OZcaripatri IX: Ja és primavera al port del senyor Esteve

Les estacions, aquí a Austràlia, canvien el dia 1. És a dir, l'1 de desembre arriba l'estiu, l'1 de març, la tardor, i l'1 de juny, l'hivern. L'1 de setembre, per fàcil deducció, és quan arriba la primavera. No sé per què és així, però és. I a part d'alterar la sang, la primavera també ve a suposar la fi dels freds hivernals (que a Austràlia són moderats, però també són) i els nous rajos d'esperança per una mica de caloreta i alegria.

Tot això sona molt bé, però on nosaltres solem fer vida, a mi l'hivern em sembla un millor negoci que l'estiu. A l'estiu fa molta molta calor i plou dia si dia també. En canvi, a l'hivern els vespres són fresquets però els dies estan molt bé i no plou quasi mai. Suposo però que la primavera i la tardor portaran el millor dels dos extrems. Així que sort i ànims per nosaltres.

I amb les visions primaverals, doncs, tornem de nou a la costa! No és que haguem estat tampoc masses dies, separats de la costa. De fet només han sigut dues nits. Però vaja, que sempre fa il.lusió tornar-hi, no? El nostre destí, en aquesta ocasió, serà Port Stephens, uns 200 quilòmetres al nord de Sydney i les Blue Mountains. Port Stephens és una zona, no un poble o ciutat, que agrupa totes les petites comunitats al voltant d'una espècie de badia força profunda. Nosaltres, per motius més aleatoris que altra cosa, vam decidir estar-nos, en un càmping, a Shoal Bay, just al costat del poble principal de la zona, Nelson Bay.

La putada, però, és que el que ens estava esperant en un primer moment va ser això:


Platja i costa i pluja mai acaben de ser una barreja massa agradable, i les primeres 24 hores completes que vam passar en aquesta nova localitat van consistir bàsicament en això. I per acabar-ho d'adobar, era dissabte, amb lo qual centenars de milers de famílies amb desenes de milers de fills pre-adolescents van semblar tenir la bona pensada d'anar a passar el cap de setmana a la costa (com que ja és primavera, oi?), i van estar donant pel cul al càmping a totes hores. Els tios. Qui els va parir.


El que té això de ser un viatger de llarga distància és que, a diferència de quan marxes per quatre o cinc dies, quan plou i/o les condicions són incòmodes, no surts igualment a veure el màxim possible, sino que aprofites per fer altres coses. En aquest cas, va donar la sortenyuda casualitat que enganxàvem, des de la nostra tenda, una xarxa wireless d'alguna bona persona que no la va protegir. Amb la qual cosa vam gastar bona part del dia, sense cap mena de vergonya, escrivint blogs i mirant videos al youtube. Què carai.


Perquè quan plou, estar en una tenda és una putada, i certament incòmode. Encara per sort la nostra tenda és gran i amb doble habitació, i pots fer una vida més o menys decent, però a fora, el terra està moll (i en aquest cas sorrós), i a la que et cau alguna cosa et queda enganxifosa i asquerosilla per una bona estona.


També tens temps per conèixer-te el càmping i els seus tristament certs cartells.


Així que el primer dia de la nostra estada a Port Stephens va passar, diguem-ne, sense ni pena ni glòria. Per aquest motiu, vam decidir allargar la nostra estada a la zona de les dues nits que pensàvem inicialment a tres. I ben bé que vam fer, ja que el segon dia es va despertar amb aquestes boniques ombres a la paret de la tenda. La qual cosa, avispats lectors, vol dir que feia sol.


A més, ja devíem estar a dilluns, perquè totes les molestes famílies de cap de setmana ja no hi eren, i vam poder gaudir de la grandària i buidor de la sala comuna, antisocials com som de vegades.


Ara que fa solet posarem la inevitable foto de situació campestre, amb el cotxe (que si us hi fixeu encara té un guant penjat de l'antena), la tenda, i un convidat especial, l'enxufador robòtic, que ens va proporcionar la preciada electricitat amb una cara simpàtica.


Així que per fi vam poder veure el que havíem vingut a veure, que no és altra cosa que sol espatarrant i aigües blavissèrrimes. I aquí les tenim, amb totes les barquetes i una petita passarela marina.


Gran part d'aquesta zona de Port Stephens està protegida sota els límits del Tomaree National Park. Us pensareu que tot Austràlia és un Parc Nacional, amb tants National Parks, i la veritat és que, si bé no tot Austràlia, déu n'hi dó el pilot que n'hi ha. Una de les caminades més populars, en aquest parc, és escalar els 400 i pico metres d'un petit promontori a l'entrada del Port. Des d'aquí podrem veure força bé de què va tota la cosa. Tota la zona és força turística, i hi ha força edificis d'apartaments i tal. Les construccions de l'esquerra són Shoal Bay, on ens estàvem. L'aigua blavissèrrima és Port Stephens, i podem veure com va entrant costa endins una estona.


Entre el color màgic i la caloreta, nosaltres estàvem maravellats.


No em direu que aquesta costa no és per cagar-se per la pota.


Us en poso una altra foto per si no en teniu prou. Algú va dir que el mirador situat al capdamunt d'aquest promontori és un dels millors miradors de tot Austràlia. No sé jo com d'exagerada és aquesta afirmació, però si que sé que les vistes són absolutament increïbles, i tenint la sort d'un dia clar com avui, la cosa és difícilment igualable. De fet, què més li pots demanar, a un mirador de costa?


Li pots demanar unes illetes, a pocs metres del litoral, potser...


O veure l'altre cantó de l'entrada del Port, amb alguna platja infinita de sorres blanques...


I per si fos poc, per cert, Port Stephens és una de les capitals balèniques australianes. I des d'aquí surten uns quants vaixells amb l'objectiu d'avistar aquests gegants i saltarins mamífers. Recordem que a Hervey Bay, unes setmanes abans, vam tenir la oportunitat d'agafar un d'aquests vaixells, oportunitat descartada pel preu de la cosa, uns 100 dòlars. Doncs aquí només en valien 60, de dòlars, però saps què? També ho vam descartar. I el motiu és que, amb el dia de puta mare que feia, i la no garantia de veure les balenes de marres, a saber si valia la pena gastar quatre hores en un vaixell. No sé si vam fer bé, però això és el que vam fer de totes maneres.

A més, des d'aquests promontoris de costa també en tens la oportunitat, de veure balenes. Amb aquestes coses no solem tenir sort, perquè no en vam veure pas cap, però com a mínim vam veure una abella ben propera tota enfeinada en els seus negocis nectarils.


I a la vora de l'abella, un vespot ben gros, també ocupada amb les seves coses. L'elecció d'aquesta foto i no una altra és degut a que la Tiffany, l'autora, té especial predilecció per aquestes fotos de coses a mitges als extrems del marc. I això. Per cert, acabo de llegir a la wikipedia que una vespa són tots aquells insectes del subordre apocrita que no són ni formigues ni abelles. Pues ja veus tu.


Aquesta visió de les idíl.liques platges de la zona des de dalt de la muntanyeta aquesta (que per cert, es diu Tomaree Head), va fer que fos impossible estar-nos de baixar-hi i trepìtjar-les amb els nostres propis peus. Aquí està doncs, ben trepitjada.


I la platja, certament, no era en absolut pitjor que el que es veu des de dalt. Aquesta és la primera de les cales que veiem en aquelles dues fotos de dalt amb tot de cales fantàstiques, una després de l'altra. Visca la primavera!


Des de baix, l'aigua segueix blava blavèrrima. El que si ens pensàvem que hi faríem un banyet, anàvem apanyats, perquè encara que no ho sembli, l'aigua estava congelada. Algun que altre turistillo s'hi llançava per sortir-ne ràpidament, ni que fos per la foto, però a nosaltres no ens la donaran amb formatge, no.


Com a molt unes sucadetes de peus i llestos.


Durant aquests dies també duríem a terme una petita competició particular. En aquesta zona hi ha diversos "restaurants" especialitzats en aquest tipus de "pies" (pastels de carn i d'altres històries) tan populars en la cultura anglosaxona i, per derivació, australiana. Però no fan pastels qualsevols, sino que tots ells són guanyadors de premis del sector. La nostra recerca prèvia va fer que en poguéssim localitzar 3 al llarg de la costa que ens ha de portar fins a casa, i en veurem les experiències i la nostra particular valoració entre aquest post i el proper. El primer participant es troba al mateix Nelson Bay, i es diu Red Neds Pies, basant el seu nom en l'icònic bandoler australià Ned Kelly (que solia anar de camuflatge, l'home).


I les pies que oferien eren, com a mínim, diverses (més de 50 de diferents), grosses i colorides. A la Tiffany no li van convèncer massa (de fet creu que no va elegir la millor opció) però jo en vaig quedar prou satisfet, amb la meva pie de 9 vegetals rostits individualment.


De cacatues, realment, n'hi ha moltes a tot arreu.


Per fer baixar els pastels (que no fa falta que us digui que són força pesadets de digerir) què millor que alguna altra de les infinites i fantàstiques platges de les rodalies? En aquest cas vam decidir donar-li un cop d'ull a la One Mile Beach, que com el seu nom diu, polzada més polzada menys, fa una milla de llarg. Aquí ja ens escapem una mica de les cales rocoses per entrar en el domini de la sorra.


De fet, no gaire lluny d'aquí hi ha una gran duna que es veu que està molt bé. De totes maneres, no crec que la cosa fos més sorrosa que a Fraser Island, així que ho vam deixar córrer. Tot i així, unes bones formacions dúniques, amb interessant vegetació, no ens les va treure ningú.


Inmensitats de sorra, aigua poc profunda, solitud i reflexes. Sospir.


En aquests moments estem a punt d'assistir a una d'aquelles escenes tan comunes entre les parelles d'avui en dia. I és aquesta extranya fixació que teniu les noies amb tot granet o similar que aparegui en les nostres altrament masculines i impolutes pells.


Per si ho voleu des d'una mica més a prop, aquí ho tenim amb tot detall. De res.


Per acabar amb la llum d'un dia ben complet com aquest (i després de passar per una vineria de la zona, de la qual no en tenim prova gràfica), què millor que anar a parar a la Sunset Beach. És el que té tenir una història tan recent, i haver de posar-li nom a tot en quatre dies, que els noms resulten poc originals però extraordinàriament descriptius. La Sunset Beach està encarada de tal manera que et dóna la oportunitat de veure la posta de sol reflexada a l'aigua. Una cosa que potser ja us sembla fins i tot avorrida als lectors habituals d'aquest blogs, però que a mi em continua agradant.


Tant l'Ander a Fraser Island com l'Òscar a Sydney, en aquestes últimes setmanes, ens havien servit uns més que satisfactoris arrossets. I jo m'hi vaig anar fixant, en com ho fèien, per finalment, omplir-me de valor i llançar-me jo mateix als fogons, per encarar-me amb els misteris de l'arròs per primer cop a la meva vida culinària.


I bueno escolta!! No estava a l'alçada de les fantàstiques obres de l'Ander i de l'Òscar, però déu n'hi dó lo bo que va quedar. L'arròs una miqueta miqueta tou, però vaja, res que un parell d'intents més no solucionin! Quina satisfacció eh, veure que ets capaç d'alguna cosa més! Interessants animalons que som, els humans.


La Tiffany va decidir, com a persona valenta i matinera que és, d'aixecar-se per veure la sortida del sol des de dalt del turonet aquell d'ahir. I tot i que segur que tot seria molt maco, allà dalt, a mi la idea em va semblar un esforç exagerat (teniu en compte que és 1 quilòmetre de pujada intensa o així, a quarts de sis del matí), i em vaig quedar còmodament fent nonetes mentre li desitjava tota la sort. I sembla que la noia va aconseguir arribar-hi a temps.


I les espectaculars platgetes, amb aquesta llum de primera hora del matí, són senzillament impressionants. Quin lloc, aquest Port Stephens. Si mai aneu a Sydney, cosa no gens difícil, aquests dies, penseu en la possibilitat de fer un foradet de dos o tres dies per aquest lloc.


No gaire lluny tenim la ciutat de Newcastle, que és la segona més gran de New South Wales. Per un motiu o un altre vam acabar no anant-hi, tot i el seu interès a priori. Una raó per tornar per aquestes terres un altre dia.

Tocava ja empaquetar els trastos i avançar cap a la nostra següent destinació. Ens queden només 3 nits per cobrir la costa, ja que, cosa que no havia dit, a la quarta retrobarem els pares de la Tiffany i demés familia al petit poble d'Emmaville, on hi ha el Gemfest, una trobada / festival d'amants de les pedres i la búsqueda de gemes i històries. Nosaltres no ho som necessàriament, però ens apuntem a un bombardeig!

Abans de continuar, volíem passar-nos per Raymond Terrace, un poble que no té gaire res a destacar de no ser per ser la seu d'una altra de les botigues de pastels participants en el concurs. Però llastimosament, les nostres fonts van semblar no estar massa ben informades aquest cop, ja que al no ser capaços de trobar el lloc vam preguntar als locals, que ens van dir que el lloc en qüestió havia tancat uns cinc anys enrere. Una pena de fonts, les nostres. I més trist és que siguin la Lonely Planet edició 2008. Però tot i així, com que teníem ganes de pie, la vam menjar igualment, en un forn de pa qualsevol de la zona. I escolta, que ben bones que estaven!


I amb això ens despedim. Avanço ja que ens queden dos posts d'aquestes sèries. El primer ocuparà la costa des de Port Stephens fins a Coffs Harbour, i el segon estarà enterament dedicat al festival pedregós aquest que comento. Perquè digueu llavors que no us tinc informats!

Apali doncs, fins llavors que sigui!