Saturday, March 07, 2009

Nem Hàsia Casa XV: Quan el sol cau a la costa oest

Us deixàvem al post passat introduint el pràcticament ridícul fet que, per cobrir els nostres 8 dies a Ko Lanta utilitzaríem fins a 3 posts, tots ells farcits de fotos i informació. Pensareu que, realment, no tinc res més a fer que escriure i publicar posts. Per sort, els propis posts em serveixen com a coartada i us ensenyen que, realment, si que tenim més coses a fer :-) El secret i el truc és que ens estem prenent les coses amb força calma, així que dóna una mica de temps per tot.


I més específicament, al post passat us deixàvem caminant cap al Moonwalk, el nostre xiringuito preferit de la platja de Klong Jaark, que és on hem residit durant aquesta setmana. Enmig del caos d'informació que he anat explicant, estic segur que en algun lloc dic que ens trobem a la costa oest de l'illa. I com sol passar a les costes oest de pràcticament a tot arreu, des d'aquí podem gaudir de les sempre espectaculars postes de sol al mar. I senyores i senyors, una setmana de postes de sol al mar donen per molta emotivitat i moltes, moltes fotos. Així que aquest post anirà dedicat a això... la caiguda del sol i la posterior nocturnitat.


I quin lloc millor per observar-la que asseguts a les tumbones del Moonwalk amb una Chang a la mà. La vida no dóna molt més que això.



I això de veure una posta de sol (i fixar-t'hi) cada dia, et fa veure fins a quin punt n'és, de diferent, una rere l'altra, i com en absolut te n'avorreixes. I en aquest post intentarem demostrar-ne les moltes vessants, amb el repte de no avorrir-vos :-)


Comencem!



Espero contagiar-vos de la meva indissimulada felicitat! Com que tot això de la felicitat és momentani, més val disfrutar-ho! Així que disfruteu-ho, gent!



Quan cau el sol no és només moment d'apalancar-se amb una birra (que aquí és, oh al.leluia, barata), sino que també és quan fa menys calor, i per tant és el moment ideal per fer aquells esforços físics impossibles en d'altres moments. Mentiré si dic que ho vaig fer cada dia, però aquestes platges mig buides són el lloc ideal per uns footings d'aquells de posar-se una mica en forma després d'un any a Austràlia remarcablement sedentari. En un d'ells, a més, vaig trobar unes claus perdudes, que aquí recupero amb cara i actitud de David Hasselhoff.



També és el moment on els partits de volei-platja ténen lloc, en actes de convivència entre locals i visitants. Lo bo de les postes de sol al mar no és tan sols la posta de sol en si, sino que la platja s'il.lumina com en cap altre moment del dia. Potser ja ho sabíeu, això, però jo us ho recordo.



Després dels esforços del córrer i del saltar, ara si que si que és el moment de la indulgència cervesera del capvespre.



Qualsevol lloc de la platja, i pràcticament de la costa oest de la illa, és un lloc perfecte per disfrutar aquesta posta de sol. El Moonwalk ofereix, però, les millors cadiretes i l'ambient més intimista. Això no vol dir però que ningú més ho hagi descobert. Sempre hi havia algú altre, incloït el doble d'en Tor.



I oh, el sol, quina cosa més simple, però quants de matisos que pot tenir...



I no sé qui s'ha inventat que una posta de sol, amb els seus exagerats colors i contrastos, és evocativa, però realment va donar en el clau, eh!



Sincerament, en algunes fotos hi poso comentaris per escriure alguna cosa, però em sembla a mi que no caldria posar-los.



I vulguis que no, així acabaria d'escriure el post més ràpid. Que bona falta que em fa, perquè encara en tinc un altre d'acumulat.



Havia vist postes de sol al mar, però em sembla que, siguent persona de costa est com sóc, mai m'hi havia banyat, durant una posta de sol al mar. I pardiez que és una escena i moment agradable. Sembla que tot de parelletes i families meloses també pensen el mateix.



Aquesta zona de Ko Lanta, i de fet Ko Lanta en general, té certa reputació de destinació per parelletes i families amb nens petits. I la veritat és que festa, el que se'n diu festa, n'hi ha ben poca. Certament, la majoria dels inquilins queien dins aquestes dues categories. Aquesta foto capvespral va ser entregada als seus protagonistes perquè passi a decorar les parets de casa seva. I és que em sembla una foto pare-filla brillant. El pare és un simpàtic i interessant (i guapot i pare encantador) germano-italià, l'Antonio, i la nena mona i princeseta és la Sienna. Salutacions des d'aquí!



En una d'aquestes sessions fotogràfiques la Tiffany va descobrir com tirar fotos en blanc i negre, cosa que li va produir una sincera satisfacció. Ja sé que deu ser fàcil, de descobrir-ho, però mira, a nosaltres fins ara no se'ns havia acudit buscar-ho.



Per una parelleta, l'epitomia del romanticisme deu ser certament l'estar asseguts a la platja, saborejant unes merescudes vacances escapant-te del fred germànic, i observant una lenta posta de sol. Quina cosa.



Observem aquestes quatre fotografies. La veritat és que la sèrie és inintencionada, i la vam descobrir només al revisar les fotos més tard. Entre la primera i la última hi ha uns vint minuts. Crec que demostren perfectament la màgia del moment que vull remarcar en un post d'aquestes característiques. Ja sé que m'emociono. Ai, deixeu-me en pau.






I la parelleta d'abans, a aquestes alçades, ja està proposant-se matrimoni i pensant en com de feliços seran asseguts al porxo de la casa que es compraran a la Costa del Sol quan es retirin, amb els seus néts corretejant al voltant quan visitin de vacances. Típic.



I llavors arriba aquell moment en que el cel s'il.lumina de les maneres més bizarres. Moment que dura un parell de minuts. Però ja te l'ha liada.



I què, quan tot agafa una tonalitat vermella opressiva sanguinolenta?



Durant la nostra estada, la majoria de postes de sol van tenir algun núvol a l'horitzó involucrat, així que normalment no vam poder veure l'enfonsament en si del sol al mar. Però això és lo bo d'estar-se 8 dies un rere l'altre mirant al mateix punt, que acabes veient una mica de tot. Incloïnt l'enfonsament a l'horitzó. Un dels fets naturals que més m'impressionen és quan pots veure el sol efectivament moure's, i anar enretirant-se poc a poc rere l'horizó. Cosa que et fa ser conscient de com la terra gira, i de com ho fa a certa velocitat, si t'hi fixes tota l'estona. Foto número 1 a les 18:33.



I foto número 2 a les 18:35.



I oh, quines més coses... també pots aprofitar la posta de sol pels teus propòsits estètics. En aquest cas la Tiffany rep una injecció d'inspiració divina directament al cerebel.



O potser tirar més cap al regne de les ombres, que segur que seran utilitzables en un futur proper a la web professional de la Tiffany, patheya.com.



Jo, de tot això, me'n ric. Ja us ho dic.



I bueno, un dia més d'aquests estressants que s'acaba. I un dia menys que falta per marxar... Humm... No és qüestió de posar-se tristos. Tot flueix, tot canvia i res és etern. Així que tot sigui benvingut! Aquestes il.luminàries celestials psicodèliques em posen filosòfic, ves.



I quan les llums naturals s'apaguen, és hora d'encendre'n les artificials. I en aquests racons de món, per sort, no tiren de florescents.



Al llarg de la platja hi ha, exactament, quatre restaurants, dos dels quals corresponen a bungalows. Al sud de tot hi ha un resort amb pinta de carillo, bastant aïllat i que sembla que fa la seva pròpia vida sense interactuar massa amb la resta. Curiós el fet que, des del seu racó, la posta de sol està tapada per les roques (e una d'aquelles situacions que et fa riure lleugerament per sota el nas). Els altres residents, però, anàvem anant d'un lloc a l'altre. I tots eren prou bons i tots tenien preus semblants (no gaire sorprenent, això). I tots ells ténen les taules just a la platja i estan decorats i il.luminats de forma perfectament atmosfèrica. Perquè deia una mica abans que tot flueix i que bla bla bla, però ara mateix, a mesura que escric aixòs des de la destinació posterior a Ko Lanta, la veritat és que la trobo a faltar una mica, jós, aquesta atmosfera...



Fora sentimentalismes però! És hora de posar-se les botes sense pietat!



La nostra cervesa habitual és la Chang, però la birra nacional tailandesa per excel.lència és la Singha. I la veritat és que està prou bona, i pots notar que és "de qualitat". El que passa és que té un gust molt lleuger, i li falta una mica de punch, comparat amb la Chang. Qüestió de gustos. Està molt bé, certament.



La vida nocturna, a Klong Jaark, es limita a quantes cervesones et puguis prendre als xiringuitos, i tot el tinglado, que va indefectiblement acompanyat de música chill-out, sol tancar cap allà a les 11 sigui quin sigui el dia de la setmana (està clar que, pel viatger, tots els dies són dissabte... o dimarts, depèn de com t'ho miris). En una ocasió fins i tot ens vam donar el luxasso de permetre'ns un cóctel (que val al voltant de 3 euros). Cóctel que és més maco que bo, i més bo que alcohòlic. Així que, si ha de dependre de mi, ens quedarem amb les birres. El que hem de provar també una hora o altra és el whisky tailandès, que sembla que és fort i brutillo com ell sol.



I com no, una vesprada en un xiringuito de platja no seria completa si, en algun moment, no t'aparegués el hippie de torn fent malabars amb foc. Cap despectisme, al contrari, amb el terme hippie de torn, eh! En aquest cas, el nano que solia portar el Moonwalk és el que de tant en quant saltava a fer les seves piruetes. I curiosament, a la que sortia canviava l'agradable música chill -out per algun èxit americà de tota la vida, com el tipiquíssim Hotel California, que em dóna la sensació que a Àsia es pensen que és l'himne de tot el món occidental.



Si a la foto anterior podíem veure una mica l'emplaçament, amb les ampolles de birra enceses com a il.luminació al voltant de les taules, aquesta segona és més convencional. S'ha de veure com és una de les coses més efectistes de fotografiar, això dels malabars amb foc.



I ja per tancar el tema, una mica de pal. I això és això.



Deixem doncs els malabars, però no deixem el foc. Quin element més fascinant, aquest el foc. I com que el foc il.lumina, dóna atmosfera, i a més a més espanta als mosquits, aquí el teníem força present a tot arreu.



I del foc passem a les brases, i així acabarem aquest post tant nocturn. Aquesta foto, per cert, podria servir de portada de qualsevol grup metaller cutre, o de contraportada de qualsevol de més seriós. Ja m'ho pensaré en com de cutres seran, els meus futurs grups metallers.



Així que, ves per on, ens les hem manegat per posar pràcticament una quarantena de fotos d'una (o moltes) postes de sol i el que la segueix. Quines coses. Almenys no m'he allargat massa amb el text, aquesta vegada!


Si heu llegit aquests dos últims posts, us haureu adonat que només parlo de la nostra vida a la platja de Klong Jaark, com si això fos lo únic que hem fet durant aquests 8 dies a Ko Lanta. Doncs bé, no és lo únic que hem fet, encara que força. Però per demostrar-vos que hi ha més coses, més enllà de la platja just davant de la nostra habitació, em reservo l'últim post d'aquestes mini-sèries, on explicaré aquelles petites excursionetes fora de les nostres fronteres.


I fins llavors, petonets i abraçades!!

2 comments:

Unknown said...

Albert!!! No s'hi val llegir posts sobre Ko Lanta i veure al facebook que ja ets a Phuket. Ens tens en asques.... tot i que ja suposo que això de Phuket no serà ni de bon tros el teu racó preferit del sud-est asiàtic :P
Res, que només volia que sabessis que et llegeixo, penso, sento i recordo i que no comento perquè això de la subscripció és tan còmode que mai entro al blog... jajaj però aquí estic :) a+, li vaig explicant puntualment al Dani que fas pq estigui enterao i segueixo veient els teus pares cada divendres al jazz (i segueixen igual :)).
En quant a mi, tot molt bé... treballant, sent politòloga i molt contenta :) les nenes bé, en lluís tb i he deixat el món de la nit (laboralment, s'enten :P) i ara puc dormir els divendres jajaj!
va, callo que ja semblo tu! un petó i fins aviat!!!

bert said...

Anna!
Ostres! M'has enganxat! Els posts venen amb cert delay, certament hem de confessar-ho! És que és molt més lent d'escriure i publicar un post que no pas una linea d'estatus al facebook!!
Phuket, ja t'ho adelanto, no ha sigut el meu racó preferit, ni de bon tros! Però escolta'm, per poder tenir racons preferits fa falta que en tinguis de no-preferits, així que ja està bé haver-la visitada i comprovat!
Això que dius d'en Dani vol dir que el gandulasso no el llegeix, el blog! Molt malament :-)
Me n'alegro molt de que sones contenta per tot el que m'expliques! Que així continuï!
Ens veiem aviat!!