Nem Hàsia Casa XVI: Una illa i quatre illes

Oh Albert, quins títols que poses, tio. La teva capacitat literària sense limits ens desconcerta, i en conseqüència no entenem què dius. No us preocupeu, amics fidels, cada cosa al seu moment revelarà el seu significat. Perquè així sigui, però, haureu de llegir pacientment el contingut d'aquest post. O, en el seu defecte, saber fins on saltar-vos. I com que no vull que ho feu, això segon, no us ho posaré fàcil.

El contexte: als dos posts anteriors hem vist com la nostra estança a la illa de Ko Lanta, a la qual ens hi estem per vuit dies, és bastant paradisíaca. I malgrat que la tentació va ser gran, i la nostra platja d'Ao Klong Jaark n'era absolutament propícia, no ens vam estar tirats a la bartola tota l'estona, només la majoria. Quan ens vam avorrir d'absurda relaxació o de veure postes de sol és quan vam tenir temps de donar un cop d'ull a, concèntricament, les rodalies de la nostra platja; la illa de Ko Lanta en general; i algunes illes collindants.

I d'això concretament és del que parlarem en aquest post. I ja us he explicat de què va el títol. Ale.

Comencem per just el nostre propi poble, que no és tal, però que, amb quatre cases a banda i banda de la carretera polsosa que arriba a la nostra platja, és lo més semblant que tenim. Un parell de restaurants (més barats i tan bons com els de la platja), un lloc on renten roba (força més barat que als hotels), i para de comptar. No té ni nom, i aquesta és la pinta que fa. És bàsic i remot, i exactament això és el que buscàvem.


Just rere aquest "poble", illa endins en direcció oposada a la platja i a una mitja hora caminant es veu que hi ha una cascada que no està malament. Dic que es veu perquè nosaltres, per aquelles coses de la vida, mai vam trobar el moment d'anar-hi, una hora perquè feia massa calor o l'altra perquè ara quin pal, amb lo còmodament apalancats que estem. Que dura la vida del viatger, eh?

El que si que vam visitar van ser les dues platges al costat de la nostra. En aquesta zona de la illa el terreny és força muntanyós, i per anar de cala a cala has de pujar i baixar pendents relativament elevades. A veure, que no deixen de ser uns centenars de metres, però cansa, quan un està en mode gos.

Ja us dic des d'ara que la nostra platja d'Ao Klong Jaark és, després d'haver-ne visitat unes quantes, la millor de l'illa pel meu gust, amb la mida i el desenvolupament ideal. Si alguna li ha de fer ombra, és la següent al nord. Es diu Ao Nui (Ao vol dir badia, ho he comentat això?) i lo bo que té és que no té cap desenvolupament en absolut. L'accés és mitjançant una lleugera escalada per les roques, de manera que manté a la majoria de gent apartada. I per això gairebé mai no hi havia ni déu. Gran platja, certament, però al tenir-ne una de ja molt bona a pocs metres, feia una mica de pal haver de fer la caminata de 15 minuts fins aquesta, així que no hi vam anar tant com es mereixeria.


Més al sud només hi ha una altra platja, l'última de la costa oest de Ko Lanta. Es diu Ao Mai Pai i la veritat, és una mica una ronya. A veure, no és una ronya absolutament, però és més llarga, menys escènica, molt més bruta, i molt plena de roques, de manera que tens una platja més grossa, però amb menys zona "aprofitable". Especial decepció va ser veure lo poc que els bungalows d'aquí (no més de dos o tres complexos) la cuidaven, i munts de ronya com aquest eren desgraciadament normals. Una raó de més per valorar la nostra, de platja, i els nostres amables i ecològics resorts.


Aquí només hi vam venir un cop. Oju que la platja no estava malament, en si, però era pitjor que d'altres a Ko Lanta, especialment la nostra. El que si que hi vam veure va ser el millor jugador de freesbee del món. No us ho dic en conya, em va deixar absolutament bocabadat, fent tot tipus de piruetes i llançant el freesbee amb els efectes més surrealistes. I això que el paio no en té pas pinta, d'heroi del freesbee, però estic segur que si busqueu fotos de campions d'aquest esport, aquest ha de sortir. Fijo.


La costa oest del sud de Tailàndia és la principal zona turística del pais. També va ser la zona que més afectada pel tsunami de l'any 2003, que es va originar vora la costa de Sumatra i del que tots en vam sentir a parlar en el seu moment. La majoria de la zona, incloïnt els famosos Phuket, Krabi o Ko Phi Phi, va ser parcial o totalment devastada, encara que ara sembla pràcticament tot de nou construit i en plè funcionament. Això dels tsunamis no passa cada dia (l'anterior va ser uns 100 anys enrere), però com és típic just després de que passi, tot està plè de plans d'evacuació. Encara que siguin tan bàsics com "si vé una onada molt grossa, corre muntanya amunt".


Caminant no hi havia realment res més explorable des de la nostra platja, a no ser que fóssim tios plens d'energia i amb ganes de caminar, cosa que, aquesta vegada, no era pas així. Així que vam fer el que ja havíem fet en d'altres llocs abans, i el que sembla fer tothom aquí, i vam llogar una motocicleta per explorar la illa una mica exhaustivament. Els preus es mantenen a 4 euros per dia (el mateix que a Indonèsia), amb lo que converteixen la flexible moto en el medi de transport més pràctic i econòmic pels nostres propòsits.

I com a experts moteros asiàtics ocasionals que ja som a aquestes alçades, ens vam llançar a la carretera plens d'actitud.


Actitud més que sensible, a la vegada. La pinta de Rambo té tant a veure amb actitud com amb mantenir la molta pols de la carretera fora dels orificis bucals i nasals. Perquè els cascs que ens van donar, si bé cascs, tenien pinta de no ser massa protectors. I la moto, per cert, és la més vella i cutre que hem tingut de moment. Però funcionava perfectament, que ja és el que és.


Però vaja, que no és per mostrar actitud que vam pillar la motillo, sino per donar-li un cop d'ull a la illa. Experimentant una mica vam veure que seria impossible donar tota la volta, ja que Ko Lanta és més gran del que et puguis imaginar, i circular-hi tampoc és tant ràpid. Sàviament vam decidir obviar la part més al nord, la més desenvolupada, que tan mala impressió ens va causar a la nostra arribada. Així doncs ens vam centrar en la meitat sud, deixant com és habitual a en Jett a casa al mando de tot tipus d'equips multimèdia.

A mesura que et vas apartant de la punta sud, la carretera és asfaltada i la costa es torna menys rocallosa i abrupta. Les platges són doncs més amples, llargues i, perquè no dir-ho, avorridotes. Un terme mig és aquí, amb unes roquetes i unes barques de cua llarga (longtails, en diuen, i són la barca per excel.lència en aquestes aigües).


Una mica més al nord (el més al nord que vam arribar) tenim la platja principal de Ko Lanta, Phra-Ae, que vol dir "Platja Llarga". I a fè que és llarga. Amb algunes roquetes pel mig, però l'ambient aquí és absolutament diferent, molt menys acollidor i amb molta més gent. Hi ha gustos per tot, de totes maneres. Ara, si us plantegeu anar a Ko Lanta, penseu també en quina zona us voleu basar, perquè la vostra experiència en un lloc o en un altre serà absolutament diferent.

La platja de Phra-Ae:


Si la illa, de llarg, pot fàcilment tenir una vinticinquena de quilòmetres, d'ample només en té cinc i gràcies. Una serralada la travessa, més o menys, de dalt a baix, i al punt més alt (que tampoc és gaire alt) hi tens un mirador on veure la costa est i la badia que tot plegat forma amb la Tailàndia continental. Perquè ja us dic que això és una illa però està separada per un canal de l'amplada d'un riu, amb terra ferma.


Una nova visió d'aquesta badia, ara des de nivell de mar. Tot molt serè i plè de petites illetes. I el que veiem al fons és, com us dic, la costa oest de Tailàndia.


En aquesta costa est de Ko Lanta no hi ha pràcticament gens desenvolupament turístic. És extrany perquè sembla una espècie de pacte per reservar la costa oest pels turistes i la costa est pels locals. Aquí no tens posta de sol, però tens una certa sensació de serenor, tranquilitat i soledat (falsa soledat, que aquí tot quisqui lloga una moto i la carretera anava pleníssima).

Un parell de visions d'aquesta costa est, amb les seves inevitables illetes just al davant.


I aquesta gent segur que ni n'és conscient, de lo bellíssim que és tot, aquí.


En un xiringuito de carretera, un exemple de diccionari del binomi "bona elecció / mala elecció". Era un dia calurós, i per trencar la nostra suada ruta motorística, vam decidir parar a prendre algo. El senyor del bar ens va dir que en aquell moment no tenien electricitat (això no serà rellevant, em sembla, però jo ho dic igual). Després de pensar-m'ho una curta miqueta, vaig demanar un refrescant batut/granitzat (batut sense llet... shake... més aviat granitzat, però sense tant de gel) de síndria, el qual em veieu disfrutar aquí amb trapella deliri.


La Tiffany, mentrestant, fent gala dels seus orígens britànics, va decidir demanar un tè, que li van portar tebi i decididament no massa bebible. El que està clar és que no era moment de demanar-se un tè, i fins i tot ella hi va estar d'acord, a posteriori. Aquestes petites coses semblen petites coses, però estic segur que influenciaran una bona quantitat de decisions futures.


A la costa est de Ko Lanta també hi trobem el primer assentament que hi va haver a l'illa, i que encara ara n'és el "poble" més gran (si no contem com a poble els quilòmetres i quilòmetres de desenvolupament turístic). Ban Ko Lanta (literalment, el poble de Ko Lanta) és un poblet majoritàriament pescador i majoritàriament habitat per tailandesos que suposa un refrescant respir de tot el turisme que envaeix la major part de la illa. No és gaire gran, i és més aviat un carrer llarg amb tot de petites cases a banda i banda, resseguint la costa.


I les cases del cantó dret a la foto d'abans estan construïdes sobre el mar. Quan la marea està baixa, aquesta n'és la imatge. I quan està alta, doncs ja us ho podeu imaginar. És un poblet interessant i atmosfèric, i aquí hi hem menjat el millor menjar tailandès fins ara, en una espècie de garatge sense cap senyal en anglès amb una senyora que no en parlava una paraula però cuinava de puta mare.


Al mig del poble, l'inevitable foto monumental del rei, la reina, i tota la familia. En aquest cas no ens concentrarem amb ells, sino amb els singulars i no massa imposants guardians, un de blau i un de rosa.


Aquestes longtails són excepcionalment fotogèniques. Això vol dir que les veureu en una bona colla de fotos, durant els propers posts.


Hem parlat ja en diverses ocasions de la manca de respecte dels turistes cara a les costums dels tailandesos. Ho seguiré fent. Recordem que bikinis i banyadors no són ben rebuts fora dels límits de la platja, i els locals et demanen (no cara a cara, però ho pots veure escrit a tot arreu per poc que miris) que et cobreixis un cop en surts. Veure la típica parella musculita amb el noi sense samarreta i la noia amb minúsucul bikini i la faldilla més curta possible, amb moto al voltant de l'illa (fora de les platges, i dins dels assentaments locals) és una visió de lo més comuna. I no és que m'hagi tornat hiper-decent i em vulgui postular com a adalid de la moralitat, però això només demostra ignorància o arrogància.


I la Tiffany demostrant que, per ser una bomba sexual no és necessari mostrar un centímetre de més.


Un dels costums més costumaris i populars, en aquest pais, i possiblement l'esport nacional, és la boxa tailandesa (Muay Thai, en tailandès), que no es practica enlloc més (que jo sàpiga) que a Tailàndia. Encara estem pensant si hi volem assistir o no, a una vetllada, ja que la veritat és que no sóc massa afeccionat a aquest tipus d'esports, però podria ser una experiència interessant tenint en compte el seguiment massiu que té per aquí. Un cop a Bangkok ho decidirem. Però per tot arreu hi ha combats i cartells anunciatius. Aquí en veiem un. No sé si us podeu fixar amb la colla de nois que apareixen a la línea de sota. No sembla que tinguin més de 12 anys. I es foten unes hòsties que tela.


Aquesta va ser la nostra experiència al voltant de l'illa. No és tot el que hi ha, però tot el que és, hi és (hummm... quina extranya variant de la frase, no, aquesta?). Sincerament, ens vam prendre la nostra estada amb moolta calma (hi convida certament), així que no vam fer tot el turisme que haguéssim pogut. Whatever.

Des de Ko Lanta, com des de la majoria d'enclavaments turístics, s'ofereixen una generosa sèrie d'excursions amb barca per visitar totes aquelles maravelles que doten el mar de per aquí. De fet, una de les raons per les quals vam escollir estar-nos a Ko Lanta, a part de Ko Lanta mateix, és perquè des d'aquí podem visitar algunes de les illes del sud de Tailàndia, illes que queden massa lluny de properes bases. En aquesta costa oest, podem dir que hi ha 5 províncies principals. De sud a nord són Satun (amb les illes del parc nacional de Tarutao, que dissortadament ens saltarem), Trang, Krabi (on Ko Lanta o Ko Phi Phi es troben), Phuket i PhangNga (que em sembla que també ens haurem de saltar). La majoria del temps i dedicació, en aquesta costa, la dedicarem a la província de Krabi, que és la que té més atractius. Així que des de Ko Lanta, vam decidir fer una petita volteta per les illes de la província de Trang. Com que Ko Lanta és al límit sud de Krabi, aquestes illes no queden massa lluny.

El tour està titulat "4 islands", i cobrirà les illes de Ko Ngai i Ko Muk, i els illots (!) de Ko Chuek i Ko Ma. Aquest tour s'ofereix en iot (speedboat) o en longtail. Aquesta última opció és més econòmica, i va semblar també més atmosfèrica. La Tiffany, al veure que el programa del dia semblava una mica apretat, va decidir baixar-se i quedar-se ronsejant a la platja (que sembla que no n'havia tingut prou), així que, com d'altres vegades, vaig ser jo qui va representar la tropa en aquesta excursió.

De bon matí, la barca va venir amablement a recollir-nos a la nostra pròpia platja, i cap allà que ens vam encaminar.


Abans de deixar els límits de Ko Lanta, el cap del sud de tot de la illa, que no havíem vist des de terra. Una interessant roca amb un far.


Aquestes longtails són lentes i sorolloses, i infinites quantitats d'aigua salten a bord mentre anem sortejant les onades. És força divertit. Les quatre illes que visitarem estan força a prop unes de les altres, però porta una bona estona arribar-hi des de Ko Lanta. Quan portàvem una mitja hora de trajecte, el motor de la barca va començar a gemegar i, per la nostra sorpresa, va deixar de funcionar. I ens vam quedar tot tirats al mig del mar.

Com que els dos nois tailandesos que portaven la barca no parlaven una paraula d'anglès, no vam ser capaços d'entendre què passava o, el que és més important, que passaria a partir d'ara. El nano es va apalancar tranquilament com esperant que passés alguna cosa. I si bé és agradable anar navegant amb aquesta barca, i les aigües per aquí estan força calmades, un cop parats al mig del mar la cosa es balanceja força. Dues de les noies de la nostra barca van tenir un sorollós atac de vomitera que va ajudar a incrementar el drama de la situació. Cosa que el noi va ignorar absolutament, és clar.


Al cap d'una estona de tensió, una altra longtail plena de faràngs com nosaltres (faràng vol dir extranger, en tailandès... o jo més aviat ho traduiria com a guiri, amb un lleuger aire de passarell) se'ns va aproximar pel darrere i, després d'intercanviar unes paraules, els respectius conductors van lligar una corda d'una a l'altra i a poc a poc vam ser remolcats per la barca salvadora. Una interessant experiència.


I ens vam dirigir cap a la illa més propera, que va resultar ser Ko Ngai. Aquesta illa havia de ser (i serà) la última de les quatre que visitarem, però per circumstàncies especials vam haver de fer-hi una parada d'emergència. I la illa va resultar ser un autèntic paradís d'aigües de postal i bungalows de somni.

Per cert que aquí podeu veure el perquè es diuen longtails, aquestes barques. La barra de direcció és com una cua llarga al darrere. Tot té el seu significat, aquí.


Va resultar que l'altra barca també es disposava a fer el mateix tour de les 4 illes que nosaltres, així que es va decidir que els ocupants de la nostra barca transbordéssim a l'altra. I sort que estàvem de vacances i de bon humor, perquè la veritat és que vam resultar estar tots una mica apretats.


Tinc ben poques fotos fins que vam tornar a Ko Ngai a la tarda. I això és perquè vaig estar moll la majoria de la resta del temps. A Ko Chuek i Ko Ma hi vam parar a fer snòrquelling. Totes dues eren pedrotes grosses que sortien de l'aigua, i l'snòrquelling, la veritat, és que podria ser millor. La majoria del corall estava destrossat, ja que quan les barques arriben deixen anar l'àncora i que caigui on vulgui. Si el corall és extremadament delicat, i només amb tocar-lo pot morir, imagineu-vos a cops d'àncora.


I només arribar, sospitosament, centenars de peixos es van acumular al costat de la barca, senyal inequívoca que se'ls alimenta des de les barques, algo no necessàriament ecològic, recomanable o sostenible. Els dos llocs eren del pal, i si bé vam veure-hi una mica de corall i alguns peixets de colors (i algunes meduses) tampoc és que fóssin fantàstics. Aquí els peixets quan vam arribar.


Ens vam parar també a Ko Muk. Aquesta va ser una parada interessant. Aquí hi ha una llacuna a l'interior de la illa a la qual només hi pots arribar després de nedar uns pocs centenars de metres per una cova excepcionalment fosca. Lo especial de la cosa, més que la llacuna en si, que sembla el cràter d'un volcà, amb altíssimes parets que l'envolten i una atractiva petita platgeta, és la manera d'arribar-hi. Això de nedar en la foscor és força aventurer, i a ambdós extrems de la cova (que fa una espècie de forma d'S), la llum impactant l'aigua fa que aquesta adquireixi un color esmeralda que, al ser lo únic que veus, és bastant espectacular. D'aquí que la cova es digui Emerald Cave (Tham Morakot en tailandès).

El cantó dolent de la cosa és que aquesta cova, es clar, forma part de molts tours, i tant la cova com la llacuna estaven abarrotades de gent. A més, al nedar en la foscor, o ho feies a l'estil gosset, o li donaves cops de peu i de braços a tot quisqui al voltant. A la llacuna, a més a més, ens hi vam trobar un grup escolar d'un centenar de persones bastant escandaloses. Però vaja, que em va semblar una parada interessant.

No fa falta dir que, com que vam haver de nedar-hi, no em vaig poder endur la càmera, i per això no en tenim fotos, del lloc aquest.

La última parada de les quatre illes va ser a Ko Ngai, una illa d'aquelles que et fa caure la boca al terra i et fa pensar en un inminent canvi de residència. Aquí és on vam dinar (inclòs al tour, tot per 14 euros... que no és cap regal, em sembla a mi) i on, teòricament, tindríem temps per apalancar-nos i veure passar el temps sospir rere sospir. Però tot el temps que havíem perdut pel matí siguent remolcats i canviant de barca el vam haver de treure d'algun lloc. I va ser d'aquí. No vam estar-nos-hi més d'una hora, incloent dinar, i realment va semblar molt, molt poc.

Aquí tres fotos sense comentaris, però que valen més que tots elles. Aigües excepcionalíssimament clares. I no sé els bungalows aquí quan deurien valdre. Però semba un lloc excepcional per una escapada tropical relaxant. Sospir.




I aquest va ser el tour del dia. Em va deixar una mica a mitges... la cova i aquesta última platja eren genials, però l'snòrquelling no va ser massa gran cosa (especialment com a conseqüència d'anys i anys de poca consideració dels locals). I tot plegat, com que la barca anava força lenta, va donar la sensació d'estar una mica apretujat. Però vaja, que va ser globalment interessant.

Perquè no acabem amb tot massa bonic, dir que els paquets de tabac, aquí, ensenyen fotos absolutament desagradables. Especial menció per la del paio tirant-li tot el fum a la cara del nen, i el nen amb expressió de què fas tio que m'estàs matant. Per cert, aquí tampoc hi fuma moltíssima gent.


Aquí s'acaba la nostra estada a Ko Lanta. Han sigut 8 dies, la veritat, molt agradables. Molt em temo que no trobarem la tranquilitat que hem trobat aquí amb massa facilitat, i amb aquesta sensació de "segur que fem bé de marxar" vam deixar enrere la illa.

Els plans inmediats són els següents: buscant una segona base a la costa d'Andaman hem acabat decidint-nos per la sembla ser que relativament tranqui.la platja de Hat Noppharat Thara. Si bé la platja no és cap destinació especial per si mateixa, si que està situada força convenientment perquè ens serveixi com a base. Just al costat hi ha el poble-resort d'Ao Nang, i a un cop de barca hi ha les espectaculars platges de Rai Leh, algunes de les més conegudes i espectaculars de Tailàndia. Des d'aquí també donarem un cop d'ull a altres illes de la costa, incloent la famosa Ko Phi Phi.

La nostra intenció és estar-nos-hi uns 10 dies, a Noppharat. Finalment, i com a primícia, informar-vos que el germà de la Tiffany arribarà el dia 9 de març, i ens acompanyarà durant unes 3 setmanes en la nostra exploració de Tailàndia. Com més serem més riurem. Arribarà des de Kuala Lumpur a l'aeroport de Phuket (oh Air Asia, com t'estimem). I hem decidit que, per primera vegada en aquest viatge, faré una escapada multidiària solitària a Phuket, i el recolliré de tornada cap a Noppharat. Phuket sembla un autènctic cau, si vols que t'ho digui, però siguent la principal destinació turística de Tailàndia, tinc curiositat per donar-li un cop d'ull. M'hi passaré doncs dos o tres dies.

Un cop en Jaden estigui habituat canviarem de costa, i ens basarem per una setmaneta o així a Ko Pha Ngan, seu de les famoses Full Moon Parties. No sé si n'assistirem a cap, la veritat és que no em sembla tampoc una idea necessàriament atractiva, la de milers de turistes fins al cul de tot de rave tecno, però ja ho veurem. La illa és suficientment gran per ni enterar-nos que hi és, la festa aquesta. Acabarem la nostra experiència platjívola a la petita illa de Ko Tao. I des d'allà, tirarem amunt cap a Bangkok i más allá. Com que per això encara queda un pilot de temps, doncs ja ho explicarem més endavant.

Salut doncs, i ànims en aquests proximitats primaverals a lleres del Mediterrani!