OZcaripatri VIII: Muntanyes blaves

I aquí tenim el primer post de la era post-Oscaripatry, que com que per mi no deixa de ser el mateix viatge, el seguirem agrupant sota aquestes sèries. Espero que als més puristes no us importi. Gràcies! :-)

Com ja avanço al post anterior, abans de començar pròpiament el nostre viatge de tornada cap a la Gold Coast, farem una petita volta per visitar les Blue Mountains. Aquestes muntanyes estan només a uns 100 quilòmetres a l'oest de Sydney, suposant una destinació MOLT popular per tots els sydneyites i aquells que volen fer una excursió des de la ciutat.

I si bé si que en parlen força, d'aquestes Blue Mountains, jo m'esperava que serien una mica del rollo muntanyetes gracioses de la vora de la ciutat... una mica Mount Tamborine proper a Brisbane o un rollo Collserola (salvant les distàncies), però no què va, es tracta d'unes muntanyes espectaculars amb uns canyons de la hòstia. Pues ja veus tu.

En una acció sense precedents, tot i venir de quatre dies de comoditats apartamentils, vam permetre'ns el luxe de seguir sota sostre durant la nostra estància de dos dies més a les muntanyes blaves. Això si, per no tirar-nos massa de la moto, vam elegir un d'aquests clàssics motels de carretera típicament americans (i australians, es veu), anomenats aquí "Motor Inn", ja que pots portar-hi el cotxe fins la porta. Algo ben pràctic, s'ha de dir.


Les Blue Mountains són una zona, i el poble principal és Katoomba. Plens de practicitat, ens vam basar en aquest poble. El nostre motor inn es deia Skyrider (interessant nom) i era el més barat a Katoomba, tot i així no siguent massa barat. Les Blue Mountains són una destinació turística de cert nivell, plena de boutique hotels i boutique foods i, en general, boutique preus. L'Skyrider però, anava més que més que sobrat per les nostres necessitats (fins i tot teníem manta elèctrica! La meva primera manta elèctrica al meu primer motel de carretera! Quantes emocions!). Així que ben feliços que hi vam estar!


Que Katoomba i les Blue Mountains són una zona més aviat cara ho vam veure ben aviat. Aquestes són les tarifes de zona blava a Katoomba, el doble de les de Sydney. I divendres al matí com era (i imagineu-vos si fos dimarts), amb tots els aparcaments buits, la cosa fa fins i tot mal. Aquest aparcament es trobava al costat de la oficina d'informació del Parc Nacional (les Blue Mountains són un parc nacional), on, per acabar de confirmar les nostres sospites que la cosa estava un pèl comercialitzada, vam comprovar sorpresos que els fulletons d'informació valien entre 6 i 7.5 dòlars. Els fulletons d'informació!! :-| Pues vaja.


Superades aquestes primeres impressions, totalment certes i confirmades al llarg de la nostra estança, passem a la pura i dura realitat: les Blue Mountains són impressionants. Un lloc on els 3 dies i 2 nits que hi vam passar se'ns van quedar curtíssims. Comencem pel que deu ser el punt més conegut: les Three Sisters, just al costat mateix de Katoomba, i que són una bona introducció a tota la zona: valls profundes i canyons espectaculars. El nom de 3 sisters ve per aquestes 3 roques que sobresurten al principi. I segur que és la foto més comuna, de les Blue Mountains.


Les nostres primeres hores, però, van venir marcades per una mica de pluja i molts núvols, la qual cosa sempre afecta a l'hora d'apreciar vistes panoràmiques. Però a canvi si que tens la oportunitat de veure la interacció entre les muntanyes escarpades i els núvols cascadejants. I de bonus, una silueta cavallar.


I entre freds i vents, un arc de Sant Martí mig difunminat i una silueta pensativa.


El que hi havia, i molt, en aquestes zones a aquestes hores, eren cacatues negres. Volant per tot arreu i muntant un escàndol increïble. No n'havia vist abans, en la vida real, d'aquest tipus de cacatues, i la veritat és que són molt grosses i imposen bastant. Enganxar-les en foto és evidentment difícil, però fem el que podem.


Uns ocells que sempre estan preparats per sortir a les fotos i per sortir generalment a tot arreu són els magpies, un animaló molt comú i que s'assembla una mica a un corb amb taques blanques. Aquí els tenim tot orgullosos en les branques del vespre.


Les mateixes llums del vespre són les que provoquen la dràstica il.luminació de les parets apropiades de l'escarpament, que agafen unes tonalitats vermelles espectaculars (amb les three sisters en primer plà).


I el culpable, el sol baix, amagant-se poc a poc rere les parets de l'altre cantó i els abundants núvols.


I tot preparat per començar un nou dia a les muntanyes amb alegria!


I la cosa anirà de miradors i lookouts i vistes panoràmiques de valls i escarpaments, així que ja us hi podeu asseure i disfrutar. Us preguntareu per cert com és que en diuen Blue Mountains, d'aquestes muntanyes. Bé, es veu que algun dels primers visitants europeus a la zona va tenir la sensació que, a la llunyania, els boscos que cobreixen les muntanyes ténen una tonalitat blavosa. Si si, ja sé, a mi també em sembla una mica relativa, la cosa, però segons la llum que els afecti, els eucaliptus que omplen la zona desprenen certa blavositat. Però mig Austràlia està coberta d'eucaliptus, així que tot podrien ser muntanyes blaves. Així que què voleu que us digui.

Blaves o no, les muntanyes molen, i molt.


Una mica més.


Totes aquestes fotos pertanyen a més o menys la mateixa zona, el Jamison Valley, i estan tirades resseguint el marge de la paret de la vall als pobles de Katoomba i Leura, enganxats l'un amb l'altre. Tots dos pobles, i la majoria de les Blue Mountains, per extensió, estan plenes de xaboles de considerable consideració, algunes segones residències, però quasi totes amb residents permanents. Una zona ben escènica a on viure, certament.


Si una cosa fan bé els australians els dissimular força bé la presència humana en les zones turístiques naturals. I fins ara, com heu vist a les fotos, de presència humana se'n veu ben poca, si bé ja us garantitzo que n'hi havia molta. Però com a destinació de primer nivell que és, tampoc hi poden faltar les atraccions més típiques.


No només de vistes panoràmiques viu el viatger a les Blue Mountains. Tampoc hi falten riuets i cascadetes, donant lloc a zones ombrívoles ben verdes i agradables.


Després de tant trasllat de mirador en mirador, un havia de reposar forces, i què millor que aprofitar les sempre omnipresents barbacoes australianes. Aquesta escena, com veieu, porta una càrrega tràgica important, ja que quan estava ensenyant orgullosament un tros de pebrot a la càmera, el tio va decidir que no volia viure més i va saltar de la forquilla per aterrar violentament al terra fred i polsós.


Quina ceba més bona i sucosa eh! Tios afortunats que som!


I després del merescut descans, tornem a l'ardua tasca de visitar lookouts. Però tios! Ja us dic que n'hi havia un pilot!


La morfologia d'aquesta zona és força curiosa, perquè si aquí tenim el Jamison Valley espectacular com és, a menys de 10 quilòmetres hi tenim el Grose Valley, més estret i, si cap, encara més espectacular.


A aquestes fotos i vistes impressionants hi podem accedir des del poble de Blackheath.


Això. Amb un dels infinits eucaliptus i les inmenses llums de la tarda.


La veritat és que en aquesta zona no hi vam veure massa vida animal, a part, això si, d'ocells a punta pala. Ho he dit moltes vegades, però encara em segueix sorprenent trobar ocellets de colors passejant tranquilament. Això, concretament, són rosellas.


I sembla que no hi hagi gens de civilització, en aquesta zona, a jutjar per les fotos. Però no és pas veritat, al contrari, ja que n'hi ha força. Diem que Katoomba és el poble més gran de la zona, amb uns 25000 habitants, però hi ha molts altres pobles força grossos i s'hi arriba amb una autopista que ja li agradaria a moltes altres zones del país. I tota la zona ha sigut destinació turística de l'alta societat des de fa més de 100 anys, donant a lloc a hotels de luxe i solera com aquest Carrington.


Així passaven les nostres dues nits a les Blue Mountains, que com diem se'ns van quedar curtíssimes. Per tornar a la costa vam agafar una carretera alternativa a la principal, que segons guies i suggerències prometia vistes encara més espectaculars, si això és possible, al que havíem vist fins ara.

Però sentint-ho molt, no ho eren pas massa, d'espectaculars, les vistes aquestes, i encara menys si les comparem amb lo anterior. Per compensar una mica, en aquesta carretera, concretament al minúscul assentament de Mt Tomah, hi havia un jardí botànic especialitzat en plantes i arbres de climes freds. El jardí és un adjunt del jardí botànic de Sydney, que ja vam veure una mica de passada al post anterior.

Us poso primer una mica de visió general de la cosa, perquè us situeu:


I ràpidament passo la connexió a la Tiffany, que com ja sabeu és molt aficionada, per la nostra satisfacció, a les fotos properes de floretes vàries. I un jardí botànic, com no, suposa un escenari potencial perfecte per aquesta activitat. Així que aquí va una mostra.

Primer un matxembrat de floretes vàries.


Una mica de floreta peluda. De vegades hi ha coses, a la natura, que sembla raro que existeixin...


Bonica aquesta també.


Quina harmoniosa composició.


I una mica més de pelusilla. Per experiència us dic que va millor ser pelut, si fa fred!


Els jardins cobrien boscos freds de tots els continents, amb arbres de lo més comuns. I també, per allà al mig, un ocellot molt gros i llargarut.


Continuant amb els ocellots, i com recordareu que l'altre dia vam veure un pilot de cacatues negres que no vam poder fotografiar com déu mana, aquí hi havia aquesta de ben dòcil que va posar amamblement per nosaltres. I de pas, podem confirmar també la practicitat del pèl i el fred que dèiem.


Una mica de super-super-properisme més, i ho deixem. Aquest cop és una gentil aigua descendent, en una cascadeta de pega.


Vam gastar un parell d'horetes relaxades als jardins aquests, i sense dubte tampoc no dónen per gaire res més. Ja baixant cap a terres més planes, vam fer la nostra última parada, abans d'arribar a la costa, a la ciutadeta de Windsor, tota apanyada ella. Recordem que tot això està força a la vora de Sydney, amb la qual cosa ja és força cosmopolita (cosa que no podem dir de la inmensa majoria del país). Per donar-li un toc de ruralitat, però, aquests windsorites han col.locat uns carros pels carrers.


I aquí un camió (presumeixo) es va endur pel davant un tros de cartell en aquest pub de cantonada. No hi ha cap evidència que la meva teoria sigui correcta, però l'estretor del carrer marcat amb "ONE WAY" m'ho fa pensar absolutament. És una bonica imatge urbana, però.


Veieu de totes maneres que molt bon temps tampoc el feia, tot grisós i força fredolic. Així que nosaltres vam passar la major part de la nostra estada a Windsor (que tampoc és que fos massa llarga, no us penseu) omplint les reserves d'energia a través de pastissets de totes mides. Ja sabeu que en aquests viatges de parella un s'ha de sacrificar a les necessitats i gustos de la noia (que són molt demanetes!). Com a mínim quedo una mica bohemi llegint (uns anuncis) el diari.


I aquí acaba aquesta breu etapa (i relativament curt post) de la nostra tornada. Primera, com diem, de l'era post-Oscar i Patry. A partir d'ara ens estarem uns dies a la costa, a mesura que, relativament a poc a poc, anem tornant fins la nostra càlida llar a la Gold Coast.

Ale doncs, fins després! Espero que tots disfruteu de les vostres tornades respectives a la feina!

Salut!