Nem Hàsia Casa XIX: Phuketa cosa

No sé com de posats estareu en Tailàndia i les seves destinacions turístiques. Jo, personalment, diguem-li dos o tres anys enrere, abans de mirar res sobre aquest pais, no coneixia res més que Bangkok, Ko Phi Phi (perquè té un nom divertit) i Phuket. Diuen que un terç dels turistes que vénen a Tailàndia cada any (i en vénen molts!) només vénen a Phuket. Per viatgers a llarg termini com nosaltres, a no ser que tinguem certs interessos en plaers de la carn a bon preu, Phuket està crucificat com un horror, i ben pocs s'hi passen. Així que és més aviat el domini de turistes de quinze dies, que vénen aquí empaquetats, s'estan a les platges, i tornen a marxar.

Sobre el paper, tampoc a nosaltres ens sembla una destinació necessàriament atractiva, i en un principi ens l'anàvem a saltar totalment. Però les circumstàncies ens van fer canviar d'opinió: en Jaden, germà de la Tiffany, va decidir acompanyar-nos en les nostres glòries i penúries durant unes quantes setmanes, i va trobar un vol barat des de Melbourne fins a Kuala Lumpur (beneïda Air Asia!), i des d'allà fins a Phuket. Així que amb l'excusa d'anar-lo a buscar a l'aeroport, vaig aprofitar per anar a passar dos o tres dies explorant aquesta famosa Phuket, amb expectatives bastant fluixes, però amb ànims en lo alto.

Per arribar-hi, vaig deixar enrere a la meva damisela Tiffany i al nostre bufó Jett, i vaig agafar un sawngtaew (pick-up amb dos bancs al darrere, que segueix rutes prefixades), des de la nostra base a Hat Noppharat Thara / Ao Nang fins a la capital provincial de Krabi, des d'on, al seu torn, agafar un bus fins a Phuket. Ao Nang està una mica a la punta, i no hi ha busos públics que la comuniquin amb la resta del món. Així que, per anar a qualsevol lloc has d'anar fins a Krabi. Durant els dies anteriors va ploure una mica, i sembla que el drenatge de l'estació de busos no és pas perfecte. Tot s'ha de dir que l'estació és una mica cutre. Per cert, que el pick-up blanc que veieu és un sawngtaew.


El trajecte des de Krabi (ciutat) fins a Phuket (ciutat) va durar unes 3 hores, que, com sol ser habitual, van passar sense massa contratemps. Phuket és una illa, de fet, la més gran de Tailàndia. El que passa és que està molt-molt propera a la costa, i unida a aquesta per un pont. El que coneixem com Phuket, destinació turística, compren majoritàriament les platges de la costa oest d'aquesta illa. N'hi ha una bona colla, repartides en els 30 quilòmetres que fa de llarg. La ciutat de Phuket, capital de la província i sense massa interès turístic, està al sud-est de l'illa, a una quinzena de quilòmetres de les platges més populars.

En una decisió revolucionària, vaig decidir llogar una moto pels tres dies que m'estaria aquí. D'aquesta manera, podria visitar tot el que volgués a totes hores i sense haver de dependre d'altres. Com que sóc un tio amb sort, al primer lloc on vaig mirar tenien motos per 150 baht al dia (3 euros), que és el més barat que he vist fins ara a Àsia. Així que ben content me la vaig quedar.

Tocava decidir on estar-me. La platja principal i més enfeinada és Patong, que té una pinta horrorosa i vaig refusar estar-m'hi. Al sud d'aquesta n'hi ha un parell més, Kata i Karon, que, escoltant a la Lonely Planet (torno a caure en els mateixos pecats!), estan només relativament desenvolupades i no estan massa lluny del cotarro. Així que, amb l'objectiu de trobar un llit barat en un dormitori no massa asquerós em vaig encaminar cap a Karon.

I la veritat, perquè mentir-nos, el lloc em va semblar una mica un cau. De totes maneres, i com que ja hi era i l'anar fins a una altra platja em duria massa temps, vaig decidir buscar igualment. Al final vaig trobar el llit "barat" que buscava per 4 euros la nit (que no és massa barat, per ser només un llit en un dormitori) a la Thip's House, en un carrer força apartat de la platja. El xefe del lloc era un occidental no massa simpàtic, però és el millor que vaig trobar.


El dormitori estava sincerament bé, però. Era nou, net, amb aire condicionat, i només hi havia 3 persones més sobre una capacitat de 16. De manera que vaig poder fins i tot col.locar-me en una espècie d'ala privada. Com un campió. En aquest hostel hi tenia pensat estar-me dues nits: la tercera la passaríem en algun lloc més proper a l'aeroport. Això ja ho veurem, però.


Els altres tres habitants del dormitori eren mascles solitaris. De fet, si ets més d'un, una habitació ja et surt més econòmica que llits en un dormitori. Quan vaig arribar només hi havia l'Eduardo, un nano brasiler de Sao Paulo de mitjana edat. Vam estar xerrant una mica el típic intercanvi de qüestions entre viatgers. El nano portava un mes a Tailàndia: les primeres dues setmanes les havia passat a Pattaya, que és el cau de sexe per turistes més significatiu. Les segones dues setmanes les havia passat aquí, que també déu n'hi dó. I el seu comentari comparatiu va ser "Pattaya no és gaire maco, però les putes són més barates". Pues molt bé.

No fa falta dir que a Pattaya si que no, que no hi anirem.

Canviant de tema, la vista des de l'habitació si que no era cap maravella.


Em va faltar temps per saltar a lloms de la meva motocicleta i anar a explorar les platges de Kata i Karon. A Karon la platja és ridículament llarga i plena d'onades (aquelles coses que no vens pas a buscar, a Tailàndia). Kata en té dues, de platges, Kata Yai (la gran) i Kata Noi (la petita). Les dues estaven força bé, encara que estiguéssin lluny de l'estàtus de "millor platja de Phuket" que afirmava rotundament la Lonely Planet. El que si que hi havia era força gent. Però això ja m'ho imaginava.


Les platges de la costa oest estan a la costa oest, així que totes elles disfruten, de nou, d'una potencial posta de sol al mar. Els núvols en van impedir una absoluta consumació, però no va estar del tot malament, de totes maneres.


Bé doncs, la nit s'acostava, i la nit és un dels grans "atractius", de Phuket, així que com que no tenia res millor a fer, em vaig engalanar i conduir els menys de 10 quilòmetres que separen Karon de Patong, la capital nocturna i centre turista bàsic de Phuket. El meu interés era principalment explorador, perquè sincerament, d'un assentament de platja plè de guiris borratxos, amb l'afegitó de centenars de bars de noies, no n'esperava gaire res. Només arribar-hi se'm va presentar la bacanal de gent a la que m'enfrontava.


Tot Patong és bastant actiu, quan cau la nit, ja siguin restaurants, botigues de souvenirs, sastres, etc... Hi ha un carrer, però, que destaca per damunt de tots: Bang La Road. Aquí, la majoria de bars de noies s'amunteguen a banda i banda. Típicament estan agrupats en complexos, com aquest Tiger Entertainment. Aquests llocs són com un mercat: bars de barra plens de noies, a les cadires i sobre la barra, entretenint als visitants a canvi de propines i esperances d'una llarga nit, majoritàriament homes solitaris de mitjana edat. Si em temia desagradable insistència (que me la temia), la veritat és que no me la vaig trobar en absolut. No sé si potser és que no en tenia pinta, de voler utilitzar aquest tipus de serveis. Podies caminar tranquilament per entre els bars i ningú et deia res.

Val a dir que tot plegat té més pinta de carnaval que d'altra cosa. I que no em va semblar massa atractiu, la veritat, però si interessant l'haver-m'hi passat.


Patong és un lloc molt sorollós. En una foto de baixa qualitat podem veure aquesta fragoneta anunciadora de Muay Thai, amb la curiosa particularitat que incloïa un combat en viu al sostre. La furgoneta havia d'anar molt a poc a poc, es clar, pel benefici equilíbric dels púgils. Tot acompanyat dels crits promocionals, evidentment.


Però si et volies escapar de les noies dels bars també podies fer-ho. L'ambient nocturn és certament ampli, i hi havia força llocs amb música en directe, tots ells amb grups que tocaven versions, de molts diferents estils i amb més o menys qualitat. La part dolenta d'aquest punt és que les birres eren més cares, en aquests llocs. Però vaja, tot té un preu, en aquesta vida. Vaig saltar d'un a altre fins que vaig acabar descobrint un lloc anomenat Rock City, on un grupillo molt bo tocava versions de Guns n'Roses, Metallica i demés hard-rocks per tots els públics. I el grup era boníssim, el so excel.lent, l'escenari molón i la música molt correcta. Així que aquí és on vaig passar la major part de la meva nit.


Com que sóc un home madur, i el lloc aquest ja no semblava que tingués gaire més a aportar-me, cap allà a la 1 (penseu que tot tanca a les 2, però), vaig decidir emprendre la tornada cap a casa. Abans, però, i aprofitant el gaudir de les meves pròpies rodes, vaig decidir parar-me a la platja de Kata, a veure les (inexistents) estrelles i reflexionar sobre les viscicituds de la vida i tot això. Així que vaig aparcar la moto, però, enmig de la solitud, una altra moto (que no sé d'on va aparèixer) va aparcar al meu costat, i d'ella en va baixar un ladyboy de Laos (travelo, en la llengua de l'imperi), que em va estar insistint una estona de si volia gaudir de les seves glòries. Vaig oferir una conversa que segur que seria instructiva, però no en va estar massa interessat/da (suposo que perquè la oferia gratis) i ràpidament em va deixar amb les meves (inexistents) estrelles i (existents) viscicituds.

Un cop m'en vaig cansar, de la reflexió, em vaig encaminar cap a l'hotel. Fent honor a aquella comuna pràctica de "Iba a echar una birra y me lié", per algun curiós designi va resultar que, a l'hostal just al costat del meu hi havia la tele enxufada i estaven donant, en directe, el partit Barça-Ath Bilbao (això us donarà una idea de com de vigent és aquest post). Com que això de veure el Barça en directe fa segles que no ho feia, vaig decidir, es clar, parar-m'hi. L'amo era neozelandès i no em va fer massa bona pinta, i allà també hi havia una colla de suecs fent la seva. Un d'ells era un fan acèrrim del Barça, fins al punt d'ensenyar-me, plè d'orgull, com tenia l'himne com a melodia del mòbil (hilarant).

I res, van passar les hores i les birres, el Barça va guanyar 2-0 però haguéssin pogut ser uns quants més, i jo vaig acabar anant-me'n a dormir.

I ves quines coses més curioses, serà per la recent falta de pràctica, o perquè realment vaig perdre el compte de les birres, però el dia següent em vaig aixecar amb una més que desagradable ressaca. Ja ho diuen que la Chang, quan n'exageres la quantitat, sol provocar incòmodes mals de caps, i jo ho acabava de comprovar.

Sé que són detalls que no us fa cap falta saber, però vaig decidir que el millor que podia fer per desampallegar-me d'aquesta ressaca seria anar-me'n a la platja, on segur que la brisa marina m'ajudaria. I una de les més patètiques situacions possibles em va ocórrer allà. En un matí ennuvolat, però amb la platja força plena, no vaig poder contenir el meu sistema digestiu, i vaig potar just allà mateix, cobrint-ho tot posteriorment amb sorra qual polit gatet.

Aquell dia tenia la bona i benèvola intenció de fer una mica de volteta pel sud de l'illa, però això va ser impossible. Em vaig sentir malalt la majoria del dia, fins al punt de passar-me una o dos hores assegut en unes escales, al costat del carrer, on la gent que passava repetidament em mirava amb cara extranya. He aquí jo al meu còmode raconet.


Després d'un parell de potades més i de la impossible ingestió de cap tipus de menjar me'n vaig anar a dormir a mitja tarda, despertant-me més o menys a les 8, amb una mica de gana, i ànims mitjanament renovats. I jo que sóc un tio que sempre promoc el menjar local, i que em miro amb certs ulls jutjamentals aquells turistes que demanen pizza, vaig presentar-me en busca de pa torrat amb formatge i una coca-cola. Que s'ha de dir, em van sentar la mar de bé.


I aquella nit me'n vaig anar a sobar abans de les dotze, amb la sensació (i la realitat) d'haver perdut un dia sencer estúpidament i la intenció d'aixecar-me d'hora, fer la motxila (ben petita) i encaminar-me a explorar la costa oest de Phuket, amb l'objectiu final de trobar un lloc adient per passar la nit un cop recollit en Jaden, a les 20:40 hora local.

I aquí em teniu una mica sobat però plè de bones intencions!


La meva moto podria ser qualsevol moto, ja que tothom sembla tenir-ne una, però és la grisa del mig. Manual i la més barata del mercat, mateix model que hem llogat a tot arreu. Eficient i efectiva!


La següent platja al nord de Karon és de nou Patong. Com que sóc un tio obsessiu i exagerat, em vaig parar a absolutament totes les platges de la costa oest, i aquesta va ser la primera, on vaig descobrir molt alegrament que ja era capaç d'ingerir un àpat complet (en aquest cas esmorzar) sense contratemps estomacals. També vaig descobrir que Phuket és un d'aquells llocs on la gent utilitza en massa aquestes cadires a la platja. De moment estaven buides, però no em vull imaginar com estarà més tard.


I ostres... els de la Lonely Planet diran el que vulguin, però la sensació que em va donar és que cada platja era millor com més al nord anaves (i com més t'escapaves del cau Patong-Kata-Karon). Aquesta és Hat Kamala.


Phuket és més car que d'altres llocs a Tailàndia. De fet, hi ha molts resorts d'aquells que apareixen en les llistes d'hotels més luxosos del món. I com que els rics sempre es volen distingir dels pobres, a la platja també hi ha una espècie de cadires-VIP, perquè es noti qui es de calité.


En algun lloc o altre encara deuen utilitzar elefants, l'animal nacional de Tailàndia, per aquestes zones. No els vaig veure en plena feina, però si que, al costat de la carretera, hi havia una espècie d'estable-garatge (i tenia molta més pinta d'això segon). I aquest petit elefant recollia els plàtans de mà de la cuidadora (o el que fos), donant lloc a perfectes oportunitats fotogràfiques.


La següent platja, entre Hat Kamala i Hat Surin, va resultar ser la millor (al meu gust) de tot Phuket. Es diu Laem Singh, i és tan guapa, potser, perquè no té accés per carretera. Has de deixar la moto o vehicle a dalt, i arribar a la platja seguint un estret caminet. Perquè te n'adonis de l'exclusivitat de la cosa, al descampat on aparques hi ha un paio que et demana 20 baht (50 cèntims), i que sembla que no tens més remei que pagar. La platja és lluny de buida, al contrari, a mesura que avançava el dia s'anava abarrotant de gent. Perfecta per nedar-hi, escènica i, el que us dic, la meva preferida a Phuket. I amb amenaça de pluja que no es va arribar a consumar.


Aigües turqueses i roquetes escèniques.


De totes maneres, aquesta platja tampoc es pot escapar de l'obsessió que tenen per aquests paratges per les tumbones de platja. En aquest cas, la platja n'està ridículament plena, des de l'aigua fins les roques del darrere, i de banda a banda, amb totes les cadires ben juntetes i sense cap opció d'un mínim d'intimitat.


Així que vaig arribar, un exèrcit de nanos se'm va acostar per oferir-me una cadira... a 100 baht (4 euros) per tot el temps que vulgués. Els hi vaig comentar que això em semblava totalment innecessari, i en comptes de confabular-se en fer la meva estada a la platja impossible, van decidir deixar-me en pau. De lo qual me n'alegro sincerament. Vaig acabar trobant un espai en una cantonada, entre les roques, i allà em vaig quedar una horeta o dues... amb més espai que ningú!


Ja sabem que la boxa tailandesa és excepcionalment popular, a Tailàndia. El que he vist a Phuket és un component diferent: lluitadors extrangers! Havia sentit que hi ha bars on et pots deixar atonyinar per un boxejador tailandès a canvi d'unes birres gratis, però no sabia que hi havia púgils professionals. Aquí en tenim uns quants, doncs... australians, noruecs, suecs. irlandesos... hi ha lloc per tothom!


Després d'aquest petit parèntesi, tornem a les platges. Una de les més conegudes i exclusives, a Phuket, és Hat Surin. I la platja és força guapa (un cop més, millor que cap al sud de Patong). Les aigües eren especialment brillants, aquí.


Aquesta foto sembla treta de qualsevol catàleg turístic. Hi ha força nivell, aquí, tant amb hotels com amb restaurants.


Encara que, un cop més, el negoci aquest de les tumbones i para-sols sembla treure-li una mica d'ambient a la cosa.


És un lloc tan bo com un altre per parlar d'una de les més comunes realitats, a Tailàndia: l'home occidental madur en busca de la noia tailandesa. Alguns vénen per pur sexe, però d'altres busquen, indubtablement, alguna cosa més. En primer lloc, és molt habitual veure parelles d'home gran occidental i dona jove tailandesa... a la platja, a sopar, en moto... en aquest cas, l'home sembla llogar la noia, com a escort, per una sèrie de dies (típicament el que li durin les vacances). Les noies són extremadament atentes i somrients, i suposo que l'home està tremendament feliç. Molts d'aquests homes, a la llarga, busquen una parella estable, en aquestes escorts, fins i tot per casar-s'hi. En aquest cas, l'home haurà de pagar un cert preu a la família d'ella, perquè aquests accedeixin al matrimoni, i fins i tot hi haurà casos en que es demanarà que l'home, si treballa a l'extranger, mantingui a la família de la núvia durant un nombre indescrit d'anys.

Tot això és un tema força complexe, i té molts més detalls i variants, es clar, de les quatre coses que comento aquí. En tot cas, és indubtablement una realitat molt comuna.

Aquí en tenim una, d'aquestes parelles. Diuen també (he llegit una mica sobre el tema), que l'home occidental té la tendència a enamorar-se, i pretendre que la noia oblidi que tot plegat es tracta d'un contracte comercial, cosa que no sol passar, i que deriva en grans frustracions.

Lo dit, l'alegre parelleta xapotejant aliena a la resta del món.


La següent platja, seguint amb aquesta ànsia documentadora, és Ao Bang Thao, i tot i que a mi (que prefereixo platges petites que grans) no em va semblar gaire res de l'altre món, és on es troben els hotels més luxosos de l'illa. Concretament, tenim el complexe de Laguna Phuket, format per tres hotels, i que es veu que és el tope dels topes en luxes tropicals. En propòsit investigador vaig intentar acostar-m'hi una mica, però no hi ha res a veure darrere les altíssimes parets protectores de tot plegat.


Sincerament, ho vaig trobar molt divertit, això d'anar amunt i avall amb moto. I les carreteres estan perfectament bé i la orientació és fàcil. Al costat d'aquest punt, per cert, en un restaurant anònim per tailandesos, vaig menjar el millor pad thai (fideus amb coses) que he menjat de moment a Tailàndia. Alegria!


M'acostava ja a les proximitats de l'aeroport, que està situat a l'extrem nord de l'illa. No penseu que, al ser un aeroport, estarà envoltat de polígons industrials i tot serà un desagradable callo. No no, l'aeroport és força petit i està just al costat del mar. Hi ha dues platges (tan bones com cap altra a Phuket, i molt menys populars) a les proximitats. Després de veure que l'allotjament a Hat Nai Thon pertany a un nivell econòmic diferent del que estava disposat a pagar, em vaig dirigir cap a Hat Hai Yan, la última platja abans de l'aeroport, on esperava trobar el que buscava.

Aquestes platges, com he dit, són molt menys populars que les de més al sud, i el desenvolupament només és relatiu, al voltant d'un poble de veritat, i no un resort turístic. Com que hi ha menys diners en joc, la recuperació dels desastres del tsunami (que tot ho va tocar, l'any 2003) està siguent també més lenta. Aquí, per exemple, hi havia aquest hotel/resort abandonat just davant de la platja que faria les delícies de qualsevol director de pelis de por de sèrie B.


Si no em vaig patejar tots els hotels del poble, me'n van faltar ben pocs. Com a mínim van ser 7 o 8. I no vaig acabar trobant el preu que volia, ja fos perquè estava plè o perquè era més car. Finalment, vaiga cabar quedant-me a la Hai Yan House, on vaig aconseguir una habitació la mar d'apanyada, amb tots els luxes (incloent nevera i aigua calenta), per uns respectables 10 euros. I aquest seria el niuet d'amor que compartiria amb en Jaden, que arribava en unes poques hores, en la meva última nit a Phuket.


Era hora de fer cap a la platja, per aprofitar els últims rajos del dia. L'hotel no estava ni de conya a primera línea de mar, però amb la moto eren dos minuts. I la platja, gairebé buida, era grandota però estava força bé.


I el que se'm va negar als dos primers dies a Phuet, ja fos per núvols o per ressaca, semblava que se m'anava a oferir avui: una posta de sol neta i impoluta sobre el mar. Asseguem-nos i disfrutem-ho, doncs!


Però ostres, per aquests capritxos que té la metereologia, en 19 minuts (que hi ha entre les dues fotos), un nuvolaco se'm va presentar feliç i campant davant el sol, amb pinta de frustrar, un cop més, la posta de sol.


Metafòrica imatge, aquesta del footingero escapant-se del núvol amenaçador.


Sincerament però, si bé no vaig tenir la meva posta de sol, si que vaig presenciar en el seu màxim esplendor les forces de la natura. Veure els núvols acostar-se, preparant el moment per esclatar i deixar anar la seva poderosa dutxa. Els colors i les formes i el vent i tot plegat, preparant-se per la pluja. Oh que bé.


I allà estava jo, oh si si.


No m'hi vaig poder estar gaire, però, perquè al cap de poc va començar a ploure tal i com era esperat. Sort que hi havia com uns toldos per allà a la vora i vaig poder mirar-me una mica la pluja sense acabar xop.


I res, la meva posta de sol va acabar reduïda a això.


I a això... i semblarà que encara hi ha alguna cosa a fer, ja que el sol té la pinta d¡'escapar-se per sota els núvols, però res res.


Estava plovent a bots i barrals, a aquestes alçades, i no semblava que anés a parar en breu. Així que en una cursa sota la pluja amb la moto vaig arribar cap a l'hotel, moll com un ànec i amb la pluja picant-me a la cara (els cascs que et donen no et pensis pas que tinguin visera). I amb la terrible por de, si segueix plovent així durant una bona estona (i és suficient una hora i mitja), el meu petit viatge a l'aeroport serà absolutament infernal.

Però com que, ja ho sabeu, sóc un tio amb sort, la pluja va amainar al cap d'una estona, i vaig poder encaminar-me ben sec cap a l'aeroport. La veritat és que no ho sabia exactament, com de lluny estava, i va resultar estar a aproximadament cinc minuts. Més convenient, impossible.

I allà em vaig apalancar jo, enmig de taxistes i xofers enviats a buscar certs passatgers. És interessant estar-se a la porta d'un aeroport una estona. I estar-se al de Phuket ho vaig trobar particularment interessant. Et trobaves tots els extrems possibles: els backpackers que sortien i que, al ser oferts un bus fins a Phuket (ciutat) per 100 Baht, deien que nanai, que la guia deia 80 baht. El que ells no sabien, sembla ser, és que la guia (la Lonely Planet que es miraven) és de dos anys enrere, i tots els preus (de tot) són més cars. Tampoc sabien que els preus del bus són fixes, i no hi ha regateig possible. Després de mirar-se i remirar-se la guia com esperant llegir-hi un truc de màgia o algo, acabaven rendint-se i agafant el bus. Després també teníem els luxosos, que no en tenien cap pinta però els venien a buscar des d'hotels de luxe absurd. Exemple sorprenent d'això va ser una parella amb motxila, gens pretenciosos i que semblaven backpackers ben normals, que van ser recollits per un dels hotels de Laguna Phuket que comentava abans. I així anar fent.

El tema és que la gent va anar passant, i jo m'hi vaig quedar, perquè en Jaden semblava no aparèixer.


Al cap d'esperar-me a fora (no et deixen entrar, si no ets passatger) una bona estona, li vaig preguntar a un dels segurates que què passava amb el vol de Kuala Lumpur... i finalment va resultar que anava amb retràs. Una bona estona vaig estar sense saber de quant retràs estàvem parlant.


Però al cap de poc, van anunciar 2 hores, 15 minuts de retràs, així que, tranquilament, me'n vaig anar cap a casa i ja tornaré després.

A les 22:55 doncs, el vol va arribar finalment. El motiu, per cert, pel qual no tiràvem directament cap a casa per reunir-nos amb la Tiffany i en Jett és perquè l'últim bus surt de Phuket a les 7 de la tarda, així que no ens quedava cap més remei.

I allà estava en Jaden i tots contents. De fet, jo a en Jaden no l'havia vist des que, més o menys fa un any, vam estar una setmaneta a casa seva a Melbourne. I de fet, només el conec d'aquella vegada. Vam anar directament cap a l'hotel i, tot i tenir la intenció de sortir a fer una birra, vam acabar enganxats provant les diverses possibilitats de les nostres càmeres, ja que resulta que ell se n'ha comprat fa poc una de molt semblant. Aquí en tenim algun resultat sobreexposat.


Així que finalment vam deixar estar la birra i ens en vam anar a sobar, que ens esperava un llarg dia per davant. Per motius de lògica narrativa no he posat aquesta foto abans quan parlava de l'hotel. Aquí en Jaden al nostre desaprofitat porxo.


La nostra experiència matutina de Hat Hai Yan es va limitar a un bany reparador i un esmorzar sota els toldos protectors del dia anterior. Aquest Hat Hai Yan és interessant perquè, davant la platja hi ha dues zones clarament definides per turistes i locals. Els turistes tenen la típica sèrie de restaurants de peix i pubs Bob Marley themed, mentre els locals tenen uns toldos i tot de paios amb cuines portàtils que els serveixen. I evidentment, aquí és on vam acabar.


Però tot i el poc temps del que vam disposar, va ser suficient per descobrir dues oportunitats fotogràfiques (amb la seva corresponent història). El primer va ser aquest pobre gos amb testicle irritat. De gossos de carrer n'hi havia molts, per aquí, i tots ells acabaven dormint tot cargolats a la platja. Aquest em va fer especial pena, per aquesta empatia testicular que ens uneix a tots els mascles.


L'altre és el cotxe ben especial que un dels treballadors del restaurant on vam esmorzar es portava. I no és que fos decoració, no, que el vam veure arribar-hi, així que el cotxe funcionar, funciona. En aquests moments és quan penses si, en el món occidental, és necessari que ens canviem els cotxes cada 5 anys. Està clar que aquest bon home és un cas extrem, però...


I després del bany i l'esmorzar va ser hora d'encaminar-nos cap a la tornada. El primer a fer és conduir la trentena de quilòmetres que ens separaven de Phuket (ciutat). La carretera és excel.lent i la cosa no ens va portar una mitja horeta. Tot i que jo ho vaig trobar força divertit, això d'anar a tot drap enmig d'altres vehicles tailandesos, en Jaden va acabar amb el cul quadradíssim i amb ganes d'arribar aviat.

A Phuket tocava deixar la moto, i agafar el bus que ens portaria cap a Krabi. Així que, entre pitos i flautes, i com que sempre acabes anant una mica amb presses, no vam tenir massa temps de donar-li el cop d'ull que es mereix, a Phuket (ciutat). La impressió que en vaig treure, però, és que és una ciutat molt poc turística i bastant decadent. Aquí en tenim una mostra qualsevol, d'aquest paisatge decadent.


El bus que ens va tocar aquesta vegada era una mica especial. Primer, tenia dos pisos, segon, tenia certs elements luxosos, com els sostres i parets acolxats; tercer, era un pastel rosa amb cortinetes també roses. Ja ho he dit alguna vegada, però els tailandesos són unes autèntiques marietes, tot és hipersensible i està plè de cortinetes i floretes. El bus era còmode, però.


Tres hores després ens plantaríem a Krabi, i quaranta-cinc minuts després a Noppharat Thara. Pel camí, però, ens vam anar adentrant al familiar panorama de muntanyes conglomerades verticals, tan característic dels voltants de Krabi.


I també, durant el camí, aquesta espècie de poblat flotant. N'hi ha alguns, a Tailàndia, farcits de gent que viu en aquestes evocadores (des de fora) cases flotants, i jo no me n'esperava veure cap, a no ser que hi anéssim especialment. Ja sé que només el vam veure passant un moment amb el bus, però menys dóna una pedra!


I al cap de poc tornaríem doncs als nostres quarters generals a Hat Noppharat Thara. No ens hi estaríem massa. Un parell o tres de dies perquè en Jaden s'aclimatés i seria moment de moure's. Al pròxim post, que segurament serà curtet, explicarem aquests dos o tres dies. Després, empaquetarem els trastos i deixarem finalment la costa d'Andaman, per creuar cap a l'altra banda, i saltar a la illa de Ko Pha-Ngan, seu de la famosíssima Full Moon Party a la que, per cert, no hi assistirem pas.

Ja en parlarem doncs de tot plegat! Mentrestant, salut i pessetes!