest post, com tants d'altres, amb algunes imatges crepuscolars. Per començar, aquí tenim la prova de que, quan arribem a Ko Pha-Ngan, serà massa tard per enganxar la Full Moon Party.
Què me'n dieu d'aquesta? Fantàstica fotografia! (està malament que jo ho digui, però ostres, ho és!)
I acabem amb els beneficis d'aquestes marees baixes tan llargues... queden bassals a la platja que produeixen magnífics reflexes.
I això és tot doncs, de bon matí comencem la ruta que ens acabarà portant a Ko Pha-Ngan. I és una d'aquelles de enbarcoenelefantentren, ja que haurem d'agafar un sawngtaew de Hat Noppharat Thara fins a Krabi, des d'allà un bus fins a Surat Thani, capital de la província on es troben les illes. Un altre bus ens portarà des de Surat Thani fins al lloc on embarcar el ferry. Després el ferry. Un cop a Ko Pha-Ngan, un altre sawngtaew ens portarà fins al poble més proper a la platja que volem anar. I com que la platja és una mica remota, encara caldrà agafar una barca (longtail) fins allà. Total, sis transports i 9 o 10 hores de viatge. Oh, la plàcida vida del viatger!
I això és això. Despedim doncs la costa oest de Tailàndia, amb les seves aigües cristal.lines, les seves postes de sol i les seves hordes de turistes. De fet però, esperem trobar-nos coses semblants a aquesta nova costa. Ja us ho explicarem!
Vinga doncs!
No comments:
Post a Comment