Doncs ja hi som. La nostra sofrida exploració d'un mes per les platges i illes del sud de Tailàndia comença aquí mateix. Sentiments enfrontats ens envaeixen, a priori i a posteriori. Diuen que les platges i la vida marina de tota aquesta zona estan al nivell de les millors del món. A la vegada, com que tothom ja ho sap, això, i sembla que avui en dia tothom va a Tailàndia, el sobredesenvolupament i la ridícula profusió de turistes que ens hi trobarem poden extirpar-ne gran part de la màgia.
Així que tenim un mes per davant, i se'ns presenta un dilema (o diversos). On anar? Volem realment anar saltant d'illa a illa i de platja a platja cada tres o quatre dies? Això, a part de costar-nos un ull de la cara (oh amics, Tailàndia no sembla ser tant barat com d'altres països, especialment en tots aquells negocis on el turisme hi és involucrat), segur que no ajudaria massa a fer-nos sentir de vacances a la platgeta. Així que el que hem decidit és repartir el nostre mes en quatre llocs diferents, amb situacions més o menys convenients, i des d'allà fer el possible per descobrir les rodailes. A priori, aquests quatre llocs seran Ko Lanta i Ao Nang, a la costa oest, i Ko Pha Ngan i Ko Tao a la costa est.
I el primer d'ells, doncs, és Ko Lanta. Aquesta illa té certa reputació de calmada, i de no estar al primer cercle d'interès de la massa de turistes de 15 dies. Però a la vegada, tampoc no és en absolut cap desconeguda, i parts de l'illa estan realment desenvolupades. D'altres, de totes maneres, donen la refrescant impressió d'estar encara força aïllades. Molt em temo, però, que això no durarà gaire temps, i a mesura que les estrelles turístiques (Phuket, Krabi, Ko Samui,...) ja estan massa suades, la febre desenvolupadora es mou cap a aquest segon cercle. Tranquils, però, que encara hi ha tercers i quarts cercles d'illes i platges relativament verges i aïllades. Lo dolent és que 1) el transport fins a aquestes és sincerament car; 2) l'allotjament també és, o de massa nivell, amb lo qual car, o extremadament bàsic i igualment car; 3) et veus pràcticament abocat a haver de menjar sempre al teu hotel; i 4) amb tant d'aïllament convida bastant poc a moure's i ni tan sols visitar les rodalies.
Així que després de considerar tot això, hem acabat triant Ko Lanta.
Al post passat us deixàvem a Hat Yai. La manera més comuna per viatjar fins a Ko Lanta des d'aquí seria un bus fins a Krabi, i des d'allà un altre minibús, ferry, o minivan fins a Ko Lanta. Un cop mirat el mapa, però, te n'adones que no és necessàriament la manera més curta, d'arribar-hi, així que fent una miqueta d'experimentació, vam decidir agafar un bus cap a la intermitja ciutadeta de Trang. Aquest ha sigut el nostre primer bus ordinari a Tailàndia, i vam poder experimentar a les nostres pròpies carns com d'alta posen la tele amb karaoke. I com de conyàs són la inmensa majoria de cançons poperes tailandeses.
El canvi de marxes del bus, per cert, em gastava una fundeta feta per la iaia que tenia tela, també.
Com que això dels busos locals va a velocitats variables, vam arribar a Trang pràcticament a les 3. I més ens valia arribar a Ko Lanta (i al nostre hotel) abans que es fes fosc. Per solucionar això vam prendre dues mesures. La primera, agafar una minivan des de Trang directament fins a Ko Lanta. La manera més barata, però més llarga, seria amb dos busos locals i dos ferris. La minivan, un mode de transport certament popular a Tailàndia, ens incloïa els ferris i ens portaria directament fins a l'illa, per no molts més diners. La segona mesura seria trucar a un hotel que ens va semblar correcte a la guia per reservar una nit, en cas que arribéssim de fosc i sigués massa impràctic anar d'hotel a hotel a veure quin ens agradava més. A més a més, aquesta reserva va fer que els senyors de l'hotel (ho fan tots) enviéssin un cotxe a buscar-nos allà on el minivan ens havia de deixar. Així que, amb una trucadeta, tot arreglat.
La pena, però, va ser que no vam tenir ni tan sols mitja hora per donar-li un cop d'ull, a Trang. No és que hi hagués massa a fer, però diuen que el cafè local és especialment bò. Un altre dia serà.
A la minivan, per cert, n'hi diuen minivan però és una furgo com una casa.
Com us dic, per arribar a Ko Lanta des del continent cal que agafem dos ferris, tots dos molt curts. De fet, Ko Lanta és una illa (Ko vol dir illa), però està força a prop de la costa. Aquest és el port on vam agafar el primer ferry, que ja ens vé a ensenyar una mica les belleses que venim a veure per aquestes terres. No em pregunteu per què, però em recorda a certes zones de Noruega, en especial les Lofoten. I mira que trobaríem pocs llocs menys semblants, eh.
Des del continent agafem un curt ferry fins a Ko Lanta Noi, una illa intermitja, i des d'allà a Ko Lanta Yai, que és la nostra destinació final.
Aquestes minivans s'omplen amb una dotzena de persones: dues al costat del conductor, i tres files de tres al darrere. Si, com em va passar a mi, resulta que us toca el seient del darrere de tot, al cantó oposat de la porta, i ningú dels del davant té la pensada de sortir de la furgoneta durant el trajecte amb ferry, et veus atrapat a haver de veure el paisatge a través de la finestra tintada de la minivan. Lo que dóna per fotos interessants, però què voleu que us digui.
Sincerament, al desembarcar a Ko Lanta, i veure el panorama, se'ns va caure el món al terra: desenes i desenes d'hotels més aviat cutres alineats al llarg d'una platja inmensa, tot plè de merda a les parts del darrere, i una carretera normal i corrent resseguint-ho tot. I gent, molta gent caminant amunt i avall sense samarreta i amb una pinta tot plegat de poc atractiu que no vegis.
Per sort, la illa és força grossa (estem parlant d'uns 20 quilòmetres de llarg per 4 d'ample) i només la costa oest està desenvolupada. Nosaltres vam decidir, com no, estar-nos tant lluny com poguéssim del desastre que se'ns presentava davant dels ulls. Els Sunmoon Bungalows on teníem reservada la nit es trobàven a Ao Klong Jaark, la penúltima platja al sud de l'illa, a la costa oest i al cantó oposat d'on ens trobàvem. I un amable pick-up ens estava esperant per portar-nos-hi. I ben ràpid que hi vam marxar!
A mesura que vas tirant enllà, tot resseguint la costa oest de la illa, la carretera es va tornant estreta, fins que arriba un punt en que es converteix en un camí de carros. I, gràcies a déu, el desenvolupament desmesurat i, amb perdó, asquerosillo, de més al nord es converteix en una relativa i amable tranquilitat. I al cap de fàcilment 40 minuts de viatge saltarí i polsós, arribem a la nostra platja i als Sunmoon Bungalows.
Aquí el nostre bungalow, el de l'esquerre.
I en aquest bungalow hi vam passar la primera nit. I no estava pas malament. Per aquesta primera nit, però, vam pagar 600 Baht, que venen a ser 12 euros. Com que teníem previst passar una setmana, aquí, vam demanar un millor preu pels dies següents. Inexplicablement, els nanos del Sunmoon, que tristament semblaven molt orientats a la pela fàcil sense massa mires, van refusar cap mena de descompte. Així que vam donar una volta per la platja (que si que ens va convèncer plenament), i vam acabar als Klong Jaark Bungalows, que ens van oferir un apartamentet més gran, més net i més a prop de la platja per 400 Baht (8 euros). Així que aquí és on vam decidir passar els nostres següents 6 (o 7 dies). Us deixo endevinar quin és el nostre.
Aquí l'habitació per dins, amb el luxe afegit d'un llit extra pel Jett (que oh, s'agraeix!).
Sincerament, em va sorprendre una mica que la gent dels altres bungalows no volguéssin rebaixar el preu per una estança llarga. A l'hotel on estàs, en un lloc així, és on hi passes la majoria dels àpats, on hi possiblement llogaràs una motillo, hi reservaràs alguna excursió i hi faràs les rentadores. I renunciar a una setmana de tot això per quatre perras quan no tens el teu hotel plè ni de bon tros em sembla una mica curt de mires. Però vaja, ja s'ho faran.
Als Klong Jaark Bungalows, la veritat és que hi vam estar fantàsticament bé. Relax a punta pala, poca gent, i la que hi havia no gaire cridanera i de mentalitat semblant a la nostra, i tot a peu de platja. Aquí en podem veure una visió general, d'aquests Klong Jaark Bungalows, que recomano per qualsevol estada a Ko Lanta. Pel mateix preu, haguéssim pogut triar també un d'aquests bungalows de bambú més propers al mar, que són més atmosfèrics, però llargament més estrets i incòmodes. El nostre edifici està a uns 50 metres al darrere d'aquesta imatge.
I finalment, la platja, la nostra fidel companya durant aquesta setmana. Una platja que si bé no era espectacular com a entorn, tenia una sorra perfecta i unes aigües calmades, cristal.lines i de còmode profunditat. I com que la capacitat d'allotjament va per les 200 o 300 persones, teníem espai de sobres per tothom. Aquesta foto està tirada des del mateix lloc que l'anterior, girant-me 180 graus. Una rascada de panxa i demés estris d'aquelles que fan història està en perspectiva!
El restaurant vé amb gronxador rústic i reflexiu incorporat.
I amb nena filla de la mestressa incorporada. La nena és una monada, però era un monstre cridaner de cuidado. Fent una primera menció, els treballadors no eren necessàriament agradables, a part d'uns pocs. En parlarem més tard amb més detall, de les meves conclusions relatives a aquest tema. De moment ho deixarem amb l'encantadora i bobalicona cara de la Sue, entranyable banda sonora i visual de la nostra estada.
I per fer les delícies del gatú aficionado Jett, una bona colla de gats nets, ben alimentats, mansos i amigables, anaven donant voltes amunt i avall tot miolant melosament a veure què pescaven. I en Jett, tan feliç.
Pensareu de vegades que poso un ordre a les fotos una mica extrany. Si t'estàs en una platja durant una setmana, perquè no parles de la platja i expliques les petites tonterietes després? Pues mira, podria, però posar ordre a desenes de fotos perquè puguin tenir una certa línea argumental dóna per moltes possibilitats, i tot plegat està fet en la inspiració del moment, així que el que surt, pues surt.
Però si voleu platja, aquí teniu platja, home! Els seguidors més acèrrims (o aquells que hagueu estat a Austràlia) recordareu que temps enrere documentava que a moltes platges australianes hi ha centenars de petits cranquets fent foradets i boletes. Doncs tot i que a Austràlia els bitxos solen ser més grossos que a qualsevol altre lloc, no passa el mateix amb els crancs. O sino, jutjeu per la mida dels foradets.
Vale si... ja sé que això no era precisament platja. Aquí tenim, doncs. Les aigües del Mar d'Andaman, que formen part del calentet Oceà Indíc, i que banyen la costa oest de Tailàndia, són les més tranquil.les i cristal.lines que mai he vist. I estan dotades per tot arreu de barquetes escèniques i d'illes rocalloses de formes extranyes. I aquí en tenim una mica de les dues.
Remarcable sobretot és lo calmada que està l'aigua, que et dóna la sensació de vegades d'estar en una inmensa piscina amb barquetes.
Però per molt que estigui calmada i sembli inofensiva a simple vista, hem d'estar al tanto dels múltiples perills que ens assetxen (!!!) a cada cantonada. Què me'n dieu sino d'aquest home alga?
No són aigües per amants d'esports aquàtics gaire testosterònics. Ni hi ha onades, ni vent, ni tan sols hi deixen circular motos aquàtiques (alabat sigui el senyor!). Però pels fans de fer el mort, la cosa queda molt a la vora del paradís.
En d'altres platges tailandeses, com veurem més endavant, quan la marea és baixa (i de vegades també quan és alta) l'aigua és tan poc fonda que tens problemes en que t'arribi fins als genolls durant desenes de metres. Aquí som uns privilegiats, ja que en tot moment tenim fondàries ideals pel disfrute banyívol. Alegria.
No fa falta que diguem que en Jett és la reina del drama. Mireu sino la cara d'absoluta desesperació en resposta a un innocent atac de l'home alga.
Encara que tot va bé si acaba bé. Amb la calidesa de l'aigua, tots plegats ens vam passar hores i hores, de vegades seguides, gandulejant i empansint-nos al mar. Ja sé que no sentiu gaire pena per nosaltres.
I canviem de tema. Està bé, però, això d'agafar-se una mica de vacances del viatjar i recarregar una mica les bateries.
La platja era sobrevolada de tant en quant per uns aguilots força interessants, i de mida considerable. Desgraciadament mai els vam fotografiar, així que ens haurem de conformar amb aquests altres simpàtics ocellets, una mica menys espectaculars, però que també mereixen el seu lloc.
Quina va ser la nostra sorpresa quan, just al primer dia d'arribar, veiem aquest home als nostres bungalows. La seva semblança amb en Tor, l'avi d'en Jett, que ha compartit amb nosaltres alguns posts d'aquest blog, és força espectacular, especialment des d'aquest punt de vista. I no seria del tot extrany que fos ell, ja que tot sovint vé a Tailàndia. Si que seria extrany, però, que no ens hagués dit res, és clar. Tot i que no descartem, encara, que ho faci en un futur proper, en un moment d'excèntrica improvització d'aquests que té ell. Un cop va canviar la postura, l'home, ja no s'hi assemblava tant. Està clar que tampoc és un perfil massa rebuscat, un home calb amb barba blanca...
En aquesta zona ja no trobem la barreja de tailandesos i xinesos que hi havia a Hat Yai, així que, en conseqüència, el menjar és més genuïnament tailandès. El problema, però, és que en estar en un lloc relativament remot (que no ho és realment, però has d'accedir-hi mitjançant una llarga carretera de carros que no va gaire més lluny d'aquí), estàs una mica obligat a menjar als restaurants dels bungalows (el teu, o d'altres), tots ells bastant relaxats, però orientats als turistes i, evidentment, a doble de preu que a la ciutat. Que segueixen sent "només" 2 euros per plat, però canvia força dels 0,5 que pagàvem a Indonèsia (sniff sniff... Indonèsia...). L'autenticitat encara està per comprovar, però alguns plats són simples i deliciosos, com aquest Pad Thai (fideus amb vegetals, cacauets i suc de llima).
Serà per tranquilitzar els turistes, però la majoria dels ingredients sobre la taula són de marques occidentals... Maggi, Nestlé, Heinz (que fins i tot proveeix la molt tailandesa salsa dolça de xile)... no és que hi estigui massa d'acord, però ho accepto. Ara... és necessari que la sal vingui de Gran Bretanya?
Un dels grans símbols gastronòmics de la nostra estança platjívola tropical és, sens dubte, el maravellós batut de coco. La beguda ideal!
Moments de llatinisme n'hi va haver de sobres. La inmensa majoria dels viatgers que corrien per aquí eren, sobretot, alemanys, o sino, escandinaus. I la majoria, també, viatjaven per un temps considerable (més aviat mesos, i no setmanes). Això confirma la teoria de que el turista de quinze dies no es preocupa a arribar fins a aquí. I la meva actitud llatina, de grenyes descuidades, camisa oberta i pelo en pecho, segueix causant sensació allà on vaig. Em queda poc, però, d'aquest cuento, així que és qüestió d'aprofitar-ho mentre puc!
Fa més o menys un mes, mentre estàvem al Llac Toba, en Jett i jo vam escriure tots els països que poguéssim, a veure quants en sabíem. Al cap d'un mes, i gràcies a que ens trobàvem en una situació similarment relaxant, vam tornar-ho a fer, a veure si havíem millorat. En Jett, que és una mica aleatori, en va saber dir més o menys el mateix número, tot i que molts eren diferents. Jo en vaig dir uns quants més, pràcticament tots, i no em vaig descuidar ni Jamaica ni les Filipines, com el primer cop. Aquest cop va ser pitjor, però: em vaig deixar Japó. Pues si que anem bé.
Estem en un lloc majoritàriament orientat als turistes occidentals. De fet, no hi havia ni un sol turista local, i a la platja en si tampoc hi havia cases on hi visquéssin locals. Però tots els treballadors, no fa falta dir-ho, són tailandesos, i molts d'ells musulmans, en aquestes zones del sud. Llegeixis el que llegeixis, sigui la Lonely Planet, siguin els mapes editats localment, a tot arreu comenten una sèrie de línees a seguir per demostrar cert respecte als locals. I sincerament, qui no les coneix és perquè no sap llegir, o no llegeix res, o senzillament se li suda demostrar aquest respecte. Una de les òbvies és no posar els peus sobre les taules, cosa que, òbviament, no tothom sembla haver entès.
Però la més bàsica en aquesta zona és el tema de la mostra de segones quines parts del cos, i els llocs apropiats on fer-ho. Anem a pams. Els locals, evidentment, es banyen vestits de dalt a baix. Ningú demana que els turistes també ho facin, i ningú posa tampoc cap problema a que ho facin en bikini. Només demanen que, 1) les noies no facin top-less a la platja (cosa que moltes fan) i 2) quan surts de la platja et posis una samarreta (idealment que et cobreixi les espatlles i els genolls, però una samarreta qualsevol ja fa).
El fet és que la inmensa majoria dels turistes no en fan ni cas, d'aquestes recomanacions. Sé que molta gent deu pensar que quins paios, aquests tailandesos, que retrògrads que són, i que les nostres costums europees són sens dubte millors i que, què coi, que es fotin, que estic de vacances i faig el que vull. Doncs bé, a mi aquests punts de vista em semblen una mica bàrbars, la veritat, i tot i que no em fa res que les noies facin top-less a les platges occidentals (i que, per cert, sóc i seré asidu a platges nudistes), em sembla arrogant i fora de lloc el voler imposar les nostres costums aquí. I més si a tot arreu et diuen que, si us plau, no ho facis. No costa res el posar-te una samarreta quan surts de la platja, i segur que els locals ens mirarien amb millors ulls del que fan ara.
Perquè aquesta és una altra. Els locals, aquí, com comentàvem abans, no són necessàriament amigables. Una lleugera observació de les relacions clients-treballadors, però, ens va demostrar que molts turistes els tracten com a absoluts servents, considerant que, com que són d'un païs més pobre, no mereixen ni tan sols una mirada ni un si us plau ni un gràcies (ni parlar, es clar, d'aprendre a dir-ho en tailandès!). I no només això, sino que s'asseuen a la taula en bikini gotejant. I això, en una zona (encara) no excessivament turística! No em vull ni imaginar com serà durant les properes setmanes!
I els locals, es clar, per por a perdre el diner fàcil del turista, no s'atraveixen a dir-lis obertament als visitants com s'haurien de comportar. I tenim un cercle viciós que deriva en constant distanciament entre uns i d'altres. I que ells ens vegin com bastards arrogants que vénen a la seva terra amb un feix de bitllets per gastar-se egoïstament en busca d'un imaginari paraïs de quinze dies, ignorant vilment el fet de que hi ha gent que hi viu tot l'any, aquí, que veu turistes arrogants continuament un rere l'altre i que, curiosament, té costums diferents a les teves.
Ho hem parlat amb força gent, tot això, tant locals com visitants. I crec que és la nostra responsabilitat l'oferir molt més respecte que aquest, demostrant que el fet de gaudir d'una millor educació i cultura que ells ens serveix per alguna cosa més que per guanyar més diners.
La Tiffany ha escrit un interessant article que podeu veure aquí, sobre aquest tema, que va acompanyat d'aquesta il.lustrativa foto. La Tiffany en bikini disfrutant d'una refrescant i universal Coca-Cola perduda en el seu món de vacances tropicals, mentre la cambrera se la mira amb resignat escepticisme.
Pensem-hi tots, en això. I no oblidem que, allà on anem, som ambaixadors de la nostra cultura, el nostre païs i, fins i tot, la nostra "raça". I si n'estem orgullosos, dels nostres origens (com la majoria d'occidentals estem i estan) i, en conseqüència, volem que d'altra gent ens valori i ens respecti, com a individuals i com a col.lectiu, hem de mostar que valorem i respectem als individuals i als col.lectius. Tots sabem que la primera impressió d'un individual és molt i molt important per crear la nostra opinió generalitzada sobre un col.lectiu, així que la nostra actitud personal en cada moment és molt més important del que ens poguem pensar de vegades.
Ho sento pel rollaco, però crec que és important, i així ho aniré insistint periòdicament. Moltes gràcies. (clap clap clap)
Però bueno, dit això, fins i tot la respectuosa Tiffany es posarà una mica picantona quan arriba la nocturnitat... vulguis que no, de nit tots els gats son marrons, així que, qui ho notarà? (abans de que aquesta frase em destrossi tota la dissertació anterior, dir que és broma, eh, i que un cop a fora la vestimenta és 100% respectuosa... que hi ha gent de judici molt ràpid!! :-))
Per seguir relaxant tota aquesta conversació seriosa que segur que us ha deixat a tots una mica moixos, dir que no està tot perdut, i que també hi ha activitats d'agermanament, entre els locals i els visitants, com aquests partits de volei-platja que arrencaven rialles multiculturals, tot i que moltes vegades entre uns i altres tampoc ens parlàvem massa. No sortim a la foto perquè més d'un dia ens hi vam apuntar nosaltres mateixos, als partidillos, personalment demostrant la meva innata incapacitat per jugar a voleibol a un nivell mínimament acceptable.
I si, el paio que està al terra tot aixencarrat porta una samarreta del Barça, com podem veure aquí amb més detall. Abans que ens emocionem i ens comencem a donar copets a l'esquena de lo famosos i reconeguts que som arreu del món, dir que aquí molta gent porta samarretes de clubs futbolístics europeus, siguin el Barça, el Madrid, el Milan, l'Inter, i sobretot els britànics, amb menció especial, en aquest ordre, per Manchester Utd, Chelsea i Liverpool.
L'altre dia vaig llegir, però, en un diari de Malàisia perfectament independent, que un estudi va arribar a la conclusió que el Barça és el club europeu amb més seguidors arreu d'Europa, amb uns 45 milions, seguit pel Madrid, segon amb uns 40 i pocs, i una bona colla al darrere. Em temo, però, que són d'aquell tipus de seguidors que segueixen tres o quatre equips a la vegada... però escolta'm... no està malament, no?
Acabarem aquest post movent-nos a l'extrem oposat de la platja, lluny de tots els bungalows. Aquí, el Moonwalk és el xiringuito més atmosfèric a Ao Klong Jaark, i un dels nostres llocs preferits. Si en localitats anteriors vaig escriure-hi dos posts, ja que ens hi estàvem massa dies i teníem massa fotos, aquí, com que ens hi hem estat 8 nits, seré encara més exagerat: n'escriuré 3. I aquest xiringuito és el punt perfecte de transició entre els dos primers.
Paciència, doncs, i fins aviat!
No comments:
Post a Comment